Treballar contra la multireincidència

En unes declaracions de l'arenyenca (de Munt) Sílvia Catà, que assumirà aquesta setmana el càrrec de cap dels Mossos d'Esquadra, manifestava la voluntat de continuar treballant com fins ara, amb especial referència als projectes contra la multireincidència i les armes blanques. Realment, són moltes les notícies que ens arriben d'atacs, a vegades amb resultat de mort, de persones multireincidents amb un ganivet a les mans.

Hem de diferenciar les dades de la delinqüència que es produeix de la sensació d'inseguretat de la població. És cert que no sempre coincideix l'evolució dels actes criminals amb l'increment de la sensació d'inseguretat de la ciutadania. Potser la policia i els nostres polítics tenen unes dades que no es corresponen amb les que s'imagina la gent. Quan una majoria de ciutadans té pot de sortir de nit, de desplaçar-se amb transport públic a segons quines hores, o dirigir-se a uns punts determinats de la ciutat, no es pot menystenir ni deixar de considerar. La sensació que es té de poder acabar sent una víctima d'un agressor, és massa important per no tenir-la en compte.

És per això que resulta esperançador que la nova cap dels Mossos d'Esquadra parli de lluita contra la multireincidència i la proliferació d'armes blanques al carrer. Massa vegades hem sentit a dir que es detenen els delinqüents, que acumulen una gran quantitat de denúncies, i que surten per la porta al cap de ben poca estona. No es tracta de tancar a tothom a la presó, però si de trobar la manera que la reincidència disminueixi.

Perquè un mal moment el pot tenir, no diré tothom, sinó alguna gent, però que una persona visqui delinquint dia rere dia, no es pot consentir i s'ha de trobar remei. Les policies hi poden fer molt poc, i fins i tot els jutges estan força lligats de mans i peus. El Poder legislatiu hauria de reflexionar sobre el tema i assumir la seva part de responsabilitat. No podem permetre que la sensació d'inseguretat vagi creixent, i que les persones que es comporten i respecten els altres, visquin amb por per culpa d'uns quants.

Que no tot acabi només amb més policies al carrer

El govern municipal s'ha estrenat amb promeses policials, que d'entrada semblen agradar a la majoria de la gent. La violència, però sobretot l'incivisme, és massa present a la nostra societat i tothom, o gairebé tothom demana als governs de torn que hi facin alguna cosa per solucionar-ho. No és agradable sortir al carrer amb por, per no saber si algú et pot agredir, o constatar que hi ha persones que destrossen el mobiliari urbà, no respecten les normes de comportament necessàries per conviure d'una manera digna i plaent, i la resposta o les propostes que es posen sobre la taula són més policies i més càmeres al carrer. Que controlin l'espai públic i que ningú pugui molestar els altres.

La pregunta que em faig, i que es fa més gent, és si tots els problemes d'incivisme i violència, si tota la inseguretat ciutadana quedarà resolta amb més policies al carrer. Quants més? A quins carrers i a quines hores?

L'experiència ha demostrat que no perquè hi hagi més policies la seguretat queda garantida. Ni policies ni guardes jurats, que molts serveis públics i empreses de lleure disposen i... s'ha resolt? 

M'agradaria que es fes una reflexió al respecte i que no simplifiquéssim el problema amb una solució, que no en sabem l'abast ni les possibilitats reals de fer-ho efectiu, però que al mateix temps ningú ens pot garantir que resolgui el problema. És cert que en casos concrets, zones determinades, horaris especials, hi ha necessitat de posar-hi més efectius i un control específic, però generalitzar-ho?

La nostra vila té pendent un Pla de Seguretat específic, adequat a la realitat actual i concreta de la vila, però aquest ha d'anar acompanyat d'un conjunt de mesures prèvies per evitar limitar-ho a mesures policials. Si hi ha incivisme s'ha d'estudiar-ne les causes i la manera de reduir-lo. Si hi ha violència i agressivitat, també caldrà analitzar per què passa i com podem aparta-la de la nostra vida, dels nostres carrers i places.

Estem massa acostumats a voler resoldre amb mesures concretes i, en aquest cas, de control policial, quan el problema és més complex i calen altres mesures, que no sempre són fàcils, però que poden acabar sent més efectives. 

Des del meu blog animo els nostres governants a analitzar a fons la situació de la nostra vila, sense oblidar l'entorn més proper i el que no ho és tant, però que també pateixen situacions similars, i no prendre decisions que poden agradar d'entrada, però que no ens asseguren un futur tranquil, cívic i de bona convivència. Que resolguin els problemes puntuals, però que treballin un pla de seguretat que, a més de policies, incorpori educadors de carrers, serveis assistencials i formatius.

Parlant de Seguretat

Ahir a la tarda va tenir lloc una xerrada sobre Seguretat, al local que ha habilitat la CUP al carrer Bonaire d'Arenys de Mar. El tema m'interessava i em va saber greu no haver portat paper i llapis per anar prenent apunts i no deixar-ho tot a la sort de la meva memòria. Em va tranquil·litzar el fet de veure que hi havia un periodista de Ràdio Arenys que cobria l'acte. El recurs seria anar a la crònica i recordar els trets importants de tot el que va dir el ponent, actual regidor responsable de Seguretat a l'Ajuntament de Sant Pol.  He tingut una desil·lusió quan he entrat al web de l'emissora degana de Catalunya. El periodista es va quedar amb l'anècdota.

De la xerrada voldria destacar la idea exposada, contràriament al que s'acostuma a dir, que l'esquerra està capacitada per posar ordre i assumir la responsabilitat de la regidoria de Seguretat. També en la gota malaia de la dreta i l'extrema dreta sobre la inseguretat ciutadana, receptant com a única solució l'ampliació del nombre de policies i més càmeres al carrer.

L'experiència de Sant Pol caldria estudiar-la bé, i estic segur que en podríem treure molts elements a tenir en compte per a la nostra vila. D'entrada, si una cosa va quedar clara, el govern municipal de Sant Pol tenia com a prioritat endreçar la regidoria, i al mateix temps disposava d'un pla per portar-ho a terme. Acostuma a passar que els nous regidors i regidores assumeixin la responsabilitat d'una cartera sense idees ni projectes. És per això que els vilatans acostumen a mal fiar-se dels seus governants, perquè parlen molt, però fan poc, i les coses s'encallen.

Ens va parlar del Pla director de Seguretat, d'un Consell Sectorial de Seguretat i d'una nova manera d'entendre la tasca dels policies, més propers a la gent, no només passejant pels carrers del poble, sinó interlocutant amb la gent, demostrant que estan al mateix bàndol. I la prevenció, que això mereixeria tot un article sencer.

Per acabar, i sense voluntat de ser molt exhaustiu amb tot el que es va dir, em va agradar la idea que podem aplicar amb molts altres temes, també en la participació, que no només és una regidoria l'encarregada de resoldre unes situacions concretes, sinó que totes les regidories han d'estar per la labor, i en el cas de la Seguretat, hi ha més gent que hi pot fer molt per evitar segons quines actuacions policials que no agraden, no només a la gent, sinó als propis professionals que les han d'executar. 

No ens podem quedar en l'anècdota, a no ser que aquest sigui l'objectiu del periodisme actual.

Manifestació de policies al carrer

La manifestació de policies d'aquest cap de setmana explica molt bé quina és la seva postura i posa en perill el dret de les persones a manifestar-se, però també una altra cosa molt més perillosa, al meu entendre, i és la credibilitat de la policia davant la Justícia. 

Hem pogut observar situacions en què inicialment s'ha cregut la paraula d'un policia, i només gràcies a les imatges enregistrades s'ho pogut veure que el policia mentia. La prohibició d'enregistrar imatges d'acord amb l'anomenada llei mordassa, que es vol modificar, donava peu a que els policies es mantinguessin impunes.

La transparència és necessària a tot arreu, i el govern ha de vetllar perquè així sigui. Si hi ha alguna llei que ataca aquesta transparència, ha de ser abolida si realment volem ser considerats una democràcia de ple dret.

A la manifestació d'aquest cap de setmana, els partits de dreta, cada vegada més ancorats a l'extrema dreta, han donat suport a la policia, simplement per desgastar el govern de coalició. Aquesta evidència, però, no sempre és vista als ulls de tothom. Hi ha massa fanatisme i subjectivitat.

El fet que els mitjans de comunicació, clarament de dretes, siguin dominants a la resta d'Espanya, posa molta pressió a l'esquerra que governa, i no els deixa ser més contundents a l'hora de modificar tot allò que la dreta ha establert.

Els socialistes no només tenen en contra els partits polítics de dreta extrema, sinó que cal afegir-hi tribunals de justícia i policia, i el que encara és més contundent, tot l'aparell de l'Estat, que és immòbil sigui quin sigui el color del partit en el govern del moment.

Per tot això cal estar molt units i denunciar des de tots els flancs, els atacs a la democràcia i als drets personals, per part d'unes institucions i partits polítics que es fan forts i posen totes les traves contra qualsevol intent de modificar o eliminar lleis injustes i poc democràtiques.

La cara dels dolents de la pel·lícula

A diferència de les pel·lícules, a la vida real els dolents no sempre fan cara de dolent, vull dir que les aparences enganyen i si els dolents es poguessin detectar per la cara que fan, seria molt fàcil arrestar-los i engarjolar-los.

Tot això ho dic arran d'una informació dels mossos d'esquadra sobre una operació que ha comportat detenir a quinze persones i fer no sé quants escorcolls, a Llinars i Barcelona. Resulta que entre aquestes persones hi havia quatre policies locals de Llinars. Qui ho havia de dir!

Semblaria que en una població petita, on gairebé tothom es coneix, resultaria difícil no delatar-se pel tràfic de marihuana i blanqueig de diners. Això ho veus més fàcil en ciutats com Barcelona, on amb prou feines coneixes els veïns de l'escala.

Seria un error arribar a la conclusió que t'has de malfiar de tothom, fins i tot del teu veí de sempre. No podem anar per la vida desconfiant dels altres, però tampoc ser més ingenus del compte. A nosaltres no ens correspon fer de detectius, sinó que ja hi ha la policia que se n'encarrega. A Llinars, quan s'ha sabut tot això, els veïns han corregut a dir que ja s'ho pensaven, però per què ningú no ho va denunciar? Acostuma a passar que quan t'assabentes d'alguna cosa, llavors dius que ja t'ho pensaves. Probablement no ho tenien tan clar.

Qui assessora el president?

Qui assessora el president? Aquesta pregunta la podríem aplicar al president del govern espanyol, però també al nostre. El president en funcions, el senyor Sánchez, podria molt ben ser que es penedeixi tota la vida d'haver convocat les eleccions del 10 de novembre. Sembla ser que les estadístiques no li són gaire favorables arribant a perdre fins a deu escons. Per altra banda, Casado recuperaria una bona colla d'escons a costa de C's. Les estadístiques també auguren un important creixement de Vox.

I tot això a què és degut? La manca de diàleg amb Catalunya continua i després de la sentència injusta als presos polítics, s'ha recorregut a la policia i l'empresonament preventiu d'unes trenta persones més. La seva postura ambigua per acontentar tothom li fa perdre prestigi i respecte, i això comporta vots que se'n van.

La seva visita a Barcelona per visitar només els seus policies, no només ha molestat als independentistes, sinó a tota la comunitat en general. El gest no li afavoreix de cara a guanyar les eleccions, o millor dit, a guanyar més escons per no haver de dependre de ningú per ser escollit president. Ho té magre.

Ja he dit al començament que la pregunta també la podíem aplicar al president de la Generalitat. En aquest cas penso que el president Torra no es deixa assessorar per ningú, a no ser que el seu assessor li vulgui mal. Encara és hora que li puguem veure un detall de bon dirigent, amb responsabilitat assumida en acceptar la presidència.

Pedro Sánchez visita els policies ferits

Dins del conjunt de fets que succeeixen aquests dies a Catalunya, avui s'hi ha sumat la visita llampec del president espanyol en funcions als hospitals de Sant Pau i el Sagrat Cor, una visita molt discutida per la part independentista i jo hi afegiria humanista. Per què desplaçar-se a Barcelona per visitar uns ferits i els altres no?

Això diu molt de la poca moralitat del president en funcions i que ho col·loca tot al calaix de l'èxit electoral. Tots els moviments pensats per afavorir la seva imatge davant de la majoria electoral que el pugui fer president. Se'n sortiran?

En situacions i actituds com aquesta només em fa desitjar el pitjor resultat personal del president en funcions, sense oblidar quina alternativa ens dóna a nivell espanyol, amb una dreta embogida i amb moltes ganes d'ensorrar Catalunya.

Quant a la negativa de Sánchez a trobar-se amb el president català, ja ho vaig comentar l'altre dia, hi hem de tornar a veure la imatge de les eleccions del 10 de novembre que condiciona qualsevol moviment al respecte. Es tracta d'un president en funcions que aspira a guanyar les eleccions i ha de fer molts equilibris. Però també hem de veure la imatge que dóna el president català, un president que no només l'oposició li demana la dimissió, un president que no és capaç de liderar la gestió política de Catalunya, un president que no sap ni vol parlar amb els partits de l'oposició, i que només es dedica als catalans independentistes.

És important tenir tots els elements presents per saber valorar la situació en què ens trobem, i és per tot això que jo repeteixo una vegada més que necessitem un canvi de líders polítics al nostre país.

On són les garanties d'un judici just?

Segueixo una mica de lluny el judici, no només perquè no puc fer-ho en directe, sinó tampoc me'l miro en diferit. Llegeixo els comentaris i informacions que apareixen a la premsa i a les xarxes socials, amb el risc que em perdi detalls verídics que potser algú s'encarrega de manipular.

Malgrat el risc, sí que em plantejo de quina manera es pot garantir que el judici sigui just, si per exemple el president del Tribunal no permet visionar vídeos que contradiuen declaracions dels testimonis de la fiscalia. O també, si no hi ha manera de comprovar que els testimonis hagin preparat molt bé les seves respostes amb els fiscals que porten el cas.

Qui s'encarrega de vigilar que els testimonis diguin la veritat i només la veritat? Si algú d'ells menteix, com es resol el tema? Què li podria passar al senyor Millo, havent deixat anar alguna mentida, més enllà de la parcialitat dels seus judicis? Algú l'ha de denunciar o bé ho pot fer el mateix jutge, d'ofici?

Sembla que alguns policies i guàrdies civils han declarat fets no contrastats amb imatges, precisament perquè el jutge Marchena no ho permet, segurament perquè deixaria els testimonis de la fiscalia amb el cul enlaire.

Si, segons sembla, cap institució espanyola és capaç d'assegurar-nos un judici just i una sentència justa, quants anys haurem d'esperar perquè la solució arribi d'Europa? Quina Europa hi haurà llavors, davant el panorama que es presenta en les eleccions del mes maig?

Fotut, molt complicat, i malauradament tenim unes persones preses des de fa massa temps, sense una raó justa, simplement per venjança política de l'Estat espanyol.

Arenys de Mar no s'ho mereix

Tot el que està passant aquests darrers dies a Arenys de Mar no pot continuar, s'ha de resoldre d'alguna manera. No és just que els vilatans i vilatanes haguem de patir aquests fets delictius, alguns dels quals tenen nom i cognoms, i en canvi queden impunes. No ens ho mereixem.

Les punxades de neumàtics de cotxes i vidres trencats, i l'encesa d'un habitatge al mig de la població, són accions no ja incíviques, sinó delictives, i són condemnables. Estem molt farts que els incívics, delinqüents i cara-dures vagin vivint alegrement i molestant i agredint la població que té un comportament honrat i civilitzat.

Hem d'exigir que fets com els que han estat succeint darrerament siguin castigats i que els seus autors paguin les conseqüències. No pot ser que algú tingui por de sortir al carrer, o bé de deixar el cotxe aparcat a fora. No podem viure amb la por de què ens poden fer, de com i quan ens poden agredir.

Ja fa massa temps que les pàgines dels diaris s'omplen de notícies d'aquests actes vandàlics, i darrerament a la nostra vila és un fet recorrent. Hem de demanar al nostre ajuntament, no només el govern, sinó a tot el Consistori, que pressionin a qui té competències per intentar resoldre una situació que no podem acostumar-nos-hi. No és responsabilitat local, ni policies ni mossos d'esquadra, ni jutges. Tots ells s'hi podran esmerçar més, però mentre les lleis siguin tan garantistes els delinqüents i incívics continuaran lliures i amenaçant la població.

Ni oblit ni perdó

Resulta molt difícil poder parlar dels fets d'ara fa un any sense deixar-te portar pels sentiments, ja sigui de ràbia, dolor o impotència. Tant de bo fóssim capaços d'analitzar-ho fredament i a poder ser també objectivament, però és difícil. Ho és perquè el que va passar va ser molt greu, i és per això que organitzar una manifestació per celebrar l'actuació policial no és només un cas de cinisme, sinó que m'atreviria a dir d'odi institucionalitzat.

Al marge d'estar d'acord o no en la celebració del referèndum, hauríem de ser capaços d'analitzar què va passar aquell dia. Quin va ser el comportament de la gent, les persones que volien votar i els policies que tenien l'ordre d'impedir-ho. Voldríem saber qui va donar l'ordre als policies d'actuar d'aquella manera tan violenta. Eren ordres clares i contundents o es tractava de l'odi personal, conreat d'alguna manera, per atacar els catalans que es trobaven als col·legis electorals?

Veure les imatges de l'actuació policial no poden agradar a ningú. Només bèsties i persones irracionals hi poden trobar satisfacció, però ni tan sols haurien de ser consentides. Qui declara que no hi va haver càrrega policial no és un cínic, sinó un sàdic que no es mereix ostentar cap càrrec públic.

Aquest cap de setmana recordem els fets de l'any passat, el dia 1 d'octubre de 2017, i l'única cosa que em surt del cor és que no ho oblidarem mai i, malgrat l'educació moral que he rebut, difícilment podré perdonar, no només per com varen actuar, sinó per la manca de penediment, ans el contrari, l'orgull d'haver actuat correctament en defensa d'un Estat corrupte i agressor dels drets humans.

Recordem els jordis i tots els membres del govern empresonats

Avui, diada de Sant Jordi, no seré gens original si parlo dels jordis empresonats injustament i de la resta de persones que pateixen la repressió i venjança dels responsables de l'estat espanyol. Se'm fa molt estrany que hi pugui haver persones assenyades que vegin bé que els mantinguin a la presó, fins i tot persones que no volen ser independentistes i no han vist mai bé allò que el govern de la Generalitat ha fet fins ara.

Una cosa és defensar uns principis, unes opinions, unes raons... i una altra molt diferent és estar d'acord en l'empresonament sense judici, sobretot en un país en què hi ha persones declarades culpables i que estan lliures. És això tan difícil d'entendre i saber apreciar?

Puc comprendre que fanàtics a cada banda n'hi ha, i que aquests defensin l'empresonament dels jordis i dels membres del govern català, però no m'entra pel cap que hi pugui haver persones de bona fe que hi estiguin d'acord. Encara menys persones que diuen creure en Déu i practicar la religió catòlica. És una contradicció!

No es tracta de perdonar, perquè encara no se'ls ha declarat culpables. Encara s'està buscant sota les pedres com aconseguir les penes més grosses. La injustícia s'ha apoderat de les nostres institucions. Els jutges prevariquen, i també ho fan els polítics, que alhora s'ha demostrat que són corruptes. Ens vénen a donar lliçons de moral i bon comportament ministres que han cobrat doble sou i no el retornen, ni tenen cap tipus de vergonya per haver-ho fet.

Avui, diada de Catalunya, recordem especialment aquelles persones que estan empresonades lluny de casa, sense haver estat jutjats, sinó simplement per venjança, ja que a Catalunya hi va haver urnes, i referèndum, i no-violència, malgrat el senyor M. Rajoy proclami que no hi va haver referèndum i sí violència. S'oblida de matisar que la violència la varen protagonitzar els seus policies, i que la malversació la va exercir el govern de l'estat, enviant els policies a Catalunya.

Sensació d'indefensió i impotència

Avui he presenciat el moment en què un petit delinqüent intentava robar dins d'un cotxe aparcat correctament a la via pública, i a ple dia. Una sensació més forta del normal, perquè el mateix que li ha passat al propietari del cotxe danyat, em va passar a mi fa quinze dies, no massa lluny del mateix lloc.

Un jove aparcant una furgoneta, un veí del lloc i jo que passava per allà, ens hem mirat i hem arribat a la conclusió que aquell jove, que havia deixat la bicicleta a terra i després d'alguns dubtes entrava dins del cotxe, estava violant una propietat que no li corresponia. El veí l'ha fet fora i jo tot just l'he pogut fotografiar quan se n'anava. Hem pogut comprovar que havia trencat el vidre fix del cantó del conductor, de la mateixa manera que varen fer en el meu cas. Seria el mateix personatge?

Els comentaris, mentre esperàvem l'arribada d'una patrulla de mossos, eren els de sempre, en relació a la inseguretat davant d'uns fets que no mereixien cap càstig als infractors, més enllà d'una visita de cortesia a la comissaria més propera i ser identificats. 

No és culpa dels policies, ni dels jutges, ni dels polítics més propers. El tema és més complex que una simple modificació de les lleis. Hi ha un col·lectiu de persones, amb l'autoestima molt baixa i amb un futur més negre que el forat d'Stephen Hawking que fa difícil la desaparició d'aquesta petita delinqüència, que malauradament pot portar a grans delictes en un futur.

En aquests casos en què poca cosa podem fer, sí que és interessant que no girem el cap a l'altra banda, sinó que, sense posar la nostra vida en perill, defensem els interessos de la persona absent en aquells moments, davant l'agressió o intent de robatori, com el d'aquest matí.

En què es basen els 300 acadèmics espanyols?

Llegeixo que uns 300 acadèmics espanyols han escrit als presidents Juncker i Tusk afirmant que la manifestació del dia 20 de setembre va ser violenta i que el govern de l'Estat ha fet bé de reprimir el poble català. I qui els hi ha explicat? El delegat al govern a Catalunya? El senyor Rivera, que tant ens estima? Els policies que varen actuar el dia 1 d'octubre convidant els catalans a sortir dels col·legis electorals? Qui són aquests acadèmics? Es tracta de corporativisme de magistrats? 

Permeteu-me que m'indigni per aquesta mostra de nacionalisme espanyol arrogant. Ho he dit aquests dies, perquè ho penso, no hi tenim res a fer. Probablement en som els primers responsables, però hi ha un fet que és simptomàtic: és des de dins on rebem més atacs a les nostres institucions, a la nostra llengua i cultura. Ho és el PP català, C's, i una bona part del PSC. Per a la majoria de militants, però sobretot líders, d'aquests tres partits, viurem més contents si el català fos residual, parlat en família, i desaparegués qualsevol signe identitari català. Si a casa no hem estat capaços d'il·lusionar-los, com podem pensar que convencerem a la resta de l'Estat!

A l'entorn europeu tampoc no ens ho posen fàcil. Els estats es protegeixen mútuament per defensar l'statu quo. Temen els canvis i els reprimeixen, i llavors no entenen per què sorgeixen partits d'extrema dreta, i es posen a tremolar. Les raons no els preocupen, les esclafen amb la força que ostenten, però es mostren dèbils davant la violència dels radicals. Heu vist quin paper juga el Tribunal Constitucional amb els ultres de Blanquerna? On és la Justícia? Per què la corrupció i la prevaricació aconseguir sotmetre la ciutadania tan fàcilment?

Estem perdent el respecte a la diversitat

Em preocupa que cada dia hi hagi més actes, comentaris o mobilitzacions de caire xenòfob, racista i intransigent contra les persones que no són com nosaltres. Crec que tots plegats hem estat massa benèvols i despreocupats per aquesta creixent fòbia cap a la diversitat. Ho hem considerat potser unes anècdotes sense importància, però el problema pot arribar quan sigui irreversible.

Atacs contra immigrants, verbals o físics, per part de ciutadans o fins i tot policies, ens hauria de preocupar més, i treballar per trobar la manera de frenar aquesta tendència que només pot provocar la pròpia destrucció de la societat on vivim.

Hem observat el creixement de partits europeus xenòfobs que no sorgeixen del no-res, sinó que són fruit dels vots d'uns ciutadans, cada cop més, que creuen en el missatge xenòfob de la por cap allò que desconeixem, cap a les persones que vénen de fora i ens poden treure la feina, i fer-nos la vida impossible. Això està passant a altres països europeus, però no tenim cap garantia que no ens hi trobem també nosaltres.

És cert que projectes com Plataforma per Catalunya, que varen néixer pels mateixos motius que a França, Alemanya o Holanda tenen partits d'extrema dreta, no han reeixit, però no sabem què pot passar en un futur. Probablement el fet de tenir un PP molt a la dreta, més que la majoria de partits conservadors europeus, que aglutina una línia extremista, pot ajudar a què no sorgeixin altres intents, més enllà de C's, que amb una voluntat inicial d'anar en contra de Catalunya, cada vegada se situa, a nivell espanyol, més a la dreta del propi Partit Popular.

Siguem curosos amb els nostres comentaris, que no ens habituem en un context massa frívol i poc respectuós amb els que són diferents, i denunciem sense por tot allò que sigui perjudicial per a la pau social d'un món cada vegada més canviant i divers.

Espanya desproveïda de policies

El proper cap de setmana poden passar moltes coses i per tant estem davant d'una gran incògnita. Ens imaginem què farà cadascú dels protagonistes, però no en tenim cap certesa. Hi ha qui és molt optimista, per un i altre costat, però també n'hi ha que ho veuen tot molt negre, sobretot entre els mobilitzats a votar en aquest referèndum d'autodeterminació.

Si una cosa tenim clara és que la concentració de policies i guàrdies civils per metre quadrat a Catalunya batrà el rècord. Per contra, a la resta d'Espanya el policies estaran sota mínims, molt atents a veure què passa a casa nostra, però al mateix temps desitjant que els delinqüents no aprofitin l'avinentesa per sortir al carrer perquè no els podrien aturar.

Sembla ser que s'han vist imatges des de poblacions del sud, acomiadant els guàrdies civils, encoratjant-los perquè ens donin una lliçó. Seran molts i amb molt de poder, però les guerres no només es guanyen amb força, sinó que la intel·ligència hi juga un paper clau. És això el que cal esperar dels polítics i ciutadans catalans, que usem la intel·ligència i no tinguem pressa.

Aquests dies, veient el posicionament del PSC, ja m'imagino què passarà el dia que s'asseguin a negociar els governs català i espanyol, que espero que succeeixi, llavors diran que acaben fent el que ells demanaven, però jo els diré que si tothom actués com ells, aquesta trobada que ara ens imaginem, no arribaria a succeir mai.

Uns hauran estat els sediciosos, exaltats i esbojarrats, però hi ha gent que si no els plantes cara no es donen per assabentats. No caiguem en la superficialitat i ens aprofitem de pujar al carro quan aquest marxa lent. Sempre hi ha algú al davant que ha mogut l'animal.

Atacar els immigrants o els catalans no és causa de dimissió

Fa molt temps que la credibilitat del ministre d'Interior en funcions, el senyor Jorge Fernández Díaz, està sota mínims i no me n'he cansat de dir-ho. Ara és molt difícil que una notícia contra la manera de fer del ministre no sigui totalment creïble, després de tantes experiències viscudes.

El senyor ministre en funcions ha estat el pitjor ministre espanyol en democràcia, i dic en democràcia simplement perquè ha coincidit en el temps, però hauria pogut ser perfectament un ministre de la dictadura, com tants en coneixem i que han viscut tant bé, i viuen, en l'època de la transició. Rodolfo Martín Villa, Fraga... per posar un parell d'exemples.

El senyor Jorge Fernández Díaz ha estat un inepte i, segons s'ha pogut llegir arreu, un 'presumpte' corrupte que només ha treballat per enfonsar totes aquelles persones que pensaven diferent d'ell, però sobretot els catalans, i el que fa més ràbia és que ho ha fet sota el discurs de la religiositat malentesa.

Si em llegiu escrits antics veureu que analitzant el perquè de la seva elecció com a ministre per part del president Rajoy, només arribava a una conclusió: Rajoy el gratificava pels molts favors rebuts. Ara podem constatar que una de les seves funcions era la de remoure el clavegueram del PP i del seu govern. Només la seva poca habilitat l'ha portat a que els seus policies l'hagin delatat.

La corrupció es converteix en una bassa d'oli quan s'unta la gent necessària perquè no hi hagi cap moviment en fals. Si no s'és prou espavilat passa el que li ha succeït al ministre: les baralles internes ens han ensenyat tot l'entramat de corrupció. Però això té alguna conseqüència? ¿Si ha dimitit el ministre Soria, no hauria de dimitir, amb més raó de causa, el ministre Fernández Díaz? No! perquè aquest només ha actuat contra el pobres immigrants i contra els catalans. Això, a l'Espanya anquilosada, que dirigeix un PP totalment corrupte, ja els està bé.

Què passarà amb els policies locals de Madrid?

Quan vaig saber que Aguirre seria l'alcaldable de Madrid de seguida vaig recordar l'episodi en què va fugir d'uns policies locals de Madrid el dia que varen gosar multar-la per una infracció de trànsit i, després de bolcar-los una moto, la varen perseguir fins a casa seva. Què els passarà ara que serà la seva cap suprema?

Passem la vida criticant l'actitud de molts polítics i la manera que tenen per evitar multes, sancions i fins i tot presó, però no serveix de res. Aquests mateixos polítics opten a càrrecs i surten airosos de tot. Només veure que això passa, ja ens hauria de servir per declarar que la vida política i social del país està corrompuda i que hi ha desigualtat no només econòmica, sinó també en drets i deures.

Algú es creu que en aquestes eleccions, les municipals, però també les generals, tot canviarà i es produirà una regeneració política? No us ho cregueu pas. A mi no em mereix cap confiança ni Podemos ni C's. Podran pensar diferent en molts aspectes, però la seva targeta de presentació està tacada com la dels altres. L'únic consol és evitar les majories absolutes i forçar-los a pactar, però... quina garantia ens pot donar un pacte PP-C's? si sumen majoria absoluta pot ser fins i tot pitjor que ara, perquè es dedicaran els quatre anys no només a perjudicar-nos, sinó també a barallar-se entre ells per treure pit.

Avui a La Vanguardia, l'articulista José Antonio Zarzalejos parlava de "Qüestió d'estil". Comentava l'entrada en l'esquerra de persones amb elegància intel·lectual, i les comparava amb l'estil de la majoria de polítics actuals, sobretot en el PP, i esmentava particularment el portaveu popular al Congrés, el senyor Rafael Hernando, que acostuma a utilitzar un estil barroer que no li fa cap bé, però entenc que és el que sap fer. Zarzalejos afegia que "les societats evolucionades reclamen els millors d'entre els ciutadans per ser governades i dirigides". Fa molt temps que estem reclamant millors polítics i també una altra manera de governar. La veritat és que l'alternativa de C's i Podemos no em mereix cap garantia, malgrat pensar que pitjor que amb el PP difícilment ho puguem patir.

Què ha dit el rei que ens vagi bé?

Jo no sóc monàrquic, però també us haig de dir que amb el panorama polític que tenim, qualsevol s'atreveix a optar per un president de la república. Us ho imagineu, oi? val més no fer-ho ni que ens vinguin mals pensaments. N'hi ha tota una colla que es presentarien com a candidats i... quina pena!

Hem vist com la presidenta que va plegar perquè tenia una malaltia, ara opta per ser alcaldessa de Madrid. M'imagino que els policies que la varen perseguir i multar deuen tenir el cul ben estret, pensant en què els pot passar si surt alcaldessa.

Diuen que s'ha de ser honrat i al mateix temps semblar-ho. Al nostre país això és gairebé una utopia, però malgrat tot de candidats n'hi ha arreu, només falta aixecar les pedres i en surten per a parar un carro.

Avui hem pogut llegir les opinions sobre el discurs del rei Felip VI. Us informo que, d'acord amb la meva afirmació inicial, no el vaig escoltar i només n'he sentit un parell de fragments a les notícies del canal català. Sí que he llegit els titulars de les opinions dels diferents partits polítics i ja n'he tingut prou. És vergonyosa la hipocresia dels nostres polítics. Només busquen trobar les frases que els convenen d'acord amb la seva política i manera de pensar. La utilització d'un discurs del rei en benefici propi. No s'adonen, però, que a molts no ens interessa el més mínim. Ja pot dir el que vulgui el rei. Sortosament a Espanya no passa el mateix que a Turquia, i no és que no ho vulgui el ministre Fernández Díaz, però podem dir que el president Rajoy és un corrupte i no ens fiquen a la presó.

Avui el pare ha celebrat el Nadal per noranta-quatrena vegada, moltes de les quals he compartit. Això és el més important. El que ens puguin dir els nostres polítics ja ho avaluarem demà, no per res, sinó perquè ho patirem tard o d'hora. Bona nit.

Jorge Fernández espantant els policies?

Digueu-me desconfiat, però si ahir desconfiava de la notícia de Ràdio Arenys sobre els mediadors que podien sancionar, avui dubto de la notícia de l'ARA sobre la intimidació per part del Ministeri d'Interior, als policies que investiguen el PP.

Haig de dir que em resulta difícil desconfiar de l'ARA, perquè fins ara no m'han donat motiu per fer-ho, però és que la notícia, si fos certa, és molt greu. Esclar que avui tot és possible i, de la mà del ministre Jorge Fernández, ja res no ens pot sorprendre.

La notícia de l'ARA afirma que els policies encarregats d'investigar el PP varen ser cridats a declarar davant d'afers interns. Per intimidar? Per posar-los a ratlla? M'imagino que la notícia no s'acabarà aquí i podrem saber-ne més detalls per fer-nos la idea del què ha passar realment. El cert és, però, que el PP no és un símbol de la bona praxis política i que si una vegada el va fer perdre les eleccions, això podria tornar a passar, malgrat tota la xarxa que tenen muntada de la mà de jutges, diputats i ministres.

I tot això beneït pel cardenal arquebisbe de Madrid, monsenyor Rouco Varela, que hauria de ser rellevat aviat perquè el seu fanatisme l'ha portat a un estat de salut que no és el més idoni per estar al capdavant de l'església espanyola. Encara que ja no sigui president de la Conferència Episcopal, l'arquebisbat de Madrid és massa rellevant i permet presidir actes com els funerals de l'expresident Suárez, i vomitar disbarats, com si volgués que es complissin les amenaces més terribles.

Espanya continua ensenyant la seva cara franquista i endarrerida, a ple segle XXI. D'aquesta Espanya, millor marxar-ne.