No és qüestió de justícia, sinó de jutges!

Tot i que la notícia rellevant continua essent la mort del papa Francesc, i sobretot les quinieles sobre la seva successió, avui també podies llegir totes les trifulgues judicials, a l'Estat espanyol, per mirar de burlar un tribunal o un altre. Per als que no som bragats en l'assumpte ens resulta xocant i, fins i tot, frustrant, observar que la justícia no s'aplica de la mateixa manera en els diferents tribunals, o si més no això és el que sembla.

Analitzant el cas dels nostres polítics pendents de la llei d'amnistia, veus que el Tribunal Suprem no té cap intenció d'aplicar-la, i busca totes les excuses possibles per evitar que uns polítics, que no poden perdonar el seu atreviment, quedin amnistiats. Els seus advocats intenten dirigir-se cap al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, perquè els sembla més fàcil que ho tinguin a favor. No es fien de portar el cas al Tribunal Constitucional perquè, tot i que creuen que els donaria la raó, sembla que el Tribunal Suprem tindria l'última paraula.

Resulta que quan el Tribunal Constitucional estava dominat pels conservadors, era el tribunal model a seguir i obeir amb els ulls clucs. Ara que diuen que qui el controla són els progressistes, ara és un tribunal que no és de fiar. O sigui, que cadascú actua per interessos polítics, i estem parlant de l'àmbit judicial. Tot allò de la separació de poders no s'ho creu ningú.

I és que la política ho empastifa tot. La política entesa com el joc per fer valdre els interessos econòmics de qui pot controlar-ho tot. Fixeu-vos, per exemple, els comentaris i especulacions sobre la successió del papa Francesc. No té tanta importància el seu missatge evangèlic com la línia política que pugui seguir el nou papa. Les pressions i xantatges que rebran els cardenals que han de votar-lo, desprestigia l'ètica i moral que hauria de presidir la institució. Es tracta realment de l'elecció del nou cap d'Estat del Vaticà, i no tant del representant o vicari de crist.

El Divendres Sant, avui

Avui és dia de processons, funcions litúrgiques a les esglésies i música a tot drap als bars i a la televisió. I em fa recordar quan era jove que un dia com avui la música lleugera estava prohibida. Predominava el silenci perquè és el dia que es recorda la mort en creu de Jesucrist. Un fet que avui moltes persones no et sabrien respondre, encara que estiguessin contemplant els passos de la processó de la seva població.

El cas és que ens serveixen les festes i actes de tota mena sense gaire esforç, per la nostra part, i és per això que acabem sense saber què caram estem celebrant. I a la nostra cultura la majoria de les festes tenen un fons religiós, que la tradició i la laïcitat s’ha encarregat de transformar. No és estrany que per Nadal ens dediquem a anar de compres i per Setmana Santa a contemplar processons, sense que ens preguntem per què s’organitzen.

No és que abans fóssim millors que ara, simplement que ens havien ensenyat per què treien el Crist o la Dolorosa a passejar, ja que abans o després havíem entrat a l’església a pregar. Ara, mentre passa per davant nostre la processó, estem observant el nostre mòbil, xatejant amb el nostre amic, o penjant una fotografia a l’Instagram.

Potser hem de continuar així, i és això el que toca ara, però no passaria res si al mateix temps procuréssim entendre cada cosa perquè es fa, i ser una mica coherents. Això ja costa més.

Diumenge de Rams a Lesbos

Diuen que el temps passa volant, i més a mesura que et vas fent gran. La sensació del pas del temps varia en funció del teu estat de salut i també mental, de les circumstàncies que envolten la teva família, el treball... Sovint notem que els moments alegres són més fugissers que no pas els mals moments, però en el fons tot són sensacions i per això la importància de poder-les controlar.

Valorem poc la família que tenim, la feina, els amics, i dediquem massa temps a somiar situacions diferents, possessions que ens semblen necessàries per ser feliços.

Hem arribat novament al final de la quaresma, la setmana santa, per molts simplement una setmana festiva, però per als catòlics creients, una setmana de reflexió, que no cal situar en ara fa dos mil anys, sinó a pocs quilometres de casa, a l’illa de Lesbos, al campament d’Idomeni.

És molt trist el que està passant, el que estem permetent tots plegats, posant en perill la vida de molts éssers humans per egoisme i menyspreu. Tots en som responsables de manera directa o indirecta. Permetem que els nostre governants, aquells a qui hem donat el poder de decidir, es desentenguin del sofriment dels refugiats, dels que fugen de la guerra.

La hipocresia és molt gran i encara que sigui en forma de conte, tots hauríem d’analitzar la passió de Crist, per adonar-nos que som molt lluny de ser un exemple de sacrifici i amor vers els altres. Crist va ressuscitar, però nosaltres som molt a prop de mantenir-nos en la foscor eterna.