Balanç positiu de la festa

El balanç que en faig de la festa de Sant Roc, amb la gran quantitat d'actes programats durant cinc dies, no pot ser més que positiu. Destaco l'encert dels actes i la seva diversitat abastant totes les edats. També la gran participació no només d'espectadors sinó també d'actuants. Els geganters, els macips, els dansaires i els actors de la pesta han estat els veritables protagonistes d'aquests dies.

No tinc dades, però no he vist que s'hagin produït incidents remarcables. No sempre surt tot rodó i és d'agrair la col·laboració de tots per fer més gran la festa, però també per fer-la distreta, agradable i fàcil. Tenim els espais que tenim i amb ells cal jugar. Alguns veïns i veïnes s'han queixat de l'excés de decibels, quan les actuacions es produïen massa a prop de les seves cases.

Segurament que hi ha coses a millorar. Si ho féssim tot perfecte seria avorrit, oi? Al meu entendre, però, hem assolit un gran nivell i ara es tracta més de buscar el perfeccionisme que no pas de resoldre grans temes. Probablement, el que ens queda pendent és la ubicació de segons quins actes i l'horari que es programen. Congeniar la festa amb el descans no és gens fàcil. No és un problema d'Arenys, i ho podem comprovar si us bellugueu per Internet i mireu tot el que passa més enllà.

Repartir els actes en més espais, per no "castigar" sempre les mateixes persones seria una bona solució. I escric el verb castigar entre cometes, perquè hi hauria molta cosa a dir. Probablement hi ha alguns indrets que es podrien explotar més. Penso en la tercera platja o en la plaça de la sardana. És cert que no hi ha res com el centre de vila, al bell mig del brogit, però pensant en la conciliació potser hauríem d'estudiar nous emplaçaments per alguns dels actes.

Insisteixo que la meva valoració de la festa és molt positiva i aprofito aquest espai per felicitar i agrair a totes les persones que ho han fet possible, que no són pas pocs. Gràcies per fer-nos viure plenament la festa de Sant Roc.

L'anonimat a les xarxes socials

Estic totalment d'acord amb el president del govern espanyol quant a la prohibició de l'anonimat a les xarxes socials. Ho he defensat en aquest blog moltíssimes vegades i estic convençut que el contingut de les xarxes milloraria si tothom hagués de donar la cara. Hem de defensar la llibertat d'expressió amb totes les nostres forces. És un dret que no podem renunciar-hi, i que ha costat molt poder-lo exercir. La llibertat d'opinió és imprescindible. Tots hem de dir allò que pensem i volem, i criticar amb arguments allò que no ens sembla bé. Tot això, però, ho hem de fer amb la cara descoberta per evitar que s'aprofitin les xarxes i l'anonimat per falsejar la realitat, insultar sense proves i manipular la gent.

Se'm fa estrany que després de tants anys de xarxes socials i de tants exemples de manipulació i descrèdit, encara no s'hagi fet el pas que demanava avui el president Pedro Sánchez. No podria entendre que algú defensés l'anonimat. Quin benefici hi ha? Llavors, si tots veiem que cal desemmascarar els internautes, a què esperem?

M'imagino que la petició del president pot caure fàcilment en un calaix i no arribar a bon fi. Hi ha molts interessos al darrere que expliquen la voluntat de mantenir aquest anonimat, sobretot pensant que al darrere no sempre són persones normals i corrents, sinó que hi ha una xarxa moguda per interessos polítics i econòmics, amb la voluntat de tergiversar els fets i provocar adeptes a conceptes i predicats que, en situació normal, tothom rebutjaria.

Fa més de vint anys que escric diàriament les meves idees i opinions en aquest racó d'Internet. Soc conscient que no sempre l'he encertat. Que he criticat fets i persones que probablement no s'ho mereixien, però sempre he evitat l'insult gratuït, i m'he expressat amb nom i cognoms, perquè crec en l'honestedat dels opinadors, el risc a l'error, però mai la intencionalitat fraudulenta. Continuaré escrivint sense amagar-me de ningú, i m'agradaria que aquesta fos la tònica majoritària. Si no es vol signar els escrits, com a mínim que sigui possible accedir a l'autoria en cas de difamacions i manipulacions crítiques, que n'hi ha.

Tenim tardor!

Després de molts anys de passar de l'estiu a l'hivern, sembla que enguany la tardor ha fet acte de presència. Potser només es tracta d'una sensació que tinc i algú, amb dades a la mà, m'ho podrà rebatre. Recordo que moltes persones comentaven que això de les quatre estacions era cosa passada. Que la primavera i la tardor havien desaparegut. Sobretot la tardor. Aquest any, però, estem gaudint d'una temperatura típica de la tardor. M'ho feia notar la M. Àngels, i a mi m'agrada. 

L'estiu ha estat pesat, com els darrers anys, amb massa calor. Molta xafogor al litoral, amb problemes per dormir a moltes cases. Però ha durat poc. El setembre, plujós, i aquest mes d'octubre, que de mica en mica es va fent fosc més d'hora, ens han permès gaudir de vespres agradables, per anar a passejar arran de mar i observar boniques postes de sol.

Tant de bo que aquesta bonança se'ns encomanés, i fos extensiva a totes les facetes de la vida. Les persones acostumem a complicar-nos la vida, i a mirar les coses per un forat, que no sempre és el més escaient. Aquests mesos de retorn a la normalitat, no sempre venen acompanyats de bones notícies, i enguany, concretament, tenim molts fronts oberts, alguns dels quals són realment negatius. Continua el genocidi a Gaza, amb l'afegit dels atacs al Líban. Rússia i Ucraïna continuen també en guerra i res fa pensar que es pugui acabar aviat.

Al nostre país la política tampoc ens aporta notícies gaire afalagadores. Hem aconseguit estalviar-nos unes noves eleccions, al preu d'un govern espanyolista, amb el perill de fer marxa enrere en drets adquirits. Tampoc tants! Vull pensar que es desencallaran molts temes que teníem aturats, però espero i desitjo que no sigui en detriment de la nostra idiosincràsia o singularitat, si us agrada més.

I a casa nostra, a la nostra vila, no acabem de veure que les coses s'arreglin. Continuem improvisant i tapant forats, sense tenir les idees clares ni una visió de futur que ens pugui engrescar. Problemes que s'eternitzen, errors que es repeteixen, i falta de lideratge i encert. Cal que tots hi posem de la nostra part, però ens hi han de deixar ser. De moment, gaudim de la tardor, que no sabem si l'any vinent tornarà.

Avui he il·lustrat el post amb una fotografia de l'Enric Pera.

Què passa amb el CAP d'Arenys de Mar?

Hi ha temes que semblen maleïts. Fa anys que sentim a parlar de l'ampliació del Centre d'Atenció Primària (CAP) de la nostra vila i el més calent és a l'aigüera. És cert que des de l'inici de les converses entre l'ajuntament i el govern autonòmic han passat moltes coses, alguna de les quals va paralitzar qualsevol  intent d'inversió pública en l'equipament, com va ser la crisi econòmica iniciada el 2008, però això no justifica, al meu entendre, que avui, quinze anys després, ens trobem en aquesta situació d'estancament.

Aquesta setmana hem sabut que l'equip de govern ha presentat a la Generalitat una proposta de nou emplaçament del CAP, a la plaça Lloveras. Crec que és una molt mala proposta i m'agradaria pensar que finalment es descartarà. Puc entendre que hi hagi dificultats de trobar un espai que l'ajuntament pugui cedir, i que reuneixi les millors condicions per ubicar-hi un servei tan important i de moviment diari, com és el centre de salut de primera atenció. Desconec els motius que impedeixen l'ampliació de l'equipament en el lloc actual.

Al meu entendre hi ha prou arguments per descartar l'opció proposada pel govern local, des de la simple estètica, que no li fa cap favor al deteriorat litoral de la nostra vila; la pèrdua de centralitat amb relació a la situació actual; o temes encara més preocupants, com és l'accessibilitat, esponjament i mobilitat dels vehicles i usuaris a peu, per no parlar del risc de les avingudes d'aigua, quan plou, en un rial, el del Bareu, que tenim tantes dificultats per canalitzar, amb una desembocadura problemàtica, que és allà mateix. Un tema  que també fa dècades que tenim aturada la solució.

Desconec el procés que ha seguit el govern municipal per arribar a la conclusió d'aquesta proposta, però tot això continua afirmant la meva convicció que a aquest govern té greus problemes de planificació, i també d'encert en les seves decisions. Els vilatans coneixem les coses una vegada ja està tot dat i beneït. En aquesta ocasió, per aquelles casualitats de la vida, ho hem sabut quan no està confirmat i això podria ser una sort, si la reacció de la ciutadania i els grups municipals de l'oposició fan obrir els ulls a l'equip de govern i ho reconsideren.

Estic segur que amb una mica d'enginy i voluntat es poden trobar altres propostes més idònies, que no comportin tant de risc i que aconseguim d'una vegada endreçar el nostre CAP, ampliar serveis i posar-ho al llistat de feines resoltes, que en tenim necessitat.

L'Arnau s'estrena com a regidor

Aquest migdia ha tingut lloc la constitució del nou ajuntament a la sala Josep M. Arnau del Calisay, amb la presa de possessió dels nous regidors i regidores, amb l'alcalde Estanis Fors al capdavant. Finalment les urnes li han ofert un alcaldia tranquil·la sense la por de patir una moció de censura, gràcies a la majoria absoluta obtinguda a les eleccions del passat 28 de maig.

Hem seguit les paraules dels diferents regidors i regidores, acceptant els resultats, sense deixar de fer notar la por que representa una majoria absoluta, si aquesta no se sap gestionar correctament tot i les bones paraules de l'inici, amb promesa de mà estesa i orella atenta. Unes paraules amables, allunyades de la crispació habitual dels nostres plens municipals. Un fet que podria donar entendre que alguna cosa ha canviat, la qual cosa seria d'agrair.

L'Arnau s'estrenava com a regidor amb un discurs serè, convençut de la importància de ser present en el consistori, encara que sigui des de l'oposició, amb la promesa de treballar per Arenys i tots els vilatans, fiscalitzant la feina del govern, i col·laborant en tot allò que sigui necessari per millorar el funcionament de la nostra vila.

La Pat, que ja té uns mesos d'experiència a la casa, no ha volgut perdre l'oportunitat per reivindicar, amb orgull, els drets de les persones no blanques, i fer-nos veure que no tothom té les mateixes facilitats per moure's en el nostre món. La Pat té molt de talent, i això serà bo per a Arenys.

Estic convençut que la contribució de l'Arnau i la Pat serà molt productiva i seria un error, per part del nou govern, no saber-ho aprofitar davant del gran repte que té al davant, per resoldre tots els problemes que s'han acumulat després d'uns anys de caos organitzatiu, manca de sensibilitat i ineficiència.

Menys afortunada ha estat la intervenció de la representant de la formació perdedora de les eleccions, que sembla que encara no han acceptat la voluntat de la població expressada en les urnes. Els electors no s'equivoquen mai, i són els nostres representants els que han de procurar entendre per què passen les coses, ja que tot té una explicació. Governar d'esquena al poble, per més caramels que els puguis oferir, comporta una desafecció i un rebuig que s'acaba fent notori.

Cal desitjar encert i molt d'esforç i treball als nous integrants del govern municipal. Que no oblidin que són els representants de tots els arenyencs, tant si els han votat com no, i que hauran de retre comptes de la seva feina i resultats. La responsabilitat que assumeixen és molt gran, i es fa necessari una dedicació plena, diligent i gens autoritària. Avui comença un nou mandat que tots volem que sigui esperançador per a tots els vilatans.

Els resultats que no deixen dubtes

La política no és agraïda, i això ho saben totes les persones que en un moment o altre de la vida han format part d'aquest món. Alguns han estat més encertats que d'altres. També alguns han estat més honestos i eficients que d'altres, però en algun moment de la seva trajectòria han rebut patacades.

Els polítics són una mica l'ase dels cops. Reben moltes crítiques i no sempre estan justificades. També és cert que n'hi ha que han fet mèrits per provocar desconfiança i antipaties, i, com en totes les coses, paguen justos per pecadors.

El personatge d'avui va arribar a la política i en poc temps va ser encimbellada, aconseguint guanyar allò que a molts els hi és difícil i pocs ho han aconseguit. El problema d'aquesta senyora era el menyspreu cap als adversaris, una certa prepotència i pensar que estava per sobre del bé i del mal. 

En política, però hi ha molts factors que influeixen a l'hora de tenir rellevància i mantenir-se a dalt de tot. Hi ha els socis i col·laboradors que ho poden fer fàcil, però també poden provocar el desenllaç final. I l'acceptació i fidelitat dels electors, que d'alguna manera són el pal de paller de l'èxit d'un polític, que no sempre es té en compte, ni es tracten de la millor manera. Quan aquests fallen i es posen d'esquena, has begut oli.

Des de fa uns anys el seu projecte polític ha anat de capa caiguda i han anat desapareixent del mapa. Se li ha de valorar la seva resistència davant de totes les adversitats, amb problemes interns que tampoc l'han ajudat. Al final, però, tot té un límit, i avui ens anunciava l'adeu que molts esperaven des de feia dies. Sabíem que no trigaria a passar, i que tot depenia d'una nova sotragada fruit d'uns resultats electorals que no deixen marge de maniobra.

En el seu comiat es manté ferma i convençuda que ella ho ha fet bé, i que en tot cas els electors no l'han entès. Segons ella el seu projecte, el del seu partit, es manté viu, i confia que sense ella continuaran sent necessaris per collar els independentistes i que no se'n surtin amb la seva. 

Inés Arrimadas ha dit prou, perquè es troba cansada i no es veu en cor de continuar endavant. No es penedeix de res. Es considera l'artífex de l'aturada de l'independentisme. Va guanyar unes eleccions al Parlament català, que ningú s'hauria imaginat que fos possible, però ara es troba més sola que la una, i se'n va. Algú ha escrit, amb molta raó, que ells se'n van, però el mal ja està fet.

Pablo Iglesias surt del govern

Darrerament, cada dia ens trobem amb una notícia bomba, políticament parlant. Avui no és altra que la sortida de Pablo Iglesias del govern de Madrid per presentar-se a les eleccions autonòmiques de la comunitat madrilenya. Si alguna cosa no se li pot dir al líder de Podemos és que sigui un aprofitat, doncs, surt de la posició de confort, la vicepresidència del govern, per anar a barallar-se en unes eleccions que no se li auguren grans resultats.

Crec que no el podem titllar de buscar la cadira, perquè la cadira és el que tenia fins ara, i a la Comunitat de Madrid difícilment pugui aconseguir res de bo. Amb qui farà camí? Diu que vol evitar la majoria absoluta del PP, evitar que les dretes continuïn governant la comunitat central, però... de qui pensa robar els vots, si és que la seva formació aconseguir créixer? De C's, que tot fa pensar que pugui desaparèixer? O del PSOE, amb qui haurà de pactar si pretén treure la dreta?

De moment Ayuso se sent molt forta i això és el que ha de defensar si vol conservar la cadira. Venent que el futur és seu, més ara que mai, serà la manera d'enfortir el PP i de retruc la seva candidatura a continuar governant. Ara té un adversari més fàcil de competir-hi. Ja ha canviat el lema i ha introduït el substantiu "comunisme" que fa molta por a la dreta conservadora de la capital d'Espanya.

S'ho ha pensat bé Iglesias? Li fa algun favor a Pedro Sánchez? Mai la seva successora crearà tants problemes interns al PSOE, com ho ha fet Pablo Iglesias. Ha tret munició a Casado en seu parlamentària? Són aquestes algunes de les preguntes que ens fem, i que podrem anar responent al llarg dels dies. Tenim temps per fer prediccions i valorar l'encert o no d'Iglesias i el seu partit polític.

La recentralització de Pedro Sánchez

Davant de la decisió del president del govern espanyol de recentralitzar el poder en sanitat, seguretat i transport, tothom reacciona segons l'interessa. Els presidents autonòmics socialistes no diuen ni piu, és dels seus. La presidenta de Madrid, del PP, protesta com ho fa Torra o Urqullu, ens prenen competències. Però ningú no és capaç de valorar-ho en funció de l'encert o no de les mesures, més que no pas de qui són les competències?

Els catalans que volen la independència saben que en la situació actual qualsevol excusa és bona per treure o minvar les competències. És precisament això el que ha fet que moltes persones hagin esdevingut independentistes. El PP de Rajoy hi va ajudar molt, i amb el 155 es va veure tot molt clar, ja que no només és des de fora, sinó que també des de dins hi ha qui li fa nosa l'autogovern.

Som uns quants que pensem que la jugada actual donarà peu a que en altres ocasions es restringeixin les competències autonòmiques. Costa molt el traspàs de competències. Dura molts anys i encara no s'ha aconseguit del tot, però en canvi el restringir-les es fa en un minut. És qüestió de signar un decret i assumpte solucionat.

Jo entenc que la solució passa per una entesa entre els diferents governs i el de l'Estat. Això no ha de ser tan difícil si es fa a consciència i no per interessos partidistes. El problema és que hi ha una creença que el més important és el govern de l'Espanya unida i que la resta és un joc per entretenir aquells quatre il·luminats que pensen en l'autogovern o la independència. 

Veurem si les mesures adoptades pel govern central es compleixen i serveixen per contenir el virus, i ens agradaria veure també més coordinació i saber fer entre totes les administracions implicades. Creure's que uns són més importants que els altres és un error.

Per què una llista unitària a Arenys de Mar?

Davant la notícia que apareix a diferents municipis, inclòs Barcelona, d'intentar conformar una llista unitària per aconseguir un alcalde o alcaldessa independentista a les properes eleccions municipals, em pregunto per què cal fer-la a la meva vila? Necessitem una llista unitària per aconseguir majoria independentista? Que no en tenim ara? Que canviaran gaire les coses?

La meva opinió és que Arenys no necessita una llista unitària perquè l'alcaldia independentista està assegurada. Afegiria un altre argument, i és la necessitat d'un govern del mateix color, per assegurar la coherència i una línia de govern clara, esclar que precisament a Arenys no ho tenim, sinó que són cinc partits diferents els que asseguren l'alcaldia.

En el fons, però em preocupa la capacitat de gestionar un ajuntament, i això és el que encara m'han de demostrar els darrers governs de la vila. La sensació que tens, i jo ho afirmaria, és la d'un funcionament paral·lel entre tècnics i polítics. No hi ha una direcció clara i les coses surten per inèrcia, per encert de qui s'ho prepara i a vegades per casualitat. La prova són els temes recurrents que fa anys que s'arrosseguen sense solucionar-se.

Llavors és quan em faig la pregunta sobre quina opció és la més encertada per aconseguir aquest objectiu, i se'm fa molt difícil trobar-la. Si em demaneu quin és el plantejament teòric que més m'agrada segur que tindré resposta, però si després em pregunteu si hi confio, us hauré de confessar que no. I tot això abans de saber qui i com es presenten els nous servidors municipals.

Després d'això, no em preocupa gens si hi ha llista unitària o no, m'interessa conèixer la capacitat de gestió municipal dels alcaldables i el seu equip.

El govern de Sánchez compassadament

Com en un sorteig de Loteria, van sortint els i les ministres afortunades i anem coneixent el nou govern socialista. A les xarxes, i de manera pausada, van apareixen els noms dels i de les ministres de Sánchez. El primer, que acostuma a ser el que t'il·lusiona o bé et descarta el premi, va ser Josep Borrell. Per la meva part va ser una mala notícia i ja no tenien sentit la resta d'elegits que poguessin anar sortint.

De fet haig de confessar que no conec la majoria d'elles i per tant no puc opinar sobre l'encert o no de les premiades. Malauradament, els pocs que conec no em mereixen gaire confiança i només puc desitjar equivocar-me en les meves expectatives.

Ni Borrell, ni Batet, ni Ábalos són sants de la meva devoció i no crec que ens beneficiï gaire als catalans que somiem en canvis importants en la gestió política. L'experiència de tot aquest temps no ens fa ser gaire optimistes. De fet, el mateix president del govern espanyol ja ens ha deixat testimoni de la seva estima vers el nostre govern i les nostres institucions. És per això que no ens ve de nou.

Entretant veiem que els jutges continuen treballant carregant-se cada vegada més la llibertat d'expressió. Ens adonem que fets i acudits que fins ara havien estat, si més no tolerats, en aquests moments són motiu de judici i possible sentència condemnatòria. Penso que no tenen ni sentit de l'humor, que sempre va bé, ni respecte a la llibertat d'expressió, que hauria de ser d'obligat compliment. Parlar malament del rei, dels jutges i de les forces armades no hauria de ser mai considerat un delicte ni motiu de judici. Mentre el país funcioni i pensi d'aquesta manera, no aconseguirem la normalitat democràtica que ens crèiem tenir.

El procés supera l'embaràs de l'elefant

Podem deixar que els partits independentistes discuteixin quina és la millor opció per continuar endavant, però els hi hem de dir que ens cansen, i entenc perfectament el cansament dels contraris al procés. Cada dos per tres hi ha un motiu o altre per discutir i a més es fa amb ressò i atabalament per a les persones que ja hem fet prou votant i sortint a manifestar-nos, i el que faci falta.

No vull pas dir que sigui fàcil prendre acords, però voldria aprofitar per recordar-los que no hi ha ningú imprescindible i que la feina hem d'acostumar-nos a fer-la entre tots. Valoro la feina que ha fet el president Puigdemont i la de Junqueras i altres polítics que ara es troben exiliats o presos, però sense oblidar-nos d'ells i continuar lluitant perquè la Justícia aparegui després de tant de temps adormida, hem de resoldre el més immediat amb les persones que hi poden ser.

No podem començar de zero, però tampoc encallar-nos cada vegada i actuar com el dia de la marmota. Sortosament hi ha una data fixada, el 17 de gener, per fer el següent pas, i això evitarà que per Setmana Santa estiguéssim igual. Cal ser conscients de què pot passar si no hi ha acord a temps, i a més un bon acord. Sabem que el govern espanyol té molts recursos per posar pals a les rodes, i tenen la conxorxa de partits de Catalunya: C's, PP i PSC. Aquests darrers amb ganes de donar la presidència del Parlament al C's. 

Per tot això no cal badar i, sobretot, no cansar-nos més. Ens vàrem creure que tot estava previst, i ara ens adonem que a cada pas hi ha milers de dubtes, i en certs casos poc encert. Sisplau, anem per feina i ja tindrem temps de buscar simbolismes.

Tot això, però, sense oblidar que tenim un deute vers els polítics que vàrem empènyer a prendre decisions que els han portat a Brussel·les, Estremera o Soto del Real. Al marge del que es faci d'aquí a deu dies, no podem oblidar-los. No s'ho mereixen.

No és temps d'estar al servei de cap rei

A la contraportada de l'ARA, Albert Om descriu una fotografia d'un personatge, avui el rei Felip VI i, com cada dissabte, ho acostuma a fer amb molt d'enginy i encert, si més no això és el que a mi em sembla.

Veritablement es fa difícil endevinar quin és l'objectiu 'professional' del rei espanyol, vistos els detalls d'aquests tres anys de regnat. És trist, per a qualsevol persona en la vida, pensar que el teu projecte és anar fent i mantenir el càrrec, el sou, l'habitatge... sense esperar res més ni ser capaç de aportar-hi valor afegit. La pregunta que es fa Om és què carai pretén el rei actual més enllà de la supervivència, i l'acusa de ser "un peó al servei d'un Estat atrinxerat i espantat, que tem que se li desmunti el somni d'Espanya com una democràcia europea, moderna i avançada".

M'he preguntat moltes vegades per què necessitem un rei? Si no és capaç d'actuar com a Cap d'Estat, independentment del color del govern de torn, no ens fa falta i preferiríem un president de la República que escolliríem tots els espanyols.

No sé si ho vaig arribar a escriure en el meu blog, però en alguna ocasió he dit que el rei va tenir l'oportunitat d'exercir de Cap d'Estat, cridant Rajoy i Puigdemont al seu despatx i obligar-los a entendre's. La seva reacció, en el discurs del dia 3 d'octubre, va servir per deixar de representar alguna cosa per a molts catalans, un d'ells jo mateix. El rei d'Espanya no em serveix per a res, ni m'interessa. La meva idea de rei és tota una altra, al marge de si m'agraden o no m'agraden els reis.

Qui nega la vulneració de drets civils?

Negar que s'estan vulnerant drets civils i atacant la llibertat d'expressió és una bestiesa que es pot entendre si ve del PP i C's, perquè tots sabem de qui són hereus, però es fa molt difícil d'entendre i alhora entristeix, si t'arriba dels socialistes. La primera pregunta que et fas és com poden haver caigut tant avall? Tan malament estan que hagin de liderar aquestes declaracions? No seran ells els abduïts de qui parlava l'altre dia el fiscal general?

Oblidem-nos del motiu de tot aquest aldarull, no creieu que hi ha una extralimitació per part del govern i la fiscalia? Estic totalment convençut que la història donarà la raó als que en aquests moments denuncien una pràctica il·legal i destructora dels drets civils. La història ho dirà quan tot això haurà acabat, però així va el món.

I la història també situarà a cadascú en el lloc que es mereix. Cada partit polític haurà d'arrossegar i empassar-se les actuacions que en aquests moments ha dut a terme, i adonar-se de l'encert o error en el seu posicionament. Tots han actuat pressionats i probablement amb el cap calent i amb poca racionalitat, però els que s'ho miren des de l'altra banda de la barrera, en una posició còmode, com són C's i PSOE, tenen menys perdó que el PP que es mou per ràbia, orgull i autoritarisme. A aquests la còlera els encega i no veuen més enllà del nas.

Primera festa de Sant Jaume sense el pare

Avui és la primera diada de Sant Jaume sense el pare. Malgrat que a Catalunya ja fa molts anys que va deixar de celebrar la festa, el pare la tenia molt present i a casa es va convertir en un costum anar a passar uns dies a Andorra. Allà era jornada festiva. En les primeres ocasions també hi vàrem anar la Beth i jo. Encara recordo la vegada que esperant l'inici de la missa, en una església d'Andorra, ens vàrem adonar que també hi eren els meus oncles, la tieta Maria i el tiet Joan. El vespre abans ens havien vingut a desitjar una bona estada a Andorra i a felicitar el pare.

Recordar moments viscuts per la família t'adones de la importància que té cada cosa que fas. No hi ha res que no mereixi un record i és bo que aquests siguin positius, encara que puguin semblar insignificants.Bes

Tot i que el temps passa molt de pressa, noranta-cinc anys donen per a molt. Per haver viscut una guerra i la postguerra, haver format una família fent-la créixer del no-res, i oferint-li futur. Després de treballar molt, des de gairebé una criatura, i poder veure néixer i créixer les seves netes i néts, i fins i tot un besnét.

Sovint ens oblidem de viure, de ser conscients que som vius, que teixim una xarxa amb els amics, familiars i veïns, que tard o d'hora ens acull quan les forces flaquegen. En una data especial, recordar el pare és una manera d'agrair-li el que va fer per nosaltres, potser no sempre amb encert, però sí amb estimació i ganes de fer-ho el millor possible. Felicitats pare!

La tramitació online hauria de ser més senzilla

No em considero una persona molt avesada en les gestions online, però estic segur que porto molt d'avantatge amb moltíssima gent. També és cert que hi ha molta gent que s'hi belluga amb més comoditat i encert que no pas jo. Malgrat tot em veig capaç d'afirmar que els tràmits per Internet continuen essent força complicats, i no m'estranya que hi hagi un percentatge tan baix d'usuaris.

Probablement trobaríem moltes diferències entre gestions comercials i gestions administratives. En aquest darrer cas penso tant en les relacions amb l'administració pública com també amb les companyies de subministres: llum, gas, telèfon...

Us haig de dir que sóc una persona molt persistent i no paro fins que no ho aconsegueixo, això fa, però, que moltes vegades dediqui molt temps, per no dir perdre, per aconseguir tràmits que no haurien de ser tan complexos.

Avui ha estat un d'aquells dies que he aconseguit modificar unes dades d'uns contractes de subministres, gràcies al xat que la companyia té incorporat en el web. Sense el xat hauria estat del tot impossible. Al final, però, no ha acabat de sortir del tot bé i m'ha quedat una qüestió per resoldre que no trobo al web.

No sé si us hi heu trobat, però sovint és més fàcil trobar allò que necessites, a través de Google que no pas al web de l'administració corresponent. A vegades es tracta de webs que han rebut premis. Realment és descoratjador.

Orgullós de la família

Deixo cinc dies a la plana, compartint pis amb el pare, per retornar a l'Arenys de Mar que em va acollir, d'una manera fixa, fa ja 32 anys. Sembla ser que la trobaré farcida d'estelades, si més no a la Riera, tot preparant la diada d'enguany, però sobretot les eleccions del 27 de setembre.

Voldria recordar les paraules que escrivia el meu fill, ahir des del Nepal:

"Nepal m'ha canviat, i és que realment val la pena, aprens a valorar el que tens, aprens a viure amb molt menys del que tens, i a apreciar els petits moments que per a molts és un moment insignificant però que si ho vius..."

Això sol justifica l'esforç i encert d'enviar el fill a viure aquesta experiència. No és tan sols anar de vacances, sinó aprofitar-les per ajudar a aquells que ho necessiten. És cert que no cal anar tan lluny per fer obres com les de l'Ignasi aquest estiu. A la nostra vila mateixa hi ha gent que necessita ajuda, en l'estudi, en el lleure, en el menjar... però a vegades calen fets com els d'aquest estiu perquè una persona s'adoni de la importància d'ajudar els altres, i potser més fàcilment veurà que a prop de casa hi ha famílies que necessiten el nostre ajut, sovint molt fàcil de donar, però que no veiem o no volem veure.

Esperarem a finals de mes per veure com ha canviat el nostre fill, i us haig de dir que n'estic molt orgullós, també de la seva germana que, tot i la seva joventut, no és molt lluny d'aquests pensaments.

Jorge Fernández Díaz, el fatxa incompetent

Fa molt temps que jutjo el ministre Fernández Díaz i cada vegada es constata millor l'encert de les meves paraules. Perdoneu-me la manca de modèstia, però em ve de gust pensar-hi per creure'm que no sóc ni cruel ni injust quan qualifico el ministre com a incompetent, inútil i fatxa. Avui he pogut llegir com la majoria dels jutges del Tribunal Suprem havien signat un escrit en protesta de les ingerències del ministre en temes jurídics.

No estem parlant de simple pressió política als jutges, sinó de crítica descarada sobre les seves decisions judicials. I ho fa un paio que ja ha tastat la desautorització d'instàncies europees. Un ministre que té una obsessió contra Catalunya que és el país que el va acollir i en va treure tots els rèdits, però que no accepta la diversitat ni la crítica. És arrogant i dictador com el patró a qui adora i enyora. 

Rajoy es va voltar de gent mediocre, perquè no podia ser d'una altra manera. Aquest és un defecte força corrent dels líders polítics, que defensen les seves mancances i debilitats, rodejant-se de persones que no els hi poden fer ombra. Si algun d'ells el supera en intel·ligència, o bé plega o continua al seu costat per beneficiar-se dels ingressos i poder.

Encara falta un any perquè haguem de continuar aguantant tanta incompetència, però espero i desitjo que la podridura que predomina en el govern espanyol i a tot allò que toquen, es faci més gran i incontrolable, i el canvi que tots esperem arribi abans d'hora, i s'emporti tota aquesta xusma que no ens deixa ni respirar, i ens avergonyeix davant del món sencer.

Núria Parlon, una bona solució per al PSC

Som molts que volem que el PSC aixequi el cap i ho faci tocant de peus a terra i en contacte directe amb la societat catalana. Aquesta època de crisi política s'ha gestionat malament, i encara que no ho podem atribuir tot a Pere Navarro, si més no li ha faltat encert i molt probablement marge de maniobra.

Penso que els durs de l'aparell socialista català no l'han ajudat gens i més aviat l'han deixat al descobert i sol davant del perill. Ara amb la dimissió de Navarro cal que el PSC reflexioni a fons, encara que amb rapidesa, i no torni a caure en el mateix parany. El PSC ha de renéixer i liderar l'esquerra catalana. Tota l'esquerra catalana: la que té aspiracions independentistes i la que simplement vol més justícia vers Catalunya. Això passa, però, pel dret a decidir i, per tant, aconseguir la consulta del 9 de novembre.

Tot fa pensar que Núria Parlon serà qui substituirà Navarro en la secretaria general del PSC. Si així es concreta, cal esperar d'ella la capacitat de liderar un partit que en aquests moments està molt fraccionat, però que encara hi ha temps de cohesionar. Li caldrà molta mà esquerra i molta ajuda de totes les parts enfrontades. Sobretot, però, li caldrà poder de decisió davant del nucli dur del partit. Núria Parlon ha d'exigir llibertat de moviments a Iceta, Balmon, Corbacho i companyia.

A la nova secretària general del PSC li caldrà acostar-se als sectors crítics, escoltar-los i prendre decisions. Cal ser molt coherent, que és precisament això el que més li ha mancat a Pere Navarro. Després haurà d'analitzar quina ha de ser la seva relació amb el PSOE que, per més important que sigui, no pot posar mai en perill la cohesió catalana. D'això penso que n'hauran après la lliçó.

Pere Navarro també renuncia al càrrec

Dic que Pere Navarro també renuncia al càrrec, perquè precisament ahir en aquest blog parlava de les successives renúncies de càrrecs polítics. Amb el rerefons de l'abdicació del Rei, citava de la dimissió de Rubalcaba al capdavant del PSOE i les renúncies a accedir a la secretaria general del PSOE, de Patxi López, Carmen Chacón i Susana Díaz. Avui, doncs, hi sumem la dimissió de Pere Navarro.

Aquests dies també parlàvem de les declaracions (amenaça) de Duran i Lleida, que han acabat, de moment, en reflexions en veu alta. Per això avui, quan es preveia que Pere Navarro havia convocat la premsa per anunciar la seva dimissió, algú apuntava que no es tractés d'un 'efecte Duran'.

D'entrada s'ha d'agrair la dedicació dels polítics i creure en la seva honradesa. El fet que hi hagi polítics corruptes, que han malmès la imatge de la política del nostre país, no pot deslluir la feina de molts. De totes maneres, això no treu que puguem valorar negativament certes actituds o considerem errònies algunes decisions.

Pere Navarro tenia els dies comptats i crec que la seva decisió ha estat encertada. El problema no és tant la dimissió de Navarro com la seva substitució. Navarro ha estat la cara visible d'un aparell socialista enrocat i amb poques ganes d'adaptar-se a la realitat. Amb poca autocrítica i pocs arguments davant d'uns corrents crítics que també caldria analitzar a fons. Tot i no creure en les estructures dels partits, entenc que hi ha unes regles que no es poden ignorar a la lleugera.

Però si Navarro feia el joc a un aparell compacte que ja li estava bé, tot fa pensar que serà el mateix aparell el qui nomeni el seu substitut. És qüestió de majories, i la majoria, en aquests moments, està de la part de l'aparell. Això farà que potser no s'aturin les baixes amb què havien amenaçat els sectors crítics. Si són minoritaris només tenen dues opcions: convèncer la majoria o acceptar la realitat. Aquesta acceptació passa per continuar treballant des de dins, a l'espera de temps més favorables, o abandonar el vaixell. Ens esperen unes setmanes força interessants.

A qui li interessa la crispació?

A qui fa més mal la crispació? a qui té les de perdre. Sempre s'ha vist així i ara no és diferent. Qui ha de demostrar que el canvi és positiu, és qui més l'interessa que hi hagi calma i ningú no es posi nerviós. La crispació s'utilitza sempre per justificar el mal que fan aquells que volen canviar el sistema establert.

En la situació actual les agressions i insults a Navarro i Fernández Díaz vénen com l'anell al dit per a tots aquells defensors de la integritat espanyola, i són un perill per als interessos dels sobiranistes.

Ningú no pot dir que la dona que va agredir Pere Navarro no fos una sobiranista emprenyada. El que sap greu és que persones de la categoria de Pere Navarro ho utilitzin per al seu interès. En el cas del ministre insultat ja ni ho comento perquè s'ha desqualificat des del primer dia.

Malauradament, l'insult als polítics no és cap novetat. Totes les persones que es dediquen a la política ho han d'assumir, encara que no agradi ni tingui cap justificació. En la meva breu experiència en la política també ho vaig patir. Rebre insults pel simple fet de dedicar part del meu temps al meu poble, amb els meus encerts i errors.

No cal fer memòria dels insults que han vingut de l'altre costat. A qui han titllat de nazi? A qui han acusat sense proves? A

totes bandes hi ha fets i persones reprovables i cal ser més intel·ligent i caut. Jugar en foc és perillós perquè et pots cremar.

No podem demanar que els polítics catalans es posin d'acord, però sí que siguin respectuosos, que juguin net i defensin els seus principis de manera honesta i exemplar. I tots junts hem de denunciar els insults i encara més les agressions. No podem donar per fet que la persona que es dedica a la política necessiti una protecció especial. Que tots aprenguem dels nostres errors.