Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Desesperat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Desesperat. Mostrar tots els missatges

dijous, 10 de maig del 2018

El fanatisme d'Albert Rivera no té límits

Cada vegada resulta més evident que Albert Rivera es mou per ràbia i venjança, contra tot aquell que no pensi igual que ell, actuant amb un fanatisme desesperat que no té límits. El gran perill per a Espanya és si mai arriba a governar. Que ningú no es pensi que això només va dirigit a Catalunya, sinó que també per a la resta d'Espanya.
El seu dia ja va avisar als bascos, i han de tenir clar que si es converteix en president del govern espanyol farà tots els passos que siguin necessaris, legals i il·legals, per tal de treure'ls-hi el concert econòmic.
Sí que és cert que la bogeria li ve del seu instint natural d'atacar Catalunya, però això s'impregna a la resta de les coses. Ningú amb el cap clar no pot deixar de veure-hi rancúnia i ràbia profunda contra la nostra llengua, que també és la seva, la nostra cultura, la nostra manera de fer, diferent d'altres parts d'Espanya. 
Ahir llegia Ramoneda, a la contraportada de l'ARA, i pensava quanta raó te quan afirma que l'esquerra ha desaparegut a Espanya. És totalment cert que el PSOE no ha sabut utilitzar l'actuació tan desastrosa del PP, sinó que ha permès que fos C's qui se'n beneficiés. És per això que els espanyols i també nosaltres, haurem de recordar i culpabilitzar els desastres que estan a punt d'arribar a Espanya, al mal fer del PSOE i particularment de Pedro Sánchez. 
Teníem moltes coses a recriminar Zapatero, no com a catalans, sinó també com a espanyols compromesos en el progrés i en la justícia social dels més afeblits, però ara hem pogut comprovar que encara hi ha pitjors polítics, com és el cas de Pedro Sánchez. El futur de Catalunya és molt fosc, però el d'Espanya en la seva totalitat no ens té res a envejar.

dissabte, 23 de gener del 2016

Albert Boadella mai no ens ha deixat indiferents

Podria dir que m'ha sorprès la reacció de Boadella a l'obra UBÚadella, de Víctor Álvaro, però no és cert. Fa molt temps que Albert Boadella em va deixar de sorprendre'm. No he vist l'obra que ha desesperat Boadella i per tant no puc opinar al respecte, però sí que puc parlar de les paraules que Boadella ha dedicat a l'autor de l'obra i de passada a tots els catalans que no pensen com ell.
Fa temps que Albert Boadella va perdre els papers. Va ser una autor brillant mentre els espectadors li vàrem riure les gràcies. Típic dels bufons. Els de la meva generació li vàrem seguir moltes de les seves obres, per no dir totes. Quan la seva obsessió contra el president de la Generalitat el va perdre i li va provocar les primeres reaccions en contra, es va enfollir i va confondre la persona amb el país i es va auto exiliar.
Resulta irònic que, referint-se al teatre, digui que s'ha perdut "la dignitat i la tradició d'enfrontar-se al poderós o com a mínim de servir al pensament lliure i independent", quan ell el que va fer va ser anar a aixoplugar-se a l'empara de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre. Com ens pot descriure el seu pas? No va ser una renúncia a l'enfrontament al poderós? No va ser una claudicació i apuntar-se al carro del poderós, el PP?
Haig de confessar que admirava Boadella, encara que en alguna obra i en alguns moments em podia sentir malament. La crítica ens desvetllava i evitava que diguéssim amén de tot. Plàsticament i amb un diàleg intel·ligent i molt ben interpretat, vàrem gaudir durant uns anys d'unes obres interessants que no ens deixaven indiferents. 
Podia entendre la seva dèria contra Pujol i el que representava. La podia acceptar o no, però entenia que es tractava, com passa amb la premsa, de criticar l'ordre establert perquè ningú pensés que allò no podia canviar. Quan passa, però, a la categoria d'obsessió malaltissa, com també passa en el món de la premsa, llavors ja no es pot salvar ni justificar.
El pitjor de tot, però, és que va marxar d'un país, Catalunya, que sempre més ha criticat i menyspreat, per anar a parar als braços d'un partit polític que ha governat en majoria absoluta a Espanya. No podem creure que sempre tenim la raó i que els altres són uns desgraciats i dements. Aquesta manera de pensar i obrar sí que és pròpia d'una persona amb les seves facultats deteriorades.