Què podem fer aquest trimestre?

Avui ho comentàvem en una tertúlia radiofònica. Hem començat l'any amb una acumulació de desgràcies que esperem que no sigui la tònica del 2026. No és que l'any que hem deixat enrere fos gaire engrescador, però el que hem iniciat fa una mica de por.

L'incendi a la festa de Cap d'Any en una població suïssa, l'atac i segrest del president de Veneçuela per part dels EUA, i a casa nostra, amb tres o quatre accidents en un punt negre que separa els dos Arenys, en són uns bons exemples que desitgem que no tinguin continuïtat.

S'han acabat les festes i avui els nois i noies i els més xics han tornat a l'escola. Molts pares i mares, i també els avis, respiraran una mica més tranquils. És bo poder gaudir de les festes, i encara més aquestes de Nadal, amb tot el que comporten, però també és cert que arriba un moment que quedes una mica saturat. 

Tenim al davant dos mesos i mig de treball fins a arribar a un nou parèntesi, la Setmana Santa, quan molts de nosaltres planificarem alguna sortida o altra. Malauradament, no tothom es troba en les mateixes circumstàncies i hem vist algun exemple que ens ha de fer pensar, com és el fred que han patit els desnonats de Badalona, sense que se'ls oferís una alternativa.

Seria bo que enguany, vist tot el que ha passat, concentréssim esforços per intentar reduir les penúries. Ja no dic eliminar-les, perquè m'agrada tocar de peus a terra, sinó com a mínim no agreujar-les. Procurar trobar solucions a fets que han esdevingut naturals fins al punt de no prestar-hi atenció. Veure persones dormir al carrer, perquè no tenen on raure, és molt trist.

Llegia l'altre dia que els ajuntaments han de disposar d'espais per allotjar aquestes persones sense llar. Em pregunto quants municipis hi ha al nostre país que poden certificar que estan preparats? Temo que la gran majoria no disposen de locals ni habitatges per oferir, i sempre caldrà improvisar solucions per evitar desgràcies, com recentment a Badalona, amb la mort d'una persona sense llar.

Enguany no he parlat dels desitjos de l'inici, però estaria bé que reflexionéssim sobre aquest tema i contrarestéssim la tendència mundial al menyspreu als pobres i l'enriquiment desproporcionat dels rics.

La solidaritat a les xarxes socials

Sovint critiquem les xarxes socials perquè d'alguna manera han esdevingut una vàlvula d'escapament a la pressió que rebem, i que no sempre s'utilitzen de manera raonada. Massa vegades l'anonimat permet insults contra les persones sense cap mica de respecte, o bé s'aprofiten per enganyar amagant la realitat. 

Malgrat tot jo sempre penso que la gent és bona, fins que no es demostra el contrari. No m'agrada partir de la base que les persones actuen de mala fe, però això no treu que al cap del dia et puguis trobar amb algunes d'elles que, de manera descarada, no diuen la veritat, sent-ne conscients.

Tot i així, a les xarxes socials també podem veure-hi mostres de solidaritat, i probablement seria bo entretenir-nos-hi una mica i valorar-ho positivament. Com totes les coses, en pots fer un bon ús o no, i per això és bo reconèixer els casos en què el seu ús pot resultar beneficiós per a la gent.

Aquests dies a Arenys i el Maresme en general, s'ha publicat la desaparició d'una noia, sense que se'n coneguin les causes. La família ha demanat publicitat de la notícia per intentar trobar-la sana i estàlvia el més aviat possible. L'escampada ha estat espectacular i t'ha arribat per multitud de bandes, ocupant bona part de les pàgines web i xarxes socials per on et bellugues.

En el moment d'escriure aquest post la Carla encara no ha aparegut, malgrat que ja han passat un parell de dies, i tothom desitja que tot pugui acabar bé. Aquest neguit que es respira entre la població que la coneix i la que ha rebut la notícia, fa evident la bondat de la gent, i les ganes que el sofriment de la família sigui el menor possible.

No sabem com han succeït els fets i en el fons desitjaries que es tractés d'una decisió personal, sense la intervenció de cap altra persona que li hagi pogut ocasionar cap mal. T'entra el dubte sobre la llibertat personal de moviments i de prendre decisions, i la precaució de no intervenir en els fets de les altres persones, però davant la possibilitat que la Carla hagi pogut patir alguna agressió, segrest, o accident fortuït, deixes de banda els prejudicis, i en tot cas ja seràs a temps de valorar si la teva actuació ha estat l'apropiada o no.

Des del meu racó virtual desitjo el millor per a la Carla i la seva família, i m'agradaria que no tingués ni temps de penjar aquest escrit a la xarxa, que ja es conegués la seva troballa en perfectes condicions de salut.

Les amenaces de la UE

Llegia la notícia de la detenció (o segrest) de la líder de l'oposició a Bielorússia, Maria Kolesnikova, i la reacció immediata de les autoritats de la UE queixant-se d'aquesta i altres detencions realitzades aquests dies, després de les manifestacions ciutadanes contra el president Lukaixenko. La UE amenaça amb represàlies al govern bielorús. Quina por!

Hores d'ara no són conscients de la poca credibilitat que tenen, que tenim el conjunt d'estats de la UE, i per tant les amenaces no espanten ningú. Ha passat massa temps sense que la UE tingui una resposta contundent a tot el que passa, no només a fora, sinó també a dins de la Unió, i tot es queda en paraules.

Continuo pensant que la UE ha estat clau per a la democratització del nostre país, encara que li falti molt, però que s'ha quedat a mig fer. La manca d'una política fiscal comú ha provocat que les relacions entre els seus membres no hagin prosperat, ni els resultats hagin estat el que es pretenia.

Políticament hi ha moltes mancances, amb un predomini dels interessos particulars de cada estat. Al meu entendre hi ha massa distanciament entre els dirigents europeus i la ciutadania, la qual cosa genera molta desconfiança.

Aquesta poca credibilitat dels dirigents de la UE, fa que des de fora no es respecti com caldria, i és per això que davant de les amenaces al govern de Lukaixenko, aquest no tingui gaires problemes per continuar pressionant el seu poble, presentant batalla física i psíquica.

És una llàstima la manca de carisma de la UE, de cara a situacions com la que s'està vivint a Bielorússia, però portem un seguit de casos tan o més tristos com és la política migratòria i la manca de resposta als problemes dels immigrants que travessen el Mediterrani. Valdria la pena que els dirigents europeus reflexionessin sobre els fets, i busquessin la manera de resoldre aquesta indefinició, i manca de poder davant de les situacions que ens afecten, de dins i fora la Unió.

El Déu d'Abubakar Shekau és un impostor

En nom de Déu es poden fer molts disbarats! Un Déu que cadascú construeix a la seva mida i conveniència, i que en ocasions resulta aberrant i repugnant. Avui, llegint la notícia del segrest de gairebé 300 noies a Nigèria, el passat 14 d'abril, m'ha vingut una ràbia que no podia dominar. 

Les declaracions que en nom de Déu feia el terrorista i criminal Abubakar Shekau, de la milícia islamista nigeriana Boko Haram, i les explicacions d'una jove que va poder escapar-se, posen la pell de gallina i provoquen bilis al més insensible de les persones humanes. Ni una bèstia faria el que sembla ser que ha fet aquest grup criminal.

Aquestes notícies et recorden el sentiment d'impotència i et vénen ganes de revoltar-te i deixar de creure en les lleis humanes. Què podem fer des d'Occident davant d'un crim execrable com el de Nigèria? Lamentar-nos i prou? No hi podem actuar? Quina part de responsabilitat cal atorgar al govern del país?

Quan veus com un sanguinari justifica els seus crims a la voluntat divina, et fa trontollar tota la teva fe en un Déu bo i just, i rebutges acceptar que es jugui amb la fe de les persones, per culpa d'una bèstia humana que no té dret a viure.

Sisplau poseu-vos en la pell de les mares d'aquestes pobres criatures. Quin ha de ser el seu sofriment?I les joves segrestades, quin patiment injust i cruel han de suportar! No podem quedar immòbils i hem de forçar els nostres polítics a prendre mesures que tallin d'arrel aquesta bestialitat.

Tot això et fa veure que hi ha molt sofriment en el món, i que nosaltres sovint ens queixem per obstacles que resulten insignificants al costat d'aquestes animalades insuportables.

Que ningú es posi el nom de Déu a la boca amb la lleugeresa que a vegades es fa, i molt menys per agredir els altres, encara que només sigui verbalment. El Déu d'Abubakar Shekau no és el meu. El Déu d'Abubakar és un impostor.

El PP continua confonent legitimitat i ètica

Fa un temps i en un país amb la democràcia consolidada hauríem insistit en la diferència que hi ha entre legítim i ètic. No perquè un comportament sigui legítim s'ha de considerar ètic i recomanable. Això ens ensenya com una llei o la seva aplicació no sempre serà justa o, com a mínim defensable èticament. Avui, però, en el nostre país, on no hem estat capaços de consolidar la fràgil democràcia, continua confonent-se els dos conceptes, sobretot per part dels que tenen responsabilitats de govern.

Que el president del Tribunal Constitucional sigui militant d'un partit, del partit que l'ha portat de la mà cap al nou càrrec, podrà ser legítim, però, si més no, fa lleig. Ja sé que a hores d'ara ningú es creu allò de la independència dels tres poders, però tot i així hi ha límits que caldria no superar.

La ciutadania estem molt cansats de les excuses de mal pagador que una i altra vegada escoltem dels nostres representants polítics, siguin del color que siguin. Estem cansats que els polítics defensin els seus, dels mateixos defectes que critiquen dels altres. No tenen ni tan sols vergonya, i ja no s'amaguen de res.

Al nostre país pot arribar el cas en què es justifiqui haver cobrat diner en negre i ser compatible amb la presidència del govern. Tot és qüestió de temps, de trobar la millor manera d'enredar una ciutadania que gairebé ha llençat la tovallola, cansada de tanta mediocritat política, tant d'engany, corrupció i opacitat.

És una llàstima que dia rere dia haguem de parlar de bastant el mateix, perquè hi ha tanta brutícia sota les rajoles de la política espanyola, que no donem l'abast per digerir-ho. Avui, però, hi ha una bona notícia a difondre. Hem sabut que les dues cooperants segrestades a Kènia, ara fa vint-i-un mesos

, han estat alliberades. Felicitats!

La majoria absoluta pot segrestar l'estat de dret

Diuen que tot torna. Parlem dels cicles econòmics, o de la moda que va i bé, en què allò que s'havia dut fa temps ara torna a estar de moda. No sé si és qüestió de falta d'imaginació o bé que ens agrada reviure el passat. Sigui com sigui hi ha coses que no voldria reviure, encara que estic veient uns fets que em preocupen. Tot i que el sistema polític on estem immersos és de democràcia representativa, la majoria absoluta del PP i la interdependència entre els tres poders (legislatiu, judicial i executiu) fa témer un "revival" autoritari, i posa en perill la llibertat d'expressió.

Ho hem vist amb la delegada del govern a Catalunya o ara amb el delegat al País Basc. També en certes decisions judicials i amb les noves lleis que prepara un ministre que ens havien fet creure que era l'ala lliberal i més "light" del PP, un partit que, quan té majoria absoluta, és molt perillós.

No es tracta ja de la pressió que PP, C's o UPyD fan contra tot allò que fa olor de català, sinó dels principis més elementals de la democràcia: poder-nos expressar sense patir cap detenció o sanció. Que Sortu parli de presos polítics dels empresonats d'ETA, pot agradar més o menys, hi pots estar més o menys d'acord, però en cap cas ha de ser motiu d'il·legalització del partit polític. Aquest mirar amb lupa tot allò que fan els partits minoritaris, és una obsessió dels grans partits, ara el PP, però no quedava enrere el PSOE. El fet de confondre la majoria absoluta amb la veritat, l'única veritat, és un error colossal que distorsiona i fa malbé el sentit democràtic de la societat. Els quaranta anys de dictadura encara són massa presents en la ment de molts espanyols, sobretot en militants i polítics del PP que no farien cap fàstic als principis del "Movimiento", la dictadura del general golpista.

Provoquem rebuig, però no ens deixen decidir

Com vaig dir ahir, Ibarra es va esplaiar criticant el president Mas, titllant-lo de feixista. Tots els partits parlamentaris catalans l'han criticat, amb més o menys vehemència. Qui l'ha aplaudit ha estat l'actual president extremeny, encara que siguin de partits rivals. I jo em pregunto... Què han fet els extremenys per haver d'aguantar uns presidents tan impresentables? Se'n recorden de la devolució de no sé quants milers d'extremenys segrestats a Catalunya?

Jo no em crec que tots els extremenys siguin iguals, però el nivell dels presidents que coneixem deixa molt que desitjar. Extremadura és la comunitat autònoma amb el percentatge més alt de funcionaris, i una comunitat que entre tots contribuïm a sostenir-la. Què en fan dels diners... que tampoc no ens ho demanin els alemanys. No saben que tenim tants aeroports buits i línies de tren d'alta velocitat sense passatge.

Cada dia que passa més fàstic em fa reviure i escoltar declaracions de persones sense vergonya, i saber que han estat exercint el govern. No tenim millor gent que es vulgui dedicar a la política? Recordo la primera vegada que vaig sortir a fora per estudiar l'anglès. Era a Canterbury en una escola on vaig compartir pupitre amb el llavors president andalús, el senyor José Rodríguez de la Borbolla. No ens podia veure als catalans. Tots els acudits que explicava eren per desprestigiar-nos. Sortosament va haver de marxar abans, per un problema pesquer amb el Marroc. No sé com hauríem acabat.

Aquest mateix rebuig el practiquen els presidents extremenys, però el més graciós és que no volen que marxem. Si tanta nosa els fem; si tanta ràbia els produïm, perquè no ens deixen anar? A mi no em fa res que siguin d'un altre país. De fet, ja m'estaria bé. Ells quedarien lliures i podrien fer la seva sense que ningú els estigués emprenyant tota l'estona demanant-los poder exercir el dret a decidir.

El poder judicial espanyol segrestat per l'executiu

Una de les meves preocupacions és pensar quin model de país es vol construir amb la independència de Catalunya. És important desfer-se d'aquesta llosa que representa Espanya, però no ho és menys definir un model democràtic de país, molt diferent al model espanyol.

Espanya ha perdut el nord democràtic, destruint l'essència de la separació dels poders, per convertir-se gairebé en una democràcia autoritària on el poder judicial està segrestat pel poder executiu, que ja fa front comú amb el legislatiu.

Espanya, al mateix temps, compta amb un grapat de personatges polítics que són impresentables. Sense arguments ataquen tot aquell que pensa diferent, i en el cas de Catalunya, els desperta un odi que no poden dissimular.

Avui llegia les declaracions de l'expresident extremeny, que feia dies que no sortia als diaris, comparant Mas amb Hitler i Mussolini. El problema de tot plegat no són unes declaracions d'un personatge com Rodríguez Ibarra, sinó que aquestes idees són molt presents en molta més gent de l'Espanya casposa.

És fastigós que en funció del bàndol de qui declara es reaccioni d'una manera o altra, o millor dit, es reaccioni, o es miri cap a una altra banda. Quan un fiscal veu bé que el poble es pugui expressar, se'l destitueix, però quan un general anima a reprimir el poble, no passi res.

El model polític espanyol és molt proper a una república bananera, on a part de segrestar el poder judicial, l'executiu incompleix totes les promeses electorals, retalla serveis bàsics i defensa la banca i les grans fortunes. Aquesta democràcia no la desitjo a ningú i no la vull per al futur estat català.

La societat que entre tots construïm

La notícia del dia, encara amb dades per conèixer, és el resultat de l'operació policial per resoldre l'assalt a una planta de gas a Algèria i el segrest d'uns 600 treballadors. Segons hem pogut llegir, estaríem parlant d'una trentena de segrestats i uns onze segrestadors que haurien mort. Desconec si hi havia més segrestadors i què ha passat amb ells.

Avui em nego a parlar dels polítics espanyols, que cada vegada són més patètics, però també perillosos, ni tampoc dels polítics catalans i els avenços en el pacte per a la declaració sobiranista del dia 23 al Parlament. D'alguna manera també són patètics, encara que en aquest cas no són perillosos, en tot cas passerells.

Avui faig referència a la degradació de la nostra societat, amb més crims, robatoris i intimidacions, sense que es vegi la manera de posar-hi solució. Parlava dels morts a Algèria, però més a prop continuen entrant a masies rurals i agredint i robant als seus propietaris, maten empresaris al mig del carrer. Persones a l'atur, amb dificultats per menjar, remenen els contenidors per trobar alguna cosa per vendre, carrers bruts, portes tancades, famílies desnonades, estafes bancàries...

Quin futur ens espera? ERC, que té tan clara la independència, té clar quin model de país vol per a Catalunya? i CIU? i el PSC, que ens parla del federalisme, quin model de país ens promet? Les retallades ens han fet molt mal. Ens diuen que havíem allargat més el braç que la màniga, però no tothom. Hi ha famílies que sempre han tingut cura de no gastar més del compte, i ara tampoc se'n surten. Avui penso en tot allò que hem fet malament per arribar on som. Els polítics tenen molta part de culpa, però nosaltres també en som responsables. És molt fàcil acusar els altres, i convèncer-nos que nosaltres ho hem fet bé.

Accident motociclista i un nou segrest

Voldria comentar la mort d'accident del pilot italià Marco Simoncelli, en les paraules d'un altre pilot, en Dani Pedrosa: "a vegades ens oblidem de la perillositat d'aquest esport". La millora tècnica de les motos i de preparació dels pilots, fa que cada vegada hi hagi més emoció a les carreres, però també s'intensifica el risc, i només quan passen accidents mortals com el d'avui, ens adonem que estem forçant molt la màquina.

Simoncelli havia provocat diferents accidents a altres pilots, que l'havien acusat de ser un inconscient i un perill per a tothom. Potser per això no ens ha vingut tan de nou que fos ell precisament qui tingués aquest greu accident que li ha costat la vida. Això no vol dir que no lamentem els fets i que desitjaríem haver-ho somiat i que Marco Simoncelli pogués continuar competint en l'esport que tan li agradava.

La segona notícia que vull esmentar és la del segrest de cooperants al campament sahrauí de Tindouf, a Algèria. Tal com ens arriba la notícia, es tracta d'un segrest planejat i amb la intencionalitat d'emportar-se ciutadans europeus, probablement per obtenir-ne una recompensa econòmica. Es tracta de dues persones espanyoles i una italiana. La reiteració d'aquests episodis farà replantejar l'actuació de moviments voluntaris a països del nord d'Àfrica.

Desconec si existien amenaces, però tots coneixem persones que han visitat Tindouf, per la seva vinculació al moviment sahrauí, o bé per haver acollit nens i nenes sahrauís durant els estius. Recordo que la família de l'Ahmed ens hi va convidar. Potser per això ens crida més l'atenció. Aquest nou segrest es ve a sumar al del camp de refugiats kenyà, i que encara no s'ha pogut resoldre.

Solidaritat amb els que pateixen

Aquest dijous estem pendents del desenllaç del segrest de dues cooperants de Metges sense fronteres, una d'elles veïna de Palafrugell. Tot i que La Vanguardia informava de la seva localització, encara en mans dels segrestadors, no hi ha dubte que fins que no siguin alliberades, serà un patir per part de familiars i amics, i també dels que ens posem a la seva pell, en moments d'angoixa.

El sofriment d'aquestes noies i familiars, forma part del trencaclosques dels diaris, compartint notícia amb el trencament de les relacions de Puyol, o dels diners amb que la Unió Europea subvenciona la duquessa de Alba. Tot plegat és un senyal de que la vida continua i nosaltres som una peça més del seu joc.

Probablement la notícia del segrest haurà servit per recordar-nos el que està passant a la banya d'Àfrica, i que després d'una setmana a primera fila de les notícies, ho havíem oblidat completament. Això també forma part del nostre món canviant i que no s'atura, sinó que continua lleuger endavant, deixant el dolor allà on han rebut, que no desapareix encara que ho faci de la nostra memòria.

A casa nostra també vàrem estar pendents, aquest estiu, del PIRMI i de l'atzagaiada del govern català a l'hora de canviar el sistema de pagament, amb l'excusa de detectar els infractors. Ara, pràcticament no en parla ningú, però hi ha famílies que continuen patint el problema i ben aviat n'hi haurà més, quan deixin de cobrar la consignació de l'atur. Ja sé que estem preocupats per si ens tornaran a retallar el sou, o la paga de Nadal, però no hauríem d'oblidar-nos d'aquells a qui ja no se'ls pot retallar res, perquè no tenen res. Hauríem d'exigir al govern, dedicació per aquestes persones, i que no ho deixin sota la responsabilitat dels ajuntaments, que ja tenen prou feines per subsistir.

Continuarem seguint les notícies sobre el segrest de les dues cooperants, però no ens oblidarem que a casa també hi ha famílies que pateixen, perquè no saben si podran alimentar els seus fills, ni on podran anar a viure si els treuen del pis que tenen hipotecat, o deuen el lloguer.