Contextualitzar els fets

Sovint entrem en discussions sobre fets passats i no sempre ens posem d'acord. Analitzar el passat requereix, al meu entendre, la capacitat de posar-ho en context. No podem jutjar allò que va passar fa no sé quants anys, segles fins i tot, amb els paràmetres actuals. Això, que sembla tan evident, no sempre es té en compte i caiem en la trampa d'imaginar-nos, segurament de manera inconscient, que aquelles persones que jutgem pensaven com nosaltres ara, o tenien els mateixos referents que ara nosaltres.

El cas dels colonitzadors espanyols en seria un exemple i jo, d'alguna manera l'he tingut present aquest estiu, durant el meu viatge de vacances. Al marge dels patriotismes contumaços. Aquells que la bandera i la pàtria ho són tot, la resta sempre hem estat molt crítics amb els descobridors d'Amèrica. Uns abanderats amb la creu d'estendard. 

Aquest estiu he constatat la subtilesa de molts guies sud-americans a l'hora de parlar de la història del seu país, de l'arribada dels colonitzadors i dels efectes destructius d'una civilització que no va resistir la invasió. Subtilesa en part per por de ferir-te, sabent d'on venies i no pas com pensaves, i també perquè tampoc la critiquen obertament. Hi busquen la part positiva. Sempre hi ha una part que pots salvar, encara que a vegades costa de trobar-la.

Si hi ha un exemple que és molt present des de fa temps a casa nostra és la història dels indians. De considerar-los uns herois i uns exemples a seguir es va passar a criticar-los el negoci basat en l'esclavatge. Aquí anem d'un costat a l'altre, i és difícil no deixar-se portar per la passió. En cap cas podem justificar el negoci amb persones humanes, i hauríem d'evitar retre homenatges o posar-los als altars. Una altra cosa és jutjar-los amb els paràmetres actuals.

L'experiència d'aquest estiu m'ha servit per aprendre a valorar les coses amb fredor, tenint en compte tots els paràmetres i no creure que els referents es mantenen en el temps. Tot canvia i hem de ser capaços d'acceptar-ho i després actuar en conseqüència. Les bestieses del passat no les podem acceptar, però és encara pitjor trair els pobles per conveniència pròpia. Penso en els sahrauís, i la traïció del govern espanyol actual. Això no té perdó.

En diuen democràcia, però és autoritarisme

Com acostuma a passar en política, la decisió del Tribunal Constitucional és, a parer de cada part, una bufetada a l'altra. En el fons, però, no deixa de ser una intromissió il·legítima d'en Tribunal en contra de la voluntat del poble.

Algunes persones escriuen, com si fos una novetat, que el TC menysté la voluntat de la ciutadania i decideix al marge. Diuen que els catalans, majoritàriament, vàrem votar una opció independentista i que ara el TC, a instàncies del govern espanyol, ho ignora i decideix el que vol. Són dotze magistrats, que ocupen el seu lloc per voluntat política i majoritàriament del PP, que decideixen en lloc de milions de catalans i catalanes.

Però això no és cap novetat, sinó que ja va passar amb l'Estatut d'Autonomia que vàrem referendar els catalanes després de ser aprovat pel Parlament de Catalunya i el Congrés de Diputats espanyol, havent passat les tisores. Si això se n'anomena sistema democràtic, jo tinc molt mal entès què és Democràcia i com es viu en democràcia.

Una vegada més, doncs, la veu dels catalans és menystinguda i se'ns imposa la voluntat dels colonitzadors, per ordre d'un partit polític que em prou feines ha pogut entrar al Parlament català, en unes eleccions a instàncies del seu president, una persona ridícula que els espanyols no es mereixen tenir com a governant.