L'augment del PIB que no arriba a les famílies

Ho explicava fa pocs dies i avui escoltava comentaris al respecte amb una frase que potser és més entenedora que no pas parlar de macroeconomia, com feia jo. Ens parlen del producte interior brut (PIB) i donem per entès que tothom sap de què va. En realitat es tracta de veure si de l'augment de la producció se'n beneficien les famílies o en el repartiment acaba arribant menys del compte.

El tema està molt lligat amb immigració, que tothom hi diu la seva i alguns de manera despectiva i xenòfoba, i amb la productivitat de les empreses i el nivell salarial. Tot això va de bracet. Ens falta mà d'obra i necessitem persones que vinguin d'altres països. Necessitem també millorar la productivitat i al mateix temps incrementar els salaris. 

Si arriben més persones a viure al nostre país, serem més a repartir i el creixement del PIB caldrà que vagi d'acord amb aquest augment de la població. Si creix per sota, serà quan ens adonarem que les famílies no en treuen res que el PIB creixi. 

Avui escoltava un membre del govern català reconeixent que els salaris són massa baixos. Ahir, per anar posant exemples, una persona de Bonn ens comentava que aquí la benzina era molt més barata. Li havies de fer notar que els nostres salaris estan molt per sota dels seus. Tot depèn del poder adquisitiu de les famílies i el nostre és molt baix.

És important, doncs, tenir molt clar que les dades no tenen cap sentit si no les analitzem de manera conjunta. Hem de planificar bé el nostre futur, tenint present la població, la productivitat, la qualificació professional i els salaris. Si ens descuidem d'alguns d'aquests elements és quan tot trontolla i el resultat no s'ajusta a la realitat. Hem d'insistir als nostres dirigents polítics que ni ens poden enganyar ni caure ells mateixos en l'engany. 

Sous baixos que provoquen pobresa

Les dades macroeconòmiques ens enganyen i no expliquen correctament la situació econòmica de les famílies. Estem farts de sentir a dir que l'economia espanyola creix per sobre de la mitjana. Això fa pensar que bufa el vent a favor i que som molt bons. Aconseguim avançar per sobre de les altres economies occidentals. La realitat, però, és molt diferent. La realitat familiar de les classes populars.

Abans teníem assumit que les famílies que es trobaven a l'atur tenien moltes dificultats per viure. Si l'atur era persistent els consideràvem pobres i necessitaven les subvencions i ajudes de tota mena. Ajudes de l'administració pública i de les entitats socials del tercer sector. Famílies que no han tingut mai res! Avui ha canviat i ens trobem amb famílies treballadores que, malgrat els ingressos, no poden tirar endavant sense l'ajuda. Per què passa?

L'anàlisi no pot ser simplista i trobaríem molts elements que determinarien que unes famílies, que probablement han format part de la classe mitjana, amb sous fixos, no poden fer front a les despeses diàries. No poden comprar aliments, perquè són massa cars, o no poden pagar un lloguer que s'ha disparat. 

L'esca del pecat són uns sous miserables que no estan d'acord amb el creixement econòmic que ens explica la macroeconomia. El cost de la vida s'ha inflat exageradament, però els sous es mantenen a sota. El poder adquisitiu de les famílies s'ha reduït. Aquell estalvi familiar que existia fa uns anys, ha desaparegut. En els millors dels casos aconsegueixen pagar els deutes, però fer un racó per a demà, res de res.

Totes les mesures econòmiques que pugui adoptar el govern de l'Estat no serviran de res si no aconsegueixen racionalitzar els salaris. Parlem molt de la productivitat de les empreses, que realment és un deute pendent al nostre país, però no podem oblidar-nos dels sous. Encara que només sigui per interès dels productors, si les famílies no guanyen prou diners, no podran consumir i un excés d'oferta malbarata la salut econòmica d'un país.

L'augment de població té aturador?

Les darreres xifres que situen en vuit milions d'habitants a Catalunya ha posat els crits al cel. Tenim la capacitat per anar absorbint més població al nostre territori?, la pregunta té la seva cosa i la resposta no és senzilla.

El creixement vegetatiu que es calcula tenint en compte les defuncions i els naixements és negatiu des de fa molt temps. Per contra, el creixement migratori, tenint en compte el nombre d'emigrants i immigrants és positiu i va en augment. La suma dels dos càlculs ens dona un augment important de la població a Catalunya amb tot el que això representa, pel que fa a recursos, infraestructura i serveis.

Deixant de banda els discursos racistes i xenòfobs, aconseguir l'equilibri no és fàcil i les lleis que ens regeixen no han estat les més encertades per facilitar la inserció de la nova població al nostre sistema, laboralment i en temes d'habitatge, bàsicament. 

Els municipis, que al final són els que acaben rebent els problemes de la mala gestió i que tenen recursos escassos, com comentava ahir mateix, es queixen que no se'ls té en compte i això provoca que a vegades llegeixis segons quines declaracions de responsables municipals que grinyolen una mica i cal posar en context i separar el gra de la palla.

Avui llegia com un alcalde qüestionava l'obligatorietat d'empadronar tothom. Formar part del Padró municipal et dona dret a l'atenció sanitària i educacional, com a dos dels serveis bàsics del nostre sistema. Negar l'empadronament té conseqüències negatives que no podem discutir alegrament. 

Si tenim molt clar que en un equipament, d'acord amb els metres quadrats i els serveis que pot prestar té un límit d'aforament, és lògic que un alcalde, coneixent les característiques i serveis que pot oferir al seu municipi, tingui interès a mesurar bé quins són els límits de població que pot absorbir i es preocupi quan aquests límits se superen exponencialment. Però no podem oblidar-nos de què significa estar fora del Padró. No es poden denegar serveis bàsics.

És per això que l'administració de l'Estat, l'autonòmica i la local han de treballar plegats per evitar deixar persones al marge de la societat i trobar la manera que totes tinguin l'oportunitat de viure dignament i amb tots els seus drets assegurats.

Com em passava ahir, se m'ha acabat l'espai per tractar un tema tan transcendent i que caldria debatre seriosament, amb la presa de decisions que fa massa temps que queden en un calaix perdut.

Més sobre la productivitat al nostre país

En el seu article d'avui al diari ARA, l'economista Miquel Puig insisteix en el tema de la productivitat i posa èmfasi en el turisme. No és la primera vegada que treu el tema. En més d'una ocasió ens ha fet veure que les comunitats on el pes del turisme és més alt, la productivitat i el creixement econòmic són les més baixes. I llegint les aportacions dels lectors m'he fixat en qui demanava com es reconverteix el sector turístic?

En el seu article, Puig exposa que cal reconvertir aquest sector que té tanta presència al nostre país, però no dona pistes de com s'hauria de fer. Sí que deixa clar que cal temps i diners. Ens hi posem?

Llegir el seu article desanima força. El creixement de la productivitat és tan minso que no arribes a entendre què hem estat fent fins ara i et preguntes quines persones hem tingut al capdavant del govern que no han fet res per canviar aquesta dinàmica. 

Quan era jove, sota el règim franquista, teníem clar que la font de riquesa del nostre país eren el turisme i els diners que enviaven des de l'estranger els nostres emigrants. Què es va fer per aprofitar aquests ingressos? En què es va invertir per millorar la infraestructura turística per poder donar el servei que es requereix en ple segle XXI? 

Continuem vivint d'un turisme que ve a passar les hores sota el sol, estirats a les platges, consumint el mínim, amb un servei poc professional i mal pagat, i això no suma. Anem mantenint la barraca sense poder invertir i aconseguir clients amb capacitat econòmica per augmentar la caixa. Vivim de la bondat del clima, el sol i la platja. 

Si els treballadors cobren poc, no poden consumir gaire, i tota la cadena fa que es facturi poc i la renda familiar se'n vegi afectada. Això que és tan fàcil de veure i no calen gaires estudis, no ho veuen els nostres polítics? Potser cal que algú els expliqui per on poden començar. Segurament que les mesures a prendre no donaran fruits instantanis, però si més no ens poden posar al camí que cal seguir per sortir d'aquesta paràlisi que no tan sols no ens fa créixer econòmicament, sinó que ens fa anar enrere comparativament.

Qui assessora el president?

Qui assessora el president? Aquesta pregunta la podríem aplicar al president del govern espanyol, però també al nostre. El president en funcions, el senyor Sánchez, podria molt ben ser que es penedeixi tota la vida d'haver convocat les eleccions del 10 de novembre. Sembla ser que les estadístiques no li són gaire favorables arribant a perdre fins a deu escons. Per altra banda, Casado recuperaria una bona colla d'escons a costa de C's. Les estadístiques també auguren un important creixement de Vox.

I tot això a què és degut? La manca de diàleg amb Catalunya continua i després de la sentència injusta als presos polítics, s'ha recorregut a la policia i l'empresonament preventiu d'unes trenta persones més. La seva postura ambigua per acontentar tothom li fa perdre prestigi i respecte, i això comporta vots que se'n van.

La seva visita a Barcelona per visitar només els seus policies, no només ha molestat als independentistes, sinó a tota la comunitat en general. El gest no li afavoreix de cara a guanyar les eleccions, o millor dit, a guanyar més escons per no haver de dependre de ningú per ser escollit president. Ho té magre.

Ja he dit al començament que la pregunta també la podíem aplicar al president de la Generalitat. En aquest cas penso que el president Torra no es deixa assessorar per ningú, a no ser que el seu assessor li vulgui mal. Encara és hora que li puguem veure un detall de bon dirigent, amb responsabilitat assumida en acceptar la presidència.

Empresaris catalans i valencians pressionen Rajoy

Per què el govern espanyol no desencalla el corredor mediterrani? Algú podria pensar que no tenen clar que sigui tan important per a Espanya, però els més malpensats diem que no els interessa afavorir catalans i valencians, perquè només pensen en Castella.

Del govern de Madrid sempre he pensat aquella tria que fa un quan sap que l'altre n'obtindrà el doble. Opta perquè li treguin un ull i deixar cec l'adversari. En el cas del govern de Madrid prefereix frenar el creixement econòmic d'Espanya per evitar que els pobles de la mediterrània en surtin beneficiats.

I no penso que tingui res a veure amb les aspiracions independentistes de Catalunya, perquè també es perjudica València i Múrcia. Espanya no ha avançat i encara creu amb l'eix radial, reforçant una sola capital en detriment de possibles equilibris territorials.

El més greu de tot plegat és que no només no es fa res a favor del corredor del mediterrani, sinó que sembla ser que es gasten diners europeus per a l'eix central, a Madrid, entre Chamartin i Atocha.

La trobada d'avui a Tarragona d'empresaris catalans i valencians reivindicant l'acceleració dels treballs del corredor, per no continuar asfixiant on més es produeix i, encara que no ho vulguin reconèixer, salven el global d'un país que encara té reminiscències del passat.

S'haurà de veure si amb aquesta trobada empresarial el govern de Rajoy mou peça, encara que tots coneixem el president i és massa orgullós com per fer alguna cosa pressionat. Aquest orgull tan marcat és el que ha perdut Espanya al llarg de la història.