I l'exministre... tan panxo!

Cada dia que passa ens adonem més de quins polítics han governat el nostre país, de quin nivell de democràcia hem gaudit, i que la transició des de la dictadura franquista a la situació actual no ha estat la millor ni la més desitjable. Avui les declaracions de qui fou ministre d'Interior amb Felipe González demostren quina mena de personatges han conduït el país i també expliquen per què hem arribat a la situació actual, amb una ultradreta a punt d'entrar a governar-nos.

Les paraules de l'exministre socialista José Barrionuevo han molestat als actuals governants socialistes perquè els deixa en entredit. L'exministre ho ha dit molt tranquil·lament, perquè és el que pensa i ha pensat tota la vida, i estic convençut que és el mateix que pensa l'expresident Felipe González. Aquest país nostre ha protegit la corrupció i també els atemptats a l'estat de dret, com seria el cas dels GAL. És per això que no hi tinc cap mena de confiança, tampoc ara quan podria ser el moment de posar fil a l'agulla i castigar qui ha aprofitat el poder per actuar il·legalment. Això no passarà.

Com sempre, tindrem uns dies de reaccions i condemnes, que acabaran al calaix, i els indignes continuaran vivint de la rifeta. Aquest és el panorama polític d'un país que va viure quaranta anys de franquisme i que malgrat tot el que es digui, encara viu sotmès per la corrupció, la prevaricació i l'autocràcia dissimulada amb una pinzellada de democràcia representativa.

No és estrany que passi el que passa al Poder judicial. Tothom procura per mantenir-se al poder i no permetre que ningú els pugui tirar en cara tot el mal que han fet. Són ells mateixos que ho reconeixen sabent que no els passarà mai res. Els poders fàctics continuen governant i decidint el futur del país, i morirem sense haver aconseguit netejar tota la porqueria que ens va portar el franquisme, i que ha servit per aprofitar-se'n tota una colla de polítics, jutges, militars i classes altes de la societat, vivint a costa de la majoria, que tontament els ha donat suport.

Quan una cosa la trobes la més natural del món no tens cap necessitat d'amagar-la ni dissimular-la. Això és el que ha fet l'exministre José Barrionuevo. Hi ha qui s'ha esquinçat les vestidures, però a la majoria de socialistes el que els ha molestat no és el que va passar, sinó que ara es digui amb total impunitat, per les repercussions que poden tenir electoralment. Ni un bri de culpabilitat ni de penediment. L'ètica ni se l'espera ni se la suposa.

Vint anys després

Tal dia com avui, ara fa vint anys, uns imatges impactants ens varen tenir bocabadats i molt preocupats davant el televisor. El món occidental no es podia imaginar que una tragèdia com la de l'11 de setembre de 2001 pogués passar en territori dels EUA, la primera potència mundial, i que havia desenvolupat totes les guerres fora del seu àmbit, i per tant sense víctimes civils.

Les imatges són colpidores, i encara ara et fan posar la pell de gallina, i no t'acabes d'imaginar que són reals, i que hi ha persones, tant a dins dels avions com als edificis de les torres bessones. Un atac molt preparat i que ningú no es podia imaginar.

L'onze de setembre, que per als catalans és un dia de reivindicació independentista, no és el mateix des de fa vint anys, quan es recorda aquest atac al rovell del món capitalista, demostrant la vulnerabilitat que potser no crèiem real. Han passat vint anys i el conflicte que es va originar després ha acabat amb una fugida dels EUA de l'Afganistan, sense resoldre res, i deixant el país en mans dels mateixos fanàtics repressors del poble afganès.

Avui, doncs, hem recordat aquelles imatges, que els més joves no varen viure en directe, però que en més d'una ocasió se'ls ha presentat. Els que ho vàrem viure i ho vam seguir minut a minut, guardem un record inesborrable que mantindrem sempre més a la memòria.

No sé si hauríem d'aprendre'n alguna lliçó de tot plegat, però és evident que ni l'atac del dia onze de setembre ni la invasió posterior d'Iraq en busca d'armes de destrucció massives, han servit de res, i en canvi han provocat moltes morts. La vida és massa important per posar-la en mans de terroristes fanàtics i de polítics sense escrúpols que no han demostrat fins ara cap tipus de penediment. M'agradaria visitar la ment de persones com Aznar, cap del govern espanyol en aquells anys, per intentar entendre què els va moure a donar suport a la invasió de l'Iraq, i com és que després de tot el que ha passat, no han demostrat cap tipus de sentiment de culpa ni responsabilitat. Tampoc tots aquells que els han donat suport fins ara, molts mitjans de comunicació entre ells.

El Tribunal Suprem rebutja l'indult

Com era de suposar, el Tribunal Suprem ha rebutjat l'indult als presos polítics per manca de penediment. No podia ser d'una altra manera i és bo observar la reacció dels diferents partits polítics per conèixer millor quina és la realitat d'Espanya i què se'n pot esperar.

La resposta del Tribunal Suprem deixa en mans del president del govern la decisió sobre l'indult i les reaccions de l'oposició no s'han fet esperar, amenaçant de presentar un recurs al Suprem si Pedro Sánchez tirava endavant amb l'indult.

Arrimadas, a qui se l'ha acusat d'acostar-se a Sánchez i d'aquí tots els mals del partit polític, ja ha deixat clar que se'n separa i que no hi negociarà res més a partir d'ara. Com C's, el PP i Vox, ja han manifestat que presentaran recurs al Tribunal Suprem per evitar una decisió que posa en perill la unitat d'Espanya.

Pedro Sánchez ha vingut avançant la possibilitat de l'indult pensant en la necessitat de posar fi a la venjança i trobar la millor manera de dialogar per aconseguir l'encaix de Catalunya a Espanya. No sabem, però si és seriós o, com ens té acostumats, és una estratègia per després dir que ha fet tot el possible per buscar la solució, però que no l'han deixat.

Haurem de valorar també quina és la reacció dels partits independentistes, que s'han manifestat des del primer dia a favor de l'amnistia, com a solució primera a tot el procés, però que no veurien malament l'indult com a primer pas.

Tot això el dia que s'ha conegut més detalls del pacte entre ERC i JxCat, que ens han vingut a dir que es va fer d'amagat del president Puigdemont, el qual està molt enfadat i pensant com hi reacciona. Avui prenien possessió dels càrrecs els nous consellers i conselleres, però el mar no està tranquil. Ho seguirem!

Corruptes amb impunitat celebrant la Constitució

No parlaré de Bankia ni del senyor Rato perquè només escriure el nom m'entra una ràbia difícil de contenir. Encara que siguin tantes les persones corruptes que s'ha anat descobrint, no ens hi hem acostumat, i això és bo. Els mitjans de comunicació, però, sembla que ja ho tracten de manera rutinària, i això no és bo.

No en parlaré, però sí, perquè són la imatge que es repeteix darrerament i no hi sé trobar ni penediment, ni retorn dels diners embutxacats, ni lliçons per altres corruptes en potència. Anirà a la presó el senyor Rato? Hi anirà en Millet? Hi aniran tants d'altres que dia rere dia apareixen a les primeres pàgines dels diaris?

És precisament aquesta sensació de que els corruptes tenen una total impunitat, la que fa que la gent estiguem cansats de les declaracions i conferències polítiques, que comencen sempre negant qualsevol il·legalitat per acabar amagant el cap sota l'ala, dissimulant i negant haver negat cap actuació corrupta. 

I demà és festa, però una festa d'aquelles que molts no celebrem més enllà de no anar a la feina i llevar-nos una mica més tard. Passa bastant el mateix amb el 12 d'octubre. Són festes imposades. Tot el que gira al voltant de la Constitució és complex, perquè ni els seus grans defensors la varen votar, ni molts dels que la vàrem votar, estem d'acord en la mania de no tocar-la i adaptar-la als temps actuals. Els papers s'han canviat? El que passa realment és que hem arribat al punt en que les lleis, més que estar al servei de la ciutadania, estan al servei dels que les promulguen.