Els ocellaires que venen souvenirs

El gran problema del nostre país és que avui som pocs els que creiem en la justícia que s'imparteix, i això no és bo. Sense justícia tot esdevé un caos, però amb una aplicació de la justícia més que dubtosa tampoc no ho deixa clar. Els litigis s'han de solucionar, i en un món com el nostre n'hi ha molts per resoldre, i no sempre tenen una solució clara i evident.

Desconec el fons i els detalls de l'enfrontament que fa anys existeix entre els paradistes de la Rambla barcelonina i el seu ajuntament. Estic segur que hi ha molta cosa a dir, i que posicionar-te en un lloc o l'altre no és fàcil. Aquí rau la importància de la justícia i la necessitat de confiar-hi. És per això que començava dient que tenim un problema.

Els ocellaires, que ja no venen ocells, es neguen a abandonar les parades, que són la font d'ingressos per anar vivint. No ens referim, doncs, a una activitat lúdica, d'entreteniment, sinó a una activitat professional, que ens agradarà més o menys, que trobarem més o menys idònia, però que les persones que hi treballen, hi confien i en treuen els diners per viure. 

Personalment, haig de reconèixer que no m'agrada gens passejar per la Rambla i haver de sortejar aquests establiments, per no topar-hi, amb uns productes que no m'interessen, ni crec que siguin els més representatius de la ciutat i país, de cara els turistes. Però tampoc no m'agraden moltes de les botigues que es troben al seu voltant. I això no és només d'ara, sinó que fa molts anys que observem unes botigues amb uns productes que més aviat avergonyeixen. Però contra gustos no hi ha res escrit.

Crec que l'ajuntament té l'obligació d'ordenar la Rambla i intentar que llueixi una mica més que no pas ara. Ho ha de fer de manera que perjudiqui el mínim possible als comerciants afectats, però s'ha d'evitar la disbauxa actual, i probablement també caldria analitzar els tipus de productes. La regulació comercial és necessària a tots nivells, amb la repercussió que sigui legal i necessària en cada cas.

Davant la negativa dels comerciants a lliurar les claus de les parades, si és cert que estaven avisats i l'ajuntament actua d'acord amb la llei, és bo que es tingui en compte. Una altra cosa és mirar de quina manera es pot fer més lleu els efectes negatius que aquestes famílies patiran amb la sentència.

Monarquia o República

Llegint l'entrevista de VilaWeb a l'exdiputat de la Cup Julià de Jòdar he recuperat una idea que tenia fa un parell de dies arran de la notícia de la fugida del rei emèrit. En un moment de l'entrevista, Julià de Jòdar treu valor a la possible república espanyola, tenint en compte els partits polítics existents en aquests moments. I és cert.

Què podríem esperar d'una república amb partits polítics com el PP, el PSOE, Ciutadans i Vox? Potser, com també diu l'entrevistat, encara seria perjudicial per a Catalunya. El rei Felip VI va deixar molt clar què pensava dels catalans i de manera especial dels independentistes, però no podem menystenir l'actitud dels polítics del PP i PSOE, els dos grans partits espanyols.

Una cosa és defensar el model d'Estat que preferim, i l'altra esperar que les repercussions d'un o altre model siguin diferents per al nostre país. No confio gens en un president de la república, del PP o el PSOE, per posar un exemple. En què guanyaríem. Amb això no defenso la monarquia, que ens ve imposada i no tenim l'opció de votar-hi en contra. Simplement deixo constància que per a la realitat de Catalunya, un model o altre no són cap tipus de garantia. 

No sé si en la línia de Julià de Jòdar o una altra de semblant, sí que crec que primer de tot hem de tenir molt clar què volem per al nostre futur, com a país, i aconseguir un lideratge capaç d'entusiasmar-nos, crear riquesa, i engrescar-nos a formar entre tots el país del futur.

Podem defensar la república, com a model més democràtic, però no ens podem oblidar que tenim molta feina a fer perquè les nostres institucions siguin realment transparents i ens representin. Portem massa temps encallats i sense expectatives de veure la llum aviat. D'acord que el cop ha estat dur, però no podem continuar amb les mans al cap i dubtant de tot. Hem de recuperar les forces perdudes i aconseguir els canvis necessaris per avançar econòmicament, social i com a país que decideix el seu futur.

Pendents de les candidatures del 21D

A poques setmanes de la campanya electoral del 21 de desembre encara no sabem del tot quines seran les candidatures que s'hi presentaran i quins presidenciables tindrem. Avui la CUP decideix, en assemblea, què fa i amb qui ho fa. La societat civil recull signatures per presentar una llista unitària presidida per l'actual president legítim de Catalunya, mentre ERC ja té la seva llista a punt i el PDCAT està expectant per veure com acaba tot.

Els Comuns, que les seves bases han decidit trencar amb el PSC a l'alcaldia de Barcelona, han pactat una llista amb Podemos, col·locant en Xavier Domènech com a presidenciable.

Al bàndol dels defensors de l'article 155 hi tenim el PSC que està confeccionant una llista sense ideologia més enllà de defensar el nacionalisme espanyol, amb antics dirigents de la desapareguda UDC, i membres actius de la plataforma anticatalana Societat Civil Catalana, que organitza manifestacions contra el govern legítim de Catalunya, on sempre acaben amb actes vandàlics. 

També hi tenim C's, nascut per recentralitzar Espanya i fer desaparèixer les singularitats de les nacionalitats, sobretot la catalana, i el PP, el partit polític més corrupte de la democràcia occidental, amb un cap de llista que acostuma a fer campanya per netejar les ciutats i ara el país, amb uns tics totalment xenòfobs i racistes.

Aquest és el panorama que se'ns presenta i que haurem de decidir per on ens decantem. Una vegada resolts els dubtes de la CUP, PDECat i Llista Unitària, haurem de prendre partit i fer el possible perquè aquestes eleccions siguin les més participades i per tant, els guanyadors, els més representatius de tots.

Més catalans de dretes a la reserva

Qui havia estat militant del CDS d'Aldolfo Suárez i posteriorment membre de CDC, amb càrrecs, el senyor Antoni Fernández Teixidó, ha decidit trencar el seu darrer carnet, després del posicionament del nou Partit Demòcrata Català.

Sempre he pensat que Teixidó, malgrat els seus inicis polítics amb la Lliga Comunista, ha actuat de manera molt coherent i els canvis de partits polítics han tingut una explicació, que ara tampoc hi falta. Per la manera de ser del polític, amb la sortida del CDS no podia entrar en un partit de dreta extrema i tant centralista com el PP, i és per això que, malgrat algunes diferències, va decidir entrar a formar part de la militància de CDC, la dreta catalana, amb una voluntat nacionalista, això sí, però que tampoc li feia gaire nosa. Amb els esdeveniments dels últims anys, en què CDC s'ha posicionat més a favor de la independència, la seva continuïtat al partit perillava, i ha estat ara, amb la refundació de CDC, i el naixement del PDC, amb objectius clarament independentistes, que Teixidó no ha tingut cap més opció que sortir-ne.

I ara què? La dreta catalana està en standby i molt fraccionada. Tenim a la UDC i Demòcrates de Catalunya que no acaben de trobar la manera de llançar-se a la pista amb una garantia mínima de ser representatius, i a unes famílies orfes que no saben on aixoplugar-se. Són catalans de dretes que difícilment es poden trobar bé dins del PP català, bàsicament per la seva actitud centralista i gens a favor de la singularitat del nostre país, i molt més complicat encara seria pensar en l'opció de C's, que no saben ben bé què són, a excepció del seu anticatalanisme.

En els propers mesos, si no ens castiguen amb noves eleccions, haurem de seguir a prop com es configura la nova dreta catalana. Qui agafa el lideratge i com es fusionen les diferents opcions, si en són capaces. Ni PP ni C's podran exercir aquest paper, sinó que caldrà la concurrència de polítics que ara estan mig amagats, i que estan disposats a defensar la singularitat catalana des de posicions de dretes. Fernández Teixidó pot ser un d'ells?