La Retrotopia, per Zygmunt Bauman

A l'epíleg de la darrera obra del filòsof i sociòleg Zygmunt Bauman, Retrotopia, que subtitula "Mirem cap al futur, per variar", demana diàleg com a única solució als molts problemes actuals. És una llàstima que haguem banalitzat el concepte diàleg que en pronunciar-lo no li donem la transcendència, el valor que té per ell mateix. Tothom s'atreveix a parlar de diàleg, quan el que volen dir és monòleg, imposició de les idees, anul·lació de l'altre.

Ens ho acabem creient, perquè en el fons som uns ingenus. Ens ho vàrem creure quan ens en parlava la vicepresidenta espanyola després del darrer nomenament de Rajoy, i també quan ens ho prometia l'actual delegat del govern a Catalunya, acabat de ser designat.

Diu Bauman: "Ens hem de preparar per viure un període molt llarg més ple de preguntes que de respostes, amb més problemes que solucions, com també per actuar a l'ombra d'un equilibri molt delicat entre la possibilitat de guanyar i la de perdre", i acaba el llibre dient: "Més que en cap altra època, nosaltres -els habitants humans de la Terra- ens trobem en una situació en què cal decidir: o ens donem les mans o cavem la nostra fossa comuna."

Desanimats, quan no veiem un futur esperançador, caiem en la temptació de creure i idealitzar un passat que tampoc no estava tant bé. És per això que Bauman ens anima a pensar en el futur i a tenir en compte que hem de sumar, que no hi podem anar sols. A mesura que ens fem grans ens tornem més nostàlgics, però la societat no ho pot ser, sinó que ha d'encarar el repte del futur amb idees i voluntat ferma de superar tots els obstacles. Pensareu que el moment i lloc on vivim ens ho han posat difícil, jo també ho penso, però no per això hem de deixar de lluitar.

De què està disposat a parlar Rajoy?

Des de la presa de possessió del nou president dels Estats Units, i fins i tot abans, no hi ha dia que no tinguem tema per opinar. He de fer un esforç per canviar de subjecte malgrat hi ha notícies que són prou interessants i curioses, sense necessitat d'entrar a valorar-ne la bondat ni les conseqüències que poden comportar cadascuna de les decisions del senyor Donald Trump.

Però a casa nostra tampoc no quedem curts, i dic casa nostra fent-ho extensiu a l'Estat que ens estima tant. Si no és per comentaris despectius contra els catalans, o pífies del president espanyol, o decisions judicials contra el nostre govern o el Parlament català, sempre succeeix algun o altre fet que és prou significant per parlar-ne.

A mesura que es refreda l'impacte de l'estada del nostre president a Brussel·les, van sorgint nous temes que el substitueixen amb l'acompanyament de les crítiques més o menys despectives cap a comentaris o decisions de càrrecs electes catalans, això sí, del bàndol sobiranista, perquè els unionistes tenen la butlla pagada.

Avui Rajoy ha dit que descartava qualsevol plantejament d'establir un pacte fiscal per a Catalunya perquè això provocaria "problemes descomunals" a l'Estat. Què ha volgut dir amb això? Tampoc està disposat a parlar d'una modificació de l'Estatut de Catalunya. Doncs on és la voluntat de diàleg? De què vol parlar amb Catalunya? D'inversions!

D'inversions sí que en vol parlar, però el problema és que els catalans estem escarmentats. Fa massa anys que ens prometen inversions miserables i ni aquestes s'acaben realitzant. Què ens pot prometre que ens puguem sentir còmodes dins d'Espanya? El corredor del Mediterrani? L'accés al port? De què i com ens vol convèncer?

Continuo pensant que els catalans que defensen Rajoy ho deuen tenir molt clar o bé en treuen suficient rèdit, però a mi se'm fa molt difícil trobar-hi sentit i un mínim de confiança en què tot pot millorar. Els defensors del referèndum pactat encara piulen? Ho creuen de veritat o bé ens estant enganyant? Tinc molts amics federalistes, però... tan ingenus són? Probablement pensen en el futur de Catalunya, quan ni ells ni jo existirem, el futur dels seus néts o besnéts. I malgrat tot els considero optimistes.