Entitats sense ànim de lucre

En aquest blog he parlat sovint de la tasca desinteressada que fan les entitats de la vila a l'hora de programar activitats de tota mena, col·laborant en les festes locals, però també amb el reguitzell d'actes que arriben a organitzar-se al llarg de l'any. Aquestes entitats tenen unes persones al capdavant que dediquen moltes hores sense obtenir-ne cap benefici, només la satisfacció d'haver col·laborat en fer més agradable la vida.

L'altre dia em comentaven que no sempre queda clara la línia que separa una entitat sense lucre d'aquella que els promotors en treuen beneficis. Això és interessant, sobretot a l'hora de concedir i rebre subvencions públiques per les seves activitats.

Potser sí que hi haurà alguna entitat que s'hauria de mirar amb lupa si estem parlant de lucre o no, però la majoria poden quedar clarament definides si tenim un concepte ben clar: una entitat és sense ànim de lucre quan no hi ha repartiment dels possibles beneficis que es puguin obtenir, sinó que aquests es reverteixen en la mateixa entitat per a la finalitat que ve definida en els seus estatuts.

Organitzar tallers i cursos que tenen un preu per als inscrits, no necessàriament s'ha de considerar que hi ha lucre al darrere. Totes les entitats han de portar una comptabilitat i allà es veurà que els ingressos dels inscrits serveixen per pagar les diferents despeses que s'originen, entre elles les nòmines dels professors o talleristes. 

Ser soci d'una entitat sense ànim de lucre sempre et comportarà despesa, encara que només sigui la quota anual. Si tens uns ingressos perquè dirigeixes alguna activitat, això es considera una retribució, però mai un benefici lucratiu.

Aclarit el concepte, agrairem a totes les persones que dediquen moltes hores del seu temps lliure per preparar, organitzar i executar activitats que tots els vilatans en podem gaudir. Gràcies, novament!

Avui també hi ha cues

Avui les cues són per un motiu diferent. Lectors engrescats perquè el seu escriptor o escriptora escollida els signi el llibre que acaben de comprar. El meu està pendent de signar, perquè l'autora era a la capital signant els exemplars venuts. Queda pendent!

Ens hem passejat per la placeta de l'església i una part de la riera on hi havia parades de llibres i de roses. M'he fixat en les cares dels que com nosaltres badaven i les he trobat diferents de sempre. Se'ls hi escapava un lleu somriure que associaves amb la festa més gran del nostre país. La festivitat de Sant Jordi, malgrat el que pugui dir algun personatge malintencionat, és respectada i valorada per tots els catalans i catalanes. Els que els agrada la lectura, els que s'estimen, els que estimen el país.

Catalunya compta amb moltes festes apreciades, amb molta activitat, i Sant Jordi és la que enceta el recorregut de durant l'any. Després vindrà Sant Joan i a continuació, a la nostra vila, s'hi suma Sant Zenon, el patró, i Sant Roc, el vot de vila.

Les festes, les tradicions, la cultura és el que ens ajuda a viure. Tenim prou problemes, i ens enfrontem amb prou maldecaps, amb enveges d'altres nacionalitats, amb el menyspreu i desinterès d'aquells que no ens deixen marxar, però tampoc ens estimen, per no valorar i viure plenament les festes, sobretot aquelles que ens defineixen.

Gaudiu de la festa!, sigueu positius i busqueu allò que ens uneix. Deixem de banda tot allò que ens divideix, i respectem els altres de la mateixa manera que volem que ens respectin. Les cues d'avui es fan agradables, les de la resta de dies, ara que s'ha iniciat el període de regularització dels immigrants, són una altra cosa. 

Compartim aniversari

Els aniversaris rodons acostumen a ser més celebrats que la resta i, enguany, en Tallaferro i la Flor d'Alba celebren el seu setantè aniversari, i la colla gegantera d'Arenys de Mar ha preparat un seguit d'actes commemoratius. Si la colla acostuma a pencar de valent, enguany se superarà per tal que no ens passi desapercebuda aquesta celebració.

Tot i que no acostumo a col·locar-me de protagonista en els meus escrits del blog, avui em permeto la llicència d'actuar de coprotagonista en celebrar, precisament avui, el meu setantè aniversari. És un any més, però com deia al començament, el fet de canviar de dècada i col·locar un zero al final, fa que prengui més relleu.

Ens fem grans, i això és una sort. La vellesa és tot un honor, però també un repte. No tothom hi pot arribar, ni tampoc en plenes condicions. Quan era un xiquet, ens parlaven d'un vell de seixanta anys. Avui és tota una altra història i cada vegada hi ha més persones centenàries. Això fa que, malgrat formar part del grup de jubilats, no em pugui considerar un vell, i els nostres gegants encara menys. Tenen molta corda per davant, i moltes generacions per anar engrescant i festejant.

Tot i que l'estiu comença als voltants de Sant Joan, per alguns és el dia 1 de juliol l'inici de les vacances, també per als jubilats. Els mestres i professors han acabat el curs, els casals d'estiu s'han posat en marxa, i algunes persones ja preparen les maletes per al seu viatge d'estiu.

Per a totes aquelles persones que comenceu les vacances, us desitjo un molt bon estiu, que gaudiu de les festes de carrer, de la festa major, amb totes les seves activitats, i tingueu uns moments de record per a tots aquells joves que amb il·lusió i dedicació ens ajuden a passar-nos-ho d'allò més bé. Bon estiu!

El Divendres Sant, avui

Avui és dia de processons, funcions litúrgiques a les esglésies i música a tot drap als bars i a la televisió. I em fa recordar quan era jove que un dia com avui la música lleugera estava prohibida. Predominava el silenci perquè és el dia que es recorda la mort en creu de Jesucrist. Un fet que avui moltes persones no et sabrien respondre, encara que estiguessin contemplant els passos de la processó de la seva població.

El cas és que ens serveixen les festes i actes de tota mena sense gaire esforç, per la nostra part, i és per això que acabem sense saber què caram estem celebrant. I a la nostra cultura la majoria de les festes tenen un fons religiós, que la tradició i la laïcitat s’ha encarregat de transformar. No és estrany que per Nadal ens dediquem a anar de compres i per Setmana Santa a contemplar processons, sense que ens preguntem per què s’organitzen.

No és que abans fóssim millors que ara, simplement que ens havien ensenyat per què treien el Crist o la Dolorosa a passejar, ja que abans o després havíem entrat a l’església a pregar. Ara, mentre passa per davant nostre la processó, estem observant el nostre mòbil, xatejant amb el nostre amic, o penjant una fotografia a l’Instagram.

Potser hem de continuar així, i és això el que toca ara, però no passaria res si al mateix temps procuréssim entendre cada cosa perquè es fa, i ser una mica coherents. Això ja costa més.

Vivint dels records

Els catalans estem molt acostumats a celebrar aniversaris de fets que no han anat bé. No sé si catalogar-los de fracassos, però en tot cas no han estat un èxit ni ens han solucionat els problemes que anem arrossegant des de fa segles. I amb aquestes celebracions ens entretenim. Ens entretenen fent-nos creure que anem avançant. No, no avancem, sinó que estem encallats des de fa temps.

Ara vivim amb l'esperança d'un nou finançament. D'un finançament just, pactat entre ERC i PSOE, que ha permès la presidència de la Generalitat al PSC, però temo que poca cosa més. Molt probablement la contrapartida no serà efectiva, si més no en un temps prudencial. Què esperem?

El fre posat del PP a qualsevol iniciativa que pugui beneficiar els catalans, està funcionant. Ho fa quan el PP té el poder de Madrid, encara que a Catalunya sigui residual, i també quan està a l'oposició. El PSOE no està més disposat que els altres a regalar-nos res. El que passa, avui, és que necessita els nostres vots per poder-se mantenir al govern, i la manera fàcil d'aconseguir-ho és fent promeses que no s'acostumen a complir, però, qui dia passa, any empeny.

I nosaltres anem fent festes i festetes, recordant dates històriques que ens enorgulleixen, però que no en traiem cap rèdit. És un orgull de poble vençut, traït i enganyat. Però estem contents. Pura comèdia!

Potser ens hauríem de fer la idea que no anirem més lluny, i que convindria organitzar-nos bé per assegurar un present decent, sense esperar grans canvis ni millores per al futur. Aquest engany, que d'alguna manera és autoengany, ens fa perdre moltes pistonades. Algú dirà que d'aquesta manera vivim feliços, perquè l'esperança és la darrera cosa a perdre. A mi, però, no em satisfà, i em fa malícia veure com uns als altres ens enredem i així anem passant els dies, mesos i anys.

Sant tornem-hi!

Avui toca recuperar el ritme d'activitat de l'any després d'un parèntesi festiu, que no vol dir sense treballar, si més no per a uns quants. D'alguna manera, però, es faci festa o es treballi, les festes nadalenques actuen com una pausa en molts aspectes de la nostra vida, tant de la feina com del lleure, amb un component més familiar, si bé no per a tothom, sí per a la majoria de les famílies del nostre país. Dissortadament n'hi ha que ni tan sols ara ho poden viure amb il·lusió. I en això també hi hauríem de pensar.

    Tot i la pressió del moment, fins i tot en temes polítics també s'ha amortit una mica, però estic segur que amb pocs dies recuperarem la dinàmica anterior, la qual cosa no sé si és desitjable o caldria calmar-se i caminar més assenyadament i sense tantes presses. Quan es corre massa es cometen errors, i al nostre país ja en portem una colla de molt seguits.

    Els nois han tornat a l'escola, mentre el govern de la Generalitat ha creat una comissió especial per analitzar què està fallant al nostre sistema educatiu i què podem fer per millorar-ho. Poc abans de les vacances de Nadal hi va haver un gran batibull pels resultats PISA. Semblava com si el món s'acabés, com si fos una novetat i no una cosa que arrosseguem de temps. No sé què ens passa, però sempre estem tapant forats, intentant resoldre tot allò que ens peta als dits, sense capacitat per planificar i veure-les venir.

    Un dia, en aquest blog, parlava de la necessitat de planificar. De saber planificar i fer-ho transparent, perquè tothom ho vegi i hi pugui dir la seva. En parlava en clau local, però ho podem fer extensiu a nivell de país. No sé com és possible que no tinguem uns dirigents que s'ho prenguin seriosament i, abans que tot se'n vagi en orris, hi hagi capacitat d'encarrilar bé les coses. Et pot agradar més o menys, però el que no és de rebut és que no es prevegi el que pot arribar a passar. I això ho podem aplicar a mil llocs.

    I es posarà en marxa l'obra pública que també ha quedat mig aturada. No sempre per qüestió de vacances, a vegades és per un problema greu en les licitacions. No sempre el millor preu és la bona opció, i en l'obra pública això queda clarament demostrat. A la nostra vila hi ha obres pendents des de fa unes quantes dècades i no crec que l'any que hem encetat canviï gaires les coses.

    Avui, doncs, ens hi hem de tornat a posar, i alguns amb nous objectius, promeses que no sempre s'acaben complint. Agafem-nos-ho bé, i si les coses ens venen de cara, aprofitem-ho i no siguem desagraïts.

La tradició no és excusa ni justificació

Un any més la nit de reis ha estat protagonista a tots els pobles i ciutats del país, aportant il·lusió a moltes famílies que celebra la nit màgica, pensant en els seus petits. Un final de les festes nadalenques que té la seva part de crítica ja que no a tothom li sembla bé. De tant en tant et trobes amb persones que rebutgen l'engany als petits, i defensen dir la veritat i no fer somiar als petits amb uns reis que són tot un muntatge. És cert que a mida que et fas gran vas descobrint que no tot és tal com sembla. Arriba un dia que els pares no són els més intel·ligents del món, i que el rei, cap de l'Estat, és una imposició gens democràtica, encara que hi hagi qui ho defensi de totes passades.

    Als meus fills els vaig enredar amb els reis mags, i mai me n'he penedit. Cadascú, però és lliure de pensar i obrar com millor li sembli, i en tot cas se'n pot parlar, remarcant els pros i contres de prendre una decisió o una altra. Hi ha, però, un fet que provoca malestar en algunes poblacions que hauria de resoldre's definitivament. Em refereixo a la caracterització del rei Baltasar, home de pell negre i que encara hi ha qui ho resol pintant la cara a persones blanques.

    Fa uns quants anys era poc habitual conviure a les nostres viles amb persones de pell negra, i això feia que a l'hora de caracteritzar els tres reis de l'Orient, s'optés per pintar la cara del rei Baltasar i tots els seus patges. Ja fa uns anys que les nostres poblacions hi conviuen persones procedents del centre d'Àfrica, la majoria de les quals s'han arrelat perfectament i participen de les activitats que es programen, també en les festes nadalenques. Això ha permès incorporar aquestes persones en la cavalcada de reis, i que es deixés de pintar les cares. Però no pas a tot arreu. Hi ha encara ciutats del nostre país que es resisteixen a fer el pas, i acostumen a defensar-se per la tradició. Una excusa de mal pagador fàcil de rebatre.

    Sigui una cavalcada organitzada per una entitat privada, normalment subvencionada amb diner públic, o directament per l'ajuntament de la vila, cal posar fir a aquesta pràctica, per alguns titllada de racista, i per altres de mal gust i menyspreu vers una població que té els mateixos drets i deures, i que cal tenir en compte.

    Seria bo que aquest 2024 hagués estat el darrer any en què una població del nostre país passegés pels seus carrers un rei Baltasar i la seva cort, amb la cara pintada. Per respecte als nostres conciutadans, sisplau canviem aquesta pràctica que avui no té cap mena de sentit ni justificació.

Pensar en la gent gran

És fàcil caure en la demagògia, deixar-nos portar per la superficialitat en el tractament de les persones, i buscar allò que crida més l'atenció, que distreu la gent, per no arribar al moll de l'òs. Aquests dies de precampanya electoral, en una vila com la nostra, amb un percentatge ben alt de població més gran de 65 anys, és lògic que els partits polítics es fixin en les persones d'aquest tram d'edat i comencin a anunciar promeses que els beneficiïn. El problema és que la majoria de propostes no van més enllà de la festa, els tiberis i les celebracions.

La nostra vila té problemes de mobilitat, amb moltes barreres arquitectòniques, i els principals afectats són la gent gran, o les persones amb diversitat funcional. Tampoc s'ha treballat suficientment en reduir la bretxa digital, i cada vegada hi ha més tràmits administratius, tant en el sector públic com en el privat, que esdevenen un obstacle per a qui no té prou coneixements informàtics, entre els quals hi ha moltes persones d'edat avançada.

Els desplaçaments al CAP, els jutjats o el cementiri, o en punts habitats com el Pla dels Frares o Sant Telm, no són senzills per a una bona part de la nostra població, i tampoc s'ha fet res per facilitar-ho. Ens quedem en la part més folklòrica i ens sembla que ja hem complert amb el tractament d'aquest col·lectiu cada vegada més gran.

Per altra banda, cada vegada hi ha més persones que passen a l'edat de jubilació, i que poden ser molt útils a la societat, aprofitant la seva expertesa, els seus coneixements i la seva disponibilitat de temps. Tampoc en aquest cas els nostres governants aporten idees que incorporin aquestes persones per ampliar l'oferta de serveis a la vila.

És per això que des de la CUP volem incidir en aquestes persones més enllà de tot el tema assistencial, per aconseguir implicar a més gent en la construcció d'una vila convivencial, de rendibilització dels recursos, també humans, perquè viure a Arenys de Mar sigui el més plaent possible. Hem d'animar a les entitats de gent gran a diversificar la seva oferta cultural, recreativa i social, però al mateix temps hem de comprometre la institució municipal a donar suport a totes les entitats que treballen amb gent gran i que dediquen temps a aquest col·lectiu, i esforçar-nos per treure el màxim profit del potencial humà, perquè només així aconseguirem enriquir-nos culturalment, i també socialment. Hem de millorar les condicions de vida de tots els arenyencs, i en aquesta tasca comptar amb tothom.

Després de Pasqua, Sant Jordi

S’han acabat les festes, però d’aquí a quatre dies serà Sant Jordi, que enguany cau en diumenge i sentirem a dir que preferim que sigui un dia feiner, però hem de pensar que quan cau en un cap de setmana la festa s’allarga i enguany, que es troba a les portes de la campanya electoral, els partits polítics, tant els que creuen en la festa com els que se’ls hi en fot, tots seran presents a la placeta. Quants més siguem, més bé ens ho passarem. I la biblioteca també s’hi sumarà amb unes activitats poètiques i musicals que de ben segur ho acabaran de petar. 

Necessitem celebracions perquè la vida ja ens porta prou disgustos. Si ens parem a valorar la situació de moltes famílies al nostre país, i també a la nostra vila, ens adonarem que no tot són flors i violes. Sense ànim d’amargar la vetllada, sí que hauríem de trobar la manera de suavitzar les circumstàncies dels que ho tenen més cru. 

Necessitem fer un gir en la dinàmica actual de la política, tant a nivell nacional com municipal, cadascú segons les seves competències i possibilitats, però l’emergència social s’ha de tractar sens falta atorgant-li la prioritat que requereix. Està molt bé que les entitats del tercer sector se’n preocupin, però com que és una realitat que ens implica a tots, les administracions públiques han de fer el pas i considerar-ho com una obligació.

Ajudem a celebrar les festes a qui té prou problemes com per dedicar-s’hi. Que participin de les activitats, però que puguin veure cobertes les seves necessitats més bàsiques i que puguin gaudir de la vida en societat sense haver de patir per com arribar a l’endemà.

Matinal a la muntanya

No hem anat gaire lluny, però hem descobert una ruta que teníem massa a prop com per no haver-hi anat mai. Hem pujat el Montalt i després hem passat per la creu de Rupit, per acabar baixant cap al santuari de Lourdes d'Arenys de Munt. Més o menys han estat uns 13 quilòmetres, que ens han permès comprovar que encara estem en forma i no acabem d'estar ben rovellats.

El dia no es presentava gaire assolellat, si ho comparàvem amb els dies que ens precedien, però també ha fet que no patíssim calor. Les quatre gotes que avui han caigut a la vila, han arribat quan ja érem a taula a punt de dinar.

M'ha agradat el trajecte, i sobretot el fet de poder pujar i baixar per camins diferents. També és interessant comprovar que, si més no els excursionistes, vagin a peu o en bicicleta, respecten la natura i ho trobes tot molt net i endreçat. Tant de bo això també passés a la vila i a tots els pobles i ciutats, que dia rere dia es queixen de l'incivisme i la brutícia que es provoca per manca de sensibilitat i educació.

Haig de dir que desconeixia el trajecte i en concret el turó del Montalt, i m'ha sorprès perquè m'ho imaginava més espaiós. Les vistes, però, són extraordinàries i crec que val la pena anar-hi. Hi tornarem!

Avui era una mica un entrenament per no fer el ridícul la setmana vinent, que farem una sortida amb una colla de caminadors. Crec que farem bon paper i allí ho acabarem amb un bon dinar. Penso en els ciclistes que cada setmana agafen la bicicleta per exercitar-se, però no s'obliden del bon esmorzar que fan una vegada assolit el seu objectiu. S'ha de fer exercici, però no es pot oblidar la manduca!

Hem acabat aquest serial de vacances i s'ha de dir que n'estem contents. Probablement ho hauríem de repartir millor durant l'any, per no acabar tan farts, de menjar i de festa. Però ho hem acabat de manera saludable. Us animo, als que no hi hagueu anat encara, a provar de fer la mateixa ruta, i segur que us encantarà, i ajudarà a rebaixar panxa després de tants dies de menjar torrons i neules. 

Els que reinicieu la vostra feina demà dilluns, us desitjo una bona entrada i us recordo que poder treballar no està a l'abast de tothom, i fer-ho contents i amb ganes, estimula i ens fa més feliços. I a qui no tingui feina assegurada, els desitjo sort, i que ben aviat puguin formar part del col·lectiu d'assalariats. Mirem-ho positivament.

Concert i Poema de Nadal a Arenys de Mar

Aquest cap de setmana a Arenys han conviscut molts actes de celebració del Nadal, coincidint amb la tradicional Marató de TV3 que, d'alguna manera, ens interpel·la a tots, i de la qual n'estem orgullosos com a país solidari, tot i la fama que els catalans tenim d'avars i estalviadors.

Una celebració del Nadal que alguns sembla que se n'avergonyeixin una mica, titllant-ho de festa religiosa i per tant sectària i antiquada. A vegades, doncs, volem ignorar quina és la nostra cultura, d'on procedim, i què portem a les nostres arrels i entranyes. Ens agradi o no, venim d'una tradició cristiana que ens ha fet tal com som. Això no treu que tinguem les nostres creences i que la realitat actual sigui molt diferent de la dels nostres pares.

Polítics, com la mateixa alcaldessa de Barcelona, que hauria d'entendre que representa a la totalitat dels seus ciutadans, i que a vegades dona la impressió que no té cap recança en ferir els sentiments i creences d'una part d'ells. O bé d'altres, com sembla ser que ha passat al Parlament de Catalunya, amb la presidenta en funcions d'ERC, on el pessebre feia nosa.

A Arenys hem tingut la sort de poder escoltar i gaudir del concert nadalenc dels cors Aixa i Adzé, i l'escenificació del Poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra, a càrrec del grup de lectura en veu alta, de l'Ateneu arenyenc, i això ho hem compartit amb la fira nadalenca per aquelles persones que els agrada badar i comprar a les parades, i en el fons fer notar que no són uns dies normals de l'any, sinó que tenen alguna significació especial per a tots, encara que aquesta no sigui la mateixa per a tothom.

És bo que trobem la manera de celebrar les festes, i és bo si som capaços de trobar-hi un sentit positiu i que ajudi a crear un clima de pau i justícia, sobretot en uns moments de disbauxa i de problemes econòmics i socials per a moltes persones.

Avui les institucions estan molt desprestigiades, tant si ens fixem en institucions polítiques com en la mateixa església, i per això probablement tenim més necessitat que mai de treballar personalment per fer canviar aquesta inèrcia de manca de valors, recordar com som i d'on venim, i procurar millorar la nostra convivència, respectant els altres, pensin com pensin, en bé de tots. Que tinguem tots unes bones festes!

El jovent, els més perjudicats

Les noves mesures contra la Covid, a part d'afectar directament a la restauració i l'oci nocturn, té especial incidència en els joves, que són els que acostumen a sortir de nit, i ara tenen en contra el toc de queda des de la una fins a les sis de la matinada. Els més grans, que no acostumem a sortir de nit, ens passa una mica de llarg.

Si tens el costum de celebrar les festes nadalenques i de cap d'any a casa amb els teus familiars, les mesures dictades pel govern català i avalades pel TSJC, no tenen efectes i pots fer la vida ben normal. Als joves, però se'ls tanquen moltes portes i això, vulgues o no, té la seva repercussió.

Hi ha qui ho substitueix per moure's il·legalment, trobar-se amb amics bevent alcohol mig amagats, o bé enfrontant-se a la policia. No és estrany, doncs, que els empresaris de l'oci nocturn es queixin, i diguin que l'alternativa a les mesures és aquesta i que per tant no té sentit dictar-les.

A casa celebrarem la nit de cap de Nadal i la de cap d'any a casa, en petit comitè, amb la filla mil quilòmetres lluny, però molt a prop gràcies a les xarxes socials. El dinar de Nadal, amb un gruix més de família, tots ventilats i separats al màxim.

Des d'aquest blog, per a totes les persones que em seguiu, aprofito la diada per desitjar-vos un Bon Nadal, en companyia de totes les persones que us estimen. 

Nit de naps, confinats

Enguany la nit de naps arriba amb el confinament nocturn, la qual cosa afecta directament l'activitat frenètica del jovent d'Arenys. La policia avisa que vetllarà pel compliment d'aquest confinament, la qual cosa provocarà que els naps i les cols s'hagin de penjar ben aviat del vespre, o matinar demà dimecres abans no ens desvetllem per jugar amb els regals de reis.

La tradició es manté, malgrat que durant uns anys semblava que la cosa podia anar de baixa. Per una banda es reclamava suport de l'administració pública i per l'altra més permissivitat amb les bromes, algunes de les quals havien pujat de to.

Desconec quin suport rep de l'ajuntament l'entitat coordinadora de la nit de naps, però en tot cas continuo pensant que les tradicions no poden viure exclusivament del patrocini públic, sinó que hi ha d'haver la part generosa de la ciutadania. Precisament si algun problema hi ha amb en el món associatiu és que hi ha entitats que només es belluguen si hi ha diner públic al darrere, i això és el que ho fa malbé tot.

La iniciativa ciutadana sempre haurà de prevaldre i és la prova de la vivesa de les entitats i de la societat en general. És bàsic entendre que l'associacionisme només té sentit si té alguna cosa per aportar a la col·lectivitat, més enllà de distreure els seus socis. Quan les entitats s'impliquen en les festes i tradicions d'una població, és quan tenen més vida i ressò.

Tot això no treu que no haguem de reconèixer el valor i l'empenta dels seus organitzadors i, d'alguna manera, col·laborar-hi perquè no defalleixin, i es continuï amb les tradicions. El 2020 ha estat un mal any i un entrebanc per a les festes populars, i la nit de naps també en pot sortir mal parada. Desitgem que aquest 2021 sigui diferent, que puguem sortir aviat de la captivitat a què ens té sotmesos l'epidèmia, i que recuperem les nostres festes amb tota l'energia i participació de sempre.

Tret de sortida a una Festa Major diferent

Avui hi ha el tret de sortida d'una Festa Major peculiar, diferent a totes les festes celebrades fins ara. Seran uns dies estranys en què hi haurà actes culturals molt controlats per no provocar rebrots de l'epidèmia, que es compaginaran amb unes passejades amb mascareta, obligatòries al carrer, a partir de demà, i la feina que alguns ja hem començat a fer de manera presencial.

Els actes d'estiu, que comencen amb Sant Joan, s'han vist modificats per culpa del coronavirus, però no hem renunciat a organitzar-los, encara que l'assistència sigui restringida, sobretot en actes que, amb més o menys bon gust resulten multitudinaris, com ara la traca final de les Completes a Sant Zenon, i no em refereixo a la traca pirotècnica.

La impressió és que no ens trobem davant la Festa Major de la nostra vila, sinó d'una incertesa sobre què pot acabar passant. Quan ens pensàvem que podíem estar tranquils fins a la tardor, han sorgit uns rebrots a Lleida i també a Barcelona, que ens fan creure que no ens traurem de sobre tan fàcilment aquest maleït virus.

Gaudirem de la Festa Major virtualment? O respectant la distància de seguretat? Jo penso que no serà el mateix i que hi haurem de posar molta imaginació perquè no trobem a faltar la festa de cada any. Ja ens va passar per Sant Joan i crec que ens tornarà a passar ara, i molt em temo que serà el mateix per Sant Roc, una festa que destaca molt per la gran participació en tots els seus actes. 

Diem que ens hi hem d'anar acostumant, però jo penso que no, que només ha de ser un fet puntual i que hem de trobar la solució perquè les nostres festes tornin a ser com abans, molt participades i amb molta proximitat, encaixant les mans i besant-nos.

Els petards no es deixen sentir

Els darrers anys havia observat que els sorolls de petards dies abans de la revetlla de Sant Joan eren més escassos que anteriorment. Deduïa que el cost n'era un bon motiu, atès que estàvem en crisi, iniciada el 2008. No sé si era una sensació errònia, però havia arribat a aquesta conclusió. Enguany, que un mes enrere encara no sabíem si podríem celebrar-la, s'ha de dir que pràcticament no n'he sentit a esclatar. 

Demà hi haurà revetlles familiars, de poca volada, però hi haurà petards, segur que en sentirem, però podem assegurar que a la vigília jo no n'he sentit. I s'ha de dir que jo m'hi trobo la mar de bé, perquè a mi no m'agraden els petards. Mai m'han agradat i a casa no n'hem comprat, ni quan era amb els meus pares, ni després amb els meus fills.

No hi he trobat mai cap gust fer petar-los i més aviat m'ha molestat sempre passar pels carrers anant sortejant-los i evitant que no en petés cap gaire a prop. Tampoc sóc amant dels castells de foc, ni de les fogueres, ni els correfocs. L'única excepció podria dir que seria la llar de foc, que no em desagrada, potser perquè no s'hi barreja la disbauxa, tot i que només tinc el record d'infància a Cantonigròs. Sempre he deixat prevista la seva instal·lació, però mai l'he acabat de col·locar.

M'imagino que en qüestió de focs soc força una excepció en un país que el foc és molt present en les festes tradicionals.

És qüestió de civisme i convivència

Amb el tortell de reis hem acabat les festes de Nadal, unes festes amb els polítics molt entretinguts, sobretot al Congrés de Diputats on demà sembla ser que elegiran Pedro Sánchez president del govern espanyol.

A Arenys ho hem acabat amb la tradicional nit de naps i cols que, segons he pogut llegir, enguany ha estat plena d'incidents i bretolades, algunes de les quals recriminables pel que suposa de perill i desperfectes del mobiliari urbà i també privat.

Sembla que amb el pas del temps s'ha perdut inspiració que embelleixi la festa i s'ha caigut massa en la destrossa d'elements urbans. Pràcticament una sola figuració i la resta a base de pancartes no del tot originals. Costa de trobar l'equilibri entre l'enginy i l'oportunitat, i ens agafem al més fàcil, que és malmetre coses. Això, però no fa gràcia.

Ens hem despertat amb un Arenys encara més brut, ple de pixarades i excrements de gossos, que els seus amos i passejadors no recullen. Segur que l'Ajuntament s'hi pot fer més a l'hora de netejar la vila, però tots plegats hi hem de col·laborar. No hi pot haver un vigilant per a cada propietari de gos incívic, i a la nostra vila, aquests en són uns quants.

Hi ha qui es pensa que permetent el seu gos pixar-se a la façana del veí, i tirar-hi una mica d'aigua n'hi ha prou, i no és això. A les façanes i al mobiliari públic no hi pot pixar el gos. A veure si entre tots ho fem entendre als nostres convilatans incívics.

Un camí pel desert amb molt poca esperança

La vida continua, però tenim una orella parada a punt per escoltar què passa més enllà de l'entorn més proper. No oblidem que hi ha una sentència pendent que serà injusta si no és absolutòria, però que tots pensem que no ho serà, que aniran més enllà per fer mal, per escarmentar haver gosat aixecar-se contra la unitat de la pàtria. Celebrem la festa de Sant Joan i celebrarem les festes que l'estiu ens porta, però sempre amb una orella distreta esperant rebre notícies sobre el procés, sobre la maleïda sentència. 

Llegim que Mas està preparat per tornar-hi, que el PDCat i Junts per Catalunya estan mirant a veure si s'acaben d'entendre i aconsegueixen d'una vegada definir com han de ser els hereus de l'antiga Convergència, i que ERC busca com recompondre's per determinar com avança en el camí cap a la llibertat.

Volem pensar que el món avança i que nosaltres no estem aturats, però és un miratge. Des de fa dos anys que no movem fitxa. Anem donant voltes sobre un mateix punt, però no avancem, i quan els altres ho fan, vol dir que estem quedant enrere. Ens varen empresonar un govern i no hem estat capaços de substituir-lo més enllà del nomenament d'unes persones que no saben com fer-nos avançar.

Vivim del record i no hem après la lliçó. Esperem què passa amb la sentència per reaccionar, però quan arribi l'hora no haurem decidit què fer, més enllà de sortir al carrer a manifestar el nostre rebuig. Així no anem enlloc! No és estrany, doncs, que molts desitgin unes noves eleccions per treure'ns de sobre els polítics actuals i confiar que en puguin venir de millors.

Avui roses i llibres, i senyeres

Avui pot ser el dia que hi hagi més senyeres pels carrers i places del país. A més, si us hi fixeu bé, la majoria d'elles les presenten persones que en sa vida hauran anat a una manifestació amb la bandera al damunt. La pela és la pela, que diríem. És qüestió de revendre roses per aconseguir una arraconada, no només per als viatges de final de curs, sinó també per a la compra del dia a dia. 

M'he fixat en les persones que venien les roses i, com acostuma a passar cada any, hi ha moltes parades on s'hi concentra la família sencera, des de l'àvia a la néta més petita. Sant Jordi és una bona oportunitat per passejar (A Arenys de Mar no hi plou) i celebrar que arriba el bon temps i que cada vegada més hi haurà festes i festetes a l'aire lliure. És l'inici de la cultura popular i pública, que continua amb Sant Joan, les festes de barri, Sant Zenon i Sant Roc, per acabar amb l'onze de setembre.

Però enguany hi tenim les eleccions pel mig, i tots els partits tindran parada. Amb senyera? M'agradaria veure la paradeta de Vox amb les roses i la senyera. No hauria d'estranyar ningú, oi? Esclar que si el seu objectiu és la nació espanyola i anul·lar les autonomies, seria incoherent. El més natural, llavors, seria veure-hi la bandera espanyola. No sé si amb 'pollastre' o sense.

Confio que a Arenys no hi siguin, però avui a casa he trobat propaganda electoral del seu partit a sota la porta. Es tracta de sumar vots per tal de formar part del Congrés de Diputats. Quan aquests tipus de partits polítics hi entren, costa molt que marxin. Ni amb aigua calenta!

El govern confia en la sort les festes de carrer

Hi ha coses que no les puc entendre i encara menys si vénen proposades per una persona que representa que té un càrrec de responsabilitat, com la de regidor de govern de la nostra vila. Aquests dies ha estat notícia que el govern municipal es desentenia dels riscos que puguin haver-hi en l'organització de les festes de carrer. La notícia deia que l'assegurança de l'ajuntament no cobria els actes organitzats pels veïns i que la solució passava per advertir-los i no obligar-los a contractar una assegurança.

La mesura és greu i irresponsable, i no és digne d'un regidor o equip de govern. Què passarà si en algun dels molts sopars i festes de carrer que tenen lloc les nits d'estiu passa un fet greu? Qui serà el responsable? Jo entenc que l'Ajuntament és qui autoritza l'acte i per tant ha de preveure que tot estigui contemplat. Si no vol exigir la contractació de l'assegurança dels veïns, el que ha de fer és contractar-la l'Ajuntament, o bé negar el permís per celebrar la festa.

No pot ser que tinguem uns governs municipals irresponsables, que no preveuen les coses i només actuen a mata-degolla, esperant que la sort els acompanyi i no s'hagin de lamentar víctimes o desgràcies.

M'he llegit les notícies de Ràdio Arenys en relació al Ple d'ahir, i he vist que hi va haver força picabaralles entre govern i oposició. És normal, sobretot després que l'anterior govern municipal patís una moció de censura. Dit això, però, la seva feina no és només de barallar-se, sinó de trobar solucions a les coses, i per sobre de tot ser coherents.

Si és cert el que diu la notícia sobre la resposta de l'alcaldessa a la intervenció de la CUP pel que fa al procés participatiu per saber on volem els vilatans que s'ubiqui la Biblioteca, ho trobo lamentable i denunciable. El govern diu que vol comprar les Clarisses i que si després els arenyencs no hi volen la Biblioteca, ja buscaran altres coses per posar-hi. Suposo que el mateix que estan fent amb la caserna de la Guàrdia Civil, l'Estella Maris, la Casa de les Aigües, la Raureta...

Tenen llicència d'activitats les sales i teatres de la vila?

Ahir l'Ateneu arenyenc va convocar els seus socis per informar-los de com està el tema de la subvenció que la Diputació els va concedir per a les obres de la planta baixa i que no han pogut executar perquè no disposen de llicència d'activitats. Segons la junta de l'entitat la culpa és de l'Ajuntament, però per què?

Si fos periodista hauria anat a demanar a les dues parts quina era la seva visió per després informar i opinar fins i tot, però no és el cas. A casa hem rebut l'escrit de l'entitat explicant què passava i hem llegit les opinions de l'alcalde o del mateix primer tinent d'alcalde, explicant la seva versió. 

Potser és molt clar, però jo no ho acabo d'entendre. És evident que un espai de concurrència pública on es porten a terme activitats diverses, necessita disposar de llicència per aquestes activitats, i també de les mesures arquitectòniques, d'aforament i condicions mínimes de seguretat, i l'administració ha de vetllar perquè es compleixin.

Les preguntes que llanço des del meu bloc són: Per què l'Ateneu no té llicència d'activitats? L'ha sol·licitat i no l'ha obtingut perquè l'equipament no reuneix les condicions mínimes necessàries? No l'ha sol·licitat mai? Amb les obres projectades es podria aconseguir la llicència?

I aprofitant l'avinentesa preguntaria: Té llicència d'activitats l'edifici del Calisay? i el Teatre Principal? i la Sala de festes Principal? i els Seràfics? En té coneixement l'Ajuntament? A tots aquests espais, que s'hi organitzen actes i festes, es compleixen les normes de seguretat?

Els pares, pels nostres fills, però també per a nosaltres mateixos, ens agradaria saber que tots els espais de concurrència pública de la vila tenen els permisos en regla. Davant de la situació de l'Ateneu, molt em fa témer que hi força descontrol, i que seria interessant i necessari que se'n fes un repàs. Per cert, si a l'Ateneu no se li pot donar la llicència d'activitats, en tot cas no serà culpa dels tècnics, oi?