Catalunya no tindrà presidenta a la Generalitat

L'efecte Puigdemont que fins ara havia funcionat no ha estat suficientment fort com per mantenir JxCat per davant d'ERC i també, com ja va passar l'any 2017, un tercer partit n'ha sortit vencedor. La possibilitat d'aconseguir una dona com a presidenta de la Generalitat s'ha esvaït, i Laura Borràs ha vist com el seu adversari, Pere Aragonès, l'avançava i es proclamava com a gran candidat a presidir el nou govern.

Hem pogut pensar que el trencament amb el PDeCAT hagi pogut ser la causa d'aquesta derrota, però també ens hauríem de preguntar si tots els vots que va obtenir el PDeCAT haurien anat a la bossa de JxCat. Em fa l'efecte que la configuració de les llistes, amb Canadell de tercer, i les proclames d'unilateralitat de Borràs no hi haurien ajudat i per tant no tot és culpa de l'equip de Chacón, sinó que s'ha de fer un xic d'autocrítica.

També caldrà veure si el fet de perdre la presidència representa per a JxCat una patacada que els deixi en un segon terme a partir d'ara. Caldrà veure si ERC ho sap aprofitar i aconsegueix un lideratge seriós i convincent. Hi ha dipositades moltes esperances, fins i tot per part de qui no els ha votat, però que accepta de bon grat aquest primer lloc per davant de JxCat.

Quin paper jugarà Puigdemont ara que el seu partit està en un segon pla? Ja no podrà jugar el paper de president a l'ombra, donant instruccions al president titella, com en el cas de Torra, i haurà d'aprendre a estar en un segon nivell. Es podrà concentrar en el seu propi cas, de persona exiliada, batallant per mantenir el seu escó al Parlament europeu. Per la seva part, qui passarà a jugar un paper de president a l'ombra serà Junqueras, des de Lledoners. Els papers s'han intercanviat i haurem de veure si el país se'n surt millor.

La joguina del president

Puigdemont continua endavant amb el seu projecte de constituir JxCat com a partit polític, al marge de les converses mantingudes amb el PDECat, que n'és militant, i que no han arribat a cap acord. Entretant la direcció del PDECat no està per compartir militàncies i demana que qui vulgui formar part de JxCat, s'esborri del PDECat.

Puigdemont vol ressorgir de les cendres creant un partit polític fort i que porti les rendes del país, fent front a ERC que fins ara semblava que aconseguia ser el primer partit independentista i cridat a formar govern. Puigdemont no ha volgut defallir i presenta batalla per continuar sent ell qui marqui el camí a seguir.

Tot això ens supera una mica. Portem molts mesos encallats i empantanegats, sense veure solució als nostres problemes. Som molts, els que no militem a cap partit, que ens ho mirem amb escepticisme, ja no ens convenç res ni ho veiem gens clar. Són moltes propostes que no ens porten enlloc i ja no es tracta d'entrar o no a formar part d'un o altre partit, sinó de creure que els actuals líders són capaços de redreçar el camí esgarriat.

Durant aquestes properes setmanes el partit del president crearà les estructures per erigir-se en el primer partit, però caldrà veure quina és la resposta dels militants i simpatitzants del PDECat, ja que d'ells depèn que el nou partit tingui èxit o no. 

Puigdemont sap que no pot prescindir de la gent del PDECat, però si que està en contra de la seva direcció, i ha de fer mans i mànigues per convèncer les bases perquè s'apuntin amb ell, desobeint la demanda que els fa la direcció del PDECat. Penso que el carisma del president és prou important com per arrossegar molta gent, i d'això es refia. La seva situació d'exiliat l'ajuda, però no es pot estirar més la mà que la màniga, i arriba un punt que es pot trencar. Des de fora, no es veu de la mateixa manera, i tot dependrà de la capacitat dels dirigents d'ERC d'engrescar els seus, i poder continuar avançant amb les expectatives de primera força que les estadístiques els proporcionen.

Anar de cara s'ha demostrat infructuós. Treballem estratègicament!

En cap cas em declararé estratega de partit polític, perquè no en sé ni m'ha interessat mai ser-ne. Encara és l'hora que algú em pugui fer qüestionar si m'afilio o no en un partit perquè mai he reconegut prou bé la seva feina en moments importants de país. Això no vol dir que no respecti aquelles persones que pensen diferent i entengui que siguin persones de partit.

Dit això, voldria criticar aquestes veus que surten de JxCat i PDeCat sobre la idoneïtat d'escollir Carles Puigdemont com a president de la Generalitat. Puigdemont és el meu president, però Catalunya és massa important com per fer-la malbé. Què vull dir amb això?

Si ens fixem en què ha passat els darrers mesos ens adonarem que en les diferents batalles on ens hem enfrontat cara a cara amb l'Estat, n'hem sortit escaldats. Contràriament, quan la batalla ha consistit en el treball de formigueta per demostrar la injustícia que patim i què volem per al nostre país, aquí hem guanyat.

La feina que ha fet Pugidemont i els consellers exiliats als diferents països europeus no ha estat estèril. Una feina que continuaran fent i que ajudarà en la tasca d'eixamplar cada vegada més el suport a la realitat catalana. El testimoni que malauradament donen els nostres polítics empresonats, també ajuda a fer veure la injustícia flagrant que estem patint.

Pretendre elegir Puigdemont per a un nou període legislatiu és una quimera. És anar en contra no només del govern de Madrid, sinó també del seus amics del Tribunal Constitucional, i atacant-los pel dret ja hem vist que no serveix per a res. L'única possibilitat que hi veig és formant govern i treballar per recuperar els nostres drets usurpats, i aconseguir la República catalana. No podrem oblidar-nos en cap moment ni del nostre president legítim ni dels consellers empresonats i exiliats, però ho farem amb un govern fort, independentista i sobirà.

La hipocresia dels estats occidentals respecte a Erdogan

Avui quan he llegit la notícia de les dues detencions de presumptes jihadistes, un d'ells a Roda de Ter, he recordat la notícia que vaig llegir ahir de les declaracions del president turc sobre el suport d'Europa a Estat Islàmic i la impossibilitat que l'Islam dialogui amb altres religions.

El president turc viu obsessionat per l'existència del seu adversari polític Fethullah Güllen, exiliat als EUA, que fins hi tot fa que demani la visita de l'islamòfob Trump, suposo que per negociar la seva extradició. El que està passant a Turquia mereixeria una reflexió seriosa sobre el comportament de polítics i el suport implícit d'altres països, només per interessos comercials, si no són personals dels seus propis dirigents o persones influents.

Temem i perseguim els possibles terroristes que viuen als països europeus, però deixem de banda moltes declaracions i actituds de dirigents islamistes que no afavoreixen el diàleg ni l'entendre's per intentar acabar amb el terrorisme al món.

Sorprèn que en una població com Roda de Ter, en mig de la comarca d'Osona, aparentment tranquil·la i gens conflictiva, hi pugui haver una persona que es dediqui a reclutar candidats per combatre a favor de l'Estat Islàmic. T'imagines que aquestes persones viuen a la perifèria de les grans ciutats on tot passa més desapercebut, però avui Internet t'acosta a l'actualitat més vital des del punt més remot.

És important detectar les persones que es dediquen a confondre els joves i portar-los a l'engany més absolut per una causa falsejada, però no podem desentendre'ns d'aquells dirigents polítics que enganyen encara a més gent i donen la culpa als seus adversaris. Hi ha molta hipocresia en la política dels estats occidentals.