Mai com ara s'havia utilitzat tant l'expressió alto el foc, però les guerres continuen. Quantes vegades no hem escoltat o llegit que s'ha arribat a un acord d'alto el foc i no hem notat que la guerra s'hagués aturat? Què ens passa?
Sembla com si tothom es volgués posar la medalla d'haver aconseguit aturar una guerra i després de reunions que s'eternitzen, surten a declarar que s'ha assolit. Ho hem aconseguit! El fet és, però, que es continua disparant i matant a ciutadans indefensos. Per què ens enganyen? Ho creuen certament quan ho anuncien, o bé ja saben que és un engany, una manera de crear expectatives que són falses?
Avui ho llegim de la guerra entre Israel i Síria. De fet, Israel ataca a tothom i és lògic que s'acumulin les declaracions d'alto el foc amb qualsevol dels països amb qui es troba en conflicte. M'imagino que, com amb totes les coses, el conflicte arriba a assimilar-se de tal manera que ja és la cosa més natural del món i, en tot cas, els acords d'alto el foc són una anècdota més del dia a dia.
Fa molta ràbia que els humans siguem tan bàrbars que arribem a acostumar-nos a la guerra permanent. Fins al punt que ens oblidem dels veritables motius, l'arrel d'aquell conflicte que fa tants anys que persisteix, i que les morts de criatures i famílies innocents no ens cremin per dins.
Encara avui em ressonen dins meu les paraules amargues del conductor d'un microbús, a Jordània, parlant del conflicte a la Palestina ocupada, una expressió que el nostre guia no es cansava de repetir. Com vivia i patia un conflicte que no l'implicava directament, però que en quedava tan perjudicat de manera indirecta, perquè afectava la supervivència d'un país neutral, però desgraciadament veí!
L'alto el foc que tant sentim a parlar-ne a la televisió ja no ens aporta res de nou, ni ens alleugereix la pena de veure que diàriament hi ha tantes víctimes mortals per culpa de l'ego d'uns poderosos, que reben el suport directe dels líders occidentals.
