El dia de la loteria

El vint-i-dos de desembre tot es paralitza i les notícies es concentren en el sorteig de la loteria de Nadal, amb tota la premsa a punt per presentar-se a les localitats on cauen els primers premis. És un sorteig que il·lusiona, però que amaga un gran secret: els premis es concentren en uns pocs números i la resta s'emporten la meitat de premi que la resta de l'any. L'alegria desbordada dels guanyadors fa possible que la tradició continuï, i que cada any, en aquesta data, tot giri al voltant del mateix, com si no succeís res més a la resta del món.

El ganxo d'aquest sorteig l'ha intentat imitar la loteria catalana, però no ho ha aconseguit, i en part és degut als pocs premis que es reparteixen i, per tant, a la poca gent que en surt beneficiada. Un fet, de qualsevol mena, agafa empenta si pot córrer de boca a orella. Si tu coneixes persones que s'han beneficiat d'un sorteig més fàcilment t'engresques la següent vegada. Quan només ho veus per televisió, la teva resposta és molt més freda. 

Recordo les cues davant de les administracions de loteries de Vic, una colla d'anys després d'haver repartit la grossa de Nadal. El fet de saber que aquelles loteries havien venut la grossa, semblava que havia de tornar a passar, i a Vic va ser així amb un parell d'anys de diferència. 

També les administracions que tenen un volum important de vendes i que, lògicament, tenen més números per repartir algun premi gros, creen moltes expectatives i hi pots veure llargues cues, dies i setmanes abans del sorteig. És la notícia localitzada en un punt, la coneixença de persones que han estat agraciades amb un premi, el que engresca els compradors, sense tenir més possibilitats d'èxit que els que no acostumem a comprar butlletes.

I això ho podem traslladar a molts aspectes de la vida. La moda, aquell fet que crea expectació, sovint efímera, però que en poc temps provoca moviments aparentment inexplicables, si més no racionalment. Però si tot això provoca il·lusió. Si ningú s'hi deixa la setmanada. Si no provoca cap cataclisme ni crisi familiar, benvinguda sigui la loteria. Avui, però és el dia de la salut, el que agraïm totes les persones que no hem guanyat el premi perseguit. I realment és la salut el millor premi que podem aconseguir a la vida!

La moda

Sempre he pensat que la nostra societat, que és una societat de consum, es mou a base d’una successió de modes que ens convida a gastar, perquè les coses de seguida resulten obsoletes. Reduïm la vida útil moguts per la pressió que rebem de les marques comercials que necessiten vendre. La realitat extrema és que la producció treballa sota la idea de l’obsolescència programada.

En el vestit, la idea és canviar colors, models i estils, per aconseguir que es deixin de portar aquelles robes, que encara no estan desgastades, però que els industrials i comerços necessiten enterrar abans d’hora per fer calaix. I la realitat és que ho aconsegueixen. Sobretot el jovent, però no només, són els principals seguidors de la moda, i per això els continus canvis en el seu armari, i al mateix temps, la similitud de vestimenta entre ells.

Heu provat de no anar a la moda? De portar una roba del vostre gust sense tenir en compte el que es porta a cada moment? Us sentiu estranys? No tothom és capaç de deixar de banda les modes per por de destacar, a què la gent se’l miri com a un estrany. Us asseguro que és interessant, i al mateix temps et dona la força d’aquell que no se sent pressionat a fer o deixar de fer una cosa perquè està de moda.

A mesura que et fas gran és més senzill seguir els teus gustos sense tenir present què porta la gent, o què fa. Els joves ho tenen més complicat perquè necessiten ser considerats partícips de la societat on es troben i no volen fer res que els pugui deixar al marge. L’educació que es rep de casa, la que pots oferir als teus fills és clau, però no determinant. La pressió que reben de fora pot ser tan forta que no hi hagi manera de poder-la sortejar. 

Sigui quina sigui la dinàmica que emprem, com a mínim és bo que en siguem conscients. Que no actuem inconscients que allò que fem ens ve determinat per uns interessos aliens a nosaltres, però que ens condicionen la nostra voluntat, les nostres decisions.

Ser respectuosos

Ahir parlava de la diferència entre criticar i insultar, i que calia ser crític, en positiu, però que res justificava l’insult. M’agradaria lligar-ho amb el respecte a les persones i també a les coses. De fet, si procurem ser respectuosos no tindríem ocasió per a l’insult, i potser aquí ja podríem acabar la discussió.

Ens trobem sovint en situacions desagradables i si gratem una mica ens adonem que l’esca del pecat es troba en el poc respecte que tenim vers els altres. Sobretot aquells amb qui no combreguem, que tenen una manera de pensar diferent a la nostra, o que fins i tot són adversaris o competidors.

Si fóssim respectuosos, la convivència milloraria. No hi hauria actes vandàlics, robatoris, agressions, ni insults. Caldria llimar les diferències a partir del diàleg civilitzat, aprenent a escoltar els altres, la seva opinió, i saber defensar la nostra amb arguments, sense ferir l’orgull de l’altre, ni desautoritzar-lo, i encara menys ridiculitzar-lo.

Penso en els polítics, que tenim molt presents, probablement perquè són notícia cada dia, la majoria de vegades en negatiu, però no ho podem centrar només en ells, sinó generalitzar-ho a tots els àmbits. Probablement un d’aquests altres entorns seria l’esportiu, i molt concretament el futbol. No hi ha setmana que no apareguin titulars a la premsa de fets desagradables motivats per una falta de respecte entre contrincants. I no només serien els jugadors les víctimes, sinó que hi ha situacions en què els agredits són el públic, per part d’algun jugador que no té clar quin és el seu paper a jugar damunt la gespa.

Recordo que els meus pares insistien molt en la necessitat de ser respectuosos. No els calia avisar-nos contra la violència, perquè no n’érem, però sí que havíem de vigilar de pensar més ens altres i fer-los la vida més fàcil i agradable. Crec que és a la família on aquests valors s’han d’ensenyar amb paraules i fets, i potser avui dia això s’ha aparcat i no s’hi dediquen el que convindria. Hi ha altres espais que hi poden contribuir i de ben segur que tots nosaltres en trobaríem un on hi podríem jugar un paper decisiu. Podríem ensenyar allò que vàrem aprendre de petits i que hem procurat exercir sempre, demanant disculpes quan ha calgut. 

Segur que no és tan difícil de practicar, però no està de moda, i avui ens movem massa pel que fa l’altre i pel que dirà. El respecte no l’hauríem de perdre mai, i això no té res a veure amb claudicar davant dels altres, deixar-te prendre el pèl, i dir amén a tot. Aquí tornaria a sortir l’esperit crític i la defensa, amb arguments i educació, de la nostra opinió.

El comerç de moda

La moda ho mou gairebé tot, també el tipus de comerç que apareix als nostres pobles i ciutats. Si fem un repàs dels darrers anys ens vindrà a la memòria tots aquells establiments que han aparegut en massa i que han anat desapareixent. Penso, per exemple, en els comerços de cigarretes electròniques. També a la nostra vila varen aparèixer de cop i amb poc temps desaparèixer. Era purament qüestió de moda, però amb un futur efímer i amb poques garanties d'èxit.

    Hi ha altres negocis que desapareixen amb el temps fruit de la seva obsolescència, per canvis en l'ús dels seus productes. Un cas molt clar de la nostra època són les cases de fotografies. Amb l'entrada del digital, tot i que es va transformar l'oferta, la demanda no va ser prou forta com per mantenir-los vius. La majoria d'aquests establiments han anat tancant. Alguns d'ells s'aguanten per les fotografies dels carnets oficials, que els salva de no haver de tancar, però amb uns ingressos molt disminuïts.

    I en aquests moments tenim com a moda els centres de manicura on ets pots fer arreglar les ungles. Han aparegut com bolets i te'ls trobes a cada cantonada. I el cert és que acostumes a veure-hi clients, i moltes persones atenent-los, la qual cosa et fa pensar fins a quin punt poden ser negocis rendibles, si afluixa la demanda, comptant que només aixecar la persiana ja cauen uns quants calerons, a part dels sous dels treballadors, encara que tinguin uns salaris baixos. Quant temps poden estar en funcionament? Quin cost ha tingut la posada en marxa del negoci?

    Estic convençut que d'aquí a poc temps aquests establiments aniran desapareixent i probablement seran substituïts per altres, provocats per una nova moda. Potser els bars són els únics que se salven d'aquests alts i baixos tan seguits, perquè al nostre país sembla ser que tenim molta tendència a acudir-hi. Si et passeges per la Riera, el centre neuràlgic i comercial de la nostra vila, t'adones de la quantitat de bars i restaurants que hi trobes, i també immobiliàries. Aquestes s'han recuperat, després d'uns anys que havien anat de baixa. El mercat immobiliari té prou incidència com per dedicar-hi un article apart. 

    Admiro les persones que s'apunten a obrir nous establiments, encara que en algun cas ratllin la imprudència. Alguns s'hi enganxen els dits, tot i que la majoria de vegades són producte de cadenes d'establiments que tenen altres fonts de finançament. És una manera d'obtenir uns ingressos, encara que no tenen assegurada la continuïtat, ni la seguretat d'amortitzar la inversió inicial. El món dels negocis no és fàcil, i la competència que tenen els petits establiments, els de caràcter familiar, requeriria que entre tots analitzéssim com ho podem fer perquè no estiguin abocats a la seva desaparició.

Coneixeu d’algú que arregli…?

Quantes vegades no hem sentim aquesta pregunta? Arreglar aparells que s’han espatllat, que necessiten d’alguna persona que hi entengui i els pugui reparar per no llençar-los a la primera que fallen i substituir-los per un de nou, acumulant muntanyes de deixalles. Es dona el fet que si arribes a trobar qui et repari un electrodomèstic el cost és gairebé el mateix que comprar-ne un de nou. I això si tens la sort que a prop teu hi hagi qui es dediqui a reparar-los.

    Els que tenim una edat recordem les persones que es dedicaven a sargir mitges amb punts escapats. Portàvem els pantalons amb pedaços als genolls i jerseis amb colzeres de pell. I les nostres mares o àvies es feien un tip de sargir els mitjons, si portàvem les ungles massa llargues.Tant hem canviat?

    En l'àmbit dels electrodomèstics és desesperant, però si ens posem a parlar de roba, no sé si encara estem pitjor. El factor moda hi té molt a veure, probablement més entre els adolescents i els joves, però si repassem els armaris veurem com s'acumula la nostra roba, sense que s'hagi acabat de gastar.

    Tot això també forma part del paquet de la sostenibilitat. Ens fem un tip de parlar de vida sostenible, i ens oblidem de detalls prou importants. Perquè la gent normal no tenim grans ocasions de fer accions de ressò, però en el nostre dia a dia ens trobem amb situacions, aparentment insignificants, però que sumades tenen la seva repercussió. 

    Em preocupa la manca d'interès per aquests temes. El primer que et ve al cap és la brossa diària, i en el cas d'Arenys de Mar, tot el que s'arriba a llençar aprofitant que és el dia del rebuig. No s'ha entès bé. El divendres no s'ha de llençar allò que pots fer durant la setmana, amb plàstics, paper i orgànic. Algú dirà que és desmanec i mandra, però jo vaig més enllà i ho considero una manca de civisme.

    Però tothom hi ha de col·laborar. Les botigues reduint les bosses de plàstic. Les indústries reduint els embolcalls superflus. Les empreses reciclant. L'administració pública regulant-ho i sancionant quan faci falta. 

    Per què no tornem al vidre? Recordeu quan anàvem a buscar l'aigua amb garrafes de vidre, lliurant la buida, que després es reutilitzava? Ara, qui encara compra aigua ho fa amb garrafes de plàstic, que no es reutilitzen, sinó que augmenten la quantitat de deixalla inútil. Ningú pren la iniciativa? Què ens passa? No vull caure en el tòpic que abans ho fèiem millor, però, senyors, aturem aquesta tendència que ens emplena el món de brossa i deixalles!

El pacte al sac i ben lligat

Segons llegeixo al web de Ràdio Arenys, ahir dilluns les tres assemblees d'ERC, la CUP i Arenys en comú varen aprovar el pacte embastat per les respectives direccions, per la qual cosa es confirma que aquest dissabte 15 de juny la nostra vila continuarà tenint Annabel Moreno com a alcaldessa, amb majoria absoluta. Un fet que dóna estabilitat i fa pensar que seran quatre anys de més pau i treball en el nostre Ajuntament.

També he llegit que els dos partits petits que acompanyaran ERC són conscients que són realment petits en nombre de regidors, dos i un, i que això els ha de fer estar alerta del company gran de viatge, perquè el pacte es mantingui i ningú no es passi de la ratlla. És just que l'alcaldia estigui a mans d'ERC, per la gran diferència en vots i regidors obtinguts, però en cap cas s'ha d'anul·lar els objectius que les altres dues forces polítiques s'havia plantejat a l'hora de demanar el vot.

A l'oposició hi haurà el guanyador de les eleccions municipals, Junts per Arenys, i el partit castigat,  el PSC, l'únic amb l'etiqueta del 155 que ha quedat al Consistori. Una etiqueta que l'ha condemnat a passar quatre anys a l'oposició, al marge de com pensen els dos regidors i de la feina desenvolupada els darrers tres anys, quan ERC els necessitava per mantenir l'alcaldia.

Tot és legítim, però a vegades una mica cruel. També és cert que cadascú recull allò que sembra, però en política hi compta també la sort i la moda. Ara està de moda ERC, i cal que ho aprofiti, perquè no serà sempre així, o això cal preveure.

Aquest cap de setmana practicaré el Nesting

Ves per on, ja sé com s'anomena el meu hobby preferit dels caps de setmana, i a més vaig a la moda. Se'n diu Nesting (quedar-se a casa els caps de setmana). L'article on ho he trobat, a l'ARA, parla d'experts que promouen el nesting com una manera de reduir l'estrès, rebaixar l'ansietat i descansar millor. 

Ara ja sabré com explicar els dilluns què he estat fent el cap de setmana. He fet Nesting! i, tal com ens recomanen, també procuro fer exercici i dedicar-me a mi mateix, a pensar en el passat i present, i no obsessionar-me amb el futur.

Aquesta Setmana Santa faré nesting i evitaré tant com em sigui possible pensar en la feinada de la setmana vinent, que serà com si s'acabés el món. Tot s'acumula, tot és el compte enrere, i sempre has de córrer per no arribar-hi tard. Aquesta és la sensació que tens cada dia de la setmana, i no em direu que no és bo arribar el cap de setmana sense tenir res programat a l'agenda. Fantàstic!

Qualsevol agafa el cotxe, carregat amb tot allò que has hagut de preparar, posar-te a circular entremig de mil cotxes, per arribar a qui sap on, i a quina hora, per poder descarregar tots els trastos, pensant que l'endemà hauràs de fer el camí contrari. Podent estar a casa...

Sortosament n'hi ha per a tots els gustos i no tots pensem el mateix, però trobo curiós que per una vegada vagi a la moda, jo que no l'he tingut mai en compte. Simplement una casualitat!

Ajuntaments disposats a acollir refugiats sirians

Estem massa acostumats a viure en funció de la moda i en segons quins temes caldria evitar-ho, però molt em temo que siguem tan insensibles que caiguem en el parany. Penso en l'acollida de refugiats sirians promoguts per alguns ajuntaments catalans, i no només.

Sens dubte que la tragèdia que pateix el poble sirià ens recorda un passat que varen patir els nostres avis i que hem reviscut a través de les seves narracions o documents històrics. És comprensible, doncs, que sorgeixi la idea d'ajudar en l'acolliment d'aquestes persones que han deixat feina, casa i amics, per culpa d'una guerra, injusta com totes, però que caldria analitzar qui l'ha provocat.

Serà consciència col·lectiva, sentiment de culpa compartida, aflorament dels nostres sentiments davant de tanta injustícia, però hem de vigilar que no tot s'acabi amb unes manifestacions, més o menys reals, de la nostra humanitat, però que durin quaranta-vuit hores.

Molts ajuntaments han manifestat aquest desig de col·laboració i d'alguna manera han demostrat ser la institució pública més sensible davant del sofriment de les persones. Perquè són els ajuntaments, amb competències o sense, els que afronten els problemes de la gent, amb recursos insuficients, mentre altres ens públics malgasten el diner en inversions deficitàries i innecessàries.

La política municipal, amb els seus errors i defectes, i també amb els seus corruptes i excepcions, no deixa de ser l'activitat pública més directa i eficient, sobre la qual es recolzen les institucions supramunicipals per gestionar la vida col·lectiva de la població. És per això que tantes vegades hem reclamat un repartiment del finançament més favorable als ajuntaments que, malgrat tot, s'ofereixen per reduir el sofriment de la població que està en aquests moments patint una situació dramàtica. Fem que les accions no siguin fruit d'una simple moda i no quedin en un no-res.

Amb Podemos, Arenys de Mar ja en té 10

Avui he llegit que la gent de Podemos d'Arenys de Mar té intenció de presentar-se a les eleccions municipals, amb la qual cosa ja seran 10 les candidatures. Tots parlem de la fragmentació del vot i de la configuració del Ple municipal de només 17 representants. Potser seria hora de començar a descartar opcions, que no vol dir rebutjar-les, ni molt menys prohibir-les, que ningú em mal interpreti, simplement fer que caiguin pel seu propi pes.

I això com es fa? La manera més fàcil és llegint el seu programa electoral. Per exemple, què ens pot oferir la gent de Podemos que no ho pugui fer Solidaritat, ERC o la CUP? Quin Arenys ens prometen uns i altres? Què ens donarà el PP que no ho pugui fer C's? Quin valor afegit ens pot oferir Junts x Arenys que no estigui a l'abast de CIU?...

Des d'aquí demanaria voluntaris per elaborar una anàlisi comparativa de les diferents opcions electorals, en aquells aspectes de competència municipal i possibilitat pressupostària. Ho dic per deixar de banda les promeses que són irrealitzables. Potser en Pau Roig, que ens té acostumats amb diferents anàlisis polítiques, ho podria fer.

A mi m'agradaria poder-ho tenir per comentar-ho en el grup de Debat i Tertúlia que ens trobem cada mes. Aquest divendres és massa aviat, perquè encara no coneixerem què ens prometen, però de cara a la reunió de maig, seria interessant poder-ho estudiar.

Per altra banda, m'agradaria parlar del pes de la marca i el de les persones en una població com la nostra. Jo continuo pensant que si bé és cert que en les eleccions municipals les persones compten més que en altres eleccions, encara pesa més la marca. I això es pot veure fàcilment tenint en compte la moda d'un partit i el resultat que treu a la vila, sigui més o menys conegut o coneguda la cap que lidera la formació.

Sense que ningú es molesti, comparo dues candidatures que, al meu entendre, els resultats actuaran de manera diferent: Podemos i Solidaritat. Si ambdues candidatures obtenen bons resultats, jo puc pensar que en el primer cas és gràcies a la marca, i en el segon gràcies a les persones. Partint de la meva hipòtesi, la gent de Solidaritat haurà de treballar-s'ho més que no pas Podemos. Seguint el mateix criteri, PP, PSC, ICV i CIU tindrien més problemes que no pas ERC, C's i la CUP.

Arenys votarà l'Anabel, la Belén o en Ramon, o bé votarà ERC, PP i PSC? Qui ho té més fàcil? Els simpatitzants i amics són pocs en relació als votants d'una o altra opció. Servirà la campanya que pugui fer un o altre partit per decidir el vot? Molts interrogants i també molts dubtes. Continuarà...

La CUP és l'opció sobiranista de l'esquerra

Cada dia hi ha canvis i novetats i és per això que resulta temerari preveure què passarà el 24 de maig i encara més el 27 de setembre. De totes maneres dia a dia anem analitzant com evoluciona la política i quines són les opcions que ens presenten els diferents partits polítics.

En aquests moments estem a l'espera de què passa amb els socialistes sobiranistes que han marxat del PSC, i si realment decideixen presentar una proposta d'esquerres i sobiranista. Entretant doncs, aplicant una doble divisió entre sobiranistes i unionistes per una banda, i dretes i esquerres per l'altra, a casa nostra tenim els quatre blocs força definits.

A la dreta tenim els unionistes del PP i C's, i fins i tot podem pensar en UPyD, encara que no els considero com una força amb possibilitats d'obtenir representació en el cas que es presentin. En el bloc dels sobiranistes hi hauria CDC i ERC, quedant el dubte d'UDC que no sabria on col·locar, perquè entenc que cobreixen el doble ventall.

A l'esquerra tenim al PSC, ICV i Podemos, com a representants dels unionistes, i a la CUP en el cantó dels sobiranistes. Per ara, doncs, ICV ha fet el pas i, després de fer la puta i la Ramoneta durant molt temps, s'ha decantat pel cantó dels unionistes, deixant només a l'esquerra a la CUP.

Si aquest diumenge es convoquessin eleccions els sobiranistes d'esquerra només tindrien una opció, la qual cosa és important de ressaltar i adonar-se que la independència només podria venir per la dreta.

Ja sé que algú em dirà que m'he equivocat en col·locar ERC al grup de la dreta sobiranista, però em continua costant trobar-li la part esquerranosa i no m'han de demostrar que siguin realment una opció d'esquerres. De totes maneres tampoc m'hi vull fer sang, i la podem posar més a l'esquerra i que ningú s'enfadi. També em podrien qüestionar on col·loco el PSC, perquè la seva visió de l'esquerra està força atrotinada, però entenc que és qüestió de la seva actual inestabilitat i que a no trigar tornaran a centrar el cap.

Avui tot això, demà ja veurem com continua. L'empenta de Podemos sembla que s'està neutralitzant una mica, però tot i així les seves expectatives són més fortes que la seva coherència i contingut, però ja se sap que les modes tenen molta força i en aquests moments ells estan de moda, més per descrèdit de la resta que pels propis mèrits. Veurem si els resultats de Grècia els acompanyen.

Nit de reis, naps i cols

Nit de reis i també, a Arenys de Mar, de naps i cols. Avui al TN ens han recordat que fa 30 anys de la nevada fins arran de mar, amb imatges de la cavalcada de Vic, retransmesa per TV3, i la neu a la platja i port d'Arenys. A mi m'ha recordat que l'endemà al matí vaig haver de treure la neu de sobre els dipòsits d'aigua, que va glaçar tots els flexors i inutilitzar el circuit d'aigua de casa. Avui estem més ben preparats, però no neva. Tret d'algun dia que vàrem veure algunes volves, no n'hem tornat a veure més, sempre el límit ha quedat uns metres per sobre.

Els reis treballaran tota la nit, però a Barcelona, al club de futbol que porta el seu nom, ja els hi han passat carbó. Zubizarreta i Puyol ja han agafat les maletes i sortit del club, un acomiadat i l'altre per decisió pròpia. Ara ja n'hi ha molts que es fixen en Luís Enrique per veure què li passa després de la desfeta de diumenge.

A Arenys hi haurà també molta feina a fer. Caldrà omplir els balcons de naps i cols i decorar alguna plaça de la vila, amb crítiques més o menys enginyoses. No s'espera incivisme ni travessar la línia vermella, com ara està de moda dir. Mantenir les tradicions és bo, però respectant les persones i el mobiliari urbà. La disbauxa no és dolenta si es fa amb seny.

De les nits de reis guardo el record de la majestuositat de la cavalcada de Vic i l'emoció continguda veient com els nens i nenes de la residència Mar i Cel rebien els regals de la mà dels mateixos reis a Arenys de Mar. Segur que m'ho sentireu a dir sempre més. La innocència i les criatures alegres sempre m'han emocionat. Per això vaig plorar rodejat de criatures cantant el Tirant lo Blanc.

Demà Arenys no es despertarà blanc de neu, sinó amb alguna sorpresa en més d'una casa i el reporter oficial de la vila ens oferirà els treballats elaborats pels joves, abans que la brigada municipal ho enretiri. Que els reis us portin moltes coses.

Pels carrers de Varsòvia en la memòria d'ara fa setanta anys

Aquests quatre dies a Varsòvia m'han ajudat a entendre la facilitat en què ens creiem que som els millors del món. Ho critiquem dels nostres dirigents, però també ens ho hem d'aplicar a nosaltres mateixos. Com totes les ciutats, Varsòvia té els seus defectes, però també els seus encants, però el que més em crida l'atenció és com t'obren els ulls i la ment el veure la realitat i la compares amb la idea que te n'havies fet, o més que tot, que t'havien retratat.

No puc dir que m'hi hagi trobat com a casa, perquè no és cert, però sí que no m'hi he trobat estrany. Em fixava en les fesomies i pensava que les podia trobar a casa nostra. La moda, els costums, el bellugueig de la ciutat no diferia tant de les nostres. Sí, en canvi, he trobat una gran diferència, i ja ho vaig comentar ahir o abans d'ahir, que és la netedat dels carrers i places. No era pulcritud, perquè la ciutat té vida i també hi conviu gent incívica, però era neta. Es netejava i la gent ho respectava. No hi havia caguerades de gos, i això no només en els llocs cèntrics i més curiosos, sinó tampoc en barris com el de Praga, que té menys bona fama. 

A Arenys som bruts. Ni netegem bé, ni respectem la vila. Per què?

Ens queixem molt dels corruptes i ara de Jordi Pujol. Tenim raó per protestar contra les retallades mentre hi ha gent que s'embutxaca els diners o bé no els declara ni paga els impostos corresponents, però després tampoc ens apliquem els deures que tenim com a ciutadans, i un d'ells, que no hauria de ser tan difícil, és la netedat.

Una altra reflexió ha estat sobre el litigi entre jueus i palestins a Israel. Aquests dies he trepitjat el gueto de Varsòvia, on hi va patir i morir tanta gent pel fet de ser jueus. M'ha entristit llegir tot el que va passar allà per culpa dels nazis, que els russos no varen millorar, i després he pensat en Gaza. La crueltat dels atacs dels israelians contra la ciutat plena de gent, i he imaginat la duresa de viure allà en aquesta situació. La història ens mostra pàgines cruels de la vida, els homes i dones som incapaços d'aprendre de la història i dels nostres errors. Fins quan ha de durar aquesta guerra? Fins quan plorarem tantes morts absurdes? Com ho podem evitar?