Negacionistes

Fa temps que intento entendre les raons per les quals hi ha persones que defensen el negacionisme del canvi climàtic i no sé trobar-hi els motius. Digueu-me innocent! No crec que sigui simplement per portar la contrària a la majoria i fer-se notar. Sembla, i jo no hi entenc pas res, que hi ha prou motius per acceptar que avui no passa el mateix que abans. 

Una vegada vaig escoltar unes afirmacions que em varen sorprendre perquè, encara que no es presentava com a negacionista, el conferenciant venia a dir que al llarg de tota la història del món, hi ha hagut èpoques de tota mena i que preocupar-se per l'augment d'uns graus de la temperatura mitjana era una ximpleria.

El que puc veure, amb els meus ulls, és que el clima actual és molt diferent del de la meva joventut. Quan plou, que no ho fa gaire, acostuma a provocar disbarats, amb trombes d'aigua molt més exagerades. També recordo que abans les primaveres i les tardors tenien més rellevància. Eren una transició a l'estiu i hivern. Ara els canvis de temperatura són molt més sobtats, fa més calor, i no neva el que ho feia.

Si pots observar tot això i hi ha científics que t'ho poden argumentar, per què carai t'entossudeixes a negar el canvi climàtic? Què hi tens a guanyar?

Resulta curiós que les persones negacionistes del canvi climàtic, també són contràries a molts dels drets que des de sempre hem defensat com bàsics per a la convivència. I això fa olor de socarrimat. Tot plegat es confecciona com una ideologia rupturista de l'estat de dret i de la democràcia, i li veus les banyes sota la boina.

Quan els negacionistes arriben al poder, pots desconfiar de tots i de tot. I potser és això el que ara ens està passant. No es tracta d'un discurs d'una minoria extravagant, sinó que alguns han aconseguit la confiança de la població i estan dirigint el seu país. Mala peça al teler!

Viure malfiant de tot

No sé si us hi trobeu, però tinc la sensació que visc malfiant-me de tot i tothom. Reps informacions de totes bandes i el primer que penses és que t'estan enredant. Que t'estan intentant estafar, i això no és viure.

Podríem dir que abans no passava i segur que no és cert. Sempre hi ha hagut persones que s'han dedicat a pressionar els altres, normalment els més vulnerables i indefensos, per intentar treure'ls-hi els diners. Ara, però, com que tenim tantes finestres obertes, no només la porta de casa, sinó les xarxes socials, els correus electrònics, els missatges i les webs, sembla com si l'estafa és més present i insistent.

Si bé és cert que reps molta informació de les institucions públiques i la policia, sobre delictes i estafes que corren per les xarxes o bé a la cantonada de casa, no deixa de ser preocupant que hagis d'estar tot el dia desconfiant d'allò que t'arriba.

Avui, sense anar més lluny, mentre esperava un paquet que m'havia d'arribar a casa, he rebut un missatge on se'm deia que el repartiment s'havia suspès perquè no hi constava l'adreça. No m'ho he cregut! Evidentment, no he accedit al missatge ni telefonat per donar cap informació, sinó que he trucat a la casa subministradora, que m'ha confirmat que tot estava en regla i que el missatge no era d'ells.

Moltes vegades t'arriben missatges que ja veus de seguida que és una estafa. Avui, donant-se la casualitat d'estar esperant l'encàrrec, podia caure en el parany. La capacitat de desconfiar de tothom, m'ha salvat, però això, repeteixo, és molt trist, perquè ens fa viure en una situació desagradable, quan seria convenient pensar que tothom és bo i et desitja el millor per a tu.

Els mecanismes de control i denúncia d'aquests fets no van a la mateixa velocitat que els estafadors, i això fa que sempre estiguis exposat a ser enredat. El consell, doncs, és de no confiar de ningú, encara que et puguis equivocar i donar per fals allò que és ben cert. És el que ens toca a viure, i si algú hi troba un remei, si us plau que me'l digui.

La UDC al servei del PSC

Una de les sorpreses que s'han comentat a les xarxes ha estat la font de càrrecs de primer i segon nivell per al govern socialista. Si fa uns anys enterràvem Unió Democràtica de Catalunya, avui hem vist que els seus militants han aconseguit un lloc amb el govern socialista. No hi ha dia que no t'assabentis d'algun nomenament de persones afins o militants, el seu dia, de la UDC. No sé si és la influència de qui es va posicionar fa temps, per tal de no perdre la cadira del Parlament, el senyor Ramon Espadaler, o bé està en la línia de tirar cap al centre, aprofitant que a Catalunya va quedar orfe.

També m'ha cridat l'atenció el nomenament de Xavier Fina, com a director general de Promoció Cultural i Biblioteques. Potser és per allò de l'afinitat periquita amb el president. M'imagino que té coneixements per desenvolupar el càrrec, i no es tracta d'amiguismes, un fet que acostuma a ser tan habitual, que arribes a desconfiar de tothom.

En aquests moments el PSC té el control de les principals institucions del país, i això fa que necessiti ocupar molts llocs de responsabilitat política. El perill, en aquests casos, és no tenir prou gent significada o, el que és pitjor, no tenir prou referències per assegurar que les persones escollides tenen el nivell, capacitat i voluntat de servei adequats per desenvolupar les tasques assignades. No seria la primera vegada que un partit polític es veu superat i col·loca a persones que després els deixen en evidència.

Amb rapidesa, el president i els seus consellers, han anat nomenant les persones que han de liderar els seus projectes, i esperem que ho encertin i no tinguem disgustos. La feina a fer és important i urgent, i no voldríem sumar més fracassos als existents, siguin de responsabilitat local, autonòmica o estatal. Em ve al cap RENFE, i la poca traça en planificar la seva feina. Resulta que s'inverteix poc a Catalunya, i quan es fa, es fa malament.

A veure si l'Ajuntament de Mataró aconsegueix nomenar el seu síndic local, que té empantanegat des de fa anys i no se n'acaba de sortir. De moment, allà, la línia UDC ha quedat descartada.

Guatemala fa fora l'autoritarisme

Aquests dies m'he fixat en les notícies que ens arriben de Guatemala, recordant la meva visita al país l'estiu de 1993. Guardo un molt bon record d'aquell viatge que vàrem iniciar a la ciutat de Mèxic i vam baixar fins a Guatemala, anant una mica a l'aventura, passant alguns moments d'angúnia, però gaudint del paisatge i la seva gent. Sense conèixer gaire a fons la situació política d'aquest país, de seguida ens vàrem adonar que els militars ho dominaven tot, i que els indígenes eren l'ase dels cops.

    L'autobús que ens portava a visitar el parc nacional del Tikal va fer una marrada per entrar en una caserna militar i recollir la filla d'un alt càrrec que volia fer la visita. M'imagino que ningú se'n va estranyar, doncs a part de turistes, la resta sabia molt bé que qui decidia com es feia tot era l'exèrcit, llavors al poder.

    Han passat trenta anys i l'autoritarisme ha continuat regnant, amb conxorxa de militars, fiscals i el poder econòmic, fins que un partit polític que se l'ha volgut il·legalitzar -no sé què em recorda- ha aconseguit que el seu líder, el senyor Bernardo Arévalo, aconseguís la presidència, amb no poques dificultats. Desconec el tarannà d'aquest nou president, però si realment ha de trencar amb tants anys d'opressió li desitjo molta sort i encerts.

    En un temps on la democràcia fa figa i que a tants països del món l'extrema dreta guanya adeptes i posicions dins dels governs, saber d'un estat en què l'esquerra progressista fa forat, no deixa de ser una gran notícia que ens ha d'alegrar la vida. Voldria pensar que no n'hem de desconfiar. Hi ha exemples recents de països on l'esquerra ha entrat a governar que no queda gens ben parada. 

    Tot recordant la nostra estada per aquelles terres, riques en vegetació, coloraines i amabilitat, els voldria desitjar tota la sort del món en aquesta nova etapa. Que la puguin gaudir plenament, recuperant drets i llibertats que els han estat negades des de fa molts anys. Em sabria molt greu que tot quedés en no-res. Segur que caldran molts esforços per tirar endavant una nova manera de fer política, el risc de cops d'estat serà latent, com ja s'ha vist d'entrada, i per tant necessitaran el nostre suport, per combatre contra qui ha perdut les eleccions, però que li costarà de pair. 

Contrastem i no ho difonguem alegrament

Cada vegada és més complicat contrastar les notícies que ens arriben des de diferents punts del món, però també de ben a prop de casa. Malgrat l’experiència que el nostre país té de la premsa escrita, amb una manipulació descarada de les notícies, el desenvolupament tan ràpid de les xarxes socials ha fet que la veracitat de la informació que t’arriba, cada vegada sigui més dubtosa.

Ho estem veient aquests dies amb les notícies que ens informen de la guerra entre Gaza i Israel. S’ha comprovat que algunes de les informacions que s’han donat eren falses. Informacions que poden haver provocat prendre partit a favor o en contra d’alguna de les formacions del conflicte. I tot això gràcies a l’interès d’unes persones o grup polítics que, sense escrúpols, volen decantar la balança cap unes posicions concretes.

No és res nou, sinó que ja fa temps que dura, però cada vegada tot és molt més sofisticat i confús. És per això que tenim l’obligació de contrastar bé tot allò que ens arriba, i sobretot no ajudar a aquesta desinformació tot reproduint notícies i dades que no sabem ni tenim la certesa que siguin certes.

Hi ha una frase molt antiga que diu, si vols mentir, digues el que sents dir. Ara això té més sentit que mai. Siguem curosos amb tot allò que diem, sobretot si no tenim la certesa de la seva veracitat. Catalunya ja fa temps que ha desconfiat de tot el que diu la premsa espanyola perquè ho podem contrastar, perquè ho patim directament. Això mateix no ho poden fer fàcilment la resta d’Espanya, perquè els bombardegen amb falsedats sobre nosaltres. Pensem, doncs, que nosaltres podem ser víctimes del mateix sobre el conflicte entre israelians i palestins i que les xarxes socials estan plenes d’intencions gratuïtes, algunes d’elles amb molta mala fe. Estiguem alerta!

La dreta ho fa molt millor

Arran del cas de l'Ajuntament de Barcelona, on una colla de càrrecs de Colau han accedit a la borsa de contractació de personal municipal, han sigut moltes les queixes de corrupció i males arts per donar feina a unes persones que temen per la continuïtat de Colau al capdavant de la corporació municipal. Davant la possibilitat de perdre la feina, el millor és assegurar-te un lloc a l'administració, i l'oportunitat passa quan qui et protegeix encara té poder.

Sempre he pensat que la dreta ho ha sabut fer millor i d'una manera més dissimulada, i si més no més acceptada per la majoria. És com si ja fos una cosa intrínseca d'aquestes formacions. L'esquerra, que acostuma a fer bandera de la legalitat, les bones pràctiques i la honestedat, cau sovint en el parany d'igualar-se amb els altres i optar per les mateixes pràctiques. Normalment no se'n surt tan bé, i se li veu la trampa a hores lluny.

Desconec fins on hi ha hagut trampa en l'aprovació d'aquests càrrecs dels Comuns, a Barcelona, però les notícies que ens arriben són preocupants, ja que donen per fet que s'ha fet trampa i que se'ls ha aprovat simplement per assegurar-los la feina després de marxar de l'Ajuntament.

En uns moments en què tothom desconfia de tots els altres, quan apareixen notícies com aquesta no t'estranya gens. Ho trobes tan natural que d'alguna manera ho acceptes com a una realitat dels nostres temps. És preocupant que s'hagi d'acceptar que la corrupció és una pràctica corrent en tots els àmbits, i que ja no pertany a un tipus determinat de persona i col·lectiu, sinó que s'ha generalitzat a tot arreu.

No sé si arribarem a conèixer la veritat d'aquestes acusacions, ni si es confirmarà la mala pràctica del govern de Colau a l'Ajuntament de Barcelona, però seria bo i positiu per a la nostra societat que es conegués què hi ha de cert i, si és el cas, es fessin les correccions oportunes per poder pensar que encara no està tot perdut, i que la corrupció només és cosa d'uns quants. 

Tots hem viscut experiències que ens fan pensar diferent al que realment ens fan creure públicament. Hem de deixar de pensar que la mala praxis només pertany a un bàndol. No sempre es descobreix la clau del delicte, encara que alguns ho sàpiguen dissimular més que els altres.

Espiats de dia i nit

Avui ha aparegut la notícia que moltes persones del món independentista català han estat espiats a través del programa Pegasus que, segons diuen, es de fabricació israeliana i es ven únicament a governs estatals, la qual cosa fa que es culpi l'estat espanyol d'estar al darrere d'aquest espionatge.

La notícia, que hem pogut llegir a les xarxes socials, parla de presidents de la Generalitat, polítics independentistes, els seus advocats i persones de la societat civil catalana, que haurien estat espiats a través del seu mòbil. Una notícia que no és nova, ja que farà un parell d'anys ja es va parlar en el cas del qui llavors era president del Parlament català, Roger Torrent.

Es tracta d'una notícia creïble i que no ens hauria de venir de nou. Sabem tot el que ha fet l'estat espanyol a través dels seus serveis d'intel·ligència, de manera molt barroera, com per creure que també hagi estat usuària d'aquesta forma d'espionatge contra el moviment independentista català.

També sabem que malgrat l'alarma que s'ha creat i tota la indignació, no passarà res. Estem massa acostumats a ser al bàndol que rep les patacades i que ho té tot en contra per aconseguir que la Justícia li sigui favorable. Tampoc ens trobem en una situació d'empatia ni que els contraris tinguin cap tipus de compassió, ni es posin al nostre costat. Sigui per mala traça, o perquè ens toca anar en contra del poder establert, tenim les de perdre i la indignació durarà el que durarà, però al final quedarà com una anècdota més de tota la història del moviment catalanista.

Sí que caldria deixar d'anar amb el lliri a la mà, i és per això que resulta ofensiu veure com actua el nostre govern, en relació amb el govern espanyol, i aquesta actitud de feblesa i concessió sense obtenir res a canvi. Ha estat també durant aquests dies que s'ha tornat a parlar de la poca predisposició del govern socialista d'asseure's a parlar amb el govern català, i el mateix ministre de Cultura, el senyor Iceta, ho ha deixat molt clar.

L'episodi que s'ha comentat avui, de l'espionatge, hauria de fer reflexionar els nostres polítics i prendre mesures dràstiques a l'hora de relacionar-se amb els seus interlocutors, prioritzant la recuperació dels nostres drets, lluitant per millorar la situació econòmica i social del nostre país, i desconfiar de tot el que pugui venir des de les institucions espanyoles. 

La cara dels dolents de la pel·lícula

A diferència de les pel·lícules, a la vida real els dolents no sempre fan cara de dolent, vull dir que les aparences enganyen i si els dolents es poguessin detectar per la cara que fan, seria molt fàcil arrestar-los i engarjolar-los.

Tot això ho dic arran d'una informació dels mossos d'esquadra sobre una operació que ha comportat detenir a quinze persones i fer no sé quants escorcolls, a Llinars i Barcelona. Resulta que entre aquestes persones hi havia quatre policies locals de Llinars. Qui ho havia de dir!

Semblaria que en una població petita, on gairebé tothom es coneix, resultaria difícil no delatar-se pel tràfic de marihuana i blanqueig de diners. Això ho veus més fàcil en ciutats com Barcelona, on amb prou feines coneixes els veïns de l'escala.

Seria un error arribar a la conclusió que t'has de malfiar de tothom, fins i tot del teu veí de sempre. No podem anar per la vida desconfiant dels altres, però tampoc ser més ingenus del compte. A nosaltres no ens correspon fer de detectius, sinó que ja hi ha la policia que se n'encarrega. A Llinars, quan s'ha sabut tot això, els veïns han corregut a dir que ja s'ho pensaven, però per què ningú no ho va denunciar? Acostuma a passar que quan t'assabentes d'alguna cosa, llavors dius que ja t'ho pensaves. Probablement no ho tenien tan clar.

Via ampla a la ultradreta

El tarannà dels membres dels diferents tribunals de Justícia espanyols i les seves sentències facilita que la ultradreta vagi ampliant el seu camp de batalla, cada vegada amb més provocacions feixistes i manifestacions d'odi contra l'esquerra i contra les persones més indefenses.

Avui llegíem que tant el ministre d’Interior del govern espanyol com el fins fa poc vicepresident segon, havien rebut per correu amenaces de mort. Cada vegada l'extrema dreta s'atreveix més perquè veu que els jutges espanyols són benèvols amb ells i els hi permeten tot.

Persones condemnades en ferm a anys de presó continuen lliures; cartells xenòfobs i falsos es mantenen penjats al carrer en campanya electoral, i amenaces de mort contra els mateixos personatges abans citats, enregistrades en vídeo, no provoquen cap càstig i s'arxiven.

Què més ha de passar perquè els tribunals de justícia reaccionin i posin fre a les amenaces de la ultradreta? Fins on els deixaran arribar? Fins on permetran que es degradi la convivència al nostre país?

Sembla que hi ha prou motius com per desconfiar dels nostres jutges i tribunals, i que Europa hauria de manifestar-se clarament contra aquesta política amiga a la ultradreta espanyola. Ja no són actes amagats amb personatges anònims, sinó que candidates a les eleccions a Madrid no s'amaguen de defensar actes totalment immorals i il·lícits.

Tinc massa present la història d'ara fa cent anys i no voldria creure que estiguem caminant cap a un nou caos polític i social. No voldria pensar que els nostres fills hagin de reviure errors del passat, però tal com van les coses ho estem posant molt difícil per evitar un cataclisme a tots nivells. No vull semblar pessimista, però l'evidència no em permet disfressar-ho millor. 

Es posa en marxa una altra crida, moviment, partit polític...

Ahir començava el meu escrit dient que podia parlar del ministre Borrell, però preferia parlar d'un altre tema, convençut que tindria més motius per parlar del ministre. Avui podria començar dient el mateix, després de conèixer el nomenament del nou ambaixador espanyol a Itàlia, perquè tampoc no en parlaré.

He pogut llegir que aquesta tarda es presenta a Barcelona un nou moviment polític encapçalat pel president Puigdemont, aquest des d'Alemanya. Segons sembla neix com a moviment aglutinador dels independentistes, al marge dels partits, amb la voluntat, però, d'esdevenir partit polític a la tardor.

A mi, ja em perdonareu, m'han embolicat tant amb els seus discursos i propostes que ja no sé qui són el PDECat ni JxCat, i ara només falta que Puigdemont, Torra i Sànchez n'encetin un altre! Voleu dir que hi ha tanta gent per a tants partits o moviments? Passa, segurament, que són els mateixos amb diferents carnets.

No voldria desconfiar d'ells, però el passat recent m'hi convida, i tinc la impressió que no estem per a la feina que caldria i que ens anem embolicant sense cap necessitat. Puc estar equivocat i resulti que el moviment d'avui esdevingui el pal de paller de la Catalunya republicana, però... gat escaldat, d'aigua tèbia fuig.

Em resulta gansoner, repetitiu i poc interessant. Caldria unir esforços, més enllà de l'independentisme, per fer fora de la presó els nostres polítics. Hauríem d'ajuntar-nos per fer veure a més gent que la Justícia a Espanya no funciona, com s'ha pogut demostrar darrerament i que, per tant, no és només un problema per als independentistes, sinó per a tots els ciutadans de l'Estat.

Si no som capaços d'anar junts en temes tan trivials, ja podem anar organitzant conxorxes, sobretot quan en portem unes quantes i molts mesos al damunt.

El perill del delicte imaginari

L'article a l'ARA del catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, el senyor Javier Pérez Royo, m'ha semblat molt interessant. De fet tot el que escriu resulta interessant perquè aprens, cosa que no ho pots dir de tothom ni de tots els articles que trobes als diaris. Parla del delicte imaginari.

El podeu llegir i em direu si no és interessant, però al mateix temps alarmant, i això que defujo de notícies que em posin la pell de gallina. Segons Pérez Royo, la sedició i rebel·lió que hi veu el jutge del Tribunal Suprem està en la seva imaginació, i per al catedràtic, és molt pitjor i perillós un delicte imaginari que no pas un delicte real. Perquè el delicte real té límits ja que està tipificat en el Codi Penal, cosa que no passa amb el delicte imaginari.

Els que no hi entenem en la terminologia judicial, el nostre sentit comú ens fa veure que el que està passant des de fa un temps a Espanya, en el camp de la Justícia i les seves institucions, no és normal i que se n'ha de desconfiar, de la mateixa manera que desconfiem del poder executiu espanyol.

És trist i dolorós, però aquesta és la realitat que vivim, i se'm fa difícil veure'n la sortida perquè hi ha massa maldat al darrere, massa hipocresia, odi i ganes de venjança. Els més perillosos són els que tenim més a prop, C's i PP, però no són els únics ni els que tenen més poder. La tergiversació de les coses fa que no tinguis on agafar-te, amb un mínim de garanties justes i democràtiques.

Un vot massiu a l'independentisme per evitar uns resultats potinejats

La incertesa dels resultats del 21D genera nervis i tensions entre els candidats. ERC demana el vot útil per evitar que Arrimadas guanyi les eleccions. Jo els diria que si realment volen el vot útil, que defensin la llista del president. Si no hi estan d'acord, que lluitin per aconseguir ser la primera força política del Parlament i deixin enrere C's.

Exigir o simplement demanar honradesa als polítics que es presenten en aquestes eleccions és un absurd, ja que res més lluny de la veritat i transparència podem trobar en les seves paraules. El PSC que, en mans d'Iceta, juga el paper de transparència i claredat dels seus missatges, desmarcant-se dels independentistes i dels unionistes, enganya quan amaga que és un dels defensors de l'aplicació de l'article 155, i que més ha fet (amb el PSOE) perquè el PP s'hi veiés en cor.

També el PSC treu la idea del federalisme i de la reforma de la Constitució, quan sap que ni una cosa ni l'altra acabaran passant, si més no durant els propers cinquanta anys. El panorama espanyol, amb Catalunya inclosa, no es mourà si no hi ha moviment des de Catalunya. És per això que la seva posició queda ben bé al costat dels partits constitucionalistes. Votar Iceta és votar Arrimadas i de retruc Rajoy.

L'amenaça de mantenir l'article 155 després de les eleccions és la prova més clara que els votants de les opcions independentistes no poden refiar-se del desenvolupament de les eleccions catalanes i desconfiar del paper que el govern de l'Estat, que té intervingut el nostre govern legítim, pugui ficar cullerada per canviar els resultats. Només un vot massiu a posicions independentistes pot garantir uns resultats no potinejats.

Votar partits independentistes ara no és per obtenir la independència immediata, sinó per evitar la regressió al centralisme i a la manca de democràcia.

Senyor Millo, desconfiem del PP

En un Estat democràtic, amb un govern immaculat i amb una tradició democràtica de temps resultaria una estupidesa voler fer el recompte de vots paral·lelament a l'oficial, senyor Millo. El problema que tenim és que ni l'Estat dóna signes de veritable democràcia, ni el govern del PP té tradició democràtica, sinó que està acusat de corrupció per tots els costats, i si la cosa no va més enllà és perquè controlen tots aquells que, de manera justa i independent, els portarien a la garjola. No senyor Millo, no desconfiem dels funcionaris, sinó del PP.

El recompte paral·lel que ERC ha anunciat que faria, el trobo correcte davant el perill, com escrivia jo ahir, que es produeixi un frau electoral en benefici dels partits unionistes, els favorables a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, entre ells el PSC (exceptuant els dos regidors d'Arenys de Mar).

Avui escoltava les declaracions del ministre de Cultura, lloant els efectes de l'aplicació de l'esmentat article. M'imagino que el millor ha estat el trasllat de les obres del museu de Lleida cap a Sixena. L'alcalde Ros ha patit una de les conseqüències de l'aplicació de l'article 155 que tant ha defensat.

També he llegit que el mediocre ministre d'Exteriors ha acomiadat tots els treballadors de les ambaixades catalanes. Espero que una vegada restablert el govern legítim de Catalunya, aquestes persones recuperaran la seva feina. Les obres d'art no, senyor Ros!

És un cúmul de despropòsits que caldrà resoldre després de les eleccions, unes eleccions que no poden perdre els partits sobiranistes, si no volem retrocedir quaranta anys, tal com desitja la gent de C's i PP, i no ens garanteixen evitar-ho ni Comuns ni el PSC.

Risc a frau electoral

No es tracta de desconfiar de tothom, però vist el què hem vist, ningú no pot estar del tot tranquil amb què pugui passar a l'hora de comptabilitzar els vots del dia 21 de desembre. Us haig de dir que mai fins ara se m'havia acudit que a l'Estat espanyol es pogués produir un frau a l'hora del recompte dels vots, potser perquè en el fons creus que tothom és bo. En aquests moments, sense acabar-m'ho d'imaginar, sí que és cert que m'entra la por a què es produeixi una tupinada, com a única solució per evitar que l'independentisme continuï majoritari al Parlament català.

Si el govern de l'Estat, del partit polític més corrupte de la història democràtica del nostre país, i probablement de més enllà, ha estat fent el que hem pogut saber amb certesa, què no seria capaç de fer per evitar tornar a perdre on d'entrada en té tots els números. La conxorxa del PP amb els alts càrrecs judicials, que el protegeixen per evitar que la seva caiguda en desgràcia sigui irreversible, no ens pot garantir que els resultats que es donin a conèixer el dia 21 de desembre no estiguin manipulats.

M'agradaria pensar que es tracta d'una por sense motius, més fruit del boca orella que es produeix al carrer, però el fet que, fins ara, no hi ha res que hagi aturat les actuacions de frau del PP i, per l'altra banda, els que li podrien fer tornar vermella la cara, tampoc hi tenen gaire interès, no sé si perquè també tenen alguna cosa a amagar, no ens deixa gaire tranquils.

És bo, doncs, que els partits democràtics i nets de consciència aconsegueixin el màxim d'interventors possible per evitar que el frau, que ara podem témer, es converteixi en una realitat. Espero igualment que vinguin observadors internacionals perquè puguin vigilar si el govern de l'Estat i la seva policia actuen de manera correcta i transparent. Tant de bo que tot hagi estat un mal pensament.

Jorge Fernández espantant els policies?

Digueu-me desconfiat, però si ahir desconfiava de la notícia de Ràdio Arenys sobre els mediadors que podien sancionar, avui dubto de la notícia de l'ARA sobre la intimidació per part del Ministeri d'Interior, als policies que investiguen el PP.

Haig de dir que em resulta difícil desconfiar de l'ARA, perquè fins ara no m'han donat motiu per fer-ho, però és que la notícia, si fos certa, és molt greu. Esclar que avui tot és possible i, de la mà del ministre Jorge Fernández, ja res no ens pot sorprendre.

La notícia de l'ARA afirma que els policies encarregats d'investigar el PP varen ser cridats a declarar davant d'afers interns. Per intimidar? Per posar-los a ratlla? M'imagino que la notícia no s'acabarà aquí i podrem saber-ne més detalls per fer-nos la idea del què ha passar realment. El cert és, però, que el PP no és un símbol de la bona praxis política i que si una vegada el va fer perdre les eleccions, això podria tornar a passar, malgrat tota la xarxa que tenen muntada de la mà de jutges, diputats i ministres.

I tot això beneït pel cardenal arquebisbe de Madrid, monsenyor Rouco Varela, que hauria de ser rellevat aviat perquè el seu fanatisme l'ha portat a un estat de salut que no és el més idoni per estar al capdavant de l'església espanyola. Encara que ja no sigui president de la Conferència Episcopal, l'arquebisbat de Madrid és massa rellevant i permet presidir actes com els funerals de l'expresident Suárez, i vomitar disbarats, com si volgués que es complissin les amenaces més terribles.

Espanya continua ensenyant la seva cara franquista i endarrerida, a ple segle XXI. D'aquesta Espanya, millor marxar-ne.