Comença el nou sistema de recollida de la brossa

Avui es posa en marxa la recollida selectiva a tota la vila. Es posa en marxa amb un mutis, perquè precisament avui no es passa a recollir cap fracció. El nou model de recollida de la brossa redueix els dies de la setmana que és operatiu i aplica el sistema porta a porta a tota la població. El debat ha estat intents, o potser seria millor dir que les crítiques han estat presents a totes les xarxes socials, amb més o menys arguments.

No tothom veu bé el sistema porta a porta, bàsicament perquè et determina quin dia de la setmana pots treure l'orgànic, el plàstic o el paper, i t'obliga a guardar a casa allò que no toca. Haig de dir que la nostra casa està situada en la part del municipi que fa anys que es realitza aquest sistema, i que ens ha funcionat molt bé. També entenc que no tothom viu en una planta baixa i que l'extracció i recollida dels bujols en unes hores concretes pot ser un inconvenient.

Però una cosa és discrepar d'un sistema i l'altre posar-t'hi d'esquena i comportar-te com un energumen. L'altre dia ho comentava en una tertúlia radiofònica. Si tothom tingués clar que es fa necessari reciclar i al mateix temps tingués la voluntat de contribuir positivament en la tasca de la recollida de la brossa, no hi hauria els problemes que probablement observarem aviat.

Em varen agradar les paraules del regidor del PP a la ràdio. Ell no està d'acord amb el sistema porta a porta, sobretot a la zona de més densitat de població i edificis alts. Malgrat això demanava que tothom intentés col·laborar perquè la recollida fos un èxit, en benefici de tots. No tothom pensa igual, i hi ha qui facis el que facis, no hi estarà d'acord. De persones insolidàries i d'incíviques sempre n'hi haurà. 

Confiem que la majoria estigui a favor de fer-ho bé, encara que preferís un altre sistema. Es tracta de millorar el percentatge de reciclatge. I si tothom col·labora també podrem anar veient què és el que no acaba de funcionar i com es pot millorar. Cremant-ho tot mai resoldrem res. Ens hi podem asseure, però sempre amb l'ànim constructiu. 

Passejar per Arenys un divendres al capvespre

Avui som divendres i és el dia de la setmana que em fa més mandra sortir a passejar pels carrers d'Arenys de Mar, després de les set de la tarda. Per què? Perquè m'adono de la inconsciència de molta gent. La mala educació i l'incivisme d'uns quants, una bona colla, que no tenen cap sentit de la decència, del civisme i de saber comportar-se en societat. És una llàstima, però tenim el que tenim i la solució no és gens fàcil.

Arenys de Mar disposa del servei de recollida selectiva amb el sistema del porta a porta, a una bona part de la població. Després de l'estiu això s'estendrà a tota la vila. Els divendres toca recollir la resta, el rebuig. Tot allò que no s'ha pogut reciclar durant la setmana. Però moltes persones no tenen gens d'interès a fer bé la selecció de les seves deixalles i ho treuen tot.

Els divendres, que hauria de ser el dia amb menys deixalles, perquè no tenim cartons, ni plàstic, ni orgànica, resulta que és, amb escreix, el dia amb més bosses al carrer. Hi ha només la resta? No! Aquest dia moltes persones ho treuen tot. Treuen els plàstics, els cartons i tot allò que els fa nosa, fins i tot allò que s'hauria de portar a la deixalleria. No hi ha voluntat de fer bé les coses i els carrers es converteixen en una deixalleria fastigosa.

No és culpa del servei de recollida, ni del govern de torn que fa aplicar el sistema. Les normes són ben clares i estic convençut que són poques les persones que no ho fan bé per desconeixement. Es fa per desídia, perquè són uns porcs insolidaris que no es mereixen conviure en societat. Què s'hi pot fer?

Malauradament, al nostre país les coses només funcionen si hi ha el perill de la sanció i d'haver-se de rascar la butxaca. Només sancionant els que no segueixen les normes es pot millorar la situació. No és fàcil, però no hi veig alternativa. El govern municipal s'ho ha de plantejar seriosament i no tenir manies a l'hora de sancionar els incívics i insolidaris. Sap molt greu, però no se m'acut una altra manera de reduir la merda que s'escampa als carrers. I que ningú no em digui que això es resoldria amb els contenidors. Està vist i comprovat que els contenidors s'utilitzen per col·locar les deixalles al voltant. Ni són capaços d'obrir-los i dipositar-ho a dins. No és qüestió de sistema, sinó de deixadesa i mala educació.

Donants d'òrgans vitals

Cada vegada estic més convençut de la importància de la salut a la nostra vida. Tot i que sovint ho deixem en segon terme, quan tenim problemes de salut, nosaltres o persones del nostre entorn, t'adones que ni diners, ni amors ni res d'allò que puguis somiar són tan valuosos com tenir salut.

Llegia avui les dificultats d'aconseguir donants de ronyó, que és un dels òrgans més trasplantats al nostre país. Ens diuen que som dels llocs amb un percentatge més alt de donants i trasplantaments, però sembla que hem frenat el ritme. I ho llegia avui, precisament, quan m'he assabentat que un veí de casa està a la llista d'espera per aconseguir un nou ronyó. No és la primera vegada que s'hi troba, després d'anys de diàlisi i d'un trasplantament fallit. 

Vivim força adelerats i probablement poc atents a què passa al nostre entorn. Coneixem els fets quan els vivim de prop, però ens passen de llarg moltes circumstàncies que afecta persones que no tenim tan lluny, però que formen part dels saludats, aquells que no en coneixem gairebé res de la seva vida. Individualistes? Insolidaris?, potser distrets, sense mala intenció. Tampoc es tracta de flagel·lar-nos, però sí que fora bo estar una mica més pendents dels altres, per si necessiten res de nosaltres.

Entenc que ser donant en vida d'un òrgan com pot ser el ronyó, no és senzill, i que ens pugui fer por. És per això que cal aplaudir aquelles persones que es presten al trasplantament i continuar vivint amb un sol ronyó, sobretot si no hi ha un vincle directe, sigui familiar o d'amistat, amb el receptor. Seria bo que es fessin més campanyes de donants després de la mort, quan ja no et calen i pots fer feliç una altra persona, que la seva vida pot dependre de la teva decisió.

Ara, doncs, que tots diem que cadascú va a la seva, potser seria el millor moment per donar a conèixer aquesta possibilitat, escampar-la entre els més joves, i animar-los a ser donants, després de la vida, per compensar l'allargament de la vida, amb el consegüent deteriorament dels nostres òrgans. 

Desitjo que el meu veí aconsegueixi aviat el ronyó que l'ha de permetre continuar vivint a prop nostre.

Individualisme

No és la primera vegada que parlo d’individualisme, i també aquests darrers dies, en el meu blog, hi ha sortit en algun moment. Considero que la tendència actual és actuar de manera més individualista, pensant poc en la col·lectivitat, com si visquéssim sols i no necessitéssim els altres. 

No és bo desaprofitar l’oportunitat de comptar amb els altres no només per treure’n profit, sinó també per aportar de la nostra part. Quan aquests dies parlava de civisme i de compromís l’individualisme hi jugava un paper. Si penses que no estàs sol, més fàcilment segueixes les normes que ens hem fixat. També ets més proper a comprometre’t amb els altres. Per tant, tot està interrelacionat. Res es troba aïllat.

Ara que s’estan disputant les copes d’Europa i Amèrica de futbol, ho tenim molt clar per entendre que vol dir actuar en equip o individualment. Quan un jugador va a la seva i només espera tenir la pilota als peus per marcar gol, deixant de banda la resta de l’equip, se’l titlla d’individualista. Si això ho apliquem a la vida diària, a la feina, a casa o a l’hora de lleure haurem de concloure que som insolidaris, que només pensem en nosaltres com si no existís ningú més.

La tendència individualista actual posa en perill les organitzacions, les entitats, els grups polítics i les famílies. No es pot avançar com a societat actuant individualment i potser aquí rau el problema de l’estancament, de la pobresa creativa, dels problemes de relació en la diversitat cultural i social que ens caracteritza.

I tota tendència es pot frenar i redirigir, i això probablement és on hauríem de dedicar els nostres esforços. A casa i a l’escola, com a dos punts bàsics per a l’educació de les persones del futur. Tenim l’obligació de créixer com a persones, sense necessitat de viure a l’ombra d’algú, però això no ho podem confondre en actuar de manera individualista prescindint dels altres.

El retorn de l'extrema dreta

Cada dia que passa anem veient com avancem cap al retorn de l'extrema dreta al govern espanyol. No, encara hi governa el govern més progressista de la història, però cada dia falta menys perquè se'n vagin i deixin pas a la dreta més extrema des de la mort del dictador. Algú podrà pensar que és el que toca, després d'uns anys de certa estabilitat democràtica, però podríem suposar que el retorn de l'extrema dreta és el fruit de massa anys de desgovern i de no saber aprofitar l'avinentesa d'una majoria d'esquerres per establir una democràcia realment plena.

Hi ha fets que ens demostren que l'extrema dreta està agafant molta força entre la població, i ja no escandalitzen segons quines actituds i actuacions que en altres temps ens haurien fet posar les mans al cap. No es tracta de simples anècdotes, sinó que ens retraten el camí cap on anem.

La benedicció d'uns militars al Valle de los Caidos no és una anècdota. És un fet insòlit que no hauria de passar, i si ha passat ha estat per un descontrol del govern cap al seu exèrcit. Ja no perdem el temps demanant responsabilitats, perquè són massa les coses que passen i que demostren la feblesa dels nostres governants. 

A Catalunya ho patim tot, la desfeta de l'esquerra espanyola, però també els greuges comparatius respecte altres territoris espanyols. Som l'ase dels cops i si ens queixem som uns antipàtics i insolidaris. El nostre destí és abaixar el cap i rebre totes les batzegades i si volem marxar no ens deixen, perquè no els sortiria a compte. La sagrada unitat d'Espanya no és una obsessió sense causa, sinó que és la necessitat de tenir sota el seu poder la gallina dels ous d'or.

Malauradament som tan impresentables que el nostre govern és incapaç de plantar cara de veritat, i es deixa prendre el pèl, amb una taula de diàleg que no es reuneix, i amb uns pactes al Congrés de Diputats que no es compleixen, si més no per part del govern de l'Estat.

Estem malament, però encara acabarem pitjor. La guerra contra la nostra llengua, perpetrada per l'estat espanyol, amb tots els poders conxorxats, és una simple mostra de tota la força utilitzada per menysprear-nos i mantenir-nos subjectes i callats. És per això que cada vegada hi ha catalans més crítics amb ERC, que fins ara ha representat la voluntat negociadora d'uns perdedors a qui ningú no fa cas.

La mirada entre Espanya i Catalunya és en clau política

Des de fa massa temps, tot el que té a veure amb Catalunya des d'Espanya es mira en clau política i concretament en clau secessionista. Qualsevol opinió, suggeriment o proposta que es faci des de Catalunya se li posa l'etiqueta d'insolidaris i independentistes i no va més enllà. Suposo que la culpa és repartida, però ja seria hora que tots plegats actuéssim de manera intel·ligent i separéssim el gra de la palla.

En el cas que ens ocupa, la lluita contra el coronavirus, tot el que es fa des de Catalunya, o es suggereix, està mal fet, perquè Espanya no pot permetre's el luxe de ser aconsellada públicament per una comunitat autònoma, i a més una comunitat autònoma tan antipàtica i insolidària.

A hores d'ara no sabem qui té raó, si la política de bloqueig general de Catalunya o la flexible d'Espanya, però el que sí que podem afirmar és que arribarà un dia que quedarà demostrat que algú estava equivocat, i aquest algú pot ser un o l'altre. Davant d'aquesta situació, manifestar-se de manera autoritària i despectiva no és el millor posicionament.

Avui llegíem la premsa britànica criticant la reacció pèssima del govern espanyol, fent notar que teníem els exemples de Xina i Itàlia, com per haver-ho fet millor. Si més no això hauria de provocar més modèstia per part del govern espanyol i no tan orgull de pensar que són els únics que ho fan bé, sobretot quan estem tractant vides humanes.

Mentre l'actitud espanyola, en aquest cas avalada pel PSC, sigui amb mira estreta i en certa manera venjativa, no podrem resoldre correctament els problemes que cal afrontar. L'exalcalde de La Roca està content de tenir sota seu la consellera de sanitat. És per ara l'única manera de governar a Catalunya.

Les mentides de l'Estat

Podríem pensar que mentir el segle XXI és una absurditat perquè les xarxes socials ho poden desmentir al mateix instant, però estaríem equivocats. La confabulació i conxorxa de les institucions i empreses per negar la veritat pot ser molt més efectiva que narrar i explicar què passa realment. 

El govern de l'Estat, amb la col·laboració de la premsa espanyola, s'ha proposat tergiversar la realitat catalana per tal de convèncer tothom que els catalans ens mereixem mà dura i un canvi de les lleis que són encara massa permissives. Perquè els catalans adoctrinem els nens a l'escola i als adults a través de TV3. Perquè no permetem que a l'escola s'ensenyi el castellà i els omplin d'estelades i odi cap a Espanya.

És perquè som tan malvats, que ens mereixem que ens apallissin, que ens intervinguin les institucions i ens donin una lliçó de bons espanyols, demòcrates i lliures de pensaments dogmàtics i secessionistes. És per tot això que digui el que digui el president Puigdemont, l'única solució passa per creure Albert Rivera i recentralitzar les competències, reformar la Constitució per retallar drets que hem mal utilitzat, per reduir encara més les inversions a Catalunya, i apujar, si és possible, la nostra contribució econòmica a la resta d'Espanya.

Perquè no és cert que s'incompleixi el pla d'inversions a Catalunya, any rere any; perquè no és cert que s'ataqui la immersió lingüística a les escoles catalanes; perquè és mentida que paguem l'ensenyament en castellà a aquelles famílies que rebutgen la immersió lingüística; perquè no és cert que el govern de l'Estat recusi totes les lleis que s'aproven al Parlament català, fins i tot per unanimitat, amb l'excusa d'invasió de competències; perquè no és cert que el finançament autonòmic sigui regressiu per a Catalunya; perquè no és cert que no potenciïn el corredor mediterrani; perquè no és cert que posin obstacles a l'accés als ports de Tarragona i Barcelona...

Com que tot això no és cert, els catalans ens queixem per vici, som uns insolidaris i volem marxar d'un Estat que ens estima tant. El proteccionisme entre estats fa que Europa xiuli davant les nostres reivindicacions, però això no ens ha de fer llançar la tovallola.

Es reprodueixen els tics i defectes de sempre

La negació del dret d'autodeterminació, la prohibició d'una negociació bilateral Generalitat-Govern de l'Estat per al finançament, i una proposta de modificació tímida de la Constitució sense consultar-ho en referèndum a la població, són la demostració del sistema democràtic que imposa el Partit Popular i que de ben segur obtindrà el suport de C's i PSOE.

Per altra banda també he volgut destacar les declaracions del portaveu de la gestora del PSOE sobre la llibertat de pactes del PSC, és a dir, sobre la impossibilitat que pacti amb altres formacions polítiques sense el permís del PSOE. 

Tot això ens ensenya quina llibertat de moviments tenim els catalans anant junts amb la resta d'Espanya. Una demostració clara de la dependència total de la resta d'Espanya, encara que l'aportació sigui superior al que correspondria en un sistema de solidaritat que respectés el principi d'ordinalitat.

Resulta cansat i molt complicat d'explicar-ho a qui té obsessivament la creença en la Unitat de la Pàtria. A qui és incapaç de valorar la diferent implicació de les persones organitzades en estats autonòmics. I sap molt greu quan això no es veu des de casa nostra, quan ens volen fer creure que som uns elitistes o uns creguts i insolidaris. Els números compten i tothom, amb un mínim d'intel·ligència i voluntat, ho pot veure i entendre.

Comencem un nou any amb els tics i defectes de sempre. La meva mare tenia estima en el número 17. A veure si això és un símptoma d'optimisme i esperança per als 363 dies que encara ens queden.

Les calúmnies converteixen els ignorants en carn de canó

Diem sempre que la ignorància és atrevida i en trobem fàcils exemples. Jo diria que no només és atrevida, sinó que pot arribar a ser perillosa. Per què dic això? Doncs, perquè he vist el tuit de la dona canària criticant l'alcaldessa de Barcelona perquè només actua com a tal per als independentistes catalans, i planyent els pobres castellanoparlants barcelonins. La dona no s'havia adonat que les paraules de l'alcaldessa eren en italià. 

És ignorància alimentada per la mala llet de la premsa i molts polítics espanyols que provoquen el rebuig als nostres anhels. Puc acceptar molts errors i a vegades posicions extremes que caldria evitar, però fixeu-vos que només se'ns estima quan ens mantenim submisos i mai quan procurem fer valdre els nostres drets a la singularitat, la llengua i la cultura.

Els que hem viscut el franquisme i reconeixem certs tics dictatorials a governants de l'era democràtica, ens fa molt mal quan ens culpen de provocar l'enfrontament dels catalans, tot defensant la nostra llengua i cultura, la nostra història i la nostra economia. Ens deien que els catalans de les pedres en fan pa. Això per a uns era un elogi, però acabat sent una crítica com a garrepes i usurers. 

A tot arreu hi ha gent que treballa i persones que són uns ganduls. A moltes terres espanyoles la dictadura no els va ajudar gens a treballar la riquesa i esdevenir un poble avançat, però això no en tenim la culpa nosaltres.

Hi ha molta mala llet quan es confon espanyols que nosaltres som uns insolidaris i que només pensem en nosaltres. El més trist de tot és quan això es fa des de dins, i aquí hi té molta culpa el PP i, sobretot, C's.

Mentir en campanya és menyspreable

Que un líder polític arribi al punt de mentir i enganyar la ciutadania per tal de guanyar vots és menyspreable i diu molt poc de la persona que pretén governar el país. Em direu que tots els polítics enreden, però una cosa és exagerar en les promeses i una altra de molt diferent és mentir descaradament per guanyar-se la gent.

Albert Rivera no té cap tipus de credibilitat quan se'n va a Sevilla a mentir sobre Catalunya. Hi ha alguna persona que no pugui viure en castellà a Catalunya? I encara diria més: Es pot viure únicament en català a Catalunya? Si som sincers convindreu amb mi que Rivera menteix i ho fa per arreplegar vots dels enfurismats per Susana Díaz.

La presidenta socialista andalusa critica els catalans a Andalusia perquè sap que és la millor manera de comptar amb aliats. Anar en contra dels catalans dóna vots. Els populars catalans també utilitzen la mateixa tàctica, però no s'adonen que a dins de casa això no funciona igual.

El que no li podem dir a Rivera és que s'hagi canviat de jaqueta. El seu partit, i ell el primer, va néixer per atacar el català des de Catalunya. Ara ho fa des de fora, encara que els seus companys de partit que es mouen per casa ho dissimulen una mica més.

S'ha de dir que si en aquestes eleccions els catalans ho tenim complicat per l'esquerra, no ho tenim més fàcil per la dreta. Qui ens defensarà millor? Qui ens promet un referèndum, sabent que cap força política espanyola ho permetrà? Qui ens parla d'una modificació de la Constitució, quan el seu mateix partit, on té més força, ens acusa d'insolidaris? Qui defensa el referèndum, però des de fora aparca el corredor del Mediterrani? Ens queden poques opcions i en cap cas podrem refiar-nos de qui ha governat amb majoria absoluta i atacant-nos des del primer dia. 

El regenerador democràtic Monago no predica amb l'exemple

No hi ha dia que no obris el diari i no et trobis amb la notícia d'una nova estafa d'un càrrec electe. Després jo vinga a demanar que no posem tots els polítics en el mateix sac. Ho continuo pensant, però cada vegada se'm creu menys gent i fins i tot em vénen ganes de dubtar-ne.

He vist que el president d'Extremadura, aquell polític que ens estima tant els catalans i que viu gràcies, en bona part, a nosaltres, el senyor José Antonio Monago, del PP i president gràcies als vots d'IU (que cadascú en faci la lectura que vulgui). Aquest polític, doncs, es veu que s'ha dedicat a fer viatges a les illes Canàries amb càrrec al pressupost del Senat. No en té prou amb el que cobra de tot arreu, sinó que a més li surten les vacances gratuïtes.

Sembla ser, perquè tot és presumptament, que en un any i mig va fer 32 viatges a Canàries, és a dir, que si hi anava de cap de setmana, de 78 caps de setmana, 32 els va passar a Canàries, de franc. I aquest senyor és un dels dirigents populars que reclama la regeneració democràtica!!! quina credibilitat pot tenir?

Això va passar els anys 2009 i 2010 quan era senador, i segons el seu gabinet de comunicació, en aquella època el senador viatjava molt sovint fent tasques parlamentàries. Què carai passava a les illes Canàries que hi hagués d'anar tantes vegades?

Vergonya és el que no té aquest senyor, ni el seu grup polític, ni el partit d'IU que el va avalar com a president d'Extremadura i ha permès que continués al capdavant del govern regional, abaixant impostos, perquè els ingressos ja li vénen d'altres territoris de l'Estat. Uns territoris que critica perquè els considera insolidaris. És el món al revés. És una poca-soltada, i per això volem marxar-ne.

Quina pena em fan els polítics decrèpits

Escoltava els discursos d'Aznar, González i Guerra, i m'han fet molta pena. Unes persones que han tingut tanta responsabilitat i que gràcies a la política tenen una jubilació milionària sense fotre brot, ara es dediquen a predicar i alarmar els ciutadans innocents com si de falsos profetes es tractés. Els catalans són terribles i temibles.

En parlàvem mentre esmorzàvem, de la mala imatge que els mitjans de comunicació i els polítics han sembrat de nosaltres a la resta d'Espanya. Potser nosaltres no sempre hem estat encertats i oportuns, però l'enveja i les ganes de llançar-nos a les feres, han mentit descaradament per fer veure que a Catalunya hi ha les injustícies més flagrants contra qui no se sent català. Utilitzem la llengua per confondre els que no la parlen i som insolidaris, creguts i racistes.

En un país on s'ha mitificat la transició política, ens adonem de l'error i les dificultats per fer obrir els ulls als que, inconscientment, continuen pensant que hem assolit un estat democràtic. Ens ho deia ahir Alícia Sánchez-Camacho com entén la democràcia, i com ella una gran quantitat de polítics, sense necessitat de fer referència del menyspreable Miguel Ángel Rodríguez que, encara que jove, també podem situar en la secció de polítics decrèpits.

La història de la transició ens ha brindat molts polítics corruptes, vinculats amb les grans empreses a qui han afavorit i n'han rebut regals. Ara comencen a caure alguns d'ells, però a un ritme massa lent i deixant-ne molts al marge. Aquesta és la realitat, a Espanya i també a Catalunya. I després escoltem les seves prèdiques sense que els caigui la cara de vergonya. És per això que si volem construir un nou Estat, cal que mirem bé a qui confiem la comesa. De moment, els partits sobiranistes no han estat a l'alçada que cali esperar. Hi són a temps a corregir, però el que no poden fer és passar la pilota als altres partits i encara menys a la ciutadania. Senyors Herrera, Junqueras, Fernàndez i Mas, actuïn amb esperit constructiu i en correspondència a la confiança que els catalans els dispensen.

La Marató de TV3 és motiu de reflexió

Si una cosa és important i en canvi sovint ens oblidem de practicar-ho, és la reflexió. Som capaços de viure sense aturar-nos a pensar què fem i en què podríem millorar, canviar els hàbits, ser més sociables, més compromesos i solidaris.

La Marató de TV3 no agrada a tothom. Hi ha persones molt crítiques, sobretot en l'acusació als governs que no fan el que caldria i obliguen la societat a fer el pas. Jo hi discrepo. Sense entrar a valorar si l'administració hauria de fer-s'hi més, ja que no podem oblidar que nosaltres hem d'estar compromesos amb els altres, i segons quines opinions són excuses de mal pagador.

La Marató de TV3 és una mostra de la bondat de les persones, de la seva generositat, i tira per terra els tòpics de la garreperia dels catalans i la insolidaritat. En tot cas els catalans no som insolidaris amb Espanya, perquè sí. El que no ens agrada és veure el mal ús dels nostres diners. En el cas de la Marató això no passa i per això obrim la mà.

La Mataró de TV3 és una tradició que no desapareixerà mai, i per tant ha esdevingut un dels pilars de la manera de ser dels catalans. Jo, que sortosament no tinc cap familiar proper afectat amb cap de les malalties que són objecte de la Marató, em sento solidari amb totes les persones afectades i aplaudeixo la iniciativa i felicito a totes les persones que ho fan possible. Gràcies!

Extremadura 'passa' de les balances fiscals, per què?

El president popular del govern d'Extremadura no vol que es publiquin les balances fiscals, tal com ha anunciat el president Rajoy? per què? potser perquè quedaria en evidència? perquè es descobriria que la rebaixa dels impostos extremenys els paguen els altres? perquè ens adonaríem que el xec bebè de 1.400 euros el pagaríem els mateixos de sempre?

Qui pretén amagar és perquè no té la consciència tranquil·la. Qui no vol que es coneguin formalment les xifres, és perquè sap que tothom veuria qui s'emporta els diners. I si qui en surt afavorit s'ha dedicat a donar lliçons de bona gestió i generositat, les xifres li fan caure la cara de vergonya.

Ja està bé d'aguantar tants enganys i ser cornut i pagar el beure. Ningú no es creu que sigui la bona gestió del govern extremeny el que fa que els seus ciutadans es vegin beneficiats per rebaixa d'impostos i subvencions públiques, però cal poder-ho contrastar amb les xifres perquè se n'adonin i no continuïn mentint més.

Ara, el secret de tot plegat serà comprovar quines balances fiscals ens ensenyarà el president Rajoy, perquè també en això hi pot haver molta demagògia i falsedat de dades. No us amoineu que hi haurà prou foscor i manipulació per continuar acusant-nos d'insolidaris, però no per això ens castigaran fent-nos fora de l'Estat.