Què entenem per diplomàcia?

Sovint em pregunto si tenim ben entès el concepte de diplomàcia. Si, quan ens referim a una persona com a diplomàtica, sabem ben bé què esperem d'ella i si el concepte el valorem positivament o no. Tot això ho lligo després amb les persones que exerceixen un càrrec que té a veure amb la diplomàcia, però no només.

Crec que quan diem que una persona és molt diplomàtica volem dir que sap quedar bé. Que se'n surt de les situacions sense provocar tempestes. Que aconsegueix calmar els altres i no fer-los enfadar. Llavors és quan em pregunto si els diplomàtics que negocien acords internacionals, utilitzen aquest saber fer només pensant a no molestar els altres. Podem lligar la diplomàcia amb la falsedat o l'engany?

Si consultem la Gran Enciclopèdia Catalana veiem que una de les accepcions diu: Diplomàcia és l'organització o procediment per a establir i mantenir relacions internacionals, mitjançant tractes i negociacions, i per a representar-hi un estat. Si busquem la paraula diplomàtic trobem la definició de membre d'un cos diplomàtic d'un estat, i també, que té habilitat i tacte per a portar temes delicats. En cap cas li veig la idea que exposava al començament de voler quedar bé. Potser és la conseqüència de veure els resultats de les negociacions dels diplomàtics, com per exemple a Europa amb relació a la guerra de Gaza.

I aquí és on volia anar a parar. Em fa l'efecte que si Europa no avança més és per culpa del malentès de la diplomàcia. Moltes reunions per no acabar decidint res de profit, i encara menys resolutiu. No em direu que l'actitud dels governants europeus respecte a Israel i el genocidi que practica a Gaza, i que vol ampliar a Cisjordània, no és una pèrdua miserable de temps, mentre anem sumant morts d'innocents?

Si la diplomàcia que es practica només procura no molestar els forts, els que poden fer-te mal, estem fent una mala pràctica de la diplomàcia i no sé si calen estudis ni recursos per preparar els diplomàtics professionals. 

Ja sé que les veritats ofenen, i no sempre s'ha d'anar dient les veritats pel que es pugui evitar, però enganyar o tirar pilotes fora és una mala opció, sobretot quan hi ha víctimes mortals que es podrien evitar. A mi no m'agrada provocar la gent, però anar mentint o fent l'orni per quedar bé, tampoc és el camí que escullo. Cal ser educats i sensibles, però en cap cas deixar d'exigir el respecte als drets humans, també als més forts que tu.

Desencís per l'evolució dels partits polítics

Els que portem uns anys en aquest món, que hem nascut sota la dictadura franquista, que vàrem córrer davant dels grisos quan érem universitaris i que vàrem confiar que amb la mort del dictador arribaríem a respirar aires de democràcia, avalats per una Europa esperançadora, ens trobem en estat de xoc quan veiem el que està passant en aquest segle XXI, que sembla no haver après res de la història ni dels fets fatídics d'ara fa cent anys.

Si analitzem les forces polítiques, com han evolucionat amb els anys i en quina situació es troben avui, i descartant aquells partits polítics ocasionals, que han aparegut i desaparegut sense deixar res de positiu, sinó més aviat havent empitjorat la política i de retruc la vida en societat al nostre país, ens adonem que la degradació i la pèrdua de valors i el baix nivell dels seus dirigents és un senyal inequívoc de la crisi que estem patint i que de moment no hi veiem un final feliç.

La història de la Catalunya de la transició democràtica parla de dos grans partits que s'han repartit el poder a les institucions, amb èpoques més brillants i d'altres de fosques i encara pendents d'analitzar a fons. Em refereixo al PSC i CIU. Els primers, que han aconseguit superar la pitjor crisi amb l'embat d'un partit irreal i oportunista, com va ser Ciudadanos, es troben en una etapa que no té res a veure amb la dels seus fundadors i garants de l'esquerra catalana. Els segons, desapareguts en combat, no han trobat encara uns hereus que facin honor a la seva memòria, i així ens van les coses.

Avui, en plena campanya d'unes eleccions generals que ens poden canviar el discurs més bàsic de supervivència de la democràcia, no tenim cap esperança que representants del poble català puguin incidir en les polítiques que condicionen el nostre futur. El PSC ha abandonat el seu país, els seus principis i la seva ideologia, per entrar a formar part d'un partit polític espanyol que es té per progressista, però que ha estat incapaç d'aprofitar la seva majoria parlamentària per fer el canvi democràtic que necessita el país.

Només ens queda el dret de fer-nos sentir, de dir les veritats per intentar avergonyir aquells representants polítics que neguen els nostres drets com a poble sobirà. Ni el PSC, ni els Comuns, ara sota les sigles de SUMAR, ni cap altra força política catalana no independentista farà res per a nosaltres. I amb l'exemple dels darrers anys al Congrés de Diputats de Madrid, dels tres partits independentistes catalans, només em consola pensar que amb la força de tots i el nostre vot, la CUP serà l'única capaç de dir les coses pel seu nom. No és gaire, però de moment és tot al que podem aspirar.

Pablo Iglesias provoca al socialisme ranci

Diuen que les veritats ofenen i això es podria aplicar a les declaracions del vicepresident Pablo Iglesias. Sempre he pensat que tot és millorable i acceptar això és la cosa més normal del món. Fins i tot ho acostumo a acabar dient que d'altra manera seria tot molt avorrit.

Qui no accepti que la democràcia espanyola és millorable no és just. Hi ha prou elements com per pensar d'aquesta manera. Crec que tan injust és dir que a Espanya no hi ha democràcia, com que aquesta està plenament consolidada. No és així.

A Espanya hi ha un objectiu que està col·locat per sobre de tot, i és el de la unitat, per sobre de qualsevol dels drets més elementals, i això grinyola. La sobirania és del poble, i el poble ha de poder decidir el seu futur. Tot allò que ho impedeixi són excuses, també les lleis més importants que ens puguem imaginar. També la Constitució.

Pablo Iglesias no és perfecte, ni les seves accions són plenament coherents, però no s'equivoca quan afirma que la democràcia espanyola és millorable. Tenim massa casos flagrants. No té sentit que un músic vagi a la presó per la lletra de les seves cançons, ni que un rei no se'l pugui jutjar per corrupció. Una cosa és protegir un càrrec pels efectes de l'exercici de les seves funcions, i una altra és permetre que sigui un corrupte i es lliuri de qualsevol judici. Això està mal entès, i és una de les raons per dir que la democràcia a Espanya no és perfecte.

Han sortit uns socialistes demanant la dimissió del vicepresident, perquè no accepten la crítica. No accepten que un membre del govern que ells presideixen pugui discrepar de la seva manera de pensar. No s'adonen que han quedat superats per la realitat. Defensen unes institucions al marge de l'ètica i la moral. Són capaços de defensar el seu model de país per sobre de la voluntat del poble, i això no s'avé gens amb el pensament progressista.

Criticar la mala gestió no és desprestigiar el culpable

Hi ha veritats que ofenen i el refrany "qui diu les veritats perds les amistats" sembla que estan de moda. Vivim en una època de moltes trifulgues, amb corrupció a moltes parts i també prepotència i prevaricació en què arriba un moment que ja no saps on és la normalitat, si en el delicte i el frau o en el bon fer de la gran majoria.

Per una banda molesta les acusacions, però per l'altra són tantes les actuacions criticables que produeixen cansament entre la població, la qual cosa significa un respir per als responsables d'aquests actes que, a vegades, passen a considerar-se les víctimes.

El perill del desconeixement pot portar que moltes persones que haurien d'estar apartades de la vida social i política, hi continuïn actuant i gestionant fraudulosament. Aquí hi ha la responsabilitat de les persones que coneixen el delicte o les males arts, si s'ho callen. La denúncia ha de ser contundent i contrastada, però mai amagada, perquè llavors la taca es fa més gran.

Avui llegia la resposta d'un dirigent del PP a la demanda del President català, d'un referèndum pactat, i m'avergonyia la manca de visió política i d'estratègia d'aquells que estan cridats a tirar endavant l'Estat espanyol. No tenen arguments i només col·loquen la llei que els convé com a element dissuasiu. Per més que vulguin, però, la veu del poble està per sobre de tot.

El PSOE, al marge de la voluntat de la seva militància, cedirà la presidència del govern espanyol al senyor Rajoy, responsable de tantes corrupcions, i pretendrà ser alguna cosa en el futur. Pensen que d'aquesta manera el seu partit polític aixecarà el cap, però no s'adonen que l'error i el frau que cometen vers el seu electorat els pot perjudicar durant molts i molts anys.

La meva porra respecte a l'actitud del PSC, que m'agradaria perdre, és que acabarà cedint davant el PSOE. L'única que podia tenir una veu discordant de veritat, la Núria Parlon, li han tapat la boca i tallat les ales. M'agradaria equivocar-me!