No prendràs el nom de Déu en va

Aquesta temptació d'atribuir a Déu dèries humanes, d'instrumentalitzar la divinitat, la podríem considerar aquests dies arran de la visita del papa Lleó XIV a Espanya i Catalunya. Tothom hi vol veure més del compte i aprofitar la seva visita, les seves paraules i gestos, per tirar l'aigua al seu molí.

Els catalans estem obsessionats amb la llengua, encara que tenim prou arguments per justificar-ho. Els que no ens estimen i voldrien eliminar la cultura, la llengua i la història, ho tenen molt clar a l'hora de denunciar la politització que se'n fa del viatge, però potser no s'adonen que ells també fan mans i mànigues per aprofitar qualsevol frase o moviment per justificar-se.

Qui vulgui llevar transcendència a la visita no ho té fàcil, sobretot si vol ser coherent i honest. Un pot estar molt d'acord o en contra de les creences religioses i cal ser respectuós amb els que opinen diferent de tu, però no es pot negar al papa la representativitat ni la força de les seves paraules. El que pugui dir jo no tindrà mai la repercussió del que pugui dir el papa, encara que no t'agradi o no hi estiguis a favor. Al seu darrere hi ha una multitud de persones que el consideren i el segueixen.

Hem de respectar aquelles persones que creuen que un estat laic no pot sufragar les despeses que s'originen amb la rebuda del papa. Els diners públics no sempre estan ben emprats i, sobretot, no sempre es fan servir per allò en què creus i consideres prioritari. Ho podem discutir, però sense fanatismes i posant les coses al seu lloc. 

Certament, els problemes polítics, socials, econòmics i culturals els hem de resoldre nosaltres. Podem demanar ajuda, però no utilitzem sentiments i creences per justificar-ho. Però en tot!, no només en allò que critiquem dels altres. Qui estigui net de culpa que llenci la primera pedra. Aquí també ho podem aplicar. No pot ser que només veiem els defectes dels altres. Siguem honrats i abans de criticar, autoanalitzem-nos i autocensurem-nos. Potser així anirem tots més bé.

Racisme

He llegit a la premsa que l'aficionat de l'Espanyol que va insultar al jugador de l'Athlètic de Bilbao, Iñaki Williams, l'any 2020, ha acceptat la condemna d'un any de presó, que entenc que no haurà de complir, més enllà que no hi reincidís.

Em sembla molt bé que els insults racistes que pateixen els jugadors de futbol per raó del color de la pell, siguin penalitzats. Només d'aquesta manera algunes persones entenen que no es pot anar pel món insultant. Em preocupa, però, que no sempre acaba de la mateixa manera i encara menys en persones que tenen una responsabilitat més gran davant la societat.

Els nostres polítics, per exemple, pel fet de ser on són tenen més responsabilitat a l'hora d'actuar i parlar que qualsevol altre de nosaltres que passem més desapercebuts. El delicte és el mateix, però la repercussió és totalment diferent. Hi ha persones, que pel lloc que ocupen, són un mirall per a moltes altres i això s'ha de tenir en compte a l'hora de jutjar els seus actes.

En discursos al Parlament o el Congrés de Diputats, o en rodes de premsa escoltes afirmacions que són greus i totalment racistes i no passa res. Ens hi hem acostumat i és com si sentíssim ploure. I això és el que no es pot acceptar. Qui ostenta un càrrec representatiu ha de ser molt curós en les seves manifestacions i la Justícia ha d'actuar d'ofici, sense necessitat que les persones injuriades hagin de fer cap denúncia. 

Vivim un temps que es permeten massa coses. Sembla que si no hi ha un desastre no cal dir res i d'aquesta manera ens anem habituant a sentir frases injurioses. Cada vegada hi ha més xenòfobs a casa nostra i això caldria solucionar-ho de soca arrel. El problema és que el món de la Justícia està prou embolicat, amb uns jutges que estan més per fer política i interpretar subjectivament les lleis que no pas en fer-les complir, agradin o no.

És bo que als camps de futbol els aficionats es comportin i estiguin més pendents del seu propi equip, perquè millori, que no pas en molestar l'adversari. Cal, però que el bon comportament i l'educació i el respecte imperi a tot arreu, i encara més a les institucions que ens hem creat per governar-nos.

Qui pot decidir sobre els jocs d'hivern?

Ahir llegia que el Síndic de greuges de Catalunya considerava que el govern de la Generalitat hauria d'incloure el Barcelonès a les comarques a consultar sobre la conveniència o no d'organitzar els jocs d'hivern del 2030, atès que està previst que, en cas de celebrar-se, s'hi organitzen algunes de les competicions. Si el criteri és fer la consulta a les comarques on s'hi celebrin esdeveniments, el Barcelonès també hi hauria de ser.

Personalment crec que tot plegat és una enredada on ens hi ha portat aquest govern que no sap què més fer per semblar democràtic i participatiu, però que al meu entendre s'equivoca de mig a mig. L'organització d'uns jocs no és cosa d'uns pobles o comarques, sinó de tot un país. El pressupost a destinar-hi afecta tota la població, encara que visqui a l'altra punta del país. És, doncs, un error distingir uns ciutadans dels altres, quan ens hi juguem els diners de tots.

La paraula participació espanta a molts governants, perquè ho consideren com una obligació per justificar qualitativament la democràcia que serveixen, però acostumen a equivocar-se a l'hora de posar-la en pràctica. Ho veiem en aquest cas del govern català, però també podem trobar molts exemples de governs locals.

Hi ha decisions d'obligat compliment, quant a participació ciutadana, i d'altres que són considerades com a concessions que es fan a la ciutadania. La llàstima de tot plegat és que t'adones de la mala praxis a l'hora d'obrir la porta a la participació, normalment perquè la informació que es brinda és insuficient, i en moltes ocasions la possibilitat de participar és escassa o molt dificultosa. Al final, el govern de torn es troba satisfet i enganyat, perquè li sembla que ha estat prou democràtic a l'hora de prendre la iniciativa.

Només cal fixar-se en la informació que es dona i la resposta que s'acostuma a obtenir. El seguiment que es pot fer de processos participatius és molt irregular i poc satisfactori. Crec que abans d'engegar un procés participatiu caldria reflexionar a fons quina és la millor manera d'arribar a la ciutadania, com se la pot ajudar i acompanyar, per aconseguir un resultat que numèricament sigui atractiu, i satisfactori per a la majoria de la població.

El cas dels jocs d'hivern que es posen en qüestió és, al meu entendre, una mala manera d'apropar el poder de decisió a la ciutadania, que només serveix per justificar l'actuació del govern, sense que el resultat sigui prou justificable per defensar una o altra posició. A molts catalans no se'ns demanarà l'opinió, però en cas de tirar endavant els jocs, seran moltes les repercussions que tindrem en la nostra vida social i econòmica. O juguem tots, o la consulta no té sentit!

Negacionistes

He llegit una notícia que diu que, segons el govern andalús, el 72% de les persones ingressades a les unitats de cures intensives són negacionistes, de la franja d'edat entre els 50 i els 60 anys. No sé si es tracta d'una excusa o bé és cert, la qual cosa ens faria pensar sobre l'actitud dels negacionistes i l'abast de la seva repercussió.

Caldria diferenciar entre el negacionista que s'ho creu i no en fa publicitat, d'aquell que ho utilitza per criticar la pràctica del govern de torn i atacar la vacunació de la població. En el primer cas hem de concloure que tothom té dret a pensar el que vulgui, encara que hauríem de veure si això té efectes a la resta de ciutadans i per tant en pot perjudicar la seva relació amb els altres. En el segon cas, sí que és quan et venen ganes de dir 'ja els està bé'.

Perquè qui ataca la política de vacunació i treu importància als efectes del coronavirus que han provocat morts, i en rep les conseqüències, és una manera de pagar per l'actitud, sovint gens reflexionada i amb ganes de portar la contrària. Jo no soc una persona que m'agradi que em vacunin, però entenc que quan es produeixen fets com els que hem viscut amb aquesta pandèmia, s'ha de confiar en les autoritats sanitàries i seguir els seus consells.

M'imagino que la notícia d'Andalusia tindrà més ressò i podrem saber si realment són certes les dades. En tot cas crec que ens ha de servir per creure en les persones que tenen coneixement de les coses, i no voler predicar sense coneixement de causa. Si no hi creus, no et vacunis, però calla!

En defensa del català

Amb el risc de passar per antipàtics hem de tenir clar que haurem de sortir sempre en defensa de la nostra llengua, que és minoritària, convivint amb el castellà amb la força que aquesta té. La defensa no s'ha de veure com un atac al castellà, sinó fer evident que si no protegim el català hi ha el perill que passi a ser residual i de parla familiar.

Avui hi ha hagut una discussió a les xarxes socials arran d'una intervenció, en castellà, de l'alcaldessa de Barcelona, on es justificava perquè així arribava a més enllà de Catalunya. La veritat és que no ho entès gaire, perquè si parlava d'un tema de Barcelona, l'abast havia de ser de ciutat i per tant no calia fer-ho en castellà, sinó en la llengua pròpia de la capital del país.

Tots coneixem el passat de l'alcaldessa i les seves aspiracions, i probablement no s'adona que el seu recorregut actual és aquest i no més enllà. Seria bo que entengués que com a alcaldessa de la ciutat, ha de donar exemple i saber que la repercussió de les seves actuacions és més important que la que pugui tenir un escrit meu, que sempre serà a títol individual i en representació de mi mateix.

Dels escrits, a part d'insults, que sempre són sobrés, n'hi ha que la defensen tot atacant els defensors de la nostra llengua, en un aspecte que no tenen ben entès, i és el que comentava al començament de l'escrit, sobre la necessitat de defensar l'ús de la llengua minoritària, però que és la nostra.

Ens morirem i aquest assumpte continuarà vigent, i és molt clar que tots hi tenim la nostra part de responsabilitat. Des de sempre he fet ús de la meva llengua fins i tot en ambients castellanoparlants, sempre que he constatat que se'm comprenia. El canvi d'idioma quan et responen en castellà, és un error, perquè d'aquesta manera poses la teva llengua en un segon terme, i això no l'afavoreix. No es tracta de ser antipàtics, sinó fidels a la llengua pròpia del nostre país.

Com hem d’evitar viure cohibits?

Davant la situació del coronavirus al nostre país et preguntes què és millor, si amagar informació per no fer tan dramàtica l'existència o bé explicar-ho tot molt bé, ben transparent, perquè la gent en prengui consciència i actuï amb moderació i evitant al màxim les trobades amb estranys, amb persones fora del cercle més habitual i familiar.

Aquests dies rebem informacions sobre la situació a Madrid que conviden a reflexionar si som prou meticulosos a l'hora de valorar les nostres relacions, però al mateix temps hi ha qui et comenta que la situació a la capital és molt pitjor de la que et presenten. A qui hem de creure?

El curs escolar ha començat presencialment, però cada dia hi ha més alumnes confinats. Anirà això en augment, o ens estem movent en les xifres previstes pels tècnics de salut competents? El mes de març passat, quan a tots ens va sorprendre, es va afrontar l'epidèmia de manera dràstica, confinant-nos a les cases, amb la repercussió social i econòmica que això va tenir, però que potser gràcies a l'obediència ens vàrem alliberar de situacions encara pitjors. Ara no es vol arribar a l'extrem de la primera onada, però correm el risc de perpetuar l'epidèmia fins que la vacuna no sigui una realitat, segura i universal.

Estic d'acord en què no es pot dramatitzar i que, amb les mesures adequades, cal normalitzar la vida tant com es pugui, però també entenc que se li ha de donar la importància necessària perquè ningú no s'ho prengui a la lleugera i es pensi que no cal ser tan alarmistes. Trobar l'equilibri és difícil, però ens hi ha d'ajudar el seny i el sentit cívic. Hi ha actituds que no convenen i que es poden evitar. Normalitzem la nostra vida i relacions, sense oblidar que hi ha una amenaça que no té treva.

Deu anys del primer sí a la República Catalana

Els nostres veïns de munt, celebren avui els deu anys de la collonada que ningú podia imaginar-se'n la seva repercussió. Deu anys de la primera votació en referèndum, no vinculant, sobre la independència de Catalunya. No les tenien totes i no sabien si serviria per caure en el ridícul extrem. La senyora Eva Granados ens diria que aquesta pregunta és massa important com per deixar que la població la pugui votar.

Deu anys que han canviat la manera de fer política a casa nostra, però també a l'Estat. Veníem d'una transició tranquil·la i parsimoniosa, i de cop i volta a algú se li acudeix posar en solfa el referèndum d'autodeterminació. Uns vilatans d'una població d'encara no deu mil habitants.

Han estat uns anys difícils políticament, d'unes conseqüències que encara desconeixem definitivament, de moment amb polítics catalans presos i a l'exili, però en fa dos que s'ha encallat la maquinària i només fem passes endavant i endarrere, sense aconseguir moure'ns del fangar on hem caigut. Parlem molt del futur, però no tenim clar com hi podem arribar. Sense reforços consistents no hi ha manera de trencar, perquè ningú ho vol fer a les armes, i ningú està disposat, tampoc, a dialogar a fons.

Però avui Arenys de Munt està de festa, molt contents d'haver iniciar aquest camí cap a la República catalana, que cada vegada està més embolicat. Deixem que ho celebrin, que el president hi digui la seva, però exigim que demà els nostres polítics es posin a treballar per aconseguir desencallar la situació que estem patint des de fa massa temps.

El cas que en fem del defensor del ciutadà

Arran de la xerrada d'ahir el vespre amb el defensor del ciutadà de la nostra vila, m'han sorgit uns quants pensaments que voldria compartir amb qui hagi vingut a parar en aquest blog. Més que entrar en experiències i exemples de casos tractats, m'interessa parlar de la figura en sí mateixa i de la repercussió que té, tant per al vilatà com per a l'equip de govern municipal.

L'objectiu i sentit de la tasca del defensor és donar la mà al vilatà en les seves relacions amb l'administració, sempre que existeixi un conflicte, ja sigui perquè no n'ha rebut resposta o bé aquesta no es considera satisfactòria. 

Vivim un temps en què tothom es posa a la boca la transparència i el bon govern. Hi ha una llei de recent entrada en vigor que detalla molt clarament tot allò que el ciutadà ha de poder consultar i conèixer de l'administració pública i que té dret a exigir-ne la informació. Caldrà estar molt alerta, però que no només la informació estigui a l'abast, sinó que a més sigui entenedora. 

L'administració pública ha de donar les eines i té l'obligació d'ensenyar tot el que fa, per evitar un mal ús del poder assolit en unes eleccions, i la figura del defensor del ciutadà o síndic, és important en tant que no tothom està capacitat per enfrontar-se a la maquinària administrativa, amb un mínim de possibilitats d'obtenir una resposta justa.

Les preguntes que em faig són: L'administració dóna el suport necessari a la figura del defensor del ciutadà? Quin cas en fa de les seves recomanacions i crítiques? Serveix per alguna cosa l'oficina del defensor del ciutadà en una població com Arenys de Mar?

He dit al començament de l'escrit que no parlaria d'experiències a la nostra vila, però m'agradaria que polítics de l'actual govern municipal o que n'hagin format part anteriorment, reflexionin fins a quin punt han acceptat i intentat resoldre aquelles peticions que el defensor del ciutadà els ha plantejat. Si la resposta és positiva, podrem concloure que la feina del defensor té sentit, però si no rebem resposta, molt em temo que és perquè no ens acabem de creure l'objectiu ni la necessitat del defensor del ciutadà a la nostra vila.

Qui pot opinar sobre el rial del Bareu?

Segons he pogut veure s'ha constituït una junta representativa dels veïns i comerciants del rial del Bareu, que parlarà o negociarà amb l'Ajuntament sobre la consulta pública que es vol convocar per decidir la urbanització del rial.

Per als arenyencs, la història del rial del Bareu és una llosa que s'arrossega des de fa molts anys. Tothom ha pogut veure en directe o en imatges els efectes de les rierades, i els que hi viuen o hi transiten us poden explicar la mà de problemes i danys que han patit.

Els que vivim al rial de sa Clavella també veiem baixar l'aigua, però sortosament els efectes no tenen res a veure amb els del Bareu. És evident, doncs, que els perjudicats són els que han de tenir preferència a l'hora de ser escoltats, perquè de ben segur que, encara que no en siguin experts, saben què els fa més mal i com els sembla que s'hauria de resoldre.

Dit tot això també voldria recordar que la resolució dels problemes dels veïns del Bareu, sigui quina sigui, comportarà una despesa considerable de diner públic, de diner de la caixa de l'Ajuntament, probablement amb ajuts d'institucions supramunicipals. Això vol dir que una part dels diners que es recapten a la resta d'arenyencs, també s'hauran de destinar a aquesta obra. 

Reconeixent la necessitat de la implicació dels veïns més afectats, no podem oblidar que la resta d'Arenys també hi pot dir la seva, perquè tots plegats formem part del meu mateix municipi i compartim el mateix pressupost.

Es clar que també hauríem de poder opinar sobre la necessitat d'escollir l'opció més cara per obtenir una nova pista esportiva coberta, o de prioritzar o no la urbanització del nou tram cobert de la Riera, o...

Això, senyors regidors i alcalde, també és participació, amb més contingut i repercussió que el procés que ja s'està duent cada any amb una part del pressupost d'inversions. Seria desitjable que si es vol jugar la carta de la participació, hi hagués coherència global i encert a l'hora de prendre decisions i no ens quedem només en l'anècdota. I això va per al govern, però també per als grups municipals de l'oposició, que en són majoria.

El ministre d'Interior torna a resultar patètic

Una vegada més les declaracions del senyor Jorge Fernández Díaz són patètiques per no dir-ne un altre nom. La seva impotència argumental li fa dir disbarats i titllar els altres de tot allò que li passa pel cap, no sempre el més encertat.

Les seves paraules contra Josep Guardiola pel fet que aquest es presenta a la llista de Junts pel Sí, no podien ser més estúpides i només es poden entendre per la repercussió que la decisió de Guardiola té a nivell internacional i que molesta tant al ministre. 

Entenc que el senyor Guardiola té el mateix dret a figurar a l'esmentada llista que tinc jo, però és evident que no seria el mateix. Per començar, el ministre no hi perdria ni un segon a valorar el fet que jo hi fos, i sobretot perquè la repercussió seria a nivell de família i prou.

Per què li molesta tant al ministre que Josep Guardiola vagi a la llista? Per què li fa tan mal que l'insulta dient que només el mouen els diners? Qui s'ha cregut que és el ministre per jutjar els altres si actuen per diners o no, quan es tracta de professionals lliberals? Potser caldria valorar si els diners públics que cobra el ministre són ben guanyats o és un llast massa gran pels ciutadans que li paguen.

Els mediocres ho acostumen a ser en tot, i el ministre en qüestió ho ha corroborat més d'una vegada.

Orgullós de ser català

Arran dels insults que s'han pogut llegir aquests darrers dies a les xarxes socials, la meva reacció és totalment contrària al que podrien imaginar els seus autors. Precisament el fet de ser insultat em referma el meu sentiment catalanista, sense que per això pensi que sóc millor que els altres.

De fet el que es pretén amb els insults és menystenir i provocar frustració i angoixa, però en canvi, sempre he cregut que no ofèn qui vol, sinó qui pot. Amb els insults arran de l'accident de l'avió no em sento ofès, sinó més aviat envejat, i això que mai defensaré que els catalans puguem ser millors que els altres. És més, jo sempre dic que sóc més a prop de molts espanyols que no pas d'alguns catalans, que m'avergonyeixen.

A més, sembla ser que aquests quatre beneits que han escrit contra nosaltres han fet més mal a la resta d'Espanya que no pas a Catalunya. La repercussió mediàtica a Europa i altres continents, ha estat de rebuig i de ben segur que els ha apropat encara més a la realitat catalana.

Estic d'acord amb la Pilar Rahola quan avui, a La Vanguardia, retreu els insults i menyspreu de molts polítics espanyols, amb responsabilitat i representativitat política, abans del que puguin escriure, més o menys en l'anonimat, quatre desgraciats. Però fins i tot cal pensar que la seva actuació ve influenciada per l'insult i menyspreu d'aquests polítics espanyols.

De tot plegat hem d'aprendre que no ens hem de preocupar del que ens diuen, sinó del que deixem de fer, per ser un poble unit, amb bona convivència i progrés social i econòmic.

Podemos, un partit polític trencador?

Ahir acabava el meu post parlant de C's, UPyD i Podemos. Hem de considerar-los com un nou model de partits polítics? Diem que els partits polítics tradicionals han fracassat i que la ciutadania vol una manera diferent de fer política. Seran aquests partits polítics el futur de la democràcia a Espanya? 

De moment a Catalunya continuen sense tenir massa paper, potser perquè el tema central era la consulta. Tot i així permeteu-me que us digui que tinc els meus dubtes, sobretot pel que fa a C's i UPyD, ja que desconec completament Podemos. Els dos primers no m'han demostrat fins ara que siguin tan diferents dels partits anomenats tradicionals. L'única diferència que hi veig és que no han governat mai i per tant poden criticar-ho tot dels altres. 

De Podemos només conec l'exfiscal anticorrupció, el senyor Jiménez Villarejo, qui em mereix confiança, però que jo encara situava en l'òrbita d'ICV. Diuen que l'ànima i impulsor del projecte, que els ha sortit molt bé, ha aprofitat que era molt mediàtic, jo no l'havia vist mai, i que per això va aconseguir tants vots. Segur que la televisió hi fa molt, però potser l'ha ajudat la seva crítica al conformisme dels partits polítics de sempre. 

El que no acabo de veure aquests partits polítics trencadors del sistema vigent, en l'àmbit local. El discurs polític que es pot fer en un parlament, sigui europeu, estatal o nacional, no és el mateix d'un Ple municipal. La gestió hi té massa protagonisme i no es poden perdre pistonades filosofant, que no vull dir que no hi juguin les ideologies, però s'ha de ser molt més pragmàtic.

Les repercussions dels darrers resultats electorals encara fan trontollar els partits, i de ben segur que caldrà estar pendents a les notícies perquè passaran més coses. Dimitirà algú més? Es crearà algun nou partit polític? Espanya sortirà del model bipartidista? S'hauran acabat les majories absolutes?

El PP i el PSOE incapaços de mantenir el bipartidisme

Tot fa pensar que Espanya està evolucionant del bipartidisme al multipartidisme, o si més no rebaixant d'una manera important el pes dels dos grans partits espanyols. Aquesta transició no és fruit de cap tipus de reflexió premeditada, sinó que és totalment circumstancial. El desastre del funcionament de les dues grans formacions, fa que cada vegada hi hagi més persones que desconfiïn de la seva capacitat de liderar la gestió política espanyola i busqui alternatives.

A Catalunya molts hem valorat positivament el fet que no hi hagués un bipartidisme, sinó que el Parlament fos viu amb la participació de diferents formacions polítiques, amb la necessitat de consensuar i pactar. Tot té els seus avantatges i inconvenients. Jo sempre he pensat que les majories absolutes no són bones, encara que pugui semblar que comporten més estabilitat. El mal ús que s'acostuma a fer de la majoria absoluta fa que no la persegueixi i em satisfaci aquesta necessitat del pacte i el consens.

Pactar no és fàcil i els nostres polítics no en saben prou. Això d'haver de cedir en algunes coses no agrada, però és completament sa per al país.

Tot i que les primeres eleccions que tenim a sobre són les europees, no hi ha dubte que tots els partits tenen els ulls posats en les eleccions de 2015, les municipals i autonòmiques, i les generals. Les d'aquest mes de maig, encara que no es vulgui reconèixer, són vistes com unes primàries i un assaig pensant en l'any vinent.

És per això que ja es comença a tenir clar quins seran els caps de llista de les municipals, i ja s'entrenen per a la gran cursa electoral. Les primàries del PSC han resultat en general força depriments, però això no treu que no sigui important el fet de consolidar-les. Esperem que en altres ocasions es presentin alternatives al candidat de l'aparell del partit, perquè ens acabem de creure que les primàries serveixen per a alguna cosa.

Aquest 25 de maig ens haurem de fixar en les conseqüències que pot patir el PP pel fet de presentar-se VOX i C's a les europees, i en el cas de Catalunya, la repercussió per al PSC de la crisi en què està immers, amb la desfilada de militants, crítics amb la seva direcció. Tot això farà que puguem viure unes eleccions europees molt més expectants del que acostumen a ser.