Serenitat

Avui llegia al diari els comentaris dels diferents partits polítics sobre el discurs de Nadal del rei Felip VI. Un discurs que, com cada any, no vaig escoltar, bàsicament perquè no m'interessa gens el que pugui dir aquest senyor, que s'ha desacreditat ell sol, al marge de ser un personatge que ningú no ha escollit. És l'hereu del rei que ens va imposar el dictador Franco. Un rei, per cert, que va fer i desfer només buscant el seu interès personal i familiar. Un rei, l'emèrit, que no hem pogut jutjar perquè no ens deixen. Ell pot ser corrupte i no passa res. Aquest és el model de democràcia que tenim.

I com que no m'interessa què diu el rei, no l'escolto. Una altra cosa és llegir els comentaris dels dirigents polítics. Com sempre, els partits majoritaris li fan la pilota. Saben que la majoria d'espanyols estan amb el rei. I ara, després del discurs del 3 d'octubre de 2017, contra els catalans, encara li tenen més estima i devoció. 

Segons llegeixo, el rei va demanar serenor. Que els partits polítics es comportessin de manera serena, sense tantes picabaralles. Som molts els que demanem als partits polítics que es comportin. El problema és que allò que critiquen dels altres s'ho haurien de fer mirar. De corruptes n'hi ha tots els partits polítics, i la manera més fàcil de dissimular els propis delictes és acusant els altres, del mateix. El PP, amb l'ajuda del Poder judicial i de la premsa espanyola, ara està abocat contra el PSOE, el president del govern i senyora, i tot allò que no poden controlar a través de les urnes. 

Però el rei, si fos honest, hauria de callar i demanar perdó per tot el que el seu progenitor va fer i que l'ha beneficiat. Junts ha demanat una qüestió de confiança al president del govern espanyol. Seria interessant que el rei s'hi sotmetés. No dubto que la guanyaria, ja que hi ha molts monàrquics a l'Espanya profunda, i també a casa nostra, però seria tot un detall. 

O, si no, que faci una cosa encara millor. Que renunciï a la inviolabilitat com a cap de l'Estat. Perquè una cosa és la responsabilitat per l'exercici del càrrec i una altra molt diferent és la responsabilitat dels actes de corrupció i enriquiment personal, que ell, com a fill obedient, ha de tenir molt present.

Som massa benèvols amb els qui varen desencadenar la guerra a l'Iraq

Vivim la ressaca de l'atemptat de divendres a París. Les reaccions han estat les lògiques i els més preocupats són els musulmans honrats que viuen entre nosaltres, en principi, els més perjudicats. Perquè és molt fàcil posar tothom en el mateix sac i en el moment que sabem que han estat uns musulmans actuant en nom d'Al·là, o això és el que diuen fer, ja veiem tots els creients musulmans que són uns criminals en potència.

És important reflexionar en serenitat i no deixar-se portar pels primers impulsos, normalment irracionals. Sempre he dit que el dolent no es coneix per la cara. Si totes les persones que ens han de fer mal ho portessin senyalat a la cara, tindríem molta sort, perquè els evitaríem. Més aviat al nostre país els que actuen contra la llei acostumen a ser els més ben vestits, els que tenen diners per comprar allò que faci falta, també la complicitat, i qui sap si també la justícia.

Sense desmerèixer el sofriment dels ferits i familiars i amics dels morts en els atemptats de París, permeteu-me que faci un recordatori als milers de morts de Síria i altres països del món no occidental, que moren dia rere dia. La seva notícia als nostres diaris ja no ocupa la primera pàgina. No passa el mateix amb els crims a Europa. Les vides valen el mateix, però potser ens espanta perquè els tenim més a prop i són molt semblants a nosaltres. Som massa benèvols amb els qui d'alguna manera varen encendre aquest foc que s'eternitza.

Ens cal serenitat, però també compromís i decisió

Aquests dies a les xarxes socials pots trobar-hi debats força crispats, i no només sota l'anonimat, sinó amb noms i cognoms. Sense voler donar la raó al ministre Fernández Díaz, és cert que cada vegada els ànims estan més esverats, la qual cosa mai és bo. No estem per cancel·lar àpats familiars, però sí que ens convé una mica més de calma.

Els polítics, catalans i espanyols, no ens hi ajuden massa. La ridiculesa del govern espanyol el podem posar al mateix sac de les picabaralles entre el president Mas i ERC. Puc entendre que el nostre president estigui tens. La seva situació no és gens fàcil, i qui el critiquen a la lleugera no ho fan amb objectivitat. Es pot discrepar amb la decisió que va prendre, però ni se'l pot considerar incoherent ni covard, com algú ha fet.

Els polítics, en general, han cansat la ciutadania i, tal com ja s'ha dit moltes vegades, han propiciat el naixement de moviments com Podemos o Guanyem. Aquestes agrupacions no neixen perquè discrepin en els posicionaments polítics dels partits tradicionals, sinó perquè estan farts dels enganys, distanciament i també corrupció.

Sens dubte que a mida que ens anem acostant a la Diada i el 9-N, la crispació augmentarà i només podem demanar seny i serenitat a totes les parts, els independentistes, els que només reclamen poder decidir i els que no ho volen ni ho consideren necessari. No confonguem el discurs dels diferents partits polítics. El PSC, per exemple, s'ha manifestat a favor del dret a decidir. Segurament que no tots els militants ni tots els dirigents ho volen, però Iceta ha parlat en nom de tots ells. Això no treu, però que consideren que la llei de consultes, que hi volen donar suport, no sigui el mecanisme per convocar la consulta. Ho dic perquè no caiguem en la simplicitat de col·locar dos bàndols, sinó que tot plegat és més complex.

Tots tenim els nostres referents i jo diria que també les raons o motivacions per decantar-nos per una opció o altra. Crec que l'actitud del govern espanyol i del PPC han ajudat a radicalitzar moltes persones que no haurien pensat arribar fins a aquesta situació.