Salvar els mobles a l'emèrit

Haig de reconèixer que no tinc gaire clar com funcionen les coses de la Justícia, però sí que hi ha coses que no entenc. Probablement és perquè utilitzo la lògica en els meus raonaments, el sentit comú a l'hora d'analitzar els fets, i potser ni la lògica ni el sentit comú són elements que es tinguin en compte en la Justícia.

Segons he pogut llegir, avui a la Cort d'Apel·lació d'Anglaterra i Gal·les, a la ciutat de Londres, hi havia convocada una sessió perquè la defensa del rei emèrit pugui salvar-li els mobles. Es tracte de declarar-ho immune i per tant quedar impune de tota la seva activitat corrupta. 

El que no entenc és que els anys de corrupció essent rei en exercici els hi puguin perdonar, i en tot cas castigar-lo a partir de la seva abdicació. No puc entendre ni acceptar que un rei pugui ser un corrupte sense rebre'n les conseqüències. Una cosa és defensar-lo per les decisions que pugui prendre per raó del càrrec, com passa amb tots els polítics, i l'altra que no se'l pugui condemnar pels seus actes particulars corruptes que no tenen res a veure amb l'exercici del càrrec, i en tot cas s'aprofita del càrrec per a uns guanys personals.

Segur que és el que deia al començament de l'escrit: no hi ha ni lògica ni sentit comú, és simplement per una imposició, ja sigui de la Constitució o de la judicatura, que tots abaixem el cap i allò que a nosaltres ens condemnaria, a ell ni li fa pessigolles.

Ja sé que el mateix passaria amb un president de la República, com se'n beneficien presidents del govern, i potser per això caldria especificar quins són els delictes que no hi ha impunitat que hi valgui, i quines són aquelles actuacions que cal protegir per salut democràtica. 

Veurem en què acaba tot plegat, però desconfio molt del que puguin dir els tribunals de justícia, també els anglesos. Sembla que hi ha una consigna de protegir els caps d'estat, i llavors ens queixem de la desconfiança de la ciutadania i de l'arribada del populisme i l'extrema dreta. Els ulls també els tinc als EUA on avui pot ser l'inici del retorn de Donald Trump.

El rei, la figura i la persona

Arran de la mort de la reina d'Anglaterra, Elisabet II, i la proclamació del nou rei, el seu fill Carles, hi ha hagut alguns comentaris sobre la manera de ser del nou rei i de quina manera afectarà als diferents estats que el tindran o deixaran de tenir com a rei.

Quan parlem de reialesa hem de diferenciar la figura del rei de la persona que ostenta la corona. No podem posar en el mateix sac tots els reis i reines, com tampoc ho hem de fer amb els polítics, però acostuma a passar que no apreciem les diferències, a no ser que ens hi detinguem a analitzar-ho.

Setanta anys de regnat són molts anys i això, vulgues o no, marca tendència i consolida una persona a la corona. Es fa difícil distingir la figura de la persona, perquè d'alguna manera és com si ho hagués estat tota la vida, i per tant és molt difícil dissociar-ho. 

El canvi que experimentarà Anglaterra i tots els països súbdits del nou rei segur que serà gran i probablement no tothom ho pairà de la mateixa manera. Passar de la reina Elisabet II al rei Carles III no ha de ser fàcil, sobretot perquè al nou rei l'hem vist com el príncep a qui se li passaria l'arròs. Molts creien que ja no hi seria a temps a regnar. Veurem el que dura i, sobretot, si hi ha països, com per exemple Austràlia, que continuïn com a súbdits o decideixen independitzar-se d'aquest lligam.

A casa nostra també hem viscut no fa gaire el relleu del rei Juan Carlos I pel seu fill Felip VI, i de ben segur que hem notat la diferència. És evident que tots els tripijocs i corrupteles del rei emèrit han afectat la manera de veure un i altre rei, però de ben segur que el tarannà és diferent. L'actual rei també ha de patir el desencís dels monàrquics que es mantenien fidels a la institució sobretot per la persona del seu pare. Després de tot el que ha passat no sé si encara queden seguidors del rei emèrit o finalment han obert els ulls.

De tot plegat s'arriba a la conclusió que la reialesa actualment està molt condicionada en les persones que l'ostenten i, com ja deia l'altre dia, s'ha de tenir en compte que és més una rèmora del passat que no pas un model del present. Carles III haurà de convèncer que pot ser el rei de tots els britànics i potser haurà d'amagar aquesta gesticulació que l'ha retratat en els primers passos de l'accés al tron. Han estat molt comentades les ganyotes i exigències durant la seva primera signatura pública, i algú creu que el seu mal caràcter li pot passar factura.

Les dificultats de Podemos

La coalició de govern entre Podemos i PSOE comporta seriosos problemes de coherència a qui li aniria millor estar a l'oposició atès que no té prou força com per fer quadrar els socialistes en moltes de les coses en què difereixen. Aquests dies ho estem veient amb la tornada del rei emèrit. No n'hi ha prou en exclamacions contra la impunitat del rei emèrit, sinó que caldria efectivitat i resolucions d'acord amb el que diuen, però no fan.

Entenc que en política no sempre pots fer allò que voldries, però quan es toquen de ple els principis, i es fa d'una manera tan descarada, és bo parar-se a reflexionar i sospesar què és millor. A vegades va bé forçar la màquina, perquè no quedi tot en un joc de paraules i contradiccions.

La situació en què ens trobem, davant la impunitat d'un rei corrupte, no és cap casualitat i està dins la lògica d'un país incapaç de fer avenços en democràcia. El PSOE fa molts anys que està lligat de mans i peus, i això es va poder observar amb el mateix Felipe González, que va girar el seu discurs com un mitjó. Per no parlar del que pensa i diu actualment, que és totalment indignant.

El poder de l'Estat és tan gran que no hi ha manera que ningú hi pugui fer front. Des de l'oposició es venen moltes receptes i es fan grans discursos, però quan s'està al govern, tot canvia. L'esquerra espanyola ha anat retrocedint i en temes com la monarquia està al mateix nivell que la mateixa extrema dreta. Podemos encara diu alguna cosa, però el problema és que continua governant amb els socialistes, i quan és l'hora calla i acata la voluntat del partit majoritari. A canvi de què?

Aquests dies, doncs, són moltes les exclamacions manifestant la indignació pel retorn d'un corrupte, que a més rep aplaudiments com si es tractés d'un heroi. La imatge de l'Estat ja no és una vergonya aïllada, perquè forma part d'un conjunt que tothom o la gran majoria dona per bo. Ens queda el dret a la rebequeria, a protestar sabent que no passarà res, i haver d'empassar-te que la justícia espanyola defensa els corruptes i sentencia contra els que s'atreveixen a plantar cara i dir les veritats. La tornada del rei emèrit a Espanya no és un bon senyal per a la democràcia d'aquest país, però no passa res! Podemos continuarà governant i despistant quan algú els demani comptes.

Ànims Valtònyc!

Una vegada més la justícia belga s'ha manifestat en contra de l'extradició del raper Valtònyc, i sembla ser que la fiscalia no presentarà cap més recurs, per la qual cosa la sentència seria definitiva, que no vol dir que es normalitzi la situació, ja que el raper haurà de continuar vivint a l'exili, perquè la justícia espanyola el continua acusant d'injúries a la Corona, perquè com molt bé se sap, el rei emèrit ha aconseguit lliurar-se del judici que com a corrupte hauria d'haver afrontat.

Aquesta justícia espanyola que està a mans del poder de l'Estat i en contra del poble. Una justícia que com hem dit moltes vegades no actua de la mateixa manera amb tothom, i permet situacions tan injustes com aquesta, en què un corrupte, per ser rei, pot passejar-se tranquil pel país, i qui l'hi ha cantat les quaranta, amb prou base, ha de viure a l'exili, només emparat per la justícia d'altres països europeus.

El pitjor de tot, però, no és que el rei emèrit se n'hagi sortit, sinó que tingui el suport de la majoria dels partits polítics espanyols, amb el partit socialista més progressista de la història al capdavant, i també de la majoria de la població, que acata, gràcies a la força mediàtica, i exculpa de corrupció un rei que només ha procurat per a ell.

En cap cas s'ha dit que l'actuació del rei emèrit no fos corrupta, sinó que no se'l podia jutjar, ja fos per haver prescrit alguns dels seus delictes, o pel fet que la Constitució el consideri inviolable. Una consideració que s'interpreta, al meu criteri, malament, perquè una cosa és protegir el rei en l'exercici del seu càrrec, i l'altra, molt diferent, protegir-lo davant del delicte.

Ahir parlava del retorn, encara que només sigui temporal, del rei emèrit a Espanya, i avui llegia que es confirma que serà aquest dissabte 21 de maig. La vergonya que hem de patir tots els seus súbdits, també aquells que no ens hi considerem, però que ens hi obliguen per imperatiu legal.

No estem discutint tant la conveniència o preferències entre monarquia o república com la necessitat d'obligar a qui sigui a comportar-se d'una manera legal i transparent, encara que es tracti del rei. Crec que això no és demanar tant, i aquesta seria la pregunta que m'agradaria fer al nostre president del govern, que té la barra de presentar-se com a progressista en un Estat de democràcia dubtosa, encara que no ho reconeguin. Ànims Valtònyc!

L'emèrit torna

Diuen que el rei emèrit té previst venir uns dies. Ara que l'han descarregat de qualsevol culpa, es veu amb cor de venir a passar uns dies, amb la intenció de tornar a marxar, perquè segons sembla a Abu Dhabi hi està molt bé.

Ha quedat demostrat que parlar de la corrupció del rei i la seva inviolabilitat és una pèrdua de temps. Espanya és així i no hi ha res a fer. La llei, contràriament al que deia el mateix emèrit, no és igual per a tothom, i s'ha vist i comprovat que la seva actuació corrupta no l'ha portat a cap tipus de condemna, més enllà d'una condemna moral que avui dia no fa cas ningú.

Si ens entretenim parlant de situacions com aquesta no sé si és per unes ganes irrefrenables de reclamar justícia o més aviat es tracta d'autoflagelar-nos amb la impotència d'aquell que no aconseguirà mai res. Ha quedat demostrat que ni amb el govern més progressista de la història s'ha aconseguit plantar els corruptes davant de la Justícia. Tot el contrari! aquests viuen lliures a costa nostra i els que han gosat criticar-los són a la presó o a l'exili.

El rei, fill de l'emèrit, pretén fer-nos creure que ha trencat qualsevol lligam amb ell, més enllà del lligam familiar, però tots sabem com ha arribat a l'exercici del seu càrrec i de quina manera ha aconseguit el patrimoni de què disposa. A vegades crec que ens prenen per babaus, quan simplement haurien de donar per fet les coses, que no deixen de ser una imposició amb tots els ets i uts.

Que ningú es pensi que l'aparent decadència de l'Estat espanyol és un camí a la transformació i a la regeneració política i social del país. El que tenim continuarà malgrat tot, i no hi haurà qui ho faci caure, perquè no interessa a ningú. Ens permeten escriure de manera crítica tot el que està passant, convençuts que la sang no arribarà al riu. El control és total, i la crítica que apareix a les xarxes socials és la justa per anar fent bullir l'olla, deixant entreveure el més superficial, i amagant tot allò que en una societat normal, transparent i democràtica faria trontollar de veritat l'estabilitat del país.

Tot el que puguem veure amb l'arribada de l'emèrit formarà part de l'attrezzo necessari per dissimular la vergonya que una persona decent no podria aguantar. La indecència i la corrupció són patrimoni d'aquest país, que entre tots anem construint.

El feixisme continua ben viu a casa nostra

A Polònia fer la salutació nazi està prohibit i et poden multar. A Espanya ho veiem diàriament i no passa res. Aquesta seria una petita gran diferència, i deixa molt clar quin tipus de transició hem viscut per arribar a una democràcia que fa pena.

És trist que avui puguem veure partits polítics d'arrel feixista ocupar llocs als parlaments espanyols, i saber què passa en segons quines casernes militars, o de l'afiliació de policies a partits d'extrema dreta. Tot això sense que se'n derivin conseqüències. Aquesta realitat passa més de quaranta anys després de la mort del dictador, amb un rei emèrit corrupte a l'estranger, i un rei en exercici que ataca els seus súbdits catalans.

Tot plegat fa que quan analitzem la situació espanyola, i en concret la catalana, estiguem tan desanimats. Quan observem el caldo de cultiu del Poder Judicial, a les forces armades i a la policia nacional, no et venen ganes de somiar en res. I al costat de tot això, uns partits polítics catalans que es tiren els plats trencats pel cap, intentant demostrar que ells són els millors.

Quan escolto Jordi Sánchez, secretari general de Junts per Catalunya, només criticant i sense aportar solucions a la situació actual, només puc desitjar que plegui i que deixi pas a altres persones que siguin capaces de construir en lloc de destruir.

Avui hem conegut una notícia que estem molt poc acostumats a llegir. Un policia nacional ha reconegut que va agredir un periodista per qüestió ideològica. Això passa mentre es continua defensant l'actuació de la policia nacional i la guàrdia civil el dia 1 d'octubre de 2017. Encara és hora que algú reconegui que a la policia espanyola se'ls va descontrolar la seva actuació, i que no varen actuar com a policia d'un país democràtic. Val la pena, doncs, rellegir la notícia d'avui, per ajudar-te a aixecar l'autoestima que la tenim molt baixa. 

Tenim un govern, el més progressista de la història, que és incapaç de defensar els principis democràtics de qualsevol societat. És incapaç de trobar la manera d'impedir que hi hagi qui continuï exaltant el feixisme, fins i tot des de les més altes institucions de l'Estat.

Recusacions que no porten a enlloc

Els recents nomenats per formar part del Tribunal Constitucional, Concepción Espejel i Enrique Arnaldo,  han estat recusats per part de líders independentistes, en considerar que són totalment parcials com per no poder formar part del Tribunal. A part de la seva ideologia clarament en consonància amb el PP, el senyor Arnaldo té un passat molt obscur en temes de corrupció.

A ningú li ve de nou aquesta situació, sobretot tenint en compte com han actuat jutges i magistrats durant el Procés, però també en altres ocasions amb l’esquerra de fons. Ni Llarena ni Marchena són aigua clara, i les darreres manifestacions, en què menystenen el que puguin dir els tribunals de justícia europeus, deixen en evidència quin tipus de jutges tenim a Espanya.

La llàstima d’aquesta recusació és que no servirà per res, ja que qui haurà de decidir si la prenen en consideració, té molt clar que no.

Ni jutges, en els seus tribunals, ni polítics a les diferents institucions faran res per posar entre les cordes al rei emèrit. En aquest cas sí que tots es posen d’acord, també amb els socialistes, que són poc valents a l’hora de dir les coses pel seu nom.

Felipe González al pas del temps

Quan penses en Felipe González t'adones de com pot arribar a canviar una persona, en la seva manera de fer i pensar, en la seva ideologia... Resulta molt trist la incoherència de prèdiques d'altres temps, amb el comportament actual. Tota persona té dret a canviar al llarg de la vida, però cal ser sincer i transparent, i admetre-ho. Crec que molts dels polítics del nostre país no són prou sincers en ells mateixos i vers els altres.

El passat cap de setmana el socialistes espanyols varen voler demostrar unitat en l'acció i el pensament, i les abraçades de Pedro Sánchez amb Felipe González voldrien il·lustrar aquesta sintonia que no han demostrat fins ara. 

Pedro Sánchez ha hagut de batallar fort per fer-se creure dins del partit. No ha tingut només oposició en la dreta, sinó que dins mateix han sorgit veus discordants, amb molt de poder, i amb ganes de fer-lo caure. S'ha de dir que fins ara, Pedro Sánchez se n'ha sortit, i la posada en escena d'aquests dies volen fer-lo fort per fer front a un PP encoratjat i amb moltes ganes d'arribar al poder.

Sap molt greu veure com al pas dels anys, l'esquerra espanyola s'ha anat desgastant i dirigint-se cap a un centre que no és res més que la renúncia a uns principis que no s'havien d'haver oblidat mai. Probablement la culpa és atribuïble a l'esforç per aglutinar el màxim de vots i no radicalitzar-se.

Avui llegia que Felipe González vol el retorn del rei emèrit. Un posicionament qüestionable, perquè el rei ha delinquit. Si més no, moralment el rei hauria de donar comptes del desfalc i la seva actuació il·legal, i per això mai ningú li hauria de fer costat. Tampoc el PSOE actual ha estat prou valent per evidenciar la seva preocupació per a una actuació corrupta, i prefereix amagar el cap sota l'ala. 

La corrupció que ens emmetzina

Llegint les notícies d'avui he arribat al punt de pensar que trobem tanta corrupció per tot arreu, que ja gairebé n'estem immunitzats. Resulta tan familiar que no ens ve de nou. Fa temps que ens hauríem escandalitzat en descobrir corruptes en llocs públics, també entre artistes i grans professionals, però avui ja ho normalitzem.

Cada dia que passa anem descobrint més sistemes de corrupció, i més personatges implicats. Però el més greu de tot això és que els culpables no reben el càstig que entenc caldria aplicar. Arribes a pensar que els corruptes ho tenen tot de cara i els babaus som la resta. 

També és cert que si gratem una miqueta i reflexionem sobre el nostre dia a dia, podríem trobar actuacions que no són del tot lícites, i que arribem a justificar enfrontant-ho amb altres que es passen de llarg. Arribo, doncs, a la conclusió que la nostra societat està sempre a punt d'enredar i ocultar coses, i que quant més poder tens, més alta és la corrupció que practiques.

Un reconeixement general estaria bé per posar-hi ordre, i sobretot per no permetre que el sistema es retroalimenti amb la corrupció accelerada. Cada vegada hi ha més mecanismes per controlar les persones en les seves actuacions públiques i privades, i potser és per això que ara ens adonem de més casos que abans. Sigui com sigui, però, no a tot arreu passa el mateix, si més no en la mateixa mesura. Hi ha exemples de comportament que són de lloar i a casa nostra n'anem escassos.

Els polítics tampoc hi ajuden, i no tenen prou valentia per encarar el problema, ja sigui perquè també tenen coses a amagar, o bé perquè ho consideren massa greu com per denunciar-ho i posar-hi remei. Penso en el rei emèrit i en molts dirigents del PP, que són els que em venen primer a la memòria. 

No és incivisme, sinó frau

Ara resulta que el nostre país és un país d'incívics, i en això s'inclouen tots els corruptes. Va ser el president del govern espanyol que va considerar el comportament del rei emèrit d'incívic, quan del que es tracte és de corrupció i estafa econòmica. Resultarà que defraudar a Hisenda és un acte d'incivisme, o és que no s'atreveix a dir les coses pel seu nom?

Ja vaig comentar ahir que el fet de no reclamar un judici per l'actuació fraudulenta del rei emèrit li treia molt de sentit a les paraules d'actuació incívica. Sempre he defensat que una cosa és protegir qui ostenta el poder de les conseqüències de les seves decisions de bona fe, i una altra de diferent és protegir-lo de l'actuació corrupta aprofitant-se de la seva posició de poder. És per això que entenc que és un error el tracte que es fa sobre la inviolabilitat.

Si alguna cosa provoca desafecció i avorriment entre l'electorat és aquesta manera d'obrar dels polítics, que d'alguna manera practiquen un corporativisme clarament defensiu. Un engany en les paraules i els fets. I precisament és Pedro Sánchez un clar exponent de les promeses incomplertes, i del canvi d'opinió segons com bufa el vent. I desgraciadament això li surt bé.

No sé com és possible que els ciutadans siguem tan benèvols amb els enganys i les mentides dels nostres polítics, i no els castiguem suficientment. Ho veiem d'anada i tornada que ens prenen el pèl, i som incapaços d'escarmentar-los. I així ens va!

Més irregularitats del rei emèrit

La sèrie Joan Carles I "el corrupte" continua avançant i van apareixent capítols nous. Avui llegíem a la premsa el pagament de més de quatre milions d'euros per regularitzar una situació il·legal no declarada, i la pregunta que ens fèiem tots era: d'on haurà tret els diners? D'alguna altra estafa?

Sembla ser que el rei emèrit té molts bons amics i li han deixat els diners perquè d'aquesta manera no hagués d'anar a judici, perquè... esclar, encara no li han requerit res, i per tant ho pot anar regularitzant, cosa que una persona normal, de carrer, no ho podria fer. Llavors diu, ell mateix, que la Justícia és igual per a tothom. Ja s'ha vist!

Se m'escapa una cosa. Si a mi em regalen quatre milions per pagar a Hisenda, no hauré de declarar aquest ingrés? I les ànimes caritatives com justificaran aquesta generositat? Suposo que no ho acabo d'entendre perquè ni he tingut ni tindré l'oportunitat d'experimentar-ho, però estaria bé que algú ens ho expliqués.

Ha sorprès el to del president espanyol queixant-se de la manera d'actuar del rei emèrit. No sé si ha exagerat la nota per reforçar el seu suport i confiança en el rei actual, però si més no ha estat un canvi de posicionament, que de totes maneres no ens portarà enlloc. Seria bo que ara donés suport a algun tipus d'investigació, però això ja seria demanar massa. Potser ha estat una picada a l'ullet al seu soci de govern.

Sigui com sigui, és de lamentar la situació que estem vivint i tot el que es de domini públic sobre la manera de fer del monarca espanyol. Fa dos dies que se li feia un reconeixement públic per la seva actuació arran del 23 de febrer de 1981, però alguns creiem que no se sap tota la veritat, sinó que hi ha alguna cosa que se'ns amaga. No tenim tan clar que el rei no jugués un paper més que de salvador de la democràcia, i que no hagués tramat alguna operació política que finalment no va acabar de funcionar. A hores d'ara t'ho pots imaginar tot. No hi ha aigua clara en el rei emèrit.

El rei viatja d'amagat a Catalunya

Diran el que voldran, però que el rei hagi de viatjar d'incògnit a Catalunya no és un bon símptoma per als defensors de la monarquia i concretament del monarca actual. Sigui pels afers del rei emèrit, o bé per les relacions que té l'actual rei amb Catalunya, on no és ben rebut per una majoria de la població, el fet que hagi de venir d'amagat és un signe de debilitat que no li fa cap bé. Si jo fos monàrquic no m'agradaria aquesta actitud, sinó que voldria que donés la cara, i donés satisfacció a aquells que encara creuen en ell i el defensen.

Avui hem sabut que el rei Felip VI ha vingut a Barcelona a lliurar el premi Cervantes al poeta Joan Margarit. S'ha portat tot en secret, i només s'ha donat a conèixer quan el rei ja tornava a ser a casa, i d'aquesta manera estalviar-se les manifestacions contràries a la seva presència a Catalunya.

Aquest secretisme demostra que la monarquia espanyola és conscient de la mala rebuda que tenen a Catalunya, i que ho accepten sense posar-hi remei. Com deia abans, aquest signe de debilitat de la corona, no és bo ni per a la pròpia corona, ni per a la sobirania espanyola. És acceptar ser un perdedor en una part del teu reialme, i això no acostuma mai a acabar bé.

Una vegada més es demostra que a Espanya no hi ha normalitat política i que les coses s'aguanten per força i en contra de la voluntat popular. Si més no s'evita demanar què s'opina al respecte, per por a perdre. Ni en relació al rei, ni en relació a la unitat de la Pàtria, no es vol encarar la realitat, perquè es vol mantenir l'statu quo peti qui peti, amb l'ajut del Poder Judicial i la Policia. Uns fets com els d'avui donen esperances a qui pensen que, a no trigar, arribarà un dia que les coses canviaran. Ja no es tracta només d'un emèrit corrupte, sinó també d'un monarca covard.

Un país que accepta la corrupció

 A Espanya no només es permet la corrupció, sinó que se l’aplaudeix  i s’excusa els corruptes. Aquests dies ho veiem amb el rei emèrit que fa pocs dies ha rebut un escrit de suport per part d’una colla de ‘personalitats’ amb un passat de poder i incoherències amb el seu discurs. 

El país no pot funcionar bé, i et venen ganes d’animar els fills a buscar altres països on refer la seva vida. Em sento decebut i força pessimista veient com funciona tot. Penso en els polítics, però també en els ciutadans de peu. No hi ha consciència de grup, s’actua amb massa individualisme i amb poca sensibilitat i civisme.

Tot el que envolta al rei emèrit és una demostració de l’error de la transició i la incapacitat de trencar amb un model autoritari i repressiu. Res és nou d’ara, sinó que s’ha permès, s’ha fet la vista grossa i massa gent s’ha beneficiat de la innocència d’un poble que ens hem cregut que transitàvem cap a la democràcia.

Avui llegia les acusacions de l’examant del rei emèrit que implicaven també el rei Felip VI. Tot és creïble, però ara és quan surt el mal concepte de la inviolabilitat. Per més rei que un sigui no se li pot condonar la corrupció, i si això no s’entén és que la societat està malalta.

Tres anys dels atemptats de Barcelona i Cambrils

Avui, en el tercer aniversari de l'atemptat a Barcelona i Cambrils, hem conegut la ubicació del rei emèrit, després de quinze dies desaparegut. Com podíem suposar, l'emèrit s'ha instal·lat en un país àrab, els seus grans amics i d'on ha tret tants beneficis. Un país autoritari i repressor, on hi viurà com un rei!

Òmnium Cultural continua exigint un judici al rei corrupte, i remarca que els EUA no tenen un tractat d'extradició amb Suïssa, la qual cosa li permet viure segur al marge de la llei. Caldria pensar si l'advertència que quedava a disposició de la Justícia era certa o es tractava d'una mentida més del rei emèrit.

Tres anys d'un atemptat que encara té persones encausades pendents de judici, i que aquests dies ha estat notícia el fet que ni la Generalitat ni l'Ajuntament de Barcelona els acusin d'assassinat, a diferència de l'Ajuntament de Cambrils. Se'm fa difícil d'entendre, per més que els supervivents no participessin directament de l'assassinat de les Rambles, però sí que varen formar part del grup i dels preparatius per dur a terme la brutalitat al cor de Barcelona.

No hi sé veure presumpció d'innocència i sí més aviat voluntat de fer mal, de matar, de deixar una petjada terrorista a la capital catalana. La Justícia té les seves regles, però el que passa és que a Espanya està tan desprestigiada, que avui ja dubtes de tot, sense tenir-ne prou coneixement.

L'atemptat d'ara fa tres anys el vaig viure lluny de casa, de vacances, però aprofitant totes les oportunitats per seguir les notícies minut a minut, i compungit pel dolor de les víctimes i les seves famílies. Hi ha molts rumors al seu voltant, fins al punt de deixar en entredit l'actuació del CNI i la policia espanyola. Suposo que algun dia coneixerem més el fons i desitjo no haver-me d'escandalitzar pel que ens puguin explicar de persones i institucions implicades.

El coronavirus continua marcant el nostre ritme

Avui encara estem consternats per la desgràcia d'ahir a la tarda a Beirut, amb la tremenda explosió que va destruir bona part de la ciutat, amb un balanç provisional de cent víctimes i cent persones més desaparegudes. Una tragèdia que ens ha fet pensar en els perills que vivim sense saber-ho. Segons les primeres investigacions es tracta de l'explosió d'un recinte que des de fa sis anys contenia productes altament inflamables, sense control. Negligència que ha costat la vida de tantes persones innocents. Plou sobre mullat.

Un dia d'incertesa també per l'evolució dels brots del coronavirus, més aviat del que ens esperàvem i que ha provocat un daltabaix al turisme, que intentava recuperar una mica de tot el que aquest any havia perdut. La prohibició o consells de països exteriors a no visitar-nos, agreuja la situació d'hotels, restaurants i tot el comerç que viu majoritàriament del turisme.

I també afecta a la cultura i la tradició, en un període de l'any que se celebren moltes festes majors. A Arenys de Mar ja va afectar la festa de Sant Zenon, i ara hem conegut que també la segona festa de l'estiu, la festa de Sant Roc, molt participativa els darrers anys, es veurà afectada, amb cancel·lació d'alguns actes, com és la passejada nocturna dels gegants, i la modificació d'altres, com serà la dansa d'Arenys o la cercavila dels macips.

Tot això passa quan encara tenim la ressaca de la desaparició del rei emèrit, a un lloc desconegut, i les conseqüències que pot tenir en el procés d'aclariment del grau de corrupció de Juan Carlos I, malgrat la seva injusta inviolabilitat.

Qui mantindrà el rei emèrit?

Com era de suposar el dia avui ha girat a l'entorn de la notícia de la fugida del rei emèrit d'Espanya. Les reaccions han estat força les esperades, amb una dreta i el PSOE defensant la decisió i fent costat al rei Felip VI. Podemos s'ha manifestat de manera diferent, la qual cosa s'ha volgut veure com una crisi de govern. De totes maneres, però, caldrà veure fins on arriben aquestes discrepàncies i, sobretot, la validesa de les seves paraules defensant la República i un referèndum per decidir què vol la ciutadania.

També en l'entorn de les presidències de les comunitats autònomes hi ha hagut reaccions, totes elles molt semblants, amb la discrepància del president català, que ha arribat a exigir l'abdicació del rei espanyol.

L'advocat del rei emèrit ha fet constar que tot i la fugida d'Espanya, es posarà a disposició de la fiscalia per al que faci falta. M'imagino que si ha de venir d'Espanya, poca por han de tenir. Només podrien témer la reacció de la fiscalia suïssa, per si li demanen presentar-se a declarar sobre els moviments financers il·legals.

A mi em queda el dubte de quin serà el futur econòmic del rei emèrit. Sabem que fins ara l'hem mantingut i a més ens ha estafat, però a partir d'ara, que no viurà a la Zarzuela, qui li pagarà les despeses? Ho farà amb els diners que ens ha robat, o el continuarem mantenint via partides pressupostàries noves? Entenc que entre altres despeses hi haurà les de protecció i seguretat, que no acostumen a ser barates i que implica la contractació de persones al seu servei. Quant a la residència, m'imagino que té prou amics que li cediran gentilment les seves propietats.

La incògnita pendent de desvetllar és la destinació d'aquest exili-desterrament. Si es confirmés que ha anat a la República Dominicana, penso que seria un greuge cap a aquesta població, amb prou problemes econòmics, que no es mereix haver d'acollir una persona com el rei emèrit, encara que probablement aniria de conjunt amb el propietari de la residència d'acollida.

L'emèrit fuig d'Espanya

La notícia del dia és la carta que el rei emèrit ha enviat al seu fill anunciant-li que se'n va d'Espanya perquè no li compliqui més el seu regnat. Sens dubte la notícia no ha vingut de nou, ja que fa temps que s'especulava amb aquesta possibilitat. La corrupció de Juan Carlos I l'ha empès a prendre aquesta decisió o algú l'ha fet decidir, per no empitjorar més la situació de la monarquia a Espanya.

Tal com ja deia fa uns dies, no considero que la institució es trobi en perill. Hi ha molts espanyols que la defensen i pocs partidaris actius de la República. Malgrat això, sí que és cert que l'actual rei no està còmode amb tot el que ha anat apareixent del seu pare, i creuen que allunyant-lo de la Zarzuela li farà la vida més fàcil. 

El rei emèrit se'n va d'Espanya, no sabem on, i no se li ha retirat el passaport, com s'ha fet a persones que al meu entendre són més nobles i innocents. Aquest és el problema de la inviolabilitat que permet ser corrupte i que no et passi res. Jo podria entendre que es protegís el rei per a l'exercici del càrrec, atès que comporta risc i prendre decisions que no sempre són fàcils. El que no puc entendre és que se'l protegeixi del mal comportament, per interessos personals, i no per al bé de l'Estat. Crec que caldria fer una distinció ben clara, i aquí, al meu entendre, és l'error i el vici.

La història col·locarà Juan Carlos I al lloc que es mereix, però haurà viscut tranquil·lament la seva corrupció, sense que li hagi caigut cap condemna. Algú pot pensar que el pas que ara donarà és un càstig, el desterrament, però ja voldrien molts castigats per menys delicte rebre aquest i no el que han d'aguantar durant molts anys, si no és tota la vida.

Amb la decisió de marxar d'Espanya es vol tancar una pàgina de la història de la monarquia espanyola, però la història continua i el mal ja està fet. Serà jutjat o no, però moralment està condemnat a la ment de moltes persones de bé.

Una col·lecta per a Juan Carlos I

Cada dia que passa ens assabentem de novetats que mai no ens ho hauríem imaginat. Ja només faltava que una colla d'empresaris fidels a Juan Carlos I facin una col·lecta per recollir diners per si el fan fora de la Zarzuela. No ha robat prou diners com perquè ara se n'hagi de recollir més per comprar-li una casa i tot el servei inclòs.

Ridícul i perillós a l'hora. Com pot ser que les coses vagin d'aquest color? Cal caure tan avall? Em pregunto si aquests empresaris samaritans tenen clar a qui volen ajudar i tenen present tot el que l'emèrit ha fet valent-se de la inviolabilitat de què gaudeix, o si més no gaudia mentre era rei. 

La notícia no em fa pena, sinó ràbia, en pensar com hi pot haver persones com aquests empresaris que donin suport públicament a un corrupte, per més rei que sigui, o precisament per això. Només es pot entendre per la corrupció que és innata al nostre país i domina tot el món empresarial, polític i judicial. No ens ha de venir de nou que tinguem un rei corrupte, veient com va el país. Qui pot, enganya la resta, per no perdre l'ocasió!

Per un moment he pensat que la notícia no era real, i que ens estaven aixecant la camisa, però a casa nostra, arriba un moment que tot és possible, per més inversemblant que pugui semblar. Se'ns rifen a la cara, i ja no els cal dissimular. És creïble que això passi a Espanya, i que tingui la complicitat directa o indirecta dels poders públics. Uns es perdonen la vida als altres, i d'aquest manera es va fent una bola. 

Seguirem la notícia i el fet de si finalment fan fora de la Zarzuela el rei emèrit, per salvar els mobles a la monarquia espanyola, amb un rei, el Felip VI, que no té ni empatia ni carisma per ser rei de tots els espanyols. El seu dia va marcar territori i ara no pot fer marxa enrere. Com es diu per casa nostra, nosaltres no tenim rei!

Més sobre la corrupció del rei emèrit

Aquest diumenge, a l'ARA, podem veure com aprofundeix en els afers del rei emèrit deixant en evidència la seva activitat corrupte, que s'ha conegut gràcies a la premsa exterior i no s'hi ha pogut fer res per silenciar-ho, malgrat l'hermetisme que s'ha practicat des de dins. Resulta interessant conèixer com ha actuat el rei que ens va treure de la dictadura, però que, igual com varen fer antecessors seus, sobretot Alfons XIII, va caure en la corrupció per fer-se ric a expenses dels seus súbdits.

Una vegada més queda demostrat que la inviolabilitat no és una bona cosa, sinó que actua contra la democràcia. No té cap sentit democràtic respectar-la, sinó que hauria de caure tot el pes de la Justícia,  perquè tal com el mateix emèrit ha dit moltes vegades, la Justícia és igual per a tothom. Li faltava afegir: menys per a mi.

Estic d'acord amb les afirmacions que surten en els articles de l'ARA on es diu que els republicans no han fet la feina, no estan prou preparats, ni compten amb prou gent a Espanya, sinó que el desastre de la corona ve del propi rei emèrit, i que per tant la monarquia a Espanya no es troba en perill.

Felip VI, a qui se li observa molt poca empatia amb la població, sobretot la que no li és favorable, podrà continuar regnant amb comoditat, perquè els principals partits polítics espanyols sempre li donaran suport. Això no vol dir que a la monarquia li puguem garantir una vida infinita, doncs les seves bases s'han remogut i no sabem si pot ser un principi d'un llarg final.

Difícilment nosaltres veurem la reinstauració de la república, perquè la classe política que l'hauria de defensar està molt debilitada. No hi ha líders amb suficient capacitat per moure la població espanyola a reivindicar-la, amb un mínim de garanties d'èxit, i els espanyols, en general, encara son massa fans de la monarquia com per voler-la fora.

El següent pas en tota aquesta història de la corrupció del rei emèrit serà la reacció que pugui tenir el rei actual respecte al seu pare, i si li convindrà fer-lo fora de la Zarzuela per garantir la continuïtat del seu regnat, amb menys dificultats de les actuals. La desconfiança cap a la figura del rei ha augmentat, i això pot anar a més, si no hi ha una reacció dràstica per part del rei.

Preparant la visita del rei

Davant l'anunci de la visita del rei a Catalunya aquesta setmana, els partits polítics i associacions cíviques estan preparant la resposta que se li vol donar, sobretot tenint en compte el ja famós discurs del 3 d'octubre i la corrupció dels Borbons, que ha quedat en evidència, en la figura del rei emèrit, però que esquitxa a tots.

Sabem que la repercussió de les mobilitzacions que es puguin organitzar comportarà la construcció de barreres policials perquè aquests mobilitzats no puguin arribar on es trobi el rei, tant a Figueres com a Barcelona, que potser ni els veurà ni els sentirà. És una acció simbòlica que pretén visibilitzar el rebuig a la figura del rei per part de molts catalans, no només dels republicans de tota la vida, sinó també d'aquells que es varen sentir ofesos amb el discurs del 3 d'octubre, i que potser no s'havien plantejat mai el dilema entre monarquia i república.

Moltes persones consideren la visita com una provocació del rei, perquè segur que és conscient de com es va rebre l'esmentat discurs, i, tot i que la visita forma part d'un recorregut per tota la geografia espanyola, no es considera que sigui el moment més oportú, sobretot tenint en compte tot el que va sortint del seu pare, a qui alguns l'aconsellen un exili discret per no marejar més la perdiu.

La lectura que alguns fan és que el rei emèrit ha aconseguit augmentar sensiblement el rebuig a la monarquia, com mai es podia haver imaginat, i el seu fill, l'actual rei, també hi ha col·laborat, i encara que la continuïtat de la monarquia probablement no es troba en perill, perquè encara hi ha molts adeptes, però sí que com a mínim no passaran desapercebudes les diferents accions i paraules que es vulguin dirigir a la població. A Catalunya, sens dubte, la reacció que ara es prepara, continuarà en cadascuna de les ocasions que es presentin, doncs la memòria, en aquest cas, es manté, i se'l culpa de la situació en què ens trobem.