Ensurt al Pla dels Frares

Ahir a la nit es va originar un incendi en un local dels pisos que són propietat de l'Agència Catalana de l'Habitatge, a Arenys de Mar. Sortosament, tot va quedar en un ensurt, sense que es registrés cap persona afectada ni calgués desallotjar els veïns. Aquest fet se suma al conjunt d'incidents que es produeixen durant l'any, des de la seva inauguració.

Aquests pisos socials que gestiona la Generalitat són un pou de conflictes i no pas per la gent que hi viu, sinó per les ocupacions sistemàtiques, la deixadesa de la propietat i la impotència del govern municipal per aconseguir una gestió d'acord amb les necessitats i característiques d'aquests habitatges.

Dissortadament, el mal funcionament no és exclusiu d'aquí a Arenys, sinó que el model i els problemes es repeteixen arreu on hi ha aquests habitatges de titularitat pública. És aquesta experiència nefasta el que ha fet desconfiar, sovint, de la creació de nous habitatges socials. Som molts els arenyencs que encreuem els dits, i desitgem que les fundacions encarregades de gestionar els nous habitatges de lloguer assequible, a la zona del Bareu, no comportin els problemes que estem acostumats a veure.

Des de la seva inauguració, els baixos dels anomenats pisos dels frares, estan tapiats sense cap mena d'activitat que podria ajudar a dinamitzar el barri i, qui sap, si alleugerir els problemes d'ocupació i abandonament que hi tenen lloc. 

Em consta que el govern local, d'ara i d'abans, ha intentat resoldre la situació d'aquests habitatges, sense gaire èxit. Des de la distància, malgrat les múltiples reunions que s'han celebrat, no es viuen ni pateixen els problemes existents, i això fa que tot quedi en paraules i promeses de millora sense que s'acabi resolent.

La defensora del ciutadà, de la nostra vila, hi ha dedicat hores i esforços des del primer dia, insistint a les diferents administracions perquè trobessin una solució a tots els problemes. Van passant els anys i res no canvia. Aquesta nit ha estat un incendi, que encara no es coneixen les causes, però no saps què pot passar demà, i això no permet viure tranquils els seus residents i de retruc ens fa mal a la resta de vilatans.

Aldarulls al barri de Cerdanyola

Aquests dies hem seguit les notícies dels actes vandàlics del barri de Cerdanyola, a Mataró. És molt trist llegir tot el que està succeint i em costa de creure, com diuen alguns, que el motiu rau en els problemes d’habitatge, les ocupacions de pisos i els desnonaments. Em costa de creure perquè no hi ha d’haver una relació entre el problema de l’habitatge, que és molt greu i que s’han de buscar solucions urgents, al marge de la planificació a mitjà i llarg termini, que no ha existit, i el vandalisme. Cremar contenidors, amb afectació a altre mobiliari públic i cotxes privats no resol res, i només guanya força la xenofòbia i l’atac a la immigració.

És evident que si hem arribat al punt crític de manca d’habitatge accessible és perquè no s’ha governat bé. No s’ha planificat ni analitzat les necessitats d’habitatge, al marge de l’especulació, que ha existit i existeix. La solució d’aquest problema no serà causada per la violència, sabent que sempre hi ha algú que gaudeix de la disbauxa, perjudicant els més vulnerables.

Parlar de l’habitatge, de les ocupacions, els desnonaments, o la propietat no és fàcil. Sempre apareixen els tòpics, les radicalitzacions i els esveraments. Cal ser assenyat, no moure’t per la passió, encara que sí que s’ha d’actuar. No n’hi ha prou amb reconèixer el problema, sinó que s’han de trobar solucions.

Em sap greu per la gent que viu al barri de Cerdanyola. Estigmatitzats i jutjats erròniament per les aparences. Hi ha persones que no hi viuen i es creuen els salvadors dels problemes. I si, a sobre, es dediquen a incendiar contenidors i barallar-se amb la policia, no els estan fent cap favor. Tot el contrari.

Cal demanar a la gent que tinguin calma i no perjudiquin més del que ja està, i als governants, que legislin correctament, que no s’encantin, i que siguin conscients que ells poden jugar un paper important per reduir els problemes actuals.

Reivindicar el teu barri

Fa uns dies vàrem poder veure la importància que pot tenir un gest fet per una persona reconeguda i que, d'alguna manera, està servint d'exemple i model de molts joves. Em refereixo al jove jugador de futbol del Barça, que ha valorat ser d'un barri de Mataró, Rocafonda, molt desprestigiat, i que gairebé ningú hi voldria viure. En aquests casos, el més fàcil és marxar-ne a la primera que pots, i deixar-lo per impossible.

Lamine Yamal ha parlat del seu barri i l'ha reivindicat. I això és el millor que es pot fer de l'entorn on t'ha vist néixer o créixer. Defensar allò que et pertany, amb tots els seus defectes i inconvenients, però que és el que has vist i segur que en guardes bons records. Mai res és totalment negatiu, per malament que estigui la situació i el lloc.

Tots podem fer aquest exercici de parlar en positiu, encara que ho acompanyis d'instàncies als nostres dirigents perquè hi inverteixin i ho millorin. La diferència està, però, si qui ho fa té un reconeixement públic, del tipus que sigui. En aquest cas es tracta d'un jove talent del futbol que està fent meravelles i aconseguint que molts joves, i no tan joves, gaudeixin d'un esport, d'un club, d'un país. I tot això gràcies a una persona que col·locaríem al sac dels més desprestigiats, de les famílies migrants, amb el que això significa.

No sabem fins on arribarà la jove estrella del futbol. Confiem que no sigui un èxit efímer, com ha passat altres vegades. En tot cas, però, mai li podrem agrair prou el seu gest. Sobretot les persones que viuen al barri de Rocafonda, però també totes aquelles que fàcilment li hem penjat l'etiqueta de lloc infernal on no cal anar.

Encara que no segueixo gaire els partits de futbol, sí que he pogut veure, a través de les xarxes socials, algun gest d'en Lamine, que et fa entendre per què ha actuat d'aquesta manera. No és un simple gest, sinó una manera de ser i de viure que fa feliç als que té al seu voltant. Ens hem de felicitar d'haver-lo conegut i tingut ben a prop, i sobretot, de la lliçó apresa d'empatia i orgull de pertinença. 

Descontrol

Hem llegit que avui s'ha dut a terme una inspecció simultània a diferents supermercats 24 hores, amb el resultat de multitud d'infraccions, algunes de les quals són greus. Quan ens ho expliquen ens preguntem quant de temps feia que se sabia i no s'actuava? De qui és la responsabilitat del delicte? Dels pakistanesos que estan a l'altra banda del taulell? De les empreses concessionàries, algunes de les quals són prou conegudes?

Aquests supermercats han fet tancar moltes botigues de barri que sempre havíem vist i comprat les urgències i descuits. Competir amb ells és gairebé una quimera, i per això han tancat i, en canvi, han proliferat aquests supermercats. Ara ja no cal agafar el cotxe i desplaçar-te a fora de la vila, ja que, en el cas d'Arenys, te'ls trobes al bell mig de la Riera.

Davant dels fets l'única cosa que se m'acut és dir que falta control. Hem de facilitar l'obertura d'establiments eliminant la burocràcia prèvia, ara que se'n parla tant, però després cal un control i seguiment exhaustiu per assegurar que s'està fent bé. 

De les infraccions cal destacar l'ús d'espais inhòspits com a habitatge. I aquí entraríem a parlar del problema de l'habitatge, que és un tema que arrosseguem de fa temps, i certament hi ha relació, però no es pot fer els ulls grossos i no vetllar perquè no hi hagi persones que visquin en riscos de tota mena, entre els quals hi ha el de la insalubritat.

Atenció, però, que el més fàcil és donar la culpa als immigrants que s'han d'espavilar a guanyar quatre calerons de la manera que sigui, amb moltes dificultats perquè la llei d'estrangeria no els ho posa fàcil. La culpa no és d'ells. L'administració s'ha de posar les piles i legislar correctament i controlar que tot funciona com ha de ser, però solucionant els problemes i no facilitar que la gent, per poder subsistir, hagi d'actuar fora de la llei. 

Il vaporetto

Avui tocava tirar del transport públic per no dir que hem estat tots els dies caminant. Volíem tenir l’experiència de desplaçar-nos amb el sistema de transport públic que funciona a la llacuna de Venècia.

Hem tornat a trepitjar el barri jueu, amb noves històries per conèixer millor la ciutat, de per què l’hem trobat així, i quin futur li espera.

I hem pujat a una plataforma a la part superior d’uns magatzems de luxe des d’on hem tingut unes vistes interessantíssimes de Venècia. A primera hora ens ha plogut i també ens ha permès experimentar unes primeres passes sota el paraigües. Tot suma.

Es nota que arriba el cap de setmana i es veu més gent pel carrer. Els bars i restaurants amb música en directe. Diuen que la pandèmia ha reduït a una tercera part el nombre de visitants. Això ens ha afavorit perquè és molt diferent passejar-te tranquil·lament sense haver de demanar pas.

I ara, preparant la jornada de demà, mentre païm el sopar que ens ha servit per recuperar forces. 

El barri jueu de Venècia

Com acostuma a ser una tradició en les nostres sortides a ciutats europees, avui hem visitat el barri jueu de la ciutat, en un “free tour” a mans d’un andalús afincat, si més no temporalment, a Venècia. La casualitat ha fet que fos el mateix guia que ahir ens va ensenyar una altra part de la ciutat i la seva història. També s’ha donat el cas que la majoria dels participants érem catalans.

Les visites del dia s’han complementat amb les més clàssiques i patrimonials, com és la basílica de San Marco, el Palau Ducal, el teatre de l’òpera La Fenice, i algun museu d’entre mig. 

L’encant, però de la ciutat és perdre’t pels carrers i pons, anant amunt i avall, amb la tranquil·litat de no trobar-te cap cotxe, i enguany, atesa la pandèmia, amb molta menys gent. Això sí, ensenyant el codi de vacunat de la Covid i prenent-te la temperatura i la mascareta a la cara.

La història t’ensenya l’evolució de l’home, la seva manera d’afrontar-se a les dificultats de la vida, i les limitacions humanes per fer front a la natura i els seus efectes. Visitar una ciutat no és només veure què hi passa ara, sinó també com s’ha arribat aquí i quin futur s’espera.

Visitar el barri jueu de Venècia és plantar-te en un racó totalment diferent del centre neuràlgic del turisme, però a tan sols vint minuts a peu.

Ara ja només ens queda el sopar i la passejada nocturna per preparar la jornada de demà.

Ens apropem a Edvard Grieg

Ens hem llevat a la ciutat noruega que va ser capital de país, Bergen, amb el repte de ser dels pocs turistes que visiten la ciutat sense veure caure ni una gota. Us avanço que el repte s’ha aconseguit, i en el moment d’escriure aquest post estem volant cap a la capital sueca, Stockholm.

El matí l’hem començat visitant la casa-museu del gran músic noruec Edvard Grieg, el seu estudi i l’actual sala de concerts, amb una capacitat per a dues-centes persones. Us haig de dir que la visita ha estat molt interessant, i el paratge on es troba és espectacular. Hem tingut la sort de ser els primers d’arribar-hi i per tant sense saturació de turistes, cosa que sí passava quan nosaltres sortíem en direcció al Gamle Bergen Museum, una reproducció de l'antiga ciutat de Bergen.

La tarda l’hem aprofitat per visitar alguns carrers de la ciutat, i especialment el barri de Knosesmauet, on es troba tot un conjunt de cases de fusta típiques de la ciutat, que ara no visiten els grups organitzats a petició dels seus habitants, que veien afectada la seva vida íntima i familiar. He pensat en els barcelonins queixosos per la saturació del turisme. A Bergen, tot i haver-hi molts turistes, no tens la sensació de caos, com sí passa als voltants de la Sagrada Família.

Després hem pres el vol des de l’aeroport de Bergen fins a Stockholm, que és el moment en què estic escrivint aquest post. A l’aeroport hem tingut un imprevist que hem solucionat gràcies a l’amabilitat dels treballadors de l'aeroport, i la primera cosa que ens ha vingut al cap és pensar que el mateix conflicte, al nostre país, no hagués acabat bé, simplement per qüestió d’actitud i professionalitat ben entesa. Em reservo tractar aquest tema en profunditat una vegada arribem al nostre país. Pensar-hi m’avergonyeix.

No trigarem gaire en arribar a la nostra destinació: Stockholm.