Un recital plaent

El varen batejar com a recital íntim, i en la intimitat vaig poder gaudir d'uns moments plens de bellesa. La Lucía ens va deixar bocabadats amb la seva tècnica, el seu art, la seva il·lusió, l'energia desbordant per interpretar un seguit de peces musicals de diferents autors, al piano. La seva joventut, només catorze anys, era insultant davant d'aquella interpretació tan pulcra, sense partitures.

Contemplava les seves mans, el millor que pots fer quan assisteixes a un concert de piano, i em meravellava la rapidesa amb què es movien els dits, cercant la nota justa en cada moment. La seva concentració ens deixava perplexos. 

Contemplava de reüll l'exterior de la sala, on ens havíem reunit una dotzena de persones. I a través de la finestra podia observar el xàfec que regava les teulades després de moltes hores esperant la pluja. I em venia a la memòria aquells recitals familiars que esdevenen un parèntesi al tragí diari que sembla que ens hem imposat.

Gaudia de la música, però la meva ment no s'aturava. Quin goig poder tenir l'oportunitat de viure aquests bells moments. Com si tot es paralitzés. Totes les disbauxes que es viuen no gaire lluny de casa nostra havien desaparegut per donar pas a un recital de petit format, però farcit d'elements que no sempre tenim en compte. 

Només el treball constant, de tres o quatre hores diàries d'assaig. D'aprenentatge, pràctica i concentració, compartint-ho amb la família, els amics, els estudis, el lleure. Hi ha temps per a tot allò que volem i desitgem. I els resultats són evidents. 

Gràcies, Lucía per aquella bella estona que vàrem compartir en una sala d'una casa de la vila d'Arenys, amb els teus pares, amics i professora, que estava exultant en veure de què era capaç aquesta jove pianista arenyenca.

Avui érem molts

Fa unes setmanes vaig escriure que no hi érem els que hi havíem de ser. Em referia a la meva visita a Jordània amb molt pocs turistes per culpa d’una guerra que no els pertocava. Avui hauria de dir que érem molts, però no necessàriament més dels que hi havíem de ser perquè no soc jo ningú per decidir qui ha de ser en un lloc i qui sobra.

Érem molts, però no per això hem deixat de fer el que volíem. D’alguna manera tothom feia allò que li interessava sense molestar a ningú més. I en això hauria de constar la nostra vida: Fer, sense perjudicar els altres.

Si d’alguna cosa ens queixem sovint és que ens molestem. No sabem viure sense provocar els altres o si més no ignorant-los, que tampoc ha de ser això. Una cosa és ficar-te a la vida dels altres i l’altra passar de tots. Hem de pensar que potser ens necessiten.

Avui el dia ha transcorregut força intens, però amb un balanç positiu. Hem conegut altres persones i ens hem entès, sense posar en risc la nostra intimitat, amb empatia i bon rotllo.

Menjar la coca dins del cotxe

Sempre he pensat que val la pena esforçar-se en valorar el lloc on vivim i gaudir-ne plenament. Hi ha persones que sempre voldrien canviar de ciutat perquè no hi acaben de viure bé. Als pobles petits consideren que no poden moure's sense que els veïns se n'assabentin, a les grans ciutats l'anonimat és tan exagerat que pots necessitar algú i trobar-te sol.

Quan en parles amb els amics i familiars no sempre arribes a posar-t'hi d'acord. Defensar que és bo que els veïns et coneguin i sàpiguen si ets per casa, has sortit de vacances, o passes temporades a fora. Si arribes tard del vespre a casa o et lleves de bon matí. Hi ha qui no ho suporta, i ho troba una incomoditat i una manca d'intimitat. Al final, però tot és qüestió d'actitud i saber valorar la part positiva de les coses i separar-ho d'allò que et pot perjudicar. 

Al llarg dels anys he canviat de lloc de residència, tot i que l'actual fa més de vint anys que dura, i no crec que a hores d'ara hagi de canviar. A tot arreu m'hi he trobat bé, encara que pugui tenir les meves preferències. La ciutat on vaig néixer té un pes especial, que fa que ho portis sempre al cor, però al lloc que t'han acollit i que t'has sentit estimat també et dona un valor afegit que te'l fa estimar i defensar de qualsevol crítica.

La gran ciutat, Barcelona, és probablement el tema que genera més discussions. Et trobes posicions totalment contràries entre qui ho defensa i qui t'en diu pestes. Recordo bé les meves temporades vivint a la gran ciutat, i no ho trobo a faltar, malgrat no en guardi un mal record. La gran ciutat més aviat m'embafa, i prefereixo viure en una petita o mitjana població, on coneixes a la majoria de la gent. És on pots dir clarament que a part d'amics i coneguts hi tens els saludats.

La diada d'avui és per a molts barcelonins la jornada de menjar-se la coca a la carretera. La concentració de cotxes que surten de la capital provoca grans retencions a les nostres autopistes, tots desitjosos d'arribar a la segona residència, o a casa dels pares i familiars, i poder celebrar la revetlla més solemne del nostre país. A tots ells els desitjo que els sigui lleu, i que puguin arribar sans i estalvi al lloc de destinació, i celebrar la tradicional revetlla de Sant Joan. Bona festa!

Sortir del foc per caure a les brases

"Sortir del foc per caure a les brases". Aquesta frase és molt popular i l'hem tingut en compte en moltes ocasions. No sempre l'alternativa és millor i a vegades fins i tot és molt pitjor. En aquests dies, en què el PSOE s'ha anat tancant en banda respecte a les reivindicacions dels partits polítics catalanistes, ens ve molt a la memòria què passaria si el vot independentista fes caure el govern socialista de Madrid.

La por que molts tenim a l'alternativa de la dreta espanyola, tan ancorada a l'extrem, ens fa ser molt cauts a l'hora de censurar l'actuació dels socialistes espanyols. Hi ha qui creu que quant pitjor estan les coses és més fàcil solucionar els problemes, però al meu entendre és una teoria molt arriscada i que no sempre funciona correctament. Agreujar la situació dels catalans per aconseguir solucions resulta perillós i probablement enganyós.

També és cert que haver d'estar acceptant el menysteniment del govern socialista espanyol per no caure en mans de la pitjor dreta d'Europa, no és cap consol i fa mal. Com es pot resoldre? Quina ha de ser la nostra actitud? Continuar empassant gripaus per no haver de penedir-nos de l'alternativa?

Aquesta reflexió se l'ha de fer el govern català, i de manera especial ERC que és qui està donant suport al PSOE, però també ens l'hem de fer nosaltres a l'hora d'opinar. És molt fàcil deixar-ho en mans dels nostres polítics i criticar-ne les conseqüències.

Sempre he pensat, i ho he escrit en més d'una ocasió, que no és el mateix tenir un govern socialista a Madrid que no pas del PP, encara que els primers no ens agradin i tinguem mala experiència, tant amb Felipe González, com amb el president Zapatero o l'actual Pedro Sánchez. Mai hem estat la nineta dels seus ulls i simplement ens han suportat amb més o menys estima i consideració. La dreta espanyola, però, i sobretot ara que Vox juga un paper important, és una amenaça per a Espanya, però sobretot per a Catalunya. 

L'espionatge descobert contra dirigents catalans, és una prova més a superar. No es pot permetre viure a mercè dels nostres polítics, sense que se'ns respecti la nostra intimitat personal i política. Cal insistir en demanar responsabilitats i forçar una altra manera de fer política. L'amenaça de fer caure el govern espanyol, no pot ser presa a la lleugera. Demanaria molt de diàleg, encara que sé que avui aquesta paraula ha perdut molt de significat. La solució no és gens fàcil, però hem d'evitar de sortir del foc per caure a les brases!

Un 25 de novembre

Un dia com avui ens convida a reflexionar com hem d'actuar la resta de dies de l'any. Tenim una xacra cruel, com és la mort de tantes víctimes en mans de les seves parelles o ex parelles, i no sabem com actuar per evitar-ho. Sens dubte que l'educació és un factor clau, però no únic. No està escrit enlloc que la gent amb cultura i educació no corren el risc de caure en la temptació.

Avui llegia que en molts casos de víctimes per violència domèstica hi havia indicis previs i que una denúncia a temps podia haver salvat la víctima. Això ens obliga a ser més solidaris i observadors, i saber actuar quan les circumstàncies ens fan témer una acció com aquesta. S'ha d'evitar, però de caure en el perill de veure crims arreu, o entrar en la intimitat de les persones.

Es fa difícil jutjar els nostres veïns i familiars, i per això hem de ser capaços d'actuar amb naturalitat. No podem anar a l'extrem de la desconfiança total amb l'altre, sinó simplement tenir els ulls oberts i saber reconèixer quan es fa necessària la nostra col·laboració.

Malauradament continuarà havent víctimes de violència, i per això caldrà sensibilitzar més la nostra societat sobre la necessitat de respectar els altres, fer adonar que la violència no porta enlloc, i que ens cal aprendre a conviure amb les dificultats, en la diversitat i sempre amb el respecte mutu.

Són tots els dies de l'any que ens cal tenir present aquest tema pendent, escampar a tort i a dret que no es pot actuar a través de la força, per sotmetre la parella, l'amiga, la més feble, fins al punt de llevar-li la vida per no acceptar-la com és, o no acceptar la seva decisió de tallar la relació.

Amb tota la humilitat m'uneixo al dolor de les persones que han perdut una persona estimada per culpa d'aquesta xacra, i imploro la necessitat d'avançar cap a la conscienciació que res es pot resoldre a partir de la violència.

Sota sumari només allò que interessa

És ben bé que només es troba sota sumari allò que interessa a algú, i en canvi es dona a conèixer totes les xafarderies que puguin implicar les persones que interessa deixar en evidència. Almenys això és el que es desprèn de tot el seguit de notícies i informacions que es poden llegir a través de les xarxes socials i als diaris. S'investiga sense fonament, només per intentar descobrir possibles delictes, i es fan córrer per la xarxa tot allò que pot desprestigiar les persones.

Certament, no es pot dir qualsevol cosa en la intimitat, perquè aquesta ja no existeix. Tot allò que dius per telèfon serà tard o d'hora publicat, si et fa més culpable del que aparentment pots arribar a ser. Això fa que haguem d'anar en compte amb què diem, perquè no saps mai si un dia seràs protagonista dels teus propis secrets fets públics.

L'operació Volhov està sent un serial millor que molts dels que pots seguir per Internet, i d'un tema se'n va a un altre per pura casualitat, però res queda en secret, sinó que tot s'escampa, i quan més gran és el merder, millor.

Hem arribat a saber que la Rahola es queixa que el director de TV3 li vol retallar el nombre d'aparicions a la televisió pública. Us confesso que darrerament veig molt poca televisió, però del record que en tinc, la Rahola era clara protagonista d'un gran nombre de programes televisius, de la Nostra.

El més mal parat és Madí, per unes escoltes telefòniques que tampoc s'han callat, sinó que s'han encarregat prou d'escampar per esquitxar quanta gent millor, a més del propi afectat. És això el que volem? És aquesta la transparència que desitgem en els afers públics? Potser és la manera d'escarmentar qui no opera prou correctament, però jo no crec que sigui la millor manera d'actuar. Si s'investiga, que es faci ben fet, i que al final pagui les conseqüències el que s'ho mereixi, sense necessitat de tanta xafarderia, sovint innecessària.

No vaig escoltar Felip VI. No m'interessa

A casa valorem molt el dret a la intimitat i segons quin personatge no hi entra, encara que sigui darrere el plasma. Evitem que persones com l'Albiol, la vicepresidenta espanyola o el mateix rei puguin sentir-se per algun racó de casa. No ens interessen ni en volem saber res.

Ni el vàrem escoltar ni he anat a llegir la premsa què en deia. No em fa moure ni em mereix el respecte que l'Espanya casposa i neofranquista vol inculcar-me. No, aquest personatge viu a Madrid i no em representa, perquè mai l'he votat ni he tingut l'ocasió de poder-ho fer.

Felip VI ens va ofendre i va deixar molt clar que no era el nostre rei. Va ser una alliberació, un no veure'm mai més interpel·lat per un personatge que ningú l'ha votat i que representa que li hem de besar la mà. No, Felip VI ni cap altra persona del seu entorn representarà res per a casa nostra, i molt menys després de l'ofensa del dia 3 d'octubre. També abans, però descaradament aquell 3 d'octubre va deixar clar que no actuava com a home d'estat, com a cap d'estat, sinó com a polític no electe en mans del PP.

Aquell dia va perdre la credibilitat i la capacitat de ser més que un símbol, i com a tal ha quedat. Com que a mi els símbols no em solucionen la vida, passo d'ells, i en tot cas em quedo amb aquells que m'agraden, que no és el seu cas. No tinc cap necessitat d'insultar-lo ni xiular-lo, simplement ignorar-lo. Ell serà un més d'aquells personatges que viuen a costa nostra i no ens ho agraeixin, sinó tot el contrari, que encara tenen la barra de renyar-nos perquè no els estimem ni fem el que ells volen. La història ha volgut que dos felips fossin la vergonya per a Catalunya.