Matar, no es justifica de cap manera

La noticia del dia és l'atac sorpresa de Hamàs a Israel i el contraatac dels israelians que de ben segur serà potent i mortífer. Parlar de palestins i israelians no és fàcil, i hi ha molts elements a tenir en compte, però sortir en defensa dels atacs contra la població civil, sigui del bàndol que sigui, demostra una mentalitat molt primària, sinó malaltissa.

Sabem, perquè la informació més o menys filtrada ens arriba, de les condicions en què viuen els habitants de Gaza. També hem escoltat molts discursos dels governants israelians que ens han fet molt mal a les orelles. Malauradament el problema existeix des de fa massa anys, i hi ha milers de morts innocents que no justifiquen res ni a ningú. 

El conflicte a Israel ha esdevingut crònic i de difícil solució, però cada atac indiscriminat, vingui d'on vingui, agreuja la situació lluny de resoldre el problema. Qui cregui que amb accions com aquesta es pot acabar amb la injustícia humana que és evident, està molt equivocat. I la llàstima de tot plegat és que les víctimes són les més innocents, les que no poden fer res per escapar-se de l'indret, ni trobar la pau que és tan necessària.

És una llàstima que per les xarxes socials sigui tan fàcil vomitar paraules i pensaments, moltes vegades sense cap mena de reflexió prèvia. Podem estar a favor d'uns o altres, però no em sembla de justícia beneir accions bèl·liques que només aconsegueixen la mort de civils, i res que els porti a la pau.

Els països occidentals, que es manifesten en contra de la violència han de saber que aquesta no només existeix en jornades com la d'avui. I, per això, la seva contundència i la responsabilitat de contribuir a trobar una solució al conflicte els hauria de implicar no només avui, sinó cada dia. Aquests dirigents saben com viuen els palestins i no haurien d'estar tranquils, mentre no s'esforcin per asseure totes les parts i fer-los veure que amb atacs com el d'avui no s'arribarà enlloc, però tampoc fent la vida impossible a una part important de la humanitat.

Reconec l'assignatura pendent que mortifica diàriament a unes víctimes innocents, però mai podré acceptar una acció bèl·lica que destrueix en lloc de cercar la pau. Fets com els d'avui ens interpel·len, i ens provoquen amargor, perquè d'alguna manera vivim massa d'esquena a problemes reals que fan patir a massa gent al món.

Rebel·lió armada a Rússia?

Notícies que ens arriben de Rússia parlen d'una possible rebel·lió armada per part del grup Wagner, contra les forces armades del president Putin. És això cert? La preocupació que sembla expressar el president rus és real? Es tracta d'una estratègia per desestabilitzar encara més la zona i fer agafar falses confiances als ucraïnesos?

Suposo que no trigarem a conèixer la veritat, encara que no el fons de tot plegat, però sí al menys poder saber si realment el grup que dirigeix el ciutadà rus Ievgueni Prigojin està de camí de Moscou per fer fora el president Putin, o és un engany.

Està molt clar que el problema rus l'han de solucionar ells mateixos i no pas des de fora. Els equilibris que fa anys està trampejant el president Putin són cada vegada més inestables, però ni la OTAN ni els diferents estats occidentals poden fer res per acabar amb la situació russa originada per la invasió a Ucraïna.

No conec les interioritats del país, ni la capacitat que té l'oposició al règim rus de Putin per plantar-li cara amb èxit, però la història ens dona pautes i ens ajuda a entendre que tard o d'hora les autocràcies exploten i sorgeixen els canvis, no sempre per a millor, però en tot cas per deixar a l'estacada els dictadors que s'han apropiat del poder a la força. 

La pregunta que ens fem avui és si ha arribat l'hora i si li queden poques setmanes al president Putin per continuar liderant un país cada vegada més desestabilitzat. Deien que li amagaven la veritat i que no era conscient de les seves febleses. El cas és que difícilment es podia imaginar que la invasió a Ucraïna seria tan desastrosa per a l'exèrcit rus. I quan s'ha fet el pas endavant, tirar enrere és molt difícil, sobretot quan tot se sustenta en la força bruta, sense més raons que la voluntat de dominar l'entorn, amagant les debilitats i mancances pròpies.

Seguiré els esdeveniments per conèixer de fonts serioses i documentades què està passant i si podem esperar un alto al foc a la zona perquè els soferts habitants recuperin la pau, que fa més d'un any varen veure atacada per un insensat massa poderós com per dissoldre's amb poc temps. Ha arribat l'hora?

Exigim treballar per la pau!

Molt bé, hem assistit al concert del Sant Jordi, i ens hem manifestat per la Via Laietana de Barcelona en suport a l'acolliment dels refugiats encallats a Grècia i Turquia, i ara què? Els promotors varen aconseguir un gran ressò, però ara què? Què més hem de fer? Ja hem acabat la feina?

M'explicava la meva amiga, la Maria Dolors, que ha estat a Grècia veient la realitat dels camps plens de refugiats, que cal felicitar els organitzadors dels dos actes de Barcelona i la resposta de la gent, però troba a faltar una reivindicació, una exigència: el retorn al seu país.

És cert que ens hem limitat a exigir els nostres governs que acullin els immigrants que marxen de la guerra, de la mort, però ens hem plantejat per algun moment que el seu dret és poder viure en pau al seu país? Podem demanar que s'obrin les fronteres per treure'ls del cul de sac on es troben, però ha de ser una acollida temporal, perquè ells han de poder viure al seu país.

Nosaltres els occidentals vàrem provocar la guerra en aquells països i no hem fet res per aconseguir la pau, tot el contrari, hi anem a vendre armes. Sí, el nostre rei hi va a vendre armament. I no ens fa vergonya?

Esclar, els nostres dirigents europeus estan preocupats pel futur d'Europa i per la pujança de l'extrema dreta, xenòfoba. Ens hem preguntat per què ha crescut l'extrema dreta a Occident? Què hem fet malament perquè la gent confiï en aquests xenòfobs i islamòfobs?

Sisplau, tot està per fer. No alliberem la nostra consciència dels mals que hem provocat, i tinguem clar que vàrem sortir al carrer, però els problemes continuen i no podem abandonar-los. Exigim els nostres governs que treballin per aconseguir la pau als països de l'Orient i que la seva gent pugui tornar a casa.

Tunísia al punt de mira del terrorisme islàmic

No parlar de l'atemptat d'avui a Tunísia pot semblar una manca de sensibilitat greu, però parlar-ne en excés també se'ns pot acusar que només ho fem quan assassinen occidentals. Dic això perquè he llegit que eren turistes i m'he imaginat ciutadans d'occident, majoritàriament.

La barbàrie és arreu encara que hi ha més morts i afectats als països àrabs que no pas al nostre món, però el pitjor de tot és que les morts ja no són notícia, perquè s'ha convertit en una rutina. Són notícia de portada d'un dia de la nostra vida, però hi ha moltes més morts que ni tan sols en rebem informació. No interessa i a casa nostra estem tan enfeinats amb l'elaboració de les llistes del 27-S que no tenim temps per pensar en altres coses, ni tan sols en quin futur volem, al marge de si som independents o no.

Avui també s'ha parlat del cessament del ministre Wert, substituït per un personatge que no el millora pas. Wert se'n va abans d'acabar la legislatura perquè ja té una nova destinació on parapetar-se. El seu pas pel ministeri d'Educació ha estat un mal son, no només per a Catalunya, sinó també per a la resta d'Espanya. No esperem res del nou ministre, ni per currículum ni pel temps que hi podrà ser. Ja només tenim ganes de veure què passa el mes de novembre, gairebé oblidant-nos que dos mesos abans haurem decidit quins partits volem que ocupin els seients del Parlament català i amb quina proporcionalitat. 

Un dia en què Joan Herrera ha cedit el protagonisme a Joan Coscubiela, o potser l'han forçat a decantar-se. Realment, a Polònia el caracteritzen d'una manera prou ridícula, potser en excés, però guanyada a pols.