Obliguen la Generalitat valenciana a comunicar-se en castellà

El Tribunal Suprem obliga la Generalitat valenciana a comunicar-se en castellà amb la Generalitat catalana. Ja no saben què més fer per menystenir la nostra llengua. Jo puc entendre que per parlar amb una comunitat de parla castellana es faci servir aquesta llengua, encara que podria fer-se perfectament en format bilingüe, però que obliguin a dues comunitats de parla catalana a haver-ho de fer en castellà no té cap sentit, només fer la guitza!

És tan ridícul com les declaracions de l'arquebisbe de valència sobre la investigació de la vacuna del coronavirus, que l'ha considerat una obra del diable. És ben bé que no tenen res a fer i s'han d'entretenir a veure què faran per emprenyar els altres. El problema és que el Tribunal Suprem és una institució que té molt poder, sobretot aquests darrers anys en què la política està a mercè d'ells. 

Espanya no pot funcionar de cap manera mentre es dediquin esforços a aquestes matèries. Serà sempre un país endarrerit respecte als països que ens envolten. Els quaranta anys de dictadura varen ser més de quaranta anys de dictadura i repressió. Encara ho estem pagant, perquè els que varen retenir el poder continuen dirigint el país, a través de l'aparell de l'Estat.

Avui també hem sentit a parlar dels GAL i dels documents que ha revelat la CIA. Veure i escoltar el PSC com intenta dissimular, en defensa de Felipe González, ratlla la ridiculesa també. Encara no han entès que governar comporta unes servituds, i s'ha d'acceptar. No es fa sempre tot bé, i per tant no cal que dissimulin, que acceptin que el president del govern socialista estava darrere els GAL, i ja està!

La ridiculesa de Duran i Lleida no té límits

No sé si heu tingut l'ocasió de llegir l'article que avui ha publicat l'historiador Joan B. Culla a l'ARA, Duran i Lleida parla de ridículs. Acostumo a llegir els articles que publiquen tant si els autors són del meu grat com no. No ens podem tancar a llegir només allò que pensen les persones amb qui combreguem, sinó que ho hem de llegir tot i després opinar. Joan B. Cull és un dels articulistes amb qui coincideixo menys amb el que escriu, o potser és que tinc prejudicis sabent com pensa del conflicte de l'Orient Mitjà. Sigui com sigui el llegeixo i avui m'ha cridat l'atenció el seu article i l'he volgut compartir amb vosaltres.

Una vegada més es demostra les dificultats que un mateix es vegi els defectes que, en canvi, sí atribueix als altres. Duran i Lleida, que ha destrossat un partit històric fins fer-lo desaparèixer, després d'haver furetejat els polítics que més fidels eren amb els principis fundacionals del partit, s'atreveix ara insultar els que l'han hagut d'aguantar i se n'ha aprofitat durant molts anys, i cau una vegada més en l'error de no saber parar i retirar-se.

Em resulta estrany, però ho puc entendre, la reacció de Fernández Teixidó creant un nou partit, però en el cas de Duran i Lleida no és comprensible, per la ceguesa del protagonisme o, sinó, per la barra que té de no haver demanat perdó per la seva acció política al capdavant d'Unió Democràtica de Catalunya, i a sobre pretendre donar-nos lliçons.

Coincideixo, doncs, amb l'escrit de Joan B. Culla, encara que discrepo en el final del seu article. En el meu cas no estic desitjant llegir les memòries que sembla ser que està preparant Duran i Lleida. El que em pugui dir em resultaria poc creïble.

El referèndum català és el gran problema d'Espanya

L'afirmació del títol d'aquest escrit pot interpretar-se com una burla, una ridiculesa o realment patètica. Si aquest referèndum és el gran problema d'Espanya vol dir que l'Estat no funciona i els seus responsables polítics encara menys.

Pablo Iglesias hi condiciona el pacte, Pedro Sánchez es decanta per C's, i Rajoy veu en el pacte PSOE-C's una manera d'avalar el referèndum de Catalunya. Algú em pot explicar on és la trampa Estan parlant del mateix?

Deixar votar els catalans, els que volen la independència i els que no la desitgen, és el gran problema d'Espanya. No ho és l'atur, ni la crisi econòmica, ni ho són les retallades en salut, ni els desnonaments, ni la precarietat laboral, ni... El gran problema és la mania d'uns quants catalans en voler decidir el nostre futur.

És evident que no hi ha cap manual de democràcia que pugui explicar la contradicció que sorgeix quan s'afirma que votar no és democràtic. Utilitzar la immobilitat de les lleis per demonitzar el dret a decidir sí que és democràtic?

Resulta, doncs, que si no hi ha govern a Espanya és per culpa del referèndum català. Ja té nassos la cosa!

Ni cultura de l'esforç ni voluntat d'excel·lir

He arribat a la conclusió que la recerca de l'excel·lència ha passat a la història i ens hem habituat a viure en la mediocritat més absoluta. Voldria pensar que estic equivocat i que només es tracta d'aparences distorsionades, però no m'ho crec. Tenim massa exemples que ens demostren que el nostre país és mediocre perquè predomina la mediocritat i no hi ha cap interès per excel·lir.

Ens queixem molt dels polítics, jo també ho faig, i n'exigim de millors enyorant temps anteriors, però no podem oblidar que en el conjunt de la societat hi ha molta incultura i molt poc interès en premiar l'esforç, ans al contrari, els incultes i ignorants assoleixen més consideració i fama que els intel·ligents.

No s'exigeix el que caldria a treballadors i professionals de tots els àmbits. No li donem el valor que caldria i per això la majoria deixa d'esforçar-se per aprendre, per saber més, per oferir millors resultats.

A l'administració pública, però també a l'empresa privada, en les activitats del lleure, en les xarxes socials, en qualsevol racó de la nostra existència es premia abans la ridiculesa i insensatesa que no pas les ànsies per millorar, i després ens trobem amb el que ens trobem.

Reconec que m'agrada la feina ben feta i sóc també molt crític amb mi mateix, reconeixent les meves limitacions, però intentant superar-me. M'agrada llegir un text, una informació sense faltes d'ortografia, però avui aquesta ignorància lingüística està passant a un segon terme, perquè hi ha problemes més greus com és aconseguir escriure alguna cosa mínimament intel·ligible. Una mostra la podeu trobar en les notícies de Ràdio Arenys, en el seu web. No es tracta d'entendre d'allò que s'està escrivint, sinó simplement de llegir-ho un parell de vegades abans de penjar-ho a Internet.

Avui, el redactor de la notícia del concert de diumenge de l'Escola de Música d'Arenys es referia a les declaracions del compositor JS Bach sobre la preparació del concert. No es tracta d'un fet aïllat, sinó que es repeteix a diari, però no passa res i, a més, no se t'acudeixi de comentar-ho als responsables fora d'hores, perquè la responsabilitat dura el que dura la jornada laboral.

No em vull, però centrar només en l'exemple, sinó fer adonar d'on hem arribat, i el poc nivell de tots plegats. La cultura de l'esforç, la il·lusió per excel·lir han passat a la història.

El desvergonyiment de Rajoy no té límits

Arribo a la conclusió que hi ha molt poca vergonya a l'entorn dels principals dirigents del nostre país, però al mateix temps molt poca intel·ligència. Es creuen que els altres som uns ignorants que no ens adonem de les seves limitacions democràtiques. Avui que Escòcia ha celebrat haver pogut exercir el seu dret a decidir el seu futur, és, segons Sánchez-Camacho, un dia molt trist per a la democràcia, simplement perquè el Parlament de Catalunya ha aprovat per una àmplia majoria la llei de consultes.

No és la primera vegada que expresso els meus dubtes sobre el sentit democràtic del PP. Em nego a acceptar com argument la il·legalitat de les accions. Els arguments han de ser sòlids i avui el primer ministre del Regne Unit ha donat una lliçó de democràcia a Rajoy i a tot el seu govern, però també a Pedro Sánchez i el PSOE. Estic content que el PSC hagi sigut coherent, perquè una cosa és voler o no ser independent i una altra de molt diferent creure i actuar d'acord amb el model democràtic. El PSC així ho ha demostrat.

Mentre Cameron donava una lliçó de democràcia, Rajoy, amb les seves declaracions, demostrava la seva ridiculesa i el seu menyspreu a la democràcia, interpretant el sentit d'Estat a la seva conveniència, donant a conèixer arreu del món la seva mediocritat política, però també humana.

La gran diferència d'Escòcia i Catalunya és que els primers viuen en un país amb tradició democràtica que respecten els drets dels que pensen diferent, i Catalunya viu en un Estat que no ha resolt la transició des de la dictadura franquista, perquè els seus hereus continuen governant i l'oposició no ha estat capaç de trencar amb el passat.

Enveja sana d'Escòcia que ha pogut decidir lliurement continuar unida al Regne Unit. Tant de bo que els catalans que no són independentistes puguin expressar-ho el dia 9-N.

Ens cal serenitat, però també compromís i decisió

Aquests dies a les xarxes socials pots trobar-hi debats força crispats, i no només sota l'anonimat, sinó amb noms i cognoms. Sense voler donar la raó al ministre Fernández Díaz, és cert que cada vegada els ànims estan més esverats, la qual cosa mai és bo. No estem per cancel·lar àpats familiars, però sí que ens convé una mica més de calma.

Els polítics, catalans i espanyols, no ens hi ajuden massa. La ridiculesa del govern espanyol el podem posar al mateix sac de les picabaralles entre el president Mas i ERC. Puc entendre que el nostre president estigui tens. La seva situació no és gens fàcil, i qui el critiquen a la lleugera no ho fan amb objectivitat. Es pot discrepar amb la decisió que va prendre, però ni se'l pot considerar incoherent ni covard, com algú ha fet.

Els polítics, en general, han cansat la ciutadania i, tal com ja s'ha dit moltes vegades, han propiciat el naixement de moviments com Podemos o Guanyem. Aquestes agrupacions no neixen perquè discrepin en els posicionaments polítics dels partits tradicionals, sinó perquè estan farts dels enganys, distanciament i també corrupció.

Sens dubte que a mida que ens anem acostant a la Diada i el 9-N, la crispació augmentarà i només podem demanar seny i serenitat a totes les parts, els independentistes, els que només reclamen poder decidir i els que no ho volen ni ho consideren necessari. No confonguem el discurs dels diferents partits polítics. El PSC, per exemple, s'ha manifestat a favor del dret a decidir. Segurament que no tots els militants ni tots els dirigents ho volen, però Iceta ha parlat en nom de tots ells. Això no treu, però que consideren que la llei de consultes, que hi volen donar suport, no sigui el mecanisme per convocar la consulta. Ho dic perquè no caiguem en la simplicitat de col·locar dos bàndols, sinó que tot plegat és més complex.

Tots tenim els nostres referents i jo diria que també les raons o motivacions per decantar-nos per una opció o altra. Crec que l'actitud del govern espanyol i del PPC han ajudat a radicalitzar moltes persones que no haurien pensat arribar fins a aquesta situació.