Què podem fer per millorar-ho?

Avui, en una tertúlia radiofònica, parlàvem de convivència, de participació, de corresponsabilitat. Crec que vivim uns moments massa pressionats per la política, les picabaralles ideològiques i la manipulació de les idees. Ens oblidem de viure i compartir. De tenir en compte els veïns. Les notícies que ens arriben sobre decisions judicials, enfrontaments verbals als parlaments i la corrupció que ho empastifa tot, ens capfica i no ens deixa temps a conrear el veïnatge.

En un moment donat de la xerrada he comentat la iniciativa ciutadana de Tàrrega, de saludar i somriure. Ens trobem vilatans pel carrer i passem com si no hi hagués ningú. La salutació pot semblar un fet menor, però no és així. Hem de desitjar un bon dia a aquella persona que tenim per veí, que ens trobem sovint, però que desconeixem. Curiosament, preparant aquest post, he trobat a Internet que demà, dia 21 de novembre, és el dia mundial de les salutacions. 

El conductor del programa comentava que avui ja no saludem quan entrem en una botiga. Jo crec que és una mica exagerat. Penso que encara hi ha el costum de saludar en entrar en un local on hi ha altres persones. Potser menys que abans, perquè també les botigues no són iguals, amb més supermercats i menys botigues del barri.

Hem parlat de participació i compromís amb la institució que ens governa la vila. He comentat que tothom hauria de passar per l'ajuntament en un moment de la seva vida. Ja sé que no es pot interpretar literalment, però la idea és que tothom hauria de ser conscient què representa dirigir la política d'un municipi, organitzar els serveis i millorar la vida de tots els vilatans. Es tracta de posar-se al servei dels altres. 

Hi ha qui ho fa a través d'entitats i associacions. També és vàlid. Es tracta de sortir de la zona de confort i afrontar nous reptes, pensant sempre en els altres. Estic convençut que aquest seria el remei per millorar la convivència, i segur que temes com la recollida selectiva de la brossa, per posar un exemple molt d'avui, sortiria millor. Cal posar-hi ganes, interès i voluntat. Hem d'alçar-nos del sofà i mirar què podem fer perquè la nostra vila sigui millor.

Res a celebrar

Amb aquesta frase molts anys hem volgut expressar el nostre rebuig a la celebració del dotze d'octubre. Una data que hem incorporat com a festiva, simplement perquè no era un dia laboral i no pas per la significació que des de l'estat espanyol se li dona. 

Que el dia dotze caigui en diumenge és la millor manera de passar desapercebut un record que hauria de ser amarg pel que coneixem de la història que ens han explicat, sempre d'acord amb l'interès del narrador de torn. Sens dubte que no tots hem rebut la mateixa versió.

Ignorar la data és la millor manera, al meu entendre, de treure-li significat. Molt més que no pas sortir a manifestar-t'hi en contra. Això més aviat envalenteix qui creu que l'efemèride és important de recordar i que hi veu elements positius als fets històrics que alguns trobem menyspreables.

És per tot això que, com que no he encès la televisió, gairebé no he estat conscient del dia que érem, però acabo de veure, repassant els diaris digitals, que hi ha hagut enfrontaments entre falangistes i antifeixistes al País Basc. És precisament això el que cal evitar, i si el nostre president vol anar a Madrid a veure desfilar la cabra, que hi vagi. Ja sé que és el nostre representant polític, però llevem-li importància i no ens sabrà tan greu.

 La història narra uns fets que cal contextualitzar. Ho dic perquè tan absurd és vanagloriar-se d'uns fets que avui són recriminables, dins del nostre context, com criminalitzar els fets sense posar-los en context. Podem condemnar segons què, però sabem que amb els anys tot ha canviat i no podem fer judicis simplistes ignorant les creences i pràctiques socials d'aquell temps històric.

És precisament per això que davant de festivitats com la d'avui, la ignoro i no la celebro, però tampoc surto al carrer a denunciar res.

Són intel·ligents els jutges?

El post d'ahir dimecres donaria per a molts capítols del meu blog. No sé si vàreu enllaçar l'entrevista a Xavier Sala i Martín. En tot cas avui em pregunto on situaríem els jutges. Són intel·ligents, o es tracta de rosegaapunts o aquells que només memoritzen?

Se sap que les oposicions a jutge es basen en la memorització de tots els temes que poden preguntar-se a l'examen i que els aspirants a jutge es passen moltes hores, dies, mesos i anys, estudiant el temari per aconseguir la plaça. No he entès mai la necessitat de posar en pràctica aquest model d'examen, sobretot ara que tens tantes possibilitats d'obtenir la informació a través d'Internet.

Crec que caldria canviar el sistema i desconec si s'està plantejant, o bé continuen pensant que la plaça de jutge és per aquella persona que té la capacitat de memoritzar tot allò que ha llegit i entès, i no tant la capacitat d'enfrontar-se a la vida, que és canviant i plena de sorpreses.

Estic convençut que si els jutges rebessin una formació diferent, els judicis anirien d'una altra manera. Probablement, el tancament obligat per memoritzar tots els textos els allunya de la realitat del món i llavors, quan han de resoldre els conflictes humans, no els acaben d'entendre, o la seva visió és molt parcial i fins i tot perillosa.

Quan em pregunto si els jutges són intel·ligents, no insinuo que puguin ser uns rucs. Cal haver llegit el meu post d'ahir, o haver escoltat l'entrevista a l'economista Xavier Sala i Martín. Es tracta de saber si davant d'un cas no previst, tenen la capacitat de trobar una solució raonada i efectiva, que sigui al mateix temps justa.

Ja veieu que en aquest post no parlo d'ideologia. Sabem on s'encasellen la majoria dels jutges espanyols i això és un problema greu, i pels independentistes catalans encara s'agreuja més. Només tenint en compte la formació que reben i la manera que tenen per treure's les oposicions, n'hi ha prou per pensar que el nostre país no funciona prou bé. Algú em pot dir com s'ho fan altres països europeus? Estan igual que nosaltres? A veure què me'n dieu.

Parlen en català, amb tota naturalitat

En la nostra escapada d'aquest matí a Vic m'ha cridat l'atenció, i no pas per novetat, les converses que podies escoltar pel carrer de persones de diferents cultures i ètnies. La llengua majoritària era el català, encara que els interlocutors fossin subsaharians o magrebins.

És aquest un dels trets que més es diferencien entre la meva ciutat natal i la meva vila d'adopció, i puc entendre la cara d'estranyesa de la meva germana quan em ve a visitar. No té res a veure!

Cadascú s'ha d'expressar amb la llengua que més còmode s'hi trobi, però els catalans tenim l'obligació de defensar la nostra, perquè està en perill. No només tenim problemes amb les institucions que no ens són pròpies, sinó amb la pràctica que en fem, quan parlem entre nosaltres o quan ho fem amb persones que no tenen el català com a llengua pròpia, però l'entenen.

I això és important perquè a vegades ens queixem que als jutjats es parla poc en català, però quan anem a judici no defensem poder parlar amb la nostra llengua. També ens queixem davant de notaris o registradors de la propietat, però no ens rebel·lem quan ens volen fer signar uns documents en una llengua que no és la nostra.

Queda molt bé queixar-nos del poc ús del català dels altres, sense adonar-nos que nosaltres som els primers que l'arraconem, quan el nostre interlocutor ens parla en castellà, tot i ser conscients que ens entendria.

Passejant per Vic t'adones clarament que el català és una llengua vehicular, que l'aprenen els que arriben a fora, i el practiquen també entre ells. L'entorn és important, però les coses no es fan soles i requereixen voluntat de tothom per posar-les al lloc que correspon.

Com sempre, subestimem el que podem fer per millorar la nostra cultura i manera de ser i, en aquest cas, la nostra llengua.

Esperant els resultats dels EUA

Tots som conscients de la importància de les eleccions presidencials d'avui als EUA. No és un país qualsevol, sinó que el que pugui passar allà té repercussions arreu, també a casa nostra. Ben segur que al llarg dels anys hem tingut les nostres preferències. Ens agraden més els republicans que no pas els demòcrates, o la inversa, però en els darrers temps ha agafat més protagonisme la persona que no pas el partit polític. No és el mateix pensar que hi pugui haver un president republicà, que témer que el nou president torni a ser el senyor Trump. I em sembla que aquí rau el problema principal d'aquestes eleccions.

En poques hores coneixerem els resultats. Si aquests són favorables a Trump, quedarà enllestit en poc temps, però si els vots es decanten per Kamala Harris, hi haurà l'enrenou d'ara fa quatre anys, quan Trump va moure cel i terra per evitar ser declarat perdedor. Ja ens ha avançat que si el donaven com a perdedor, voldria dir que hi ha hagut trampa. És molt cansat, i molt perillós.

Hi ha coses que no s'entenen. Com pot ser que assumint la presidència d'un estat s'alliberin d'anar a la presó. Tenim l'exemple d'Israel, on sembla que el primer ministre, si ho deixés de ser, tindria tants judicis a enfrontar-s'hi, que el més segur és que anés a parar a la presó. Als EUA, Trump també té judicis pendents que només la presidència els hi pot estalviar. Per no parlar del nostre rei emèrit, que continua fent-ne de les seves, protegit per la seva condició de rei, encara que li hagin plogut denúncies per totes bandes.

I això és el que desespera a molta gent i fa perdre la confiança en els polítics i en la mateixa política, en sistemes democràtics, que ens venen que tots som iguals davant de la Justícia, i que tenim les eines i mecanismes per protegir-nos de la corrupció i el despotisme. 

Us confesso que no estic mirant les notícies, i només espero conèixer els resultats finals. Llavors intentaré agafar-m'ho el millor possible, que de temes que ens deprimeixen ja en tenim prou. Uns més que altres. Veient com va tot, no em puc queixar.

Junts torna a enredar la troca

Segons he pogut llegir, Junts, que s'ha envalentit després de l'acord assolit per votar la presidenta del Congrés de Diputats, demana que per aconseguir la investidura, Pedro Sánchez ha de pactar l'amnistia, incorporant-hi Laura Borràs, pels fets al capdavant de l'Institut de les Lletres Catalanes.

Ja ho he dit en altres ocasions, però ara que torna a sortir el tema, i que es posa com a condició per arribar a un acord d'investidura, vull recordar que no es poden confondre les coses i per tant no es pot estar enredant a la gent. Laura Borràs va ser condemnada per haver fraccionat contractes i d'aquesta manera haver afavorit empreses de la seva corda. 

Podem estar d'acord que el judici i posterior condemna va ser molt estricte si ho comparem amb altres casos similars, i això segur que té a veure amb el càrrec que ocupava i amb el marc de les condemnes i judicis pel procés d'independència. Malgrat tot, s'ha de dir les coses pel seu nom i no barrejar-les.

Junts té tot el dret de demanar l'amnistia, també de la senyora Laura Borràs, com també podria demanar-la per a altres persones i casos que ara desconeixem, però ficar-ho en el mateix sac de les negociacions no és la millor manera de clarificar les coses. 

Crec que la posició de Junts, si es manté, no ajudarà a arreglar les coses. Tot i entenent que la senyora Borràs ha pagat el preu de la seva posició, manera de pensar i dir, en un entorn gens favorable, el delicte pel qual se la condemna no té a veure amb el procés independentista, sinó amb la corrupció. Podem estar d'acord que no hi havia lucre personal, però això la condemna ja ho deu tenir en compte.

El fraccionament dels contractes per esdevenir menors i no haver de passar pels controls dels contractes majors, és una pràctica massa habitual. S'hauria de vetllar perquè això no passés i denunciar aquelles pràctiques que, per les raons que siguin, no arriben a ser jutjades. Caldria no fer diferències en funció de si una persona o un partit polític et cau més bé o no, però dit això, al final qui no actua d'acord amb la llei administrativa, i contracta directament a qui li ve de gust, ha de pagar-ne les conseqüències.

M'imagino que les negociacions per a la investidura seran llargues i complexes, i no serà aquesta la principal causa de malestar. De totes maneres els ciutadans voldríem que els nostres representants polítics fossin coherents, transparents i amb les idees clares. No maregem la perdiu, perquè llavors perdrem bous i esquelles.

Més sobre el diari ARA

Avui m'he entretingut a llegir els comentaris que han aparegut a les xarxes socials sobre la censura, per part del diari ARA, de l'article de qui era col·laborador seu, en Xavier Roig. Abans d'ahir ja vaig escriure sobre el tema, però no en tenia prou coneixement. Només sabia l'opinió d'una banda. Avui no és que sàpiga gaire més, però almenys he pogut constatar que realment el diari ARA havia censurat l'escrit.

Personalment em sap greu, perquè tal com deia en l'altre escrit, en sóc subscriptor des del primer número, però també deia que no em va agradar el nomenament de l'actual directora, i així vaig intentar manifestar-ho a en Carles Capdevila, encara que probablement no li va arribar el missatge.

La censura no és bona i en aquest cas considero que no ha estat encertada. No hi he trobat la gravetat dels insults que manifesta la directora de l'ARA, i en tot cas sempre queda clar que és l'opinió de qui signa l'escrit.

També em sap greu que Xavier Roig deixi de col·laborar al diari, perquè els seus escrits m'acostumaven a agradar i els podia subscriure gairebé tots. Tots sabíem que l'articulista era molt apassionat amb els seus judicis i opinions, i que era molt coherent amb tot el que deia. Qui no hi estava d'acord podia discrepar-ne o bé deixar de llegir-lo, però censurar mai és bo.

Tot i la meva opinió sobre qui està al capdavant del diari, no he pres la decisió de donar-me de baixa, i confio no equivocar-me. Hi ha bons col·laboradors encara, i tampoc tenim tanta premsa alternativa que poguem canviar fàcilment. Sí que m'agradaria, però, que els fets ocorreguts servissin per fer una reflexió i canviar la manera d'actuar. Si la tònica és la mateixa amb la resta de col·laboradors, ens trobarem amb més desercions, o bé amb articles superficials i poc crítics amb la situació política actual. 

La Fiscalia no s'atura

Ens la prometíem molt feliç, però la fiscalia ha recorregut la sentència absolutòria de la Tamara. Havíem arribat al punt de preguntar-nos qui li demanaria perdó per tot el que havia passat, amb un final feliç. Ara, però la fiscalia no ha volgut quedar-se quieta i ha recorregut la sentència. Què pretén?

La fiscalia li demanava set mesos de presó i considera que amb els fets provats, n'hi ha prou per condemnar-la, i és per això que no està d'acord amb la sentència absolutòria. Em direu que la fiscalia fa la seva feina, i potser teniu raó, però segons com es miri, sembla que només desitgi fer la punyeta, i que es tracti de justificar-se davant d'una sentència que ens provocava, com deia al començament, moltes preguntes.

El que està clar és que des de fa temps, i això durarà molt, estem parlant de sentències, judicis, acusacions i recusacions, d'uns fets que havien de ser purament polítics, però que es varen judicialitzar, i que ara els jutges no deixaran passar fàcilment.

I mentre passat tot això, tenim la polèmica per la renovació dels jutges que ja se'ls ha expirat el càrrec, i que té bloquejada el PP. Avui llegia que la seva proposta és que els jutges siguin els que elegeixin els càrrecs i no el poder legislatiu. Ho justifiquen com una clara separació dels poders, i d'independència ideològica, com si els jutges no tinguessin la seva ideologia, que bé han demostrat.

Amb el poc espai d'un post no puc expressar tot el que seria necessari per opinar sobre un sistema o altre, però sí que és important puntualitzar que no és tan simple com ho presenten els populars. Jo sempre he defensat que la sobirania emana del poble, i que la millor manera de saber i respectar la voluntat popular és a través de les votacions. Només els membres d'un Parlament són votats pels ciutadans, doncs què més democràtic que derivar-ho tot a partir d'aquest. I dic del Parlament, i no dels partits polítics, que això és una altra cosa.

Desconcertat amb les decisions judicials a Espanya

Ja m'hi he referit altres vegades i ho repeteixo novament, que els meus coneixements en dret penal són molt escassos i m'haig de refiar del que llegeixo al respecte. Crec que tenim uns llicenciats molt competents que il·lustren tot el que està passant en els judicis paral·lels d'aquests dies, per a diferents causes. Dit això tinc ganes de comentar la meva sorpresa amb la decisió del magistrat que presideix el judici al senyor Sandro Rosell. 

Desconec el fons de l'acusació i per això no hi puc entrar, però em sorprèn com una persona pot estar tancada provisionalment més de dos anys, i a les poques hores d'iniciar el judici, amb unes breus declaracions, el jutge li doni llibertat provisional a l'espera de la sentència, que pot ser condemnatòria o no.

És normal passar dos anys a la presó en situació preventiva? És lògic que després de dos anys se li doni la llibertat provisional? Qui ho ha fet i malament? o tot és correcte? No s'hauria d'indemnitzar a aquesta persona, pels dos anys pres, encara que després la sentència el condemni?

Paral·lelament a aquest cas hi ha el macro judici del 20 de setembre de 2017. El fet que l'acusació fos de rebel·lió se'ls està jutjant al Tribunal Suprem i han estat més d'un any a la presó preventiva. Si queda tan clar des d'ara que la rebel·lió no ha existit, no se'ls hauria d'alliberar provisionalment, a l'espera de la sentència? Quins són els criteris? Al final, si es confirma que no hi ha rebel·lió, se'ls haurà d'indemnitzar?

Si a tot això hi barreges que des del primer dia les acusacions han estat presidides per l'ànim de la venjança i que la instrucció del jutge Llarena ha estat manipulada per poder-los escarmentar,  a quina conclusió podem arribar? Quin concepte de la Justícia a Espanya podem tenir?

És així com al final només se t'acut reclamar dignitat i llibertat als presos polítics.

Un PP català valent i plenament democràtic

Falten tres mesos per al referèndum i, el que és més important, un mes per a les vacances. Els polítics que han de liderar el procés ja deuen estar fent la seva feina i tenen programats tots aquests mesos, amb vacances incloses. Nosaltres, els que haurem de decidir si anem a votar o no, tenim tres mesos per pensar-hi, entre becaina i refrescada. Si cal que col·laborem en alguna altra cosa ja ens ho faran saber.

Ahir vaig escriure sobre dos actes paral·lels i totalment antagònics, els que es varen celebrar al Congrés de Diputats, condecorant exministres franquistes amb la mà tacada de sang, i el Parlament català, anul·lant judicis sumaríssims sense cap bri de justícia democràtica. Trobo que se n'ha escrit poc, potser encara és aviat, però en tot cas ningú no em negarà que el perfil d'una i altra institució és ben diferent, i els seus components també.

Tothom pensarà el que voldrà, però en aquesta ocasió felicito el PP català, a qui he criticat moltes vegades precisament per no tenir perfil propi diferent del PP espanyol. Rebutjar públicament el franquisme i el cop d'estat del dictador no comporta els mateixos sacrificis i grau de valentia si ets del PP o bé d'ERC, per posar dos exemples. Considero que si el PP català fos més assenyat i valent, els resultats li somriurien, sobretot en un moment de canvis en l'arc parlamentari, amb un partit, C's, amb molt de regust predemocràtic. Animo el PP, doncs, a seguir en aquesta línia, sense necessitar de renunciar al seu caràcter dretà i conservador, però democràtic i clar davant les injustícies, vinguin de l'esquerra o de l'extrema dreta.

Un PP català valent i plenament democràtic és el que es mereix el nostre país.

La Justícia i la moral

Amb el reguitzell de casos de corrupció i les corresponents declaracions i judicis que se'n deriven ens adonem clarament que la Justícia no té res a veure amb la moral. Escoltant les declaracions del cunyat del rei, el senyor Urdangarin constates quanta immoralitat hi ha en aquest món i quina justícia es practica.

No és el cas d'Urdangarin un cas aïllat, sinó que en trobem molts d'altres, i és per això que quan et diuen que han condemnat un pobre desgraciat a quatre anys i sis mesos de presó per haver robat vint euros, i veus de quina manera viuen persones com Millet i Montull, per posar un parell d'exemples, t'entra molta ràbia i t'adones de la immoralitat que ens envolta.

Estic convençut que jo no serviria per exercir de jutge, ja que sentint l'Urdangarin com s'excusa de tot allò que li treuen en cara, pararia el judici i l'engarjolaria instantàniament. Això no seria impartir justícia, sinó moure't per racionalitat i pressió moral.

Potser la pràctica d'aquesta justícia és la garantia de l'estat democràtic, però al meu entendre és una desgràcia del sistema. Vivim moltes contradiccions perquè ens preocupen més aquells desgraciats, que probablement no han tingut gaires oportunitats per viure millor, que no pas els grans delinqüents de corbata i coll alt. Ambdós prostitueixen el sistema i la nostra vida en societat, però aquests últims han pogut escollir com volien viure hi han optat per la corrupció, i per a mi això és molt més greu, perquè és immoral.

Manifestació contra els interessos de Catalunya

En relació a la concentració convocada avui a la plaça de Sant Jaume, per l'entitat Societat Civil Catalana, amb el suport del PP i C's, i reconeixent que en els meus judicis no sóc gens objectiu, haig de dir que m'hi sobra l'anticatalanisme. Jo puc entendre els catalans independentistes i també els que no ho són. El que no entendré mai seran els catalans que no se senten com a tals i que lluiten per eliminar qualsevol senyal d'identitat catalana.

No puc entendre els que es consideren espanyols, accidentalment nascuts o residents a Catalunya, però que odien el català i tota la seva cultura. I d'aquests n'hi ha molts en el PP i C's, i evidentment en l'entitat Societat Civil Catalana, que varen errar en l'elecció del seu nom.

Ho he dit moltes vegades en aquest bloc i per tant els que em llegeixen sovint ja els tinc cansats, però jo no em cansaré de repetir-ho. Sempre he admirat el PP basc, perquè per sobre de tot ha defensat els interessos del País Basc. A Catalunya això no ha passat mai. El PP català, i ara també C's, sempre han defensat els interessos espanyols per davant de les persones que vivim i treballem a Catalunya.

Això fa que qualsevol iniciativa que prengui el PP i també C's, o que hi donin suport, com és el cas de la manifestació d'aquest matí a Barcelona, no em mereixeran cap tipus de credibilitat, ni m'hi podré sentir mai implicat. És una llàstima, perquè en alguna cosa podríem estar d'acord, però a mi, per sobre de tot, hi ha els interessos dels catalans, pensin com pensin, i no els interessos de la resta d'Espanya, a qui respecto i en ocasions admiro.

Per tant, avui, amb l'excusa d'anar contra el procés, el que ha estat és una mostra més de la lluita contra els interessos de Catalunya i els catalans.

Com representar el poder i alhora resistir-s'hi

La temptació de Syriza i Podem, és el títol d'un article de Srecko Horvat, filòsof, amb traducció de Lídia Fernàndez, per al diari ARA d'avui diumenge. El cito perquè l'he trobat interessant i al mateix temps he pensat que seria bo que moviments com Podemos i la mateixa CUP el llegissin i posessin en pràctica, si fa el cas, allò que l'autor apunta.

Aquests dies es parla d'un canvi, d'una revolució, i cadascú s'emporta l'aigua al seu molí. Potser ho fa que molts catalans estem immersos llegint i analitzant què està passant al voltant del procés sobiranista, i l'acotem en l'aspecte independència i ens fixem poc en el model social i econòmic que perseguim.

A vegades fem uns judicis massa simples i isolats, quan el que passa realment és que tot està relacionat i és més complex del que som capaços d'entendre. Podemos no surt del no-res. Al marge del poder mediàtic de Pablo Iglésias, que és evident i transcendent, la situació econòmica i social ha anat derivant a un caos important, un augment de les desigualtats, un menysteniment del poder polític vers la ciutadania.

La CUP és a temps a reflexionar-hi i Podemos a tenir-ho en compte. No poden caure en la temptació del poder. Les esquerres radicals s'han de mantenir al costat dels moviments socials. Els problemes del PSC i ICV, a Catalunya, o el PSOE i IU a nivell espanyol, han sorgit a mesura que s'han distanciat de la societat. Com molt bé diu l'articulista: "com representar el poder i alhora resistir-s'hi".