És estiu, però passen coses

Es nota que és estiu perquè tot plegat està una mica més tranquil que durant l'any. La mateixa premsa escrita s'ha buidat de contingut, aquell que complementa les notícies del dia, amb articles d'opinió i continguts pedagògics. Ara ens quedem amb les engrunes i aquelles notícies amb què ens sorprèn l'escàndol, la catàstrofe o la xafarderia.

Malgrat tot, passen coses i algunes no ens agraden. Es mantenen proclames xenòfobes i decisions polítiques que ens demostren que hem perdut el nord. No és la calor de l'estiu, sinó ments pertorbades que cada vegada agafen més força amb una imatge d'involució que fa feredat.

A finals de juliol el ple municipal de Jumilla, a la província de Múrcia va aprovar, amb els vots favorables del PP i l'abstenció de Vox, una moció totalment racista disfressada perquè no cridés l'atenció, però que no ho ha aconseguit, on es prohibeix l'ús d'instal·lacions esportives per a activitats no esportives. 

La realitat del nostre país és que hi ha confessions religioses diferents de la catòlica que no disposen de locals o edificis prou grans per encabir-hi tots els seus feligresos en festivitats importants. El recurs d'utilitzar grans instal·lacions és el més habitual. Passa arreu. Negar la possibilitat del seu ús per a actes religiosos deixa en evidència la voluntat d'anar contra els musulmans.

La bona notícia és que la Conferència Episcopal Espanyola s'ha manifestat al respecte, criticant la decisió de PP i Vox. No sempre tenim l'oportunitat de veure que els bisbes catòlics espanyols es posicionin en contra de la dreta i la ultradreta. Sempre podem trobar-hi la part positiva.

El govern de l'estat ha dit que ho investigarà. No sé si aconseguirà que es faci marxa enrere en la decisió. No sé si la disfressa serà prou bona per evitar el que seria lògic i intel·ligent. En tot cas atiar la guerra contra els immigrants és una mala praxi que només pot portar disturbis i problemes greus de convivència. Hi ha moltes mesures a prendre per intentar conviure en la diversitat, i fer-ho de la manera més planera possible.

La salut del papa Francesc

Una de les antenes que tenim instal·lades aquests dies està situada al Vaticà, pendents de l'evolució dels problemes de salut del papa Francesc. S'ha de dir que varen esclatar totes les alarmes, no només perquè la seva figura és única, sinó pel que ha representat per a l'Església catòlica l'actual papa, després de Joan Pau II i Benet XVI. Som molts els que pensem que en unes altres circumstàncies, el papa Francesc hauria seguit l'exemple del seu predecessor i hauria presentat la seva renúncia. La por a una involució potser ha estat el motiu que no fes el pas.

Amb Francesc l'Església catòlica ha recuperat sentiments i il·lusions que ens va oferir el Concili Vaticà II, però amb molta lentitud i no sempre s'ha entès bé. De fet, ens passa una mica com en el món de la política del nostre país. Quan l'esquerra aconsegueix governar, sempre lamentem la lentitud en la presa de decisions que beneficien les classes mitjana i baixa, sobretot si ho comparem amb la rapidesa amb què la dreta pren les seves decisions, algunes de les quals no s'acaben revertint mai.

Desconeixem com acabarà aquest període de la malaltia del papa Francesc, que ens genera incerteses, però encara que se'n surti, que tots ho volem, cal començar a pensar que no passaran gaires anys que arribarà el canvi i, veient com està el món, tot fa témer que el més probable sigui la marxa enrere i tornar a l'estancament o la involució.

Donant una ullada a l'Església catòlica d'arreu ens adonarem que la dona encara es troba en un segon pla. Encara destaquen discursos ultres en molts sermons, sobretot a l'Espanya profunda, que poc tenen a veure amb el missatge i el fons de l'evangeli. Francesc ha trencat alguns murs, però la majoria es troben mig apuntalats i molt fàcilment es poden recuperar i tornar a barrar el pas.

La lluita dins d'una institució per fer-la més transparent i alliberadora no és fàcil. Hi ha massa impediments, massa interessos i poques ganes de bellugar-se. No és estrany, doncs, que tot plegat descrigui el moviment del pèndol, i així van transcorrent els anys, i nosaltres que ho puguem veure.

El futur de la Unió Europea, més que dubtós

En plena campanya electoral per decidir els futurs diputats del Parlament europeu, la lectura de l'article de Ferran Requejo al diari ARA, Unió Europea: o integració o irrellevància, convida a la reflexió. No ens diu gaire res de nou, però sintetitza molt bé la gran problemàtica actual, i no és gaire optimista de cara el futur d'Europa, tenint en compte el que s'està fent, sumant-li la previsió que l'extrema dreta augmenti de manera desorbitada la seva representació parlamentària.

    La Unió Europea, com molt bé diu l'articulista, ha anat perdent pistonada. Ja no té l'aura que tant admiràvem quan somiàvem en entrar-hi. Probablement també és víctima de la mediocritat dels polítics actuals, però no podem oblidar-nos dels efectes de la globalització i que cada vegada més els poders econòmics mundials sobrepassen els polítics.

    Dubta de la conveniència de l’ampliació d’estats membres, sobretot per la clàusula que obliga a aprovar-ho tot per unanimitat, un fet que bloqueja moltes decisions, no sempre en benefici de la ciutadania.

    Catalunya, al meu entendre, no ha rebut el tracte que li correspondria, motivat pel fet que és una institució formada per estats, i aquests es protegeixen entre ells. No és menys cert, però, que la proximitat territorial ha estat clau per evitar una involució democràtica. Si el nostre país es trobés al continent sud-americà no ens ho estaríem passant tan bé.

    Requejo parla d’integració o irrellevància. Crec que en aquests moments estem més a prop de la irrellevància que no pas de prendre decisions valentes, traient competències als estats membres per omplir de contingut el govern europeu. A l’extrema dreta no li interessa i hi ha estats membres i d’altres a punt d’entrar que tampoc volen cedir res. El que volen és treure’n el màxim benefici amb el mínim cost, sense perdre competències locals. D’aquesta manera serà molt difícil aconseguir una Unió Europea forta, que pugui parlar de tu a tu amb les grans potències mundials. Ens falta autoestima, però també capacitat de lideratge en tots els àmbits. No és la millor època per al continent europeu!

Involució democràtica

Haig de confessar que estic preocupat per com està evolucionant el nostre país, per aquesta involució cap a situacions menys democràtiques, amb la gran influència dels postulats de Vox i el suport que reben dels estaments judicials. És precisament això el pitjor, perquè tots podríem entendre l'existència d'un partit ultra, amb unes declaracions que ens poden semblar aberrants, però el que és més trist i alhora perillós és la resposta dels tribunals de justícia, com ha estat en el cas de la pancarta xenòfoba de Vox en contra dels immigrants.

Em preocupa perquè s'encomana com una taca d'oli que ho impregna tot i les relacions socials esdevenen crítiques, i gens convivencials. No és la qüestió catalana i tot el conjunt d'elements de venjança a mans de les institucions espanyoles, sinó que és en la pròpia convivència a l'Estat espanyol.

Segurament és per això que procuro distreure'm i aprofitar l'ocasió per pensar en altres coses, no llegir tant les notícies que ens afecten de prop i procurar trobar coses positives en les relacions personals. Es fa difícil.

Llegia avui l'escrit transcrit del diari The New York Times, de l'escriptora Gioconda Belli, a l'ARA, i he pensat que no ens trobem sols en la desesperació, la qual cosa no ens ha de consolar. Belli parla del tirà Ortega, amb qui havia col·laborat per fer fora Somoza de la presidència de Nicaragua. Hi he pensat moltes vegades quan he llegit sobre la repressió que exerceix al seu país. Com es pot canviar tant? Com es pot convertir una persona en un personatge tan odiós?

La història ens ensenya molt i et fa veure que no et pots refiar de ningú, encara que li vegis les millors intencions. El poder corromp, i d'això en tenim moltes mostres. És una llàstima que no ens sapiguem organitzar millor, i caiguem en la trampa de l'ànsia de poder etern. 

Com podeu veure, avui no em sento gens optimista. Ho veig força negre tot i em sap greu perquè la vida s'ha de viure amb alegria i optimisme, però sovint t'adones que ho desgraciem bastant tot. Encara hem d'aprendre moltes coses, i una d'elles és a tenir paciència i esperar temps millors per avançar com a societat. No ens ho posen fàcil, però ho hem d'intentar.

Primeres tasques de la nova etapa

Una d'aquelles coses que sempre deixes per a quan tinguis temps és l'ordenar les fotografies. Abans, però, has de tenir-les en l'aparell adequat i si no és així, es tracta de traspassar-les, amb molta paciència, procurant no deixar-te'n pel camí.

El primer dia de jubilat aquesta ha estat una de les tasques que hi he dedicat més temps. Un dia estrany en què trobava a faltar la consulta al correu electrònic de la feina per si havia arribat algun missatge que fos urgent a respondre. Em semblava impossible que això no passés, després de tants anys d'estar-hi enganxat, també en període de vacances. Suposo que aquest costum no el perds d'un dia per l'altre i que encara trigaré uns dies a fer-me'n la idea. Això sí, és molt descansat!

No he tingut ni temps per mirar les notícies i saber si hi ha alguna novetat. M'imagino que els comentaris polítics deuen anar al voltant del Tribunal de Comptes, i de la qualitat democràtica del nostre país. Sembla impossible que hagin passat tants anys des de la mort del dictador, i que encara tinguem problemes de salut democràtica. Tant que ens pensàvem que havíem superat aquella maleïda etapa!

Sembla estrany que la dreta franquista espanyola estigui tan arrelada i liderada per joves que varen néixer després de la mort del dictador. Es tracta dels hereus d'aquells que varen viure gràcies a l'autoritarisme i els privilegis dels que varen guanyar la guerra i varen estar al costat de Franco.

La meva generació ha viscut una involució que poc ens pensàvem. Alguns havíem cregut que amb l'entrada a Europa s'haurien acabat tots aquests mals, però ja veiem que no és així. I que no és amb la mort dels franquistes que aconseguirem la democràcia real del nostre país, perquè ja han nascut aquells que mantindran viva la lluita contra els drets humans, contra els més febles, alguns dels quals inconscientment els voten, empassant-se el seu discurs populista i fals.

Els avaladors de Vox al Congrés de Diputats

La pregunta que ens hem fet molts ha estat qui ha provocat la pujada de l'extrema dreta a Espanya. Les opinions són variades i tothom té la seva idea que argumenta d'una manera o altra. Alguns ho fan motivats pel propi interès de culpar els altres.

La pressió dels independentistes que posen en perill la unitat d'Espanya, ha estat per algunes persones la causa de l'ascens de l'extrema dreta, com a garants de la unitat, com si aquest discurs no es trobés entre les altres formacions espanyoles. Algú, honestament, creu que el PSOE no defensa la unitat d'Espanya? I el PP o C's no han estat prou clars a l'hora de defensar-la? No podem negar que l'independentisme envalenteix l'extrema dreta, però d'aquí a donar-li la culpa del què ha passat a Espanya hi ha una gran diferència.

La meva modesta opinió és que l'ambient actual a nivell europeu és encara favorable a proclames feixistes i d'involució democràtica. Els mals resultats de la gestió política dels partits tradicionals ajuda a que el populisme agafi força, i és en el populisme on l'extrema dreta s'hi repenja.

A diferència, però de la majoria de països europeus, on la dreta moderada ha establert barreres davant l'auge de l'extrema dreta, a Espanya s'hi ha aliat, configurant governs de coalició que l'ha fet més forta davant l'opinió pública. Els exemples d'Andalusia o Madrid, són claus per a l'acceptació de Vox com una força política dins del sistema democràtic espanyol, la qual cosa és, al meu entendre, la millor ajuda perquè en les primeres eleccions hagi experimentat aquest increment tan alt per acabar sent la tercera força política del Congrés de Diputats.

No saber veure que han estat el PP i C's, amb la complicitat del PSOE, els avaladors de Vox és d'una ingenuïtat o mala fe imperdonable.

Tota transició comporta riscos i pors

Les transicions sempre resulten complicades perquè estem massa acostumats a la comoditat i els canvis ens fan por. És per això que no sempre les transicions resulten operatives ja que a vegades es perpetuen en el temps i això no és l'objectiu que un es planteja inicialment.

Avui llegint el diari ARA, quan parla dels pagaments en metàl·lic i el procés d'introducció dels pagaments en targeta o mòbil, he recordat anècdotes que et fan veure que no tots estem igualment preparats per adaptar-nos a l'era digital. No són només les persones de certa edat, sinó que hem de pensar també en aquells que viuen marginats i els que es resisteixen a qualsevol canvi, perquè els fan por.

D'aquesta reflexió he anat a parar a la transició democràtica espanyola i els molts problemes que s'han amagat i que ara hem descobert. Per a moltes persones la transició ha representat un esforç per mantenir la situació de l'època franquista, per interès propi i rebuig a perdre posició i poder, però també hi ha qui s'hi ha resistit per por a arribar a un món desconegut amb nous problemes, qui sap si encara pitjors.

La gran majoria ha estat convençuda que el canvi polític era necessari, però s'han quedat en l'anècdota i en el fons no han avançat tant com es poden imaginar. El resultat de tot plegat ha estat que les forces que regeixen la nostra societat són les mateixes, amb indumentàries més acolorides, però amb els mateixos principis d'ara fa quaranta anys. Els que hem criticat la involució dels darrers anys, hem estat criticats i acusats de fracturar la societat. Qui l'interessa no canviar el model de societat, se n'encarrega prou d'acusar els altres de provocadors i desestabilitzadors del sistema. La transició tenia bones intencions, però no ha servit per arribar a una societat suficientment justa i lliure.

Casado, la veu del fracàs de la democràcia a Espanya

Llegir les declaracions de Casado em desespera. No entenc com pot haver-hi al món persones tant ignorants, farsants i ineptes amb tant de poder a Espanya. És per això que l'article de Ferran Sáez, a l'ARA, l'he trobat brillant, perquè il·lustra el fracàs d'Espanya que ni veuen ni accepten, no sé si per ignorància, excés d'orgull o ràbia mal dissimulada.

Casado és la viva imatge del fracàs de la democràcia a Espanya, de l'exaltació ridícula de fets valorats de manera equivocada, perquè només se sustenten en la força de les armes, o de l'orgull, però mai de la raó, i acaben sempre en un fracàs sonat. Els nostres avis varen viure la pèrdua de les últimes colònies, i com molt bé diu Ferran Sáez, tot el poder i domini espanyol va quedar en un no-res. No en varen aconseguir cap profit.

Casado, per ell mateix, és un insult a la intel·ligència. Que un dels partits més importants actualment, sinó el que més, tingui com a líder el senyor Casado ho diu tot d'Espanya i els espanyols. Està vist que cada vegada estem més avergonyits dels polítics que lideren les nostres institucions. A casa nostra també molts lamentem la manera de fer i com s'expressa el nostre president, i voldríem creure que hi ha millors persones, amb més capacitat per fer avançar el nostre país.

Vivim una època molt grisa de la política espanyola i catalana, que em fa témer una involució que costi molt de recuperar-nos. L'extrema dreta guanya terreny, també a Espanya, i l'esquerra encara es troba adormida, incapaç de construir un projecte prou engrescador per desencantar-nos i fer front a aquest repte en defensa de la democràcia i dels drets humans.

Cada dia tenim més limitada la llibertat d’expressió

Amb tot aquest anar amunt i avall amb creus grogues i l'intent de retirar-les, ens hem perdut la substància, i uns i altres sembla que anem una mica despistats. Els llaços grocs, les creus i les tovalloles o bufandes grogues no s'utilitzen per reclamar la independència de Catalunya. El groc s'ha agafat per exigir la llibertat d'unes persones que no han estat jutjades i se les ha empresonat injustament.

I als nostres polítics empresonats i exiliats, hi sumem els jordis a qui s'acusa de violents quan les imatges han demostrat tot el contrari, i els cantants de qui se senten ofesos per les seves lletres, i totes aquelles persones que veuen censurada la seva llibertat d'expressió, per culpa d'uns jutges que utilitzen erròniament i també interessadament la justícia. El color groc de l'exigència perquè es faci justícia i que aquesta no depengui de la voluntat política. Volem una justícia imparcial, com se la suposa, però que de moment no actua com a tal.

El tripijoc entre jutges i polítics ja no es porta a terme de manera dissimulada, sinó que ho fan a cara descoberta, segurs que ningú no els en demanarà comptes, perquè tenen tot el poder controlat. Aquesta és la gran misèria que domina el nostre país, més enllà de passejar símbols per carrers i ciutats. La nostra societat ha sofert una involució dramàtica, de la qual ens costarà sortir-nos-nos.

No es pot permetre l'empresonament de persones pel simple fet de criticar les forces armades, el rei o la sagrada Constitució. I això encara és més descarat, quan paral·lelament es fomenta i no es castiga l'atac a les nostres institucions i els seus representants legítims. Amb aquest model de país, no podem anar bé, i es fa molt difícil creure que es pugui solucionar a curt i mitjà termini. L'improbable èxit de la moció de censura a M. Rajoy no és cap garantia, tampoc, per aconseguir un país just i respectuós amb les nostres institucions.

Una llei d'involució democràtica

La Llei de la reforma de l'administració local, coneguda per LRSAL, és una mostra més de la involució democràtica que potencia el govern de l'Estat. Involució centralitzadora i sense sentit comú. Només cal analitzar-la per adonar-se que no té futur. Ja no es tracta d'una apreciació interessada, sinó d'evidència. No és només una llei amb un interès polític, sinó que a més és un nyap que no pot funcionar bé i que té els dies comptats.

Espanya es caracteritza per la promulgació de lleis que tenen poc futur i que provoquen contínues reformes sense poder consolidar-ne cap. Només la Constitució. Fixem-nos quantes lleis d'educació s'han aprovat amb els trenta anys de democràcia. Què està passant amb la llei sobre l'avortament, i ara amb l'amenaça d'una reforma de la llei electoral, que només es regeix per interessos de partit i no de sentit democràtic.

La LRSAL buida de competències l'administració local, que és la més propera a la ciutadania i que, ben assistida, hauria de ser la que donés resposta immediata a les necessitats de la població. La nova llei treu competències als ajuntaments i les traspassa a les diputacions, sense valorar la seva capacitat per fer un seguiment acurat del dia a dia a totes les poblacions de la seva demarcació.

Els ajuntaments avui estan mal finançats i, tot i que s'ha vingut reivindicant des del primer dia, la sortida que es dóna amb aquesta llei s'allunya de la reclamació d'aquests anys i abandona els ajuntaments davant dels problemes, sense recursos per fer-hi front.

No sé si el Tribunal Constitucional farà cas als ajuntaments, perquè no hi tinc cap confiança, però coincideixo amb qui pensa que, amb sentit comú, el Tribunal hauria de donar-los la raó i desfer l'embolic on ens porta aquest llei del PP.

Els partits polítics suspenen com a escoles de polítics

Llegia la informació sobre la llei Wert, per a la reforma educativa, i no ho entenc. De fet té una explicació: no me l'he llegit i m'he limitat a seguir els comentaris dels experts i/o afectats. De totes maneres no veig que sigui massa normal que, com diu la notícia de l'ARA, que l'excusa de Wert, l'any 2012, d'elaborar una reforma educativa de manera urgent era que el currículum educatiu havia de basar-se en les competències bàsiques, i en canvi en el primer esborrany del decret de continguts de la Llei no incorporés l'apartat de les competències. O que, una vegada advertit de l'error, només n'incorporessin un parell, sis menys de les actuals.

No pot ser que tinguem uns polítics i assessors tan mediocres. No pot ser que els actuals polítics només actuïn obsessionats per reduir les competències polítiques dels parlaments autonòmics, i contra la llengua i cultura diferent a l'espanyola.

No pot ser que uns polítics amb grans responsabilitats no es presentin en una comissió sectorial del Parlament, una mostra evident de menyspreu a la institució catalana, sense que no passi res. Com volen que la ciutadania pugui confiar en ells i se'ls respecti, si són els primers en faltar el respecte a la ciutadania?

Estem en una època en què molts polítics, periodistes, sindicalistes... dediquen moltes hores per intentar deslegitimar el procés sobiranista català, però pocs es preocupen pel nivell dels nostres polítics. Deixant de banda la corrupció, que ha fet molt mal, la mediocritat dels polítics, sobretot dels que tenen importants responsabilitats, està deixant el sistema democràtic espanyol en un carreró sense sortida. En lloc de transició haurem de parlar d'involució i del perill de perdre molts dels drets recuperats després de quaranta anys de dictadura. 

A qui li interessa mantenir-se en una Espanya que retorna al franquisme?

No és una pregunta oportunista ni demagògica. És simplement una qüestió que em faig i no hi trobo resposta, o millor dit, només hi trobo una resposta: els nostàlgics del franquisme.

No crec que el PSC, encara que ara sigui més PSOE que PSC, tingui cap interès de llençar tot l'esforç esmerçat durant gairebé quaranta anys per sortir de la dictadura franquista. Ho defensaria on calgués. Una altra cosa és si els passos que estan fent són els més encertats.

Avui, en una tertúlia radiofònica, he sentit que el senyor Toni Bolaño negava que dins del PSC hi hagués militants que ja els estigués bé la situació actual de Catalunya. Aquí no hi estic d'acord. Conec militants socialistes que ja els està bé i no volen canviar res. Mentiria si digués que són majoria, però hi són, com també n'hi ha que defensen el dret a decidir.

El PPC, C's i PxC, per posar tres exemples, sí que es troben a gust amb la situació actual i no fan res per intentar millorar l'encaix de Catalunya a Espanya, i a molts d'ells potser no els faria res tornar a èpoques passades. Jo ja no els demano que defensin el dret a decidir, ni la convocatòria de la consulta, sinó només treballar perquè Espanya ens tracti millor, ni més ni menys del que pugui fer el PP del País Basc, i que lluitin contra la involució democràtica del govern espanyol.

Jo crec sincerament que el PSC sí que vol canviar la situació, i també em vaig creure el seu programa electoral quan defensava el dret a decidir. Tothom té dret a rectificar, però han d'acceptar que si els tres diputats crítics han desatès l'acord majoritari del Consell Nacional del seu partit, no poden negar-nos que el PSC ha traït els seus votants. I no em vinguin amb subterfugis, perquè Madrid no ens donarà res, i només podem exigir. Estem demanant poder votar, no necessàriament la independència.

Voldria recordar a qui no tingui memòria, que molts líders polítics que han lluitat per una societat més justa, han estat considerats rebels, terroristes o anticonstitucionals. És el preu a pagar per aconseguir que les lleis no siguin obstacle per assolir una societat més justa. Que no ens vulguin enredar. Crec que el PSC s'ha equivocat i a mi, personalment, em sap greu.

Per cert, el ministre Wert és un clar exemple de l'Espanya franquista, i qui el manté com a ministre és el president Rajoy. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Més motius per dimitir el ministre Jorge Fernández

Diputats camuflats han pogut entrar al Centre d'Internament d'Estrangers de la zona Franca de Barcelona, on fins ara se'ls havia negat l'entrada com també al Síndic de Greuges, per amagar el que està passant a dins. On és la transparència?

El mes passat hi va haver una persona morta i els infiltrats han pogut conèixer de primera mà els mals tractes i tortures que reben les persones internades a l'espera de ser expulsats al seu país d'origen. Si no fos cert, per què haurien de negar la visita dels diputats?

Us prometo que em sap greu haver d'insistir tant amb la incapacitat del ministre d'Interior de continuar amb el seu càrrec. Ja ho vaig dir des del seu nomenament, que només es tractava d'un premi de Rajoy a la seva lleialtat, però en cap cas a la seva capacitat per dirigir el ministeri. La història ens ha donat la raó, i probablement serà el pitjor ministre d'aquest govern, i això que n'hi ha que ho han fet prou malament.

Una cosa és ser de dretes i l'altra maltractar les persones indefenses. El problema del nostre país és que la dreta i l'extrema dreta van juntes i ens falta una dreta moderada capaç de liderar un govern democràtic i de progrés. L'únic regal que ens ha donat el govern del PP ha estat prohibicions i involució democràtica.

Ara que se sap què està passant a dins, es prendran mesures o tot continuarà igual? Ningú no dimitirà? Si en el cas de les detencions al país basc ha saltat el cap de comunicació, aquí podria saltar el porter del centre, el que no deixa entrar-hi els diputats. En cap cas, però, el ministre en té cap responsabilitat. És simplement un irresponsable.

Senyor Jorge Fernández, quina pena de ministre!

No només és incompetent, ruc, indecís i avorrit, sinó que a més és llastimós. Ja no es tracta de criticar-li la seva visió política, sinó la pena que fa quan pretén criticar l'anhel sobiranista amb uns arguments tan ridículs. Segur que es pensa que així la gent tirarà enrere, però està ben equivocat, perquè el que provoca són més ganes de marxar d'aquesta Espanya de ministres patètics que només hi són per amistat i no pas per mèrits.

A la meva família sempre hem pensat políticament de manera diferent, i mai hem deixar de sopar plegats, perquè hi ha una cosa que s'anomena respecte, que predomina a casa, i ningú està per sobre de ningú quant a pensaments, ideologia i preferències.

La teoria del ministre, si és que podem parlar d'alguna teoria, és que amagant el cap sota l'ala, sent submís i creient a tot el que dicta el poderós, ens fa viure més units, encara que això suposi renunciar als nostres drets com a persones lliures i sobiranes.

De fet jo el podria entendre si estigués d'acord amb ell en que en temps d'en Franco, el dictador, es vivia més bé perquè hi havia un pensament únic. El problema és que només podien pensar uns quants, els que tenien el poder, i la seva unanimitat els salvava. Tot això demostra el seu poc sentit democràtic i les seves arrels franquistes, conreades dins d'un partit polític, el PP, que passarà a la història com el partit que va imposar la involució democràtica i social a l'Espanya del segle XXI.

Necessitem un PSC fort i un PSOE coherent

L'Espanya franquista torna a governar i només podem fer-hi front amb una mobilització de la ciutadania i un PSOE coherent amb els principis del socialisme democràtic. El Partit Popular del president Aznar haurà resultat una caricatura davant la involució democràtica i pèrdua de drets de les persones en mans del govern del president Rajoy.

No només Catalunya és atacada en la llengua i la cultura, sinó que tota Espanya veu com els drets adquirits després de quaranta anys de dictadura i una transició democràtica que ara posem en dubte, desapareixen de cop gràcies a un govern format per uns ministres ultraconservadors, assessorats per una església que fins i tot el Vaticà defuig.

El PSC no pot girar l'esquena als problemes que provoca aquesta marxa enrere del govern espanyol, i ha de retornar al grup dels que defensen el dret a decidir, per votar a favor d'un nou model d'Estat que no ha de ser necessàriament la independència. Confiar que el PP pugui pactar mai una consulta és un error, si no una excusa per no estar-hi a favor.

Necessitem un PSC fort perquè defensi els drets de les persones més febles, per evitar una fractura social, per recuperar els drets elementals de l'habitatge i el treball, però també perquè planti cara al PP amb qui mai, i no per culpa seva, hi podrà pactar. La posició del PP és prou clara i no genera dubtes.

La hipocresia de les lloances a Mandela

De la història aprenem, si parem les orelles i tenim els ulls desperts. La involució només està en la ment dels ineptes o d'aquells que ostenten el poder, polític o econòmic, i no volen perdre'l encara que sigui a costa dels drets dels altres.

M'explico. Avui, persones que haurien considerat Mandela un terrorista i un perill per a la societat, s'omplen la boca de lloances i reconeixement. Ho havíeu notat? Ara és políticament correcte reconèixer la seva personalitat, el seu discurs, la seva lluita. Abans... O bé... si Martin Luther King no hagués estat assassinat, creieu que avui parlaríem d'ell, de la mateixa manera? Qui gosa criticar-lo avui?

La hipocresia és molt present a la nostra societat, i molts polítics se'n serveixen o hi cauen de quatre potes. Els grans defensors de la immobilitat de la Constitució són els que hi varen votar en contra. El que és clar és que avui la Constitució que en resultaria seria molt més restrictiva en drets i, sobretot, en les competències de les autonomies.

Si no som capaços d'entendre que el món evoluciona, que ens transformem al llarg del temps, sense que això signifiqui perdre els papers o ser voluble, sinó entendre que caminem i aprenem, difícilment comprendrem què passa ni per què passa. Espanya viu una època molt gris, perquè els seus dirigents s'han perdut en el passat i només busquen tornar enrere, en perjudici de la societat del segle XXI.

El futur d'Espanya és el segle XX

Una raó més per voler sortir d'Espanya és la involució que s'està patint en aquesta etapa governada pel Partit Popular. Si algú havia pensat que amb el govern d'Aznar vivíem sota l'ombra del conservadorisme extrema i insuperable, estava ben equivocat. Amb Rajoy i ministres de la talla de Wert i Gallardón, el retrocés democràtic experimenta una força que difícilment podíem imaginar.

Si en alguna cosa havíem avançat, no pas per mèrits del govern de Zapatero, ara tornem enrere. Lleis com la d'Educació, d'accés a la Justícia, l'avortament, llei de costes... són una mostra prou significativa de la reculada que patim, amb el problema afegit que per més que hi hagi una alternança política, costarà molt recuperar tot el que estem perdent. El panorama català no és tan pessimista, en una hipotètica independència. Hi ha més equilibri de forces i estem lluny del bipartidisme espanyol que tant mal ens ha fet i ens fa.

Sempre he defensat que PSOE i PP no eren el mateix. Entenc que qui ho deia pensava només en el fet diferencial català, i en això tenen part de raó, però en el fet social i democràtic seria una ofensa al partit socialista dir que estan al mateix nivell. El problema del partit socialista és que li costa molt fer els canvis, cosa que el PP, quan governa, aviat ho ha transformat.

Els catalans estem vivint uns dies un xic esquizofrènics. Les trifulgues sobiranistes ens amaguen una mica el que estem perdent en benestar social. La política del PP, que no és la que varen prometre, segueix el fil i ritme adequat per afavorir les grans riqueses i augmentar la diferència entre rics i pobres, atacant sobretot la classe mitjana que, a Catalunya, és la que ha aixecat el país.

Anem acumulant motius per demanar l'estat propi i el que cal és no perdre la calma, caminar junts, fent tots els passos necessaris per arribar a l'objectiu final. Hi hem d'anar tots.