Un dia gris, esperant la neu

Aquests darrers dies hem vist a les xarxes socials, referides a Arenys de Mar, fotografies de la nevada del 1962 que va deixar imatges de postal. Posteriorment, hi ha hagut alguna altra nevada, si no recordo malament a primers d'any del 1984, però no de l'espectacularitat del 1962.

Els serveis meteorològics anuncien nevades per aquesta matinada de dilluns i demà, dia de la cavalcada dels reis. Encara recordo l'arribada dels reis, a Vic, l'any 1985, retransmès per TV3, tot nevant. Va ser emocionant, i era la primera retransmissió del canal català. Enguany, doncs, algunes poblacions poden reviure una situació semblant.

A Arenys de Mar és molt difícil que hi nevi, i quan això passa queda anotat a la memòria de tots els vilatans. Sembla que demà tampoc hi nevarà, sinó a cotes una mica més altes i més al centre del país. Tot i això, hi ha gent que no perd l'esperança, sobretot perquè no es tractaria d'una gran nevada, amb tot el que això pot significar, sinó d'una emblanquinada.

El dia d'avui, però, ha estat gris. No hem vist el sol i la temperatura s'ha mantingut força baixa, encara que ens avisen que arribarà el fred. I el primer que penses és en la gent que no té llar o, si en té, no reuneix les condicions mínimes de confort. Penso en Badalona, i com que han sortit altres notícies, ja no sabem si els desallotjats per l'alcalde Albiol continuen sota el pont o bé el govern català ha trobat una solució.

És sorprenent que en el món passin coses com aquestes i ningú assumeixi responsabilitats ni rebi cap mena de sanció. És cert que la jutgessa va avalar el desnonament, però deixava clar que l'alcalde havia de donar una alternativa. Què ha passat? L'alcalde no ha complert la sentència i tots pensem que aquí no haurà passat res. A Veneçuela un exèrcit estranger ha segrestat el seu president i se l'ha endut. Algú assumirà alguna responsabilitat contra aquest atac al dret internacional? 

No és estrany que davant d'aquestes actuacions la gent perdi la sensibilitat i la confiança, i que cadascú vagi a la seva sense preocupar-se pels altres. Així la convivència no és sostenible i tots en rebrem les conseqüències.

EUA ataca Veneçuela

No cal dir que la notícia del dia d'avui és l'atac dels EUA a Veneçuela i el rapte del seu president i esposa que, a hores d'ara, desconeixem on es troben. És massa aviat per parlar gaire del tema, i hem de suposar que anirem coneixent tots els esdeveniments. De totes maneres és prou important per a no esmentar-ho en el meu post diari.

Segur que no tothom pensa el mateix i l'anàlisi que es pot fer dels fets és prou complex per no enllestir-ho amb quatre paraules. Estem parlant de l'atac d'un país estranger i la captura del president d'un país sobirà. Això no és poca cosa. Deixem de banda de qui són els personatges, tant d'un país, l'atacant, com de l'altre, l'atacat. És la incursió d'un exèrcit a dins del territori d'un altre país. Imagineu-vos per un moment que Rússia ataqués Ucraïna i capturés el seu president. Què diríem?

No tinc gens de simpatia pel president veneçolà, com tampoc no en tinc pel president dels EUA. La informació que tinc d'un i altre m'arriba per conductes que no sempre puc contrastar. Vaig comentar, el seu dia, que l'atorgament del Premi Nobel de la Pau a la líder de l'oposició veneçolana era un error. El paper que jugarà a partir d'ara pot ratificar les meves sospites. 

Per altra banda, tenim un president nord-americà que aspirava a obtenir l'esmentat Premi Nobel, i que en les seves primeres declaracions, després de ser nomenat president per segona vegada, varen ser d'apartar els EUA de qualsevol guerra. És evident que les seves paraules se les emporta el vent i una vegada més queda demostrat que menteix i enganya tothom, començant per totes aquelles persones que li varen donar el seu vot.

Seguirem atentament tot el que succeeixi les pròximes hores, i en farem el cas que considerem, tenint en compte que el principal protagonista de tot plegat ens té massa acostumats a enganyar-nos. Cal suposar que la vida del president veneçolà no està en perill, però no podem oblidar que ha estat capturat violant tots els drets internacionals. Hi haurà qui estarà content i qui se sentirà traït, però en tot cas no podem restar indiferents. Els fets són massa greus per no tenir-los en compte.

Clama al cel!

El terratrèmol a l'Afganistan ens ha recordat la vida impossible de les dones d'aquell país per culpa dels fanàtics talibans que hi governen. Ens ha fet veure, una vegada més, que el fet que no siguin notícia als diaris i televisions d'Occident, no vol dir que no hi estigui passant res de greu. Ara només parlem d'Ucraïna i Gaza, però hi ha molts racons del món on la injustícia regna de manera escandalosa i només hi pensem quan succeeix algun desastre com el terratrèmol d'aquests dies.

Arran de la notícia hem recuperat les veus de les dones que viuen un infern, tractades pitjor que les bèsties, tancades a casa sense dret a l'educació ni llibertat de moviments. Un esclavatge estúpid i indignant, que han d'empassar-se sense cap possibilitat de sortir-ne airoses.

Els talibans demanen ajuda internacional per recuperar la seva normalitat després de la catàstrofe, i se'ns presenta el gran dubte: Cal ajudar un govern salvatge que té esclavitzades les dones? Un dubte que aquests dies ha sortit a la llum i que és bo comentar-lo perquè demostra que la vida no és blanc o negre, ni les decisions són evidents i perfectes. 

Negar l'ajuda a l'Afganistan és empitjorar la situació dels seus habitants, també les dones. Ajudar-los no comporta acceptar el tracte a la dona i la manera de governar el país. Podem entendre els dubtes d'Occident, però no podem quedar callats davant la barbàrie. 

Els problemes del món no els podem resoldre des de casa, ni tenim capacitat per incidir directament en la seva solució, però això no impedeix que puguem denunciar tot el que s'està fent i, sobretot, el que es deixa de fer des dels estats democràtics d'Occident. La situació de les dones a l'Afganistan, o dels palestins de Gaza, o dels ucraïnesos bombardejats per l'exèrcit rus ens concerneixen. No podem fer veure que no és cosa nostra i que ho han de resoldre ells sols. Tenim l'obligació moral d'exigir als nostres governants que es manifestin en contra de la injustícia i que prenguin mesures per forçar els criminals de torn a rectificar i comportar-se com persones civilitzades. No podem callar.

Què més hem de fer?

Cada dia llegeixes comentaris i notícies d'actes en contra del genocidi d'Israel a Gaza. Ho llegeixes emprenyat perquè saps que no hi ha manera d'aturar-ho. Ho hem dit molt clar i arreu, però l'exèrcit israelià continua matant víctimes civils amb total impunitat. Què més hem de fer?

Demà sortirà de Barcelona l'anomenada "flotilla" per dirigir-se a Gaza. Sabem d'entrada que no servirà de res. Com tampoc serveixen tots els bastons a les rodes que es col·loquen a Trump, però que no aconsegueixen aturar la repressió que s'ha proposat tirar endavant des del primer dia.

Aquest sentiment d'impotència, encara que no vulguis, va minant la teva consciència fins al punt que et sents trist i no saps per què. Personalment, no tens res per queixar-te, però la situació del món, en aquests moments Gaza i Ucraïna en són els protagonistes, encara que no siguin els únics llocs on la injustícia és present, fa que el teu estat d'ànim sigui negatiu.

Llegia un article que ens parlava de la sensació de final de legislatura a Espanya, després d'un estiu farcit de polèmiques, no només pels incendis. I pot ser sí que s'acabaran convocant eleccions anticipades, però aquesta no és la qüestió que més ens preocupa, tot i que les conseqüències d'una victòria del PP i Vox al país poden ser claus per al nostre futur i els nostres drets. El problema principal en aquests moments és la malaltia que pateix el sistema democràtic a Occident, i les poques perspectives de sortir-ne airosos a mitjà termini.

Caldria reflexionar molt bé què podem fer per salvar el món, i això ho podem aconseguir començant per casa nostra. Si som capaços de transmetre la necessitat de recuperar els valors que com a societat hem anat perdent. Les petites coses que fan un tot i que ara ens han deixat a l'estacada. La feina de cada dia al nostre entorn té la seva importància. Ens ho hem de proposar, malgrat que sigui clar que els aires que ens arriben no són els més propicis per iniciar cap aventura. Ens hi hem de fer i ho superarem!

Dolor, ràbia i impotència!

Ahir ens reuníem a la plaça de l'ajuntament per escoltar el manifest contra el genocidi de Gaza i manifestar el nostre rebuig a la criminalitat del govern d'Israel, amb la complicitat directa o indirecta, activa o passiva, de molts governs d'occident, amb els EUA al capdavant. Amb impotència i ràbia mostràvem el nostre dolor per uns crims que no tenen cap mena de justificació, i que els humans som incapaços d'aturar.

Estem cansats de sentir a dir que l'alto el foc és a prop, mentre l'exèrcit israelià continua massacrant la població civil. No s'està atacant a un exèrcit enemic. Els palestins de Gaza no són víctimes col·laterals, sinó que estan al punt de mira de l'atac israelià, i això no té cap perdó de Déu.

Observàvem, l'altre dia, imatges de la intervenció del representant palestí a les Nacions Unides, arrencant a plorar, de desesperació i ràbia per tanta maldat. I la pregunta que ens fem és què estava passant per la ment dels altres participants en la reunió? Ho patien, solidaritzant-se amb les víctimes del genocidi, o simplement es tapaven les orelles i els ulls per no veure l'evidència dels crims?

La nostra participació en la convocatòria contra el genocidi és un gra de sorra en el desert. Hi ha dirigents polítics que hi poden fer molt per aturar tanta maldat, però no fan res. Qualsevol crit d'alarma i denúncia contra l'actuació del govern d'Israel és benvinguda, però hem d'aconseguir que el desastre no continuï. No es pot aguantar més!

Hem de ser conscients que els crims contra la humanitat no només s'estan produint a Gaza. Hi ha molts altres racons d'aquest món on la injustícia preval i es permet matar a víctimes innocents sense aconseguir aturar-ho. Tot i això, Gaza, en aquests moments, s'emporta la palma de l'extrem més violent que puguem imaginar-nos, i tots els habitants d'aquest planeta ens hem de solidaritzar amb ells, i denunciar amb totes les nostres forces l'ús de les armes per massacrar la població civil, amb l'agreujant que no es permet l'entrada d'aliments, amb la qual cosa, són víctimes no només de les bombes, sinó també de la fam i la impossibilitat de ser assistits pels hospitals que pràcticament han desaparegut del tot. 

De què parlem a Europa?

M'agradaria que les converses i sobretot les negociacions dels dirigents polítics europeus giressin al voltant del creixement econòmic, de l'enfortiment de les relacions dels estats integrants de la Unió, de les reformes necessàries per aconseguir millorar econòmicament, però també socialment, i no pas que estiguin discutint si cal rearmar-se més. 

Accepto que no tinc prou coneixements de tot plegat, i que, per altra banda, també soc contrari a les guerres, els exèrcits i les armes. Ja sé que és molt fàcil posicionar-se d'aquesta manera i no tenir una alternativa clara i real davant d'un conflicte bèl·lic que, sempre, té un fons econòmic. Malgrat això, penso que els nostres dirigents haurien de veure que per més inversió que puguem fer per adquirir nous armaments, la possibilitat de fer front a una guerra que pugui venir de Rússia, frega el ridícul, per la qual cosa entenc que s'ha de prioritzar el diàleg per a la pau i l'entesa entre tots els estats, a incrementar l'estoc d'armes per anar a la guerra.

Puc entendre també que els països que fan frontera amb Rússia no estan d'allò més tranquils. Probablement, tampoc nosaltres ho hem fet fàcil, i sense que serveixi per justificar el president Putin, que no és de fiar, també hem col·laborat a posar-li la por al cos.

Estic seguint, d'alguna manera, el posicionament dels diferents líders polítics espanyols, i és bo subratllar la seva evolució ideològica al llarg dels anys. Els de la meva generació encara recordem el famós referèndum per a l'entrada d'Espanya a l'OTAN, i com ens va enganyar el president socialista, ara ancorat més a la dreta extrema, el senyor Felipe González.

Pedro Sánchez tampoc no està tan lluny del posicionament de la dreta, que no de l'extrema dreta, que ja sabem que són antieuropeus, i molt favorables a les tesis del flamant nou president dels EUA, un bocamoll desestabilitzador que molt probablement no aconseguirà fer gran Amèrica, però sí que ens ho farà passar malament a tots plegats.  

Iran intervé en el conflicte

El que està passant aquests dies, amb els atacs d'Israel a Beirut i la resposta de l'Iran, és preocupant. Però no oblidem que no podem només centrar-ho en aquests atacs, quan portem gairebé un any de la massacre a Gaza, ni tampoc que no va ser el 7 d'octubre de 2023 quan va començar tot, sinó que hem d'anar molt més enrere.

La complexitat del cas fa que, a vegades, oblidem d'on venim i les causes de la situació present. Valorem el que vivim, però ens queda molt emboirada tota la història que, en definitiva, és la que ens ha conduït a la realitat actual.

Fa ràbia pensar que avui hem d'estar més preocupats que mai per les repercussions que poden originar-se si en confirma una guerra generalitzada. Fa ràbia, perquè només en un any hem comptabilitzat milers de morts, com a venjança d'uns fets execrables, però que no justifiquen tot el que ha fet l'exèrcit israelià.

La intervenció de l'Iran en el conflicte, d'una manera activa, fa posar els pèls de punta, però no és l'inici de res, sinó la continuació d'una injustícia flagrant, que ha ocasionat la mort de milers de víctimes innocents. I tot per què?

És cert que els nostres problemes amb el finançament català, la manca d'inversions, bàsicament per l'incompliment de les promeses dels successius governs espanyols, la prevaricació dels jutges, que passen olímpicament dels acords i lleis aprovades pel Poder legislatiu, no els podem deixar de banda i els hem de tractar i intentar resoldre, però davant de tot el que està passant a l'altra punta del mar Mediterrani, no podem oblidar-nos que allà hi ha morts diàries, sense que cap raó justa ho pugui explicar.

Israel declara persona non grata al secretari general de les Nacions Unides, perquè no ha condemnat l'atac de l'Iran. La presidenta de la Comissió Europea sí que condemna l'atac i és més ben vista pel govern d'Israel, però tot això és paperassa, diplomàcia i protocols que no porten enlloc. Que no resolen els greus problemes ni salven vides. Hem perdut la sensibilitat. Se'ns ha endurit el cor. No tenim resposta a la maldat.

És el que hi ha!

Avui col·loco dues situacions de costat, que no tenen res a veure, més enllà de les dificultats de ser creïble. Per una banda, tenim els resultats electorals a Veneçuela, on el president en funcions ha proclamat la seva victòria, però l'oposició no s'ho creu i declara que s'està enganyant la població. Per l'altre cantó hi poso un altre president en funcions, en aquest cas molt més proper. El president de la Generalitat que d'aquí a poc deixarà de ser-ho. Ells sí que varen reconèixer haver perdut les eleccions i ara han pactat el successor. 

La pressió que hi ha avui dia no té res a veure amb la que hi havia fa uns quants anys. Les facilitats per fer públic qualsevol mena de declaracions té els seus avantatges, però també els inconvenients. Per una banda, hi ha l'anonimat que permet dir moltes bajanades sense haver de donar la cara, però per l'altra també hi ha la manca de rigor i, en cap cas, la contrastació de les informacions. 

Soc incapaç d'afirmar res sobre la veritat dels resultats electorals veneçolans. Puc imaginar-me mil coses, però tot el que m'arriba té uns canals que no tinc la certesa que m'informin veraçment. Hi ha molts interessos pel mig i, per tant, qualsevol cosa és possible. Maduro, el president, només pot mantenir-se a base de la força del seu exèrcit i simpatitzants. Si cau, se li tiraran al damunt. És per això que defensarà amb les ungles i les dents la seva suposada victòria. I l'oposició necessita fer creure que la victòria és d'ells. És massa la repressió que pateixen i encara pitjor la que poden acabar acumulant. Davant d'aquests fets és molt difícil opinar, i això ho hauríem d'entendre tots. Les coses no són tan fàcils com ens volem imaginar. 

En el nostre cas, el pacte d'ERC i PSOE per donar la presidència a Salvador Illa, estic convençut que no ha estat una decisió fàcil. La disjuntiva era punyent i matadora, fos quina fos la decisió final a prendre. Pensar  que ho han fet de manera frívola és un error. Segur que en pagaran les conseqüències, i també és lògic que ho defensin, fins i tot cridant i insultant. No voldríem estar al seu lloc.

El gran problema dels nostres polítics és l'hemeroteca. Davant les evidències caldria més dimissions i deixar el pas a persones que no arrosseguin segons quines motxilles. La llàstima de tot plegat és que no aprenem dels errors, i això que ara podem veure amb desesperació no ens servirà per fer-ho millor la pròxima vegada. Ens entrebancarem amb la mateixa pedra!

Guatemala fa fora l'autoritarisme

Aquests dies m'he fixat en les notícies que ens arriben de Guatemala, recordant la meva visita al país l'estiu de 1993. Guardo un molt bon record d'aquell viatge que vàrem iniciar a la ciutat de Mèxic i vam baixar fins a Guatemala, anant una mica a l'aventura, passant alguns moments d'angúnia, però gaudint del paisatge i la seva gent. Sense conèixer gaire a fons la situació política d'aquest país, de seguida ens vàrem adonar que els militars ho dominaven tot, i que els indígenes eren l'ase dels cops.

    L'autobús que ens portava a visitar el parc nacional del Tikal va fer una marrada per entrar en una caserna militar i recollir la filla d'un alt càrrec que volia fer la visita. M'imagino que ningú se'n va estranyar, doncs a part de turistes, la resta sabia molt bé que qui decidia com es feia tot era l'exèrcit, llavors al poder.

    Han passat trenta anys i l'autoritarisme ha continuat regnant, amb conxorxa de militars, fiscals i el poder econòmic, fins que un partit polític que se l'ha volgut il·legalitzar -no sé què em recorda- ha aconseguit que el seu líder, el senyor Bernardo Arévalo, aconseguís la presidència, amb no poques dificultats. Desconec el tarannà d'aquest nou president, però si realment ha de trencar amb tants anys d'opressió li desitjo molta sort i encerts.

    En un temps on la democràcia fa figa i que a tants països del món l'extrema dreta guanya adeptes i posicions dins dels governs, saber d'un estat en què l'esquerra progressista fa forat, no deixa de ser una gran notícia que ens ha d'alegrar la vida. Voldria pensar que no n'hem de desconfiar. Hi ha exemples recents de països on l'esquerra ha entrat a governar que no queda gens ben parada. 

    Tot recordant la nostra estada per aquelles terres, riques en vegetació, coloraines i amabilitat, els voldria desitjar tota la sort del món en aquesta nova etapa. Que la puguin gaudir plenament, recuperant drets i llibertats que els han estat negades des de fa molts anys. Em sabria molt greu que tot quedés en no-res. Segur que caldran molts esforços per tirar endavant una nova manera de fer política, el risc de cops d'estat serà latent, com ja s'ha vist d'entrada, i per tant necessitaran el nostre suport, per combatre contra qui ha perdut les eleccions, però que li costarà de pair. 

Tot depèn de qui ho diu

Avui la premsa es feia ressò d'una carta enviada per un grup de militars retirats on es demanava que l'exèrcit destituís el recent investit president del govern. La notícia, després de tot el que hem estat veient aquests dies, provocat per l'actitud de la dreta i l'extrema dreta representada al Congrés dels Diputats, i amb majoria absoluta al Senat espanyol, no ens hauria de venir de nou, la qual cosa no vol dir que no sigui significativa i preocupant al mateix temps.

La preocupació ve del fet que tot i haver passat més de quaranta anys de la desaparició del dictador, els seus principis i anhels continuen vigents, no només entre els supervivents nostàlgics d'aquella època, que ja en queden pocs en vida, sinó també en els seus hereus, que en són uns quants més.

L'exèrcit espanyol és el que és, i els seus comandaments no es troben gens lluny de les tesis colpistes del senyor Tejero, com a figura visible, com també ho trobem en el col·lectiu de jutges i magistrats, formats sota la idea que Espanya és de dretes i que qualsevol intent de canviar-ho és un atac al seu estat de dret. Un atac a normalitat que ells volen per a la seva, i no dels altres, nació.

A mi em preocupa que segons quins moviments i accions reben tota la repressió haguda i per haver, i segons d'on venen els fets, no passa res. Quan hi ha una amenaça a la democràcia caldria suposar que es posa en marxa una maquinària destinada a posar les coses al seu lloc, en defensa d'aquesta democràcia. Però això no passa. No es pot bloquejar el pas dels parlamentaris catalans al Parlament del nostre país, però no hi ha cap problema que el president en funcions del govern espanyol es trobi amenaçat i bloquejat el seu vehicle. I això és així perquè qui actua en un cas i en l'altre no té el mateix color polític.

És per això que m'indigna sentir a dir als nostres jutges que s'està posant en dubte la seva imparcialitat i legitimitat judicial, quan hi ha prou senyals que la seva actuació difereix en un cas o un altre, en funció de les seves simpaties, i tots sabem quines són aquestes simpaties.

La salut democràtica d'Espanya està molt tocada. No diria tocada de mort, perquè sempre tens aquella esperança de poder sortir del clot on hem caigut, però sí que es tracta d'una situació molt complicada i que no ho tenim fàcil. 

Probablement als exmilitars signants de la carta no se'ls pot acusar de gaires coses pel fet de ser 'ex', però estigueu convençuts que si una colla de catalans gosés fer unes declaracions d'aquest estil, però de signe contrari, ja haurien estat titllats de terroristes, perseguits, enrajolats i pendents de judici. Un judici a càrrec dels seus enemics declarats.

Pudor de socarrim per tot arreu

Han passat uns quants anys, però a Espanya encara es respira aquell aire pre-democràtic, d'enyorança d'un règim dictatorial on s'arracona a tots aquells que pensen diferent, sense permetre'ls que puguin opinar, i encara menys tenir la capacitat de dirigir el destí de la nació. Tot i que durant la transició hi ha hagut alternança política, l'esquerra sempre ha actuat en camp contrari. Sempre ha hagut de justificar per què feia les coses, o fins i tot per què les pensava.

Les manifestacions d'aquests dies, amb proclames feixistes i intransigents, demostren que la transició democràtica no ha funcionat. Ha estat un veritable fracàs. Ni el Poder judicial s'ha depurat, ni la premsa ha entès que el temps era un altre, i els poders fàctics, els que ja dirigien el país en temps del dictador continuen portant les rendes. I encara ens ve de nou?

És una llàstima que la ignorància sigui tan profunda i que hi hagi tanta gent que es deixi manipular per una extrema dreta que no només trobem a Vox, sinó en el propi PP. Un partit de dretes que no ha entès que el temps de l'autoritarisme ha passat a la història, i que el vol recuperar amb l'excusa de salvar una unitat que ens manté diferents perquè les desigualtats són cada vegada més extremes. 

Cada cop és més difícil endevinar què acabarà passant, però una cosa sí que tenim la clara, i és la manca de democràcia dins d'uns partits que es consideren els únics garants de les llibertats, sense adonar-se que aquestes llibertats només beneficien a uns quants, els de sempre. Unes llibertats falses, perquè només busquen sotmetre tothom a les seves regles, sense el dret a discrepar ni defensar-se.

Fa uns dies ja vaig escriure sobre la possibilitat de mobilitzar l'exèrcit, i la sort de viure a l'hemisferi nord, dins de la Unió Europea i, hi afegeixo, la OTAN. Aquests elements fan més difícil un cop d'estat, que en altres països es van succeint amb molta facilitat. Malgrat tot, queda un pòsit d'amargor, de rancúnia, de mala llet, que fa molt difícil la convivència i aporta molts entrebancs a la salut democràtica del país.

A vegades acabem dient que sap greu per la imatge de país que donem, però la cosa va més enllà. No és només un tema d'imatge, sinó de fàstic de viure en un país amb aquestes condicions i amb aquest mal fer dels nostres dirigents, empenyent la massa a fer qualsevol beneiteria, només per aconseguir el poder.

Només li queda mobilitzar l'exèrcit

Al Partit Popular ja només li queda mobilitzar l'exèrcit. La seva obsessió per la unitat d'Espanya i la tragèdia de l'amnistia que vol signar el PSOE per aconseguir la investidura no sé on ens pot portar. Han sortit al carrer; han intoxicat el Poder judicial; han intervingut el Senat, on hi tenen majoria; continuen dominant els mitjans de comunicació, i ara ja no els queda res més que l'exèrcit. Ho veu així el senyor Aznar?

La transició espanyola, que no ha deixat de ser un frau, perquè ha mantingut al poder als mateixos de sempre, els hereus del franquisme, ha tingut moments de suspens, com va ser el fallit cop d'estat de l'any 1981. Ara, alguns nostàlgics trobarien suficients motius com per alterar l'ordre constitucional i fer fora, de manera violenta, el govern de l'Estat. 

No fa gaires dies es publicava una entrevista al senyor Tejero, que va entrar violentament al Congrés de Diputats. Ell hi tornaria. El senyor Aznar no para d'aixecar la veu i provocar per alterar la vida dels espanyols, enfrontant-los als catalans, però en certa manera als seus adversaris polítics, els socialistes, que per a ells han esdevingut enemics de la pàtria.

Hem de confiar que, malgrat la situació europea no sigui la millor, aturarà qualsevol intent de rebel·lia militar. No ens trobem a l'hemisferi sud, molt propens a aquests moviments. De totes maneres, la nostra salut democràtica està malferida, i necessitarem molta sort i temps per recuperar-nos.

En aquests moments no m'atreveixo a vaticinar què passarà a finals de mes. Hi haurà pacte d'investidura o no n'hi haurà? El PSOE complirà les seves promeses o passarà el mateix de sempre? Els catalans en sortirem escaldats, com sempre, o aconseguirem alguna cosa positiva? Diuen que tot dependrà del Tribunal Constitucional, que ara té un color més progressista, però jo no em refio del progressisme dels jutges espanyols. N'hem vist de tots colors, i al final rebem els de sempre.

No vull ser pessimista, però les coses no pinten bé. Sembla que les forces polítiques espanyoles treballin perquè els catalans no trobem cap més solució que declarar la nostra independència. L'odi cap a nosaltres és massa gran.

Què passarà amb els mercenaris de Wagner?

Aquesta setmana ens anunciaven que l'aparell on viatjava el cap de Wagner, el senyor Ievgueni Prigojin, s'havia estavellat. Un accident molt dubtós, on desapareixia, si això es confirmava, la persona que va gosar enfrontar-se al president rus, amb qui tenien unes relacions que els no entesos no acabem d'entendre.

Feia temps que coneixíem l'existència dels mercenaris de Wagner, i els consideràvem uns col·laboradors valents de Putin en la seva guerra contra Ucraïna. Havíem llegit crítiques del seu líder pel poc suport rebut, i moltes queixes per com dirigien la guerra des de Moscou. No vàrem acabar de comprendre què va passar amb la seva marxa cap a Moscou, on semblava que hi hauria una espècie de cop d'estat, que finalment no va existir. I deprés un perdó tot estrany i l'exili a Bielorússia.

Moltes persones havien escrit que la vida de Prigojin corria perill i la notícia de l'accident de la seva avioneta privada ho confirmava. Això si es confirma que hi viatjava i que finalment hi va morir. 

S'em fa molt difícil entendre la situació i agafar-ne la idea correcta de tot el que ha passat, la intencionalitat real del líder desaparegut, i també del propi Putin. Llegeixo tot el que surt a la premsa sobre els mercenaris, ara desemparats, i el Kremlin, per intentar entendre-ho. No és fàcil.

Biden, el president dels EUA, va afirmar que tot el que passava a Rússia hi havia Putin al darrere, i jo m'ho crec. Les casualitats en aquell país són massa estranyes quan es refereixen a morts d'opositors i persones que han suposat algun obstacle a l'actual mandatari. D'escrúpols ja sabem que no en gasta, i per tant tot és possible.

La incògnita ara és saber què passarà amb tots els mercenaris. Tornaran a Rússia, sense que la seva vida corri perill? En són molts, i per tant, és possible que Putin s'encarregui de fer-los desaparèixer a tots, o bé els reconvertirà perquè formin part del seu exèrcit? Sabem que el grup Wagner feia molt bona feina a Rússia, i de ben segur que Putin n'estava orgullós. Què passarà ara? Probablement la feina que Prigojin duia a terme estalviava a Putin molts disgustos i ara... ho haurà de liderar ell directament? No crec que tot el que ha aconseguit al continent africà es deixi perdre, però qui hi haurà al capdavant?

Són moltes preguntes que no en sé la resposta, i em tocarà anar seguint tot el que s'escrigui a partir d'ara, confiant que les fonts siguin fidedignes. És el que passa quan t'has de refiar d'allò que t'arriba de fora. Et diuen la veritat? Tota la veritat? 

Qui ensenya els pits i qui celebra 70 anys d'escoltisme

Navegant per Internet he trobat una notícia curiosa que he pensat que podria comentar, sobretot perquè al darrere hi ha un fons polític que aviat serà molt freqüent també a casa nostra. Em refereixo al que va passar en un concert de la cantant Rocío Saiz, a Múrcia, que us haig de confessar que no tinc el gust de conèixer. Segons diu la notícia, i que segur que demà podrem llegir a la premsa escrita, aquesta cantant es va treure la camiseta i va ensenyar els pits, un fet que sembla ser acostuma a ser força habitual en ella, però que en aquesta ocasió va tenir la reacció de la policia que la va obligar a tapar-se. Més tard sembla ser que fins i tot li varen demanar la documentació i la volien emmanillar, per desordre públic i no sé què més.

La notícia també diu que la Fiscalia investigarà l'actuació del policia per esbrinar si es va cometre cap delicte d'abús de poder, coacció o atac a drets fonamentals. Uns fets que amb el PP i Vox ja no seran cap novetat.

I la lectura d'aquesta notícia m'ha recordat el que va passar a Arenys de Mar el diumenge 11 de juny durant la celebració dels 70 anys del CAU. Per qui no ho sàpiga, un policia va obligar a suspendre l'acte, quan pràcticament ja acabaven, perquè segons ell no tenien autorització. Tot i que li varen dir i demostrar que tenien permís municipal, el policia va obligar suspendre l'actuació. No sé si en aquest cas la Fiscalia analitzarà un possible delicte del policia local per abús de poder i coacció.

Amb el panorama que se'ns acosta, arribant la dreta extrema i l'extrema dreta al poder, haurem de vigilar que els nostres policies no es deixin portar per l'instint autoritari, i ens trobem cada vegada més desemparats. Perquè nosaltres encara ho estem veient molt lluny. Ens sembla que tot això és cosa de Múrcia, València i l'Aragó, però no ens adonem que la Moncloa, el Congrés de Diputats i el Senat estan a punt de caure a mans de l'extrema dreta, i aniran de la mà dels tribunals de Justícia, que ja els pertanyen, les policies i l'exèrcit. I per més que a casa nostra el PP i Vox siguin testimonials, el poder de decisió ve de Madrid, i allà no hi tenim res a pelar. 

Senyores i senyors, no ens ho agafem a la fresca, perquè després ens tocarà plorar. Els que vàrem viure anys de dictadura ho tenim encara molt present. Sí que és cert que no pensàvem que aniríem enrere, però ara ja ho tenim tan a prop que només ens cal mentalitzar-nos, i agrair eternament a l'esquerra espanyola i catalana, la seva incapacitat per fer polítiques progressistes i amb resultats eficients i convincents. L'extrema dreta puja, perquè la gent la vota. 

Rebel·lió armada a Rússia?

Notícies que ens arriben de Rússia parlen d'una possible rebel·lió armada per part del grup Wagner, contra les forces armades del president Putin. És això cert? La preocupació que sembla expressar el president rus és real? Es tracta d'una estratègia per desestabilitzar encara més la zona i fer agafar falses confiances als ucraïnesos?

Suposo que no trigarem a conèixer la veritat, encara que no el fons de tot plegat, però sí al menys poder saber si realment el grup que dirigeix el ciutadà rus Ievgueni Prigojin està de camí de Moscou per fer fora el president Putin, o és un engany.

Està molt clar que el problema rus l'han de solucionar ells mateixos i no pas des de fora. Els equilibris que fa anys està trampejant el president Putin són cada vegada més inestables, però ni la OTAN ni els diferents estats occidentals poden fer res per acabar amb la situació russa originada per la invasió a Ucraïna.

No conec les interioritats del país, ni la capacitat que té l'oposició al règim rus de Putin per plantar-li cara amb èxit, però la història ens dona pautes i ens ajuda a entendre que tard o d'hora les autocràcies exploten i sorgeixen els canvis, no sempre per a millor, però en tot cas per deixar a l'estacada els dictadors que s'han apropiat del poder a la força. 

La pregunta que ens fem avui és si ha arribat l'hora i si li queden poques setmanes al president Putin per continuar liderant un país cada vegada més desestabilitzat. Deien que li amagaven la veritat i que no era conscient de les seves febleses. El cas és que difícilment es podia imaginar que la invasió a Ucraïna seria tan desastrosa per a l'exèrcit rus. I quan s'ha fet el pas endavant, tirar enrere és molt difícil, sobretot quan tot se sustenta en la força bruta, sense més raons que la voluntat de dominar l'entorn, amagant les debilitats i mancances pròpies.

Seguiré els esdeveniments per conèixer de fonts serioses i documentades què està passant i si podem esperar un alto al foc a la zona perquè els soferts habitants recuperin la pau, que fa més d'un any varen veure atacada per un insensat massa poderós com per dissoldre's amb poc temps. Ha arribat l'hora?

No és a primera plana, però la guerra continua

Dir que hem normalitzat la situació d'Ucraïna i que tot el que diu i fa el president rus ja no ens sorprèn potser és una mica agosarat, però el cert és que cada vegada les notícies sobre la guerra a Europa ens arriben més en un segon pla i sí que ja ens hi hem acostumat, la qual cosa no vol dir que no desitgem que s'acabi, i som molts que voldríem que s'acabés amb la derrota de Putin i un canvi en el lideratge al seu país.

Aquests dies es parla de l'evidència que Putin no es creia que li fos tan difícil vèncer Ucraïna, ni que el seu exèrcit fos tan caòtic i maldestre. Rússia té molt de poder i pot arribar a fer molt de mal, però sí que és cert que el seu exèrcit està molt descoordinat i no és tan efectiu com ells mateixos es pensaven.

La por que tenim és que una bèstia ferida és molt perillosa i l'orgull del president rus està ferit. Davant la possibilitat d'un fracàs, qualsevol reacció, venint d'ell, és possible, i ningú no voldria que la venjança s'acarnissés encara més sobre la població ucraïnesa.

Els efectes de l'encariment de l'energia ens han fet oblidar una mica les conseqüències de la guerra en la població civil ucraïnesa, i això ens ha de fer pensar. Avui dia està més que comprovat que les grans víctimes de tota guerra no són tant els soldats mobilitzats com la població civil que rep els bombardejos i la destrucció de les seves cases, amb totes les víctimes que es produeixen. Si a tot això hi afegeixes que la intencionalitat dels atacants, en aquest cas els russos, és desanimar la població civil perquè intentin una revolució contra les seves autoritats, que estan permetent tantes morts, resulta evident que estem parlant de crims contra la humanitat i que no haurien de quedar impunes.

La història ens presentarà els resultats del que està passant ara. De moment no podem preveure res amb seguretat, perquè estem al bell mig de la batalla. Si tenim la sort de sobreviure al final de la guerra, tindrem temps d'analitzar si els culpables paguen per la seva maldat, o bé se'n surten amb la seva i aconsegueixen passar pàgina sense problemes. El nostre país va patir una guerra i les víctimes de la revolució i dels quaranta anys de dictadura no han estat mai recompensades. Aquí a Espanya es va perdre una guerra i els botxins s'han canviat de camisa i han continuat remenant les cireres. No hi ha hagut govern, per més progressista que sigui, capaç de capgirar la situació i aplicar la Justícia com caldria.

El sorprenent exèrcit espanyol

La notícia curiosa d'avui, per no dir ridícula, és la que ha proporcionat la ministra espanyola de defensa, la senyora Margarita Robles, anunciant que finalment no s'enviarien a Ucraïna els carros de combat Leopard perquè una vegada se'ls han mirat han observat que es trobaven inservibles.

Aquesta notícia, en un país normal i corrent, faria estralls perquè demostra una deixadesa inexplicable. Però Espanya és diferent, i no passa mai res. Tot és d'allò més normal i excusable. Amb aquest detall, que el govern voldrà passar per alt, demostra que el nivell de defensa del nostre exèrcit és llastimós. Sort que no hem d'entrar en guerra, perquè el ridícul que faríem seria estrepitós.

Són moltes coses les que van sumant i que fan que la ciutadania cada vegada estigui més farta dels nostres polítics. No pots confiar en ningú, i l'única cosa que salva als partits polítics és que tots pequen del mateix i per això no hi ha qui generi més expectatives que un altre. Simplement van girant i ara toca a un i després tocarà a l'altre, i així anirem seguint sense cap tipus d'esperança per a la millora del país.

Ja em direu què podem esperar d'uns i altres en un futur proper, quan veus el peu que calcen. Tots són promeses i mentides, que encara que s'atrapen no passa mai res. Si un partit és dolent l'altre encara el supera, i no tens ganes d'anar a votar, encara que al final, per sentit democràtic i de responsabilitat, col·loques una butlleta a l'urna. Immediatament després ja et penedeixes del que has votat, però ho has fet per a l'opció que et semblava menys dolenta.

Llegint la notícia he vist algun comentari que en demanava la dimissió. He pensat que en el fons som molt il·lusos. Al nostre país la gent no dimiteix. Se l'ha de fer fora i això no és tan fàcil. Ho hem vist aquesta setmana passada amb la presidenta del Parlament català. D'acord amb una llei aprovada per ells mateixos, havia de saltar, però no ho volia fer. Se l'ha hagut de fer fora, i després encara diu que la culpa és dels altres. Això és desesperant. Som adults, però a vegades no ho sembla. Quin país!

Putin ha perdut la guerra?

Aquests dies llegim que Putin ha perdut la guerra. L’argument es basa en el fet que tothom suposava, i ell el primer, que la guerra seria un passeig de les tropes russes de manera triomfal i sense resistència, però no ha estat així, sinó que Rússia ha tingut molts problemes fins al punt de no poder entrar a la capital. Podem, però afirmar que Putin ha perdut la guerra?

Veient les imatges de destrucció de les ciutats ucraïneses i les morts pels carrers es fa molt difícil pensar que hagi perdut la guerra, i més preveient que concentra l’exèrcit per atacar l’est del país.

Sí que és cert que Putin no s’imaginava que les coses anirien d’aquesta manera, i que haurien de practicar tantes salvatjades per avançar en l’ocupació. Tampoc que tindria tantes baixes a les seves files, però al final… li preocupa gaire? Té el seu país manipulat i es creuen tot el que ell vol. Podrà fer la lectura que més li convingui i sortir airós de la batalla.

Malauradament, les morts ja hi són i la destrucció és total. Les seves ànsies de poder es veuen reconegudes encara que sigui a força de castigar la població veïna, però també els seus ciutadans. Se'm fa molt complicat pensar en com pot acabar tot això, i encara més imaginar-me una derrota de qui ho ha provocat tot. Té massa força i poder com per deixar-se vèncer, encara que hagi quedat demostrat que el seu exèrcit no està tan preparat com caldria imaginar. És perquè són molts i, sobretot, per l'amenaça d'anar més enllà de l'ús de les armes convencionals.

La història que s'està escrivint aquests dies és molt cruel i asfixiant. Poc ens imaginàvem que viuríem una etapa com l'actual. Parlàvem de la guerra, que sempre ha estat present en un racó o altre del món, situant-la lluny de casa nostra i amb poques conseqüències directes a la nostra economia i estabilitat. Crèiem que el segle XX no es repetiria al nostre continent, però hem pogut observar que cent anys després de la primera guerra mundial, els països occidentals estan immersos en una situació prebèl·lica prou complicada com per no témer el pitjor. Definitivament, no m'apunto a la idea que Putin hagi perdut la guerra. Aquesta continua i el futur és del tot incert.

La mort als carrers de Kíiv

Avui són les imatges de Kíiv després de la retirada de l’exèrcit rus les que ens esgarrifen. Són unes imatges cruels de cossos abandonats al carrer, víctimes de la barbàrie, de la crueltat, de la tortura injustificada.

Mai una guerra és justa, però la tortura i l’atac contra la població civil són uns crims que no haurien de quedar impunes, i carregar totes les culpes als provocadors de la guerra i els militars que sense pietat s’aboquen contra els ciutadans indefensos.

Portem moltes setmanes de guerra a Ucraïna i no es veu el final. Se'ns diu que l’exèrcit rus no estava prou preparat, que abandona els atacs a la capital per concentrar-se a l’est del país, però el cas és que hi continuen havent morts, no només soldats, sinó població civil que viu amagada, amb restricció d’aliments, i patint per la seva vida i la dels seus familiars, abandonant les seves cases, destruïdes pel foc enemic, sense poder imaginar quin futur els hi espera.

L’exèrcit rus ha fracassat, però Putin aconsegueix els seus propòsits d’atemorir els ucraïnesos i fer-se fort a l’est d’Europa. Les mesures occidentals per bloquejar l’economia russa sembla que no aconsegueixen l’objectiu de frenar la invasió d’Ucraïna, i la devastació del país és total. Europa està de dol i trigarà molts anys a normalitzar una situació que ha esdevingut vulnerable i injusta, en aquesta ocasió per als habitants d’Ucraïna.

Què pot aturar Putin?

Aquests dies ens fem uns farts de llegir sobre la guerra d'Ucraïna, les intencions de Putin i com han anat les coses fins arribar a la situació actual. Pots trobar molta literatura explicativa de la història recent d'Ucraïna, i també de Rússia, amb Putin al capdavant. No hi ha res que no hi estigui d'alguna manera connectat, i per tant són moltes les teories plausibles, les opinions i explicacions, encara que mai les justificacions.

Sembla cada vegada més evident que Putin pretén arribar fins al final, és a dir, aniquil·lar Ucraïna, dominar-la, amb la imposició d'un govern amic, un polític titella a l'estil del president de Bielorússia, per continuar liderant l'est europeu. Tot fa pensar que no hi ha cap aturador més enllà de la claudicació del govern actual.

També tenim força evidència que l'OTAN no intervindrà directament a la guerra, per evitar el que podria esdevenir una tercera guerra mundial, amb l'amenaça de les armes nuclears. Això encara dona més força a la derrota final d'Ucraïna, en aquesta batalla, la qual cosa no vol dir que sigui la derrota definitiva d'un país que tenia la mirada cap a Occident.

El que no queda tan clar és quina serà l'actitud de la població una vegada es confirmi la rendició de l'exèrcit ucraïnès. Una cosa és guanyar la guerra i l'altra sotmetre la població per sempre. La història ens ha ensenyat que les coses no són tan simples com aconseguir la rendició de l'enemic. Sí que és cert que el temps a vegades corre massa lentament, i el sofriment de la població civil s'allarga en el temps, però a la llarga, la justícia s'ha d'acabar imposant.

Com que Putin no sembla tenir aturador, a ell el que l'interessa és guanyar el moment actual i oblidar-se del que passarà en el futur, potser quan ell ja no hi sigui. El dolor és massa gran com per no preocupar-nos, i per això voldríem veure una solució a curt termini. No és fàcil, i Putin té massa oprimida la seva pròpia nació, com per aconseguir que no es revolucioni contra el seu propi govern. Aquesta seria una possibilitat, però de ben segur que l'ha ben estudiada, i té la força suficient com per continuar manipulant i oprimint els russos dissidents. 

Hem llegit moltes coses que ens han fet veure que els fets no són casuals, però ara no és l'hora de les lamentacions, ja hi haurà de temps de pensar-hi, ara és l'hora de centrar-nos en com resoldre la situació actual, que és tan dolorosa per a la població ucraïnesa.