I ara què?

Avui ha saltat la notícia de l'entrada dels rebels sirians a la capital Damasc i la fugida del tirà Al-Assad. Una vegada més es repeteix en aquella zona del món la caiguda d'un dictador en mans de forces rebels, amb un toc religiós que ho impregna tot. És la millor solució per a Síria?

Els fets d'avui no són fruit d'una casualitat. Fa massa anys que el país està en guerra, amb moltes morts, sigui pels combats o pel genocidi practicat pel tirà, avui fugit i que molt probablement no haurà de donar comptes de res de tot el que ha fet durant els anys de poder. Als espanyols no ens ve gens de nou. També el nostre dictador va morir tranquil·lament al llit, i encara rep homenatges i els seus hereus i simpatitzants continuen ocupant llocs de poder.

El meu pensament, quan he conegut la notícia, se me n'ha anat a l'Afganistan. Entenc que la situació pot no ser la mateixa. Ho desconec i no soc capaç de fer-ne cap valoració amb un mínim d'arguments que l'avalin. Tot són sensacions. També he pensat en l'Iran, que els de la meva generació l'havíem conegut com a Pèrsia, i vàrem observar la caiguda del tsar. Cada estat és diferent i, per tant, té les seves peculiaritats i el resultat final pot ser molt diferent, però d'entrada et fa pensar i témer el pitjor.

Mai he vist bé el tirà Al-Assad, però voldria pensar que tots els mals soferts per una bona part dels sirians s'hauran acabat i la democràcia i les llibertats s'hauran recuperat. L'experiència em fa témer que no tot és tan clar, i que el futur de Síria encara s'ha de començar a construir. 

Desitjo el millor al poble sirià, i que els dirigents que s'hagin de fer càrrec de reorganitzar el país actuïn democràticament, sense caure en el perill de la venjança ni voler simular tot el que ha fet el tirà amb els seus. No soc gaire optimista, i això no impedeix que celebri la caiguda del dictador, però...

Caldrà seguir de prop tot el que vagi passant, i desitjar-los encert i gens de fanatisme, encara menys si aquest està alimentat per una religiositat mal entesa. D'aquesta n'hi ha allà i també la tenim a casa nostra. Són diferents, però tenen en comú la irracionalitat i la manipulació dels innocents. Els desitjo sort!

De rebel·lió a desobediència

Les darreres informacions que tenim sobre el judici al major Trapero i altres càrrecs són que l'acusació ja no seria de rebel·lió, sinó que podria acabar sent de desobediència, la qual cosa no comporta presó. Tot fa pensar que els arguments per declarar-los rebels han desaparegut, no són consistents, però està clar que no els poden deixar sense càstig, encara que seria el més just.

L'estat espanyol no podria aguantar tanta vergonya en haver de reconèixer que els Mossos d'Esquadra varen actuar correctament i que per tant als seus caps no se'ls pot acusar de res. Una cosa o altra hi han de trobar per justificar tot aquest judici i totes les acusacions i insults rebuts.

Crec que hauríem de reaccionar demanant l'anul·lació del judici per no haver-hi causa, i no permetre que se'ls acusi de desobedients, quan això no és cert. Els mals moments que han passat des de llavors no els hi estalvia ningú, i tot per un orgull quixotesc dels membres de l'Estat espanyol, ja sigui del món polític com el judicial.

Sempre hem cregut en el bon fer de la policia catalana, que com tot tenen els seus errors i és criticable, i que al final de tota aquesta moguda ens ho acabaran de certificar. La llàstima serà que trobaran qualsevol excusa per acusar-los de qualsevol cosa per no quedar en evidència. L'estat espanyol continua corrupte, venjatiu i insensible. No és estrany que molts vulguin tallar qualsevol dependència.

Un nou acord per acabar amb la guerra a Síria

Que ve el llop! que ve el llop! Oi que ja no ens ho creiem? Doncs això és el que passa amb l'avís sobre l'acord entre Rússia i els EUA de reduir les hostilitats a Síria. Ens han dit massa vegades que havien arribar a un acord i després no s'ha complert, que ja no ens ho creiem.

Diuen que els dos països es posaran d'acord per definir ben bé qui és l'enemic comú, i no com ara que uns defensen el president sirià i els altres, d'alguna manera, defensen les milícies rebels. Ara no. Ara els enemics són els jihadistes, però jo em pregunto que són els kurds? amics dels dos? enemics de les dues potències? cadascú els veu de manera diferent?

Com em passa moltes vegades, allò que pronostico que passarà m'agradaria equivocar-me i que no succeís. A veure si aquesta vegada tenim més sort i la guerra de Síria i voltants va a la baixa, i realment les grans potencies mundials es posen d'acord en aturar-la definitivament.

Què passa realment a Turquia?

Es fa molt difícil saber què ha passat i segueix passant a Turquia amb aquest cop d'estat fracassat. Si és difícil conèixer què succeeix al costat de casa, imagineu-vos què podem saber realment d'un país tan diferent al nostre i amb tants intermediaris i interessos entremig que poden fer-nos creure allò que més els convé.

Sempre se'ns ha dit que els militars turcs eren el fre a una islamització perillosa en mans del president Erdogan, i hem vist com l'enfrontament entre el president i els militars era constant. Per alguns, doncs, els militars eren els garants de la democràcia a Turquia, fet que ens estranyava molt als que hem viscut el franquisme, on els militars varen actuar de manera totalment contrària.

No fa gaires mesos el president turc necessitava augmentar el seu poder i prestigi personal i el poble li va donar suport. Sempre ha estat un president fosc que no ha acabat d'ensenyar totes les cartes. No és estrany, doncs, que algú pugui pensar que l'intent de cop d'estat no hagi estat una estratègia per aconseguir encara més suport popular i desprestigiar els militars d'una vegada per sempre (?).

La primera reacció d'Erdogan, una vegada confirmat el fracàs del cop d'estat, ha consistit en empresonar els militars rebels, fet molt lògic, però també expulsant a gairebé 3.000 jutges. I això per què?

Potser en els propers dies coneixerem els detalls previs del cop d'estat fallit i també el per què de la depuració dels jutges. Al nostre país les coses funcionen diferent, el president, a qui molts li qüestionen els valors democràtics, té molta sintonia amb jutges i militars. A casa nostra ja ens agradaria que uns quants jutges deixessin els tribunals, però precisament aquells que són més amics del president, persones afins al brillant ministre de Defensa en funcions.

Imaginant un paral·lelisme Ucraïna-Espanya amb Catalunya de protagonista

Avui mentre llegia les darreres notícies d'Ucraïna, amb l'actitud de Putin i els dubtes que provoca a Brussel·les, i acceptant que només pots entendre el fons de la qüestió quan ho vius en pròpia persona, se m'ha acudit fer un paral·lelisme amb la situació que vivim a Catalunya. No cal dir, abans d'entrar en matèria, que les comparacions són odioses i segur que la situació no és la mateixa.

Imaginem, però per un moment que Catalunya, part nord-est d'Espanya, la comparem amb la part sud-est d'Ucraïna, la zona que Rússia (podríem pensar en França) pretén salvar de la capital Kiev (en el nostre cas Madrid), i dóna suport als rebels pro-russos (és a dir els independentistes catalans).

Suposo que tot això requereix una gran imaginació, però en tot cas podríem analitzar situacions i, sobretot, reaccions d'altres països. La Unió Europea no veu amb bons ulls l'annexió del sud-est ucraïnès per part de Rússia, com no voldria que França s'annexés Catalunya, i nosaltres tampoc.

No sé si arribaré enlloc seguint aquest camí, però m'agradaria fer veure la necessitat de conèixer de primera mà quina és la voluntat dels habitants d'aquesta zona d'Ucraïna. Segurament si Rússia no intervingués, com és el cas de França, potser no es veuria tan malament. El fet que Putin hi enviï els seus militars dóna a entendre que hi ha uns interessos per part de Rússia prou importants.

Quin paper hi ha de jugar Brussel·les? La Unió Europea sap què vol la població del sud-est ucraïnès? Tenen dret aquestes persones a ser escoltades? El fet que Putin els vulgui annexionar, és argument suficient per no permetre-ho des de Brussel·les? I si ells ho volen? Si prefereixen pertànyer a França que no pas a Espanya?

Em desespera les anàlisis tan a la lleugera en temes tan seriosos. La resposta de Rajoy és que la Llei està per sobre de tot, però jo no hi estic d'acord, perquè les lleis les redacten i aproven els representants del poble, per a benefici de tots, però no poden suposar mai un obstacle per decidir canvis democràticament. El vot universal és el principal dret, i tota llei hi ha de quedar subjecta.

Els arguments imposats no són mai democràtics, encara que es basin en una llei constitucional, que ningú ha dit que no es pugui modificar. No estem parlant ni de sentit comú ni de respecte als altres, sinó d'una llei redactada per unes persones en un moment determinat de la història. Les lleis són per millorar-les i canviar-les quan faci falta. Per sobre de tot és la voluntat del poble i aquesta es coneix permetent que s'expressi a través d'una convocatòria d'eleccions o referèndum.