Premiar la fidelitat

Hi ha una pràctica que no em sembla justa, però que és molt habitual entre les empreses. Em refereixo a les promocions amb regals per aconseguir més clients, sense que en treguin cap benefici els vells, aquells clients de sempre. No hi ha gaire interès a premiar la fidelitat i tots els esforços es concentren a eixample el nombre de clients.

A mi em sembla molt bé que les empreses s’inventin estratègies per engrescar nous clients. Subscripcions anuals a cap preu, en els diaris; aportacions econòmiques a qui domicilia la nòmina, en els bancs; obsequis als nous clients… però trobaria molt correcte que els que ja són subscriptors, o tenen la nòmina domiciliada, també rebessin el seu premi. Això no acostuma a passar.

De la meva experiència amb premsa, caixes, telefòniques, elèctriques… hi ha una excepció que tinc molt present i comento als meus amics, es tracta de l’empresa telefònica Pepephone. D’ells només rebo correus electrònics per donar-me bones notícies en forma de descomptes o més gigues.

La força dels clients o usuaris és més gran de la que ens pensem, i això ho hauríem d’utilitzar per fer-los obrir els ulls i animar-los a premiar la fidelitat dels seus clients.

Els mou els beneficis econòmics

Si algú es pensava que la Caixa seguiria l'exemple del Banc de Sabadell, de retornar la seu social a Catalunya, s'ha equivocat. Els seus dirigents ho han deixat molt clar. Ells no es mouran de València perquè hi estan bé i es consideren una entitat diferent de la que era l'any 2017.

Perquè ningú s'ha d'enganyar i pensar que aquests bancs es mouen per la seva catalanitat. Els seus objectius són econòmics i només pretenen obtenir el màxim benefici possible. El 2017, amb tot el que es va moure políticament, varen creure que la situació era crítica i van marxar de Catalunya. Ara el Banc de Sabadell, pressionat per l'Opa hostil del BBVA ha decidit tornar, potser una manera d'augmentar les amistats i fer front al repte d'evitar ser absorbits.

Nosaltres, quan ens relacionem amb els bancs hem de fer una mica el mateix i procurar treure'n el màxim benefici familiar possible, que no és fàcil. Els bancs donen serveis, però no són serveis públics, sinó empreses que busquen enriquir-se. D'aquí la importància de la intervenció de l'administració pública per evitar que els clients, que no ho som de manera voluntària, en sortim més malparats.

Penso en la decisió de la Generalitat de subvencionar el servei bancari a petites poblacions on no hi ha oficina bancària. La Caixa i la Caixa d'Enginyers varen optar a fer aquest servei, que no és desinteressat, però que facilita la gestió a persones que viuen en aquests municipis i que no dominen el tema digital o necessiten disposar de diners en efectiu.

Avui, doncs, torno a parlar de la necessitat que l'administració pública vetlli perquè la ciutadania tingui accés a serveis necessaris, que no són rendibles per a les empreses privades que els ofereixen. Per tant, advoco per una administració forta, amb voluntat de fer fàcil la vida de qui té tots els números per anar de remolc de les grans empreses. 

Estiguem alerta!

No podem badar ni deixar-nos enredar. Els estafadors fan hores extres i ens els podem trobar arreu. Movent-nos per Internet, utilitzant mòbils i tauletes digitals naveguem per una selva plena de perills que ens obliguen a desconfiar de tothom.

No hi ha dia que no t'avisin d'alguna nova estafa, cada vegada més sofisticada i més lligada amb la realitat del dia a dia. Avui llegia que estan arribant avisos sobre un nou temporal de pluges i adjunten un enllaç, que és on hi ha la trampa que no hi pots caure.

És ben clar que no ens podem cansar de repetir a tothom que mai accedeixin a un enllaç que els pugui arribar a través de l'ordinador o el mòbil. Els bancs, les empreses i l'administració pública estan farts de dir-nos que no és aquesta la seva pràctica i que, per tant, hem de desconfiar de tot aquell que ens convidi a accedir en un lloc que, aparentment, és inofensiu i bo per a nosaltres.

Vivim en un món ple d'estafadors que viuen a costa dels altres. Acostumen a enredar a les persones més confiades, a aquelles que sempre han anat amb la veritat per davant i que no s'imaginen que algú els vulgui enredar. La desconfiança no és bona per a ningú, però avui has de desconfiar per seguretat i per evitar caure en el parany del desconegut que només busca els teus diners, i aprofita qualsevol ocasió per fer-t'hi caure.

Això obliga a les empreses privades i a l'administració pública a evitar qualsevol campanya que pugui confondre a la gent. I ho dic perquè la setmana passada vaig rebre una notificació, que ha resultat ser correcta, però utilitzava l'enviament d'un enllaç, que no hi vaig accedir, sinó que vaig demanar que deixessin d'enviar aquests comunicats. No poden col·laborar amb els estafadors. Hi ha prou maneres de comunicar-se amb les persones sense haver d'usar mètodes que generen desconfiança.

El duet Laporta-Oliver torna a ser notícia

Hi ha persones que són especialistes a complicar les vides dels altres, de ficar-se en embolics i passar moltes estones als jutjats. Persones que ocupen càrrecs de responsabilitat, siguin públics o privats. Que tenen una imatge pública i no passen desapercebuts, i que són notícia per enganys i estafes, i sembla que la cosa no vagi amb ells. Ni s'immuten.

    Joan Laporta és prou conegut i no necessita presentació. Tothom, encara que no estigui en el món del futbol, el coneix de sobres, i també sap que no sempre actua de manera clara. Sempre provoca dubtes, i per això hem de parlar d'ell com a presumpte no sé què.

    L'altre Joan, l'Oliver, potser és més desconegut, però segur que, fent una mica de memòria, tothom li coneix algun episodi poc clar en la seva biografia. Recorden el cas del Reus Esportiu? També va passar per TV3. Aquell home que entrevistava la gent tot remenant-se els cordons de la sabata. No us hi vàreu fixar?

    La notícia de l'ARA parla d'un afortunat a la loteria primitiva que va caure a les mans d'unes societats on ambdós protagonistes en formaven part. Varen aconseguir-ne uns crèdits que sumaven gairebé cinc milions d'euros, i els diners sembla que han desaparegut, com tampoc n'han obtingut els interessos promesos. 

    Algú dirà que no es pot anar per la vida invertint diners sense saber on es col·loquen. Tenim prou experiències amb entitats bancàries que també varen fer el seu agost a costa dels clients i la seva total confiança. Si els bancs eren un reclam amb un cert risc, què no seran les empreses que en desconeixes els promotors i administradors!

    Entenc que la família estafada tindrà la seva feina per recuperar els diners, si els acaba aconseguint, però entretant m'agradarà veure què passa amb els dos Joans i si, després d'aquesta, vindran altres històries, amb més persones afectades. És tot un sainet.

L'esperit de servei dels bancs

El diari ARA publicava ahir un reportatge sobre l'evolució d'oficines bancàries als nostres municipis, i et permetia interactuar per poder conèixer què ha passat a la teva vila durant els darrers quinze anys. Concretament podies veure el nombre d'oficines que hi havia obertes l'any 2008 fins a l'any 2022. La tònica general ha estat d'una reducció dràstica que podem atribuir a dos factors. En primer lloc a la reducció d'entitats bancàries, amb les absorcions que hi ha hagut durant aquests anys, desapareixent gairebé totes les caixes d'estalvi, i també la política de reducció de costos, aprofitant que molts tràmits es fan online, sense necessitat d'acudir presencialment a les oficines.

En el cas d'Arenys de Mar, l'any 2008 hi havia 16 oficines bancàries i l'any 2022 en varen quedar quatre, amb el que això comporta, sobretot per a les persones que tenen més dificultats de fer tràmits amb l'ordinador, i també per aquelles que no viuen al centre i s'hi han de desplaçar.

Tractar amb els bancs no és un exercici voluntari, sinó que obligatòriament necessites treballar amb ells, encara que només sigui per cobrar la nòmina o la pensió, i per fer molts pagaments, sobretot tenint en compte que els pagaments en efectiu estan limitats i gairebé no pots viure sense una targeta de crèdit. Aquest fet, per ell sol, fa que el tracte entre empresa i client hauria de ser molt més amable i no tan pensant en el negoci, sinó una mica més en el servei.

La mentalitat d'empreses de serveis no la tenen, com tampoc la tenen les grans subministradores de llum, gas o aigua, unes empreses que no pots escollir, sinó que et venen donades, t'agradin més o menys. La realitat, doncs, fa que et trobis a disposició de les empreses sense gaires oportunitats de dir res ni queixar-te, i el recurs de l'Oficina de Defensa del Consumidor resulta frustrant, la majoria de vegades.

És una llàstima que les relacions comercials d'avui dia hagin perdut aquell esperit de servei i les ganes de satisfer tothom, sense oblidar-se del negoci i el que això representa. D'alguna manera estàs a mercè de l'amabilitat i el toc personal del treballador que t'atén, que no sempre és el desitjable, i que quan tens sort l'hauries de felicitar i agrair, perquè s'adoni de la importància de la seva gairebé excepcionalitat.

Continuo pensant que l'administració pública i les empreses que no pots eludir, haurien d'esforçar-se a millorar el seu tracte, pensant en les persones, sobretot aquelles que tenen menys recursos per espavilar-se i sortir-se'n dels tràmits que no sempre són fàcils.

Parlem de lavabos públics també

En un moment o altre de la nostra vida hem esdevingut turistes o visitants d'altres pobles i ciutats. Ens agrada conèixer nous horitzons, descobrir històries desconegudes i gaudir del patrimoni, de la cultura, de les festes i tradicions. Ens agrada passejar pels seus carrers i places, i agraïm trobar-los nets i endreçats. 

Quan rebem a casa a familiars, amics i coneguts d'altres contrades, volem ensenyar la nostra vila de la qual ens sentim molt orgullosos. És per això que presumim de la nostra cultura i tradició, del patrimoni urbà i el poc que ens queda de patrimoni natural, i procurem evitar aquells racons que la neteja no és precisament notòria.

Arenys de Mar necessita millorar en neteja, i això implica l'administració local, però també els vilatans, que sense la seva col·laboració es fa difícil aconseguir una vila neta i polida, que ens faci sentir orgullosos davant dels nostres visitants.

Sigui per l'edat o per les meves manies, quan visito una ciutat agraeixo que disposi de lavabos públics, sense necessitat d'haver d'entrar mig amagat a un bar o restaurant on no tinc intenció de fer-hi parada. A la nostra vila aquest tema dels lavabos públics no està solucionat. Els nostres polítics no hi donen la importància que entenc que hauria de tenir. Però no és només pensant en els nostres visitants i forasters, sinó que també nosaltres, els que residim a la vila, sobretot si la nostra casa no es troba al centre, també ens agradaria poder comptar amb aquest servei.

En una campanya electoral parlem de grans projectes. Intentem trobar solucions a grans qüestions, però en canvi ens oblidem dels petits detalls que poden arribar a ser prou significatius i resoldre situacions desagradables. Ens oblidem de col·locar bancs accessibles per a les persones grans, com parlava fa un parell de dies, o d'eliminar barreres arquitectòniques, com comentava ahir mateix.

En el programa electoral de la CUP hi trobareu petits detalls que són importants encara que no els acostumeu a sentir en els mítings, ni formen part de les grans promeses dels líders polítics, però que fan més fàcil la vida en societat, siguin els nostres visitants, o nosaltres mateixos. La CUP és sensible i posa per davant de tot el benestar de tota la població, amb especial interès cap a les persones que ho tenen més difícil.

Sensibilitat a les inquietuds dels vilatans

De la gent aprens, i per això és tan important escoltar el que et diuen, posar-te a la seva pell i analitzar què pots fer perquè les inquietuds dels altres tinguin una resposta. No tot és possible, però l'esforç per trobar solucions sempre és valorat. Tancar les portes a la incomoditat, a la crítica, a les persones que no pensen com tu, és el pitjor que pots fer a la vida, i en la política passa massa sovint.

Aquests dies que estem més en contacte amb els conciutadans t'adones que les persones no demanen impossibles. Els seus raonaments són creïbles, encara que no sempre tinguis solucions per a tot, però és cert que hi ha sortides a moltes de les demandes que et fan, la majoria de les quals són més qüestió de voluntat i ganes de fer més fàcil la vida dels altres. 

Que la gent gran pugui asseure's als bancs que hi ha a la via pública, sense la por de no poder-se aixecar, perquè són bancs massa baixos, sense recolzabraços. Que les façanes dels carrers estiguin lliures d'obstacles, perquè les persones amb visió reduïda no s'hi entrebanquin. Que les terrasses que et permet asseure't a prendre algun refresc, no siguin un impediment per a la lliure circulació dels vianants... Tot això està previst, però a la nostra vila no es cuida. No hi ha voluntat política.

Que et puguis dirigir als regidors i alcaldes i rebis una resposta a temps, encara que no sigui allò que voldries, però que et sentis escoltada i atesa. Que les normatives establertes es revisin, però sobretot que es facin complir, perquè la vida pública al nostre municipi no esdevingui xauxa. Tot això no és tan difícil de regular, però no hi ha voluntat política.

Que es vetlli perquè la gent recicli correctament les seves deixalles, però sobretot que els comerços, bars i restaurants siguin els primers de donar exemple. O el propi Ajuntament, a l'hora de netejar els carrers i amuntonar les bosses de brossa que a vegades s'eternitzen. Es tracta només de sensibilitat, de vetllar perquè la nostra vila estigui neta i endreçada, però no hi ha voluntat política.

Que la gent se senti segura caminant pels nostres carrers, sense necessitat de contractar més policies ni col·locar més càmeres a la via pública, sinó canviant el model policial, més proper a la gent. Que s'interrelacionin amb la gent, amb els botiguers. Que no representin una amenaça, sinó un recurs amb qui confiar perquè saps que estan amb tu i per a tu. Tampoc no és tan difícil. Es tracta de proposar-t'ho i canviar el xip. Es tracta de tenir voluntat política per canviar un model que s'ha demostrat que no funciona.

És per tot això i molt més que la CUP vol entrar a l'Ajuntament amb força per poder ser decisius a l'hora de canviar la manera de governar la nostra vila. Volem un govern on tothom s'hi senti representat i implicat.

Cues de gent gran als bancs

Avui llegint a les xarxes socials he vist un tuit que m'ha semblat interessant de destacar i que feia referència al tracte que rep la gent gran per part dels bancs, amb les dificultats que suposa la tancada d'oficines i passar-ho gairebé tot a través dels caixers automàtics.

El fet que es tanquin oficines, obliga a fer moltes cues per ser atesos presencialment, i això no és fàcil de suportar per part de gent gran que té dificultats de desplaçament, i que a sobre ha d'estar fent cua dret esperant el seu torn. 

Puc entendre que el banc no és un servei públic i que busca rendibilitat econòmica. Tancant oficines estalvia costos i millora beneficis. La sensibilitat cap a les persones, i d'una manera concreta les persones grans, és nul·la, i això és una cosa que com a societat ens ho hauríem de fer mirar.

Els que no som tan grans i que tenim certa facilitat per operar per Internet, agraïm les millores dels darrers temps, que des de casa podem fer moltes operacions, per no dir totes, i ens estalviem de cues, cites i pèrdua de temps. La gent gran, o molta gent gran, no té aquestes facilitats i considero que s'hauria de tenir en compte.

També és cert que l'administració pública no sempre ho té en compte, i això ja és més greu. Penso, per exemple, que en una vila com Arenys de Mar, potser caldria col·locar més bancs a l'espai públic, perquè les persones grans tinguin la possibilitat de fer una parada, quan surten de casa. Ja sé que amb el poc respecte que corre, no sempre aquests bancs són ben utilitzats, sinó que ocasionalment es converteixen en punts de trobada sorollosa, a altes hores de la nit, però això no treu que es pogués intentar millorar.

Des d'aquí, doncs, el meu suport a les persones que consideren que s'ha de tenir més en compte les persones grans, i en tot cas anar restringint el tracte presencial d'una manera més pausada, perquè cada vegada siguin menys les persones que es vegin obligades a sortir al carrer i fer cua per ser atesos, tant a l'administració pública com a la privada.

La delinqüència que creix

Llegia que ara que hi ha menys turistes, els delinqüents es fixen més en els autòctons. És una delinqüència amb més violència. S'atreveixen a tot i de manera sobtada i violent, contra persones que passegen tranquil·lament pel carrer. La sensació de por s'apodera de les persones, sobretot les més vulnerables, la gent gran. Hi ha gent que té por de sortir al carrer.

Com ho podem solucionar? Es produeixen més detencions i també més col·laboració ciutadana, fins arribar a extrems que no s'haurien de permetre, com són les patrulles urbanes. El problema no és que no es detinguin els delinqüents, sinó que surten per la mateixa porta que han entrat. Ja no tenen por a ser detinguts, perquè saben que no els passarà res. Ja estan fitxats i acumulen moltes detencions, però aquí s'acaba tot.

Al meu entendre cal un canvi legislatiu, que no sigui tan permissiu amb les persones que delinqueixen, i se'ls acabi les ganes de delinquir, però també falta endreçar el país. Hi ha focus de delinqüència provocats per la misèria, per la impossibilitat de trobar feina, i per la concentració de gent sense escrúpols, en pisos ocupats. Pisos la majoria dels quals són propietat de bancs i caixes, que no en tenen prou cura, però també pisos de propietaris particulars, que tenen moltes dificultats per fer-los fora.

Com és possible que sigui tan fàcil ocupar un habitatge i tan difícil fer-los fora? Això tampoc no està ben legislat. Una cosa és una ocupació pacífica per part de famílies sense recursos ni habitatge, i l'altra l'ocupació violent de persones que han decidit viure d'aquesta manera i els utilitzen com a seu de dispensa de droga i cau de delinqüents.

Si no hi ha un canvi en les lleis i un treball important per aconseguir habitatge i feina per a tothom, la delinqüència no desapareixerà, i la pressió que puguin rebre simplement servirà per desplaçar-los d'un lloc a l'altre sense deixar de delinquir.

Avui és el torn de la ministra d'Hisenda

La senyora Pepis que fa de ministra d'Hisenda d'on l'han tret? Què passa amb els dirigents socialistes? No n'hi ha de millors? Tan avall es troba el llistó?

Recordo encara exministres com Joan Majó, per nomenar-ne només un... en trobaríem tan sols un com ell en l'actual govern socialista? Ja us ho dic jo: No!

Com se li acut a la ministra d'Hisenda fer xantatge i posar la por al cos als magistrats del Tribunal Suprem per si gosen sentenciar en contra dels bancs? Qui s'ha cregut que és? Que no recorda que hi ha una cosa molt valorada, que sempre es diu que Espanya respecta que és la independència dels diferents poders de l'Estat? D'on l'han tret aquesta persona?

El futur d'Espanya continua sent molt negre, perquè si el socialisme que ens ha d'alliberar de l'extrema dreta que configuren VOX, PP i C's, és el PSOE actual, amb uns i unes ministres impresentables, no hi tenim res a fer. La dreta continuarà manant i legislant contra la classe mitjana i baixa. Només els grans milionaris continuaran vivint de renda a costa dels altres. Però senyors! el PSOE actua en contra de la ciutadania i a favor dels bancs! Quin tipus de progressisme prediquen? 

No és estrany que alguns vulguem marxar-ne. N'estem molt farts i ja fa molts anys que no ens sentim, no tan sols representats, sinó tampoc defensats ni tractats justament. 

El Tribunal Suprem en la dinàmica de la disbauxa

Sabem que al final sempre ho acabem pagant tot nosaltres, però ara el dubte era en el com. Em refereixo a l'impost sobre les hipoteques. El Tribunal Suprem havia capgirat la sentència i acordava que l'impost l'havien de pagar els bancs, i ja estàvem rumiant de quina manera ens ho repercutirien. Avui, però sembla ser que el Tribunal Suprem té dubtes, i li fa por les repercussions econòmiques i... podria tirar enrere. Algú em pot dir si això és seriós?

El Tribunal Suprem sempre actua de la mateixa manera? Algú va tenir en compte les repercussions de mantenir a la presó preventiva els nostres polítics i líders socials? No s'ho va replantejar ningú?

Ja he començat dient que d'alguna manera o altra els bancs ens ho repercutirien si se'ls hi feia pagar, però no deixa de ser sorprenent que després de dictar sentència, decideixi ara deixar-la sense efecte per la por que li fa la repercussió de la seva decisió. No és ja pels diners que puguem o no recuperar, sinó per la confiança que ens pugui oferir el Tribunal Suprem, si és que encara algú hi creia.

Un altre exemple més de la realitat judicial al nostre país. Una mostra més que la justícia s'utilitza a favor del poder, del diner, i en contra de la població que religiosament paga tots els impostos. És una realitat que ningú, de manera sincera, pot obviar i que deixa encara més en entredit tot el sistema judicial espanyol. No m'ho crec! No crec en les resolucions judicials del Poder Judicial espanyol! Continuo pensant que a Espanya no s'exerceix correctament la Justícia, i molt probablement és perquè no s'ha fet neteja dels hereus del franquisme. No s'ha democratitzat.

Diuen que mans enfangades plega

Segons informa el diari El País, el secretari general del 'sindicat' Manos Limpias estaria disposat a retirar-se de totes les causes i querelles en curs i plegar, després de l'acusació d'extorsió a bancs i empreses. El diari parla que el senyor Bernad està "destrossat anímicament".

No acabo d'entendre aquesta destrossa anímica. No serà perquè l'han enxampat, oi? perquè se li ha descobert el frau i l'engany, tampoc. A una persona la deixes en un estat semblant quan descobreix que algú l'ha estat enganyant i l'ha deixat en la misèria, però en aquest cas qui ha estat un estafador, calumniador i miserable ha estat l'anomenat 'sindicat' i per tant el sentiment en tot cas és de ràbia per haver-ho fet tan malament, que se l'hagi descobert i se li acabi el xollo.

Hi ha qui diu que el braç de la monarquia és molt llarg i que ha fet mans i mànigues per eliminar el 'sindicat' que era l'únic que asseia la infanta Cristina al banc dels acusats, i que ara, amb la seva dissolució la deixaran lliure i sense cap causa pendent. Crec, però que és més senzill que tot això. Si és cert que el pretès 'sindicat' va plantejar a la defensa de la infanta la possibilitat de retirar-se del cas si cobrava uns diners, s'ha de ser molt burro per no veure que la porta al que ha succeït s'acabava d'obrir de banda a banda.

I si la pràctica del 'sindicat' ha durat tant és gràcies a la quantitat de persones i empreses que han jugat de manera corrupta en totes les causes. La quantitat de persones que han cobrat pel seu silenci. Llavors ens queixem dels polítics. Aquests són el reflex de la societat actual.

Les enquestes com a estratègia política

Podríem dir que aquests dies es plantegen dues formes diferents de condicionar el vot. Per una banda hi ha tot el reguitzell d'alarmes i pors davant la possibilitat que a Catalunya guanyés el sí a la independència, i per l'altra la difusió d'enquestes sense cap tipus de garantia de fiabilitat.

Encara que algú escrigui que els catalans no ens deixem entabanar per les proclames del govern, els bancs i els mitjans de comunicació, sí que és cert que hi ha un conjunt d'indecisos que els pot condicionar el seu vot. Ningú vol viure en la incertesa, i és per això que s'insisteix en els perills de votar a favor de la independència.

Per altra banda tinc molt clar que els resultats de les enquestes condicionen el vot de molta gent, encara que és difícil de preveure en quin sentit i la quantitat. És vist que a tots ens agrada formar part de l'equip guanyador, i si ens ho avancen, més fàcilment ens hi apuntarem, reforçant els resultats favorables. Hi ha, però, la possibilitat que en donar per guanyadora una opció determinada, molts dels possibles votants ja no es moguin, confiant que ja ha guanyat.

El fet que aquests dies diaris tan poc favorables al benestar de Catalunya, com són El Mundo o La Razón, anunciïn que Junts pel sí assoleix gairebé la majoria absoluta, em fa témer que el que pretenen és desmotivar part dels seus votants, creient que el resultat ja està escrit. Si més no, estic convençut que els agradaria que això passés.

Si algú em vol creure, que no es deixi influir per cap tipus d'amenaça ni consideri que tot està decidit. El que s'ha de fer és sortir a votar aquest diumenge, per assegurar que la nostra opció té un vot més, que pot resultar decisiu. 

El BBVA d'Arenys bruteja

Ahir a la nit vaig rebre la notícia que finalment seria el BBVA qui comprava CatalunyaCaixa. No és l'opció que més m'agrada, però hi ha altres entitats bancàries amb qui treballar. Es tractarà simplement de fer canvis i portabilitats.

Amb el BBVA no hi he tingut relacions, tret d'algun ingrés que he anat a fer-hi per algú que hi tenia el compte. Recordo haver entrat una vegada a les oficines de la Riera del Bisbe Pol, a la cantonada del carrer de la Perera. Vaig vigilar molt de no tocar les parets, ja que no volia embrutar-me.

No sé si us hi heu fixat, però la façana que es veu més, la de la Riera, bruteja. No ha de ser difícil de netejar, perquè és el vidre de les finestres, plenes de cartells, i marbre. El cas és que no el netegen, si més no ho fan molt poc sovint i s'hi acumula la pols i porqueria. 

Potser que no sigui la política del banc, sinó que es tracti simplement del desmanec del responsable de l'oficina, perquè si jo en tingués responsabilitat exigiria als meus superiors una partida pressupostària per al menys netejar-ho una vegada a la setmana.

Avui quan hi he passat hi estaven enganxant uns cartells nous, però no donava la sensació que volguessin netejar-ho. A veure si quan hi passi a la tarda me'n duc una sorpresa i veig els marbres nets. Seria bo per a la sucursal i sobretot per a Arenys, doncs volem una Riera endreçada i tenim una oficina del BBVA que fa fàstic.

L'atur d'Extremadura també és culpa nostra?

El president extremeny que es vanagloria de reduir els impostos i fer tot tipus de regals als seus ciutadans, sense dir que ho fa amb els diners d'altres comunitats autònomes, entre elles Catalunya, potser que es preocupés pel nivell d'atur de la seva comunitat. Extremadura figura entre les cinc primeres comunitats europees en atur. Les altres quatre també són espanyoles.

No em satisfà la notícia i potser seria hora que els governs respectius es dediquessin a fons a resoldre els problemes tan greus que afecten la població, i deixessin de posar-se amb Catalunya, per pura enveja, no tant per la situació, sinó per l'actitud de la gent.

Ja sé que nosaltres hem de prescindir de les declaracions d'aquests personatges populistes i mentiders, però no hi ha dubte que aporten molta confusió i deformen la realitat, la qual cosa fa que els espanyols que només saben de nosaltres a través d'ells, ens vegin com el dimoni dels Pastorets.

Crec que el camí a seguir és el que s'està fent, observant també de reüll què aconsegueix el PSC del seu germà gran el PSOE, encara que Rubalcaba ja ha deixat clar que del dret a decidir, res de res. A veure si Navarro l'acaba convencent. Tot i així moltes coses haurien de canviar perquè el PP, que no pensa ni vol modificar la Constitució, fos prescindible per prendre la decisió.

El Parlament europeu ha aprovat la unió bancària, en el seu darrer ple abans de les eleccions del dia 25 de maig. D'aquesta manera Brussel·les s'abasta de més mesures per poder fer front a una crisi financera com la que hem patit aquests darrers anys. Caldrà analitzar els avantatges i mesures que s'exigirà als bancs per garantir els fons dels clients, però sobretot quin risc assumirà cadascú. Recordeu els famosos rescats del govern espanyol que hem pagat tots els ciutadans que, al meu entendre, no és la millor manera ni la més justa de salvar els bancs.