Esperant el xàfec!

Tot esperant el xàfec que ens han anunciat per aquesta tarda al Maresme, estem observant les manifestacions del dia a càrrec de mestres i professors descontents amb la resposta del govern de la Generalitat. És una llàstima que la manca de diàleg i de predisposició del nostre govern a escoltar les reivindicacions dels representants majoritaris dels professors faci que les nostres carreteres, carrers i places esdevinguin un caos.

Dijous m'haig de desplaçar a una zona amenaçada amb talls a les carreteres. Què faig? M'exposo a quedar aturat durant hores, o busco carreteres secundàries on no es preveuen moviments? És una afectació personal que em serveix per parlar d'aquells comentaris que llegeixes a les xarxes socials, o escoltes pel carrer arran de les manifestacions, ara dels mestres i professors.

El dret a manifestar-se és inqüestionable. Les manifestacions són mesures de pressió per obligar el govern de torn a dialogar per intentar resoldre els conflictes. Imaginar-te que una manifestació no té conseqüències per als vianants o conductors de vehicles és una absurditat. Molestar-te pels seus efectes és comprensiu, però pretendre que es manifestin en un parc o un racó que no molestin a ningú, no té cap sentit. 

Quina ha de ser la nostra actitud? Ser comprensius amb el conflicte, procurant no sortir-ne malparat, canviant potser d'hàbits aquell dia, i creure en la bona voluntat de totes les parts. Les reivindicacions dels col·lectius mobilitzats tenen una base i uns arguments que cal analitzar. Ningú no surt al carrer, perdent una part del salari per passar l'estona i molestar els altres. Hem de creure que les persones mobilitzades tenen la seva raó per queixar-se i això sol hauria de ser motiu suficient perquè el govern de torn s'assegués a parlar.

El calendari de vagues programades fins a final de curs és prou intens i des d'aquí demanaria al govern que convoqui una reunió amb els sindicats majoritaris del sector per intentar arribar a un acord i fer més fàcil la vida de tots plegats. Ja trona!, arriba el temporal!

Necessitem posar seny!

Vivim un temps de molta violència. No només per les guerres que arrosseguem de fa massa, sinó també a les nostres ciutats i pobles i això ho hem d'aturar com sigui. I no és només una violència física. També hi ha violència dialèctica que ha entrat a les nostres institucions i que provoca desconfiança, neguit i por.

S'han succeït una sèrie d'esdeveniments que no he volgut comentar per intentar ser positiu i buscar notícies que ens alegrin la vida, però que es van acumulant i convé tenir-los presents per intentar evitar-los, si som capaços de reflexionar-hi i, sobretot, que no ens afectin ni justifiquin els nostres actes.

Les xarxes socials no hi ajuden, i la difusió d'actes de violència i la reproducció de segons quins comentaris i declaracions, engreixen aquest cúmul de despropòsits que ens fan sentir incòmodes. Hem d'esforçar-nos per dedicar els nostres pensaments a tot allò de bo que hi ha al nostre voltant, que hi és, però que es troba tapat per un seguit de notícies preocupants que alteren la convivència.

Els nostres representants polítics que no ho poden resoldre tot, haurien de tenir molt clar que la seva actuació, les seves declaracions, la seva actitud, pot afectar la convivència i provocar actituds conflictives i violents. Caldria que tinguessin assumida la seva responsabilitat amb l'exemple que donen a la societat. Des del moment que assumeixen una responsabilitat política deixen de ser persones anònimes i passen a ser servidors públics, i això condiciona la seva actuació.

No podem atribuir-los tots els mals de la nostra societat, però sí que els hi hem de fer veure que no poden contribuir al caos, a la violència, encara que només sigui dialèctica, a la confrontació sense arguments ni compostura. Tots tenim una responsabilitat des del moment que sortim al carrer, sigui de manera presencial o a través de les xarxes, i no ens podem escudar en res. Si no hi posem seny es farà molt difícil aquesta convivència necessària per créixer personalment i col·lectivament.

En defensa de la participació

Darrerament, Arenys de Mar ha estat notícia no pas per fets luctuosos, sortosament, sinó per la iniciativa d’una vilatana, l’Ana León, que ha comptat amb la participació i mobilització de molts vilatans i ciutadans d’altres poblacions veïnes. El motiu, reclamar a la Generalitat la creació d’una línia de transport públic per arribar a l’hospital de referència de la mostra comarca a can Ruti, a Badalona.

Vivim en una democràcia representativa i algú no entén que la ciutadania pugui actuar més enllà d’escollir els seus representants polítics cada quatre anys, i es mobilitzi per unes causes justes, en aquest cas, per aconseguir un servei essencial.

Estem més acostumats a sentir criticar l’administració pública per les seves mancances que no pas arremangar-nos per fer veure les nostres necessitats, la nostra voluntat. Accions com la de l’Ana León, n’hem vist alguna altra, però escassegen. Existeix la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) però a casa nostra no ha tingut gaire èxit. Em ve al cap la iniciativa per aconseguir una llei electoral pròpia que els nostres representants polítics han estat incapaços de consensuar, i que va acabar en no res.

Si potenciéssim la mobilització tranquil·la i la participació col·lectiva per millorar la societat, potser deixaríem una mica de banda la pràctica massa habitual i fàcil d’utilitzar les xarxes socials per increpar i insultar, que no serveix per a res més que per crear un ambient desagradable i fins i tot violent.

Cal felicitar l’Ana León i totes les persones que li han fet costat i esperar que la Generalitat doni una resposta positiva a aquesta demanda tan reclamada i necessària. En uns moments que la xarxa ferroviària està tan deteriorada, encara pren més força la necessitat de comptar amb un transport públic alternatiu, i en el cas de l'hospital de can Ruti, per la seva situació geogràfica, queda molt més justificat.

Opinar sense insultar

Hi ha una pregunta que em faig sovint i és de si els articulistes dels diaris digitals llegeixen els comentaris que escriuen els lectors. M'ho pregunto perquè la majoria dels comentaris no són exactament opinions o crítiques, sinó més aviat insults. Ja he comentat en altres ocasions que caldria un moderador que censurés els insults gratuïts, la majoria dels quals s'amaguen sota l'anonimat. És interessant llegir què pensa la gent, però haver de llegir tants insults seguits t'afarta i et lleva les ganes de continuar llegint.

En algun cas ja tinc la resposta, perquè l'articulista acostuma a respondre opinions de lectors, com és el cas de Miquel Puig, a l'ARA, però això no és el més habitual. Probablement no tenen gaires ganes d'aguantar segons què, insults sense sentit, a vegades perquè no accepten opinions diferents, però sovint perquè hi ha persones que només saben insultar, segurament perquè no tenen arguments a defensar.

I així anem en aquest país on molta gent es pensa que tenen raó en tot i no són capaços d'escoltar i acceptar que potser els altres els poden ensenyar alguna cosa, encara que no els acabi d'agradar. Tot escrivint això penso que no és tan difícil d'entendre, però...

M'ho pregunto sovint, perquè personalment he passat per aquesta experiència, i perquè des de fa més de vint anys escrit diàriament i ho publico i m'arrisco força. Em consola pensar que no acostumo a pontificar i sempre parteixo de la base, i ho dic, que allò que escric són opinions personals que poden ser errònies. A algú, però, això no li pot semblar suficient.

Entenc que no es pot ser molt crític amb tot el que et trobes a les xarxes socials si no tens en compte què es diuen entre ells polítics de diferents partits. Ells, que haurien de donar exemple, perquè tenen responsabilitats i representen a ciutadans que els han donat el vot, són els primers de caure en la baixesa que representa el món de l'insult. 

Tot i el to negatiu d'aquest escrit, em mantinc en l'ànim de continuar buscant opinions on sigui, intentant aparcar tot allò que és tan desagradable i aprofitar el que m'enriqueix.

Consulta ciutadana i salut democràtica

En una democràcia representativa les consultes ciutadanes no són vinculants, excepte quan es tracta de les eleccions per escollir els nostres representants polítics, però sí que és bo que les institucions en convoquin i respectin els resultats, perquè és una manera de tenir en compte la ciutadania, més enllà de cada quatre anys, i de generar confiança, que prou falta ens fa.

Recollir l'opinió sobre temes concrets és una bona praxi. Tenim molt present el que passa a Suïssa, on tot sovint se celebren consultes sobre diferents temes, alguns d'ells prou importants i que determinen la política a seguir pels seus representants. Aquí no és gaire freqüent i això, al meu entendre, és sinònim de poc desenvolupament democràtic.

Avui, a Gósol, ha tingut lloc una consulta ciutadana per conèixer què opinen els seus habitants sobre l'adscripció a la província de Lleida. Se'ls preguntava si estaven d'acord a continuar formant part de la província de Lleida o bé preferien passar a integrar-se a la de Barcelona, com tota la resta de municipis del Berguedà. El resultat, amb una participació del 50 % del cens, ha estat majoritàriament favorable al canvi d'adscripció.

Des de la Diputació de Lleida s'han afanyat a declarar que respectaven el resultat i que els donarien el suport necessari per iniciar el procés del canvi i satisfer la voluntat dels seus habitants. M'imagino que no serà fàcil, tenint en compte que hi ha d'intervenir l'Estat, atès que es tracta d'un canvi dels límits provincials, cosa que no és competència catalana. No fa gaire, el municipi d'Aiguafreda va decidir, en una consulta ciutadana, integrar-se a la comarca d'Osona. Això ha estat més fàcil de resoldre.

El nostre sistema polític permet aquesta mena de consultes, encara que no siguin gaire freqüents. Seria bo que a poc a poc anéssim incorporant l'hàbit de convocar-les i animar la ciutadania a participar-hi. Opinar i fer-se corresponsable de les decisions que es van prenent. Deixar-ho tot en mans de la composició de les nostres institucions, després de les eleccions, simplifica els processos, però crec que seria bo fer un pas més enllà, i probablement combatríem la desafecció política de la gent. 

Le Pen, un bon exemple

Avui s'ha iniciat el judici a Marine Le Pen per malversació de diners procedents de l'Eurocambra. Potser això pot ajudar a fer obrir els ulls a una bona colla de gent que, desencisats pel funcionament dels partits polítics tradicionals, ha optat darrerament per votar l'extrema dreta, com si fossin els possibles salvadors del seu futur.

S'ha anat dient que el desencís i la manca de resposta als problemes de la ciutadania, per part dels partits polítics de sempre, ha fet que el vot es decantés cap a uns partits d'extrema dreta, que utilitzen el populisme per enlluernar la població i fer-los creure que ells sí que estan per la feina, i ells són els que els poden solucionar tots els problemes. El missatge de l'extrema dreta es reforça amb els casos de corrupció que s'han donat en els partits polítics. Un fet que posa en estat d'alerta la població, perquè està farta de sentir-se enganyada. Resulta, però, que l'extrema dreta no està lliure de pecat, i ara es podrà comprovar.

Espanya també va enviar, en les darreres eleccions europees, uns representants polítics que, utilitzant les xarxes socials per enredar la gent, varen aconseguir prou vots per sortir escollits i convertir-se en eurodiputats. Crec que ja tenen problemes. Què us penseu!

És una llàstima que per fer desistir la gent de votar l'extrema dreta, s'hagi d'arribar a aquestes situacions. Seria molt millor que quedessin en evidència per no solucionar res d'allò que prometen, sense haver d'anar a judici per unes actuacions fraudulentes. 

A veure, doncs, si aquest judici serveix per a alguna cosa i posa cadascú al seu lloc. Res justifica res. Ni els polítics de sempre seran més ben considerats. Caldria que els corruptes s'apartessin de la política i aconseguíssim uns representants honestos, treballadors i eficaços en la seva feina. Això a Brussel·les i a totes les institucions. Si no és així, no ens estranyem que la participació electoral vagi a la baixa.

Me'l vaig perdre!

No tinc el poder de la ubiqüitat i ahir a la tarda-vespre vaig estar pendent del Ple municipal, gairebé sis hores, i em vaig perdre el concert que va tenir lloc a l'església parroquial, a càrrec de l'Ensemble Praetorius, un conjunt instrumental de cambra, format per joves músics de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). Me n'han parlat molt bé.

Sembla ser, doncs, que em vaig perdre un bonic concert, molt ben interpretat i, al mateix temps, ben explicat. Un costum que va arrelant i que, aquí a Arenys, ens hi tenen acostumats els nostres amics de Nexus Piano Duo. És bo que els intèrprets acompanyin la seva música amb explicacions sobre les obres, els compositors i els instruments.

Cal agrair l'oportunitat de gaudir de bons concerts on, a part del gust d'escoltar-los, tens l'ocasió d'eixamplar coneixements i també, cosa molt important, valorar i apreciar l'esforç, el treball i els valors de joves intèrprets que t'animen a pensar que no tot està perdut. Sovint ens mostrem pessimistes en veure com va tot plegat, però a vegades tens la sort d'observar que no tot està perdut. Que hi ha persones, i si són joves encara millor, que treballen per aprendre i ensenyar-nos que un món millor és possible.

En lloc del concert, em vaig entretenir escoltant els nostres representants com defensaven o fiscalitzaven l'obra de govern, amb una bona pila de punts a decidir, la majoria aprovats per unanimitat, i una secció de precs i preguntes que a vegades es fa molt feixuga. Pensava que seria bo que els nostres regidors i regidores repesquessin l'enregistrament de la sessió plenària i els servís per aprendre i rectificar en allò que vegin que no ho han acabat de fer prou bé. La veritat és que hi ha intervencions penoses que, estic segur, als seus autors els serviria per millorar. Han de tenir en compte que són els nostres representants, siguin a l'equip de govern o a l'oposició.

Però em quedo amb el concert d'ahir, que no en vaig gaudir, amb l'esperança que en vinguin d'altres i que hi pugui assistir. Però sobretot em quedo amb la impressió de les persones que hi varen assistir: Hi ha joves que treballen i s'esforcen molt per fer-nos gaudir de la bona música i dels bons moments.

Per què tanta abstenció?

La informació que ens arriba de la jornada electoral i el que he vist quan m’he acostat al meu col·legi electoral per exercir el meu dret, i probablement el meu deure cívic, la participació serà baixa, massa baixa, i molts es posaran les mans al cap. La pregunta que tots ens hem de fer és per què som incapaços de motivar la gent a anar a votar? Què fa que les persones es quedin a casa i no es moguin per escollir els seus representants polítics a les institucions?

    Segur que els motius són diversos, però n’hi ha alguns que caldria destacar per sobre dels altres. En el cas del Parlament Europeu, que s’emporta el rècord d’abstencionisme, seria la insuficient informació que es dona de la seva utilitat, funcions i competències. Per a què serveix el Parlament? Quines funcions té la Comissió Europea? I el Consell Europeu? No el confonguem amb el Consell d'Europa, eh!

    En general, l’abstenció no és patrimoni únic d’aquestes eleccions, sinó que en general cada vegada n’hi ha més i sobretot entre els joves, que són el futur. 

    Els defensors de la democràcia participativa coneixement les dificultats d’engrescar la gent a participar tret d’aquelles persones que jo anomeno professionals de la participació. I tot això arranca d’un pas previ: la informació, la transparència i la pedagogia. És molt important trobar sentit a les coses. Quan una cosa interessa la gent es mou. Per què no interessa la política? Qui és el responsable d’aquesta manca d’interès? Són els polítics? Només ells?

    Els resultats d’avui, que desconec en el moment d’escriure aquest post, poden condicionar negativament el futur d’Europa. Els euroescèptics cada vegada són més i la delegació de competències a Brussel·les troba més detractors. Molts estats voldrien recuperar-ne, i aquells candidats a entrar a la Unió Europea, no és que creguin en la bondat de caminar junts i enfortir la Unió, sinó que simplement esperen obtenir-ne uns beneficis extres. Amb aquestes intencionalitats el futur d’Europa és negre.

    Demà podreu valorar els resultats electorals, per ara em quedo amb la participació, que no és una bona notícia. D'aquí a unes hores probablement haurem de lamentar l'auge de l'extrema dreta, que tothom vaticina. Aquests hauran aconseguit aixecar de la cadira els seus votants, la resta no. 

L'ANC i la llista cívica

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) té els seus socis i aquests són els que han de decidir què volen fer i deixar de fer. De totes maneres, atès que es tracta d'una entitat que d'alguna manera ha volgut representar una bona part de la societat catalana, aquella que està per a la independència del país, és lògic que hi hagi molta gent que hi fiqui cullerada i opini sobre els diferents passos que va fent. Crec que ens ho han de permetre, com a entitat rellevant i de país, encara que és evident que seran els seus adscrits els que acabaran decidir el seu futur.

    Crec que a vegades no sabem estar on ens pertoca i confonem els termes. El nostre sistema democràtic es base en els partits polítics com a entitats que opten a dirigir les institucions. Esdevenen els representats legítims de la societat, a través de les eleccions que tenen lloc de manera periòdica, i d'alguna manera donen compte de la seva feina als representats, que els renoven o no la seva confiança. Tot això no treu que en paral·lel a l'activitat política dels partits, la societat civil s'organitzi per manifestar el seu suport o rebuig, segons sigui el cas, i fer força per redreçar allò que consideri que no s'està fent prou bé.

    L'ANC, amb la direcció actual, és molt crítica amb els partits independentistes, ja que considera que no estan per la labor, i d'alguna manera fa temps que intenta suplantar-los, tot confeccionant una llista electoral que competeixi amb ells, m'imagino que amb la voluntat de guanyar i portar a terme els seus objectius, que ara no considera que ho estiguin fent els partits independentistes, tot i tenir una majoria en el Parlament català.

    Considero que seria un error convertir l'ANC en un nou partit polític, perquè al cap i a la fi el que s'aconseguira seria dividir encara més tota la població que d'alguna manera o altra encara considera un objectiu la independència. Penso que és bo que no tota l'acció política es porti únicament a través dels partits polítics, sinó que també la societat civil organitzada hi digui la seva. Convertir-se en un partit polític els faria caure en la dinàmica dels partits polítics i la societat civil perdria un element de pressió i fiscalització de la feina dels polítics.

    Tal com deia al començament de l'escrit, seran els socis de l'ANC els que ho acabaran decidint, però sembla ser que hi ha força discrepàncies amb la direcció, i això no és només d'ara, sinó que s'arrossega des de fa temps. Som molt crítics amb els líders polítics i els demanem un pas al costat, però quan es tracta de líders de la societat civil sembla que els ho perdonem tot. Caldria una reflexió a fons, i analitzar bé què és el millor per al futur del nostre país.

Cal legislar bé

Aquests dies a la nostra comarca ha estat notícia una trobada d'alcaldes per denunciar la reincidència d'alguns delinqüents i la manca de solucions per evitar-ho. Jo mateix me'n vaig fer ressò en el post de dijous, on parlava de l'error de posar en el mateix sac la delinqüència i la immigració. 

    És preocupant que quan parlem de delinqüència l'única cosa que es posi sobre la taula sigui la necessitat de més policia, com si això fos la solució als nostres mals. És cert que la inseguretat que es genera quan es produeixen massa sovint atacs a les persones i les seves propietats, fa pensar que amb un bon policia al costat això no hauria passat. Oblidem que és impossible tenir prou efectius per cobrir tots els llocs i moments del dia, i que probablement són unes altres accions les que ens poden ajudar a resoldre aquesta desagradable situació.

    No hi ha dubte que la presència policial al carrer és una bona manera per generar la sensació de seguretat que moltes persones reclamen, però no ha de ser l'única. Necessitem una policia amiga, amb qui confiar, que no la vegem només com a força sancionadora i repressora, sinó com aquella amb qui hi pots comptar sempre que la necessitis. Al mateix temps, però, hem d'analitzar què ens està passant i per què cada vegada tenim la sensació de més violència al carrer. Precisament en una entrevista amb el cap de la policia se'm deia que no era cert que hi hagués més violència, però sí que se'n parlava més, hi havia més coneixement de tot el que passava i això provocava aquesta sensació que convenia tractar. 

    Tinc molt clar que només canviant el sistema que entre tots hem modelat serem capaços de capgirar aquesta tendència a trobar-nos cada vegada més indefensos i insegurs. Hem de millorar el civisme. Hem de donar més oportunitats a les persones que tenen dificultats per viure. Famílies que no s'han acabat d'integrar, o que han caigut al pou de la misèria i necessiten una ajuda per subsistir. Hem de procurar que tothom estimi el lloc on viu, respecti els altres i no tingui la temptació d'atemptar contra la seguretat i la propietat dels seus convilatans.

    La policia té el seu paper a la nostra societat, però no podem oblidar els serveis socials, ni els educatius, ni la legislació que es contradiu a l'hora de regular la immigració, o la manca de suport de l'administració pública per crear nous habitatges socials i una bona redistribució dels recursos. Si no aconseguim minorar les desigualtats existents a la nostra societat, se'ns farà molt difícil reduir la violència i la delinqüència. No ens equivoquem en els remeis, ni ho deixem tot a mans de la vigilància policial.

    La reincidència és un problema que s'ha d'abordar, i això no ens ho poden solucionar els policies, sinó els encarregats de legislar, és a dir, els polítics que ens representen als parlaments o al Congrés de Diputats i Senat. Si els partits polítics no s'ho prenen seriosament, no hi ha policia que ens pugui salvar.

Podemos abandona el vaixell

Si ho tenia difícil el president del govern espanyol per aconseguir una majoria parlamentària en aquesta legislatura que acabem d'iniciar, avui encara se li ha complicat més. Semblava que l'aliança amb Sumar era una bassa d'oli, i que només calia treballar el pacte amb els partits independentistes catalans, en el benentès que gallecs i bascos li fan costat. Sumar sembla que suma, però des d'avui li han restat cinc congressistes que passen al grup mixt, i per tant amplien el nombre de grups amb qui el president haurà de negociar per mantenir-se al capdavant del govern.

La notícia no ens ve de nou, perquè fa molt temps es va coent. Sumar va acceptar anar a les eleccions amb Podemos, perquè no podia jugar-se el futur. El resultat no va ser satisfactori i la suma no quadrava, però la fidelitat amb el PSOE i el pacte in extremis amb Junts va salvar, encara que només fos provisionalment, la formació. El rebuig a incorporar ministres de Podemos, va ser la gota que ha fet vessar el got.

Algú podrà dir que la reacció de Podemos és totalment interessada, i com a resposta a haver quedat al marge del consell de ministres. D'altres diran que les divergències amb la líder de Sumar no han permès la continuïtat dins del grup parlamentari, per l'arraconament sistemàtic que Yolanda Díaz ha practicat als diferents membres de Podemos. Qui és el responsable de l'abandonament de Podemos? Els cinc congressistes que passen al grup mixt, o la vicepresidenta que no ha parat fins fer-los fora?

Com podem veure, a tot arreu passa si fa no no fa el mateix. A Catalunya les baralles entre Junts i ERC va fer que els primers abandonessin el govern de la Generalitat, no sé si amb l'esperança que el president i els seus consellers tirarien la tovallola, i a Madrid també hi ha un ball de bastons entre Podemos i Sumar. I els Comuns on són?

La bona sintonia entre l'exalcaldessa de Barcelona i la líder de Sumar sembla que ha portat el distanciament amb Podemos per part dels Comuns. No saps ben bé si els representants polítics tenen molt clars els seus principis ideològics, per sobre de qualsevol interès per mantenir-se a les institucions, o bé s'apunten on calgui per evitar ser foragitats. En aquests dubtes rau la principal font de la desafecció de la política de molts ciutadans, i ajuda a que vinguin els populistes, que enganyen a tot ca i quitxo, avancen sense gaires dificultats, presentant unes expectatives de futur que fan basarda. 

Plantar cara

Escollir els nostres representants a Madrid no és fàcil. Hi ha qui ho té molt senzill, sigui socialista o seguidor de la dreta espanyola. Ells hi són sempre presents, defensant els seus interessos i aconseguint una alternança en el govern que ens ha portat on som, amb molt desencís i desafecció cap a la política. També culpables del ressorgir del feixisme que vol convèncer la gent que amb els partits tradicionals, els que ens han governant des de la sortida del franquisme, no aconseguirem una societat més justa, menys desigual. Que amb una política autoritària i de limitació de drets reforçarem la nació espanyola, que és l'únic objectiu real i efectiu per triomfar en aquesta vida. Pur engany on molta gent hi cau.

Des de Catalunya, si realment creiem en la nostra singularitat cultural, de llengua i model de societat diferent, amb els errors i les virtuts, però pensat a la nostra manera, triar qui ha de representar-nos al Congrés de Diputats resulta molt complicat.

Ni PSC ni PP ens garanteixen millores per al nostre autogovern, més finançament, més inversions a Catalunya. La història ens ho confirma i no tenim cap dubte al respecte. Sumar, que vindria a ser el substitut d'Iniciativa per Catalunya, per entendre'ns, ens ho està deixant molt clar. Prioritzen l'atracció al vot de la resta d'Espanya al nostre. És qüestió de matemàtiques.

Les opcions independentistes serien les ideals per anar a Madrid a defensar els nostres interessos, però també podem llegir què ha passat darrerament. ERC ha fracassat en el seu intent de donar suport al PSOE per obtenir-ne beneficis. Sembla ser que l'única cosa que varen pactar i aconseguir va ser l'indult dels nostres presos polítics. Més enllà d'això no hi ha res. La taula del diàleg ni se l'espera, i el president Pedro Sánchez es vanaglòria d'haver pacificat i extingit tots els anhels independentistes. 

Junts tampoc ha anat més enllà, i el seu enfrontament al govern espanyol no els ha aportat cap benefici, i el seu discurs ha estat incoherent, ple de dubtes i cap resultat. Confiar que a Madrid puguem aconseguir res favorable és una utopia i només ens queda el dret a la rebequeria. La CUP va a Madrid a plantar cara, a dir les coses pel seu nom, amb tot el que això representa de cara a barraca. Però l'opció abstencionista, vot blanc o nul, no ens porta cap solució i en tot cas reforça el nombre de diputats de les formacions que mai ens ajudaran en el nostre procés cap a la sobirania. 

Tenim, doncs, l'oportunitat de ser presents a Madrid parlant clar i dient les coses pel seu nom. Retratant les jugades d'engany de les altres forces polítiques, deixant-los en evidència. El vot a la CUP és el vot valent sabent d'antuvi quines són les possibilitats d'incidir en la política espanyola, més enllà de deixar constància de la injustícia i manca de drets a què ens tenen sotmesos. No hi ha altra opció!

A la vigília de la revetlla

S'acosta un dels caps de setmana més importants del nostre país, amb la festa de Sant Joan al bell mig. Us convido, doncs, a fer un parèntesi en aquest trajecte d'involució democràtica per gaudir de la vida i reivindicar la festa tradicional com saba per alimentar-nos davant de tanta desnutrició cultural i cívica.

Aprofitem-ho ara que ningú no ens ho prohibeix, no sigui el cas que d'aquí uns anys no ens trobem com a la Catalunya nord, on un alcalde anticatalà ha prohibit la festa. Tenim el País Valencià i les Balears com a punts de referència del que ens pot arribar a passar. Probablement mai patirem un govern català d'extrema dreta, però tots som conscients que Espanya ens pot trepitjar a la primera oportunitat que tingui, i això pot no trigar gaires anys.

Davant del panorama, convé pensar molt bé en les estratègies. Ja sé que tenim el cul pelat, i la desconfiança amb els nostres polítics catalans és total, però alguna cosa hi hem de fer. Alguna cosa diferent al que proclama, si no ho llegit malament, l'ANC, que sembla que es troba més a la deriva que els nostres partits independentistes.

Hem de ser a Madrid a fer sentir la nostra veu. Esclar que si fem el passerell com Junts i ERC, al Congrés de Diputats, poca cosa aconseguirem. Critiquem a la CUP perquè no dona prou la cara, i a vegades no entenem què fan i diuen els nostres representants a les institucions. Avui, però no tenim gaires coses a fer, sobretot tenint en compte que els polítics s'han allunyat de la ciutadania, i recuperar la sintonia no serà fàcil. Davant d'això ens queda la possibilitat de dir les coses pel seu nom, i refregar-los a la cara les nostres reivindicacions.

Ho tenim complicat, i és per això que hem d'aprofitar els moments de cultura, entreteniment i tradicions, per gaudir de la vida, i oblidar per uns instants tot el que ens està passant des de farà aviat sis anys.

Arenys de Mar celebra amb il·lusió la festa de Sant Joan, començant amb l'anada a buscar la flama, als peus del Canigó, encenent la foguera que ens il·lumina, i gaudint de la gresca amb amics i familiars. La Fira del Solstici també anima la Riera, que és el pal de paller de la nostra vida en societat. Endavant amb la festa! i moltes gràcies a tots els que ho feu possible.

L'Arnau s'estrena com a regidor

Aquest migdia ha tingut lloc la constitució del nou ajuntament a la sala Josep M. Arnau del Calisay, amb la presa de possessió dels nous regidors i regidores, amb l'alcalde Estanis Fors al capdavant. Finalment les urnes li han ofert un alcaldia tranquil·la sense la por de patir una moció de censura, gràcies a la majoria absoluta obtinguda a les eleccions del passat 28 de maig.

Hem seguit les paraules dels diferents regidors i regidores, acceptant els resultats, sense deixar de fer notar la por que representa una majoria absoluta, si aquesta no se sap gestionar correctament tot i les bones paraules de l'inici, amb promesa de mà estesa i orella atenta. Unes paraules amables, allunyades de la crispació habitual dels nostres plens municipals. Un fet que podria donar entendre que alguna cosa ha canviat, la qual cosa seria d'agrair.

L'Arnau s'estrenava com a regidor amb un discurs serè, convençut de la importància de ser present en el consistori, encara que sigui des de l'oposició, amb la promesa de treballar per Arenys i tots els vilatans, fiscalitzant la feina del govern, i col·laborant en tot allò que sigui necessari per millorar el funcionament de la nostra vila.

La Pat, que ja té uns mesos d'experiència a la casa, no ha volgut perdre l'oportunitat per reivindicar, amb orgull, els drets de les persones no blanques, i fer-nos veure que no tothom té les mateixes facilitats per moure's en el nostre món. La Pat té molt de talent, i això serà bo per a Arenys.

Estic convençut que la contribució de l'Arnau i la Pat serà molt productiva i seria un error, per part del nou govern, no saber-ho aprofitar davant del gran repte que té al davant, per resoldre tots els problemes que s'han acumulat després d'uns anys de caos organitzatiu, manca de sensibilitat i ineficiència.

Menys afortunada ha estat la intervenció de la representant de la formació perdedora de les eleccions, que sembla que encara no han acceptat la voluntat de la població expressada en les urnes. Els electors no s'equivoquen mai, i són els nostres representants els que han de procurar entendre per què passen les coses, ja que tot té una explicació. Governar d'esquena al poble, per més caramels que els puguis oferir, comporta una desafecció i un rebuig que s'acaba fent notori.

Cal desitjar encert i molt d'esforç i treball als nous integrants del govern municipal. Que no oblidin que són els representants de tots els arenyencs, tant si els han votat com no, i que hauran de retre comptes de la seva feina i resultats. La responsabilitat que assumeixen és molt gran, i es fa necessari una dedicació plena, diligent i gens autoritària. Avui comença un nou mandat que tots volem que sigui esperançador per a tots els vilatans.

Transició democràtica

Aquesta setmana serà la darrera dels governs municipals que iniciaren el mandat el mes de juny de 2019. Han estat quatre anys on es podien haver fet moltes coses, però que no sempre ha estat així. La lògica ens diria que els equips que han treballat i millorat el seu municipi han obtingut el premi de la reelecció, però tampoc és exacte. Hi haurà hagut governs locals que s’hi hauran esforçat, però que, a l’hora de recollir els fruits, s’han trobat amb una carbassa. Ja he dit en altres ocasions que la política no és agraïda.

Dissabte vinent es constituiran els nous governs i ja hi ha poblacions on els resultats han estat clars i per tant coneixem qui serà el nou alcalde o alcaldessa, sigui perquè han obtingut una majoria absoluta, com seria el cas d’Arenys de Mar, o bé que s’intueixen uns pactes evidents. En altres pobles i ciutats la cosa no està tan clara, i com ja ens va passar en altres ocasions, fins a darrera hora no queda determinat l’equip de govern ni qui el presideix.

Sigui quin sigui el cas que ens representi, els vilatans volem esperar el millor dels canvis i que el nostre municipi recuperi tot allò que considerem que hem perdut, sigui per degradació, manca de manteniment o nul·la voluntat política. 

L’impàs d’aquestes setmanes que van des de la proclamació dels resultats i la constitució dels nous ajuntaments no s’ha paït de la mateixa manera. Tot i acceptar i entendre el desengany dels possibles perdedors, cal esperar d’un servidor públic i en democràcia, la màxima predisposició per acceptar allò que diuen les urnes, que no és res més que la veu del poble que ha escollit els seus representants perquè condueixin la vila a bon port. Esperem i confiem que la transició sigui el més natural possible i que els nous governants rebin tota la informació necessària per no haver de començar de zero.

Cosa de segons i tercers

Aquest migdia he participat en una xerrada a Ràdio Arenys on ens hi havien convidat als representants de les formacions polítiques que han confeccionat una llista per a les eleccions del dia 28 de maig. No hi eren els caps de llista, i no es tractava d'un debat polític, encara que en el fons es feia difícil no transcendir en temes polítics. De fet la política, en sentit ampli, és bastant a tot arreu.

No sé quina ha estat l'opinió dels oients, ni tampoc n'he parlat després amb els altres participants a la tertúlia, però penso que ha anat prou bé, sobretot perquè teníem molt clar que no es tractava de fer cap míting electoral, encara que cadascú pogués defensar el posicionament no només propi, sinó també de la formació política amb qui ens presentem.

Particularment m'hi he trobat molt bé, i els temes que el conductor del programa, en Joan Puig, ha plantejat, eren prou interessants, algun d'ells no estrictament local, però que tots vàrem patir, com és la pandèmia del COVID, i que l'administració local també va haver-hi d'actuar.

La iniciativa de convidar als segons o tercers de la llista és bona, perquè ajuda a veure que no tot acaba amb els caps de llista, sobretot quan penses en aquells que porten una bona colla de mandats liderant un projecte polític concret. I encara més, quan a la nostra vila s'ha produït un enfrontament, a vegades desagradable, entre candidats. És bo, dic, perquè t'ajuda a veure que hi ha més gent als equips, amb coneixements, aptituds i predisposició a treballar per a la vila.

És evident que el format del programa no permetia estendre's en els temes plantejats. Ja sigui perquè érem sis representants, o per la pròpia importància dels temes que requeririen un tractament particular cadascun d'ells, per poder anar a fons. 

Només voldria destacar la Seguretat, on la majoria de representants polítics de la taula ho han centrat en la policia, i en la necessitat de contractar més policies i col·locar més càmeres al carrer. He aprofitat el moment per discrepar d'aquesta opinió majoritària, perquè crec que és un error centrar els problemes de seguretat en l'aspecte policial, i no pensar en altres elements que hi tenen una incidència prou important. La CUP té molt clar que abans de l'actuació policial s'han de treballar aspectes d'educació, formació, salut, serveis socials... que han de permetre a la nostra societat en general, i la nostra vila en particular, combatre la percepció d'inseguretat sense deixar-ho tot en mans de l'actuació policial. Qui cregui que amb més policies solucionarem els problemes d'inseguretat, està molt equivocat. Però això és un debat que no podem despatxar amb tres o quatre paràgrafs, sinó que cal treballar-hi a fons per trobar un nou model de convivència i tractament de les disfuncions, que eviti acabar-ho sempre amb actuacions d'ordre públic.

La transparència exigeix la informació al dia

El nostre país ha anat incorporant elements de transparència de la gestió pública amb la voluntat de fer real una informació al dia de tot el que es cuina a l'administració pública, de manera que la ciutadania estigui al corrent de totes les decisions que els seus representants polítics porten a terme. És important tenir-ne coneixement per poder valorar la feina feta i, sobretot, per comprovar si realment es fa tot allò que es diu.

Amb l'aparició de les pàgines web municipals es va fer un pas de gegant, ja que fins llavors es feia molt difícil poder tenir informació de tot. Amb la llei de transparència i l'obligació que tenen els ajuntaments de disposar de l'espai de govern obert, es va aconseguir que des de casa poguessis accedir a aquesta informació d'una manera còmode i, s'ha d'entendre, real i amb puntualitat.

El nostre Ajuntament ha treballat per disposar de la informació, però tot i l'autocomplaença de l'equip de govern de torn, ens trobem que la informació no és total i amb molts problemes d'actualització. No vull pensar que es tracta d'ocultar res, perquè al final tot se sap, sinó més aviat una mica de desmanec i poca organització. Qui assumeix la responsabilitat de tenir tota la informació actualitzada?

Si fem una ullada al web municipal del nostre Ajuntament, ens adonarem que hi ha moltes mancances, però sobretot que la informació va molt endarrerida. No és normal que es convoquin consells de participació i no es pengin les actes, o que aquestes triguin mesos, per no dir anys, a ser publicades. Una cosa semblant passa amb les actes dels plens que, tot i no portar tant de retard, tampoc estan prou al dia.

Hi ha altres informacions que encara estan menys actualitzades, com pot ser la relació de convenis amb entitats o institucions, o matèries tan importants com és el propi organigrama municipal.

La conclusió a què arribes és que la bona organització no predomina en aquest govern municipal, i llavors entens que puguin caducar els contractes sense que s'hagin pogut renovar a temps, o que es publiquin oficialment informacions de propostes d'adjudicació d'obres que ja s'han executat.

Hi ha algun reglament penjat al web municipal que encara no incorpora modificacions que es varen fer fa més de 10 anys, i així es fa difícil agafar confiança en les persones que ens han d'administrar. Aquest és, doncs, un motiu més per demanar un canvi en la manera de gestionar el nostre Ajuntament.

Participar en l'elaboració del pressupost municipal

Ens agrada participar o simplement reaccionem davant de fets, paraules o accions? No és el mateix, ni comporta la mateixa dedicació. Normalment reaccionem davant de qualsevol cosa que ens afecta o ens molesta, o també quan és en positiu, però no sempre estem disposats a comprometre'ns a participar, ja sigui per construir plegats alguna cosa, o implicar-nos en l'obtenció d'algun objectiu.

En política també parlem molt de participació i no sempre encertem en el concepte, o bé ens quedem en l'aparença, sense gaires ganes d'anar a fons, tant des de la ciutadania com dels governs de torn. Només cal analitzar les diferents administracions públiques per veure que parlem de democràcia participativa i ens adonem que la participació és molt minsa, molt acotada i que fa nosa als que, legalment, ostenten la representativitat democràtica.

Són molts els ajuntaments que tenen regulada la participació ciutadana, ja sigui amb algun reglament específic, o bé en el Reglament Orgànic Municipal (ROM). Es creen consells de participació als diferents àmbits de competència municipal, tenint en compte les entitats ciutadanes o els mateixos ciutadans a títol individual. El resultat, però, acostuma a ser pobre, ja sigui perquè els ciutadans no hi mostren suficient interès, o bé perquè els polítics que ens governen no ho potencien suficientment.

Culpar els polítics de la manca de participació no és del tot correcte. Ens falta més cultura de la participació, que vol dir esforç i dedicació, més enllà de les nostres reaccions espontànies, i que sovint no porten enlloc. Caldria, doncs, treballar per aconseguir que tots nosaltres participéssim més de les decisions que ens afecten, i això ho hem de fer des de les pròpies institucions, però també des dels moviments ciutadans i entitats organitzades.

El nostre Ajuntament té previst un model de participació, amb un projecte de pressupost participatiu anual, uns consells de participació, i un reglament que ho regula i que permet, entre altres coses, la intervenció en els plens municipals. Malgrat això, la pràctica participativa és molt minsa. La majoria de consells o bé no estan constituïts o amb prou feines es convoquen. El Reglament de Participació, com el mateix ROM, s'haurien d'actualitzar i fer més fàcil aquesta participació, i al mateix temps hauríem de demanar al nostre govern municipal més interès en la participació ciutadana, desencallant la majoria de consells i reformant el procés dels pressupostos participatius. 

Avui s'ha aprovat inicialment el pressupost per a l'any 2023, però en aquest procés hi he trobat a faltar l'Audiència Pública, que anys enrere tenia lloc, amb més o menys participació ciutadana. Si realment l'aprovació dels pressupostos és un dels fets més importants de cada exercici, seria desitjable que en aquest tràmit hi hagués més participació dels vilatans, més enllà d'escoltar durant cinc minuts a una entitat que ha volgut ser-hi present.

M'agradaria pensar que aquesta altra manera de fer política, molt més participativa i propera a la gent, és possible, i que en un futur pròxim això pugui arribar a ser una realitat. Aquí hi tenim molt a dir tots els vilatans, tenint en compte que el mes de maig podrem escollir els nostres nous representants polítics.

L'odi i el menyspreu haurien de ser vetats en la política

El pitjor que pot passar en política és que l'odi, la ràbia, el menyspreu, i tot un seguit d'actituds del mateix estil estiguin presents en el dia a dia, tant dins de les institucions com a fora. No podem anar bé si els nostres polítics actuen empesos per uns instints grollers, primaris i sense escrúpols, perquè llavors és impossible posar-se d'acord en res. Ja no es tracta d'aconseguir dialogar, perquè el panorama no ho permet de cap manera.

El nivell que es desprèn en les intervencions dels nostres polítics al Congrés de diputats, Senat o parlaments autonòmics és molt baix i deplorable. L'altre dia parlava de la necessitat que els polítics donin exemple, i em referia sobretot en qüestió d'honradesa i transparència. També en la manera de parlar i d'opinar sobre els altres és important. Es pot ser molt crític sense arribar a l'insult i al menyspreu. Sense pretendre denigrar el contrari.

Ahir vàrem poder veure una sortida de to, infantiloide, però plena de ràbia, per part d'un eurodiputat del Partit Popular quan intentava boicotejar una entrevista d'un periodista de TV3. Els fets desqualifiquen l'autor, i el deixen al lloc que es mereix. De totes maneres no fan cap favor al conjunt del país, perquè donen una imatge molt poc edificant de persones que han estat escollides per representar-nos a les institucions públiques, en aquest cas a Europa.

Si una persona no és capaç de comportar-se amb educació i respecte no mereix ocupar un lloc de representativitat pública. Hi ha uns mínims que s'haurien de garantir i fins i tot exigir. La nostra societat hauria de ser capaç d'arraconar aquelles persones que no se saben comportar decentment i no saben acceptar la diversitat ni la discrepància. Pot ser per un sentit de culpabilitat mal acceptada, o per una incapacitat per argumentar amb elements suficients una posició que resulta difícil. Sigui el que sigui, han i hem de ser capaços de posar per davant de tot el respecte als altres, la seva feina, la seva opinió i la seva actuació, encara que no ens agradi o que puguem arribar a pensar que és anòmala i discordant.

M'agradaria pensar que la ciutadania castiga, negant-los el vot, aquells partits polítics i els seus representants, que no estan a l'alçada, que no saben defensar la seva opinió i ideologia sense haver de caure tan baix. Fan el ridícul, quan no aconsegueixen el seu propòsit, però ja han embrutat la imatge de tots plegats.

Més pedagogia dels nostres representants polítics

Avui a les xarxes socials hi havia una conversa força arrencada sobre una senyora que fa molts mesos malviu a la Riera d'Arenys de Mar, aprofitant una terrassa d'un bar que està tancat, però que s'ha mantingut allà com si fos utilitzada. Aquesta senyora podria estar vivint i dormint a qualsevol portalada de qualsevol casa dels nostres carrers. A tots els pobles i ciutats hi ha casos com aquest.

A la conversa es reclamava al govern municipal perquè fes alguna cosa al respecte. Perquè trobés una solució i la senyora deixés d'estar allà les vint-i-quatre hores del dia, menjant i defecant. Dels participants en el debat ja hi havia qui manifestava les dificultats per trobar una solució a situacions com aquesta. Si la persona no es vol deixar ajudar ningú la pot obligar a marxar de la via pública, deien alguns. 

He seguit la conversa intentant esbrinar què molestava més a la gent, si era el fet que una senyora estigués desatesa i malvivint, i presumiblement passant-ho malament, o bé és que feia nosa veure-la al carrer d'aquella manera. Si es tractava de trobar una solució a la vida d'aquesta persona, o bé d'amagar la realitat perquè no fes mal a la vista.

Hi havia comentaris de tot, i entre els participants s'anaven contestant, amb observacions, algunes d'interessants i d'altres d'interessades. Culpar l'Ajuntament era una idea que sorgia tot sovint, però també hi havia qui els disculpava.

Penso que el govern municipal hauria d'explicar molt bé la feina que fa, i la que no fa, ja sigui per desídia o perquè no té capacitat de maniobra. És pedagògic i il·lustratiu explicar com es fan les coses i quines són les regles o les lleis que marquen la seva manera d'actuar.

Vull pensar que l'equip municipal ha intentat trobar una solució per aquesta persona, i que si no s'ha resolt és per les dificultats legals per aconseguir-ho. Amb més raó seria bo que això s'expliqués, però al mateix temps que es treballés a fons perquè hi hagués la manera d'aconseguir que la senyora tingui una vida digna. No es tracta de treure-la de la nostra vista, sinó de trobar la solució a una manera de viure que no podem considerar adequada per a ningú.

Les intervencions dels vilatans davant de fets que passen a la vila són interessants, i d'alguna manera l'equip de govern, però també els representants municipals que són a l'oposició, haurien de ser-hi presents per explicar-nos què s'està fent per solucionar els problemes i on no es pot arribar. És una manera de mantenir la confiança vers els nostres representants polítics.