Els drons, armes mortíferes

Ja fa anys que hem normalitzat l'existència dels drons. Encuriosits, vàrem observar els primers exemplars que voleiaven per sobre dels nostres caps, tot enregistrant imatges. Alguns ho vèiem com una joguina. Ens deien que calia autorització en llocs habitats i una total prohibició al voltant dels aeroports per les interferències que podien provocar. Llegíem que les empreses de transport els podrien incorporar per enviar els productes, comprats per internet, fins al domicili dels compradors. Calia regular-ho bé per evitar el caos.

Digueu-me innocent, però no em podia imaginar que poc temps després de la seva presència, es convertirien en armes destructores, utilitzades en els combats de guerra, com ara passa entre Rússia i Ucraïna. Com que no hi entenc res de guerres i armament se'm fa difícil valorar la seva eficàcia i efectivitat. M'imagino que avui, és una arma difícil de controlar i molt precisa en els seus objectius.

Històricament, les guerres s'han desplaçat dels camps de combat a les ciutats i són les instal·lacions estratègiques de l'enemic els principals objectius. Atacar nuclis habitats ha provocat víctimes civils, encara que en més d'una ocasió podem témer que matar civils no sigui una manera de desmoralitzar l'adversari i forçar la seva rendició. Voldria pensar que l'ús dels drons evitarà les víctimes col·laterals, però les mateixes sospites de les imprecisions voluntàries em fan pensar que aquest objectiu tampoc serà prioritari.

La conclusió a què arribes és que els objectes, els invents, les eines que anem creant i desenvolupant, no són dolentes per elles mateixes, sinó per l'ús que se'n fa. L'ús dels drons pot beneficiar-nos en molts aspectes i és bo millorar la seva eficàcia i tecnologia, però al mateix temps poden ser armes mortíferes. Fa quatre dies que ens varen meravellar les imatges al cel, tot contemplant la Sagrada Família, però l'endemà t'ensenyaven les destrosses ocasionades per uns altres drons. Estem, doncs, en mans de qui té la força, els diners i el poder. Només podem desitjar que tinguin escrúpols, moral i humanitat. Si aquests valors queden aparcats, el futur no és gaire engrescador.

Qüestió de drets

Avui tampoc no hi ha servei de trens a Rodalies. El motiu sembla ser, que no hi ha prou maquinistes disposats a treballar perquè no consideren prou segura la xarxa, després de la llevantada. Això és el que m'ha semblat entendre i té un sentit. L'altra cosa és que ho veiem bé.

Els treballadors tenen el dret d'exigir seguretat a la feina i no posar en risc la seva vida. Per altra banda, els ciutadans tenen el dret de disposar d'un servei de transport per desplaçar-se a la feina o l'escola. En situacions com la d'avui ens adonem que la facilitació d'uns drets perjudica la satisfacció d'uns altres. Com s'ha de resoldre?

El debat és obert i no té una resposta fàcil ni ràpida. Cal valorar bé la situació i analitzar els arguments d'uns i altres. Passa una mica el mateix quan treballadors de serveis públics convoquen una vaga que perjudica els receptors d'aquests serveis. La llei és ben clara quan reconeix el dret a la vaga, però les persones perjudicades no ens ho acostumem a prendre massa bé.

Conviure no és fàcil i requereix, en primer lloc, voluntat de trobar solucions als conflictes, que per més que no ens agradin, apareixen de tant en tant. Sovint les coses s'agreugen per culpa d'actituds gens propícies a entendre'ns. Una vegada posats d'acord a voler trobar solucions, cal anar a fons i buscar alternatives que minoritzin els danys i perjudicis, i esforçar-se a ser comunicatius i transparents. La manca d'informació és un fet freqüent i poc resolt.

L'empresa pública encarregada del transport dels trens de Rodalies té una responsabilitat davant dels treballadors, però també davant de la ciutadania. Ha de resoldre el conflicte com més aviat millor i millorar el servei, evitant que situacions com la d'aquests dies es repeteixin massa sovint. Els treballadors, sense renunciar als seus drets, han de comprendre que estan prestant un servei públic de gran abast. Els usuaris de Rodalies han d'entendre que estem davant de casos excepcionals, si bé és cert que si s'haguessin fet bé les feines, probablement això no passaria, o seria realment excepcional.

És una qüestió de drets, però els deures?

Sense Rodalies

Avui s'ha suspès el servei de Rodalies i això, al nostre país, té una repercussió molt important. Són moltes les persones que diàriament utilitzen aquest mitjà de transport per anar a la feina, a l'escola, al centre sanitari i altres serveis que a vegades ens veiem obligats a assistir. Aquest país de pandereta volia lluir davant del món i va dedicar tots els esforços i diners per construir una gran xarxa de tren d'alta velocitat, oblidant-se de la xarxa bàsica per desenvolupar les tasques diàries de la majoria de la població.

Aquesta manca d'inversió ha provocat el deteriorament de Rodalies, amb problemes diaris i, de tant en tant, accidents amb resultat de mort. El tancament del servei per veure com es troba la xarxa després de la darrera llevantada té un sentit i s'ha de fer, però el manteniment, l'observació i les reparacions s'han de fer abans que passin les desgràcies.

Puc entendre que hi ha fets imprevisibles i que hem d'assumir, però no podem acceptar la manca de manteniment i inversió per fer fiable tot el recorregut i evitar al màxim els successos com els d'ahir a Gelida o Tordera.

Sortir avui a criticar el servei de Rodalies seria una irresponsabilitat si no estiguéssim parlant d'aquests problemes un dia sí i l'altre també. No se'ns pot acusar d'oportunistes, sinó de gota malaia reivindicant la necessitat d'invertir per millorar la xarxa bàsica de transport del nostre país. 

La línia R1, la que tinc més a prop, és un perill que es va agreujant a mesura que avancen les conseqüències del canvi climàtic. Una xarxa de tren al costat mateix del mar no reuneix les mesures de seguretat que requereix una infraestructura de transport amb tant de moviment. L'anhelat desviament de la línia per l'interior, a la zona del Maresme, no és una bajanada. És cert que es tracta d'un projecte molt ambiciós i costós, però no podem oblidar què està passant cada vegada amb més freqüència.

El traspàs de competències a la Generalitat ha de representar una millora per al bon funcionament del transport de Rodalies sempre que vagi acompanyat dels diners necessaris per adequar la infraestructura tan deixada de la mà. Lamentem la mort de les víctimes dels accidents ferroviaris, i animem a l'Administració a arremangar-se de veritat per evitar aquests accidents, motivats en gran part per la manca de manteniment.

Transport per carretera

Aquesta setmana he parlat de transport públic i carreteres. Una setmana en què hi ha hagut un accident important entre tres camions, amb el resultat d'un conductor mort. Hem escoltat l'opinió de transportistes i també de l'administració catalana i haig de dir que m'han deixat una mica preocupat.

L'AP-7, que jo definiria com a l'eix principal de la xarxa de carreteres del nostre país, cada dia va més plena, amb molts camions. Suposo que la manca d'una xarxa ferroviària de mercaderies en té una bona part de la culpa. La gratuïtat de les autopistes, que també he comentat més d'una vegada en aquest blog, fa que s'hagi incrementat el nombre de vehicles que hi circulen.

I si hi ha més trànsit, també hi ha més probabilitat d'accidents. Però la raó de la meva preocupació és la informació que ens arriba sobre les dificultats de trobar professionals de la conducció, que se supleix amb la incorporació de conductors sense l'experiència o el coneixement necessari per conduir per les nostres carreteres. Un problema d'homologació de llicències de conducció sense haver de fer cap mena de formació.

També es comenta que hi ha poc control policial, per evitar avançaments incorrectes i deixar una distància de seguretat entre els camions. Tot això, sumat a eventualitats i distraccions, fa que els accidents hagin augmentat. Què es pot fer?

M'imagino que la solució no és fàcil i cal tenir en compte moltes casuístiques. Probablement caldria ampliar el nombre de carrils, que en alguns trams és només de dos per direcció. S'hauria de comprovar la capacitat dels conductors novells o forans, i obligar-los a la formació específica per conèixer les característiques del territori. I tornaria a parlar sobre la gratuïtat de les autopistes, que va en detriment dels pressupostos nacionals, beneficiant els vehicles que només hi són de passada.

Encara veus molts vehicles circulant pel carril del mig o el de l'esquerra, quan el de la dreta està buit. Falta, doncs, més control policial i sancionar els infractors. Però el més important seria que el transport de mercaderies es realitzés a través de la xarxa ferroviària. I això és un tema pendent que arrosseguem des de fa massa anys. La cosa no pinta bé!

El trenet, transport o atracció?

En un centre comercial d’una certa envergadura he vist circular-hi un trenet per anar d’una botiga a una altra. De fet, es tractava més d’una atracció per a la mainada que no pas d’un mitjà de transport útil. De seguida m’ha vingut al cap el trenet que havia de ser i no ha estat a la nostra vila. He pensat que potser tampoc hem perdut un mitjà de transport a la vila, sinó en tot cas una atracció utilitzada per les nostres criatures acompanyades dels seus avis.

Desconec si hi ha estadístiques ben elaborades que ens diguin quins eren els usuaris del trenet d’Arenys a les anteriors edicions. Qui l’utilitzava i per a quina finalitat, servia per anar més còmodament a la platja? I per pujar al Pla dels frares o al barri dels pescadors?

Les dades sempre són importants perquè ens ajuden a valorar les activitats o projectes, i prendre decisions per al futur. Ara que ens hem quedat sense trenet, creiem que val la pena fer l’esforç perquè l’estiu que ve el puguem recuperar? I per què només l’estiu? Si el podem utilitzar com a transport per desplaçar-nos, per què ho hem de limitar a l’estiu? Quines són les destinacions més habituals?

Vaig llegir l’altre dia que es vol impulsar el taxi a demanda, subvencionat en part per l’Ajuntament. S’ha decidit d’acord amb algun estudi que arribi a la conclusió que és necessari, o es tracta una vegada més d’un impuls poc meditat? De fet, fa anys que se’n parla. És un dels molts temes que es varen pensar en el mandat anterior, però que no es varen tirar endavant. La planificació no és una característica del nostre govern municipal, i la lentitud en la presa de decisions espanta.

Continuem parlant de finançament

Quan llegeixo notícies sobre el model de finançament de Catalunya, dins d'Espanya, i la necessitat de la seva reforma, ric per no plorar. Com en la majoria de temes que tenen a veure amb la relació entre Catalunya i Espanya, no és res més que la cançó de l'enfadós. 

Avui era el Cercle d'Economia qui es manifestava apostant per un sistema federal, res a veure amb el model basc i navarrès. Podem entrar a valorar-lo, però el més important és recordar que l'actual model data del 2009 i que havia de reformar-se al cap de cinc anys. N'han passat setze i el més calent a l'aigüera. I no és que se n'hagin oblidat, perquè el tema surt a l'agenda cada dos per tres. El problema rau en el fet que no hi ha cap voluntat política de resoldre-ho. Ja els va bé com funciona, en perjudici de moltes comunitats, entre elles la catalana.

Un mal finançament provoca dèficit en tots els camps i una incapacitat per resoldre les emergències que se succeeixen encara que no vulguis. Ens trobem que tenim problemes greus en transport, en sanitat, en educació, com a columnes bàsiques de qualsevol societat, per no parlar d'altres àmbits no menys importants, però que gairebé ja no hi somiem.

El Cercle d'Economia defensa la doble tributació, compartint impostos l'Estat i la Generalitat, on cada administració pugui fixar els paràmetres i criteris independentment de l'altra. No veuen bé l'existència de dues agències tributàries, l'estatal i l'autonòmica, sinó que donen suport a la participació conjunta en una sola agència tributària.

Diguin el que diguin, però, des de la resta d'Espanya, amb la pressió de partits com el PP i Vox, i bona part del PSOE, ho criticaran dient que els catalans no som solidaris i que som rics gràcies a ells. Com si no tinguéssim un alt índex de pobresa, i no fos totalment falsa la seva crítica. 

És per tot això que tinc molts dubtes que es pugui avançar en la reforma, malgrat els acords verbals, o potser fins i tot escrits, entre el partit socialista espanyol i els partits independentistes catalans que li donen suport i el mantenen en el govern de l'Estat. 

Millorar el transport públic

Tenim molts reptes a assumir. És com si comencéssim de nou, i això es fa estrany. Què hem fet fins ara? Tens la impressió que ens hem estat dedicant a discutir qui tenia competències sobre què, i poc en millorar els serveis públics. Tots els esforços d'inversió han anat més de cara a la galeria, promovent fets espectaculars, que no pas intentant resoldre les necessitats bàsiques de la ciutadania.

En el cas del transport, a Espanya, és més que evident que s'ha prioritzat posar-se medalles de cara a fora, que no pas millorar els desplaçaments diaris de mercaderies i persones pel territori. Grans inversions en AVE, però les mercaderies s'han de transportar per carretera i les Rodalies, que serveixen per anar a treballar o estudiar, tenen greus deficiències que trigarem anys a resoldre.

Aquests dies sentim com el govern català ens parla del traspàs de la gestió de Rodalies, començant per la línia R1, que és la que circula per la nostra comarca. Van tard, però ens diuen que d'aquí a pocs dies ens presentaran el pla de treball i els terminis perquè sigui efectiu aquest traspàs. Tot i que m'agrada la música, voldria llegir bé la lletra. Podrem aconseguir les competències de la gestió ferroviària, però qui ens garanteix que millorarem el funcionament? Cal inversió, per tot el que no s'ha fet durant anys, però també entendre bé quines són les necessitats.

Crec en l'eficàcia de la proximitat. Quan les coses es veuen en la distància i des d'un despatx, compliquen l'efectivitat de les decisions que es prenen. Trepitjar el terreny ajuda a entendre què passa realment i quines necessitats hi ha, però no n'hi ha prou. Cal abocar-hi diners i haurem de veure si el nostre govern tindrà capacitat i recursos.

Si ens hi fixem bé, estem anant en direcció contrària a la tendència mundial actual dels conservadors anomenats llibertaris. Aquests volen buidar de continguts i poder l'administració pública, per afavorir la llibertat individual, malauradament, però, només d'uns quants. És el discurs de l'extrema dreta que aflora arreu del món. Ja cal, doncs, que aprofitem la inèrcia actual, abans no caiguem en el parany d'assimilar la fortalesa de l'Estat amb la corrupció, encara que tinguem motius per malfiar-nos de segons qui, pels exemples que tots coneixem i que han desprestigiat la política, en benefici de discursos populistes que no ens salvaran.

Rodalies, excusa electoral?

Avui, a part de les eleccions al Parlament, ha estat notícia el col·lapse de Rodalies. Crec que és de les vegades que hi ha hagut més afectació, encara que ja no ens sorprèn. Ho estan investigant, però tot fa pensar que es tracta d'un nou robatori del cablejat de coure, que ha provocat uns petits incendis en diferents punts del voltant de Barcelona, de manera que ha estat impossible arribar-hi amb tren. Com sempre, una de les principals línies afectades ha estat la R3. Aquest és un mal endèmic que no sé si s'aconseguirà solucionar mai.

    Arran d'aquests problemes se'm presenten diferents preguntes que no sé si tenen resposta, com a mínim una resposta que tingui sentit i justificació avui dia. En primer lloc m'agradaria saber si els autors dels repetits robatoris de coure arriben a ser identificats i detinguts, o bé és una pràctica segura que van fent sense cap conseqüència per a la seva persona.

    L'altra pregunta seria saber què em fan del coure sostret. Si el venen per fer diners, qui els hi compra? No hi ha manera de saber qui són els compradors que permeten fer negoci als lladres? Semblaria que si es troba el comprador, aquest hauria de respondre de la manera com facilita que els lladres continuïn delinquint. Si la policia no identifica els culpables, com a mínim que aquests no tingui la possibilitat de vendre la mercaderia i guanyar diners.

    I també m'agradaria saber si no hi ha manera de tancar l'accés a la via del tren. Ja sé que són molts quilòmetres de línies i que algun forat o altre troben per entrar-hi, però potser convindria repassar com està tota la xarxa i fer-s'hi més per evitar que sigui tan fàcil sostraure el cablejat.

    Ens queixem molt de Rodalies i crec que una mica de raó tenim. La inversió que s'hi ha fet és ridícula i desproporcionada respecte al tren d'alta velocitat, i Rodalies és el que dona més servei de transport a més gent i, al meu entendre, s'hauria de prioritzar. Està molt bé disposar de tren d'alta velocitat, però cal primer de tot que totes les persones que s'han de desplaçar per estudis i treball cada dia, tinguin un transport decent, cosa que no passa.

    Cal separar la gestió de la capacitat de resposta davant de les sorpreses desagradables com la d'avui. Sovint passa que la informació i presa decisions no són les més desitjades. Segur que una gestió propera, amb competència del nostre govern, seria més eficient, però no és només pel fet de dirigir-ho de prop que podrem assegurar un bon servei. El tema de Rodalies té corda per rato. De moment, avui, algú dirà que no ha pogut votar per culpa del tren.

Una xarxa radial que buida el territori

Aquestes darreres setmanes s'ha parlat molt de Rodalies i de tots els problemes que han afectat el normal funcionament de la línia de tren. Dir normal funcionament és una broma ja que tots sabem com funcionen els trens al nostre país, i els problemes amb què ens trobem si en som usuaris.

Al marge de les dificultats per aconseguir una inversió mínima necessària per al bon funcionament de la xarxa de trens que hi ha al país, cal parlar de les mancances al territori. La infraestructura ferroviària és radial amb destinació o origen Barcelona, un fet que critiquem molt d'Espanya, i que probablement ens ho hauríem de fer mirar.

Si vius fora de l'àrea metropolitana saps sobradament les dificultats que hi ha per desplaçar-te amb servei públic cap a altres zones allunyades de Barcelona i voltants. Si això ho vols fer en tren, la cosa encara és més complicada, per no dir impossible.

No estic al corrent de l'existència de projectes a mitjà termini per resoldre aquesta mancança que considero que hipoteca el futur del país, i que agreuja l'abandonament del territori. De totes maneres és un tema que fa molts anys que se'n parla, i que fins ara no s'ha resolt. Soc conscient que la majoria de la població catalana viu a l'àrea metropolitana, però, com un peix que es mossega la cua, si no es fa res per millorar la transversalitat del servei públic de transport, la tendència serà cada vegada més gran a potenciar la concentració de la població i l'abandonament del camp i poblacions rurals, però no només, sinó que dificulta la vida a ciutats mitjanes que podrien tenir la seva pròpia dinàmica econòmica i cultural.

Per un moment m'imagino el trasllat des de la meva residència, al Maresme, a la ciutat on vaig néixer, a Osona, i se'm fa molt difícil trobar la manera si no és passant per Barcelona, amb el que això representa de temps. Si el viatge és d'anada i tornada, la cosa ja és tota una epopeia.

M'agradaria, doncs, poder llegir que es fa alguna cosa per resoldre aquesta dificultat en el transport, paralel·lament a les obres de millora de la xarxa de trens, com pot ser la línia que va fins a Puigcerdà, que es troba en les mateixes condicions de quan jo estudiava a la Universitat de Barcelona, ara fa cinquanta anys.

El corredor del Mediterrani una quimera?

El corredor del Mediterrani és una necessitat que fa massa anys que espera ser una realitat. Els diferents governs centrals han actuat amb una mentalitat centralista que s'ha constatat al llarg de tota la història. Han preferit més invertir en l'esquema radial, a partir de Madrid, que no pas tenir en compte una zona amb molta activitat econòmica, però al marge de la capital.

La pressió que s'ha fet des de Catalunya s'ha menystingut deliberadament, i el relleu que ha agafat València sembla que ha despertat més interès. No és només beneficiar Catalunya, sinó tota la zona del Mediterrani, i en conseqüència l'Estat en el seu conjunt.

Com acostuma a passar, tot són promeses que no s'acaben complint, i any rere any s'ha de reivindicar aquesta necessitat que no pot esperar més. Avui s'ha reunit el col·lectiu Vull Corredor, amb una representació de 1.300 empresaris i l'assistència de la ministra de Transport, la catalana Raquel Sánchez. 

Hi ha un calendari previst que es tem que no s'acabarà complint. El problema és que ja anem tard, perquè no ha interessat al govern de Madrid, tant en èpoques del PP com del PSOE. El centralisme està molt arrelat en aquests dos partits, com es pot comprovar en molts aspectes.

I no els fa vergonya. Penso que caldria una estirada d'orelles des d'Europa, a veure si en fan més cas. Si més no ja que ens subvencionen, tenen tot el dret d'exigir que es vetlli per allò que pot ser beneficiós per incrementar el PIB. No és estrany que hi hagi malfiança amb la destinació dels diners europeus que ens han de venir, que també es volen centralitzar i no donar marge de maniobra a les comunitats perquè els gestionin d'acord amb les respectives necessitats.

Tot plegat un mal endèmic de difícil solució, perquè no hi ha una alternativa de govern al centre que sigui possible, i que tingui una mentalitat diferent, comprenent que allò que beneficia a uns quants, encara que no sigui directament Madrid, beneficia a tothom.

L'increment de preus

Paral·lelament a l'aprovació, per part del govern, dels pressupostos per a l'any 2022, vivim una espècie de psicosi per l'augment dels preus dels productes, ja sigui per l'encariment del transport o de les primeres matèries, i al que s'hi afegeixen els problemes que hi ha d'estoc de vidre i cartró. Aquest increment dels preus es considera que anirà a més en les properes setmanes, i els comerciants animen als consumidors a comprar abans de festes, quan es calcula que els preus estaran molt per sobre dels actuals.

Els efectes que té l'encariment de primeres matèries i transport són ampliades pels comentaris que corren per les xarxes, que fan d'altaveu i, en certa manera, contribueixen al mateix encariment. Fins ara els grans magatzems han aturat la crescuda, tot rebaixant el seu marge de benefici, però això té un límit, i si es posen tots d'acord, l'apujada és assegurada.

Els ulls estan posats en els efectes que això pot tenir sobre el preu del diner, que alhora comportaria un increment de les hipoteques, un cop dur per a les persones que tenen contractada una hipoteca amb interès variable. Fa molt temps que el preu del diner es manté a mínims, però tot fa preveure que aquesta situació està punt de canviar i que el preu també s'enfilarà, amb el perill de que caiguem en un procés inflacionista que no tingui aturador a mitjà termini.

Cal que els governs ho tinguin en compte i trobin la manera d'evitar al màxim l'augment de persones en situació de precarietat, sobretot pel que fa a les necessitats bàsiques de subsistència. La pandèmia ha contribuït a fer més gran el nombre de famílies amb problemes per arribar a finals de mes, i si el procés inflacionista arriba, seran més les famílies necessitades d'ajut. La sentència del Tribunal Constitucional sobre la rebaixa de l'IRPF a les rendes més baixes, tampoc hi ajuda.

S'acosta el final de molts peatges

Poc més de quinze dies perquè els peatges del nostre voltant desapareguin després de molts anys de pagar i aportar beneficis a les empreses concessionàries. Si no hi ha res de nou, el proper 31 d'agost serà el darrer dia que funcionarà el peatge de l'autovia del Maresme entre altres, però la solució final encara no la coneixem.

Ja n'he parlat en aquest blog més d'una vegada i he seguit d'alguna manera les diferents opinions al respecte. No hi ha dubte que el que agrada més sentir és que deixem de pagar per utilitzar les autopistes, però no podem oblidar que aquestes necessiten un manteniment i si l'ha de fer l'administració pública, d'alguna manera el pagarem, ja sigui els que utilitzin les vies, o tots els contribuents.

Els governs respectius ja varen avisar que calia trobar la manera de finançar aquest manteniment, però sembla que no es posen d'acord. Jo puc estar molt content d'anar fins a Barcelona sense haver de pagar peatge, però també exigiré un bon manteniment, i això com es paga i qui?

Crec que cal analitzar bé quins són els usuaris i beneficiats de la desaparició del peatge, i quins són els perjudicats si l'administració pública se n'ha de fer càrrec. D'entrada es veu clar que si no hi ha peatge i ho paga l'Estat o la Generalitat, els passavolants seran els que hi sortiran guanyant. Aquells turistes que no paguen contribució al nostre país, podran viatjar per les autopistes sense pagar. Si el manteniment es paga segons l'ús que se'n fa, llavors els que no hi sortirien perdent són els contribuents que no viatgen per l'autopista.

Ja vaig dir al seu dia que no veuria bé que el cost del manteniment de les autopistes sortís de la bossa general, sinó que tenia més sentit que ho paguessin els usuaris. No estem parlant d'una empresa privada, que hi ha de buscar el benefici, sinó d'una administració pública que ha de compensar-ne el cost. Qualsevol solució que passi per la caixa comuna, entenc que no serà justa, ja que no és un bé essencial i que se'n pot prescindir. En tot cas lluitem per un transport públic de qualitat.

La Comissió Bilateral

L'actualitat política se centra avui en la Comissió Bilateral Estat-Generalitat que hauria de desencallar uns quants temes que s'arrosseguen de fa anys. Voldria, doncs, ser optimista i pensar que és important la celebració d'aquesta reunió i hauríem d'esperar millores en els resultats a obtenir. El problema és que som com el gat escaldat, que fa massa anys que ens prenen el pèl i més aviat reaccionem de manera pessimista.

No només han de parlar de transferències pendents, sinó també de traspàs de noves competències i el tema que es repeteix any rere any, com són les inversions previstes a Catalunya que no s'acaben materialitzant. Ens queixem sempre que l'Estat inverteix poc, però fixant-nos només en les previsions inicials. Al final el resultat està molt per sota de la previsió.

La reunió d'avui hauria de marcar el presagi de com han d'anar a partir d'ara les converses entre els dos governs, ja sigui de manera bilateral per a cada cas pendent, com a la taula de diàleg que hauria de resoldre el futur de l'encaix de Catalunya dins de l'Estat espanyol.

Llegia també que avui hi ha hagut una reunió "secreta" entre la ministra de Transports, i exalcaldessa de Gavà, i el vicepresident del govern català, per parlar de l'ampliació de l'aeroport de Barcelona. Aquest també és un tema que cal parlar-lo molt bé i arribar a un bon acord. Haig d'entendre que la procedència de la ministra, amb un tema que li tocava de molt a prop, ajudarà a consensuar un acord que sigui el més beneficiós per a tothom. 

En el tema de l'aeroport hi ha intervingut molts col·lectius a l'hora de valorar-ne l'ampliació, sobretot pels efectes mediambientals que això suposa. A vegades ens sembla que les coses han de ser grans perquè siguin efectives i eficients, i resulta que es pot solucionar amb una millora de la seva gestió. Cal evitar que les característiques de l'aeroport de Barcelona condicionin en negatiu el progrés del país, però això no es pot fer a qualsevol preu, ni sense tenir en compte alternatives que també poden ser viables.

De les reunions d'avui m'agradaria poder esperar-ne bons resultats i poder trencar el malefici que no hi ha diàleg possible entre els governs espanyol i català.

Les vacunes arribaran en comptagotes

El camí de les vacunacions serà llarg i ple d’obstacles. A molts els sembla que una vegada descoberta la vacuna ja tenim el problema del coronavirus resolt, però no és així. D’entrada la segona remesa de vacunes ja s’ha posposat. Problemes logístics han impedit que el segon dia es puguin rebre les vacunes necessàries per seguir amb el pla de vacunació.

Aquest no serà l’últim entrebanc amb què ens trobarem i caldrà molta paciència. Però a més, una persona vacunada no té garantida la seva immunitat. No cal ser pessimistes, però sí que convé tenir clar que el problema no queda resolt un dia per l’altre.

I tot això pensant que tothom juga net i que les vacunes fan el circuit previst i ningú no fa trampes. De moment ja hi ha hagut incompliments a l’hora d’iniciar la vacunació tots el mateix dia, dins de la Unió Europea, però això és només una anècdota comparat amb les sospites de tràfic de vacunes a New York.

Vull pensar que la part científica de l’assumpte funcionarà, i que realment les vacunes serviran per immunitzar-nos del coronavirus, després ja resarem perquè els nostres governs sàpiguen administrar correctament la distribució d’aquestes vacunes i que tothom hi tingui accés.

Parlant d’accés, no ens podem oblidar dels països més enllà del nostre món occidental i privilegiat. Com arribaran als països africans i asiàtics? Hi tenen tan dret com nosaltres, però a més, per interès nostre, convé també que tots ells rebin la vacuna i fer desaparèixer el coronavirus de la Terra. Potser aquesta serà la raó que ens salvarà, ja que la solidaritat, en aquests casos és molt escassa.

La recentralització de Pedro Sánchez

Davant de la decisió del president del govern espanyol de recentralitzar el poder en sanitat, seguretat i transport, tothom reacciona segons l'interessa. Els presidents autonòmics socialistes no diuen ni piu, és dels seus. La presidenta de Madrid, del PP, protesta com ho fa Torra o Urqullu, ens prenen competències. Però ningú no és capaç de valorar-ho en funció de l'encert o no de les mesures, més que no pas de qui són les competències?

Els catalans que volen la independència saben que en la situació actual qualsevol excusa és bona per treure o minvar les competències. És precisament això el que ha fet que moltes persones hagin esdevingut independentistes. El PP de Rajoy hi va ajudar molt, i amb el 155 es va veure tot molt clar, ja que no només és des de fora, sinó que també des de dins hi ha qui li fa nosa l'autogovern.

Som uns quants que pensem que la jugada actual donarà peu a que en altres ocasions es restringeixin les competències autonòmiques. Costa molt el traspàs de competències. Dura molts anys i encara no s'ha aconseguit del tot, però en canvi el restringir-les es fa en un minut. És qüestió de signar un decret i assumpte solucionat.

Jo entenc que la solució passa per una entesa entre els diferents governs i el de l'Estat. Això no ha de ser tan difícil si es fa a consciència i no per interessos partidistes. El problema és que hi ha una creença que el més important és el govern de l'Espanya unida i que la resta és un joc per entretenir aquells quatre il·luminats que pensen en l'autogovern o la independència. 

Veurem si les mesures adoptades pel govern central es compleixen i serveixen per contenir el virus, i ens agradaria veure també més coordinació i saber fer entre totes les administracions implicades. Creure's que uns són més importants que els altres és un error.

Tret de sortida a una nova campanya electoral

Aquesta nit comença la campanya electoral per a les generals del 26 de juny, i celebro la decisió dels partits polítics locals de no penjar propaganda a fanals i arbres de la vila. Ho celebro per l'estalvi econòmic, però també perquè ens faran més fàcil aquests quinze dies de declaracions i promeses, que al final queden en no-res.

Entretant, avui al Parlament català es lamentaven de tot el que no podran fer enguany per l'actitud de tots els partits de l'oposició, incloses les CUP, en donar suport a l'esmena total als pressupostos. I nosaltres ho veiem passar i no hi podem fer res.

El ministre Montoro riu descaradament pel ridícul del nostre Parlament i ens anima a continuar units a Espanya per poder continuar rebent les seves almoines. I nosaltres ho escoltem i no hi podem fer res.

El senyor Millet continua pendent del judici pel saqueig del Palau de la Música, però l'absolen de qualsevol responsabilitat sobre el famós hotel del Palau. I a nosaltres ens ho expliquen i no entenem res.

Les CUP mantenen la seva coherència i l'oposició només es fixa en el full de ruta del govern català, però entretant la ciutadania ha de suportar dia sí dia també els retards dels serveis públics de transport, i ningú se'n fa responsable.

Aquesta és la situació a poques hores de l'inici d'una campanya electoral que, d'acord amb els darrers sondejos, no justificarien unes noves eleccions.

Per què no una alcaldessa per a Arenys de Mar?

Una vegada més ens trobem amb la discussió sobre la legitimitat dels pactes per escollir l'alcalde. Ha de ser alcalde el candidat de la llista més votada? És un frau a la població escollir un alcalde que no ha guanyat les eleccions? Què vol Arenys de Mar? Que l'alcalde en funcions continuï quatre anys més (la formació més votada)? Que governi una coalició d'esquerres (ERC+PSC+CUP+ICV= majoria absoluta)? Que el PP formi part del govern (una sola regidora)? Que en formi part el PSC que ha perdut el 50% de representants?...

Estic segur que no ens posaríem d'acord i tothom tindria prou arguments per defensar la seva postura. Quan es defensa enèrgicament que l'alcalde ha de ser el candidat de la llista més votada, hi ha qui es fa un embolic entre legitimitat i legalitat. Hi ha qui no s'adona que l'alcalde o alcaldessa surt escollida d'entre tots els membres del Ple municipal i enlloc està escrit que s'hagi de votar el candidat de la llista guanyadora. També hi ha molta hipocresia, perquè quan interessa es defensa la primacia de la llista més votada, però quan no interessa es fa l'orni. Què està passant a Andalusia? Per què el PP no practica amb l'exemple i no permet que sigui el PSOE qui hi governi?

Tornant a casa, ¿són més semblants els votants de JXA entre ells que no pas els que han votat ERC i la CUP? ¿Si haguéssim pogut votar persones, hauríem escollit les 17 de la llista que hem votat o bé d'entre llistes diferents? El sistema electoral és de llistes tancades i no tenim opció d'escollir les persones. Hauríem preferit el número 2 d'ICV, el cinquè d'ERC o la tercera de la CUP?

M'imagino que a la nostra vila s'imposarà el criteri del candidat guanyador, que al mateix temps no té cap problema amb pactar amb qui sigui -en aquests quatre anys formant govern amb PP, PSC i Bloc-. ERC, ara fa quatre anys, va tenir clar que passava a l'oposició, però és que ara són quatre regidors! Ben aviat en sortirem de dubtes, i si l'oposició continua a l'oposició, caldrà demanar-los una actitud més activa i constructiva i que tot allò que el govern de CIU+PP+PSC no ha estat capaç de resoldre, li exigeixin en aquests quatre anys que es presenten. 

No volem coses impossibles. Volem els carrers en condicions i més nets; un comerç dinàmic i atractiu; millores en la mobilitat, aparcament i transport; una solució definitiva al Mercat Municipal; potenciar el viver d'empreses, l'emprenedor i reduir l'atur... No volem res més del que ens han promès durant la campanya. I sobretot, volem transparència i participació. Que no permetin que l'alcalde torni a oblidar-se de la participació com ha passat durant aquest darrer mandat.