El servei públic d’aquest país…

Avui em preguntava per què a l’aeroport de Barcelona les maletes triguen tanta estona a aparèixer a la cinta transportadora de la terminal, a diferència de molts altres aeroports. Tampoc és cert que només passi a Barcelona, i potser en alguna ocasió han estat molt ràpids, però deu ser que jo sempre estic de pega i em toca el torn dels lents. Hi ha alguna responsabilitat a exigir? Qui se n’ha de fer responsable i donar-nos explicacions?

    No fa gaire vaig veure unes baralles entre persones que lluitaven per aconseguir clients per protegir-los les maletes abans de facturar-les. Vaig saber que el servei oficial no funcionava i eren particulars que pel seu compte oferien aquest servei i d’aquesta manera fer algun caleró. Així funciona l’aeroport del Prat de Llobregat? 

    És evident que els problemes de Rodalies són molt més greus, bàsicament perquè afecten a molta més gent. A persones que han d’agafar el tren per anar a treballar o estudiar, i que no tenen alternativa. De totes maneres no estaria de més que també cuidessin el servei que es dona als aeroports, encara que la majoria d’usuaris puguin estar de vacances, que no tots. Si és un servei públic caldria prendre-s’ho més seriosament i intentar estar a l’alçada.

    I tot això ho estic escrivint mentre faig temps per esperar les maletes. L’avió ha aterrat fa més d’una hora. Crec que hi havia temps per treure-les de l’avió i portar-les a la terminal. Confio que no s’hagin extraviat. Avui potser batré el rècord!

    Voleu saber com acaba la història? Una hora i mitja més tard han començat a sortir les maletes de l'avió, però les que esperàvem, no. No sé on passaran la nit, ni quan arribaran a casa. Està comprovat que en algun lloc del món ho han fet encara pitjor que a casa. Paciència!

No hi ha suficient consens per reformar la Constitució

Això diuen els pares de la Constitució i m'imagino que no ha vingut de nou a ningú. En circumstàncies normals és impossible que hi hagi consens, i si aquest s'aconseguís, crec que els catalans que ens estimem el país, la llengua i la cultura hauríem d'agafar les maletes i exiliar-nos.

Sempre he pensat que si mai modificaven la Constitució espanyola seria per a pitjor, i això m'ha fet poc amant a exigir modificar-la. Tocar res a Espanya seria per sortir-hi perdent, i això no vol dir que ara estiguem molt bé, sinó que el poc que tenim és considerat excessiu pels governs espanyols.

D'aquesta manera només ens pot consolar no tocar res i tenir prou força per defensar el que tenim, ja sigui l'educació, la llengua, i els drets singulars que hem aconseguit fins ara, conscients que sempre serem envejats i tindrem l'amenaça a sobre.

Sentir els discursos dels anomenats pares de la Constitució és com ficar més llenya al foc, perquè ens retreuen el nostre mal comportament tenint en compte els grans avantatges que tenim respecte a les altres comunitats. La crítica que fan als successius governs espanyols és mínima, i en canvi a nosaltres ens deixen com un drap brut. En paraules d'ells, hem estat deslleials.

Tindrem sort si som capaços de recuperar-nos de la darrera sotragada, i procurar anar més junts per, si més no, tenir la força d'expressar allò que no ens permeten, i que se'n faci ressò més enllà de les nostres fronteres. A partir d'aquí, siguem valents i feliços. No podem continuar vivint amargats, la qual cosa no vol dir acceptar la realitat sense resistència, però dosificant la mala llet que ens provoquen. 

Assegurem una majoria absoluta sobiranista, no tant per aconseguir la independència, sinó per salvar bous i esquelles que, avui, ja hi tindrem prou feina.

Adéu Stockholm

Som a dalt l’avió, el més pesat del viatge. Abans recordo que em feia il·lusió volar, però ara ja no, ara em cansa. De totes maneres aquest viatge és curt. A quarts de nou serem a Barcelona. Hem sortit mitja hora més tard de l’horari previst.

En el comiat d’Stockholm ens ha plogut. No podia ser que estiguéssim dos dies a la ciutat sense veure la pluja. La sort és que no ens ha impedit fer allò que volíem.

L’objectiu era visitar la biblioteca pública, per recomanació d’en Josep. Minuts abans de les 10h hi havia un parell de cues amb persones esperant per poder-hi entrar. Fins i tot infants d’alguna escola bressol o curs infantil. Ha valgut la pena! L’exterior resulta curiós, però l’interior és fantàstic. Hem preguntat com es podia fer perquè hi haguessin llibres en català i ens han dit que aquests els podríem trobar a l’edifici internacional on hi ha llibres de mes de cent-vint llengües diferents.

La resta del matí consistia en retornar a l’illa del centre de la ciutat i passejar per aquells bonics carrers, això sí amb els paraigües estesos, i entrar a comprar les darreres coses que ens feien falta ho volíem regalar. 

En l’últim tram del matí, quan hem arribat a l’hotel per carregar les maletes al bus, ha deixat de ploure i hem pogut replegar el paraigües. Ha estat llavors quan m’he adonat que el viatge s’havia acabat. Demà ja farem una anàlisi de tot el viatge. Avui ens quedem amb l’adéu a Stockholm.

Abonats a les cues de l'aeroport

Ahir vaig tenir ocasió d'anar fins a la terminal 1 de l'aeroport del Prat, per acompanyar la meva filla que tornava a Maó, i veure les cues que es formen per poder passar el control de seguretat. És curiós que amb el temps les cues s'han traslladat de lloc. Abans les cues les trobaves en el moment de facturar les maletes. Ara cada vegada hi ha menys maletes, però el problema es troba en el moment de passar el control.

L'empresa privada ha aconseguit modernitzar el check in, i és possible fer-ho des de casa i, en el cas de Vueling, treure't tu mateix la targeta d'embarcament. Després has d'anar tot seguit a fer la cua de l'administració pública. Aquesta ha empitjorat.

Entenc que les condicions actuals d'amenaces i atacs reals de terrorisme comporten mesures més dràstiques a l'hora de comprovar que totes les persones que embarquen als avions ho fan correctament i sense elements que puguin ocasionar una catàstrofe, però això no justifica que s'hagin de produir aquestes llargues cues. Es poden obrir més zones de control, no?

Tinc el costum, quan assisteixo a llocs on hi ha persones d'arreu del món, d'imaginar-me sota la seva pell i intentar endevinar què pensen sobre les situacions en què es troben. Ahir, per exemple, havent de fer aquestes llargues cues. No cal dir que el meu pensament anava dirigit a la vergonya que sentia per les condicions de tercer món en què ens trobàvem. Però això sembla interessar ben poc a les nostres autoritats, i tots sabem l'opinió dels ministres espanyols: la Generalitat ho administraria molt pitjor.

Per cert, vaig fer un comentari a una noia del taulell d'informació, i em va dir que eren unes cues normals les d'ahir, que no destacaven per llargues... Segur que hi deu haver dies pitjors.