Reforçar la via del litoral

Sembla que l'Estat espanyol, que en definitiva és qui ho decideix tot, sigui directament o de manera indirecta, s'ha pres seriosament això del canvi climàtic i l'afectació de la línia 1 de Rodalies, el seu pas pel Maresme. Avui sentia unes declaracions al respecte que deixaven entendre que no hi hauria trasllat de la línia a l'interior, bàsicament per l'alt cost que suposaria, i que es tractaria de reforçar i protegir del mar la línia de la costa. 

En una tertúlia a la ràdio, i deixant clar que no soc una persona entesa en la matèria, apuntava aquesta possibilitat. El trasllat a l'interior no només suposaria uns costos d'expropiació de terrenys, a menys que s'aprofités l'espai lateral de l'autovia, sinó que també tindria efectes en la ubicació de les estacions de tren, que en algun cas s'haurien de situar molt lluny del centre dels pobles i les ciutats de la comarca.

Considero que no ha de ser tan complicat protegir la línia de la costa de les envestides del mar. Tenim per Europa exemples de línies de metro o tren per sota l'aigua. Això no vol dir que no tingui la seva complicació i costos, però possible ho és. El que cal, però, és voluntat de trobar solucions i posar-s'hi. Cada vegada hi haurà més temporals i llevantades, amb més força que abans, i si no s'hi fa res, només ens podrem dedicar a arreglar els desperfectes i aturar els trens.

Fins ara ens hem queixat de la manca d'inversió. Teníem previsions ridícules per la necessitat que hi havia de millorar la xarxa de Rodalies, però d'aquestes previsions amb prou feines se'n complien la meitat. No és estrany que ens trobem en la situació actual. Ara, que diuen que és cert que estem endarrerits, confio que no passarà el mateix i que no només resoldran els problemes que s'han fet evidents, sinó que invertiran per aconseguir la xarxa de trens que ens mereixem.

Tenim dret a queixar-nos?

Em pregunto si els espectadors o radiooients tenim dret a queixar-nos de les anomalies dels serveis públics de televisió o ràdio. Si estem parlant d'emissores públiques vol dir que el cost de funcionament i les inversions que s'hi destinen les paguem tots. Potser, doncs, que hi diguem alguna cosa.

Aquests dies la televisió catalana ha canviat d'imatge i continguts. No en puc parlar gaire, ja que fa temps que gairebé no la miro. Sí que he pogut llegir algunes crítiques on es diu que el resultat no és prou satisfactori. També és cert que el més important és el contingut i aquí caldria veure si ha millorat o s'ha quedat amb les ganes.

Acostumo a escoltar l'emissora de música clàssica de la mateixa corporació i en aquest cas sí que he patit, si ho puc dir d'aquesta manera, canvis en un dels programes que segueixo habitualment. Em refereixo a Tots els matins del món, que fins al curs passat conduïen en Joan Vives i l'Esther Pinart. Ara en Joan ha deixat el programa, si més no la seva conducció, i han canviat força el seu contingut.

Contra gustos no hi ha res escrit, però haig de dir que el nou format no m'agrada. Puc presentar una queixa o simplement haig de sintonitzar una altra emissora? Aquesta qüestió no és menor, ja que els costos de la seva realització també els pago amb els meus impostos, encara que apagui l'aparell de ràdio.

La pregunta que em faig és si els canvis, en el disseny i format de la televisió catalana, o d'aquest programa de ràdio, es pensen prou, o bé s'improvisen? Haig de suposar que al darrere hi ha un conjunt de professionals que ho han estudiat a fons. Sobretot pel que fa a la televisió. Quant al programa de ràdio esmentat, m'imagino que també s'ha treballat el canvi, potser amb no tant deteniment i, estic segur, sense consultar els radiooients. Esclar que, potser només soc jo que no m'agraden els canvis, però en tot cas sí que deixo la pregunta a l'aire: En què s'ha millorat quant a propostes musicals? No hi ha un excés de xerrameca de temes poc relacionats amb una emissora de música clàssica? 

Tant de bo que ho vagin polint, a mesura que s'adonin de la reacció de la gent. En tot cas, considero que els contribuents hi tenim alguna cosa a dir.

Benestar a les residències de la gent gran

He llegit l'article de Mònica Bernabé al diari ARA parlant d'una residència de gent gran. Tot i que haig de dir que l'articulista té treballs més reeixits, sí que m'ha servit per escriure aquest post.  El tema de les residències per a gent gran és molt delicat i encara que se'n parla, però no tant com seria necessari, i amb un esperit crític constructiu per animar la Generalitat a millorar el control i seguiment del servei que s'hi dona.

La pregunta que ens fem sovint és si les residències són un negoci o ha de primar el servei a un col·lectiu que cada vegada va augmentant i que, si no tenim cap desgràcia, també hi arribarem. Ja he dit moltes vegades que la societat és més sensible vers els infants que no pas amb la gent gran. Uns i altres necessiten un tracte especial per l'atenció que requereixen, ja que no es valen per ells mateixos. 

La gestió privada de les residències comporta l'obligatorietat de controlar el seu bon funcionament i allò que és més important: el bon tracte a les persones dependents. Si els humans no podem ser tractats com un número, encara menys les persones que tenen una dependència important. Que necessiten els altres per alimentar-se, netejar-se i sentir-se persones. No n'hi ha prou amb comprovar que les ràtios de personal atenent són les correctes, sinó també la manera com s'atenen i les condicions de salubritat i confort de les instal·lacions.

Es pot entendre que una empresa a qui se l'ha concedit la gestió d'una residència busqui minimitzar els costos, però això no ha de ser en detriment de les persones allotjades. I en això la Generalitat ha de ser molt curosa i expeditiva quan es detecten mals usos i tractes. Tenim exemples de residències que han estat denunciades i la resposta de l'administració no estat la que calia esperar. Si no tenim la sensibilitat d'atendre i respectar els nostres grans ja podem plegar.

Arenys compta amb un nombre important de residències, amb molts usuaris vinguts de fora. Haig de suposar que majoritàriament el tracte rebut és correcte i que en tot cas sentiríem parlar de queixes i denúncies. Tot i això, no podem abaixar la guàrdia i seria bo que, encara que no sigui competència municipal, existís un seguiment del seu funcionament, amb una coordinació entre les diferents residències, que sí que podria liderar la regidoria de Benestar Social. Els grans s'ho mereixen i la nostra societat també.

L’obra pública a Arenys, s’encalla

No és fàcil avançar en l’obra pública en general, però sembla que a Arenys ho tenim més negre que ningú. Es faria llarg relacionar totes les obres i actuacions municipals que s'han fet malament, que han experimentat increments de preu exagerats, per no dir aquelles actuacions que s’han hagut de refer o començar de nou. Trobaríem casos d’obres menors, com els bucs d’assaig, i d’altres de més envergadura, com la canalització del rial del Bareu o la construcció de la nova biblioteca a l’edifici de les Clarisses.

Quin és el problema? Per què és tan difícil començar i acabar una obra sense complicacions? Es tracta d’un problema contractual? Hi ha poca formació per poder seguir bé les obres? És només un problema del nostre Ajuntament o es pot fer extensiu a altres administracions? Penso en el Bareu on el projecte de l’ACA sembla que ha fet aigües.

Aquest desmanec ens afecta econòmicament, perquè el cost es va inflant a costa de tots els contribuents, però també socialment, perquè perdem pistonades i retard en la posada en servei dels equipaments, o augmentant el risc a la població, pel perill d’inundacions i riuades.

Caldria analitzar cas per cas per poder veure’n l’entrellat i intentar posar-hi remei. Les empreses constructores, per assegurar-se els projectes, van a la baixa i això posa en perill la qualitat i durabilitat de les obres. S’acostuma a subcontractar a empreses que probablement no compleixen amb la mínima garantia de fer bé la feina, amb materials de baixa qualitat o treballadors mal pagats, i probablement des de l’administració contractant no es fa un seguiment prou exhaustiu, constant i eficaç, per assegurar que les obres es facin correctament.

Davant d’aquest panorama caldria demanar als nostres representants polítics i tècnics més eficàcia. Posar ordre a tot a la contractació pública procurant que el resultat sigui més efectiu, amb l’aprofitament de recursos, evitant malbaratar-los i donar un millor servei i imatge. I, si és necessari, exigir responsabilitats a qui no hagi actuat com calia esperar i es va comprometre.

Redistribuir la riquesa

Sembla que la moda actual i les consignes polítiques que predominen avui no estan en la línia de defensar el paper de l'administració pública com a garant d'una bona distribució de la riquesa. Defensar-ho, doncs, et posa al costat dels perdedors. Avui el que es busca és l'enriquiment i les polítiques ultraliberals van en aquesta línia. L'exemple dels EUA on les grans fortunes no es limiten a donar suport el govern, sinó que entren directament a dirigir la política del país, és prou clar per defensar el canvi de paradigma.

Ens equivocaríem, però, si ens pensem que els governs d'esquerra han complert escrupolosament els seus objectius de redistribució de la riquesa, en benefici de les famílies més vulnerables. Si analitzem bé les seves polítiques hi trobem alguns errors que, si bé s'han denunciat, no hi ha hagut manera de rectificar. Em refereixo a la política de subvencions.

No sempre les subvencions segueixen un dels principis bàsics que l'hi donen sentit, i és l'ajuda a les famílies en funció de la seva situació econòmica i social. Les subvencions universals que no tenen en compte el seu destinatari, no serveixen per redistribuir la riquesa, sinó que emmascaren una realitat que si perdura pot passar desapercebuda, però arriba un dia en què cauen les benes dels ulls.

Tenim exemples clars i que avui són actualitat arran de la votació en contra del decret òmnibus. La subvenció al transport públic per a tothom al marge dels seus ingressos i situació econòmica no està en la línia de redistribuir la riquesa. Cal millorar el servei, procurar que els usuaris en surtin satisfets, i en tot cas mirar qui necessita l'ajuda per poder-ne fer ús. Els costos d'explotació d'un servei surten d'un lloc o altre, i el més lògic és que siguin els usuaris els que se'n facin càrrec, segons les seves possibilitats. 

En aquest blog he tret el tema quan he parlat dels peatges de les autopistes. Ja sé que a ningú li agrada haver de rascar-se les butxaques, però la solució adoptada pel govern de l'Estat d'eliminar-los no té cap mena de sentit ni justificació. Els únics que hi surten guanyant són els estrangers que transiten per les nostres carreteres, ja que el cost del manteniment el paguem tots els contribuents espanyols, tant si hi circulem com no.

És per tot això que la defensa de la tarifació social té sentit perquè té en compte el beneficiari de la subvenció o ajuda. Podríem discutir la seva aplicació i control, però això seria tema per a un altre post.

No n'aprenem!

En clau local hauria de parlar de la commemoració de l'1 d'octubre a la nostra vila, el passat 28 de setembre. N'hauria de parlar, però només ho puc fer a partir de les informacions que han anat apareixent, i també dels comentaris que feien els assistents als actes, ja que no vaig poder ser-hi per un compromís contret, per aquell dia, des de feia uns quants mesos abans. Parlar de la festa i de l'enrenou que ha provocat l'impagament als professionals que varen treballar aquell dia o en la seva preparació, no em ve de gust, encara que d'alguna manera n'ha de quedar constància.

No em ve de gust quan veus que tothom s'expulsa responsabilitats i culpa els altres. Al final sembla que ningú no és culpable de res, però hi ha persones i empreses afectades que, de moment, no han cobrat pels serveis prestats.

No és agradable perquè t'adones que tot estava penjant d'un fil, sense un guió prou clar, i, en canvi, cap administració va fer servir els filtres i controls per assegurar-se que aquells actes es podien celebrar amb un mínim de garanties, en seguretat i bons serveis. Potser qui no va donar permís als actes a programar a la tercera platja ho va veure més bé.

Ara tothom intenta eludir responsabilitats i mira de carregar les culpes a l'altre, però seria bo que cadascú assumís els seus errors, la inconsciència o la mala fe, segons els casos. Jugar amb els diners dels altres és molt fàcil, i encara més si després no n'ets responsable, ni que sigui subsidiàriament.

Tenia escrit un text que he deixat al calaix. Hi ha massa desinformació i no és bo posar més llenya al foc quan no disposes de la certesa que allò que t'han explicat s'ajusta a la realitat. 

Al davant de tot això hi ha un organitzador que va moure cel i terra per celebrar una festa que molt probablement no tenia futur, ni possibilitats d'èxit, no tant en el resultat artístic, que tothom ha valorat positivament, com en l'econòmic. Els costos que es deriven s'han de poder satisfer. També hi ha unes entitats i uns partits polítics que es varen apuntar al joc, potser massa alegrament, sense analitzar a fons tots els preparatius. I també hi ha unes administracions locals que varen permetre que els actes programats no anessin acompanyats d'un pla de seguretat, d'una assegurança de responsabilitat civil, i d'uns serveis mínims d'higiene i atenció personal. 

És per tot això que reclamo l'assumpció de responsabilitats, i no tants esforços per treure's les puces de sobre. No en volia parlar, però és massa important per deixar-ho de banda, i ens ha de servir de lliçó per al futur. No tornem a ensopegar amb la mateixa pedra!

Eliminar la cita prèvia obligatòria

L'anunci del conseller de presidència, aquest dilluns, de l'acord per transformar el sector públic, m'ha obert els ulls. Tant de bo que tot això que ha dit el conseller es posi en pràctica i millorem d'una vegada l'atenció pública, que amb l'excusa de la pandèmia i per la mala praxi de l'administració, ha degradat fins a uns límits que no haurien de ser permesos.

Destaca l'anunci de l'eliminació de la cita prèvia com a tràmit obligat per ser atès per l'administració pública. Aquí és clar que, amb l'excusa de la pandèmia, s'ha imposat una pràctica que maltracta el ciutadà, provocant molta desatenció i complicacions per aconseguir ser escoltat. Totes les administracions, la local i les supramunicipals, s'han acostumat a la cita prèvia com a sistema obligatori per ser atès, la qual cosa dificulta l'atenció per a moltes persones. No veig cap inconvenient en compaginar-la amb l'atenció presencial, sense avís previ. Espero i desitjo que, la decisió del govern català, en aquest aspecte, sigui real i efectiva, i ens oblidem de la cita prèvia obligatòria. 

L'ajuntament de la vila té algun tràmit que requereix cita prèvia, però la majoria de tràmits es poden fer acudint, sense previ avís, a les oficines d'atenció ciutadana. No és el cas de l'oficina de la Diputació, que té assumits tràmits municipals que no en podem prescindir. En aquest cas es practica molt estrictament. Espero que l'acord del govern tingui efecte i puguem acudir a l'oficina recaptatòria sense necessitat de demanar hora.

No sé si caldria estendre aquesta decisió o acord, per llei, a l'àmbit privat, sobretot quan es tracta de serveis que tampoc en pots prescindir. Penso en la banca, on hi ha alguna entitat que té implantada la cita prèvia obligatòria, amb el consegüent perjudici pels seus clients. 

Està vist i comprovat que tothom mira d'estalviar costos, encara que sigui en perjudici dels seus usuaris i clients. És bo que l'administració doni exemple i eviti un tracte desfavorable als seus administrats.

L'anunci del conseller, però, va més enllà i també hi ha previstes altres reformes que tenen per objectiu millorar l'atenció als ciutadans. Tot el que estigui en aquesta línia serà benvingut. A veure si recuperem empatia i millorem el servei públic d'aquest país.

El comerç de moda

La moda ho mou gairebé tot, també el tipus de comerç que apareix als nostres pobles i ciutats. Si fem un repàs dels darrers anys ens vindrà a la memòria tots aquells establiments que han aparegut en massa i que han anat desapareixent. Penso, per exemple, en els comerços de cigarretes electròniques. També a la nostra vila varen aparèixer de cop i amb poc temps desaparèixer. Era purament qüestió de moda, però amb un futur efímer i amb poques garanties d'èxit.

    Hi ha altres negocis que desapareixen amb el temps fruit de la seva obsolescència, per canvis en l'ús dels seus productes. Un cas molt clar de la nostra època són les cases de fotografies. Amb l'entrada del digital, tot i que es va transformar l'oferta, la demanda no va ser prou forta com per mantenir-los vius. La majoria d'aquests establiments han anat tancant. Alguns d'ells s'aguanten per les fotografies dels carnets oficials, que els salva de no haver de tancar, però amb uns ingressos molt disminuïts.

    I en aquests moments tenim com a moda els centres de manicura on ets pots fer arreglar les ungles. Han aparegut com bolets i te'ls trobes a cada cantonada. I el cert és que acostumes a veure-hi clients, i moltes persones atenent-los, la qual cosa et fa pensar fins a quin punt poden ser negocis rendibles, si afluixa la demanda, comptant que només aixecar la persiana ja cauen uns quants calerons, a part dels sous dels treballadors, encara que tinguin uns salaris baixos. Quant temps poden estar en funcionament? Quin cost ha tingut la posada en marxa del negoci?

    Estic convençut que d'aquí a poc temps aquests establiments aniran desapareixent i probablement seran substituïts per altres, provocats per una nova moda. Potser els bars són els únics que se salven d'aquests alts i baixos tan seguits, perquè al nostre país sembla ser que tenim molta tendència a acudir-hi. Si et passeges per la Riera, el centre neuràlgic i comercial de la nostra vila, t'adones de la quantitat de bars i restaurants que hi trobes, i també immobiliàries. Aquestes s'han recuperat, després d'uns anys que havien anat de baixa. El mercat immobiliari té prou incidència com per dedicar-hi un article apart. 

    Admiro les persones que s'apunten a obrir nous establiments, encara que en algun cas ratllin la imprudència. Alguns s'hi enganxen els dits, tot i que la majoria de vegades són producte de cadenes d'establiments que tenen altres fonts de finançament. És una manera d'obtenir uns ingressos, encara que no tenen assegurada la continuïtat, ni la seguretat d'amortitzar la inversió inicial. El món dels negocis no és fàcil, i la competència que tenen els petits establiments, els de caràcter familiar, requeriria que entre tots analitzéssim com ho podem fer perquè no estiguin abocats a la seva desaparició.

Els grans beneficis de la banca

Aquests dies els diferents bancs espanyols informen als seus accionistes sobre els beneficis obtinguts el darrer exercici. La majoria d'ells es vanaglorien dels resultats assenyalant en molts casos que es tracta de rècord de beneficis. Una noticia que de ben segur es valora positivament per part dels accionistes, però que no deixa de sorprendre i molestar a moltes persones, sobretot les que més problemes estan tenint per subsistir, degut, bàsicament, a l'encariment dels productes i sobretot del cost de les hipoteques.

Sense oblidar que la banca és una activitat privada i que per lògica ha de buscar els beneficis, també és cert que la nostra relació amb la banca no es del tot lliure i voluntària. Si treballem amb els bancs és en bona part per obligació. Imagineu-vos la vostra vida sense contactes bancaris. Com pots cobrar la nòmina o la pensió? Com pots gestionar la majoria de pagaments a l'administració?

Anys enrere era possible prescindir dels bancs, però ara no ho és. I això ens porta a preguntar-nos si la pròpia administració fa obligada aquesta relació amb la banca, no hi hauria d'haver algun tipus de contraprestació? No caldria considerar-la com una empresa bàsica i com a tal tenir certes prestacions socials que la diferenciessin d'una empresa totalment privada?

No entro a parlar dels diners públics que es varen utilitzar per salvar la banca. Si entréssim en detalls potser acabaríem dient que l'Estat ens ha estafat, beneficiant una empresa privada, que no tenim cap més remei que treballar-hi i pagar-ne els costos que se'n deriven.

La banca no és l'única empresa privada amb qui ens relacionem sí o sí. Podem pensar en les empreses de subministrament elèctric, del gas, o l'aigua. Unes empreses que exerceixen un poder i una pressió sobre la població que els governs haurien de controlar amb més força. No n'hi ha prou en pensar amb les famílies vulnerables, sinó també recordar que els beneficis que aquestes empreses obtenen són a costa d'un servei que els seus clients no tenen cap possibilitat d'abstenir-se'n.

Centrant-nos en la banca, considero que els nostres governants haurien de ser més estrictes a l'hora de valorar el servei que ofereix a la gent, i sobretot els costos que imputen a la gent, la majoria dels casos per serveis que no en podem prescindir.

És bo per un país que les empreses obtinguin beneficis. Cal ser positius, però convé tenir en compte d'on surten i com poden revertir millor a la població, perquè la satisfacció dels banquers i accionistes pugui ser compartida per més gent.

Anar al jutjat o a la mediació?

Acabo de llegir l'article del catedràtic de dret processal, el senyor Jordi Nieva-Fenoll, a l'ARA, i mentre el llegia he pensat que portaria cua. En el seu escrit, el professor defensa acudir a la Justícia, per resoldre els litigis, en detriment de l'alternativa de la mediació. El seu argument principal és que el jutge t'empara i et protegeix de possibles privilegis que puguin tenir els poderosos, i en canvi això no succeeix en la mediació.

Nieva afirma que "el jutge iguala les parts en un procés, per poderoses que siguin, donant la raó a qui la té", i afegeix que en una mediació, qui no la té, "sempre aconseguirà quelcom només pel fet de no haver complert a temps amb les seves obligacions, cosa que és un premi injust".

Segueixo des de fa temps l'amic Xavier Pastor, professor de l'UOC i director del postgrau de resolució de conflictes a la Universitat de Girona, i suposo que hi tindrà molt a dir. Ja estic esperant el seu escrit. 

Sempre he cregut en la mediació, i suposo que les afirmacions gaire contundents sempre s'han d'analitzar a fons. M'imagino que hi ha situacions on la mediació pot resultar molt efectiva, penso en situacions entre iguals, i en altres casos, probablement no n'hi hagi prou i sigui recomanable acudir a la Justícia.

També crec que estem molt desenganyats de la Justícia i la manera com es porta a terme. Soc dels que pensa que la Justícia no és igual per a tothom, i per això estic convençut que les grans empreses, els poderosos, també tenen més possibilitats d'èxit que no pas el pobre ciutadà de peu, que no té cap coixí que l'avali, més enllà de la possible raó en el conflicte.

L'article del catedràtic probablement necessita molts aclariments i puntualitzacions. No es pot llegir pensant que una cosa és bona i l'altra no. En ambdues situacions es poden donar casos d'injustícia flagrant.  És cert que sovint s'acudeix a la mediació per tal d'agilitar els resultats. Malauradament la Justícia al nostre país és molt lenta i costosa, i això anima a que la gent opti per la mediació i tancar el més aviat possible el conflicte. És per això que si la Justícia fos més àgil i de més qualitat, com apunta el senyor Nieva, potser aniríem tots cap a ella, amb la confiança que als poderosos els posen al mateix nivell que a nosaltres, i només qui té raó se surt amb la seva.

Hem notat la reducció de preus per la rebaixa de l'IVA?

Aquests dies he parlat de les mesures que el govern socialista ha pres per reduir costos, i he estat crític quan s'ha subvencionat productes per a tothom enlloc de beneficiar les famílies que realment tenen problemes per fer-hi front. Aquest ha estat el cas dels 20 cèntims per litre de benzina i gasoil, i que ha deixat d'aplicar-se avui dia de cap d'any, o bé la reducció de l'IVA a productes de primera necessitat, i que és vigent des d'avui mateix.

Al marge de la meva opinió sobre a qui beneficia i si són bones mesures, amb l'ajuda d'escrits de persones amb més coneixement que jo mateix, hi ha un fet que hauríem d'observar els propers dies. Si bé és cert que la reducció dels 20 cèntims s'haurà complert arreu, o almenys això sembla, caldrà veure si també els productes que a partir d'avui veuen reduït el percentatge de l'IVA resulten més barats.

A partir d'avui el pa, per exemple, ha de ser més barat, perquè s'ha eliminat l'IVA. Ho heu pogut comprovar? Si encara no n'heu anat a comprar, perquè és cap d'any i ja teníeu reserves, demà quan aneu al forn, mireu si realment el pa us costa menys diners que no pas ahir dissabte.

La por que molta gent té és que la reducció de l'IVA en aquests productes no reverteixi en el preu final que pagarem els clients. Desconec si hi haurà una vigilància al respecte ni si es prendran mesures perquè tots els comerços apliquin la reducció de l'IVA i la repercuteixin en el preu final dels productes. És per això que en tot cas serà bo que siguem nosaltres els que estiguem alerta, i denunciem els casos de frau que hi puguin haver.

En una societat com la nostra, on cadascú mira de fotre a l'altre, és fàcil que situacions com aquesta siguin utilitzades per enriquir-se uns i enredar als altres. Si els botiguers no repercuteixen la reducció de l'IVA als clients, voldrà dir que la mesura impulsada pel govern socialista només haurà servit per reduir els ingressos públics sense que això tingui efectes per a la ciutadania, que continuarà pagant cars els productes.

No ens estranyi que tot allò que denunciem dels nostres polítics, sigui una pràctica comú entre tots nosaltres, i puguem arribar a dir que si no som més corruptes és perquè no en tenim l'ocasió.

Unes subvencions mal orientades

Aquest dimarts passat comentava la decisió que va prendre el govern espanyol de subvencionar amb 20 cèntims el litre de gasolina per fer front a l'encariment de la benzina i el gasoil. Hi ho feia arran d'un article del catedràtic d'economia financera i comptabilitat, el senyor Xavier Freixas. Avui podria continuar l'argumentació amb l'article de Judit Vall Castelló "A qui ajudem quan rebaixem l'IVA?".

És important que davant d'una notícia com pot ser la subvenció del govern a les economies familiars, tinguem molt en compte el fons i els beneficis que genera, i per això és bo llegir l'opinió d'experts en la matèria que ens ajuden a comprendre que no sempre s'encerta amb les decisions preses, o no sempre els beneficiaris d'una determinada decisió són realment els que es pretén ajudar.

Sempre defensaré una administració forta, amb prou recursos per redistribuir la riquesa, atès que l'economia lliure crea grans diferències i hi ha unes famílies que els cal una ajuda per poder subsistir. I entenc que un govern progressista ha de treballar per fer possible que aquestes diferències es redueixin, i que tothom tingui l'indispensable per poder viure dignament.

Les ajudes i subvencions hi han de ser, però s'han de dirigir bé. Quan aquestes són d'àmbit general, com és una bonificació al preu de la benzina, sigui qui sigui que compri el combustible, o una reducció de l'IVA als productes de primera necessitat, per a tothom, tinguin o no recursos per fer-hi front, es produeix un efecte invers al volgut. 

Estic, doncs, molt d'acord amb els dos articulistes que he mencionat al principi, perquè manifesten clarament l'error de les mesures preses. És cert que les persones amb pocs ingressos es beneficien de la reducció de l'impost, o del preu de la benzina, sempre i quan tinguin diners per comprar-los. Les rendes altes també se'n beneficien, i el problema de l'encariment dels productes no queda resolt amb aquestes bonificacions.

Em resulta estrany que el partit socialista, en el govern, no vegi que hi ha altres maneres de contrarestar les diferències socials i de butxaca, a l'hora de reduir els costos i afavorir la compra d'aquests productes a unes famílies concretes, les que tenen menys ingressos. I això se sap i es pot gestionar. No vull pensar que tinguin por d'aplicar mesures tan clares per a un sector de la població, el més vulnerable, i que, com en altres temes, juguin mirant de reüll els que ostenten el poder en el nostre món capitalista.

Com dissimular la pujada de preus

Avui he recordat la mare quan ens parlava d'en Quico, que ens venia la llenya a Cantonigròs, perquè preguntant-li sobre el preu d'aquell any, sempre deia que ell no variava el preu, el mantenia, tot i que, això sí, en reduïa la quantitat. 

A Planta Baixa, de TV3, han parlat de diferents marques de productes alimentaris que han adoptat la mesura per combatre la inflació, tot mantenint el preu, però disminuint la quantitat del producte. Parlaven de pasta, de iogurts, cacau en pols... I comentaven que era una mesura legal, encara que discutible.

Aquests dies ho veiem arreu, que els preus s'han disparat. Tothom es queixa que en cosa de pocs dies els productes s'han encarit d'una manera bàrbara, i això es nota a les butxaques. Estic convençut que l'increment de les primers matèries té una repercussió sobre els productes finals, però els meus dubtes són si tots els productes han experimentat aquest increment de costos com per accelerar l'augment de preus.

Tinc la impressió que moltes productors han aprofitat l'avinentesa per augmentar els preus i d'aquesta manera tenir un increment de beneficis. Entenc que això és molt difícil de comprovar, i que al final tothom acaba pagant allò que se'ns demana sense entrar en polèmica. Alguna cosa caldria que hi fes l'administració pública per evitar que aquesta pràctica vagi en augment i l'increment de preus no tingui aturador.

Ahir, una veïna de casa ens comentava que la culpa era nostra. Ens deia que si anaves al supermercat t'adonaves que hi faltava de tot. Que la gent comprava i acaparava, al marge del preu, i per això els venedors i productors s'animaven a apujar el preu en veure que els clients no ho deixaven de comprar.

Sigui com sigui, ens trobem en un període d'inflació, que té repercussió en tot, menys en els salaris i les pensions. Si la cosa dura gaire, veurem com el nostre poder adquisitiu ha disminuït sensiblement, i potser ens haurem de plantejar si canviem el nostre ritme de compra, i reduïm el consum que puguem considerar superflu. En situacions com l'actual no es bo que hi hagi reducció de despesa, però pot arribar un moment que no hi hagi cap més possibilitat.

El nou accés a la ciutat de Barcelona

Coincideixo amb l'escrit de l'Antoni Bassas al diari ARA, quan es pregunta si les retencions que anuncia l'equip de govern municipal barceloní, una vegada inaugurat el túnel d'accés a la ciutat per sota de la plaça de les Glòries, són de caràcter temporal o estructural.

Quan vaig llegir l'avís del govern municipal sobre els problemes que hi hauria aquest primer dilluns d'obertura del túnel no m'ho acabava de creure. La idea que en vaig treure és que no es tracta d'unes retencions provocades per la novetat, sinó pel nou disseny. Unes retencions que hauran vingut per quedar-se. Si és així, no cal dir que el resultat és pèssim, i caldria denunciar els responsables municipals per haver malgastat tants diners en unes obres que seran perjudicials per a la població.

La solució que donen per evitar les restriccions és absurda. Demanar que la gent utilitzi el transport públic està molt bé, però cal millorar-lo i fer-lo més efectiu. Si el transport públic continua malament com fins ara, no es pot demanar a la gent que l'utilitzi, i encara menys posar-ho d'excusa per evitar unes retencions de mobilitat amb la inauguració d'unes obres tan costoses.

Antoni Bassas és prou moderat en la seva reflexió, i s'ha d'entendre que formula una pregunta retòrica. Ell prou veu que és un nyap, i que només mereix una denúncia per com s'ha dissenyat la solució a l'entrada de vehicles a la ciutat.

El gran problema dels nostres representants polítics és la mediocritat de la majoria d'ells, i el fet que treballant amb els diners dels altres no es prenen prou mesures per aconseguir eficàcia i eficiència en l'obra pública. Quan inverteixes uns diners és per millorar resultats. Si el que aconsegueixes és per anar a pitjor, això és un fracàs i una mala inversió. Si ho fas amb diner públic caldria demanar-ne responsabilitats. Hi ha prou problemes financers com per permetre una mala inversió com aquesta.

Aquest cap de setmana el diari ARA també ens explicava els diners invertits en la famosa línia 9 del metro de Barcelona, i tota la maquinària i infraestructura que no ha servit de res i que s'haurà de llençar o reconstruir. No és lògic que passi tot això a l'administració i ningú doni la cara per la seva ineptitud. No és estrany que els nostres polítics rebin tanta crítica. Crec que en moltes ocasions s'ho mereixen de sobres.

Cues de gent gran als bancs

Avui llegint a les xarxes socials he vist un tuit que m'ha semblat interessant de destacar i que feia referència al tracte que rep la gent gran per part dels bancs, amb les dificultats que suposa la tancada d'oficines i passar-ho gairebé tot a través dels caixers automàtics.

El fet que es tanquin oficines, obliga a fer moltes cues per ser atesos presencialment, i això no és fàcil de suportar per part de gent gran que té dificultats de desplaçament, i que a sobre ha d'estar fent cua dret esperant el seu torn. 

Puc entendre que el banc no és un servei públic i que busca rendibilitat econòmica. Tancant oficines estalvia costos i millora beneficis. La sensibilitat cap a les persones, i d'una manera concreta les persones grans, és nul·la, i això és una cosa que com a societat ens ho hauríem de fer mirar.

Els que no som tan grans i que tenim certa facilitat per operar per Internet, agraïm les millores dels darrers temps, que des de casa podem fer moltes operacions, per no dir totes, i ens estalviem de cues, cites i pèrdua de temps. La gent gran, o molta gent gran, no té aquestes facilitats i considero que s'hauria de tenir en compte.

També és cert que l'administració pública no sempre ho té en compte, i això ja és més greu. Penso, per exemple, que en una vila com Arenys de Mar, potser caldria col·locar més bancs a l'espai públic, perquè les persones grans tinguin la possibilitat de fer una parada, quan surten de casa. Ja sé que amb el poc respecte que corre, no sempre aquests bancs són ben utilitzats, sinó que ocasionalment es converteixen en punts de trobada sorollosa, a altes hores de la nit, però això no treu que es pogués intentar millorar.

Des d'aquí, doncs, el meu suport a les persones que consideren que s'ha de tenir més en compte les persones grans, i en tot cas anar restringint el tracte presencial d'una manera més pausada, perquè cada vegada siguin menys les persones que es vegin obligades a sortir al carrer i fer cua per ser atesos, tant a l'administració pública com a la privada.

Frenar la pujada del preu de l'electricitat

El consum d'electricitat no és un luxe, sinó una necessitat bàsica. En tot cas s'ha de vetllar pel mal ús, però s'ha de trobar la manera d'abaratir els costos que representen per a les famílies. Si de veritat creiem que tenim un govern progressista, hauria d'aplicar el màxim de mesures progressistes entre elles l'abaratiment de l'electricitat.

Avui el Consell de Ministres extraordinari ha acordat rebaixar l'IVA del 21 al 10%. No fa gaires dies va sortir publicada una comparativa del percentatge de l'impost a diferents països europeus, i el més car era l'espanyol. Aquesta mesura s'ha pres amb caràcter provisional, però espero que es prorrogui més enllà del 31 de desembre i quedi així fixada.

No pot ser que l'electricitat, que cada dia és més cara en el mercat, sigui una llosa tan pesant per a les famílies. S'ha de regular de manera que s'abarateixi el cost i ja està bé que ens ajudin a regular-ne el consum.

Fins no fa gaire temps, la producció d'electricitat amb plaques fotovoltaiques a les llars espanyoles era una dificultat sense sentit. Va ser una gran victòria que s'alliberessin els obstacles per instal·lar-les i que no es consideressin productors d'energia a l'hora de demanar la corresponent llicència. Ara caldria fer un altre pas.

L'excedent de producció energètica que reverteix a la xarxa elèctrica caldria que fos remunerada a un preu més raonable. Aquesta contribució de les famílies en la producció d'electricitat provenint del sol, hauria de ser valorada amb més empenta i incentivar les famílies a instal·lar les plaques. Ja és bo que els ajuntaments hi contribueixin amb la bonificació de l'IBI, però caldria un esforç per part de les companyies elèctriques per ajudar en la iniciativa i contribució de les famílies. 

Menys de 4 euros per aparcar a la Riera

A la pàgina web de Ràdio Arenys he llegit la notícia de la tarifa 24 hores a l'aparcament del Xifré. Crec que és una bona notícia que no sé com serà viscuda, perquè Arenys té un problema greu d'aparcament, però un altre d'encara més greu que és conceptual. M'explico. 

Totes les accions i decisions que prenem tenen unes conseqüències, algunes favorables i d'altres que no ho són. Quan prenem aquestes decisions hem de tenir-ho en compte, per evitar que després estiguem parlant de drets erronis. Què vull dir? Si decidim tenir un cotxe, perquè ens agrada o perquè el necessitem, hem de saber que hi ha una sèrie de comoditats que ens faran més fàcil la vida, però aquesta propietat comporta unes servituds o uns costos que no ens han de venir de nou. Necessitem assegurar el vehicle, comprar benzina, pagar l'impost de circulació, fer-ne el manteniment... i buscar un aparcament, ja sigui fix o rotatiu. Voler negar aquestes necessitats seria d'estúpids.

Què és el primer que qüestionem? Pagar per aparcar! Quan l'espai és sobrer és lògic que trobis la manera d'aparcar sense que et costi diners, però quan hi ha escassetat de places d'aparcament, l'única manera possible és aconseguir la rotació o construir equipaments idonis. És tan extraordinari?

Som molts els que tenim clar que quan ens desplacem a Barcelona hem de buscar un pàrquing, pagant. No se'ns acut donar voltes fins a trobar una plaça lliure i gratuïta, a no ser que sigui en dies i hores tempestives. Per què, doncs, ens ve tan de nou que a Arenys s'hagi de pagar?

Fa ja força anys que a Arenys es va començar a pagar entrada per assistir a concerts. Quan ho vàrem instituir, va costar molt que els arenyencs entenguessin que havien de pagar l'entrada per escoltar un concert a la parròquia. Ara, la majoria de les persones que assisteixen als concerts troben la cosa més normal el fet de pagar entrada. Passarà el mateix, amb els anys, a l'hora d'aparcar a Arenys? Tindrem assumit que no hi ha lloc gratuït per a tothom, i menys al centre de la vila?

L'ajuntament ha de fer fàcil i el més econòmic possible, poder aparcar al centre d'Arenys, perquè, entre altres coses, és un benefici per al comerç vilatà. Nosaltres hem d'entendre que anar fins a la Riera en cotxe, té un cost que no podem obviar ni queixar-nos.

Fotografies de denúncia que molesten a qui? als incívics no!

El govern municipal d'Arenys de Mar opta per fer públiques unes fotografies on es fa palès que la recollida selectiva a la vila té un greu problema en els contenidors de les àrees d'emergència. Jo penso que no només. També informen que es portarà a terme una campanya de sensibilització perquè els vilatans reciclem correctament.

No criticaré la bona voluntat de l'equip de govern, però malauradament les persones a qui ens molesta les fotografies publicades acostumem a ser els que reciclem i no les persones que en fan un mal ús. Un mal ús que no es tradueix amb més feina, sinó amb més costos que paguem entre tots.

Està molt bé, doncs, que engeguin una campanya de civisme, però no s'oblidin de posar en marxa una campanya de sancions a qui podent-ho fer bé no recicla correctament. Estem massa acostumats que els incívics se'n surten sempre gratuïtament, i els que ens toca el rebre som els que ho fem bé. I no ho fem bé per por a les sancions, sinó pel nostre compromís amb la vila, i per l'educació que hem rebut.

Que ningú pensi que és un problema de famílies desestructurades i amb pocs recursos, sinó que es tracta de famílies mal educades i gens sociables, que poden tenir molts recursos, però no educació.

Encara espero que torni de la font la senyora que va permetre que la seva gossa es pixés al costat de casa. Després de tot no em sap greu haver-li dit que era una porca, perquè l'anada a la font era una excusa per amagar el seu incivisme. De la mateixa manera que treuen el gos a pixar a les parets de les altres cases, per què no ho fan a la seva pròpia. S'estalviarien de fer-los caminar, i sobretot de molestar els altres.

A la nostra vila no hi ha tradició en sancionar els que no respecten els reglaments i les normes establertes: propagandes per terra, excrements de gossos a les voreres, bosses de la brossa sense reciclar correctament... És una llàstima, però al nostre món si no hi ha càstig la majoria no en fa cas.

L'ajuntament d'Arenys no està per l'excel·lència

Una cosa és equivocar-se buscant l'excel·lència i una altra de molt diferent és fer les coses de qualsevol manera, equivocant-se perquè un no hi posa prou interès o esforç. L'error és humà i ningú està exempt de cometre'n més d'un, però sense que això ho justifiqui, només és perdonable quan una persona hi ha posat tot el seu esforç i dedicació perquè allò sortís bé.

Ja em perdonareu, però penso que la gestió municipal del meu municipi no es fa buscant l'excel·lència, sinó cobrint l'expedient i procurant no enganxar-te els dits, sabent que al final de tot plegat, els diners no són propis, sinó del municipi. 

Avui he llegit l'Agenda i he observat més d'una informació que es podien agafar per aquesta reflexió. Uns polítics que no han estat prou curosos a l'hora d'executar un projecte, amb fons europeu, i que molt probablement comporti la devolució de bona part de la subvenció rebuda, ja que Europa s'ho mira tot amb lupa. Probablement aquests polítics no han tingut el suport tècnic que es requeria...

No n'hi ha prou que cadascú faci la seva feina intentant quedar bé. Una organització no és un conjunt de persones que treballen aïlladament, sinó que és com una empresa on hi ha qui organitza el treball perquè les coses surtin bé, optimitzant els costos, però donant un bon servei. A l'Ajuntament d'Arenys de Mar això no passa, i els nostres polítics es dediquen a contractar experts en protocol i deixen de banda l'organització interna. 

Tinc molt poca confiança en el treball que s'està fent, però voldria equivocar-me i que se'm pogués demostrar que s'estan fent bé les coses. No hi sé veure l'excel·lència. Mireu, fins i tot els díptics que publica l'ajuntament estan plens de faltes d'ortografia, i això que hi ha una titulada en català en plantilla. No podem anar bé!

Nosaltres contribuïm a la netedat de la vila

A la caminada d'avui hem entrat a dins de Canet i passejat per alguns dels seus carrers. Molt a prop del cementiri hi ha una petita plaça, triangular, on es podia llegir un ban de l'ajuntament demanant que si hi veien bosses de la brossa que truquéssim.

A Canet, com a casa nostra, hi ha gent que deixa la brossa on no toca i m'imagino que també quan no toca. Aquests incívics enlletgeixen els nostres carrers i places i encareixen els costos de la recollida. Aquesta manca de civisme i de saber conviure respectant la cosa pública és cada vegada més manifesta i en tenim tots una mica de culpa. A vegades per por a que ens titllin de clàssics no donem l'exemple que caldria als nostres fills. La por a una resposta barroera també evita que avisem el transeünt que llença alguna cosa al carrer.

L'Ajuntament d'Arenys de Mar té una app per notificar incidències al carrer. Penso que s'hauria de millorar i que permetés adjuntar una fotografia del fet observat. L'altra opció és el correu electrònic. Acostumar-nos a utilitzar aquest servei milloraria els nostres carrers, però això també implica una capacitat de resposta de l'Ajuntament que no tinc clar que estiguin prou preparats. Amb una mica d'esforç per ambdues parts podem millorar la nostra vila, però sobretot eduquem els nostres fills en el respecte als altres i a la vida en comú.