Una vegada més, pendents del TC

Malgrat les evidències, a Espanya es fa sempre el que vol la dreta neofranquista, el PP. Es tracta d'un partit corrupte i mentider que des de fa molt temps no té alternativa al govern espanyol. Des que Rajoy és president del govern de l'Estat, no ha tingut oposició capaç de fer-lo fora, tot i no disposar de majoria absoluta. Ara, amb l'embranzida de C's a Catalunya, aquests es veuen capaços de superar el PP i arribar a tenir opcions de presidir el govern. El més trist de tot és que no veiem, per ara, cap possibilitat que sigui el PSOE qui li pugui fer relleu.

Amb la situació en què ha quedat el PSC i el PP a Catalunya, de marginalitat parlamentària, queda ben clar que els seus socis espanyols han deixat de significar res per a Catalunya, ni són creïbles totes les promeses que puguin oferir. L'única força que tenen és la dels jutges, del Sistema Judicial i el Tribunal Constitucional, que són la mà dreta del poder executiu espanyol.

Aquest cap de setmana estarem pendents de la decisió que prengui el Tribunal Constitucional sobre la impugnació del govern espanyol a la investidura de Puigdemont. No els val que el Consell d'Estat hagi declarat que el fet no té fonament jurídic per ser recusat, perquè el govern sap que els seus amics del Tribunal Constitucional no els fallaran. La història ens ensenyarà tots els acords inconstitucionals i sense base jurídica, presos durant aquests mesos, però només servirà per recordar-ho, i mostrar com va funcionar l'època més grisa de la història espanyola en democràcia.

Fot fàstic

Aquesta seria la frase que em surt de dins del cor aquests dies, pensant en tot el que fa el govern espanyol, els seus jutges i polítics conxorxats, PSOE i C's. Em fa fàstic, però també molta ràbia, sobretot quan penso en polítics catalans que donen suport a l'article 155.

Puc entendre que Arrimadas vulgui presidir la Generalitat, perquè el seu interès se centra en el buidatge de competències, però que Iceta es presenti per governar a Catalunya, mentre està permetent que desmantellin la Generalitat, no ho puc entendre i em sap molt greu.

És molt fàcil donar la culpa als independentistes, sobretot quan els que els culpen se n'aprofiten. El seu fracàs ha estat l'excusa perquè el govern de l'estat ho aprofiti per buidar de contingut les lleis catalanes i intensificar la recentralització. És per això que s'ha de ser molt cec per no veure que un resultat favorable als partits anomenats constitucionalistes serviria per retrocedir en l'autogovern quaranta anys. 

Una vegada més haig d'insistir que l'única solució en positiu per a Catalunya i els que ens sentim catalans, ens agrada la terra, la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra manera de ser, només passa per votar les tres opcions sobiranistes. Tot el demés és un pas enrere, no només en les nostres aspiracions a l'autogovern, sinó també a la nostra pròpia existència amb un mínim de garanties per salvar la nostra cultura i el nostre país.

Un acte més del camí cap al Referèndum

Els que no tenim coneixements suficientment profunds en dret ens trobem aquests dies una mica perduts, però interessats en entendre com juristes de diferent manera de pensar argumenten els pros i contres de les decisions que podrà prendre el Parlament català, amb majoria sobiranista.

D'alguna manera ens estan oferint unes classes gratuïtes de dret i per tant els ho hem d'agrair. El que no pot ser són algunes declaracions que repetitivament acusen els polítics catalans de feixistes o nazis, una manera molt simple i estúpida de criticar aquells que no pensen com tu. Jo prefereixo els arguments jurídics que puguin desfer els arguments del govern català.

Entenc que hi pugui haver juristes seriosos que estiguin defensant posicionaments oposats, perquè es tracta d'interpretacions. Probablement, doncs, cadascú té la seva part de raó i quan això passa cal una mediació, que en aquests moments se'm fa difícil veure qui l'ha de presidir o dirigir.

De moment ens estem entretenint amb diferents escenificacions amb assistència de fidels seguidors amb la intenció de fer pinya, però amb el perill de mirar-nos massa el melic i creure que tot allò que veiem és la pura realitat.

Reconec les dificultats de l'actual govern i dels parlamentaris sobiranistes d'avançar amb aquest anhel de la independència. És molt fàcil criticar-los quan no som capaços de presentar una alternativa. Amb tot el meu respecte cap a les formacions polítiques que ho intenten, no podem concebre cap tipus de possibilitat que les forces polítiques espanyoles de torn ens puguin permetre res més del que fins ara hem obtingut, amb prou mostres d'atacs sistemàtics a la nostra cultura, a la nostra manera de ser, al fet diferencial dels catalans, ni millors ni pitjors que els altres.

Amb un Tribunal Constitucional amb una lectura més restrictiva que mai dels drets diferencials dels pobles d'Espanya, no ens defensarà a l'hora de convocar un referèndum, ni comptarem mai amb una majoria al Congrés de Diputats i el Senat que permeti una modificació de la Constitució espanyola per fer possible un model polític federalista. 

Un 17,8% de participació al Multireferèndum d'Arenys de Munt

El multireferèndum convocat ahir diumenge a Arenys de Munt no va assolir el mínim fixat del 19% per considerar-lo vinculant, segons decret previ a la celebració de la consulta. Al marge de les decisions que pugui prendre ara l'equip de govern local, ens porta a reflexionar sobre la participació ciutadana.

Ens podem preguntar si realment interessa a la ciutadania participar en la decisió de temes del poble on viuen, o bé ja en té prou en votar cada quatre anys a qui li concedeixen el dret a presidir el Ple municipal. Hem estat parlant durant molts anys de democràcia representativa i democràcia participativa, entenent que aquesta era molt més interessant i volguda pels administrats, però els resultats canten i posen en dubte l'interès dels vilatans per participar en la gestió de la seva vila o població.

Molts pensareu que una participació del 17,8% de la població històrica dels referèndums sobiranistes és poca, però si busquem un grapat de consultes ciutadanes a diferents poblacions, grans i petites, ens adonarem que la mitjana es troba molt per sota. Què vol dir això? Podem anar convocant consultes amb la resposta participativa tan baixa? Hem d'oblidar-nos de les consultes i que sigui el Ple municipal o govern, segons les seves competències, qui decideixi el nostre futur?

M'agradarà veure les conclusions de l'anàlisi que pugui fer el govern municipal d'Arenys de Munt, per comprovar quin grau de satisfacció té, quins creu que són els motius de la xifra de participants, què ha pogut fallar en no superar la xifra que estimaven com a mínima (19%)... Tindran ganes de continuar treballant la participació dels arenyencs?

De ben segur que alguna cosa no estem fent bé. No es tracta tant de buscar culpable, sinó de trobar la solució per tal que tots ens impliquem i interessem en els afers públics que ens pertoquen com a membres d'una societat més o menys organitzada. Qui tingui la solució que ens la faciliti.

Núria Parlon es llança a la piscina

Segons les notícies que he pogut llegir, sembla ser que Núria Parlon es presentarà a les primàries socialistes per optar a la primera secretaria del PSC. Una decisió important que de ben segur ha meditat. No només perquè és enfrontar-se al totpoderós Miquel Iceta, sinó perquè els temps no acompanyen i avui dia presidir el PSC et comporta més problemes que beneficis.

Núria Parlon es llança a la piscina, segurament després de comprovar que hi queda aigua suficient com per no trencar-se el cap, però tot i així és valenta. El PSC tradicionalment ha estat utilitzat com a suport del PSOE en hores glorioses i com a bèstia dels cops en moments difícils per al socialisme. Ara és un moment difícil a Catalunya i també a la resta d'Espanya. La força de Podemos no és la mateixa d'ICV, que ha viscut durant molts anys dels quatre militants i el record històric, sobretot de l'època del PSUC. Podemos, encara que hagi rebut un fort correctiu, ha nascut per liderar l'esquerra a l'Estat, i a Catalunya, amb el nou partit que Colau vol fundar, anirà pel mateix camí.

A partir del PSC i el nou partit, Catalunya voldrà recuperar el lideratge de les esquerres, però té entremig el procés cap a la independència que pot sumar o restar vots. De moment el PSC ha triat el lloc còmode per a la majoria de simpatitzants actuals, després de l'abandonament del sector més catalanista, però aquesta elecció, si el nou partit de Colau ho sap treballar bé, li pot suposar encara més desgast i continuar essent un partit testimonial. 

Segur que la Núria Parlon li pot donar molt més dinamisme i empenta que no pas l'històric Iceta, però haurà de lluitar molt i guanyar-se algunes antipaties de figures més intransigents amb el procés i el referèndum. Li desitgem molta sort i encert!