Nit de reis, nit de naps i cols

Un any més i estem a les portes de la nit de reis, la nit de les il·lusions dels més petits, i també dels seus pares, que només esperen veure les cares dels seus fills quan es trobin davant dels obsequis i comencin a obrir els paquets.

A Arenys la nit també és una nit especial per als nostres adolescents. La tradició ha fet que el jovent pengi naps i cols als balcons de la vila, i els més inspirats hi acompanyin algun vers, picant o amorós. Una tradició que tothom la viu a la seva manera, però que hi ha encara qui treballa perquè no es perdi i sigui plaent.

També és una nit de reivindicacions diverses, amb un pes polític, però sobretot, els darrers anys, amb molta força de les nostres joves que encara són víctimes del masclisme predominant a la nostra societat.

La mainada sortirà a rebre els reis mags, amb la il·lusió d'aconseguir alguns dels seus somnis, i que per això han escrit la carta. La generositat d'uns quants farà possible que famílies amb problemes econòmics també puguin veure somriure els seus fills. Aquest voluntarisme és important i trenca una llança a favor d'un món massa egoista i poc altruista.

No tothom veu bé una cosa ni l'altra. Cada vegada hi ha més gent que qüestiona la idoneïtat d'enredar els nostres infants amb el somni dels reis mags. Tampoc hi ha qui consideri la festa dels naps i cols una bona tradició, hi veu incivisme i grolleria. Hi ha d'haver gent per a tot, però el més important és veure en totes les nostres accions i tradicions, la bona voluntat, les ganes de fer feliç els altres, i si això es fa amb tocs reivindicatius, tampoc no fa cap mal. A vegades ens cal rebre alguna sotragada per adonar-nos que potser no ho estem fent prou bé.

Desitjo que fets reprovables que han passat en nits com aquesta, ara ja fa uns quants anys, no es tornin a repetir, i confio en els joves d'avui, que tenen ganes de mantenir aquesta tradició i gaudir de la festa. Hi ha prou circumstàncies adverses com per no desitjar passar-ho bé tots plegats, encara que sigui a base d'il·lusions innocents. Que tinguem tots una bona nit i que el nostre despertar sigui amable i feliç!

La mitjana no ens serveix en un món injust

Us recomano la lectura de l'article de Xavier Antich al diari Ara "Com ens ho hem de fer, plegats?". De què depèn que una comunitat se'n surti o no? A partir de quin moment un esdeveniment pot esguerrar una vida? Estadísticament es pot fer la mitjana de moltes coses, però, ¿com pot fer-se la mitjana de les aspiracions socials i polítiques d'una comunitat? Què dóna la mitjana de les aspiracions socials?

M'agrada l'anècdota d'un músic que li va dir que el so d'una orquestra no el donava la mitjana de la qualitat dels seus millors professionals, sinó el pitjor dels seus músics, perquè d'ell se'n deriva la qualitat que finalment surt del conjunt.

He intentat visionar la situació de la nostra societat, amb tots els avantatges, amb tot allò que hem aconseguit amb treball i esforç, amb els grans esdeveniments i descobriments, i he arribat a la mateixa conclusió, que és la injustícia social, la corrupció i la degradació del medi allò que determina la visió que tenim de la nostra societat. Hem fet grans progressos, sí, però no hem aconseguit eradicar la pobresa ni les grans desigualtats socials.

Només ignorant les persones, ignorant els altres i només pensant en nosaltres mateixos, en l'anar bé personal i egoista, podem fer un balanç positiu de la nostra societat, altrament arribarem a la conclusió que vivim en un món injust. 

Canvi de dècada amb agraïment

No he amagat mai l'edat que tenia, perquè sempre l'he assumit positivament, agraint tot el que havia viscut i esperant poder continuar amb les mateixes forces i il·lusió. No sempre ha estat fàcil, ja que la vida et presenta obstacles que no sempre són fàcils de superar. Sovint som nosaltres mateixos que ens compliquem la vida i ens costa adonar-nos-en. És molt més fàcil culpar els altres.

El fet que en el meu perfil de Facebook hi figuri la data de naixement, facilita que els amics i persones agregades t'enviïn un missatge de felicitació. S'agraeix i, d'alguna manera, substitueix aquelles cartes i postals que fa anys rebíem. En guardo una bona colla i em serveix per recordar el passat.

Arribar als 60 anys no m'ha estalviat reflexionar sobre tot el que he viscut, les persones amb qui he conviscut, els moments positius i els que no ho han estat tant, per acabar agraint on sóc i amb qui estic. La família que estimo amb bogeria, la vila que m'ha acollit, la meva ciutat natal que tinc sempre molt present...

Agraeixo totes les persones que m'han ajudat a créixer, uns aplanant-me el camí, d'altres posant-m'hi pedres i algun bassal, però tot això m'ha fet fort i m'ha permès arribar on sóc, i desitjo poder continuar molt temps més. 

Em sap greu, però, que la nostra societat s'ha tornat molt egoista. Ens tanquem massa, procurant resoldre els nostres problemes, i oblidem els dels altres, que són molt més greus que els nostres. Aquelles persones que es troben amb dificultats per viure cada dia amb un mínim de dignitat. No hem sabut construir la societat que tots ens mereixem, vinguem d'on vinguem, creguem allò que creguem. 

Penso amb el meu pare, que en farà 95, i m'adono que he assolit dos terços de la seva vida, el primer dels quals va girar al voltant de Vic, i aquest segon al Maresme. Mai hagués pogut imaginar que hauria anat a parar a una vila marinera, quan sempre havia estat envoltat de muntanyes amb els meus estius a Cantonigròs, al Collsacabra.

Tot això em fa pensar a 30 anys vista, quan arribi a l'edat del pare, si la vida em fa l'honor, i em pregunto on seré, què hauré viscut i de quina manera. Veritablement la gràcia de la nostra vida és la incertesa que, si la sabem viure amb il·lusió i ganes, podem ser els més feliços del món.

Moltes gràcies a tots els meus amics, coneguts i saludats.

Un nou planeta per enviar-hi els impresentables

Potser sigui hora de centrar-nos més en buscar altres planetes on hi hagi vida semblant a la Terra, però, si pot ser, sense els vicis que ens envaeixen i ens fa ser tan mediocres. I com que els que hi entenen donen per sentat que perquè hi hagi vida ha d'haver-hi aigua, aquesta és la premissa que es persegueix.

Avui llegíem la notícia que s'ha localitzat un planeta a l'altra banda de la plaça, uns cinc-cents milions d'anys llums de distància de la Terra, que anomenen Kepler-186f, on hi podria haver aigua i, per tant, vida humana.

D'entrada, i de manera egoista, m'agradaria enviar-hi alguns humans que més aviat em fan nosa, perquè investiguessin què hi passa, i no em faria res que s'hi trobessin bé i no volguessin tornar. Em sabria greu pels seus habitants, i pel concepte que de nosaltres tindrien, però tot sigui per la causa. Vull dir que tot sigui per fer una mica de neteja a casa nostra i no haver d'aguantar impresentables com el ministre d'Interior, el president balear i el valencià, o pesades com la Camacho o la Rosa Díez, que no ens deixen ni respirar tranquils.

Ja sé que no està bé parlar d'aquesta manera precisament el Dijous Sant, el dia de l'Amor fratern, però no em negareu que no portem massa temps aguantant aquests personatges sense poder-hi fer res. Diríem que la democràcia té les seves servituds i una d'elles és la majoria absoluta, que avala qualsevol decisió, encara que sigui antinatural.

La nostra creença ens fa dir perdoneu-los perquè no saben el que fan, però jo hi afegiria: a ser possible que s'ho facin entre ells i ens deixin una mica tranquils.

La CUP d'Arenys de Mar torna a convocar els vilatans per...

Segurament és culpa meva, però no em vaig assabentar de la convocatòria de la CUP, per parlar dels pressupostos. Probablement hi hagués assistit, i dic probablement perquè no m'agrada perdre el temps, i amb la CUP d'Arenys de Mar ja he tingut un desengany en aquest mandat, quan ens varen convocar per posar en marxa el regidor de barri, que s'ha acabat en no-res.

Sembla ser que la seva proposta no va tenir cap resposta positiva per part dels altres partits representats al Ple municipal, i això que n'hi ha 7. Cada vegada es veu més que de les promeses als fets hi ha una gran distància, i ens quedem amb les ganes. D'aquí la creixent desafecció, sense haver d'arribar a l'extrem de la corrupció, que no és el cas de la nostra vila.

Qui pensi que animar la població a participar de la vida pública és fàcil, s'equivoca. És molt complicat, pel fet que som molt egoistes i deixem que siguin els altres que se n'encarreguin, i si ho fan malament ja els criticarem. De totes maneres els polítics tampoc no ho posen fàcil, i les picabaralles polítiques fan perdre la il·lusió. Haver de treballar per assegurar bons resultats tampoc hi ajuda gaire. Probablement arribaríem a la conclusió que caldria canviar el sistema electoral, sobretot en pobles com el nostre en que gairebé tothom es coneix i sabem, sense gran marge d'error, què podem esperar d'una persona o l'altra.

La notícia diu que les aportacions ciutadanes apuntaven a l'estalvi energètic i la cohesió social. També comenta que, per a la CUP, hauria de ser l'equip de govern qui informés a la població. És cert, encara que és bo que l'oposició també ho faci, i no es limiti només a criticar el govern.

Els anys passen i no acabem de veure-hi millores. No estem davant d'un ajuntament amb greus problemes, però sí que li falta brillantor, idees clares, i visió de futur. I coincideixo amb la CUP quan diu que hi falta transparència, i no em fixo només en els partits que avui configuren el govern municipal. No fa massa vaig llegir unes manifestacions de grups de l'oposició que em varen provocar vergonya aliena. Gràcies a Déu encara tinc memòria.

Desviure't pels altres vs mirar només per tu

Ahir al diari ARA, en Xavier Bosch contraposava Desviure't pels altres amb Mirar només per tu. Probablement n'havia d'haver parlat ahir mateix quan descrivia les sensacions viscudes en la celebració del dia del cooperant, a Mataró. Evidentment, el perfil d'ahir era el desviure't pels altres.

En el cas d'en Xavier Bosch, la primera actitud és representada per en Josep Carreras, amb l'aval de la Fundació que porta el seu nom i que ha aconseguit que, en 25 anys, 7.500 persones hagin trobat un donant compatible de medul·la òssia, i per tant han pogut continuar vivent. La segona actitud, l'egoista, el representa amb en Rodrigo Rato que, malgrat tot el que ha passat al seu voltant, acaba de ser fitxat per Botín al Santander.

És simptomàtic que la persona escollida per l'actitud egoista sigui un polític. No ens costaria gens escollir-ne uns quants més, sobretot ara que aquests estan en hores baixes, que la corrupció és tan evident entre ells i això sense saber de la missa la meitat.

El poder, sigui econòmic o polític, porta intrínsecament el perill d'oblidar-te dels altres, sobretot del seu anar bé, i creure que si no ho aprofites, és perquè ets un babau. Sap greu que això passi amb els polítics, però el que sap més greu és que ells se'n surtin i els altres hagin de pagar els plats trencats. No hi ha dret que una persona que ha robat, i parlo en general, no sigui tractada de la mateixa manera, si té poder i padrins, que si és un mort de gana o una persona normal.

Avui llegia que l'expresident argentí Carlos Menem, que el mes de juny va ser condemnat a set anys de presó per tràfic d'armes, continua en llibertat perquè és senador aforat. I no cal anar tan lluny perquè a casa nostra també passa. Això em fa molta ràbia i no veig la manera que es pugui resoldre. Per què la justícia no és igual per a tothom? Per què el ric, el poderós, el que ha trepat en el món de la política, té uns drets, al marge del seu comportament, que no tenim els altres? L'única resposta és que el món és injust.