Com ens condiciona el temps!

Aquests darrers dies notava que la primavera era a prop, amb molta més llum i més hores de sol. Tot plegat generava un estat més optimista i alegre. L'hivern i la foscor sembla que ens condiciona i ens fa estar més apagats. Ja donàvem per un fet que l'hivern estava superat! Avui, però, de cop i volta el temps ha canviat. Ja ens ho havien avançat. Ens hem llevat plovent i ho ha continuat fent durant tot el dia, sense poder observar el sol i tot molt més fosc.

Ho he notat anímicament. M'he adonat que certament el temps, si és plujós o assolellat, ens condiciona totalment. I és aquí quan puc entendre els europeus del nord, amb menys hores de sol que no pas nosaltres, amb molta més pluja i nuvolades. És per aquest motiu que anhelen venir al nostre país a prendre el sol, a tombar-se a les platges. I què hem fet nosaltres? Ben poca cosa, i després ens lamentem del nivell de turisme que predomina a casa nostra. No excel·leix. Només oferim sorra i sol.

Les coses no surten soles. S'han de treballar. No et pots limitar a oferir allò que tens i no lluitar per millorar-ho, per afegir nous serveis, per engrescar més gent a venir. És cert que els nòrdics busquen sol i platja, i potser no els interessa gaire el patrimoni cultural i històric del nostre país, però també és cert que si els ho ofereixes, els obres els ulls, descobreixen coses que no sabien i probablement engresques a més gent a venir.

Amb tot el que està passant al món i amb les seves repercussions, necessitem que el sol brilli i ens animi una miqueta. L'euríbor s'apuja, el preu de la benzina també i d'aquí a pocs dies també ho faran els aliments, el transport. Tot plegat aspectes negatius. Cal contrarestar-ho amb dies assolellats que ens permetin sortir al carrer i gaudir de la natura. Agafem-nos amb allò que puguem. Fem-nos-hi una mica!

La gavina tafanera

Ahir a la tarda se’ns va acostar la gavina a descobrir què hi feien aquestes tres parelles contemplant el mar. No tenien res més a fer? Segurament ignorava que era diumenge, teníem festa i ens preparàvem per celebrar la Setmana Santa.

La mar no estava gaire tranquil·la, bufava una mica de vent i l’aigua espetegava a les roques amb força. Els núvols, amb forma de castells, havien fet acte de presència, però a poc a poc es varen desinflar, com si es tractés d’un decorat de fira. El sol va intentar sortir entremig, però ja no li quedaven forces. Tot i haver avançat l’hora, tocava a retirada.

Ahir vaig tenir la sensació que el temps passava lentament, tot el contrari del que és habitual. Que el podíem estirar com si fos un xiclet, i fer més coses de les que acostumem a fer, també pensar i reflexionar. Moments com aquests és quan t’adones de la importància d’una aturada per reflexionar què estàs fent i si no hi hauria una altra manera d’encarar la vida. La majoria de les coses no les podem canviar, i per tant no ens han de preocupar. N’hi ha d’altres, però, que sí que depenen de nosaltres, i aquí ens hi hem d’esforçar per fer-ho de la millor manera possible. Per a nosaltres mateixos, però també per als que tenim a prop.

Una reflexió d’una tarda de diumenge, inspirat per una gavina tafanera que ens contemplava amatent, fent una pausa en la seva volada abans de buscar el refugi per passar-hi la nit.

Ens oblidem de la sequera?

Aquests darrers dies han estat carregats de pluja, cel tapat i molt poc sol. Avui, que havia de ser de sol radiant, tampoc és que s'hagi excedit, però la pluja ha cessat. Fins quan?

La sequera ha estat durant molts mesos el tema de preocupació de tots nosaltres, amb algunes zones del territori que n'ha patit les conseqüències, amb restriccions d'aigua, que és vital per a la nostra existència i que només valorem quan ens fa falta.

No sé si us hi heu trobat o bé ho heu comentat, però semblava que tots plegats patíssim una certa depressió. Ens faltava alguna cosa, i probablement era el sol. Hem arribat a pensar què ens passaria si en lloc de viure en un país mediterrani estiguéssim al nord d'Europa, on el sol, durant l'hivern, hi escasseja. Podem entendre el temperament de molts europeus i les ganes que tenen de venir a prendre el sol a les nostres platges.

Diuen que hem batut el rècord de dies seguits de pluja. No sé si també de quantitat de litres acumulats, però en tot cas hem d'estar contents. De mica en mica hem recuperat estones de sol i els núvols, que no han acabat de marxar del tot, ens han permès veure'l a estones i d'esquitllada. Però el més important de tot és que la reserva d'aigua als nostres pantans ha experimentat una crescuda que ens permet esperar l'estiu amb optimisme, sense necessitat de restringir, forçadament, el consum d'aigua. Una altra cosa és que sigueu curosos amb l'ús que en fem, i que evitem malbaratar-la.

L'aigua no és cara. Si ho comparem amb altres productes que no són tan necessaris ni vitals, podríem fins i tot dir que l'aigua és barata. De fet, tothom ens diu que l'aigua s'encarirà, per cobrir el cost de la seva gestió. Una gestió que uns quants de nosaltres voldríem que fos pública, com passa a la majoria dels països del món. La gestió privada del nostre país és atípica.

Ha arribat la primavera i també la pluja i la neu. Ara, d'aquí a poques setmanes, ens començarem a queixar de la calor que fa. És que no estem mai contents! L'aigua és vida, i ha quedat demostrat, encara que durant uns dies hàgim estat una mica malhumorats.

Ens han ben regat!

La notícia d'aquest cap de setmana ha estat la pluja que ens ha regat gairebé per igual a tot el país. Una pluja molt benvinguda després de molt temps sense veure a ploure amb una certa intensitat. El resultat, de moment, ha estat la crescuda dels nostres rius i, de retruc, la pujada del nivell dels nostres pantans, la reserva per als mesos de l'estiu, per tal de no haver de patir greus restriccions.

Malgrat tot, hauríem de ser conscients que cada vegada li costa més ploure, i que no podem quedar-nos tan tranquils, després d'aquest episodi de pluges, perquè no sabem què passarà els pròxims mesos. Ens cal reduir-ne el consum, reparar les canalitzacions que tenen greus pèrdues d'aigua, i mentalitzar-nos que l'aigua és un bé escàs, però totalment imprescindible per a la nostra existència.

La gestió de l'aigua també ha estat notícia a casa nostra. Les ganes de canviar de gestor al nostre municipi està latent i caldrà arremangar-se de valent i treballar fins a l'últim dia perquè un bé, com aquest, sigui gestionat per l'administració pública, com passa a la majoria dels països del món, però no a casa nostra.

Aquests dies hem vist imatges de rius superant el llindar òptim perquè no es desbordin, i salts d'aigua fantàstics que alegren la vista. També nevades que els esquiadors han trobat a faltar durant la temporada d'esquí, quan s'acostumen a fer vacances, però que ens hauran de servir per a reserva d'aigua per als mesos vinents. 

És bo que plogui i també que se'n parli, i que se li doni la importància que té. A vegades hi ha coses i fets que els trobem tan lògics i normals que només en tenim consciència quan ens manquen. Els núvols han impedit que les nostres plaques fotovoltaiques generessin energia, però hem tingut la compensació de veure com els nostres pantans podien emmagatzemar més aigua i deixar-nos viure una mica més tranquils, pensant en el futur.

Visita a Stockholm

Ahir vàrem arribar tard de la nit a l'hotel d'Stockholm, i pràcticament ens ficàrem al llit de dret. Aquest matí teníem una visita panoràmica de la ciutat en autobús, per fer-nos una mica la idea de la ciutat i escollir què visitarem durant les vint-i-quatre hores que dedicarem a Stockholm.

Gairebé trobem a faltar la pluja i ens molesta el sol. No sé si ens estem entrenant per a quan arribem a casa, que segons sembla ha continuat fent molta calor. No sabeu com ens ha anat de bé la temperatura  d'aquests dies! Quina sort poder dubtar de si et poses un jersei o no cal. Quant haurem d'esperar per notar aquesta sensació a casa nostra? Fins a l'octubre?

Stockholm, la capital d'Escandinàvia, segons els suecs, però que no agrada sentir ni als noruecs ni als finlandesos, té una població d'un milió d'habitants, dels gairebé deu de tot el país, i ens ha rebut amb una rialla del sol i un cel blau sense núvols. A diferència dels llocs que hem visitat fins ara a Noruega, Stockholm es veu més avesat al bon temps, malgrat ens diguin que a l'hivern poden arribar tranquil·lament als 15 graus sota zero, i que el llac se'ls geli amb un gruix de mig metre. Avui ha estat un dia calorós encara que molta gent portés posat l'anorac, però res a veure amb el que patim a casa nostra. Sense voler torno a parlar del temps.

Amb la M. Àngels hem fet ben bé de turistes i ens hem embarcat per fer una visita panoràmica des de l'aigua: mar i llac. Després m'he assegut a fer un cafè i a escriure el post, si més no a començar-lo. Ens quedarà arribar novament al casc antic i passejar pels carrerons estrets i entretinguts abans d'anar a sopar i a l'hotel per fer la darrera nit d'aquest viatge.

Stockholm és una de les capitals que volíem visitar l'any passat i que enguany ens ha vingut de rebot per tancar el nostre viatge a Noruega, i penso que és una ciutat interessant de visitar. Un altre dia us diré si ha encaixat en aquest viatge. De moment m'està agradant.

Acabo d'arribar a l'hotel i us he de dir que plovisquejava, però no ens ha fet obrir el paraigües. Demà més.

Rates a la Torre d'Arenys

De fet no ha estat fins ara que tinc les primeres sensacions de trobar-me de vacances. Un cap tard de diumenge conscient que demà no aniré a la feina. El cap de setmana ha estat prou mogut com per no adonar-me'n, però ara sí, ara veig que tinc unes quantes setmanes per endavant per fer tot allò que no faig normalment, o si més no per deixar de fer les habituals.

Em sobra la calor, trobo a faltar dies de núvols i pluja, que és com més bé em bellugo. Confio en què es compleixin les prediccions que el mes d'agost d'enguany serà més plujós de l'habitual. Em sap greu pels qui els perjudica, però portem una colla d'anys que els estius són llargs i pesats, i es tracta de compensar-ho.

Aquests dies, tot i que no hi ha molt moviment local, sí que he observat que es produïen algunes queixes de vilatans respecte a mesures preses per l'equip de govern local. Ahir parlava de la tarifació social i no fa massa de la nova llei de tinença d'animals domèstics. Avui veig que són els veïns de la Torre d'Arenys, els que es queixen per les rates. La seva opinió és que la recollida porta a porta en un edifici d'uns 120 veïns és inviable i és la causa de la proliferació de les rates. Reclamen contenidors com a la part alta de la vila, on hi ha concentració de pisos.

El fet no és nou i recordo les discussions que en el mandat 2007-11 tinguérem entre els partits en coalició de govern. Continuo pensant que la recollida porta a porta és molt interessant, però que no serveix a tot arreu. No és el mateix que em vinguin a recollir la brossa a casa, que només som quatre veïns, que al davant de l'edifici que en té més de cent.

A Arenys hi ha rates, moltes rates, i aquestes surten on hi ha concentració de porqueria. Seria bo tenir-ne consciència i deixar una mica de banda els idil·lis i ser pràctics on cal ser-ne. Entenc les queixes dels veïns perquè és molt desagradable trobar-te aquests animalons al voltant de casa teva.

El que deixem perdre en la joventut no ho recuperem en la vellesa

Suaument la pluja ha arribat a la capital d'Osona, i ho ha fet després de detectar una falsa alarma, quan al voltant de la plana estava carregat de núvols amenaçadors i desapareixien com no voler saber res de nosaltres. Ha trigat un xic més, però ha arribat, encara que amb poca traça.

Avui, festiu al Nepal, he tingut una conversa amb el meu fill, amb qui ens comuniquem per escrit i rebem informació a través del seu blog. Està essent una gran experiència, que de ben segur recordarà tota la vida. Conèixer un món tan diferent, i a unes persones amb tanta necessitat d'amor, respecte i recursos, segur que té la seva influència en el cor de les persones, i en l'Ignasi encara més.

Aquests dies, doncs, he pogut compatibilitzar l'experiència de viure de prop la descoberta d'un món diferent per part d'un jove, amb la lentitud que transcorren les hores d'una persona gran, que després d'una llarga trajectòria, amb tota mena de vicissituds, espera l'hora de partir. 

Viure no és fàcil, però saber morir, quan la mobilitat, la il·lusió, la trempera t'han deixat, encara ho és menys. Esperar que arribi el final i que no estiguis sol, sinó acompanyat d'aquells que t'estimen. És per això que té tanta importància saber viure el moment, en plenitud, donant la cara, treballant sense deixar-te portar per les circumstàncies, amb visió de futur, però sense oblidar ni el passat ni el present.

El temps que perdem quan som joves i ens podem valdre per nosaltres mateixos, no el recuperem més tard, sinó que el trobarem a faltar i maleirem els moments en blanc, l'haver deixat perdre l'oportunitat inútilment. La nostra vida necessita reflexió continuada, per anar rectificant tot allò que no estem fent prou bé.

Reflexions amb la vista fixada en el termòmetre

Fa calor, però no em queixo perquè en fa arreu. Observo com el termòmetre de casa marca 36.6 graus a l'exterior -havia arribat a 36.9- i a l'interior 27.6 graus. Em consolo veient que a Berlín estan a 37, i han arribat als 38 graus, i que a Arenys de Mar, tot i que indiqui 28, segur que la sensació de xafogor és més alta.

Sempre he dit que sóc persona de temperatures fredes. La calor m'espanta i m'afecta negativament. És per això que m'agrada viatjar a països frescos i en tot cas evitant temperatures massa altes. La nostra estada al Marroc va ser durant unes vacances de Nadal, i va resultar fantàstic.

A Vic, des d'on escric el post aquests dies, ja veiem alguns núvols acostar-se, i confiem que no s'espantin i acabin arribant. Llavors potser tindrem les idees més clares. Entretant faig vida familiar, encara que lluny de la meva pròpia família, excepte avui que els he tingut amb mi.

He anat seguint totes les declaracions dels partits polítics, i em fa certa gràcia que el govern de l'Estat i el PP, parlin tan alegrement de la modificació de la Constitució, sobretot per blindar competències de l'Estat. Com si no ho tinguessin ja tot blindat, encara que no estigui escrit. Quan les decisions dels jutges són polítiques, no cal escriure res. És la seva interpretació subjectiva i interessada.

També em sorprenen les declaracions del cap de llista de Podemos i ICV. Se li nota que no té el costum d'ostentar un càrrec polític, encara que hagi parlat amb molts polítics. Em fan pena les declaracions de Dolors Camats, que ja he dit mil vegades que sempre m'havia convençut, però el més llastimós de tot és el paper que juga en Ramon Espadaler. Ahir vaig saber que l'exalcalde de Vic, en Jacint Codina, li donava suport, i em va saber greu.

Amb tranquil·litat continuaré dedicant el temps al pare, en aquesta etapa dura de la seva vida, que la seva generació n'ha passat de tots colors: guerra, set anys de servei militar, repressió... No sabem el que tenim!

Deconnectat 3

I ja en van tres. Avui tocava que plogués, però tot just m'ha esquitxat les ulleres. Molt de vent i potser per això els núvols no s'estaven quiets. Sense notícies del món ni de la canalla. Tot fa pensar que va bé.

Cansats, força cansats, i és que les vacances esgoten. Després caldrà recuperar-nos. De l'est a l'oest, atravessant el mur imaginari. Avui hem començat amb els museus. Diuen que n'hi ha uns set-cents. Només n'hem fet dos i demà caldrà continuar. No els farem pas tots. Visitar museus és esgotador, sobretot si tens llargues explicacions per a cada objecte. Les auto-guies van molt bé, però allarguen l'itinerari.

Després més passejades per diferents racons de la ciutat. Hem tornat a sopar al barri jueu, i em seguit novament un tram del riu. No tenen platja, però se la imaginen. Col·loquen les amaques al costat del riu i somien.

Avui més desconnectat que mai. Ja m'ho explicareu.