El millor del món

S'ha posat de moda, o si més no jo no ho havia vist abans, declarar quin és el millor pa del món, o el millor pa de pessic, o panettone... No sé si és una manera d'entretenir-nos, o bé es busca alguna cosa més. És important millorar la qualitat dels aliments, i si concursant d'aquesta manera s'aconsegueix la millora, benvinguda sigui.

M'agradaria, però saber quanta gent hi participa, perquè ens podem trobar que siguin els mateixos de sempre, i una minoria respecte a la totalitat de productors. En aquest cas la importància del premi i del mateix concurs, seria nul·la.

També és bo conèixer la incidència que té a l'hora d'anar a comprar. Em pregunto si una pastisseria ha estat nominada com la que fa el millor croissant, si nota que la clientela augmenta i té molta més gent que hi va a comprar croissants.

I per acabar-ho d'arrodonir, seria bo saber si la matèria prima utilitzada en el concurs és la mateixa que s'utilitza cada dia, i no es fa trampa, és a dir, que llavors els clients no es trobin que van a comprar el millor pa, però que no té res a veure amb el pa premiat.

Sigui com sigui, tots plegats ens ho passem bé llegint aquest o aquell altre concurs, i ens fa feliços quan són gent de casa els premiats. Com més a prop millor, potser per anar-hi a comprar el producte premiat i valorar-ne el sabor tan exquisit.

Les patates farcides d'Olot

L'altre dia vaig veure un comentari a les xarxes socials en què deia que si les patates farcides d'Olot fossin italianes se n'estarien exportant als EUA, i vaig recordar quan estudiava Economia, ja fa molts anys, i parlàvem de les exportacions. Els italians sempre han estat uns bon venedors a l'exterior, i d'aquí la forta competència amb productes similars del nostre país, des del vi i l'oli fins a la ceràmica.

Com és que nosaltres, catalans i espanyols, som tan negats a l'hora de vendre a l'exterior? Què ens falta saber o practicar per ser bons exportadors? Tenim matèria bona i n'exportem, però molt menys del que podríem. Ens passa també en la bona cuina, que tothom ens reconeix, quan ve a veure'ns, que és bona, però som incapaços de donar-ho a conèixer a fora.

Itàlia ha exportat les pizzes a tot el món, i quan sortim a l'estranger mengem més pizzes que no pas producte autòctons dels països que visitem. Ara tenim un altre producte foraster que ens ha entrat per quedar-s'hi, com és el panettone. Fa uns anys que en podies menjar, ja fos perquè es comprava a fora, i el trobaves a botigues especialitzades. Avui qualsevol pastisser de casa nostra ja s'atreveix a produir-los, amb més o menys encert.

Per Nadal tenim els torrons que trobem a totes les taules, però cada vegada és més corrent trobar-t'hi un panettone compartint taula. Les modes s'imposen, i jo continuo pensant que ens falta empenta per arribar a fora. Recordo uns cartells al centre històric d'Edimburg que anunciaven un bar-restaurant on podies menjar pa amb tomàquet. No sé si encara existeix aquest bar, però em va fer molta gràcia i vaig creure que era l'excepció que confirma la regla, encara que fos a petita escala i simplement testimonial.