L'alliberament dels presos polítics a canvi de què?

Dels comentaris a les xarxes socials avui destacaria dos temes, un d'ells és una novetat, o si més no jo no ho havia llegit abans, i l'altre es va repetint des de fa temps. El nou són unes declaracions de la tenista de Begur, Paula Badosa, que sembla ser que ha dit que el català no era una llengua. Jo no he llegit les seves declaracions, sinó la crítica que se li ha fet per aquestes paraules. Entenc que és cert que ho ha dit, i em sembla un error com sempre que algú parla de coses sense tenir-ne coneixement especialitzat, simplement declarant allò que li ve de gust. 

Les declaracions sempre creen polèmiques tinguin o no raó els seus autors, però quan no hi ha una base per afirmar allò que es diu, encara més. Desconec els motius de la tenista per afirmar que el català no és una llengua, i no seré jo qui li rebatré les seves afirmacions. Simplement li diria que parli de tenis, que sembla ser que ho fa molt bé, i deixi els temes que no són la seva especialitat, això em sembla, per a qui en té coneixement. En defensa seva diré que potser l'entrevistador o entrevistadora l'ha posat entre l'espasa i la paret i no ha dit el que realment volia dir.

Quant a la notícia que es repeteix dia rere dia és l'acusació que es fa a ERC d'haver pactat l'alliberament dels seus presos polítics a canvi de rebaixar les seves ànsies independentistes. S'hauria fet perdonar perquè el president espanyol indultés els presoners. A canvi ERC es comportaria i no insistiria amb el procés independentista.

No hi ha dubte que aquestes afirmacions tenen el suport dels seus adversaris polítics, la gent de JuntsXCat, que es mantenen ferms en la defensa de la unilateralitat, encara que no ens expliquen com ho volen encarar per no tornar a fracassar.

Treballar l'indult dels presos polítics és totalment legítim, sempre i quan s'expliqui bé a canvi de què, i no s'amagui la veritat. Seria penós que ens estiguessin enganyant i això és el que tem molta gent, degut a la manca de confiança vers els polítics. Estem una mica escarmentats i ja no ens fiem d'ells. Seria bo, doncs, que ERC expliqués bé què va pactar amb el president del govern espanyol, si és que hi va haver cap pacte, i què pensen fer sobre l'encaix de Catalunya a Espanya. Més que tot perquè qui dubti a qui ha de donar suport, sàpiga a què atendre's i pugui decidir amb coneixement de causa.

Avui llegim el futur amb pessimisme

Darrerament Marta Rovira sembla estar molt activa i s'atreveix a donar consells a altres polítics, com és avui a la presidenta del Parlament català, la senyora Laura Borràs. ERC ha criticat més o menys obertament l'actitud dels dirigents de JxCatalunya que varen marxar a l'exili, però no ha dit mai res de persones com la Marta Rovira, que també ho va fer. D'això se'n poden treure moltes conclusions, però la primera que em ve al cap és el sectarisme que practiquen la gent dels partits polítics.

Penso que la Marta Rovira hauria de no ser tan explícita parlant dels altres i reflexionar bé si el paper que juga la seva gent, la del seu partit polític, és el més idoni i el que millor funciona per servir el país a qui diuen representar. Tots ens equivoquem, i quan prenem decisions estem subjectes a crítiques. És per això que sempre és millor ser caut i no dir dels altres allò que poden dir de tu mateixa.

El final dels exiliats és tota una incògnita. Si els presos polítics varen aconseguir l'indult, que encara té el seu marge de dubte i resolució definitiva, no està tan clar què pot passar amb els polítics que es varen exiliar i que, per això, no van ser jutjats ni condemnats. De fet la condemna ja l'estan patint, que no és res més que no poder tornar al país sense l'amenaça de ser empresonats.

L'únic pas que en pro dels independentistes catalans ha fet el president socialista Pedro Sánchez ha estat l'indult, i no s'espera que vagi més enllà. La seva continuïtat al capdavant del govern espanyol té els dies comptats, com a molt fins a les properes eleccions generals, que tot fa pensar, a hores d'ara, que no podrà guanyar, sinó que la victòria caurà en mans de la dreta del PP i Vox.

El futur d'Espanya és molt negre, i el de Catalunya encara més. Si llegies l'article que avui publica el diari ARA, que signa Pablo Iglesias, se't posen els pèls de punta i d'alguna manera comences a tremolar. Tan malament ens aniran les coses? Si en el temps que falta fins que es convoquin les eleccions generals no som capaços de canviar les coses, el nostre futur no és gens esperançador, i els defensors dels drets més elementals, podem començar a dubtar de quin serà el nostre futur. Un greu repte per als nostres joves que tenen molts anys per córrer. 

L'odi de Ciutadans els destrueix les entranyes

En política acostuma a ser difícil ser optimista, sobretot si pretens que la democràcia sigui una realitat en un país amb una transició enganyosa, on els tics dictatorials s'han mantingut en massa institucions, sobretot la policial i la judicial. Quan llegeixes estadístiques voldries veure com la lleialtat, la coherència, la transparència, són motius suficients com per ocupar els primers llocs de les preferències de la ciutadania, però no sempre és així.

Espanya no s'està comportant tan diferent de la resta del món occidental, on cada vegada la democràcia està més en perill, per l'allau de populisme que impregna la política dels diferents països, que sembla que, sense remei, se'ls acosta un període difícil i amb poca justícia social.

Quan entres en el detall, a vegades tens alguna sorpresa agradable, que no pot enlluernar-te gaire, per no oblidar-te de quina és la realitat global. Avui, per exemple, podíem llegir que segons les dades estadístiques del CIS, el futur de Ciutadans és molt magre, i els pot portar a la desaparició.

Un partit que va néixer i ha viscut només a partir de l'odi, no pot aspirar a res més que acabar enfonsant-se. Això ha estat més lent del que seria desitjable, però la situació del país els ha permès viure tots aquests anys, degradant la política i la societat catalana i també espanyola. El seu odi, sobretot dirigit al fet català, no els ha deixat viure. Han fet mans i mànigues per desestabilitzar la política, i ho han aconseguit fins força enllà. Massa, per a la salut del nostre país.

Si es confirma la desaparició de Ciutadans, serà una bona notícia, encara que no podem deixar de pensar que els seus partidaris es buscaran els llocs i la forma de continuar atacant la política catalana. Quan veus la seva reacció a decisions com la d'avui del Tribunal Suprem sobre el rebuig als recursos contraris als indults als presos polítics, t'adones de qui són, i de com els sorprèn que un tribunal de justícia, que acostuma a afavorir ben poc els drets democràtics de Catalunya, pugui arribar a prendre una decisió contrària als seus anhels.

Celebrem que Ciutadans pugui desaparèixer, i concentrem-nos en trobar la manera que partits polítics com Vox, no tinguin el relleu que avui tenen a Catalunya i Espanya.

Poca simpatia de la resta d’Espanya

Més de la meitat dels espanyols està en contra dels indults als presos polítics catalans, segons un sondeig. De fet a mi em sorprèn que no siguin més ja que la manipulació de la informació que ha rebut la població espanyola no pot produir res més que rebuig a una decisió com la que va prendre el govern de Pedro Sánchez.

Si dia rere dia reps informació que et parla de la dolenteria dels catalans, que només pensem en nosaltres mateixos, que tot ho trobem malament i que odiem la resta d'espanyols, no és estrany que puguin pensar que no ens mereixem el perdó, sinó el càstig etern. La llàstima és que no ens deixin marxar, ens desterrin i no vulguin saber res de nosaltres. Què ho fa?

És el poder, la dominació la colonització i el treure'n el màxim de profit dels rendiments que puguin obtenir del funcionament de l'economia catalana. No hi ha dubte que si fóssim pobres no passaria el mateix, però la riquesa és perseguida.

Nosaltres tampoc no ho hem sabut explicar. A vegades ens comportem una mica repel·lents i és normal que entre la informació que reben, sempre interessada, i el que puguem manifestar nosaltres, ajudi a tenir poca simpatia i a desitjar-nos el pitjor.

La solució passaria per trobar seriosament l'encaix i això només pot estar a mans dels polítics que dirigeixen la nació i la seva capacitat per objectivar la situació i ser honest en els plantejaments. Els interessos partidistes no ajuden, i això fa que el catalanisme sigui moneda de canvi en els enfrontaments entre els partits polítics que s'alternen en el govern.

Avui llegia que el govern català està d'alguna manera ajornant les passes per tornar a insistir en la independència, motivat pels fons europeus i també deien, per l'interès en organitzar l'olimpíada d'hivern, que necessitarà l'ajut del govern espanyol. M'imagino que això no agradarà a alguns, que voldrien reprendre el camí cap a la independència per oblidar-nos de la pressió que patim de l'Estat espanyol.

Trobada dels presidents per Sant Pere

A la trobada d'avui entre els dos presidents es podrà veure la seva capacitat de diàleg sabent que pensen molt diferent i que l'objectiu final d'ambdós és totalment diferent. Tot això passarà coincidint amb la petició del Tribunal de Comptes als més de quaranta encausats per malbaratament de diners públics, a través de l'oficina d'exteriors catalana.

No podem ser gaire optimistes veient com es fan les coses des d'Espanya. Pedro Sánchez tampoc no ho té fàcil, perquè ell té tota la dreta i part del socialisme espanyol que no accepta les concessions als dirigents polítics catalans, però davant dels grans reptes és quan es demostra l'aptitud i lideratge dels polítics.

Avui no es desencallarà res, és un primer contacte després de l'indult als presos polítics, però s'ha de veure si hi ha possibilitats d'entesa o simplement de poder continuar dialogant, o bé si ja es veu que no hi ha res a fer. El país necessita avançar i hi ha aspectes econòmics que són molt importants, però no ens podem oblidar de la repressió política i econòmica que encara continua i que s'ha de resoldre políticament.

Pedro Sánchez sap que si no hi ha possibilitat de diàleg amb Catalunya, els seus indults no hauran servit de res de bo, i més aviat l'hauran compromès per a un futur. Necessita el diàleg, però no pot claudicar i per tant li caldrà anar aguantant el tipus i no fer enfadar més del compte el president català. Pere Aragonès no pot marxar de la Moncloa amb les butxaques buides. Necessita alguna promesa per presentar als seus socis de govern, encara que només sigui per dir que les converses continuaran.

La conclusió és clara. Avui no hi haurà cap decisió que animi o contradigui ningú. Serà un començar a parlar de com s'han d'encarar les coses, i com a mínim donar temps a més trobades, i qui dia passa any empeny.

Els presos polítics han abandonat la presó

Avui els nostres presos polítics han sortit en llibertat després de l'indult aprovat pel Consell de Ministres espanyol, però això no vol dir que se'ls hi hagi acabat els problemes. La pressió hi continuarà essent, i la revenja de l'Estat anirà trobant camins per fer-los la vida impossible.

Puc entendre que el president del govern espanyol no acabi d'entendre les paraules dels presos polítics acabat de sortir de la presó, perquè el problema és que no ens acaba d'entendre. No veu que la voluntat d'una part important de catalans és poder decidir el nostre futur, i això passa per la convocatòria d'un referèndum legal i autoritzat. Que no es pensi que tot això ha estat obra d'un rampell d'uns quants. Que no ens tracti com a desagraïts, després de la seva acció. El poble català vol amnistia i dialogar políticament el futur del nostre poble.

Avui també hem llegit la resposta del Consell General de Poder Judicial a l'aprovació de l'informe del Consell d'Europa sobre el tracte als independentistes catalans. No podia ser altra cosa que mantenir l'orgull espanyol de ser diferents. No ens entenen! No entenen que l'Estat espanyol encara viu del franquisme i que no ha acabat de fer el tomb democràtic que s'esperava.

Avui tenim les presons sense els nou empresonats injustament, però continuem tenint persones a l'exili, i alts càrrecs polítics condemnats o a punt de ser sentenciats per la seva participació en el procés català. És precisament per això que no podem acceptar la situació ni admetre que es pot passar pàgina. Cal l'amnistia i oblidar el desencert de l'Estat en castigar la iniciativa política de convocar el referèndum. 

Tal com ja deia ahir, el camí a la llibertat serà llarg, i caldrà moltes més resolucions que acostin el posicionament d'uns i altres, deixant que sigui el diàleg el que imperi, i no les sentències d'uns jutges parcials i nostàlgics d'un règim predemocràtic.

El camí a la llibertat serà llarg

Tenen raó els que diuen que falta negociació política per a resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. La mesura aprovada avui pel Consell de Ministres és un pas discutible, però un pas cap a la solució d'aquest conflicte, però no es pot quedar en això. 

No sabrem mai si la decisió de Pedro Sánchez de concedir els indults és voluntària o bé si s'hi ha vist obligat, i més ara que el Consell d'Europa ha estat molt clar amb l'aprovació de l'informe on qüestiona el respecte dels drets humans a l'Estat.

S'ha de ser molt cec i mal intencionat no veure que la sentència del Tribunal Suprem no era més que una revenja per tot el procés iniciat a Catalunya, amb la convocatòria del referèndum del dia 1 d'octubre de 2017. Això no treu que no es fessin malament moltes coses des del govern de Catalunya, però una cosa no treu l'altra. 

La manifestació liderada per l'ANC i Òmnium Cultural, per la qual varen ser condemnats els seus presidents, Sánchez i Cuixart, no havia de comportar de cap de les maneres les penes que el Tribunal Suprem va dictar. Només es poden entendre per un sentiment d'orgull ferit de nostàlgics del franquisme.

No serà fàcil que l'Estat espanyol reconegui els seus errors i el biaix dels tribunals de justícia, i caldrà molts informes i sentències europees perquè es normalitzi la situació i es restitueixin els drets robats als presos polítics i exiliats, i a tots els alts càrrecs que venen sent pressionats per sentències condemnatòries arran del procés.

El camí a la llibertat serà llarg i hem de demanar al nostre govern que sigui digne representant del poble que l'ha escollit i deixi de donar pals de cec. Cal que el nostre país recuperi el lideratge social i polític que el caracteritzava, i sobretot l'econòmic, tan malmès per les circumstàncies. Hem d'aconseguir que l'obcecació del PP tingui els seus fruits en el fracàs del seu gir cap a la ultradreta de la mà de Vox.

Bisbes i empresaris donen l'esquena al PP

Pocs ens hauríem imaginat que un dirigent del PP arribaria a carregar-se la Conferència Episcopal o una entitat empresarial espanyola, sempre de la seva mà contra tot allò que fes falta, i encara més contra l'independentisme i els catalans en general. No s'havia vist mai i no es podia preveure. És molt fort i crec que convé parlar-ne.

El PP es queda sol al costat de fenòmens com Vox, atacant el govern del PSOE perquè vol indultar els presos polítics. Al PP no els cap al cap la possibilitat de cedir per aconseguir controlar l'economia i la societat en general. La postura de la dreta espanyola, sempre rancorosa, és de ciment armat i orgull patriòtic. No es concep el perdó ni cedir uns metres, encara que això els pugui portar a la glòria.

La dreta està massa acostumada que tothom els vagi a favor, amb un Poder judicial sempre a punt per castigar qualsevol intent de posar en perill la unitat d'Espanya, i fins ara ho ha aconseguit. Ara Casado es queixa de la societat civil i diu que són ells els representants del poble els que tenen la raó de la seva part i que no hi ha institució civil que valgui per posar en qüestió el que ells defensen.

Per primera vegada el PP es troba sol i ha de defensar una postura que afavoreix els presos polítics, encara que no sigui el que realment es voldria, però sí que un pas de cara a normalitzar la situació. Un primer pas. Aquesta derrota del PP els hauria de fer reflexionar i considerar la possibilitat d'esdevenir una dreta civilitzada com a la resta de la Unió Europea, i deixar de representar la ultradreta. El president Sánchez ho ha d'aprofitar i ho farà, i és per això que organitza tot un circuit d'actes preparatoris a l'indult, que ha fet que anés guanyant adeptes, tant a dins com fora del propi partit, arribant a les institucions que fins ara s'han mostrat més hostils al discurs socialista.

Els jutges espanyols tenen por d'Europa

Tres associacions de jutges espanyoles demanen al president del govern que aturi un informe del Consell d'Europa que posa en dubte l'objectivitat de la justícia espanyola. Diuen que es pretén equiparar el nivell democràtic d'Espanya amb el de Turquia, la qual cosa, segons ells, és un desprestigi que no ens podem permetre.

Fa molt temps que molts catalans posem en dubte l'objectivitat de la justícia a l'Estat espanyol, i ara sembla que Europa se n'ha adonat i ho vol declarar. Fa massa temps que aguantem sentències que no són justes, sinó que simplement es tracta d'actes venjatius per uns fets que no varen agradar. Perquè els catalans vàrem tenir l'atreviment de votar democràticament en un referèndum, malgrat tots els impediments polítics, judicials i policials que l'Estat espanyol va posar en pràctica.

La repressió de la justícia espanyola ha continuat i són moltes les persones encausades, no només els presos polítics i els exiliats. Ara també el Tribunal de Comptes està ofegant a polítics i alts càrrecs catalans, amb l'excusa de la difusió del procés català.

Desconec la capacitat del president espanyol per aturar aquest informe del Consell d'Europa, però en tot cas no li faria gaire favor la seva col·laboració per amagar una realitat que és palpable, i que de moment afecta directament als independentistes, però que a la llarga té efectes contra el progressisme i els moviments d'esquerres d'aquest país. El franquisme està molt arrelat dins el Poder Judicial, i per això no és estrany que considerin l'enaltiment del franquisme com a llibertat d'expressió. 

Els unionistes fracassen a Barcelona

El fracàs de la convocatòria de l'unionisme ahir a Barcelona, en contra dels indults, és una demostració de quina és la realitat a Catalunya en relació al que passa a la resta d'Espanya. No és que siguem tan diferents, però sí que s'ha de tenir en compte que la informació que arriba a la resta d'Espanya no és la mateixa que tenim aquí nosaltres.

La premsa condiciona molt l'opinió de la gent, i a part que és lògic que la implicació dels catalans en una cosa que ens afecta directament i molt de prop, sigui diferent a la resta d'Espanya, aquests estan rebent una informació interessada i se'ls amaga molta realitat.

És important destacar que la manifestació de Madrid que tindrà lloc demà diumenge, agafa l'excusa dels indults per sortir contra el govern de Zapatero. És una demostració de força per contrarestar el que varen dir les urnes que van donar majoria al PSOE, que va ser capaç de recollir els vots dels grups petits per sumar majoria al Congrés de Diputats.

El posicionament del PSOE també és polític i d'interès electoral. Sigui perquè necessita els vots d'ERC, o perquè veu a venir que Europa pot clavar una bufetada als tribunals de justícia espanyols, Sánchez, i també els barons a contracor, s'ha posicionat de manera diferent a com ho havia anat fent abans, i busca amb l'indult dissimular una mica la situació dels presos polítics i el procés català.

No us penseu que això passarà sempre, i arribarà el dia que haurem de recordar tot el que està dient ara, per exemple el PSC, a favor de l'indult. Els socialistes catalans i espanyols són especialistes en canviar de discurs segons els convé, i per tant de poc fiar. Ara toca això, més endavant serà una altra cosa. Iceta ens hi va ben acostumar, i sembla ser que Illa va pel mateix camí.

La taula del diàleg abans o després de l'estiu

Una de les discussions entre ERC i JxCat a l'hora de fer el pacte de govern, ha estat la seva fe en la taula de diàleg amb l'Estat. Els primers consideren que és important reprendre les negociacions mentre que JxCat considera que és una pèrdua de temps perquè el govern de Madrid no hi creu ni vol anar més enllà de com s'interpreta la Constitució espanyola.

Si una cosa ens han venut darrerament és la voluntat de tornar-se a asseure en aquesta taula i fer-ho abans de les vacances d'estiu, per allò de no allargar-ho massa i que no s'acabi concretant. El president Aragonès ha demanat que sigui una realitat abans de l'estiu, però sembla ser que el govern de l'Estat no té tanta pressa i no ho veuria malament esperar uns mesos més i entretant solucionar temes puntuals.

L'experiència que tenim en la manera de fer del president espanyol és d'enganyar els altres de manera continuada. Fer grans discursos que no diuen res, moltes promeses ambigües que no s'acaben complint i qui dia passa any empeny. Pedro Sánchez és de llarg qui més ha incomplert les promeses fetes, i malgrat això aconsegueix tirar endavant. D'això es queixaven des de JxCat quan criticaven ERC per la seva innocència i bona fe.

No sé què acabarà passant amb la taula de diàleg, ni amb l'indult als presos polítics o amb la modificació de la llei de sedició. Pot molt ben ser que no acabi en res més enllà d'endarrerir qualsevol actuació des de Catalunya. Per aconseguir refredar la pressió que les bases dels partits independentistes fan als seus líders. Aquesta tàctica ha funcionat i el govern de l'Estat n'és plenament conscient. 

El Tribunal Suprem rebutja l'indult

Com era de suposar, el Tribunal Suprem ha rebutjat l'indult als presos polítics per manca de penediment. No podia ser d'una altra manera i és bo observar la reacció dels diferents partits polítics per conèixer millor quina és la realitat d'Espanya i què se'n pot esperar.

La resposta del Tribunal Suprem deixa en mans del president del govern la decisió sobre l'indult i les reaccions de l'oposició no s'han fet esperar, amenaçant de presentar un recurs al Suprem si Pedro Sánchez tirava endavant amb l'indult.

Arrimadas, a qui se l'ha acusat d'acostar-se a Sánchez i d'aquí tots els mals del partit polític, ja ha deixat clar que se'n separa i que no hi negociarà res més a partir d'ara. Com C's, el PP i Vox, ja han manifestat que presentaran recurs al Tribunal Suprem per evitar una decisió que posa en perill la unitat d'Espanya.

Pedro Sánchez ha vingut avançant la possibilitat de l'indult pensant en la necessitat de posar fi a la venjança i trobar la millor manera de dialogar per aconseguir l'encaix de Catalunya a Espanya. No sabem, però si és seriós o, com ens té acostumats, és una estratègia per després dir que ha fet tot el possible per buscar la solució, però que no l'han deixat.

Haurem de valorar també quina és la reacció dels partits independentistes, que s'han manifestat des del primer dia a favor de l'amnistia, com a solució primera a tot el procés, però que no veurien malament l'indult com a primer pas.

Tot això el dia que s'ha conegut més detalls del pacte entre ERC i JxCat, que ens han vingut a dir que es va fer d'amagat del president Puigdemont, el qual està molt enfadat i pensant com hi reacciona. Avui prenien possessió dels càrrecs els nous consellers i conselleres, però el mar no està tranquil. Ho seguirem!

Meritxell Serret ha tornat

La notícia d'avui és el retorn de l'exconsellera Meritxell Serret, que es trobava a l'exili a Brussel·les, i que avui s'ha presentat davant el Tribunal Suprem. L'exconsellera, a diferència dels altres líders independentistes, no tenia cap euroordre en contra i està acusada de malversació i desobediència, i tot fa pensar que només serà condemnada per desobediència. Després de la presentació al Tribunal Suprem, ha sortit lliure amb l'obligació d'estar localitzable i haurà d'acudir davant del jutge Llarena a primers d'abril.

La tornada de l'exconsellera ha sorprès a tothom, ja que ho portava molt amagat. M'imagino que la situació en què es trobava, a diferència dels altres exiliats, ha fet creure convenient la tornada al país, ja que una condemna per desobediència no l'ha de portar a la presó, sinó simplement ser inhabilitada per desenvolupar càrrecs públics durant un temps.

L'altre dia, escoltant una tertúlia televisiva, sentia com comentaven que molt probablement el futur dels exiliats serà el de no poder tornar mai més al país, a no ser que decideixin afrontar el judici, amb el resultat que tots coneixem a través dels actuals presos polítics. És dur.

Els passos per a l'indult o l'amnistia estan encallats, i els nous canvis polítics d'aquests dies fan pensar que encara s'allargaran més en el temps. La possibitat que ERC perdi protagonisme en benefici de C's, o les possibles eleccions generals a la tardor d'aquest mateix any, buscant una pujada de vots socialistes en detriment de Podemos, poden comportar una aturada a les expectatives que s'havien creat.

Amenaça o entreteniment?

Després que el govern de Madrid celebrés l'aixecament de la immunitat dels eurodiputats independentistes catalans, i que, sobretot, s'anul·lés el tercer grau als presos polítics, el líder d'ERC a la capital d'Espanya, Gabriel Rufián, ha deixat entreveure la possibilitat que el partit deixi de donar suport al PSOE. És això una amenaça o forma part de l'entreteniment d'ERC per fer veure que pinten alguna cosa a Madrid?

M'imagino que aquesta serà una pràctica recorrent mentre duri la legislatura, perquè el que és clar és que el PSOE no canviarà d'actitud, i si cal es buscarà un altre soci, encara que sigui Vox, com ja hem pogut comprovar-ho. No tenen pas manies!

ERC necessita sentir-se necessària per a la governabilitat d'Espanya, i haurà de jugar amb aquest dilema sobre pressionar o deixar de fer-ho en funció de les circumstàncies. Avui estava cantat el que passaria, i per tant no crec que els hagi vingut de nou, però ERC també ha de donar la cara davant l'electorat que esper d'ells un posicionament més clar sobre la independència i l'autodeterminació.

Els dirigents d'ERC han estat molt clars a l'hora de marcar diferències amb el PSC, però no passa el mateix amb el PSOE. Sempre han defensat que l'aprovació dels pressupostos va ser en benefici propi, per deixar enrere els pressupostos del PP, però hi ha hagut la voluntat de sentir-se útils i, a poder ser, imprescindibles perquè el PSOE continuï governant. Veurem en què acaba tot plegat. 

Una democràcia gens consolidada

No sé què més ha de passar perquè Europa obri els ulls i s'adoni quin tipus de democràcia és l'Estat espanyol. Llegia que el govern de Madrid està preocupat per la mala imatge que dona l'empresonament de Pablo Hasél. I què es pensaven? Que li expliquin a la vicepresidenta Carmen Calvo això de la democràcia consolidada. No s'ho creu ningú.

Amb pocs dies s'ha acumulat tres casos flagrants que demostren el tipus de país que som. Els presos polítics i exiliats, l'acte de Madrid d'aquest diumenge d'exaltació del feixisme i l'empresonament del músic lleidatà. Tres exemples, però no els únics. I em vindran més, quan el Tribunal Constitucional es digni a desencallar tot allò que no deixa que vagi a Europa.

Poc m'hauria imaginat que després de l'experiència dels anys d'universitari lluitant contra el franquisme, els meus fills poguessin arribar a veure manifestacions reclamant llibertat d'expressió. Semblava una etapa superada, però no!

He dit moltes vegades que tenim la sort d'estar situats a Europa, perquè en una altra posició ho viuríem molt malament. Malgrat ens puguem queixar que Europa no es fa prou cas, hem d'acceptar que una resistència a situacions pitjors sí que la fa. Sigui per vergonya, s'està combatent la inèrcia retrògrada dels poders de l'Estat. Un Estat dominat per unes forces militars i judicials que no han fet la transició, sinó que continuen ancorades en les idees del franquisme i l'autoritarisme. Continuarem lluitant, si pot ser units.

Passar pàgina, però com?

M'ha agradat llegir l'article de Joaquim Coello a l'ARA, "Passar pàgina". M'ha agradat perquè hi estic totalment d'acord i hi pensava quan sentia l'exministre Illa manifestant la seva voluntat de passar pàgina i només mirar el futur. La pregunta que se li ha de fer al candidat socialista és què entén per passar pàgina? Perquè sembla ser que la cosa no va per aquí.

Es podria passar pàgina si no s'arrossegués res del passat i es fes foc nou, però què passarà amb els presos polítics i els exiliats? I amb totes les persones que estan pendents de judici? Passar pàgina, per a l'exministre vol dir renunciar a la voluntat de la majoria que es va manifestar l'1 d'octubre de 2017, renunciar a l'autodeterminació, però assumir totes les conseqüències, i això no té sentit. Així és molt fàcil de resoldre les coses que t'interessen.

No!, no es pot passar pàgina mentre continuï la revenja i el càstig de l'aparell de l'Estat contra els independentistes. No es pot passar pàgina sense resoldre els problemes reals de Catalunya, un dels quals és decidir el nostre futur. La posició i les paraules de Salvador Illa són absurdes i no s'aguanten. Entenc que li fa molta gràcia poder governar, però no té capacitat de pactar amb suficient forces polítiques per sumar una majoria efectiva al Parlament. 

Avui mateix hem vist com la Fiscalia, que depèn del govern de l'Estat, en mans del PSOE, presentava recurs contra el tercer grau dels presos polítics. Aquesta és la manera de passar pàgina? No!, no hi pot haver un govern dels socialistes si es manté la posició de l'Estat espanyol contra Catalunya, contra una majoria de catalans. Això ens porta a defensar un govern independentista, malgrat la trista experiència d'aquests darrers mesos. Hem de confiar que ho faran millor, encara que ens costi de creure-hi, però l'alternativa no és viable. L'Estat no vol realment passar pàgina, i per tant el millor que pot fer el candidat Illa és reflexionar i procurar convèncer els seus socis de Madrid que canviïn d'estil.

L'atac d'ira de Borrell

Com ja ens té acostumats el senyor Borrell, després de fer el ridícul a Rússia i que uns quants diputats li demanessin la dimissió per com havia gestionat la visita, ara s'ha enfadat i vol venjança. Amenaça Rússia amb dures represàlies i sancions. Que tremolin!

El seu orgull no pot suportar que ningú es burli d'ell i el deixi en ridícul. És massa bo com per caure en descrèdit davant de tothom. Ell ho ha fet bé i són els altres els dolents. Aquest és el preu que es paga per permetre que personatges com el senyor Borrell arribin a ocupar càrrecs d'alta responsabilitat a nivell europeu.

A nosaltres ens va deixar tranquils quan va marxar a Brussel·les, i ja ens està bé que el tinguin entretingut. No volem pas que ens el retornin. A més s'ha hagut d'empassar la bufetada dels presos polítics catalans, que tant mal li ha fet sempre i que tant d'odi li ha desencadenat.

Anava molt decidit a alliçonar els russos pel que havien fet a l'opositor que havien intentat matar enverinant-lo, i que ara tenen a la garjola, però no s'imaginava que li sortirien justament amb els presos polítics que, es cregui el que vulgui, li posa el dubte al cos.

De totes maneres, que no pateixi. Els representants de la Unió Europea el salvaran. No els interessa provocar cap crisi interna i el defensaran. Només haurà estat una mala estona que li hauran fet passar, però suficient com perquè s'enrabiï i vulgui ara descarregar tota la mala llet contra els malvats russos. Estarem amatents al serial!

Campanya electoral amb els presos polítics

La broma fàcil és dir que no cal organitzar votacions quan qui decideix és el Poder judicial. El problema és que és més seriós del que podria semblar. Hem començat una campanya electoral que ha decidit el TSJC, al marge de la majoria de partits polítics, que són els que de veritat ens representen.

I l'hem començat amb els presos polítics participant-hi gràcies al tercer grau declarat per la Generalitat. Ja cal que ho aprofitin perquè no sé quant trigaran els jutges a revocar-ho. Està clar que la seva obsessió és trepitjar els catalans independentistes, sigui quina sigui la seva actuació. Per al Poder judicial res que vingui de l'executiu català té valor, i després parlen de separació de poders... haurien de parlar d'aniquilació de poders, si més no l'executiu català i ben adormit tenen el legislatiu espanyol.

És d'agrair el detall de la candidata de la CUP d'anar a saludar Junqueras, en el seu míting de campanya a Badalona. De ben segur que les dues formacions a qui representen se les tindran, però el gest és important i el suport a una situació injusta també.

Per cert, no sé si només m'ha passat a mi, però he intentat sol·licitar el vot per correu i no ho he aconseguit. He demanat ajut a Correus, però... suposo que és demanar massa que et responguin a temps. Els tràmits administratius són molt complicats, no pas per les dificultats tècniques, sinó per la resposta humana que tenim, i a tot això s'hi ha de sumar l'atac informàtic que va patir l'Ajuntament de la vila, perquè encara es compliqui una mica més.

No seguiré la campanya, més enllà del que m'arribi per distracció. Per una banda ha estat bé que el TSJC se n'hagi sortit amb la seva de no ajornar les eleccions, perquè d'aquesta manera acabarem abans. Farts estem de polítics, eleccions i inútils!

Mil dies a l'exili

El cas d'Adrià Carrasco, a qui se li ha arxivat la causa després de mil dies a l'exili, et fa pensar que alguna cosa no funciona bé. M'imagino que és possible acusar a algú i que al final resulti innocent, però quan això és la tònica dominant i, sobretot, quan les acusacions són tan greus, de terrorisme, arribes fàcilment a la conclusió que no s'està obrant correctament. Que es tracta simplement de represàlies per escarmentar la gent sense fer un bon ús de la Justícia.

Celebro que el noi hagi pogut tornar a casa amb la causa arxivada, però crec que seria bo que s'expliqués per què ha passat. Sembla ser que el jutjat ordinari, on ha arribat el cas, no hi ha vist delicte. Probablement és una mica com el cas de la Tamaro Carrasco que la jutgessa crec que va fins i tot renyar la Guàrdia Civil perquè ho havien basat tot en un comentari de whatsapp.

No es pot anar acusant de terrorisme a la lleugera, perquè la cosa és molt greu. T'adones que el que es busca és acusar d'una cosa molt greu per poder retenir la persona el màxim de temps possible i llavors, quan queden lliures... no passa res!

He llegit qui ha criticat els jutges belgues per entrar massa a fons a l'hora de valorar si s'extradeix o no a una persona perseguida per la justícia espanyola, però veient aquests casos, potser s'ha d'entendre que hi tenen motius. Si els jutges europeus s'adonen com les gasten els jutges espanyols, potser és per això que no permeten les extradicions. 

Sigui com sigui, celebrem el retorn de l'Adrià, però condemnem la lleugeresa amb què actua la justícia espanyola a l'hora de fer les seves greus acusacions, que fins ara queden en no-res, tret dels presos polítics que han pagat els plats trencats.

Pocs canvis polítics a la vista

Comencem un nou any amb una vella reivindicació. Demanem l'alliberament dels presos polítics i una solució política a la situació de Catalunya i el seu encaix a Espanya. Entenc que els unionistes no ho veuen igual i es mantenen ferms en el càstig a l'atreviment dels polítics catalans. Entenc que Europa es mantingui tan prudent considerant que la raó s'ha de donar als estats, que són els que conformen la Unió Europea, però la situació política del nostre país no pot continuar igual, i encara menys quan les previsions dels resultats electorals del 14 de febrer no consideren la possibilitat de cap canvi important en l'equilibri de forces entre independentistes i unionistes.

Tot i l'esforç del PSC per trobar un líder que els catapulti a l'èxit electoral, no es preveu que els seus guanys vinguin de les forces independentistes, sinó més aviat de la pèrdua de pes de C's. L'opció Illa, amb tots els seus col·laboradors interns del PSC, com ja avançava fa un parell de dies, és una opció espanyolitzada del partit, que treu possibilitats a C's, però no als que defensen la independència i el dret a decidir.

La lluita electoral en què ens trobem és una lluita interna dins de cada opció, però tot fa pensar que l'equilibri final entre independentistes i unionistes es mantindrà, amb un lleuger avantatge per part de les forces independentistes, a l'espera de què passa amb la CUP, que és qui darrerament ha permès la majoria al Parlament.

Només es podria donar el cas d'una pèrdua de vots independentistes, fruit del desencís de molts votants, i de la lluita entre les diferents opcions partidistes, no només entre JxCat i ERC, sinó amb el concurs dels partits polítics que s'han creat amb la desfeta dels hereus convergents. Caldrà seguir molt de prop què passa fins al 14 de febrer, però molt ens temem que pocs canvis hi haurà. És per això que es fa més necessari que mai, un canvi en les relacions entre Catalunya i Espanya, que només és possible amb la fermesa del PSOE i l'actual direcció. No podem ser gaire optimistes, però és l'única cosa que tenim per poder-nos-hi agafar.