Neutralitat personal i imparcialitat professional

Bellugant-me per Internet he trobat un parell de paràgrafs que m'han semblat interessants per transcriure en el meu blog. Els he trobat tot buscant una frase que vaig sentir dir a una tertuliana televisiva, de no sé quin canal, parlant del jutge Juan Carlos Peinado. Els paràgrafs són aquests:

La premissa de què un jutge no pot demostrar antipatia respecte a una persona es basa en la necessitat de distingir entre neutralitat personal i imparcialitat professional. Segons l'anàlisi constitucional presentada, és impossible que un jutge (o qualsevol persona) estigui exempt de creences, morals o opinions pròpies; per tant, la teoria jurídica moderna no busca la neutralitat absoluta de la persona, sinó la imparcialitat en les seves actuacions quan exerceix l'autoritat pública. 

El sistema legal ja disposa de mecanismes per garantir aquesta imparcialitat, com ara la recusació, que permet apartar un jutge si es demostra que pot no ser imparcial degut a la seva ideologia o relacions personals. Així doncs, la qüestió no rau en negar l'existència de sentiments personals com l'antipatia, sinó en garantir que aquests no influeixin en les decisions judicials, mantenint la credibilitat de les institucions i evitant que la política o els sentiments privats infiltrin la funció judicial.

Llegint el primer et sembla del tot normal. Té lògica i crec que qualsevol persona sensata hi ha d'estar d'acord. En llegir el segon paràgraf m'entren molts dubtes i el primer d'ells és si és cert que el nostre sistema legal garanteix la imparcialitat dels jutges. És cert que existeix la recusació, però té efectes? S'aconsegueix decantar un jutge que ha demostrat aversió respecte a la persona que està jutjant i el seu entorn? Qui decideix que un jutge se l'ha d'apartar d'un cas? Aquesta decisió és imparcial?

La confiança vers la justícia i la seva implantació al nostre país està sota mínims i jo crec que es deu a l'actuació d'uns quants jutges, amb molt poder, i un corporativisme descarat que deixa en dubte la imparcialitat dels tribunals de justícia. Han de canviar molt les coses, i les persones, i potser trigarem molts anys a recuperar certa normalitat i, sobretot, confiança.

La cultura de l'esforç

Arran de les proves de la Selectivitat que han tingut lloc aquests dies ha sorgit el tema de la cultura de l'esforç. Se'ns diu, des de fa temps, que cada vegada costa més que els alumnes i les persones en general entenguin que les coses no surten soles, que cal esforçar-se per aconseguir els objectius i que lluny de defallir, s'ha de lluitar per obtenir allò que t'has proposat.

Les generalitzacions no són mai bones, però podria molt ben ser que la manera actual de formar les persones hagi deixat de banda aquest pensament i que amb les ganes de facilitar la vida a la gent, cada vegada sigui més estrany veure com un se sacrifica i lluita per aconseguir sortir-se'n. Volem evitar el fracàs i la desil·lusió. No volem que els alumnes visquin amargats i els ho posem fàcil, però això no necessàriament els ajuda a la vida.

El dia a dia et presenta moltes dificultats que has de combatre. Si no estàs preparat per afrontar les adversitats, de primer moment pots quedar superat i encallat. Només la pràctica constant i l'esforç per aconseguir superar totes les proves et permetrà tirar endavant. No serà fàcil, i això ho has d'entendre. Ningú no et regalarà res, però amb el treball podràs vèncer i deixar enrere els entrebancs.

Els exàmens que t'obren o tanquen les portes al futur no són gaire aconsellables. Probablement, encara no hem trobat la manera de valorar la capacitat de les persones per afrontar els reptes de la vida. Penso en dificultats intel·lectuals, però no només. La formació ha de ser global i ha de tenir en compte la memòria i la teòrica, però també saber-ho aplicar en casos pràctics perquè, al capdavall, la vida està plena de situacions pràctiques que has de torejar. Si allò que has après no et serveix per resoldre els dubtes, hauràs perdut el temps.

Educar no és fàcil, però fer la vida massa fàcil als alumnes o els fills, tampoc els ajuda gaire davant de reptes, com poden ser unes proves d'accés a la Universitat.

Qüestió de competències

Més d'una vegada he escrit en aquest blog sobre la finestreta única. Aquella atenció, sigui presencial o en línia, de l'Administració pública que el ciutadà pot acudir sense necessitat d'haver de conèixer de qui és competència. Aconseguir que t'atenguin per resoldre tots els dubtes i els tràmits a què et veus obligat a seguir per qualsevol tema, és el somni de tots i no sempre ens ho posen fàcil. 

Avui vaig més enllà i en concentro en el pas previ a l'organització d'aquesta finestreta única, necessària per a qualsevol tramitació, sigui de competència municipal, autonòmica, estatal o europea. Abans, però, cal que les administracions i totes les institucions i entitats que en depenen tingui clar quin és el seu paper, s'organitzin i coordinin i, sobretot, no es dediquin a carregar les culpes als altres.

També he parlat sovint del problema en què ens trobem els municipis com el nostre, amb el territori distribuït entre moltes administracions, gens properes als vilatans i que estan poc coordinades. Si ens passegem pel municipi d'Arenys de Mar ens trobarem en parts de territori de competència municipal, però d'altres que pertanyen a altres administracions i que l'Ajuntament no pot fer gran cosa més que queixar-se quan no li fan cas.

Costes de l'Estat, Ports de la Generalitat, Renfe, Adif, Carreteres, l'Agència Catalana de l'Aigua, són algunes de les entitats supramunicipals que decideixen sobre part del nostre territori, impedint, sovint, que l'Ajuntament pugui actuar davant de casos que poden resultar fins i tot perillosos. Netejar els rials, i la Riera especialment; organitzar l'accés a la platja del Cavaió; arreglar les destrosses del camí de mar cap a Caldetes; controlar l'accés de les persones a les vies del tren, o regular l'encreuament de cotxes al pas sota l'autopista, són alguns exemples de tasques que no corresponen a l'Ajuntament i que els vilatans reivindiquem, però ens topem amb el tema competencial.

Cal que l'Administració pública s'organitzi i coordini amb l'objectiu bàsic i imprescindible de servir l'administrat, donant resposta a tots els seus dubtes i reivindicacions. Si no tenim raó, que ens ho diguin, però algú, amb competència, ens ha de respondre.

Què va passar amb la Sindicatura Electoral del Referèndum?

Ahir vaig assistir a una conferència a càrrec de qui va ser president de la Sindicatura Electoral del Referèndum de l'1 d'octubre de 2017, el senyor Jordi Matas, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Per una estona vàrem poder imaginar-vos el patiment, però també la valentia d'unes persones enfrontades amb l'aparell de l'Estat espanyol. Només escoltant el seu relat et pots arribar a imaginar la força i brutalitat d'un Estat amenaçat pel poble.

Al marge de la teva ideologia, les teves creences i voluntats polítiques. Deixant de banda el teu interès per la independència de Catalunya o la continuïtat dins de l'Estat espanyol, intentes entendre què va passar i de quina manera va actuar l'aparell judicial espanyol, a instància del govern de l'Estat, o per iniciativa pròpia. Procures entendre com es pot negar el dret a consulta simplement perquè no t'agradi el possible resultat de la convocatòria i t'adones que això de viure en un estat de dret és molt qüestionable.

El conferenciant va seguir cronològicament els fets des del seu nomenament pel Parlament de Catalunya, el 7 de setembre de 2017, fins ahir mateix, quan encara estan pendents de judici o de l'aplicació de la llei d'amnistia que el Tribunal Suprem es nega a acceptar, malgrat que fos aprovada pel Congrés de Diputats.

Dissimulant el girament de budells que em genera tot aquest tema, em va semblar interessant conèixer de primera mà els fets gairebé silenciats o molt deixats de banda, d'unes persones escollides pels nostres representants polítics, per fer el seguiment de la consulta i donar fe del correcte funcionament de tot el procés. També de com ha jugat l'aparell judicial a l'hora de jutjar els fets amb una clara voluntat de venjança i total parcialitat.

De tot plegat, al marge de la satisfacció de conèixer uns fets que no han sortit gaire als diaris, et confirma la teva desconfiança en la Justícia d'aquest país, i en la manera establerta per administrar-la. En cap moment el conferenciant va comprometre el paper jugat pels dirigents polítics catalans d'aquell moment, cosa que no es pot dir el mateix d'algunes intervencions del públic assistent. Vaig tornar a casa amb molts interrogants oberts. Moltes preguntes i dubtes. Aquesta incertesa ens perseguirà durant molt de temps.

Del contingut de la conferència en podem parlar un altre dia, o esperar que se n'editi algun llibre. Només us diré que la vida de la sindicatura va ser efímera per necessitat.

Què està passant a Veneçuela?

Avui llegia la notícia de la cancel·lació dels vols a Veneçuela de la companyia aèria Ibèria, seguint les recomanacions de l'agència federal d'aviació dels EUA. Segons sembla, hi ha més companyies que han pres la mateixa mesura atesa la situació del país, amb una concentració de forces militars a la zona.

El grau de fiabilitat de les notícies que ens arriben, sobretot pel que fa als motius del conflicte, és una mica dubtós. No saps ben bé si allò que t'expliquen és cert o bé està interessadament manipulat perquè no coneguis la veritat de fons.

Sempre dic que les notícies s'han de contrastar, però hi ha moments i situacions que es fa molt difícil. En què ens hem de basar per conèixer la certesa d'allò que ens comenten de Veneçuela? La cap de l'oposició va rebre el Premi Nobel de la Pau. Un fet que va generar molts dubtes i desacords. Jo mateix ho vaig comentar en un post. No crec que sigui encertat atorgar un premi a una persona que es troba immersa en un conflicte on les coses no estan clares.

Sabem ben bé què està passant a Veneçuela? El seu president és un dictador que va manipular els resultats electorals per mantenir-se en el càrrec? L'oposició al govern és realment defensora dels drets dels veneçolans, o té uns interessos de classe que posa per sobre? Ens podem fiar dels amics de Trump?

Personalment, no ho tinc gens clar, i per això no posaria la mà al foc per a ningú. Puc malfiar-me de la premsa que ens informa, sigui perquè els interessa dir allò que diuen, o bé perquè les seves fonts estan manipulades d'origen.

Els atacs nord-americans a les llanxes, acusades de transportar droga, no són clars. No crec que sigui la manera més humana de lluitar contra una plaga que provoca morts i dependència. Tot és molt obscur, i per això els meus dubtes. Tot ho poso damunt la taula. Observo el que em diuen i soc incapaç d'opinar al respecte. Arribo al punt de no creure'm res i pensar que al darrere hi ha algú que té molt interès per dir-nos allò que ens arriba. No voldria posar-me a lloc dels veneçolans. Els desitjo sort i encert, i que la situació millori.

Un nou espai cultural

Aquests dies hem tingut notícia de l'obertura d'un nou espai cultural a la nostra vila, promogut per l'entitat La Intercultural, un projecte de l'Associació Intercultural Llatins per Catalunya, arrelada a altres poblacions del nostre país i que ara ha obert l'espai al carrer Bonaire d'Arenys de Mar, amb un seguit de propostes culturals que animen a participar-hi i associar-t'hi. Xerrades, conferències i tallers són les primeres activitats que han col·locat a la seva agenda.

La vida cultural del nostre municipi no defalleix malgrat que estiguem passant uns moments en què tot sembla convidar a anar a la baixa. Històricament, Arenys ha destacat per la quantitat d'entitats i propostes culturals i tot fa pensar que no vivim només dels records del passat, sinó que aquesta empenta cultural continua donant els seus fruits.

Voldria destacar d'aquesta entitat, fins ara desconeguda per a mi, el fet que es tracta d'una iniciativa a càrrec de persones que han vingut de fora, no només de la vila, sinó també del país, i que no s'estableixen per alimentar culturalment una part de la població, sinó que s'integren i desitgen captivar l'interès i participació de l'autòcton, aquell que té una llarga tradició cultural del país, però que no es vol tancar a altres cultures i coneixements.

Aquest fet garanteix que no es tracti d'una entitat arribada per competir amb ningú, sinó per engrandir el món cultural de la nostra vila, obrint nous mons i enriquint-nos culturalment gràcies al treball i propostes que ben segur ens brindaran a partir d'ara.

Des d'aquí vull desitjar-los èxit i llarga vida, perquè això tindrà repercussió en la vida cultural de la nostra vila. La Cultura, en majúscula, és la saba que ens manté vius en un món cada vegada més castigat i ple de dubtes.

Comportament cívic

Si no som conscients que no vivim sols i que ens hem de comprometre davant dels altres, es fa molt difícil la convivència. Dirigir, o millor dit, servir a una vila sense la col·laboració dels vilatans és complicat i els objectius s’alenteixen quan no s’estronquen. Sense la participació i la bona voluntat de la gent tot es fa més difícil, amb el perjudici per a tothom.

Aquestes setmanes el govern municipal està duent a terme unes sessions informatives per explicar la recollida selectiva de la brossa amb el sistema porta a porta, que es vol aplicar a tota la vila i no només a una part, com s’ha anat fent des de fa força anys. Per a algunes persones serà una novetat i per a unes altres es tractarà d’uns petits canvis a com s’ha fet darrerament.

El desconeixement és el principal culpable que les coses no funcionin, però la inseguretat o els dubtes i inconcrecions a l’hora d’explicar-ho, tampoc no ajuden a convèncer de les millores que es poden obtenir canviant el sistema. També l’incivisme o la negativa a voler fer bé les coses augmenta les dificultats d'organitzar el funcionament d'una vila. Tots hi hem de posar de la nostra part.

Si no reciclem bé incrementen els costos i fem un mal servei al medi ambient. Això ho hem de tenir clar. No es tracta de complicar l'existència, sinó d'adonar-nos que cal millorar el reciclatge per no degradar més el planeta, i de passada estalviar-nos uns calerons. 

Cal que tots tinguem present que una cosa és el sistema de recollida i l'altre l'ús que se'n fa. Si tothom hi posa de la seva part, tots els sistemes poden funcionar i llavors només cal trobar aquell que és més productiu o beneficiós. No podem barrejar les coses. 

Quan critiquem decisions com pot ser el sistema de recollida de la brossa hem d'utilitzar arguments sòlids que defensin el nostre posicionament. Si s'ha constatat que el porta a porta és la millor manera d'incrementar el percentatge de reciclatge, no ens perdem en discussions de si ens agrada més o menys, o si la gent ho respectarà o no. Hem de suposar que tothom voldrà fer-ho bé en benefici de tots. Perquè tots ens comportem cívicament. És així, oi?

Clama al cel!

El terratrèmol a l'Afganistan ens ha recordat la vida impossible de les dones d'aquell país per culpa dels fanàtics talibans que hi governen. Ens ha fet veure, una vegada més, que el fet que no siguin notícia als diaris i televisions d'Occident, no vol dir que no hi estigui passant res de greu. Ara només parlem d'Ucraïna i Gaza, però hi ha molts racons del món on la injustícia regna de manera escandalosa i només hi pensem quan succeeix algun desastre com el terratrèmol d'aquests dies.

Arran de la notícia hem recuperat les veus de les dones que viuen un infern, tractades pitjor que les bèsties, tancades a casa sense dret a l'educació ni llibertat de moviments. Un esclavatge estúpid i indignant, que han d'empassar-se sense cap possibilitat de sortir-ne airoses.

Els talibans demanen ajuda internacional per recuperar la seva normalitat després de la catàstrofe, i se'ns presenta el gran dubte: Cal ajudar un govern salvatge que té esclavitzades les dones? Un dubte que aquests dies ha sortit a la llum i que és bo comentar-lo perquè demostra que la vida no és blanc o negre, ni les decisions són evidents i perfectes. 

Negar l'ajuda a l'Afganistan és empitjorar la situació dels seus habitants, també les dones. Ajudar-los no comporta acceptar el tracte a la dona i la manera de governar el país. Podem entendre els dubtes d'Occident, però no podem quedar callats davant la barbàrie. 

Els problemes del món no els podem resoldre des de casa, ni tenim capacitat per incidir directament en la seva solució, però això no impedeix que puguem denunciar tot el que s'està fent i, sobretot, el que es deixa de fer des dels estats democràtics d'Occident. La situació de les dones a l'Afganistan, o dels palestins de Gaza, o dels ucraïnesos bombardejats per l'exèrcit rus ens concerneixen. No podem fer veure que no és cosa nostra i que ho han de resoldre ells sols. Tenim l'obligació moral d'exigir als nostres governants que es manifestin en contra de la injustícia i que prenguin mesures per forçar els criminals de torn a rectificar i comportar-se com persones civilitzades. No podem callar.

Prou retallar!

Cada any a l'estiu l'ensenyament és notícia i no pas pel que pugui estar passant a les aules, que estan buides, amb tothom de vacances, sinó per les previsions per al nou curs. Sempre tenim l'espasa de Dàmocles a sobre per culpa de les retallades.

Estem cansats de llegir que tenim problemes amb les competències del nostre alumnat, en matemàtiques i també en idiomes. Ens queixem que la matrícula viva és molt viva, amb la incorporació constant de molts alumnes durant el curs, la qual cosa provoca un augment de la ràtio important. I malgrat tot això, llegeixes que el Departament té la intenció d'eliminar línies de les escoles. Segurament per estalviar costos del professorat, però es té en compte què passa amb l'alumnat?

M'imagino que, com a la nostra vila, hi ha moltes poblacions que viuen amb l'amenaça de la reducció de línies al seu institut, i això no és bo. No és bo per al professorat, que s'haurà d'enfrontar amb un augment del nombre d'alumnes per classe. No és bo per l'alumnat, perquè molts d'ells no podran estudiar on havien escollit. I no és bo per a la nostra societat que necessita una millora dels resultats. Els alumnes d'ara són el futur del país, que estarà a les seves mans, i convé que tinguin la millor preparació possible.

La història de l'ensenyament a Catalunya està plena de bons exemples, tant teòric com pràctic, i sap molt greu que després de quaranta anys de dictadura, en plena transició democràtica, i en l'actualitat, que ja no sé com definir, tinguem una situació tan precària i poc exemplar. 

A cada canvi de govern, que n'hi ha hagut una bona colla, hi ha un canvi de política educativa. Noves lleis i plantejaments que, lluny de representar una millora, creen més dubtes que encerts. El fet de tenir les tisores a l'esquena, a l'espera de veure per on retallaran, fa que la confiança en millorar el sistema educatiu se'n vagi per terra.

Crec que falta serenor. Tenir les idees molt clares i donar la importància que es mereix l'ensenyament. Cal formar bons mestres i professors. Proporcionar-los les eines necessàries per a un bon ensenyament, i reduir la ràtio, però no l'exigència, de l'alumnat. No penso que sigui una cosa tan difícil d'entendre i posar en pràctica. Em sorprèn tanta inoperància.

El repte d'Europa

Els experts en l'àmbit internacional fa molt temps que ens parlen dels problemes del nostre continent i concretament de la Unió Europea. Els de la meva generació somiàvem en entrar a l'Europa democràtica, patint com ho fèiem amb la dictadura franquista. Un somni que es va fer realitat força tard, però que ens il·lusionava pensant que s'havien acabat els nostres mals.

No us estranyarà que us digui que darrerament estem molt desenganyats. Hem obert els ulls i hem vist que la idíl·lica Europa no era tal, sinó que té moltes mancances. El paper de la Unió Europea en el món cada vegada està més desprestigiat. Hem anat augmentant el nombre de membres integrants, però aquest creixement no ha comportat més fortalesa, sinó tot el contrari. Avui, prendre decisions estratègiques resulta una quimera i tens la impressió que els nostres governants dubten de tot i aquesta incertesa ens fa perdre prestigi, però sobretot poder econòmic amb relació a l'exterior.

Estic convençut que hi ha fets positius que sense la nostra pertinença a la Unió ens deixarà a l'estacada, però també és cert que podíem haver aprofitat molt millor la unió d'estats d'un nivell econòmic i cultural prou elevat.

Europa, però, no s'ha fet gran ni independitzat d'un tutor, els EUA, que ha fet i desfet d'acord amb la seva voluntat. Ha estat el nostre pare protector, i ens hi hem arrepenjat. Ara, que retorna Trump a la presidència, tothom es posa a tremolar. Ell és molt més contundent en la defensa dels seus interessos, i té ben poc interès en el que ens pugui passar. 

La impressió que tinc és que ni ara som capaços de reflexionar i fer els passos necessaris per fer-nos adults i independents. Aprofitar els nostres recursos per encarar les dificultats que un món en hores baixes i de moltes turbulències ens pressiona. Som una Unió poc unida, on cadascú mira per la seva conveniència, i n'hi ha uns quants que només en volen treure beneficis, però en cap cas cedir cap mena de sobirania, i tot no pot ser.

Estem a l'expectativa de tot el que està succeint als EUA amb el relleu presidencial. Sabem que tenim les de perdre, però nosaltres hem trepitjat fang, i no acabem de veure la manera de sortir del llot. Són temps difícils per a la Unió Europea, i ens caldrà arremangar-nos si no ho volem engegar tot a dida.

Què hi ha de cert en el cas Veneçuela?

Cada vegada es fa més difícil assumir la informació que rebem des de moltes bandes. Llegeixes titulars i no saps si t'estan enredant o és cert. Hem augmentat els canals informatius i cada vegada és més difícil ocultar res, però, per contra, tot allò que t'arriba no saps si creure-t'ho del tot o posar-ho en dubte. Qui ho diu? A través de quin mitjà se n'ha assabentat? Quins interessos hi ha al darrere?

L'acusació del govern veneçolà contra els serveis secrets dels EUA i Espanya, d'estar al darrere d'una conspiració per assassinar el seu president, arriben al moment de màxima tensió entre els governs espanyol i veneçolà, per l'acolliment del cap de l'oposició que va haver de fugir del seu país per no ser arrestat i, ben segur, condemnat.

Aquesta coincidència et fa malpensar i creure que es tracta de convertir en dimoni aquell govern que ha gosat donar suport a l'adversari polític. Potser no és així, i realment hi havia alguna cosa de certa, però jo, d'entrada, no m'ho crec. No tinc arguments per defensar una posició o l'altra, però em decanto que es tracta d'un victimisme forçat per justificar als seus ciutadans tot el que està fent el govern veneçolà.

He llegit que els pares dels dos espanyols arrestats per la sospita d'estar preparant un atac contra el president veneçolà han assegurat que eren de vacances i que no tenien res a veure amb els serveis secrets espanyols. De seguida he pensat amb un conegut que aquests dies ha visitat aquell país, desitjant que ja hagi tornat. Visitar Veneçuela en aquests moments no és cap bona elecció, i encara menys si tenim la nostra nacionalitat.

Però mireu com són les coses. Fins i tot a Veneçuela es posen el nom de Catalunya a la boca. Quan es tracta d'enfrontar-se a Espanya, ens venen a buscar amb l'amenaça de donar-nos suport en els nostres anhels d'independència. Certament, segons amb qui és millor no anar-hi de bracet, perquè en pots sortir ben escaldat.

Seguirem el cas, més que tot per veure com acaba, i com es justifiquen totes aquestes acusacions que, aparentment, són del tot infundades, fins que no es demostri el contrari.

Il·legalitzar la Fundació Francisco Franco

La nostra generació va néixer i créixer amb l'eslògan "Spain is different". La història ens ha demostrat que l'afirmació era correcta. Una diferència, respecte als estats del nostre entorn, en negatiu, bàsicament perquè es defensen unes institucions i uns poders molt allunyats dels principis democràtics que voldríem que prevalguessin. 

    Avui llegia la notícia de l'inici del procés per il·legalitzar la Fundació Francisco Franco, que ha signat el ministre de Cultura. Un procés que tindrà una llarga durada i que ens genera molts dubtes sobre l'èxit d'aquesta empresa, que es trobarà amb totes les dificultats del món, ja siguin els jutges, alguns partits polítics, o la mateixa societat civil espanyola. 

    En un país democràtic normal i corrent, aquesta fundació faria molts anys que hauria desaparegut i, sobretot, que hauria deixat de ser subvencionada i eliminats els avantatges fiscals de què gaudeix. Però Espanya és realment diferent. Fa uns quants anys que vàrem deixar la dictadura per entrar en un sistema democràtic, però encara és hora que es passi factura als feixistes que es varen lucrar i dirigir el país. I no només això, sinó que institucions tan importants del sistema, com és el Poder judicial, tenen un component ideològic autoritari i predemocràtic que no hem aconseguit arraconar.

    El procés d'il·legalització de la Fundació Francisco Franco, doncs, serà lent i ple de discussions, males arts i pressions de tota mena, per intentar que fracassi. El marc els és molt favorable per continuar predicant les suposades bondats del franquisme, i és difícil trobar qui sigui capaç de clavar un cop de puny a la taula i resoldre, per totes, la situació anòmala.

    M'hi jugo un pèsol que una de les excuses de la fundació per defensar la seva existència serà el dret a la llibertat d'expressió, un dret que els franquistes varen negar sempre, però que ara poden aprofitar per evitar la seva il·legalització. 

    Com hem pogut veure, l'extrema dreta sempre utilitza les bondats de la democràcia per beneficiar-se'n, mentre lluiten per destruir-la. 

La ciència i el dia a dia

Llegint notícies com la de l'allunatge d'una nau de l'Índia se'm generen molts dubtes i em faig moltes preguntes. És evident que l'evolució científica és important i estimulant, i que és bo que no tot quedi a mans dels de sempre. De totes maneres, quan veus aquests èxits, i t'imagines el cost que deu haver tingut, i llavors mires com viu la gran majoria de la població del seu país, no ho acabes de veure clar.

D'acord que hem d'anar endavant i fer més que menjar i dormir cada dia, però no hi ha manera d'eradicar la pobresa? No es podrien fer més esforços perquè la gent visqués dignament? Mires el que t'arriba d'aquell país i hi veus molta misèria. També molta injustícia, on uns pocs viuen molt bé i la gran majoria amb prou feines pot sobreviure.

També és cert que als Estats Units d'Amèrica, que han liderat les exploracions a l'espai, també hi ha misèria, i per tant també podem criticar la despesa per arribar a l'espai mentre hi ha gent del seu país que no en té prou per viure. Amb aquestes reflexions, probablement la ciència no hauria avançat gaire, però humanament què? No seria un gran èxit que ningú patís fam, guerra ni misèria?

Ja he dit al començament que se'm desperten dubtes i preguntes. No és clar i sempre hi ha el risc de moralitzar-ho tot, però és molt preocupant com vivim, a esquenes de la misèria i els problemes d'una gran part de la població mundial.

L'Índia ha aplaudit l'èxit de l'allunatge i es sentirà orgullosa de ser una de les quatre potències que han aconseguit arribar-hi. De ben segur que el treball que ara puguin realitzar serà en benefici de tots, i no només del seu país. Rússia, una vegada més, haurà de claudicar i entendre que les coses tenen sempre un perquè. A Putin li hauria anat molt bé l'èxit ara fa unes setmanes, per fer oblidar, encara que només sigui per uns moments, tot el mal que està causant a Ucraïna des de fa un any i mig. L'Índia probablement també aprofitarà l'avinentesa per amagar una realitat que no voldríem a casa nostra.

En tot cas celebro l'èxit de l'Índia, però els hi demano que no oblidin que aquí a la Terra, tenen encara molta feina a fer per tal de sentir-se orgullosos com a poble. Han de resoldre els problemes mundans i aconseguir que tots els seus habitants puguin gaudir dels èxits, sobretot si tenen prou diners per viure, i fer-ho d'una manera digna.

Els resultats que no deixen dubtes

La política no és agraïda, i això ho saben totes les persones que en un moment o altre de la vida han format part d'aquest món. Alguns han estat més encertats que d'altres. També alguns han estat més honestos i eficients que d'altres, però en algun moment de la seva trajectòria han rebut patacades.

Els polítics són una mica l'ase dels cops. Reben moltes crítiques i no sempre estan justificades. També és cert que n'hi ha que han fet mèrits per provocar desconfiança i antipaties, i, com en totes les coses, paguen justos per pecadors.

El personatge d'avui va arribar a la política i en poc temps va ser encimbellada, aconseguint guanyar allò que a molts els hi és difícil i pocs ho han aconseguit. El problema d'aquesta senyora era el menyspreu cap als adversaris, una certa prepotència i pensar que estava per sobre del bé i del mal. 

En política, però hi ha molts factors que influeixen a l'hora de tenir rellevància i mantenir-se a dalt de tot. Hi ha els socis i col·laboradors que ho poden fer fàcil, però també poden provocar el desenllaç final. I l'acceptació i fidelitat dels electors, que d'alguna manera són el pal de paller de l'èxit d'un polític, que no sempre es té en compte, ni es tracten de la millor manera. Quan aquests fallen i es posen d'esquena, has begut oli.

Des de fa uns anys el seu projecte polític ha anat de capa caiguda i han anat desapareixent del mapa. Se li ha de valorar la seva resistència davant de totes les adversitats, amb problemes interns que tampoc l'han ajudat. Al final, però, tot té un límit, i avui ens anunciava l'adeu que molts esperaven des de feia dies. Sabíem que no trigaria a passar, i que tot depenia d'una nova sotragada fruit d'uns resultats electorals que no deixen marge de maniobra.

En el seu comiat es manté ferma i convençuda que ella ho ha fet bé, i que en tot cas els electors no l'han entès. Segons ella el seu projecte, el del seu partit, es manté viu, i confia que sense ella continuaran sent necessaris per collar els independentistes i que no se'n surtin amb la seva. 

Inés Arrimadas ha dit prou, perquè es troba cansada i no es veu en cor de continuar endavant. No es penedeix de res. Es considera l'artífex de l'aturada de l'independentisme. Va guanyar unes eleccions al Parlament català, que ningú s'hauria imaginat que fos possible, però ara es troba més sola que la una, i se'n va. Algú ha escrit, amb molta raó, que ells se'n van, però el mal ja està fet.

L'equip de la Síndica de Greuges visita Arenys

L'Ajuntament d'Arenys de Mar, al seu web municipal, anuncia la visita de l'equip de la Síndica de Greuges de Catalunya a la vila, el proper dimarts 20 de setembre. La figura de la Síndica de Greuges no és molt coneguda tot i la seva utilitat. En democràcia és important comptar amb aquesta figura perquè està al servei de la ciutadania davant de l'aparell burocràtic de l'administració pública, però també de grups de poder com poden ser les companyies elèctriques, de l'aigua o el gas, que esdevenen un mur infranquejable per als ciutadans.

Tot i el principi que la sobirania resideix en el poble, no sempre queda prou evident. El sistema de representativitat política a vegades queda malmès per culpa, no tant de la voluntat dels polítics de torn, com de l'engranatge que es crea per resoldre els temes que són d'abast públic. És per això que la figura de defensor de la ciutadania, en la modalitat que sigui i l'àmbit que trieu, és una bona resposta als possibles desgavells que es puguin produir en la vida pública de qualsevol territori, sigui d'abast local o estatal.

Malgrat que per algunes persones pugui semblar que el síndic o defensor del poble és la contra del govern de torn, cal veure en aquesta figura la imatge de qui pretén resoldre aquells problemes que es poden produir en la relació entre administrats i administradors públics, i no diguem, entre ciutadans i dirigents d'empreses multinacionals o que pràcticament esdevenen monopolis.

És bo saber que hi ha bona relació entre la Síndica de Greuges i el seu equip amb l'Ajuntament de la nostra vila, perquè trenquen aquesta idea que comentava sobre una possible oposició als governants escollits per la ciutadania a l'hora de gestionar la cosa pública.

També és important comprovar que en aquests moments hi ha plena sintonia entre la Sindicatura de Greuges de Catalunya i el Fòrum de Síndics i Defensors locals de Catalunya. Els objectius són els mateixos i els beneficiats també. Tot el que serveixi per millorar el benestar de la població és benvingut i síndics i defensors procuren que la maquinària administrativa respongui a les necessitats de les persones, evitant que els tràmits administratius provoquin perjudicis innecessaris.

El proper dia 20 de setembre tots els arenyencs i arenyenques que tinguin algun tema a resoldre amb l'administració pública o amb companyies tan properes com les elèctriques, el gas o l'aigua, però que tan sovint veiem massa distants, tenen l'ocasió de plantejar els seus dubtes a l'equip de la Síndica de Greuges de Catalunya. Cal demanar cita prèviament.

Llei electoral catalana

He llegit l'entrevista que li feien a la consellera d'Acció Exterior i Govern Obert de la Generalitat, la senyora Victòria Alsina, i com manifestava la seva voluntat de tirar endavant l'aprovació d'una llei electoral catalana. Ja seria hora que el nostre país pogués comptar amb una llei electoral pròpia, tenint en compte les característiques que ens defineixin i aprofitant la nova realitat sobretot en el camp de la digitalització. 

Des de la recuperació del govern autonòmic hem estat incapaços d'aprovar una llei electoral, tot i alguns intents que hi ha hagut i les propostes elaborades. Els partits polítics catalans s'han mogut sempre per interessos de partit i han posat en segon terme la necessitat de tenir aquesta llei en benefici de tota la ciutadania.

Em temo que una vegada més no aconseguirem que els partits polítics es posin d'acord i ens quedarem allà on som. Aquest fet és denunciable i els partits polítics haurien de justificar la seva posició i els obstacles que sempre han posat per poder aprovar una llei electoral consensuada.

El problema de la manca d'acord no és per no saber trobar una fórmula que sigui més o menys justa amb la realitat social i demogràfica del país, sinó pel càlcul previ dels perjudicis partidistes d'un canvi de llei que prioritzi el territori o la densitat de població. S'ha intentat trobar maneres que tinguessin en compte els dos factors i compensessin d'alguna manera la distribució desigual de la població al territori, però ni així s'ha aconseguit posar d'acord els partits polítics.

Tant de bo m'equivoqués amb les meves previsions, i poguéssim aconseguir aquest acord, ja que hi ha elements a tenir en compte en la llei, com pot ser el vot electrònic, que corregirien problemes actuals que passen amb els catalans residents a l'estranger, que tenen greus dificultats per exercir el seu vot. M'agradaria dipositar la meva confiança en la capacitat dels dirigents polítics actuals per aprovar una llei electoral catalana, però els meus dubtes em frenen i em fan sentir molt poc optimista.

Què passa amb Marlaska?

Setmanes enrere, quan va tenir lloc la darrera remodelació del govern espanyol, molts es varen estranyar que Marlaska continués en el càrrec. Què passa amb aquest senyor? Algú li té por? Exerceix algun poder que permet el president espanyol moure's lliurement?

El passat del senyor Marlaska el situa a l'òrbita del PP i per tant com un infiltrat dins del PSOE, amb un càrrec prou significatiu. Ara, amb el retorn forçat de menors al Marroc, ha tornat a sorgir la polèmica. No sé si amb raó o sense, el cas és que tot el que envolta al senyor Marlaska està ple de secretisme i falta de transparència. Precisament és això el que s'exigeix al ministre, que sigui transparent.

En què es basa el ministre per retornar a la força els menors de Ceuta? No estan protegits per la llei vigent de defensa dels menors immigrants? Com és que contra l'opinió d'entitats i els dubtes de la Fiscalia i del propi de defensor del poble, el ministre enviï al Marroc els menors que varen entrar a començaments d'estiu a Ceuta?

No ens agrada la manera d'actuar del senyor Marlaska. És una manera autoritària i gens transparent que provoca desconfiança i ens recorda uns altres temps. No ens encaixa la figura i manera de fer del ministre dins del govern que el mateix president ha declarat el més progressista de la història d'Espanya. Voldríem un canvi de personatge i no sabem què el manté en el càrrec.

No és la primera vegada que el ministre Marlaska destaca per la seva manera de pensar i obrar, i provoca disfuncions i diversitat de criteris entre els dos partits que comparteixen el govern de l'Estat. La resta de ministres socialistes ho veuen bé? Ens poden explicar bé els criteris a l'hora de prendre decisions com les actuals del senyor Marlaska?

Amb actituds com les del ministre Marlaska, no és estrany que el poder judicial es mantingui amb els ulls oberts per si li toca actuar. La gestió dels menors immigrants no acompanyats no és clara i necessita molta transparència per entendre-la i, sobretot, poder jutjar si és justa o no. És per això que personatges com Marlaska no ajuden a tranquil·litzar la situació i aquesta desconfiança que generen no és bona per a la salut democràtica de la nostra societat.

Aprovat el nou sistema de recollida selectiva

Ahir el Ple municipal d'Arenys de Mar va aprovar el nou sistema de recollida de la brossa porta a porta a tota la població, amb tres àrees d'emergència. El PSC hi va votar en contra, perquè defensa el sistema mixt, i JxArenys es va abstenir perquè volia sis àrees en lloc de tres. Aquest nou sistema està previst que es posi en marxa a primers de 2022 quan hi hagi una empresa guanyadora en la licitació que s'ha de programar.

Tots desitgem que el nou sistema funcioni i que no haguem de lamentar imprevistos després de tant temps esperant unes clàusules tècniques noves. L'èxit dependrà de l'encert d'aquestes clàusules, del comportament i civisme dels vilatans i de l'actitud i pedagogia de l'equip de govern.

No sabem si el nou sistema està ben pensat o no. Desitgem que així sigui. Sabem que el comportament dels vilatans no és l'òptim esperat i voldríem demanar més implicació i civisme, i també sabem com ha actuat fins ara el govern municipal, i els demanem un canvi d'actitud i més interès en vetllar pel bon compliment de les normes que s'aproven.

Fins ara el govern municipal ha estat incapaç de gestionar bé la recollida selectiva de la brossa i no ha fet front a l'incompliment d'una part de la població. S'ha mostrat feble i insegur a l'hora d'aplicar els correctius necessaris per fer canviar d'actitud a qui no ha mostrat cap interès en comportar-se cívicament. Ha de canviar molt la manera de fer de l'equip de govern i tenim certs dubtes sobre si serà capaç de regular el nou sistema i evitar que Arenys de Mar sigui una de les poblacions més brutes de l'entorn. 

Tots hi hem de contribuir, però la responsabilitat del bon funcionament està en la manera de gestionar-ho des de l'ajuntament, i volem i desitgem mà dura sobre els infractors. Si s'ha demostrat que a les bones hi ha gent que no creu, caldrà sancionar perquè els incívics es comportin com s'espera dels membres d'una societat civilitzada.

Quina vacuna per a la segona dosi?

Sembla ser que les dades que tenim darrerament sobre contagis del coronavirus, gent hospitalitzada i defuncions està a la baixa i que estem a prop d'arribar a la nova normalitat, que ja em parlàvem fa un any. Tothom es mostra molt optimista preveient que en poques setmanes podrem fer vida gairebé normal, sense mascaretes i amb sales de festa obertes per evitar tantes aglomeracions a l'espai públic els caps de setmana.

Però no tot és positiu. La vacunació, que va a bon ritme, ens genera dubtes, sobretot pel que fa a la segona dosi de l'AstraZeneca a menors de 60 anys. Hi ha països que es permet la segona dosi amb la mateixa vacuna i d'altres que opten per una altra vacuna. S'ha fet proves amb poques persones i hi ha qui diu que queda demostrat que és millor escollir una altra vacuna per a aquesta segona dosi, i uns altres que pensen que la mostra utilitzada no és significativa.

Aquesta disparitat d'opinions, en base científica ens comporta que dubtem molt si la decisió que ha pres el govern espanyol és l'encertada o no. Hem passat per moltes situacions d'incertesa i ara que semblava que tot anava ben encaminat, tornem a dubtar i, al final, haver d'acceptar una decisió política que no tots els científics aplaudeixen.

En el mateix mitjà de comunicació he sentit arguments a favor i en contra, tots ells basats en criteris científics, i això és el que genera els dubtes. Seria bo que es posessin d'acord i que tots poguéssim seguir un mateix protocol, perquè evitar que no només tinguem la preocupació per immunitzar-nos del virus, sinó que a més tinguem la por a fer-ho de la millor manera possible, sense el perill de rebre'n conseqüències irreversibles.

És això el final de C's?

Si l'altre dia comentava que C's estava més a prop del PSOE, avui potser hauria de dir que es troba més a prop de la seva desaparició. Què passarà amb C's? L'intent de desbancar el PP del govern de la Comunitat de Múrcia pot comportar un daltabaix a la formació d'Inés Arrimadas i, qui sap, si a la seva dimissió al capdavant del partit polític.

Només ha calgut que el PP oferís càrrecs a membres de C's com per fer-los canviar de bàndol i tirar per terra la moció de censura de Múrcia. Tan fàcil com això. És allò del plat de llenties. L'acostament al PSOE no ha agradat a una part de Ciutadans que se senten més propers al PP i Vox. Tornem als dubtes i discussions inicials del partit quan no es posaven d'acord si eren d'esquerres o de dretes. 

Madrid, si acaba convocant eleccions el mes de maig, pot comportar la desaparició de C's i la majoria absoluta del PP, amb el suport de Vox. Això no beneficia al PSOE i potser qui en traurà algun benefici serà ERC, que l'altre dia explicàvem que l'acostament entre C's i PSOE podia provocar-los una pèrdua de força dissuasiva.

Com podem veure, la lluita entre partits polítics està ben viva, i d'aquí en podem treure les conclusions que el menys important són la gent. És una baralla entre polítics per marcar paquet i obtenir-ne més beneficis personals. Una lluita de poder que no beneficia en res la població. Ens podem trobar molt bé que de la mateixa manera que va aparèixer C's, del no-res, ara desaparegui del mapa polític.