Hi ha actituds que són totalment reprovables

Ahir el vespre vaig mirar el partit de futbol que enfrontava el Real Madrid i el Barça. No n'acostumo a veure gaires, bàsicament perquè les retransmissions no són en obert, però ahir no era el cas. Haig de reconèixer que, tot i que no soc culer, les meves simpaties anaven dirigides al club català, i després de veure les imatges del final del partit, me'n sento més orgullós.

El que va passar al final de tot, i que per això l'àrbitre va expulsar tres jugadors de l'equip madrileny, és una vergonya i, al meu entendre, caldria castigar severament pel mal exemple que donen. No es pot permetre que uns professionals del futbol, per més interessats que puguin estar a defensar els colors del seu equip, i comptant que jugaven contra l'etern rival, actuïn de la manera que ho varen fer, llençant objectes contra l'àrbitre.

El trist espectacle ens hauria de servir per entendre que d'aquesta manera no anem bé. La nostra societat fa temps que ha perdut els papers. Aconseguir capgirar l'actitud de molta gent davant l'adversitat, i reduir la violència que predomina, no serà fàcil, però sí que s'hauria d'aprofitar fets com els d'ahir per donar una lliçó, i fer entendre a qui no un capta, que així no podem anar.

Vull pensar que si els agressors haguessin estat els jugadors barcelonistes, pensaria i diria el mateix. Estic convençut que no em deixo portar pels colors ni les simpaties. Crec que tots hem de fer l'esforç d'asserenar-nos i procurar actuar cívicament, respectuosament i a l'altura de les circumstàncies.

No sé si els jutges que han de sancionar els jugadors que varen rebre la targeta vermella, i algun altre que se'n va escapar, però que va actuar de la mateixa manera, seran inflexibles i severs, però seria d'agrair. En benefici del futbol, del seu mateix equip, i de la societat en general. No es poden permetre actituds com les que alguns jugadors madrilenys ahir varen tenir. La passió del futbol no pot comportar agressions ni comportaments violents com els que vàrem veure. M'agradaria sentir l'opinió d'aficionats del club madrileny, davant del que van poder observar. No és qüestió de colors, sinó de respecte i bon comportament.

Jugar net és important

Arran de l'atorgament de la pilota d'or, amb la sorpresa de darrera hora que ningú no s'esperava, crec que és important analitzar què ha passat. Sobretot per totes aquelles persones que vivim força al marge del futbol, però també per aquells aficionats que viuen l'esport amb il·lusió i passió, i que moltes vegades s'obliden del tercer element que es veu que ha fet perdre el premi al jugador brasiler del Real Madrid. 

El jugador en qüestió sembla que és molt bo jugant al futbol i que destaca, en aquests moments, per damunt de tothom. També és cert que gràcies a ell el seu equip, de la capital espanyola, ha conquerit bons títols, com la Lliga i la Champions. La tercera qüestió que es té en compte són els valors i jugar net, i aquí sembla que el nostre home no ho acaba de brodar.

No segueixo els partits de futbol i, per tant, no puc opinar gaire al respecte, però també és cert que no hi ha dia que a les xarxes socials o els telediaris no es parli d'enfrontaments del jugador amb el públic assistent als partits de futbol, amb els adversaris i els mateixos àrbitres. I això no agrada gaire, sobretot als simpatitzants dels altres equips. 

Vinícius Júnior acostuma a queixar-se que la gent se li tira a sobre, perquè som racistes i el color de la seva pell és negre. És ben cert que el racisme és molt present en moltes manifestacions i quan hi ha passió, nervis i fanatisme és fàcil observar gestos o insults de caràcter racista. Però no sempre és aquest el motiu. La seva manera de comportar-se irrita als adversaris, i provoca insults, que no podem justificar, però que es pot entendre. 

És un jugador jove que té moltes possibilitats de guanyar el premi més endavant, i potser la desil·lusió d'enguany el pot fer reflexionar i canviar d'actitud. Si continua jugant tan bé i fent guanyar més títols al seu equip, només li caldrà comportar-se amb educació i no estar tot el dia queixant-se que la gent li té mania. Segurament que si millora en aquest aspecte, podrem veure'l rebre una nova pilota d'or i oblidar-se del desengany d'aquesta ocasió. Aprofito per dir que, la cancel·lació del viatge a París, a la festa d'atorgament dels premis de futbol, sobretot per part de la institució madridista, no li fa cap favor, a ell, però tampoc a la seva afició i al món del futbol en general. El fet de saber comportar-se és important i és bo que es tingui en compte a l'hora de concedir els premis. I anar a la gala, també és una manera elegant d'encaixar les adversitats.

Dos de set encara a la presó

Avui ha sortit de la presó preventiva el cinquè dels set CDR detinguts el mes de setembre acusats de terroristes. Des d'un principi molts ens vàrem imaginar que era un excés de zel, una altra injustícia contra independentistes catalans, però sempre has de posar distància i no deixar-te portar pel cor ni l'excés de passió. Després de tots aquests mesos ja en són cinc els que han sortit amb fiança d'uns cinc mil euros. Hem d'esperar que tinguin la mateixa sort els dos restants.

La situació judicial al nostre país s'ha vist alterada pel gran protagonisme que se li ha donat. El poder polític li ha cedit el pas i hem pogut observar molts excessos en la pràctica judicial, amb resolucions sospitoses de ser catalogades de parcials i venjatives. Una situació com aquesta no és bona per a ningú, i sempre hi ha el que hi surt perdent.

Des del dia que vàrem conèixer la detenció dels set presumptes terroristes no n'he parlat en aquest blog, fins avui. Encara tinc el costum de pensar que quan es va a detenir a una persona a casa seva, és perquè hi ha indicis que poden fer pensar que s'hi està cometent algun delicte. Sí que estranya quan això passa aparentment per tapar alguna notícia que no interessa a l'Estat, però et costa d'imaginar que sigui una invenció dels serveis d'intel·ligència.

Encara no podem dir res al respecte, però pel fet de deixar-los en llibertat fa pensar que molt terroristes no devien ser, potser imprudents... Desitjo que s'aclareixi definitivament, perquè no és bo per a ningú està pres preventivament sense prou arguments per fer-ho efectiu. A veure si els dos restants podran passar el cap d'any amb la família.

Adéu Setmana Santa, la vida continua

Darrer dia de festa de la Setmana Santa d'enguany i a punt d'iniciar el darrer tram del curs 2016-17, amb un Sant Jordi a la porta. Com tinc per costum, aquests dies m'ha acompanyat la música de les passions, concretament les passions segons Sant Mateu, de Bach i de Telemann. No penso que es tracti d'unes peces que només es puguin escoltar en aquesta època, però sí que els dóna una força especial.

La Setmana Santa d'ara no té res a veure amb la que vaig viure de petit. El món que abastàvem d'alguna manera s'aturava i tot girava al seu voltant. Les funcions dels dijous i divendres, i la vetlla pasqual. No era fins al diumenge que tot recuperava la normalitat. Els cinemes, les discoteques, les sales de festa... Es fa estrany veure com tot ha canviat tant!

Ara és molt fàcil criticar-ho, perquè ara tot ho fem bé... o això ens sembla. La Setmana Santa és una setmana de festa als col·legis i d'excusa per sortir de casa, ja sigui a la segona residència, si encara es porta, o a fer algun viatge, precursor de les vacances d'estiu. Sobretot ara que sembla que ja hem deixat una mica enrere la crisi, encara que no tothom.

No sé si aquests dies que la religiositat s'ha convertit més en un espectacle que no pas en una reflexió de vida, ens haurà servit per fer nous plans, per encarar millor la vida, però en tot cas, manifestem o no la nostra fe, sí que és bo aprofitar els dies de repòs per plantejar-nos si anem pel bon camí, o ens fotrem un pal. La vida continua, però hem d'evitar que ens arrastri sense que siguem capaços de prendre la iniciativa.

Processons i processons

Sense intenció de ferir sensibilitats, i respectant els sentiments de les persones, ja siguin creients o no; siguin catòlics practicants o no, quan observo la gran diversitat de processons de la península, penso que ningú no em podrà negar que l'actitud dels participants i, sobretot, de les persones que les observen no és sempre la mateixa. 

Hi haurà qui hi assistirà immers en la celebració de la crucifixió de Jesucrist, i qui s'ho agafarà com un espectacle tradicional, una representació, per què no com qui va a les funcions de la Passió. Com a acte de fe o simplement un acte cultural.

Haig de dir que desconec aquest món i només he arribat a viure la processó dels Dolors, el diumenge de Rams a Vic, i les processons del Divendres Sant a primera hora del matí, el Viacrucis de Vic i la Renglereta a Arenys de Mar, 

Dels tres exemples viscuts, ara ja fa uns quants anys, haig de dir que els espectadors eren ben pocs, sobretot el Divendres Sant, quan la majoria de gent encara dorm, i això probablement els treia l'espectacularitat que tenen d'altres, sobretot al sud d'Espanya, però també a casa nostra. 

No sé si és correcte parlar del significat que tenen, per als participants, les processons, ni si els podem demanar que creguin en el que estan fent; de si es fa amb fe o simplement s'actua, es representa... Perquè en tot cas no fa mal a ningú.

Permeteu-me que, per acabar, em refereixi a l'esperpèntica decisió del Ministeri de Defensa d'obligar totes les casernes i comissaries militars que hissessin la bandera a mig pal en senyal de dol per la mort de Jesucrist. Esclar que, no ens hauria de venir de nou, després d'haver viscut la condecoració de la verge per part de l'anterior ministre de Defensa. Què més haurem de veure?

La passió d'Estanis Fors, alcalde d'Arenys de Mar

Aquests dies de Setmana Santa el nostre alcalde viu la seva pròpia passió, però amb un final gens amable per a la seva persona, si més no a curt termini. Qui no sigui capaç de posar-se en la seva pell és que no té sentiments. A ningú desitjaria que es trobés en una situació com la del nostre alcalde, però també voldria dir-li que no s'ho prengui com un descrèdit ni menyspreu a la seva persona, sinó com un acte polític en contra de la seva manera de gestionar el seu govern municipal.

Ell és conscient que el càrrec li va perillar ara farà un any, després que no obtingués prou suport per confeccionar un govern estable. En aquella ocasió la dispersió de la resta de vots no va fer possible un pacte de govern com ara passarà amb la moció de censura. Aquest acte és un acte polític i no li hauria de doldre personalment.

Comentava l'altre dia que la política és desagraïda, perquè hi entres amb ganes de fer bé les coses i no ho fas bé per a tothom. A vegades és enveja dels altres, maneres de pensar diferent o incapacitat pròpia per fer bé les coses. Governar un ajuntament com el d'Arenys de Mar no és fàcil. És una empresa amb molt personal i des de fa molts anys, massa anys, té un dèficit formatiu i de lideratge important, i no és tant culpa dels propis treballadors com de les persones que els han dirigit al llarg del temps.

El nou govern es trobarà amb una realitat complicada, encara que sembla ser sanejada, la qual cosa no és pas poc important. Serà un govern amb moltes sensibilitats diferents i amb el perill que cadascuna vagi pel seu compte. No seria pas la primera vegada que això passaria. 

Confio que l'alcaldessa tindrà clara la necessitat de liderar un govern compacte i que treballi pels mateixos objectius. Penso que en aquesta ocasió li serà més fàcil de comprendre-ho, i així ho desitjo. Espero que els regidors del PSC tinguin clara la seva posició ja que d'ells depenia que la moció de censura triomfés o no. Tenen experiència de govern de coalició i desitjo que ho sàpiguen aplicar per al bé de la vila.

A l'actual alcalde li recordaria que el succés és propi de la política i no és un atac personal. Qualsevol mobilització en contra de la moció de censura li pot fer més mal que bé, tot i que els vilatans són lliures de prendre les decisions que creguin més escaients. I finalment recordar a tothom que, malgrat que l'agrupació Junts per Arenys va obtenir una gran majoria dels vots, la suma de la resta de vots és superior i això és una realitat que respecta la legitimitat política del nostre sistema democràtic.

Diumenge de Rams a Lesbos

Diuen que el temps passa volant, i més a mesura que et vas fent gran. La sensació del pas del temps varia en funció del teu estat de salut i també mental, de les circumstàncies que envolten la teva família, el treball... Sovint notem que els moments alegres són més fugissers que no pas els mals moments, però en el fons tot són sensacions i per això la importància de poder-les controlar.

Valorem poc la família que tenim, la feina, els amics, i dediquem massa temps a somiar situacions diferents, possessions que ens semblen necessàries per ser feliços.

Hem arribat novament al final de la quaresma, la setmana santa, per molts simplement una setmana festiva, però per als catòlics creients, una setmana de reflexió, que no cal situar en ara fa dos mil anys, sinó a pocs quilometres de casa, a l’illa de Lesbos, al campament d’Idomeni.

És molt trist el que està passant, el que estem permetent tots plegats, posant en perill la vida de molts éssers humans per egoisme i menyspreu. Tots en som responsables de manera directa o indirecta. Permetem que els nostre governants, aquells a qui hem donat el poder de decidir, es desentenguin del sofriment dels refugiats, dels que fugen de la guerra.

La hipocresia és molt gran i encara que sigui en forma de conte, tots hauríem d’analitzar la passió de Crist, per adonar-nos que som molt lluny de ser un exemple de sacrifici i amor vers els altres. Crist va ressuscitar, però nosaltres som molt a prop de mantenir-nos en la foscor eterna.

Jordi Savall fa gran Bach

Diumenge al vespre vàrem tenir la sort de gaudir durant més de tres hores de la música de Bach sota la batuta del gran Jordi Savall. No vull saber què en dirà la crítica musical, només vull recordar el meravellós moment que vaig viure amb la gran interpretació d'una peça que he escoltat milers de vegades, i que de la mà d'en Jordi Savall vàrem compartir les persones que omplíem el Palau de la Música Catalana.

Només la professionalitat, el gran coneixement musical, el bon gust i sensibilitat, i el grau d'exigència que s'imposa el mestre Savall, pot fer comprendre el resultat final. La Passió segons Sant Mateu de Bach no és un concert qualsevol, no és un concert més, i en Jordi Savall ho sap, però sobretot, ens ho fa entendre, ens ho demostra.

Algú dirà que si tal solista, que no sé què... la perfecció no existeix, però quan el resultat té un nivell tan alt en tots els seus aspectes, resulta molt difícil diferenciar-ho de la perfecció. A les oïdes de la immensa majoria d'amants de Bach, l'efecte és sublim.

L'assistència a concerts com el de diumenge a vegades em produeix un efecte contraproduent, ja que m'incrementa el nivell d'exigència i em costa molt poder gaudir d'altres concerts que no assoleixen, ni de bon tros, els resultats volguts, però és que a més considero que no hi estan obligats, o si més no, no hi tinc cap dret a exigir-los.

Probablement la millor posició de cara a gaudir d'un bon concert és tenir-ne les ganes suficients, una mica d'entrenament en el tipus de música, més que ser un gran músic o expert musical. No sempre són capaços de perdonar el repte del directe i es busca massa la perfecció, cosa que en el cas de Jordi Savall s'hi aproxima molt.

Jo, que he tingut la sort de cantar en cors durant gairebé trenta anys, em meravellava la manera que s'expressava el cor, o les veus dels solistes..., però també els fagots, oboès, les flautes...

Entenc que pugueu envejar-nos l'oportunitat que vàrem tenir d'assistir al concert de diumenge, però estigueu segurs que en Jordi Savall us proporcionarà més ocasions per gaudir de la música.

Recuperant Telemann un diumenge a la tarda

No sé si a vosaltres també us passa, però m'agrada insistir en aquelles peces que desconec o fa temps que no he escoltat, i estic uns dies repetint-les una vegada i una altra fins que les tinc ben memoritzades. Cada vegada m'agraden més i en gaudeixo.

En aquest cas es tracta de la Passió segons Sant Mateu, de Georg Philipp Telemann, una peça que em varen fer descobrir l'any 1980 a Kassel (Alemanya), una família que ens va acollir a casa seva durant una gira musical. Em varen regalar el disc de vinil de la família. Anys més tard em vaig comprar el CD.

Telemann probablement ha passat molt desapercebut per les persones que no s'han especialitzat en la música clàssica o no en són uns consumidors habituals, però té unes obres molt interessants i agradables d'escoltar. En el cas d'aquesta passió segons sant Mateu us aconsello que l'escolteu, i us recomano que feu com ara jo, és a dir, escoltar-la unes quantes vegades seguides. Ja veureu com us encantarà.

No crec que el fet que avui la torni a escoltar sigui el presagi de la derrota del Barça al camp del Madrid, en el partit de futbol que començarà d'aquí a una hora. Escoltar les passions, sigui aquesta o les més conegudes de Bach (avui han interpretat la de sant Joan a l'Atlàntida de Vic), no és motiu de tristesa, sinó de joia. La música ben escrita, i aquesta ho és, et reconforta.

Aprofito aquest moment per recordar la persona de Lluís Tort, que ahir va morir als 88 anys. El seu currículum és dens i és una d'aquelles persones que ha deixat petjada per on ha viscut, treballat i lluitat. El meu sentit condol a la seva família.