La lenta tramitació de la Dependència

Una de les notícies que aquests dies se'n feien ressò els mitjans de comunicació, i que malauradament no ens ha sorprès, és el nombre de persones que han mort a Catalunya esperant el resultat de la valoració del grau de dependència. Ens hem acostumat a rebre aquests impactes sense que se'ns regiri l'estómac. Què està passant?

He repetit mil vegades que l'Administració, sigui local, autonòmica o estatal, és lenta i feixuga a l'hora de tramitar qualsevol tema, i n'hi ha de molt sensibles. Estarem tots d'acord que s'ha d'analitzar tot molt bé per fer-ho bé, i també per evitar fraus o enganys. Això no treu, però, que tinguem l'obligació d'enllestir els tràmits sabent que al darrere hi ha unes persones que tenen dificultats i no poden esperar gaire temps.

Quan s'aproven lleis han de venir acompanyades de recursos i també de la infraestructura que permetrà la seva execució. De què en traiem de dictaminar lleis si llavors no les sabem complir o endarrerim la seva resolució mesos i més mesos?

Considero que ens falta sensibilitat. Des dels despatxos no s'observa les persones afectades i tot es redueix a tràmits, burocràcia i papers. Hi ha una responsabilitat dels nostres governants per no tenir les institucions preparades per assumir la tasca necessària i implícita de les lleis aprovades. També podem estirar les orelles a persones encarregades d'alleugerir la feina. Les persones no són un número, una fitxa a emplenar!

I els ciutadans hi hem de col·laborar, encara que només sigui pressionant perquè els tràmits siguin simples, efectius i ràpids. No ens podem acontentar amb aquesta dinàmica encarcarada, que impedeix, en el cas de la dependència, que persones amb tot el dret de rebre els ajuts, en quedin al marge per la lentitud de la seva tramitació. Cal que els màxims responsables s'impliquin en la resolució d'aquesta xacra, i no busquin excuses de mal pagador. Al darrere hi ha persones a qui cal ajudar abans no arribi el final dels seus dies.

Els eurodiputats s'avorreixen

M'ha cridat l'atenció la notícia que els diputats del Parlament Europeu s'avorreixen. I ja no diguem el públic que intenti seguir els debats. L'ARA titula la notícia com el pla per deixar de ser avorrit, però no he sabut veure on era el pla, més enllà dels possibles motius que el fan avorrit. La fotografia que acompanyava la notícia, i que reprodueixo en aquest post, fa pensar una mica. La parlamentària que està fent mitja, potser té la capacitat de fer dues coses a l'hora, i per això no improvisa la situació, sinó que ja ve preparada des de casa.

Crec que el principal problema de molts parlaments és que abans de començar la sessió ja se sap com aniran les votacions. El fet que els diputats no tinguin llibertat de vot i que tots hagin d'estar d'acord amb el que els marca el partit en què es varen presentar a les eleccions, fa que els debats siguin força inútils. Una manera de perdre el temps, perquè ningú espera convèncer als seus adversaris i, per tant, potser sí que la diputada fa bé d'emportar-se la mitja i així aprofita més el temps.

Estic segur que si els diputats poguessin votar allò que realment pensen de cada matèria que es posa a votació, sense haver de donar comptes al partit, tot resultaria més interessant. La disciplina de vot té un sentit, però fa perdre qualsevol interès als debats dels parlaments. De fet, hauríem de començar des del principi i canviar el sistema electoral, de manera que els votants poguéssim escollir els nostres representants al marge del partit per on es presenten.

El sistema de llistes obertes fa que l'electe es degui a les persones que l'han votat, i pugui expressar allò que pensa en cada sessió. És als seus votants a qui ha de donar comptes de la seva gestió i decisions, i potser això ajudaria a guanyar interès a tot la tasca parlamentària. Si la parlamentària que hagués votat es posés a fer mitja en plena sessió, segur que no la tornaria a votar.

El Parlament Europeu s'ha de replantejar el seu funcionament, començant pel sistema electoral i continuar amb les repercussions de tot el que s'hi aprova. Tenim un problema de representativitat i efectivitat de les resolucions discutides i aprovades. D'alguna manera no ens ho acabem de creure, i quan restringeixen la capacitat de prendre decisions dels diferents països membres de la UE, ens queixem i parlem d'ingerències. És per això que algú n'ha marxat i algun altre ho està pensant. El Pla passaria, doncs, perquè els estats membres s'ho creguin i que els debats del Parlament siguin més vius, operatius i resolutius. 

Anar al jutjat o a la mediació?

Acabo de llegir l'article del catedràtic de dret processal, el senyor Jordi Nieva-Fenoll, a l'ARA, i mentre el llegia he pensat que portaria cua. En el seu escrit, el professor defensa acudir a la Justícia, per resoldre els litigis, en detriment de l'alternativa de la mediació. El seu argument principal és que el jutge t'empara i et protegeix de possibles privilegis que puguin tenir els poderosos, i en canvi això no succeeix en la mediació.

Nieva afirma que "el jutge iguala les parts en un procés, per poderoses que siguin, donant la raó a qui la té", i afegeix que en una mediació, qui no la té, "sempre aconseguirà quelcom només pel fet de no haver complert a temps amb les seves obligacions, cosa que és un premi injust".

Segueixo des de fa temps l'amic Xavier Pastor, professor de l'UOC i director del postgrau de resolució de conflictes a la Universitat de Girona, i suposo que hi tindrà molt a dir. Ja estic esperant el seu escrit. 

Sempre he cregut en la mediació, i suposo que les afirmacions gaire contundents sempre s'han d'analitzar a fons. M'imagino que hi ha situacions on la mediació pot resultar molt efectiva, penso en situacions entre iguals, i en altres casos, probablement no n'hi hagi prou i sigui recomanable acudir a la Justícia.

També crec que estem molt desenganyats de la Justícia i la manera com es porta a terme. Soc dels que pensa que la Justícia no és igual per a tothom, i per això estic convençut que les grans empreses, els poderosos, també tenen més possibilitats d'èxit que no pas el pobre ciutadà de peu, que no té cap coixí que l'avali, més enllà de la possible raó en el conflicte.

L'article del catedràtic probablement necessita molts aclariments i puntualitzacions. No es pot llegir pensant que una cosa és bona i l'altra no. En ambdues situacions es poden donar casos d'injustícia flagrant.  És cert que sovint s'acudeix a la mediació per tal d'agilitar els resultats. Malauradament la Justícia al nostre país és molt lenta i costosa, i això anima a que la gent opti per la mediació i tancar el més aviat possible el conflicte. És per això que si la Justícia fos més àgil i de més qualitat, com apunta el senyor Nieva, potser aniríem tots cap a ella, amb la confiança que als poderosos els posen al mateix nivell que a nosaltres, i només qui té raó se surt amb la seva.

Encara no veiem el final del túnel

Avui apareixen dues notícies relacionades amb les vacunes que caldria valorar perquè venen per separat. Per una banda ens diuen que han arribat la vacuna d'Òxford, que permetrà reprendre la vacunació tenint en compte que no es podrà fer a persones més grans de 55 anys, i per l'altra se'ns diu que aquesta vacuna només té una efectivitat del 10% sobre la mutació del virus sud-africana, la qual cosa ens posa en alerta. Què cal fer?

En el meu cas, persona de més de 55 anys, no hi ha cap dubte, però les persones més joves que es posin aquesta vacuna, quina garantia tindran que els immunitzi davant el coronavirus, pensant que la variant sud-africana pot arribar tranquil·lament? 

No he trobat una notícia que agrupés les dues i que ens expliqués quin ha de ser el procediment a seguir. Si es pot vacunar al marge de la seva efectivitat, o si valdria la pena esperar a comprovar que també és efectiva davant la variant sud-africana. Crec que és important que s'aclareixi, perquè ja estem prou atabalats, fins al punt d'haver de confiar a cegues, com perquè a sobre se'ns posin més dubtes.

De moment estem veient que les constants que es prenen per valorar l'evolució de la pandèmia són favorables i van a la baixa, la qual cosa ens tranquil·litza, però per l'altra tenim els especialistes que insisteixen que no podem abaixar la guàrdia perquè la corba es pot tornar a disparar.

Aquests nous dubtes, junt amb la reducció de la producció i arribada de les vacunes inicials, fa que se'ns faci difícil de predir què passarà en els propers mesos, i això és força desesperant. Ens agradaria poder saber quan arribarà el final d'aquest calvari, encara que fos a llarg termini, però com a mínim saber fins on hem d'arribar. La incògnita de com evolucionarà també ajuda que ens trobem més cansats i avorrits del compte i que els nostres ànims no estiguin en la millor posició.

Les visites als mercats en campanya electoral

Encara no ha començat la campanya electoral i ja veiem com els partits polítics, amb els seus candidats al davant, comencen a visitar els mercats municipals per trobar-se amb la ciutadania, potser la silenciosa, i engegar-los el reguitzell de promeses que acostumen a no complir.

Avui és el PSC, però demà ho faran els altres. Es tracta de trobar-se amb les persones que van a comprar el dinar i no haver de passejar-se casa per casa, com s'acostumava a fer i potser encara algun partit ho practica. És un ritual que té la seva gràcia i et porta a preguntar-te quina efectivitat pot tenir. Crec que la majoria de persones saben de què va i on rau l'interès per saludar-los. Encara hi ha algú que li fa gràcia poder veure en persona aquell polític que surt a la tele.

Aquesta campanya electoral no destacarà tant com a avorrida perquè arriba després de molts mesos de tensió política i d'estar enganxats a la televisió i els diaris per anar seguir com anava aquest procés que s'ha aturat de manera sobtada per la imposició de l'article 155 de la Constitució. N'estem cansats, també indignats, i el pitjor de tot, desencisats, decebuts i entristits. Qui aconseguirà recuperar-nos políticament i social? 

De què parlaran els polítics que visitin els mercats? Probablement del mateix que hem anat escoltant des de fa mesos, amb promeses d'acabar-ho, però com? Hi ha cap garantia que des de la Constitució, reformada o no, trobem una solució per a l'encaix de Catalunya a Espanya? Qui ho defensarà? El PP i C's? Tinc molt clar que si s'arriba a modificar la Constitució, serà per anar en contra dels pocs drets que ens va deixar el Tribunal Constitucional. Gairebé que us dic: millor que no la toquin!