Negacionistes

Fa temps que intento entendre les raons per les quals hi ha persones que defensen el negacionisme del canvi climàtic i no sé trobar-hi els motius. Digueu-me innocent! No crec que sigui simplement per portar la contrària a la majoria i fer-se notar. Sembla, i jo no hi entenc pas res, que hi ha prou motius per acceptar que avui no passa el mateix que abans. 

Una vegada vaig escoltar unes afirmacions que em varen sorprendre perquè, encara que no es presentava com a negacionista, el conferenciant venia a dir que al llarg de tota la història del món, hi ha hagut èpoques de tota mena i que preocupar-se per l'augment d'uns graus de la temperatura mitjana era una ximpleria.

El que puc veure, amb els meus ulls, és que el clima actual és molt diferent del de la meva joventut. Quan plou, que no ho fa gaire, acostuma a provocar disbarats, amb trombes d'aigua molt més exagerades. També recordo que abans les primaveres i les tardors tenien més rellevància. Eren una transició a l'estiu i hivern. Ara els canvis de temperatura són molt més sobtats, fa més calor, i no neva el que ho feia.

Si pots observar tot això i hi ha científics que t'ho poden argumentar, per què carai t'entossudeixes a negar el canvi climàtic? Què hi tens a guanyar?

Resulta curiós que les persones negacionistes del canvi climàtic, també són contràries a molts dels drets que des de sempre hem defensat com bàsics per a la convivència. I això fa olor de socarrimat. Tot plegat es confecciona com una ideologia rupturista de l'estat de dret i de la democràcia, i li veus les banyes sota la boina.

Quan els negacionistes arriben al poder, pots desconfiar de tots i de tot. I potser és això el que ara ens està passant. No es tracta d'un discurs d'una minoria extravagant, sinó que alguns han aconseguit la confiança de la població i estan dirigint el seu país. Mala peça al teler!

Tornarem a canviar l'horari

S'acosta el canvi d'horari i ja es torna a parlar de si es deixa de fer o no. Com en moltes altres coses Europa es mostra dubtosa i això, al meu entendre, és una demostració de la seva feblesa. Si en temes que algú podrà considerar menors no s'arriba a cap acord, què es pot esperar de decisions més transcendents?

No dic que no sigui una decisió que mereixi reflexió i anàlisi profunda, però quants anys portem amb la mateixa cançó? Espanya, per començar, ja no figura al fus horari que li correspondria. Tenim el mateix horari que alguns països europeus molt més a l'est. Després hi ha el tema dels canvis a la primavera i la tardor, que segons diuen persones expertes, no ens van gens bé.

Al marge d'estar a favor o no del canvi, hi ha la discussió sobre què ens interessa més, si ens quedem en l'horari d'estiu o el de l'hivern. Sembla que no ens hem de fixar en el possible estalvi energètic, perquè se'ns diu que no és real, per tant, es tracta de veure què ens agrada més, que a l'hivern es faci fosc molt aviat, o que s'allarguin les tardes d'estiu.

Si diuen que la naturalesa és sàvia, potser la solució més lògica és anar d'acord amb el fus horari que ens correspon, i adaptar-nos a la llum del dia per fer la nostra activitat diària. Que aquesta és una altra. Tots, quan hem viatjat per Europa, ens hem adonat que aquí anem tard. Acabem la jornada molt més tard que els altres i tampoc no la comencem gaire més tard que ells. El que ens diferencia sobretot és la pausa del migdia, i la raó que es dona és la temperatura de l'estiu que dificulta el ritme normal del treball.

No és senzill, però crec que hauríem d'anar més a la idea i decidir què volem realment i no anar donant voltes i voltes sense prendre cap decisió. Sempre he pensat que la gent més vàlida és la que té una capacitat de reacció i de prendre decisions més ràpides. Adormir-s'hi no és bo i paralitza el ritme de la nostra vida provocant situacions absurdes. Veurem què hi haurà de tot plegat.

Tornem a casa

El primer dia de pluja ha servit per acomiadar-nos de l’illa. Una illa que es caracteritza per ser molt humida i plujosa, però que aquesta vegada ens ha ofert sol des de l’alba fins ben entrada la nit. Temperatures entre deu i quinze graus, vint per sota dels que han patit els de casa. Ens espanta el xoc previst a l’arribada a Barcelona.

Hem desconnectat, tal com volíem, i només ens hem assabentat de quatre notícies, per allò d’anar amb altres persones i amb l’internet a la butxaca. Però ja es tractava d’això. Tindrem temps de posar-nos al dia i recuperar tot allò que ha succeït a la nostra esquena.

Ens hem trobat amb una illa neta i endreçada. Tot allò que trobem a faltar a casa nostra. Una illa tranquil·la on no havies de patir per si algun galifardeu voltava per allà esperant un descuit teu. Tot molt ben programat i en ordre, gaudint de la natura. Res de destruccions del territori més enllà dels efectes de la mateixa naturalesa.

Aigua, molta aigua en cascades, rius i llacs, i unes glaceres que estenen les seves llengües fins al mar. Foques, rens, xais, cavalls i alguna balena. I molts frarets enganxats als penya-segats sobre el mar. Vida al natural que molta falta ens fa a casa nostra, on hem perdut moltes imatges que encara vàrem arreplegar durant la nostra infància i adolescència.

La gent és bona i la vida és bella. En tot cas no les tractem prou bé per convertir-les en sofriment i desgràcies. Estem agraïts per poder-la gaudir, i fins i tot acceptem la calorada que ens espera d’aquí a poques hores de vol, quan posem els peus a terra.

Arriba Sant Roc

Arriba Sant Roc i la vila d’Arenys es mobilitza. Si una festa a Arenys és participativa aquesta és la de Sant Roc, amb un conjunt d’actes que han esdevingut tradició amb més o menys anys d’història, però tots ells amb molta participació de la gent, amb moltes hores d’assaig a l’esquena i molta il·lusió. Els macips, els gegants i la pesta s’emporten la palma i ens conviden a gaudir d’una festa alegre i diversa.

La calor d’aquests dies no ha de ser obstacle perquè tothom surti al carrer i viure la festa, ja sigui remullats pels macips, seguint la passejada nocturna dels gegants o el muntatge de la pesta, cada vegada més treballat i sorprenent.

L’estiu no s’ha acabat, però aquesta festa d’alguna manera tanca el parèntesi festiu que vam iniciar amb Sant Joan. Després vindrà l’Onze de setembre, però és tota una altra cosa.

És bo que les entitats també participin de la festa. Algunes ja ho fan, però hauríem d’engrescar-ne unes quantes més i fer-la més gran. Bon Sant Roc! Gaudiu de la festa!

Tenim tardor!

Després de molts anys de passar de l'estiu a l'hivern, sembla que enguany la tardor ha fet acte de presència. Potser només es tracta d'una sensació que tinc i algú, amb dades a la mà, m'ho podrà rebatre. Recordo que moltes persones comentaven que això de les quatre estacions era cosa passada. Que la primavera i la tardor havien desaparegut. Sobretot la tardor. Aquest any, però, estem gaudint d'una temperatura típica de la tardor. M'ho feia notar la M. Àngels, i a mi m'agrada. 

L'estiu ha estat pesat, com els darrers anys, amb massa calor. Molta xafogor al litoral, amb problemes per dormir a moltes cases. Però ha durat poc. El setembre, plujós, i aquest mes d'octubre, que de mica en mica es va fent fosc més d'hora, ens han permès gaudir de vespres agradables, per anar a passejar arran de mar i observar boniques postes de sol.

Tant de bo que aquesta bonança se'ns encomanés, i fos extensiva a totes les facetes de la vida. Les persones acostumem a complicar-nos la vida, i a mirar les coses per un forat, que no sempre és el més escaient. Aquests mesos de retorn a la normalitat, no sempre venen acompanyats de bones notícies, i enguany, concretament, tenim molts fronts oberts, alguns dels quals són realment negatius. Continua el genocidi a Gaza, amb l'afegit dels atacs al Líban. Rússia i Ucraïna continuen també en guerra i res fa pensar que es pugui acabar aviat.

Al nostre país la política tampoc ens aporta notícies gaire afalagadores. Hem aconseguit estalviar-nos unes noves eleccions, al preu d'un govern espanyolista, amb el perill de fer marxa enrere en drets adquirits. Tampoc tants! Vull pensar que es desencallaran molts temes que teníem aturats, però espero i desitjo que no sigui en detriment de la nostra idiosincràsia o singularitat, si us agrada més.

I a casa nostra, a la nostra vila, no acabem de veure que les coses s'arreglin. Continuem improvisant i tapant forats, sense tenir les idees clares ni una visió de futur que ens pugui engrescar. Problemes que s'eternitzen, errors que es repeteixen, i falta de lideratge i encert. Cal que tots hi posem de la nostra part, però ens hi han de deixar ser. De moment, gaudim de la tardor, que no sabem si l'any vinent tornarà.

Avui he il·lustrat el post amb una fotografia de l'Enric Pera.

Atenció amb el foc!

Em preocupa llegir notícies d'incendis dels nostres boscos, després d'un estiu càlid, però tranquil. Resulta curiós veure com després d'un estiu calorós, com acostumen a ser els nostres estius des de fa uns anys, sense que s'hagin produït greus incendis, ara, que la calor sembla que ha marxat, tinguem notícia d'incendis que, encara que no siguin molt grans, comporten problemes i risc.

L'incendi de l'Alt Empordà, amb força vent i humitat molt baixa, m'imagino que té els elements necessaris perquè una petita distracció pugui causar-lo. Si realment es tracta de badades humanes, és quan hem de donar un toc d'atenció i demanar que les persones no juguin amb foc, sobretot quan es troben prop d'un bosc. 

Durant els mesos de juliol i agost hem passat de puntetes, gairebé sense respirar i mirant de reüll, per no haver de trobar-nos amb la notícia d'un greu incendi en una part o altra del país. Tots recordem els grans incendis que vam patir fa uns quants estius, i sembla que darrerament estem de sort. Aquesta angúnia de l'estiu, i que ara havíem ja pràcticament oblidat, ens ha sorprès quan menys ens ho pensàvem.

Desitjo que tot quedi amb un ensurt i que no tingui greus conseqüències. Perquè, al marge dels problemes que poden ocasionar a famílies afectades, és un perjudici per al conjunt del país. Quan estimes la terra, et dol que un descuit, per no parlar dels focs intencionats, pugui desgraciar una part del país. El mal apareix en un instant, mentre que el bé s'ha de conrear sempre, amb esforç i sacrificis.

Que la bona pluja no ho aturi!

El temps no ens ha acompanyat en aquests primers dies de la segona festa d'Arenys de Mar. La pluja, que tant necessitem, ens ha fet una mica la guitza, provocant alguna cancel·lació d'actes, modificacions d'itinerari i retards horaris, que per als organitzadors és un trasbals. Em poso a la seva pell recordant quan organitzava actes a la intempèrie en temps de bonança, però de ruixats puntuals que em feien estar molt atent al cel per saber si hauríem de suspendre el concert, canviar-lo d'ubicació o retardar l'hora de començar. Només les persones que organitzen actes a l'aire lliure ho poden entendre. És l'experiència d'estar patint fins al darrer moment que et manté neguitós i, probablement, sense gaudir prou de la festa.

És per això que cal agrair a totes les persones que durant un any han estat preparant els actes de les festes de la meitat d'agost, i que no han pogut portar a terme tot allò que havien previst, ni amb les millors condicions. L'únic que ens consola és que la pluja és vida i darrerament és massa escassa. Tenim greus problemes de sequera i sabem que tot això no ha acabat.

Ànims, doncs, i a continuar amb la festa. Encara ens queden uns quants actes que, entre ullades de sol, esperem poder celebrar i gaudir-ne. Gràcies als geganters, als de la pesta, als macips, i a totes les persones que hi estan al darrere. Ells són els veritables artífexs de la festa popular a la nostra vila, organitzant-se per anar inventant i trobar la millor manera d'oblidar-nos de la calor de l'estiu, sortint als carrers amb les nostres figures més emblemàtiques i les tradicions que ens sentim tan nostres. Gràcies!

Efectes de la sequera

Recordo d'adolescent caminar fins a Tavertet i arribar a la cinglera per veure el pantà de Sau. Mira, només se li veu la punta! Era sempre una incògnita saber si el campanar de l'església de Sau sobresortiria més o menys de la superfície de l'aigua. Ens encantàvem veiem com alguna barca s'hi acostava... En èpoques de sequera es podia veure part de l'església, i fins i tot hi havia temporades que s'hi podia entrar tot caminant.

    Com ha canviat ara, oi? Ja fa temps que no ens ve de nou observar bona part del que havia estat el poble de Sau, ja no és el campanya que sobresurt, sinó que és tota l'esplanada i el Ter gairebé s'ha convertit en un rierol que travessa la vall camí de Susqueda.

    Les nostres aixetes continuen rajant, amb la mateixa pressió de sempre, però ens avisen que potser l'afluixaran, i qui sap si no ens hauran de tancar l'entrada d'aigua durant unes hores del dia. Ens ho prenem prou seriosament? Som conscients de la problemàtica que ens ve a sobre?

    Aquests dies passejant pels boscos t'adones de la sequera que també afecta els arbres i les mates. Ens hem habituat als arbres dels nostres carrers, i potser haurem d'imaginar-los sense i més pedregar. Haurem d'inventar-nos sistemes per fer ombra al carrer i que a l'estiu no tinguem tanta calor. També haurem de canviar el nostre llenguatge. Encara diem que fa bonança, quan no fa fred a l'hivern i fa tants mesos que gairebé no hem vist ploure. La neu ja és una altra història. Fins i tot el nostre govern ha deixat d'insistir en l'organització dels jocs olímpics d'hivern.

    Probablement ens adaptarem a la nova situació. No tindrem cap altre remei. Caldrà, però trobar la manera de fer-ho el menys desagradable possible, i potser aconseguirem uns hàbits que ja hauríem d'haver assolit fa temps, però la necessitat d'ara ens obliga.

    Malgrat tot, estic convençut que encara hi ha massa gent que no veu el problema, i no n'és conscient. Algú necessitarà que li tanquin l'aixeta per adonar-se que probablement no està fent bé les coses. La consciència ciutadana és molt important, i en casos com l'actual, s'ha de motivar per evitar el desastre.

Passejada pel Montseny

Aquest diumenge ens hem acostat al Montseny per fer-hi una passejada. Tot i l'amenaça que les temperatures serien baixes, a l'espera d'una remuntada insòlita a mitjans de setmana, s'ha de dir que gairebé hem patit calor. El sol ha estat present tota la jornada i ens ha permès gaudir de la natura força castigada per la sequera, tot i que la remor d'aigua ens hi ha acompanyat una bona estona.

Amb la pressió amb que vivim durant la setmana és bo fer un parèntesi i intentar alimentar-nos de pau i tranquil·litat. Viure tan a prop del Montseny et permet fer-hi una escapada i seguir camins més o menys fresats, per adonar-te que encara alguna cosa segueix viva, i que hem de fer el possible per conservar-lo, ja que a la plana i arran de mar ho tenim molt més complicat.

S'ha de dir que el tram per on hem caminat era per a mi totalment desconegut. Acostumem a pujar als cims, per gaudir del paisatge i l'alçada, però t'oblides d'obagues i raconades encisadores que també tenen el seu protagonisme. Als voltants del poble del Montseny hem fet una volta de poc més de dues hores, amb poc desnivell, i apte per a tots els públics. Al final del matí hem arribat per entaular-nos i fer-la petar. Una colla d'amics, alguns dels quals es troben cada mes per descobrir nous paratges i entre tots anar exercitant les nostres cames i pulmons, amb qui es agradable retrobar-t'hi de tant en tant.

Em consta que avui mateix alguns convilatans han arribat més amunt, amb gebrada inclosa i temperatures més pròpies de l'hivern. Nosaltres ens hem pogut anar traient capes de roba a mesura que el dia avançava. No sé si és qüestió del canvi climàtic, però el cert és que dels meus records d'adolescència, el mes de gener et tapaves el nas, i els dits de les mans per no agafar penellons. No és el cas d'avui.

Les paneroles envaeixen la ciutat

Avui m'ha cridat l'atenció el reportatge de l'ARA sobre les paneroles i la seva proliferació en època de calor i sequera. Sempre havíem tingut la idea que la seva presència ens definia l'espai com a brut i els seus residents com a desmanegats, deixats. Hem pogut veure que, no només els llocs bruts atrauen les paneroles, sinó que les humitats també hi fan la seva.

Aquest estiu no és diferent dels altres, i hem pogut saber que veïns nostres han tingut la visita d'aquests molestos animals. La veritat és que són desagradables i comporten maldecaps, perquè no són fàcils de foragitar. El reportatge explica les mesures a prendre per evitar que convisquin amb nosaltres. És important no deixar aliments al seu abast, ni aigua que degoti. Enretirar els mobles, perquè els agrada lliscar pel darrera dels armaris. Tenen una gran capacitat per escalar parets llises.

La sequera és preocupant, i cada vegada ocupa un lloc més present en les nostres converses. La convivència amb les bèsties urbanes no sempre és agradable. Penso en les paneroles, però també en les rates, que cada vegada en veiem més pels nostres carrers.

No sé si som capaços de fer el mínim per evitar les plagues, però la impressió que tinc és que no hi dediquem prou esforços per evitar la seva propagació. No és gens estrany caminar el vespre pels carrers i trobar-te amb una rata que surt d'un embornal. Sobretot tenint en compte que a la nostra vila s'han fet les obres molt malament, i s'han unit pluvials amb clavegueram. Això fa que els embornals arriben a connectar directament a la claveguera.

L'altre dia em queixava de com les nostres façanes estan plenes de fils elèctrics, telefònics i demés. El desmanec és total i si mirem per sota hi podem afegir aquesta mala praxis de deixar les clavegueres obertes pel carrer.

La responsabilitat és dels nostres governants, però mai se'ls exigeix res, i tothom va passant fent la viu-viu, deixant els nostres pobles totalment a mercè de les grans companyies, pel que fa al cablejat, o a les bèsties de claveguera, que busquen les bosses i deixalles que deixem alegrament al carrer.

És molt desagradable trobar-te una panerola a dins de casa, però també ens hauria de preocupar i molestar veure com pels nostres carrers i places circulen animalons que caldria tenir més ben controlats. Avui no parlo dels gossos pixaners i caganers que els seus amos no es comporten cívicament.

La calor extrema del canvi climàtic

Tenim molt interioritzat el canvi climàtic, encara que potser no acabem de saber a fons què suposa i, sobretot, quines possibilitats tenim encara per revertir la situació i com a mínim intentar d'alleugerir la situació actual i futura.

La calor que estem patint aquest estiu l'acceptem conscients que forma part del canvi climàtic, i encara que podem imaginar que la cosa anirà a més en els propers anys, no sé si som prou conscients de què pot suposar per a la nostra salut i benestar.

Aquesta setmana estem esperançats amb les previsions que la calor haig arribat a les més altes cotes de l'estiu, i que estigui previst que la propera setmana la temperatura anirà a la baixa. Probablement, si es confirmen aquestes previsions, poc a poc començarem a oblidar-nos del canvi climàtic i ja no recordarem, si més no amb tant de sofriment, la calor que hem passat durant aquest estiu.

El perill, doncs, és que, ni a nivell individual ni col·lectiu, siguem capaços de prendre mesures per evitar que l'acceleració del canvi climàtic sigui exponencial. Diuen que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, i això és ben cert. Les imatges dels pantans, secs com mai, les oblidarem a mesura que arribin les pluges, i només ho recordarem a nivell estadístic quan els homes del temps ens ho expliquin al seu espai meteorològic.

No sempre valorem prou la nostra capacitat d'incidir en els efectes del canvi climàtic, i com a comunitat també hi hauria coses a fer. Aquests dies s'ha parlat dels arbres de la Riera, que són testimoni del pas dels anys. La convivència amb la natura no és fàcil i hi ha unes servituds que s'han de tenir en compte. Si bé és cert que els plàtans no requereixen de gran dedicació, tampoc és bo que se'ls ignori i no es tractin una mica més del que a simple vista sembla que està passant. La mort d'alguns d'ells i la caiguda d'alguna branca, com va ocórrer la setmana passada, ens hauria d'alertar i fer prendre mesures als nostres governants.

Gaudir de plantes i arbres als pobles i ciutats penso que és tot un luxe, però com a tal comporta un manteniment que no sempre es fa. El canvi climàtic, amb la reducció de pluges i l'augment de la temperatura no els fa cap favor, i per això convindria més dedicació. La caiguda de les fulles és una constant, abans de la temporada de tardor, com havia estat habitual. Això també s'ha de tenir en compte, perquè no genera brutícia, però sí un perill per caure les persones grans.

Amb l'esperança d'una abaixada de les temperatures voldria fer present la necessitat de no abaixar la guàrdia i oblidar-nos del canvi climàtic com si fon un mal son. El canvi persisteix, i tots plegats hem de col·laborar a disminuir els efectes, cadascú segons les seves possibilitats i responsabilitats.

Final de trajecte

Ahir ho avançava, però avui ja és un fet. El viatge s'ha acabat i tornem a ser a casa. Us haig de dir que, malgrat ser estiu i arribar a temperatures per sobre dels quaranta graus, arribats a la nostra vila la calor no afluixa, i encara que els termòmetres no assoleixen els mateixos graus, la xafogor provoca una sensació d'encara més calor. Estem suant.

Trigarem uns dies a acabar de pair tot el que hem contemplat. Unes visites que amb pocs dies concentren molta cosa i que necessites temps per acabar-ho d'assimilar. Les pedres històriques que ens han encisat i que demostren el coneixement d'una civilització mil·lenària, de la qual hem après moltíssim.

Karnak, Luxor, Edfu, Kom Ombo, Philae i Abu Simbel són una mostra de l'obra imponent que retrata una civilització de la qual hem après, copiat i incorporat a la nostra cultura molts dels seus costums i ensenyaments. I les piràmides! al costat mateix d'una capital de més de vint milions d'habitants. Una xifra que balla segons on ho consultis, però que saps que ha de ser gairebé impossible tenir-los a tots comptats.

Perquè a Egipte tot és monumental, grandiós, amb lletres majúscules. Ho són els seus monuments antics, però també l'obra més moderna. Comparteixen espai costums tradicionals amb la moda dels darrers temps, però tot col·locat als extrems. 

De camí cap a Abu Simbel t'adones de l'esforç necessari per enfrontar-se a la influència del desert, i les dificultats per disposar de terra fèrtil. La construcció de la presa d'Aswan, amb la creació de llac Nasser, et fa veure que tot allà és immens. La tasca de transportar l'aigua del Nil al desert és faraònica, si m'ho permeteu dir així. I és en això que t'adones que conviuen persones amb un nivell de vida molt per sota de la subsistència, amb tècnics capaços d'aconseguir qualsevol cosa per millorar l'economia del país, i fer front a l'adversitat que suposa la manca de pluja i la contundència del desert.

L'experiència del viatge servirà no només per tenir una visió d'un altre país i una altra manera de fer i de ser, sinó per adonar-te que tots els entrebancs es poden superar si hi ha ganes de sortir del pou on a vegades caiem. Ens han ensenyat els seus monuments, però també els seus anhels, les seves tribulacions, i també les misèries. Tot ha de servir, però per millorar la situació actual i trencar tabús, i créixer en autoestima.

Un vol sobre les civilitzacions

Per primera vegada m’he enlairat en globus i ho hem fet de matinada, a la sortida del sol, per sobre de milers d’anys d’història. De la mateixa manera que des de dalt ho vèiem tot molt petit, també era una perspectiva amb una gran distància en el temps. Tres quarts d’hora de viatge al passat d’una civilització molt rica que, amb el temps, ha derivat a una situació precària, amb molts problemes econòmics, però també culturals.

Després ho hem trepitjat sota un sol de justícia que et recordava que, malgrat tot, el nostre país gaudeix d’una temperatura prou agradable. La manca d’aigua de què ens queixem no té res a veure amb el que passa en aquest país del sud-est del Mediterrani.

L’aigua és riquesa, i això queda constatat quan veus què passa al voltant del riu principal del país, i com, a pocs centenars de metres, entres al desert més àrid.

Conviure amb persones amb uns mateixos objectius és fàcil, però té la durada que té. El més complicat és viure tots els dies de l’any amb persones que no sempre pensen el mateix que tu, ni tenen els mateixos objectius de vida, ni els interessos culturals i socials que marquen la teva vida. És per això que es requereix de molt d’esforç per fer fàcil la vida, i és bo que, mentre gaudeixes d’uns dies de repòs i de canvi d’aires, tinguis un moment per valorar què vol dir conviure en la divergència.

Desconnectar del món per uns dies

Avui he decidit que no volia saber res del que passava pel meu país, ni tampoc arreu. Em concentraria en el meu entorn immediat i, sobretot, gaudir del dia i de les novetats i sorpreses que em presentés. Haig de dir que ho he aconseguit i crec que ho posaré en pràctica durant aquests dies de vacances.

Oblidem sovint de la riquesa de conviure amb altres persones i ser capaç d’acceptar les diferències i les discrepàncies en el pensament i també en la manera de reaccionar davant dels esdeveniments. De tot se’n pot aprendre, i de les persones encara més.

Fas noves amistats, que saps que no durarà gaire, encara que sempre hi ha la incògnita, però et planteges viure l’experiència al màxim, el temps que sigui, i que en puguis guardar un bon record. T’adones que hi ha problemes que comparteixes, que no ets l’únic en patir-los, i parlant-ne a vegades t’ajuda a resoldre dubtes que no sempre són fàcils d’afrontar.

Avui, doncs, ha estat un dia amb moltes experiències. No només per visitar coses diferents, sinó per compartir moments amb altres persones que han tingut un passat probablement molt diferent al teu, però que t’uneix les ganes de passar bons moments, però sobretot fent la vida fàcil als altres. 

I demà més. També més calor. Sembla que forçosament ens hi haurem d’acostumar. No agrada, sobretot a les persones que, com a mi, ens agrada el fred. També en això hem d’aprendre a conviure i agafar la part positiva. Demà, també voldré estar desconnectat del món, i posar les fronteres molt a prop dels meus moviments.

El Pont de Vilomara

Era a començaments d'aquesta setmana que travessava Catalunya d'est a oest, i comentàvem que el nostre país realment té una massa forestal molt gran. Estem acostumats a viure en un espai saturat d'habitatges, on els pobles gairebé no se separen entre ells, però a la que et bellugues una mica cap a l'interior t'adones de la realitat.

No és que ens vingués de nou, però sí que t'hi fixes d'una manera especial perquè et crida l'atenció la gran diferència entre una part del nostre país i l'altra. Vàrem passar pel poble del Pont de Vilomara, i poc ens podíem pensar que quatre o cinc dies després seria notícia per l'incendi que s'hi està produint. 

Enguany sembla que ateses les altes temperatures no ens ve de nou que es produeixin incendis, ja no penses tant en les actuacions incíviques, i jo qualifico de criminals, d'aquells conductors que llencen les burilles per la finestra. En vàrem veure un. Malgrat tot, quan l'incendi es produeix, t'entra una ràbia i impotència i, sense arribar a poder posar-te a la pell dels afectats directes, t'entristeixes i ho passes malament.

Desitjo que el cossos de bombers i forestals aconsegueixin dominar el foc i que les conseqüències no siguin greus. Sobretot en vides humanes, però també d'animals i patrimoni. El nostre país està molt acostumat als incendis i, potser dic una bestiesa, sembla que la nostra vegetació hi està preparada. Probablement els menys preparats som les persones. 

A la nostra vila fa molta calor, i aprofitem tots els racons de la casa per trobar el punt més fresc. És en situacions com les d'aquests dies que penses en les persones que no tenen mitjans per combatre la calor, i demanes als nostres governants que facin el possible per facilitar-los llocs d'estada, encara que siguin temporals, per aconseguir fer front els pics de l'estiu.

La calor i els refugis climàtics

Ja sé que parlar de calor no és gaire original, però crec que la situació s'ho mereix. Personalment estic passant uns dies poc agradables en quant a la temperatura que fa. La gent que em coneix sap que a mi m'agrada el fred, i això que tenim aquests dies és molt exagerat.

La gent, amb coneixement o sense, diu que això és el futur on la temperatura va en augment i allò que era excepcional ara serà el pa nostre de cada dia. Ja feia anys que dèiem que no teníem primavera ni tardor, sinó que passàvem del fred a la calor intensa. Confio que l'hivern el mantindrem, encara que no té res a veure amb el que havíem viscut de petits, els que ara ja tenim uns quants anys.

Vaig llegir que els ajuntaments proporcionaven refugis per combatre les altes temperatures. Cedien espais públics perquè les persones més vulnerables i aquelles que potser no tenien mesures prou eficaces per superar aquestes temperatures, poguessin refugiar-s'hi unes hores. El que em preocupa és la poca celeritat dels ajuntaments i en algun cas les contradiccions que s'han observat. A Barcelona, per exemple, anunciaven que tancarien moltes biblioteques i només en deixarien 10 d'obertes. Això, al meu entendre és una mala pensada.

L'ajuntament d'Arenys de Mar també s'hi ha apuntat, no sé si a petició del grup municipal dels socialistes, però no he sabut trobar quins són aquests equipaments que serviran de refugi per als vilatans. Potser caldria fer-ne més publicitat, paral·lelament a descobrir quines persones de la nostra vila necessitarien un suport especial.

La biblioteca tanca els matins, per la qual cosa és un espai menys de què es disposa durant l'estiu. Sempre he pensat que calia ampliar els horaris de funcionament de les biblioteques, i concretament la nostra. Ara que s'estan fent tants esforços, sobretot econòmics, per construir una nova biblioteca, espero i desitjo que es tingui en compte l'ampliació de la franja horària en què s'hi podrà anar. Seria una llàstima que amb una gran biblioteca els horaris fossin els mateixos d'ara. Això vol dir ampliació de personal, no només municipal, sinó també de la Diputació de Barcelona. Hem de demanar a les dues administracions que ho estudiïn, i ens puguin oferir una bona proposta. Les biblioteques són importants per a la cultura del nostre país, obren froteres i faciliten la cohesió social.

Onada de calor

Que bé que s'està a dins de casa! Amb la calor que avui fa, la millor sort és poder estar fresc a casa. El fet de viure en una casa antiga, amb parets gruixudes et reserva de la calor de l'exterior sense necessitat de connectar cap tipus de climatitzador. No hi ha dubte que en situacions com l'actual és tenir molta sort.

Tot i així avui també hem pogut gaudir d'un dels privilegis de viure a la costa, i ens hem refrescat a la platja, amb l'aigua molt neta i tranquil·litat a primera hora, abans de l'arribada dels forasters. Ha estat la meva tercera banyada de l'any, tot un rècord després d'alguns anys sense haver-m'hi banyat.

Desitgem, però que les temperatures vagin de baixa i aniria molt bé que també arribés alguna remullada. El terreny està massa sec i a part del risc d'incendis, hi ha la necessitat dels pagesos per conrear el terreny. La sort d'aquests dies d'altes temperatures és que tinguem els focs controlats i no hi hagi algun beneit que se li acudeixi de provocar-ne cap. Hem pogut veure els desastres de Grècia i Turquia, i darrerament també a Algèria.

I tot això en vigílies de la festa de Sant Roc, que a la nostra vila d'Arenys té preparades una gran quantitat d'actes que tindran lloc aquest cap de setmana, fins al dilluns amb la sortida dels macips per ruixar els vianants. Una festa que enguany ha rebut el reconeixement de festa patrimonial d'interès nacional, que fa honor a la tasca que any rere any molts vilatans han sabut mantenir i coordinar. És la tradició i l'estima per la terra que ens ha vist néixer que aconseguirem un país més ric, i una societat més respectuosa. Conreant els valors de convivència és la manera de viure amb més alegria i fer més fàcil la lluita de tirar endavant el dia a dia, en una societat que a vegades ens compliquem més del necessari.

A veure si els homes del temps l'encerten i de veritat la calor va de baixa. Diuen que el canvi climàtic és aquí, i que situacions com les actuals s'aniran repetint en el futur, encara amb més insistència i quotidianitat.

Esperant la pluja

Fa molt temps que no plou i les previsions meteorològiques parlen d'aquesta possibilitat. Ho tenim tot molt sec i necessitem l'aigua per rebaixar la temperatura, però sobretot per remullar el terra que està completament eixut.

I la previsió de pluja arriba amb l'avís de perill d'aiguats importants. Com és habitual a casa nostra, plou poc i quan ho fa ve descontrolat. El canvi climàtic ens ha ofert imatges a països europeus que fins ara no hi estàvem acostumats. Era més aviat cosa de països del tercer món, on sembla que les desgràcies no arriben mai soles. 

I de moment sembla que la baixada de temperatura ha arribat i ho agraïm. A casa, que no acostuma a fer calor, aquests dies es començava a notar. La manca d'aire i quan aquest feia presència era prou calent, ha fet que la temperatura pugés uns quants graus. Però tenim la sort de viure al costat del mar, i una refrescada a primera hora del matí sempre és d'agrair. Fins i tot jo que no hi acostumo a anar, enguany ja ho fet per segona vegada.

D'entrada s'ha ajornat el concert d'aquesta nit a la gruta, organitzat per l'Escola de Música. Avui recuperaven l'escenari que l'any passat, pel tema de la pandèmia, es va canviar de lloc. Confiem que la resta de concerts s'hi puguin celebrar. És allò que mai plou a gust de tothom, però avui, amb l'esperança que no faci mal, sí que hauríem de convenir que la prioritat és la pluja.

Els nostres bombers no defalleixen

Continuen els incendis a casa nostra i el perill no s'ha acabat. La imprudència ha fet que si més no algun d'aquests incendis s'hagin produït en el pitjor moment de tots, quan fa molta calor, no hi ha pluges i molta sequera. Qualsevol actuació que comporti sancions per a qui no té cura del patrimoni forestal serà benvinguda. És per això que celebrava alguna denúncia per acampades il·legals amb encesa de fogueres.

Recordo que dissabte passat comentava en aquest blog que es tractava d'un cap de setmana negre, però els desastres han continuat i no sembla que de moment hagin de desaparèixer. Fa molta ràbia que no es pugui trobar els delinqüents que han llençat la seva cigarreta encesa des del cotxe i han fet tant de mal, a la natura i a les persones, i també han ocasionat tan d'esforç i sacrifici als equips de bombers.

Ja sé que els culpables difícilment llegeixin els meus escrits i en canvi qui no ho fa ha d'aguantar la meva crítica i atac sistemàtic, però és com una necessitat de proclamar el meu enuig per aquest comportament incívic que ens fa tan mal.

Llegia avui la notícia de noves inundacions a Bèlgica i m'adonava com de mal repartit està tot. Mentre en alguns llocs l'aigua els fa desgraciats, en altres és la seva mancança la que ens comporta tants problemes. I la por que quan aquesta arribi també ho faci de manera desesperada i sense control. Si tot això és conseqüència del canvi climàtic, potser que ens ho agafem més seriosament. Llavors és quan em venen a la memòria frases dites per l'expresident Trump o l'expresident Rajoy. Tant savis ells!

Un niu de tortuga a la Picòrdia

És bo quan la notícia, encara que sigui a nivell local, prové de la naturalesa. La vida animal també ens dona notícies agradables i avui ho ha estat el descobriment d'una tortuga que posava els seus ous a la platja de la Picòrdia, a Arenys de Mar.

Des de fa uns estius és freqüent que tortugues babaues facin els seus nius a la costa catalana. Recordo que ara fa tres anys, treballant a l'ajuntament de Mataró i sent responsable del portal del voluntariat, una tortuga fa pondre els ous a la platja, davant d'un xiringuito. La mobilització de voluntariat per protegir el niu fins a la sortida de les petites tortugues va ser tota una experiència que en guardo un bon record.

El canvi climàtic també té incidència en la nidificació de les tortugues. L'augment de la temperatura sembla ser que fa que cada vegada aquestes posin els seus ous més al nord, en llocs on no havia passat abans. L'experiència potser ens humanitzarà, encara que la necessitat d'haver de comptar amb personal voluntari per protegir el niu no diu gaire res a favor del nostre comportament com humans.

L'ajuntament ha iniciat, junt amb el departament de la Generalitat i els tècnics del CRAM el protocol per fer el seguiment de l'evolució de les futures tortugues. Han estat 140 ous dels quals 90 es quedaran al niu per tractar d'aconseguir l'objectiu que les tortugues tornin al mar en el moment del seu naixement, que s'espera sigui abans de seixanta dies.

Qui vulgui inscriure's com a voluntari ho pot fer a través de l'enllaç que es troba a la pàgina web de l'ajuntament d'Arenys de Mar.