A qui interessen els debats polítics?

Aquests dies que es parla dels possibles debats televisius dels primers candidats a presidir el govern espanyol, em pregunto fins a quin punt interessen a la gent? Probablement en aquests moments són menys atractius que mai, atesa la desafecció cada vegada més important, i amb moltes preocupacions que es posen per davant de la política, oblidant sovint que depenent de a qui li toqui governar tot pot canviar dràsticament.

El dirigent del PP i aspirant a president del govern, el senyor Feijóo, sembla que no té gaire interès en sortir a debatre de tu a tu amb persones que no considera del mateix nivell o possibilitats de presidir res, però potser s'oblida que la suma de partits, ells compten amb Vox, és el que darrerament permet aconseguir la presidència.

D'alguna manera el PP vol que tot plegat passi de pressa i que la gent no tingui ni temps ni ganes d'escoltar gaires proclames. Ells volen que els votants socialistes es quedin a casa, pel desencís de les polítiques practicades pels seus dirigents, i que els seus votants, els nostàlgics o els que tenen molt a protegir, surtin en tromba a donar-los la confiança, encara que necessitin pactar amb l'extrema dreta, que tampoc són tan dolents, si els comparem amb etarres, independentistes, gais i okupes, el conjunt de suports de l'esquerra.

Però, s'emetin o no aquests debats, tinc molt clar que els oients ja tenen clara la seva opció. Si realment el vot vingués condicionat pel discurs dels dies de la campanya, notaríem unes vibracions estranyes i moltes ganes d'anar a votar. La gent està molt cansada, i no es creu a ningú, i això fa que ni es valori els pocs drets recuperats, ni es temi per la possible pèrdua d'aquests si hi ha un canvi de govern.

Potser la gent no pensa que calgui empitjorar-ho tot perquè després es comencin a arreglar les coses, però inconscientment sí que hi ha com una tendència a deixar que tot es vagi deteriorant, amb la confiança que ja sortirà algú que ens ho arreglarà.

Continuo pensant que el poble vota correctament, i que en tot cas són els polítics els que no són capaços d'entusiasmar la gent, i fer-los veure el molt que poden perdre. Tampoc els han donat tot allò que esperaven d'ells. I és aquí on el populisme, que practica sobretot l'extrema dreta, triomfa.

Aznar no demanarà mai perdó! // Ja no estem excomunicats!

A diferència de l'exprimer ministre Tony Blair, José M. Aznar mai no demanarà perdó per haver donat suport a la invasió a l'Iraq. Aznar és massa orgullós i cregut, i no se li acudiria mai donar armes als adversaris reconeixent que en alguna cosa s'ha equivocat. Aquest és el gran problema dels nostres polítics. Són massa savis i no accepten que són humans i cometen errors. 

Ho podem dir d'Aznar, però és totalment traslladable a Rajoy, Zapatero o Felipe Gonzàlez, per posar exemples espanyols. Els polítics catalans també s'han equivocat, i molt, però tinc la impressió que no s'han discutit mai amb ningú per defensar la seva infal·libilitat. Pot ser que la memòria em falli.

I és cert que en el moment que acceptes que t'has equivocat, es posa en marxa tota una maquinària per desqualificar-te. És allò de l'arbre caigut que tothom en fa estelles. Per una banda tenim el que es defensa tancant-se i no acceptant l'error i per l'altra qui espera trobar les escletxes que deixin en evidència el primer.

_______________

Els divorciats tornats a casar ja poden començar a buscar bisbats misericordiosos que els acullin. El sínode de la família s'ha tancat amb una declaració ambigua que dóna la potestat als bisbes perquè decideixin si els divorciats que s'han tornat a casar poden rebre la comunió o bé han de continuar empestats. Aquesta és una demostració evident que la caritat cristiana continua essent una utopia, si més no dins de la jerarquia eclesiàstica. 

Volen que els gais també estiguin contents perquè es demana que se'ls respecti. La veritat és que s'han quedat molt curts i això és una altra evidència de l'anquilosament de l'Església que viu relegada al passat, sense adonar-se de la realitat del món. Algú podia esperar més bons resultats de la trobada, però són massa anys d'anar a remolc com per pensar que en tres setmanes es pot canviar la història. Caldrà confiar en la força del Papa Francesc, per enfrontar-se a la resistència d'una bona part dels cardenals a posar-se al dia sense que això vulgui dir necessàriament renunciar a l'esperit de l'Evangeli, més aviat el contrari. El que es demana des de la base de l'Església és precisament l'aprofundir en les paraules i l'exemple de Jesús.