Els càrrecs de confiança pendents dels pactes

Una altra de les qüestions que crea polèmica i si més no desconfiança dels vilatans respecte als polítics i la seva tasca és tot el que envolta els càrrecs de confiança i beneficiats de la política. Dic una altra qüestió perquè ahir parlàvem dels pactes postelectorals i les majories que desbancaven als guanyadors d’unes eleccions i que no sempre s’entén.

Si seguim amb l’exemple d’ahir, amb el suport dels Comuns i el PP a l’alcaldia de Collboni, ens trobem amb tot un seguit de càrrecs municipals que podran continuar treballant a l’Ajuntament de Barcelona i que no hauria estat el mateix si qui hagués aconseguit l’alcaldia hagués estat el senyor Trias.

D’entrada no soc crític amb els càrrecs de confiança sempre i quan es tracti de professionals experts en la matèria que se'ls encomana. Fins a cert punt té lògica que el polític que assumeix una responsabilitat vulgui assessorar-se amb les persones amb qui confia. Una altra cosa diferent és quan l’operació té com a objectiu col·locar uns amics i coneguts a l’administració pública sense que la seva competència ni coneixements destaquin per al lloc a ocupar. I això, dissortadament passa massa sovint.

Com podeu veure, no cal caure en la gravetat de la corrupció descarada per provocar dubtes sobre l’ús correcte de les competències i poder adquirit a través d’unes eleccions que poden ser totalment legals i transparents.

Tot el que es pugui fer per ensenyar bé les cartes i argumentar les decisions que es prenen afavorirà la gestió pública, acostarà els administrats als seus representants elegits, i millorarà el nivell de confiança que es necessita per al bon funcionament de l'administració pública.

Em preocupa el mal ús que es fa de la política, els interessos que es posen per davant de l'esperit de servei i altruisme necessari per fer una bona tasca. Podríem parlar sobre la professionalització de la política i discutir si s'ha de potenciar o més aviat enfocar-ho com una etapa o parèntesi en la vida i professionalitat d'unes persones, però el més important és que, ja siguin professionals de la política o persones que en un període de la seva vida exerceixen de polítics, actuïn honestament, amb coherència i voluntat de servir. Quan hi ha interessos personals sorgeix el perill de no estar fent el que convé a la població, al país. I això és el que fa trontollar tot el sistema i crea aquest distanciament entre la ciutadania i els polítics. 

L'insult covard de l'anonimat

Ahir va ser notícia la penjada d'uns cartells amb la imatge de qui fou president de la Generalitat i també alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, que no podem titllar de mal gust, sinó de vergonyants i inadmissibles. No sé si podrem saber-ne els autors, però en tot cas hem de concloure que no es poden acceptar de cap de les maneres.

Estem molt acostumats als insults dirigits als polítics de tots els colors, però això no ens ha de privar de reflexionar-hi i intentar lluitar-hi amb totes les forces. Cal diferenciar la crítica de l'insult. No podem deixar d'opinar contra tot allò que considerem que no es fa prou bé, ja sigui per incapacitat dels polítics o fins i tot per actuacions de corrupció i engany. El que no es pot fer és insultar com a pràctica per desprestigiar-los, perquè només aconseguirem demostrar com som, i augmentar la desafecció vers la política d'una gran majoria de ciutadans.

La crítica és saludable si es fa amb cura i argumentant-la. És bona perquè ajuda a reflexionar sobre el que s'està fent i pensar en millorar-ho. És cert que hi ha un costum de maquillar les coses i fer creure a la gent allò que no és, sobretot quan hi ha unes eleccions properes i el que interessa és perpetuar-se en el govern, o fer veure que tens la solució a tot, per aconseguir-lo.

Darrerament hem pogut llegir algunes notícies de persones que han dedicat temps a la política i que estan cansades de rebre insults de tot tipus, fins a extrems que no vull ni tan sols reproduir. Totes les persones que hem entrat en política hem experimentat què és rebre insults gratuïts, i només quan t'ha passat pots arribar a entendre què representa. Sempre, però, i vull insistir-hi per la importància que té, cal diferenciar l'insult de la crítica. Quan assumeixes una responsabilitat política has d'acceptar que rebràs molta crítica, ja sigui perquè no ho acabes de fer prou bé, o simplement perquè hi ha gent que pensa diferent i voldria que actuessis d'una altra manera.

No és estrany que hi hagi poca gent engrescada en entrar en política. Ni els sous són el que algú es pensa, ni la pèrdua de l'anonimat i la tranquil·litat no es veuen prou compensades per la satisfacció de ser útil al poble que estimes.

És per això que demanaria un esforç a tothom per aparcar qualsevol tipus d'insult i sí, en canvi, afinar bé la crítica a actuacions poc afortunades o plantejaments sense prou arguments de les persones que han decidit presentar-se a les properes eleccions municipals. Tots ens devem al municipi que hem escollit per viure-hi, i una manera altruista és acceptar assumir la responsabilitat de governar-lo. Que ningú no hagi de fer-se enrere per culpa de l'insult gratuït, la majoria de vegades sota l'empara de l'anonimat més covard.

Nadal als patis oberts del Joan Maragall

Tot i portar el segell Bach, les cantates de Nadal, a casa nostra, no han tingut el ressò que caldria esperar d'una obra de Bach, o això és el que a mi em sembla. Tampoc sóc cap especialista, ni en música clàssica ni en el gran compositor. El fet, però que avui en parli és perquè les he buscat a Internet per escoltar-les mentre escric el post d'avui.

Sí que recordo quan les havia escoltat, anys enrere. Era una casset que acostumava a tenir a la guantera del cotxe i que en un parell d'ocasions vaig posar en marxa la nit de Nadal, quan ens dirigíem amb els pares a la Missa del Gall en algun poble mig perdut del Lluçanès, una subcomarca que enguany no va aconseguir el reconeixement de comarca independent d'Osona i el Berguedà, cosa que sí que ho va fer el Moianès.

Són records de família que tens mig oblidats, però que de tant en tant apareixen i t'adones de la importància de les petites coses. Durant la meva infantesa la Missa del Gall la celebràvem a l'església de les Sagramentàries, per triplicat. Les persones de la meva generació recordaran que se celebraven tres misses seguides.

He buscat també a Internet, a la pàgina de l'ajuntament d'Arenys de Mar, per si trobava informació de l'activitat de patis oberts que té lloc aquests dies a l'escola Joan Maragall. No ho he vist. Sí que parla de l'activitat al Calisay "un Nadal Genial", i també he llegit al web de Ràdio Arenys que el Campus de Nadal no ha tingut la resposta esperada. 

Pot ser que no ho hagi buscat bé, però en tot cas sí que voldria fer-ne ressò en aquest meu racó per lloar la iniciativa municipal i la tasca dels voluntaris que durant dues hores coordinen els jocs -bàsicament futbol- dels nois que hi assisteixen -no hi van noies.

Em sento orgullós del meu fill, per la iniciativa que va prendre, no sé si encara sota la influència de l'experiència d'aquest estiu al Nepal. Segur que li anirà molt bé, perquè està forjant el seu camí i l'altruisme és un valor important a la vida personal i social. Segur que d'aquí uns anys també ho recordarà agradablement.