Qui controla la rebaixa d'impostos?

Sempre dic que governar no és fàcil. Ho dic i repeteixo pensant en aquelles persones crítiques sense arguments i prou coneixement. És cert que tenim exemples de polítics i governs corruptes i que no hem acabat de trobar la manera d'alliberar-nos dels mals polítics. Això no treu, però, que puguem entendre que prendre decisions davant de situacions no previstes no resulta gens senzill i s'acostuma a agafar la via més planera, que no vol dir que sigui ni la més justa ni la més encertada.

I per què ho dic tot això? Resulta que la guerra de l'Iran, provocada per Trump i Netanyahu, ha inflat el preu del petroli i, conseqüentment, el preu de la benzina, el transport, la llum, el gas, els aliments... I com es pot contrarestar? Reduint els impostos és una manera. I per què hi ha tants impostos i taxes que graven la benzina?

Els defensors d'un Estat fort i amb recursos per assumir la redistribució de la riquesa, no poden estar gaire contents de la decisió que ha pres el govern espanyol. Aquells que volen un Estat feble, que s'eliminin els impostos i que tot funcioni d'acord amb el mercat de l'oferta i la demanda, segur que ho troben més bé.

Les decisions universals que no tenen en compte els afectats no sempre són, al meu entendre, les millors decisions possibles. Hi ha sectors molt afectats per l'increment dels carburants, però els que agafem el cotxe per sortir de cap de setmana no ens trobem en la mateixa situació. Amb la rebaixa dels impostos tots ens en beneficiem i, al mateix temps, en sortim perjudicats perquè l'Estat s'afebleix.

Ningú es qüestiona el fet que la benzina s'apugés de preu a l'instant, tenint en compte que hi havia reserves adquirides al preu antic? Qui es va beneficiar de l'increment del preu? Els productors? Els majoristes i intermediaris? Els expenedors de la benzina? 

Quan hi ha una reducció dels impostos, es controla bé que els preus dels productes baixin? Tots tenim molt clar que la puja de preus és immediata, però la rebaixa és lenta i no sempre real. Els governants no només han de prendre decisions, sinó que després han de comprovar el comportament de tots els participants i tallar de soca-rel qualsevol mena d'enriquiment il·legal i oportunista.

Consulta ciutadana i salut democràtica

En una democràcia representativa les consultes ciutadanes no són vinculants, excepte quan es tracta de les eleccions per escollir els nostres representants polítics, però sí que és bo que les institucions en convoquin i respectin els resultats, perquè és una manera de tenir en compte la ciutadania, més enllà de cada quatre anys, i de generar confiança, que prou falta ens fa.

Recollir l'opinió sobre temes concrets és una bona praxi. Tenim molt present el que passa a Suïssa, on tot sovint se celebren consultes sobre diferents temes, alguns d'ells prou importants i que determinen la política a seguir pels seus representants. Aquí no és gaire freqüent i això, al meu entendre, és sinònim de poc desenvolupament democràtic.

Avui, a Gósol, ha tingut lloc una consulta ciutadana per conèixer què opinen els seus habitants sobre l'adscripció a la província de Lleida. Se'ls preguntava si estaven d'acord a continuar formant part de la província de Lleida o bé preferien passar a integrar-se a la de Barcelona, com tota la resta de municipis del Berguedà. El resultat, amb una participació del 50 % del cens, ha estat majoritàriament favorable al canvi d'adscripció.

Des de la Diputació de Lleida s'han afanyat a declarar que respectaven el resultat i que els donarien el suport necessari per iniciar el procés del canvi i satisfer la voluntat dels seus habitants. M'imagino que no serà fàcil, tenint en compte que hi ha d'intervenir l'Estat, atès que es tracta d'un canvi dels límits provincials, cosa que no és competència catalana. No fa gaire, el municipi d'Aiguafreda va decidir, en una consulta ciutadana, integrar-se a la comarca d'Osona. Això ha estat més fàcil de resoldre.

El nostre sistema polític permet aquesta mena de consultes, encara que no siguin gaire freqüents. Seria bo que a poc a poc anéssim incorporant l'hàbit de convocar-les i animar la ciutadania a participar-hi. Opinar i fer-se corresponsable de les decisions que es van prenent. Deixar-ho tot en mans de la composició de les nostres institucions, després de les eleccions, simplifica els processos, però crec que seria bo fer un pas més enllà, i probablement combatríem la desafecció política de la gent. 

Tram final de l'OPA al Sabadell

La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) autoritza l'Opa del BBVA al Banc de Sabadell. Ara seran els seus accionistes els que hauran de decidir si l'accepten o bé s'hi resisteixen. És una empresa privada i són ells que tenen la darrera paraula. Els accionistes han de valorar si passar a mans del BBVA els beneficia o perjudica, tota la resta és parlar per parlar.

I no dic que no es pugui parlar i especular sobre decisions importants com aquesta compra forçada. És important perquè malgrat estar parlant d'una empresa privada ningú no em negarà que les funcions d'un banc van més enllà d'un simple negoci. Com podem viure sense estar lligats d'una manera o altra amb una entitat bancària? 

I ens hi trobem en moltes altres situacions. No escollim lliurement quina empresa elèctrica volem que ens subministri l'electricitat. Com a molt ens deixen escollir l'empresa comercialitzadora. O bé, què ens passa amb el gas o l'aigua? De fet, en el cas de l'aigua hi tindríem molt a dir, i a Arenys, que la concessió de la seva gestió s'acaba aviat, podríem canviar-ho totalment.

Què decidiran els accionistes del Banc de Sabadell ho sabrem aviat i sigui quina sigui la seva decisió, poca cosa podrem dir. En tot cas, si no veiem bé la concentració bancària, hauríem d'haver-nos queixat fa molt temps, quan ens varen fer desaparèixer totes les caixes d'estalvi. 

El component nacional s'ha utilitzat d'una manera maldestra. Pensar que la pèrdua del Banc de Sabadell és en detriment del nostre país és molt agosarat. Fins fa quatre dies la seva central era fora del país. Va marxar simplement per assegurar el negoci. Poc compromís patriòtic varen demostrar. No ens confonguem! 

El procés que s'ha seguit des del moment que el BBVA va decidir absorbir el Banc de Sabadell no ha estat prou clar ni honest. Tothom ha actuat per interessos, i ha jugat amb el sentiment de moltes persones. Als catalans ens toquen fàcilment la fibra i així ens va!

Encara, els peatges

L'article d'Andrei Boar, al diari ARA, sobre qui paga les carreteres, em dona peu a tornar a parlar en el meu blog dels peatges a les autopistes del nostre país. D'entrada cal tenir clar que el manteniment de les carreteres té un cost important que assumeix l'Estat o la Generalitat, i que ens repercuteix d'alguna manera. Si no hi ha peatges, no hi ha ingressos i, per tant, tota la despesa va a càrrec dels contribuents, que som tots, tant si circulem amb el nostre vehicle com no. 

Soc conscient que hi ha molts serveis públics que són gratuïts i que el seu finançament també el paguem tots. Això és important tenir-ho present perquè és un argument que posen els defensors de la gratuïtat de les autopistes. Hi ha, però un element a tenir en compte i crec que és prou entenedor. Per les autopistes hi circulen contribuents espanyols o catalans, però també d'altres països europeus i d'arreu. Aquests últims no contribueixen de cap manera en el manteniment de les autopistes, però se'n beneficien.

Sempre he defensat que les autopistes, que s'han de mantenir i s'ha de fer molt ben fet per evitar accidents, les han de sufragar, si no totalment sí en part, les persones que les utilitzen. Segurament els peatges, tal com funcionaven quan estaven en mans de les empreses privades concessionàries, no és la millor solució en aquests moments, però tenim exemples a Europa que podríem agafar com a exemple i aplicar-los. 

La tarifa plana és al meu entendre la millor solució, ja que es tracta d'un cost baix, assumible per tothom que té un vehicle per desplaçar-se, i l'Estat o la Generalitat rep una quantitat a compte, per part de persones d'altres països que es desplacen al nostre país o simplement hi són de passada.

Van passant els anys i ningú vol prendre la solució definitiva. Entretant les autopistes es van deteriorant i s'han d'anar mantenint. Aquests dubtes són sinònim d'incapacitat per governar un país. Prendre decisions provoquen enemistats, però l'alternativa és quedar-se a casa i no pretendre governar un país. Hi ha coses molt complicades per resoldre, però aquesta no la veig gens difícil. Es tracta només de decidir-se d'una vegada i deixar de fer el préssec.

Pluvials i aigües fecals per la mateixa canonada

Arran de la notícia dels problemes del clavegueram de l'escola Sinera voldria insistir en un tema que ja he comentat en aquest blog, però que, malauradament, no serveix de res fins que passa el que passa.

Segons diu la notícia de Ràdio Arenys, el regidor d'Urbanisme ha detectat que les aigües fecals de l'escola Sinera no es varen connectar al clavegueram, sinó al pluvial, i és per això que la merda ha sortit a la superfície i els veïns es queixen de la pudor. 

El cas del rial del Bareu no és únic, i així, per exemple, ho vàrem denunciar els veïns del tram alçat del rial de Sa Clavella, a la llavors alcaldessa de la vila, i no ens va fer cas, sinó més aviat ens va titllar de buscabregues sense to ni so. 

Quan es va remodelar el tram esmentat es va instal·lar una nova canonada i embornals. La sorpresa dels veïns, però, va ser que en aquesta canonada s'hi va connectar els pluvials i les aigües fecals. Les cases tenim dues sortides diferenciades, com determina la norma, per no barrejar l'aigua de la pluja amb les aigües fecals, però en aquest tram de carrer, i m'imagino que en alguns altres, tot va a parar al mateix lloc. 

Aquesta canonada del rial de Sa Clavella va soterrada fins a la Riera, i això vol dir, que les nostres aigües fecals van a parar al final de la Riera i no pas a la depuradora. Curiós, oi? Doncs això que nosaltres vàrem denunciar és una realitat i si sentiu pudor al final de la Riera, no us vingui de nou. A Arenys, per culpa d'una mala gestió tècnica i política, ens podem trobar en situacions com la de l'escola Sinera o del tram del rial de Sa Clavella, i no passa res!

Recordo aquells dies amb tristesa per la manera que se'ns va tractar. Després va passar el que va passar, però cadascú és víctima de la seva manera de ser i comportar-se. Les coses no passen perquè sí. Els nostres polítics han de parar l'orella, reflexionar i prendre decisions. No es pot ser prepotent ni treure's del damunt la gent, encara que a vegades siguem insistents i fins i tot impertinents. Quan hi ha raons, s'han d'escoltar i rectificar. Diuen que rectificar és de savis, i en l'obra pública de la nostra vila hi fa falta molta saviesa.

Planificar i saber reaccionar a temps

Pensant en tot el que ha passat a València aquests dies, m'ha vingut al cap una idea que tinc molt present i que probablement ja n'hauré parlat en aquest blog. Acostuma a passar que aquells temes que hi creus fermament, et preocupen o t'interessen, en parles sense adonar-te'n i et repeteixes com l'all. Em refereixo a la capacitat de reacció de les persones. 

Soc un gran defensor de la planificació. Em queixo sovint que moltes vegades falta planificació, ja sigui per mandra, perquè no es volen ensenyar les cartes o per inconsciència. La planificació, a part d'obrir els ulls a la gent i facilitar-los la col·laboració i l'entesa del perquè de les coses, t'ajuda enormement a valorar si estàs anant pel bon camí, i conèixer en tot moment allò que necessites per aconseguir els teus objectius.

Dit això, hi ha un altre element que trobo molt valuós, i que a mi m'agradaria tenir-hi més traça. Davant de qualsevol adversitat, però no només, és molt important la capacitat de reaccionar. Si es tracta de contrarietats esdevé importantíssim, perquè sovint passa que en pocs instants has de prendre decisions que poden ser fatals o bé resolutives. 

Les persones que dirigeixen una empresa, sigui pública o privada, necessiten planificar bé la feina, però també ser capaços de prendre decisions instantànies, sense possibilitat d'analitzar ni dedicar-hi gaire temps. En casos com el que viuen  al País Valencià resulta evident que aquesta capacitat de reacció immediata és cabdal, ja que pot salvar moltes vides.

Crec que no cal parlar gaire de la reacció del president valencià o de la consellera de Turisme. Aquesta ha estat honesta demanant perdó, el primer simplement ha canviat el discurs, com aquell qui res. 

Seria bo que les persones destinades a dirigir una empresa, un ajuntament, un govern, rebessin formació i tècniques per millorar la seva capacitat de reacció. Personalment, m'hi apuntaria, perquè ho crec important. La responsabilitat que s'assumeix ha d'anar acompanyada de la voluntat d'aprendre cada dia com actuar millor, amb més rapidesa, però al mateix temps més eficàcia. Segur que hi ha algun lloc on podem anar per aprendre-ho. M'hi apunto!

Som d'allà on ens sentim

Crec que era ahir que llegia en Joel Joan dient que tots som independentistes, també els espanyols, perquè ningú no vol sentir-se sotmès per un foraster. Potser no ho deia ben bé així, però si més no s'hi assemblava. I avui llegia la notícia de la consulta que ha convocat l'alcalde d'Olost per decidir si continuen a la comarca del Lluçanès, o en surten. Recordem que no fa pas gaire que es va crear la comarca i que dels tretze pobles que l'havien de configurar, n'hi ha cinc que no hi són, i ara Olost ho posa en dubte.

La meva generació ha viscut entorn de la comarca com a entitat nostrada, amb un cert rebuig a la província, tot i que és el que realment està funcionant i no s'espera que desaparegui. Les vegueries, que eren l'alternativa no han quallat i no fa pinta que ho acabin fent. Però no totes les comarques són iguals. No tenen la mateixa singularitat, ni el pes entre els seus habitants. Ja sigui per rivalitats entre les poblacions; per una manca de lideratge de la seva capital, o bé per la seva orografia, no tothom se sent partícip d'una comarca de la mateixa manera. Demaneu-li a un osonenc i també a un ciutadà del barcelonès, segur que notareu diferències.

La meva comarca d'acollida és el Maresme. Una comarca allargassada amb poca relació entre els municipis d'un cap a l'altre, i una capital, Mataró, que no ha exercit les funcions com a tal, fins fa ben poc, sempre acomplexats per estar massa a prop de Barcelona. Si pregunteu a un arenyenc a quina comarca viu, ho tindrà molt clar. L'altra cosa és que actuï com a maresmenc i tingui per capital Mataró. A Osona, probablement és diferent, però la meva visió és la d'un fill de la capital, Vic, i no és el mateix de què pugui pensar un manlleuenc o un "suquerra-cristos" (Sant Pere de Torelló).

Realment, les persones som d'allà on ens sentim. De la terra, que estimem i sentim nostra, sigui poble, ciutat, comarca o capital. I és bo tenir aquesta referència, sense la qual es fa difícil la convivència. D'aquí la importància de la integració dels nouvinguts. De la necessitat d'elaborar una bona llei d'estrangeria, per aconseguir que tothom s'arreli al lloc de residència, l'estimi i treballi per a una bona convivència amb els seus nous conciutadans. 

No sé què decidiran els habitants d'Olost. Si es troben bé en el seu nou marc comarcal, o prefereixen tornar a la comarca d'Osona on hi han estat sempre. Un dels motius per decidir una cosa o l'altra és els beneficis que en poden treure, i no queda clar que la nova institució tingui prou força per assumir totes les tasques que es deriven d'una comarca. Aquí caldria parlar de la funcionalitat i operativitat de les comarques avui dia, però això seria tema per a un altre post.

Avui plou, i això és important!

La millor notícia del dia no l'ha donat el president del govern espanyol, sinó la meteorologia. La puja que ha anat caient durant tot el dia i que encara dura. En una època tan llarga de sequera, veure i sentir ploure és tot un goig. Tot l'enrenou que ens pot provocar i el canvi de plans i suspensió d'actes, no és res al costat de l'alleujament que suposa per al camp i les nostres aixetes. No sé si això farà inútil l'estratègia de la declaració i gestió de les piscines com a refugis climàtics que es va inventar el govern català, però en tot cas sempre ajudarà a emplenar una mica els pantans, i en el cas de la nostra vila, sadollar els nostres arbres que es trobaven a les últimes.

    I dic que és millor notícia que no pas la continuïtat del president espanyol perquè una mica ja ens ho pensàvem, però sobretot perquè la manera de fer-ho no és la més idònia ni la que pot ajudar a resoldre aquesta manera de fer política de la dreta i l'extrema dreta espanyola. Està vist i comprovat que la dreta sempre mana, encara que no estigui al govern. Quan és a l'oposició s'encarrega d'escampar merda per difamar i aconseguir fer fora els seus adversaris. I en això hi té el suport de jutges i mitjans de comunicació.

    Algú ho ha dit, i ara seria el moment. Com que la dreta no permetrà sortir-hi perdent, el bloqueig dels tribunals de justícia espanyols no es resoldrà a les bones. Cal trobar l'estratègia per canviar la dinàmica. Una mica més difícil serà treure tot el tuf franquista que s'hi respira. Són massa anys covant, i això no es resol amb quatre lleis, per més ben escrites que estiguin.

    Però deixeu-me que continuï parlant de la pluja. A veure si ens permet esperar un estiu menys desastrós del que se'ns diagnosticava. I que el govern que es pugui formar una vegada coneguts els resultats del 12 de maig, treballi de veritat per resoldre temes que l'actual govern ha estat incapaç de posar en solfa. Cal assegurar l'abastiment de l'aigua de boca, tenint en compte quina és la dinàmica per als propers anys, amb un canvi climàtic que no hi ha manera de revertir, i plantar cara a tots aquells que posen obstacles per aconseguir una producció energètica ecològica, amb l'excusa de l'estètica. Les decisions sempre representen una renúncia. S'ha d'optar per la millor solució, sacrificant-ne d'altres que potser ens agradarien. Tot no és possible. Siguem una mica intel·ligents i valents!

La polèmica de l'humor i la sàtira

Arran de la polèmica orquestrada pel gag del programa de TV3, Està passant, que d'entrada ja dic que no he vist, he pensat que valia la pena que tots plegats reflexionéssim sobre la nostra actitud davant dels acudits, les bromes i els comentaris que cada dia podem trobar en algun lloc o altre. Sobretot ara que és tan fàcil escriure a través de les xarxes socials.

Considero que és molt fina la línia que separa l'humor de l'insult i per això és tan fàcil que hi hagi persones que en un moment determinat es puguin sentir ofeses per comentaris o esquetxos que es publiquen en obert. Penso que tots plegats hauríem de tenir més sentir de l'humor i no agafar-nos la vida tan a la valenta. També és cert que hi ha uns temes que són més sensibles i que provoquen amb més facilitat el rebutj de la gent. Un cas molt clar és la religió.

Insisteixo que no he vist el gag i per tant no puc opinar de l'exemple en concret, però sí que he llegit els diferents comentaris, entre ells els que ha fet el director del programa, Toni Soler, a qui se li exigia demanar disculpes. Soler diu, si no vaig errat, que contra els catalans s'ha escrit molt i ningú dels que ara s'exclamen contra el gag ha fet res per queixar-se i demanar disculpes. Jo afegiria que se'ns ha arribat a insultar i no només per part de la gent del carrer, sinó dels propis dirigents polítics i institucions espanyoles. Això no treu que puguem dir i fer el que vulguem, però sí que ens demostra que a l'hora de formalitzar una queixa hem de procurar ser coherents i no només protestar quan ens sentim agredits o insultats, sinó quan considerem que no s'actua correctament, encara que no siguem nosaltres els agredits.

Des de sempre els programes d'humor han estat en un moment o altre motiu de queixa, per allò de la frontera entre l'humor i l'insult, que comentava al principi, i per això entenc que no és gens fàcil ser humorista. Sí que és cert que n'hi ha que no seran mai polèmics, però normalment es converteixen en avorrits o provoquen rialles, per xavacans o grollers.

Algú pensarà que l'actitud del rei Felip VI en el seu discurs del 3 d'octubre de 2017 va estar encertat, però jo continuaré dient que va ser una ofensa contra tot un poble que viu sotmès a la repressió, a vegades subtil, d'un poder dominant que no ens reconeix ni els nostres drets ni la llibertat de poder decidir. Jo no hauria escrit un gag més o menys graciós sobre temes religiosos, però jo no soc humorista ni provocador.

Què passa amb Consum estratègic?

El web de l'ANC on es presentava la campanya de boicot a les empreses de l'IBEX ha estat tancat per instàncies del Jutjat mercantil número 11 de Barcelona, arran de la denúncia presentada per Foment del Treball Nacional, que presideix el senyor Josep Sánchez Llibre. Des d'Octuvre se'n fan ressò per ajudar a difondre tot el muntatge que ha servit per deixar fora de joc la campanya de l'ANC.

La campanya d'ANC pretenia animar els catalans a desvincular-se d'una sèrie d'empreses que havien col·laborat amb la repressió contra l'1 d'octubre. La idea era que deixéssim de treballar amb aquestes empreses i en contractessin d'altres més afins als nostres interessos com a poble lliure.

Al marge de tot l'entremat que explica Octuvre, i que n'hi ha per llogar-hi cadires, hi ha el tema de la llibertat d'expressió que una vegada més es posa en dubte. Considero que el cas que es fa a Foment del Treball és interessat i que no s'ajusta a dret. Entenc la demanda de Foment del Treball que defensa els interessos dels seus associats, però no comparteixo la resolució del jutge quan ordena tancar el web de l'ANC.

Crec que tinc tot el dret a manifestar-me públicament contra unes empreses o si més no aconsellar la contractació d'unes altres empreses que em mereixen més confiança o m'hi senti més identificat. Desconec el contingut de la campanya de l'ANC, i per tant no puc entrar en detall a discutir la seva idoneïtat, però si és el que explica Octuvre en el seu vídeo, entenc que la campanya hauria de ser respectada i que la gent que ho vulgui, en faci el cas que consideri més apropiat.

El més important de tot plegat és fer veure a la gent que hem d'intentar ser el més coherents possibles, i no decidir a la lleugera, sinó procurar prendre les decisions d'una manera raonada i lògica d'acord amb la nostra manera de pensar. I està bé que hi hagi qui t'ajudi a fer aquesta reflexió. De la mateixa manera que evito entrar en un restaurant si no hi ha la carta en català, també m'agrada escollir l'empresa elèctrica, de gas o telèfon que considero que respecta millor la meva manera de ser i pensar.

Hem d'exigir poder-nos expressar lliurement sense cap tipus de pressió ni amenaça. No sé si el senyor Sánchez Llibre pensava el mateix que ara, quan s'asseia en un escó del Parlament català per Unió Democràtica de Catalunya. Estic segur que els fundadors del partit ara estarien més a prop de les tesis de l'ANC, en quant a aquesta campanya, que no pas en les del Foment del Treball del senyor Sánchez Llibre.

Fracàs anunciat de l'onze de setembre

A finals d'agost, des de fa ja uns quants anys, la notícia que apareix a la premsa són els preparatius de la diada nacional de Catalunya. No pas els actes oficials que s'han continuat celebrant, sinó les manifestacions convocades per reivindicar el dret a decidir en un referèndum pactat amb el govern de l'estat. 

No cal dir que la situació política actual no és gens propícia per engrescar ningú a sortir al carrer a demanar res, perquè ja fa massa temps que estem demanant coses com que el nostre govern s'aclareixi què vol fer i amb qui. Després de tant desgast polític i amb l'afegit de la situació de crisi econòmica, per l'alça dels preus, sobretot l'energia, però no només, ara es fa molt difícil pensar que la gent pugui sortir en massa al carrer. 

És per això que passi el que passi el dia onze de setembre d'enguany, la convocatòria al carrer serà un fracàs d'assistència. Estem massa cansats, però sobretot desil·lusionats amb els nostres polítics. Les baralles continuades entre els polítics independentistes que conformen el govern, sense ja pensar en la CUP, fa que no tinguem ganes de fer el ridícul. Probablement el nombre de defensors de l'independentisme ha baixat, però sobretot el que ha passat és que ha disminuït en gran mesura el nombre de persones disposades a sortir al carrer a reclamar què sap què i a qui.

Són de plànyer els dirigents d'entitats sobiranistes que intenten mantenir el caliu, malgrat l'actitud dels nostres governants. No és un problema d'ells que la gent no estigui disposada a sortir al carrer, i que no es puguin obtenir xifres de rècord. Els problemàtics són els nostres polítics que són incapaços de posar-se d'acord en aclarir què volen que sigui el nostre país. Tant hem canviat?

El més fàcil és pensar que els governants actuals en tenen prou en tastar poder, cobrar un sou públic i anar fent bullir l'olla. Voldria pensar que hi ha alguna cosa més interessant al darrere, i sobretot més honesta i lloable.

Avui llegia que el president Aragonès no ha aclarit si assistiria a la manifestació que s'ha convocat. M'imagino que és conscient que assistir-hi pot comportar-li fer més el ridícul del que ja està fent, amb una manifestació clara de no tenir criteri, més enllà de mantenir-se a la poltrona. Com ja he dit més d'una vegada, cal esperar un relleu, i que tinguem la sort que els nous siguin millors que els actuals.

Independentisme d'esquerres

Puc entendre que una persona que pretén ser president de la Generalitat necessiti ser notícia i poder sortir cada dia als diaris, però al mateix temps l’aconsellaria prudència a l’hora de fer segons quines declaracions i, sobretot, recordar que les paraules queden enregistrades i surten a l’hora menys pensada i a vegades de manera inoportuna.

Avui Salvador Illa afirmava que no era possible ser independentista i d’esquerres, una manera de voler titllar Aragonès de contradictori. Crec que és una afirmació que no s’aguanta i de ben segur que trobaríem exemples de persones que han estat fidels a ambdós posicionaments.

El problema de Salvador Illa és la necessitat de protagonisme i voler demostrar que només ell és coherent i és l’alternativa necessària al govern català.

La realitat catalana no l’acompanya i una gran majoria dels catalans es manifesta independentista, o si més no amb el dret a poder-ho decidir, a través d’un referèndum legal i pactat. Els socialistes catalans també ho havien defensat, però el gir ideològic per persones molt afins a ell els ha portat a anar-hi en contra. 

Quan Iceta ens va presentar Illa com el seu successor vàrem tenir molt clar que culminava aquesta manera de pensar, molt propera al PSOE i contrària al dret a l’autodeterminació. Crec que trobaríem exemples molt més fidels a la contradicció entre socialisme i actitud de l’actual direcció del PSC.

El dret a la salut o a la llibertat de moviments

A la incertesa que ha dominat bona part del temps que estem afectats per la pandèmia, a l'hora de saber què podíem fer i què no, ara, una vegada s'acabi l'estat d'alarma, s'hi afegirà el desconeixement de què preval si el dret a la salut o el dret al lliure moviment. Per més que el govern català vulgui mantenir certes restriccions de moviment, dependrà de la decisió del TSJC si ens hem de quedar a casa o bé podem sortir al carrer. Aquesta inseguretat, que a vegades no quedarà prou justificada, augmentarà la crispació que ja existeix entre la gent pel fet d'estar tant temps tancats a casa, a partir de les 10h de la nit. 

És molt difícil opinar al respecte perquè, si bé és important vetllar per la salut i evitar els contagis del coronavirus, no és menys important la llibertat de moviment de les persones. Sembla com si ens haguem acostumat a obeir sense remei les limitacions imposades pel govern de l'Estat, i això no és bo. No pot ser que estiguem subjectes a una llei que ens fa estar a casa i ens mana amb qui podem estar i amb qui no.

Tampoc és òptim pensar que és el criteri d'uns jutges el que puguem o no bellugar-nos lliurement pel país. S'ha d'entendre que uns ho argumentaran pel risc de contagi, el govern, i els altres pel dret a la llibertat de moviment, els jutges. I ens podem trobar molt bé que a Catalunya els jutges decideixin una cosa i en una altra comunitat autònoma, una altra.

Convé que el govern tingui molt clar quina és la millor decisió per aconseguir fer fora el coronavirus, i saber-la argumentar correctament, perquè així els jutges tinguin més fàcil la seva decisió. És qüestió de prioritats, però és important que ens ho expliquin molt bé, perquè puguem acceptar de bon grat la seva decisió.

Pablo Iglesias provoca al socialisme ranci

Diuen que les veritats ofenen i això es podria aplicar a les declaracions del vicepresident Pablo Iglesias. Sempre he pensat que tot és millorable i acceptar això és la cosa més normal del món. Fins i tot ho acostumo a acabar dient que d'altra manera seria tot molt avorrit.

Qui no accepti que la democràcia espanyola és millorable no és just. Hi ha prou elements com per pensar d'aquesta manera. Crec que tan injust és dir que a Espanya no hi ha democràcia, com que aquesta està plenament consolidada. No és així.

A Espanya hi ha un objectiu que està col·locat per sobre de tot, i és el de la unitat, per sobre de qualsevol dels drets més elementals, i això grinyola. La sobirania és del poble, i el poble ha de poder decidir el seu futur. Tot allò que ho impedeixi són excuses, també les lleis més importants que ens puguem imaginar. També la Constitució.

Pablo Iglesias no és perfecte, ni les seves accions són plenament coherents, però no s'equivoca quan afirma que la democràcia espanyola és millorable. Tenim massa casos flagrants. No té sentit que un músic vagi a la presó per la lletra de les seves cançons, ni que un rei no se'l pugui jutjar per corrupció. Una cosa és protegir un càrrec pels efectes de l'exercici de les seves funcions, i una altra és permetre que sigui un corrupte i es lliuri de qualsevol judici. Això està mal entès, i és una de les raons per dir que la democràcia a Espanya no és perfecte.

Han sortit uns socialistes demanant la dimissió del vicepresident, perquè no accepten la crítica. No accepten que un membre del govern que ells presideixen pugui discrepar de la seva manera de pensar. No s'adonen que han quedat superats per la realitat. Defensen unes institucions al marge de l'ètica i la moral. Són capaços de defensar el seu model de país per sobre de la voluntat del poble, i això no s'avé gens amb el pensament progressista.

El Barça roba espai al coronavirus

Arran de tot el que està passant amb el Barça, la petició de Messi per marxar, la desfeta a la Champions... aquests dies he reflexionat sobre la frase "més que un club" i he arribat a la conclusió que alguna mica de veritat deu ser. En situacions normals, i tractant-se d'un club esportiu amb socis, la gent afectada per les decisions internes, ja sigui de la junta directiva o dels treballadors i jugadors, hauria d'implicar només als socis, però no és així. 

Aquests dies estem veient que tothom opina sobre els fets al voltant del Barça, al marge de pertànyer o no al club, i això és el que fa pensar que veritablement el Barça és més que un club. No només opinen socis i seguidors de l'equip, que assisteixen als partits de futbol, sinó també persones que no hi tenen res a veure. I tots ens atrevim a opinar sobre la dimissió o no de la junta directiva.

Des de fora, sempre pots formar-te una opinió, però és curiós que arriba a confondre-ho tot i semblar-nos que tenim dret a dir-hi la nostra. Com que no sé qui és soci i que no, se'm fa difícil posar exemple d'opinions aparegudes aquests dies, però per la quantitat que n'hi ha hagut, tot fa pensar que gent al marge també hi ha dit la seva.

La junta directiva es troba en una situació complicada, provocada per la seva incompetència o no, però de difícil resolució. Els resultats europeus dels darrers anys, amb remuntades extraordinàries dels adversaris i la desfeta d'enguany amb l'equip alemany, s'afegeixen a les ganes del mite del Barça de desvincular-se del club. Messi sempre havia dit que tenia ganes d'acabar la seva carrera esportiva al Barça. Què ha passat? Tan malament se l'ha tractat.

Aviat sabrem com acaba tot plegat, però en tot cas el Barça ha pres espai als informatius molt dedicats al coronavirus. És important que no ens faci badar i afrontem amb el cap clar el retorn a la feina i al curs escolar. Ens hi va la salut. Els afers del Barça, deixem-los per als socis, que tenen el poder de decidir com volen acabar amb la situació actual.

Torra no anirà a La Rioja

El president de la Generalitat ha decidit no assistir a la reunió de presidents de comunitats autònomes convocada per aquest divendres, amb la presència del rei Felip VI. Presenta diferents arguments per no assistir-hi, com són la situació de la pandèmia a Catalunya i, jo crec que més important, el fet que aquestes reunions no serveixen de debat sinó que tot està decidit d'antuvi. El president català proposa que es faci telemàticament. L'altre motiu podria ser el fet que ho presideixi el rei, en un moment d'hores baixes, i reprovat pel Parlament català. 

Les reaccions de l'oposició no s'han fet esperar, destacant el PSC que no veu bé que Catalunya no hi sigui representada, en un moment "que s'ha de col·laborar i no confrontar". El PSC s'oblida del poc cas que el govern socialista fa a les reivindicacions del govern català, i de la poca utilitat d'aquest tipus de reunions. 

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, estic d'acord amb el president Torra, que ara no és hora d'anar a la reunió i que cal exigir una reunió bilateral per tractar tots els temes pendents amb Catalunya. No pot ser que haguem d'anar amb el lliri a la mà i se'ns rifin dia sí dia també. No hi ha cap acord inicial de Madrid que es compleixi, ja sigui promeses d'inversions, reunions i diàleg. Llavors no té sentit fer bona cara i acceptar una invitació per... quedar bé?

Crec que l'actitud del president català, a l'hora de no acceptar la invitació, no hauria de ser vista per a la resta de comunitats autònomes com de voler marcar la diferència, sinó que hi hauria d'haver més comunitats que seguissin el mateix exemple. El cas que des del centre, el govern espanyol, es fa de les autonomies és ridícul, i no haurien de deixar-se entabanar. Algú creu que la seva presència servirà per a res, a l'hora de prendre decisions? Algú pensa que les decisions no s'han pres abans de la cita?

Entenc que l'oposició critiqui la decisió del president, perquè es tracta d'anar marcant la presidència, però en aquest cas considero que la dignitat ha d'estar per sobre de tota la parafernàlia que es vol muntar aquest divendres a La Rioja.

Torra parla de convocar un altre referèndum

Hi ha titulars que em fan passar les ganes de llegir la notícia sencera. Avui llegia, referit a unes declaracions del president Torra: "Hem de tornar a convocar un referèndum per mantenir-nos units". Més o menys deia això. O sigui, ara tornarem a muntar un referèndum, ja en portem dos, per aconseguir unir ERC i JxCat, i després? Creieu que aquesta és la manera?

Ho trobo una mica ridícul. És allò de pensar que organitzar grans esdeveniments és la cosa que se'ns presenta bé, però després no sabem governar-nos en la normalitat. S'ha vist i comprovat que una vegada acabat el referèndum, no hem sabut continuar, i ara ens volen tornar a embrancar en una moguda més, per després tornar a fer el ridícul?

Avui llegia el reconeixement de Torra sobre les dificultats de comunicació durant l'episodi del coronavirus. El cert és que només l'hem sentit criticar el govern estatal per haver pres la iniciativa, centralitzat el poder i menystingut les autonomies, però quan ha estat l'hora de portar la iniciativa, tampoc ho ha sabut fer. 

Primer va fallar el conseller de Treball, però la consellera de Salut, que hi ha posat molt bona voluntat, tampoc no ha estat capaç de convèncer ningú. Reconec les dificultats en moments com el que hem passat, però s'ha de ser més pràctic i anar més de dret al gra. No els ho han posat fàcil, però hi ha hagut contradiccions.

No, ara no és hora de convocar un altre referèndum, sinó de governar. De fer avançar el país amb les capacitats que tenim i demostrar a tothom que podem anar sols, amb l'exemple, no només amb les paraules. No sé si s'ha d'eixamplar la base, però el que sí cal és convèncer a més gent que des de casa ho podem fer millor, i demostrar-ho. No em vinguin amb més referèndums, si no és el definitiu, el que pugui decidir, i no simplement formar part de l'hemeroteca.

Desconfiança a les escoles

El conseller Bargalló no acaba de convèncer i els responsables de les escoles del nostre país mostren certa desconfiança a l'hora de reobrir els equipaments. El conseller ha manifestat que el curs s'acabarà el dia 19 de juny, telemàticament, però que entre demà i dimarts s'obriran les escoles als alumnes de les famílies que ho han demanat. 

Per què aquesta desconfiança? Al marge de la incertesa sobre la situació en què ens trobem, tampoc queden prou clares les mesures de seguretat per evitar possibles rebrots a les aules. Des del primer dia ens hem trobat en situacions estranyes, desconegudes i sense tenir clar com havia d'acabar tot plegat. Ara que la desescalada ha portat a que moltes regions sanitàries arribessin a la fase 2, i després de constatar que el tancament de les escoles provocava desigualtats perilloses entre l'alumnat, se'ns demana que s'obrin les escoles. Hi ha prou evidència que no hi ha perill amb aquesta obertura?

Els dubtes que han manifestat tenir els polítics del nostre país durant tota aquesta pandèmia fa que s'hagi perdut la confiança en ells. No es té clar que dominin la situació, ni que tinguin la certesa que ja és hora de tornar a la normalitat, encara que sigui nova, amb moltes mesures de protecció. En serem capaços?

Quan has de decidir un canvi no és fàcil, sobretot si no tens la certesa de les conseqüències que se'n poden derivar. Hi ha escoles que es neguen a obrir, però la decisió del Departament d'Ensenyament és que ho han de fer. Què passarà aquest dilluns i dimarts a Catalunya?

Oriol Mitjà elaborarà l’estratègia del desconfinament

He llegit que el govern català ha designat el metge Oriol Mitjà perquè elabori l'estratègia del desconfinament a Catalunya, però em sorgeix un dubte. Si les competències durant l'estat d'alarma són del govern espanyol, de què servirà el treball que pugui fer Oriol Mitjà si no coincideix amb el que es dicti des de Madrid?

Tot i haver passat tot el que ha passat arran del Procés, els catalans ens entestem en creure que podem anar per lliure, i no ens adonem que no és possible, que per més que vulguem, hem d'anar de la mà de Madrid i creure, que no ens deixen decidir ni ens escolten.

Veig en la decisió del president de la Generalitat una mesura que només pot comportar crispació i més enfrontaments. No dic que no ho hagi de fer, però sí que és bo tenir-ho present i no viure enganyats. Les declaracions a la xarxa per part de l'epidemiòleg Oriol Mitjà no han agradat a Madrid, i per això no hi ha mèrits que valguin si aquests venen d'un independentista perillós.

Escoltarem què proposa el doctor, però estarem atents a què ordenen des de Madrid. Perquè ara qui mana és el ministre de Sanitat, que és català perquè entrava en la quota, encara que no en té ni idea i només fa el paper que li fan jugar, balla al so de la cançó i del vent que bufa per a les espanyes.

Hi ha vida més enllà de la Unió Europea

Avui el Regne Unit surt de la Unió Europea i durant onze mesos s'establirà el període de transició fins quedar-ne exclosa. El Brexit, que va ser l'opció guanyadora en el referèndum convocat per decidir què feien, ha arribat a la seva consumició. Les darreres eleccions en què va guanyar Boris Johnson per majoria absoluta va ser el toc de gràcia per fer efectiu el Brexit. Què passarà a partir d'ara? Qui en sortirà més beneficiat?

El Regne Unit ha de demostrar que hi ha vida més enllà de la Unió Europea, però no tots els països ho viuen de la mateixa manera. Estats com l'espanyol serien molt diferents fora de la Unió Europea. Ha quedat demostrat que la justícia espanyola està malalta i que és gràcies a formar part de la UE que s'ha corregit errors importants.

És més que probable que el Regne Unit se'n surti des de fora, i en tot cas ja sabem que sempre toca el rebre als mateixos. Els que tenen recursos mai hi perden. Aquest anar bé del Regne Unit hauria de servir d'excusa per analitzar què s'està fent malament a la UE. Probablement falta convicció per part de tots els estats membres, i a ningú li acaba d'agradar perdre sobirania a favor de Brussel·les.

La falta de decisió a l'hora d'anar més enllà en la presa de decisions des de la UE, ha provocat situacions contradictòries i que no es pogués valorar suficientment el fet d'estar junts. Si realment hi havia interès en caminar junts, s'havia de donar més poder a Brussel·les, acceptar-ho i millorar-ho.