La cultura de l'esforç

Arran de les proves de la Selectivitat que han tingut lloc aquests dies ha sorgit el tema de la cultura de l'esforç. Se'ns diu, des de fa temps, que cada vegada costa més que els alumnes i les persones en general entenguin que les coses no surten soles, que cal esforçar-se per aconseguir els objectius i que lluny de defallir, s'ha de lluitar per obtenir allò que t'has proposat.

Les generalitzacions no són mai bones, però podria molt ben ser que la manera actual de formar les persones hagi deixat de banda aquest pensament i que amb les ganes de facilitar la vida a la gent, cada vegada sigui més estrany veure com un se sacrifica i lluita per aconseguir sortir-se'n. Volem evitar el fracàs i la desil·lusió. No volem que els alumnes visquin amargats i els ho posem fàcil, però això no necessàriament els ajuda a la vida.

El dia a dia et presenta moltes dificultats que has de combatre. Si no estàs preparat per afrontar les adversitats, de primer moment pots quedar superat i encallat. Només la pràctica constant i l'esforç per aconseguir superar totes les proves et permetrà tirar endavant. No serà fàcil, i això ho has d'entendre. Ningú no et regalarà res, però amb el treball podràs vèncer i deixar enrere els entrebancs.

Els exàmens que t'obren o tanquen les portes al futur no són gaire aconsellables. Probablement, encara no hem trobat la manera de valorar la capacitat de les persones per afrontar els reptes de la vida. Penso en dificultats intel·lectuals, però no només. La formació ha de ser global i ha de tenir en compte la memòria i la teòrica, però també saber-ho aplicar en casos pràctics perquè, al capdavall, la vida està plena de situacions pràctiques que has de torejar. Si allò que has après no et serveix per resoldre els dubtes, hauràs perdut el temps.

Educar no és fàcil, però fer la vida massa fàcil als alumnes o els fills, tampoc els ajuda gaire davant de reptes, com poden ser unes proves d'accés a la Universitat.

Vacances d'estiu per a tothom!

Llegeixo que la junta del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) ha acordat que aquest 2026 serà el darrer any que les proves de repesca de les PAU se celebraran en el mes de setembre. Diu la notícia de l'ARA que Catalunya era l'única comunitat autònoma que ho feia així, i que la resta ho programen el mes de juliol, com passarà a partir del 2027.

Recordo els meus anys d'estudiant que el repte del mes de juny era aprovar totes les assignatures per poder gaudir d'unes vacances d'estiu sense tenir l'amenaça dels exàmens de recuperació del mes de setembre. Suspendre una o més assignatures el juny volia dir estudiar durant els mesos de juliol i agost, per poder passar al nou curs sense res pendent. Estudiar durant l'estiu i, per alguns, deixar de gaudir de les vacances tan anhelades.

Els meus estius van ser molt plàcids, però recordo que de molt jovenet, a Cantonigròs, dedicàvem els matins a estudiar, no pas per recuperar cap assignatura suspesa, sinó per no perdre l'hàbit de l'estudi i no tenir tantes hores d'esbarjo. De bon matí, arribava des de l'Esquirol un estudiant de capellà que ens reunia al menjador de casa, amb els quaderns d'estiu.

Desconec què passa avui dia. Els meus fills ja no es troben en edat escolar i tot ha canviat molt. No sé si la mesura presa és correcta. Si amb un mes de diferència, de juny a juliol, els alumnes suspesos poden preparar-se les matèries suspeses, o es tracta simplement de donar una segona oportunitat, pensant que en l'examen de juny han estat de pega. 

Vull pensar que és una mesura presa tenint en compte elements pedagògics i no només organitzatius. Llegint la notícia fa l'efecte que els motius del canvi estarien a permetre que tots els alumnes comencin el curs universitari el mateix dia. No sé si aquest és motiu suficient i lògic per prendre la decisió. Ho deixo perquè els que hi entenen donin la seva opinió.

El cinisme del ministre

El ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, el senyor Óscar Puente, no hi ha dia que no creï algun tipus de polèmica. Crec que és més per la seva verborrea que no pas pel que fa o deixa de fer. La seva actitud, quan té un micròfon al davant, no l'ajuda gaire i provoca moltes crítiques, potser innecessàries.

Als catalans, que hem patit des de fa molts anys els problemes del transport de Rodalies, no ens fa gens de gràcia llegir que el ministre afirma que els trens funcionen tan bé. Que hi ha algun problema de tant en tant perquè falta invertir més, i els polítics anteriors no ho han fet prou bé, però que... amb l'AVE ho tenim a escala d'excel·lència, i que les Rodalies acabaran funcionant a la perfecció.

Ho llegia ahir mateix, quan la meva filla se'm queixava que el tren no havia arribat a l'estació, i que aquesta s'anava omplint de passatgers. Vaig anar a l'aplicació de Rodalies i no hi havia cap incidència. Tot estava funcionant correctament. M'imagino que el fet d'arribar amb mitja hora retard no es pot considerar una incidència, ja que és un fet força habitual. Llavors em pregunto per què tant d'interès a crear aplicacions a la xarxa si no reflecteixen la realitat?

Parlar de Rodalies és molt cansat, perquè portem massa temps amb les anècdotes. El més greu de tot és que afecta molta gent, sobretot les persones que necessiten desplaçar-se sovint per anar a la feina o a la Universitat. El fet que els trens funcionin tan malament de manera sistemàtica és una falta de respecte a la ciutadania i els polítics de torn haurien de donar la cara i disculpar-se.

Al ministre Puente li agrada la gresca. Pel poc que el conec i he sentit a parlar, és la persona idònia per fer posar nerviós a l'adversari polític. En aquest joc ja s'ho faran, però quan es tracta de donar resposta als ciutadans, cal més seriositat i autocrítica. No diré que tota la culpa sigui d'ell, però com a responsable polític l'ha d'assumir i, com a mínim, ser més respectuós amb qui ho pateix cada dia. Crec que el meu professor de filosofia m'acceptaria que el titllés de cínic.

El caos de Renfe, la cançó de l'enfadós

He llegit que el PP demanarà explicacions al ministre de Transports, Óscar Puente, perquè se'n va de vacances mentre milers d'espanyols pateixen el caos de Renfe. Voldria dir-los, al PP espanyol, que amb la situació d'ara i de sempre seria impossible que un ministre de Transports pogués fer vacances ni un sol dia. Els catalans, amb Rodalies, ho tenim plenament assumit, però potser més enllà de l'Ebre la cosa ja no és tan habitual. Ho desconec.

El caos de Renfe ve de lluny i no sé veure el final del túnel. Darrerament, s'ha comentat que la línia R1 seria traspassada a la Generalitat aviat, però ni així tinc cap mena de confiança que el servei millori i no continuem patint els retards i cancel·lacions de trens. Els que hem treballat fora del municipi o bé hem tingut fills estudiant a la Universitat, tenim prou evidències de quin és el panorama habitual en el transport. Aconseguir que un dia, un sol dia, els trens funcionin bé, és gairebé impossible. Com a molt pots tenir la gran sort que el tren que has fet servir, aquell dia hagi transcorregut sense greus anomalies.

Estic d'acord que s'exigeixin responsabilitats al govern de torn. Ara, amb el PSOE, i abans, amb el PP. El mal és endèmic. La manca d'inversions i la priorització de l'AVE, encara que sigui en recorreguts que hi falta gent, recorreguts fantasmes, són les principals causes del desori en el transport més habitual i necessari. Aquell transport que serveix per anar a treballar o estudiar. 

I, malgrat tot, encara hi ha gent que no entén que parlem malament del servei que dona Renfe als ciutadans. Esclar que acostumen a ser persones que no utilitzen el tren, ni ells ni els seus parents més propers. Persones que defensen un govern o un altre només pel color polític i ideologia, però que no es paren a mirar què està passant amb el servei públic.

El ministre de Transports actual acostuma a tirar pilotes fora. És el típic ministre que no assumeix mai la culpa i sempre la reparteix entre els seus adversaris. Segurament que ni el ministre ni els seus familiars agafen el tren. Perquè si ho fessin estarien mentint i amagant la veritat. 

Jo crec que el ministre té el dret de fer vacances, però també l'obligació de deixar el comandament ben servit, amb responsables que puguin donar la cara davant del mal servei. Esclar que al nostre país no estem acostumats que els polítics donin la cara, assumeixin responsabilitats i dimiteixin quan són incapaços de servir bé a la ciutadania.

Gonzàlez-Cambray no acaba de trobar la manera

No és bo que es boicotegi un acte públic i no es deixi parlar la gent. Una cosa és criticar una actuació i l'altra no permetre que tingui lloc un acte, per més que l'orador no sigui del teu gust. El que va passar ahir a la Universitat de Barcelona, on representants sindicals del professorat varen impedir que se celebrés un acte on hi havia de parlar el conseller d'Educació, no pot agradar ningú, encara que tingui alguna explicació.

Puc entendre que el conseller estigui molest i es defensi contra els representants sindicals, però al mateix temps seria bo que reflexionés per entendre per què passa això. Què ha fet que les circumstàncies l'hagin portat a aquesta situació. La reacció dels sindicalistes no és casual, sinó que té una història que caldria valorar.

Al conseller se li ha demanat la dimissió per uns fets que, al meu entendre, tenen més pes en la forma que en el contingut. La manera com el conseller va anunciar els canvis per al nou curs no va ser la millor manera de gestionar una conselleria, i això li han fet pagar els sindicats i, pel que es veu, hi continuen insistint. No es pot anar per la vida amb xuleria i menysteniment dels altres. S'ha de cuidar les formes i tenir en compte tothom, la qual cosa no vol dir deixar de marcar el camí amb el risc de no acontentar tothom.

De les mesures anunciades s'ha fet marxa enrere o matisat moltes d'elles, i malgrat tot els representants sindicals continuen contra el conseller. No va agradar la manera que va utilitzar ni les paraules que va dir contra el professorat, però sobretot contra els representants sindicals. Ho ha repetit més d'una vegada: els sindicats no representen el professorat. Els directors dels centres també s'han manifestat, i no ho acostumaven a fer. Alguna cosa no funciona, i el conseller no acaba de trobar la manera de resoldre-ho. Plantant cara i menystenint els altres no és la millor manera de solucionar els problemes.

És per això que, tot i no estar d'acord amb el que va passar ahir a la Universitat de Barcelona, puc entendre per què passa, i penso que o bé canvia d'actitud o la polèmica s'eternitzarà. Els representants sindicals potser no representen totalment el professorat, però és el canal que està previst per dialogar, en aquest cas amb la conselleria d'Educació. No crec que sigui la millor manera d'actuar, continuar insistint que els sindicats no representen el professorat. Seria bo que hi reflexionés una mica més, i canviés d'actitud. Tothom vol el bé per als nostres alumnes, i els professors són la clau per al seu futur. Els hem de cuidar i entendre, i això s'ha de fer amb humilitat i esperit de servei i no a cop de sentències i menyspreu.

Relleu en el ministeri d'universitats

Ahir vàrem conèixer la notícia del canvi de ministre d'universitats. Se'n va Manuel Castells i entra Joan Subirats. Us haig de dir que em va alegrar el canvi, ja que tinc molt bon concepte d'en Joan Subirats, i en canvi penso que Manuel Castells no ha donat la talla durant el temps que ha estat actuant de ministre.

També haig de dir que el panorama que se li presenta a Joan Subirats no és gens plàcid. En plena negociació de la nova llei d'universitats, amb tothom en contra, no ho tindrà fàcil. No sé si podrà canviar alguna cosa i aconseguir un consens que semblava impossible amb Manuel Castells. Dic que no sé si podrà canviar res, perquè m'imagino que els ministres no tenen plena llibertat d'actuació, sinó que tenen les mans força lligades.

Malgrat tot, penso que en Joan Subirats té la capacitat suficient per encarar el repte i aconseguir el consens o bé la majoria favorable. El currículum del nou ministre és brillant, i el paper que ha jugat com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona ha estat bo i beneficiós per a la ciutat. Sempre hi haurà qui hi estarà en contra, però no se li pot negar la coherència en totes les seves decisions.

M'agradaria pensar que la nova llei d'universitats recuperarà la importància de la recerca, que el ministre Manuel Castells menystenia. Crec que una universitat sense recerca és una pèrdua de temps i diners. Em solidaritzo amb els rectors de les universitats catalanes, perquè tenen raó en la seva crítica a la proposta de nova llei, i desitjo que en Joan Subirats els sàpiga escoltar i recollir les seves aportacions.

Des d'aquí vull felicitar Joan Subirats, pel seu nomenament, i li desitjo tota la sort del món, que la necessitarà, per realitzar una bona tasca en el seu nou repte professional. 

A l'espera de l'assalt final

Aquests dies estem parlant de l'Afganistan perquè els fets que succeeixen marcaran el futur de molts anys amb un alt risc d'involució i la desaparició de drets fonamentals, sobretot per a les dones. Els fanàtics talibans que s'estan fent al poder, després de la sortida de les tropes nord-americanes, envien un missatge molt clar de repressió que per poc que t'estimis la llibertat de les persones, et dol i et fa patir.

Avui hem conegut la notícia que els fanàtics han arribat a les portes de la capital, i que l'exèrcit afganès, que teòricament va formar i reforçar els EUA, és incapaç de defensar el govern actual i només pacta sortir corrent i salvar els mobles. Els poderosos tenen assegurada la seva protecció, però la població civil té totes les de perdre. Les dones hauran de sortir de la Universitat i el treball, i tornar a casa.

Què ha passat? Què s'ha fet malament? Quines conseqüències hi haurà per al futur del president Biden? Sabia que passaria això si decidia marxar de l'Afganistan, i ens va enganyar, o bé era tan innocent que no s'ho va imaginar?

La història es repeteix, com acostuma a passar, sense aprendre'n ni trobar la manera de corregir els errors. És molt fàcil veure-ho des de lluny, sense rebre'n les conseqüències directament, veient per televisió les imatges del desastre i la repressió. La incultura i maldat humana personificades en els talibans. 

Ja em perdonareu la meva insistència sobre els fets actuals, però és molt trist i m'afecta. És una manera de deixar anar la ràbia que m'envaeix en veure la incapacitat humana per organitzar-nos de manera civilitzada i en pau. Sense respectar els altres, normalment els menys afavorits, en benefici propi. 

Entenc molt bé que la vida continua i que hem de procurar trobar la part positiva de les coses, però no podem obviar uns fets tan inhumans que afecten una part de la població mundial, víctimes dels errors d'Occident.

Rebent trompades de totes bandes

No hi ha dia que els catalans que estimem el nostre país, la nostra llengua pròpia, els nostres costums i tradicions, la nostra llibertat, no tinguem algun motiu o altre de disgust i necessitat de defensar-nos davant dels atacs que ens venen des de totes les direccions, i darrerament de manera especial des dels tribunals de justícia.

Llegíem ahir que el TSJC ordenava la Generalitat a dispensar el mateix tracte al castellà i l'aranès, del que consideren té el català en les proves per accedir a la Universitat. Com es preguntava la consellera, fins on voldran arribar? Ja no només fan de jutges, sinó que imposen com s'han de fer les coses, a instàncies dels que sempre estan a punt d'atacar la nostra llengua i la nostra singularitat.

Fa bé el govern de no creure en tot allò que se'ls exigeix, encara que és trist que posin en perill la seva carrera política per defensar coses tan evidents. Oi que tothom que vol examinar-se en castellà ho pot fer? On és el problema? De qui la té més llarga?

Sempre s'ha dit que la millor defensa és un bon atac, i això ho han posat en pràctica els contraris al català, els que voldrien que només es parlés en castellà, la llengua de l'imperi. Atacant per la via judicial han vist que fan molt mal, i és per això que no deixen de fer-ho. Hem de trobar la manera de combatre-ho, i aquesta passa per fer bé les coses, i emparant-nos en els nostres drets consolidats.

És molt trist tot el que ens passa als catalans que ens creiem que som diferents a la resta d'espanyols, ni millors ni pitjors. Jo no parlo català per fer la punyeta a ningú, sinó perquè aquesta és la llengua que parlaven els meus pares i els meus avis, i és la llengua que em varen ensenyar. I estic orgullós de poder parlar el castellà, també l'anglès, perquè considero que tot això enriqueix la persona. Ja prou d'atacs inútils i denigrants. Lluitem pels nostres drets i fem-nos respectar!

Segona onada del coronavirus

Tot fa pensar que ens trobem a l'inici de la segona onada del coronavirus. Després d'uns mesos d'estiu amb incertesa sobre l'evolució de l'epidèmia, sembla ser que iniciem un nou període de reforçament del virus que ens obligarà, sinó a confinar-nos, sí a reduir les nostres relacions socials i potser fins i tot a tornar al teletreball els que l'havíem aparcat a començaments d'estiu.

Aquests dies ens trobem tots plens de dubtes de si estem fent bé les coses, i no sabem veure en els nostres polítics una seguretat en el seu posicionament. Entenc que no és fàcil, però la incertesa que generen arriba a ser perillosa i es pot entendre el neguit que regna a Madrid, amb la picabaralla entre el govern central i l'autonòmic.

És preocupant llegir que els professors universitaris no estan preparats per impartir les classes telemàticament. Puc entendre que els professors i mestres d'ensenyament tinguin dificultats als cicles inicials i fins i tot batxillerat, però no és comprensible a la Universitat. Una cosa és no estar-hi habituat i que et vingui de nou, però una altra és no estar preparat. No se'ls demana una gran expertesa, però sí ser capaços de reproduir el que ensenyen de manera presencial a través de la pantalla.

Crec que a les empreses, quan això ha estat possible, hi ha hagut una adaptació prou bona a les reunions telemàtiques, substituint les presencials, algunes d'elles amb un nombre important de participants. No es tracta de comparar què és millor i on ens sentim més còmodes, es tracta de poder fer ús dels mitjans telemàtics per aprendre, dialogar i ensenyar tot allò que fa falta perquè l'ensenyament o l'empresa continüi funcionant. 

El coronavirus, a Barcelona un any abans

La notícia que m'ha cridat l'atenció avui és la investigació de la Universitat de Barcelona en què es conclou que a Barcelona ja corria el coronavirus un any abans de quan es va declarar l'estat d'alarma, és a dir, el març de 2019. Aquesta troballa demostra que abans que es detectés res d'estrany a la ciutat de Wuhan, la malaltia ja corria pel món.

En cap moment es conclou que Barcelona pogués ser l'origen del coronavirus, sinó simplement que no va ser enguany quan va aparèixer la malaltia i que molt probablement es va confondre amb la grip. Els efectes varen ser més lleus i per això va passar desapercebuda.

La història et demostra que tot no és tan simple i que actituds com la del president dels EUA, el senyor Trump, culpant d'una manera poc racional els xinesos com a causants de la malaltia, no tenen cap sentit i més aviat demostren el baix nivell de la persona. Tampoc no queda demostrat que no hi hagi responsabilitat de Wuhan, però si més no seria de molt abans de quan es varen detectar els primers símptomes, i ara per ara pendent de demostrar.

És una llàstima que les investigacions es facin a posteriori i no en el moment que passen les coses, perquè es podrien evitar desgràcies, entre elles la mort de moltes persones. Si ara s'ha detectat que la malaltia ja era present a Barcelona el març de 2019, perquè no ho varen detectar llavors? Què deu estar passant ara que ens n'assabentarem d'aquí a uns mesos o anys?

El president ja ha parlat

Estàvem més o menys tranquils i el president Torra ha parlat. Sembla com si de cop i volta s'hagi despertat i no recordi on érem ni què va passar, i el que és pitjor, no ens ha demanat què pensem nosaltres, la societat civil. Ens demana sacrificis, molts, per aconseguir la independència, però no ens explica com, i menys tenint en compte que el seu partit està a les últimes i ERC està fent un discurs totalment diferent. Què pretén?

Em queixava que el govern no estava fent res, però en cap cas volia que el president fes un discurs d'aquesta manera, sinó que es posés a governar la nació, amb tot el seu govern. La sortida del discurs a la Universitat catalana d'estiu ens aboca a un nou fracàs i malgastar les energies del poble sobirà.

La impressió que em dóna és que vol posar-se a la pell dels polítics empresonats o exiliats, a la pell del president màrtir, si no, no ho entenc. Amb aquest discurs no crec que animi gaire a la gent, i pot provocar una retirada de molts a l'hora de sortir mobilitzats el proper onze de setembre.

El discurs de Torra no se sosté en res, és d'irresponsables o fanàtics, i així no es governa un país. Ja ho sabem que Espanya no negociarà la independència, però què pretén? Ens demana que sortim al carrer i paralitzem el país? Aquesta és la seva manera d'aconseguir la independència? Doncs, que ens ho digui clar, però que ens expliqui què faran els nostres governants, tots, i fins on estan disposats a arribar. 

Cada vegada més vergonyant

Quant més avancem en la situació política a Espanya i Catalunya més vergonya em fa. La incapacitat d'actuar com a persones civilitzades i portar-ho tot a base de retrets, insults i mentides, em fa desesperar. Passi el que passi al final de tot aquest embolic, la situació resultant serà diferent. Tot el que hem viscut fins ara no ho oblidarem mai més. Cap confiança en els polítics i partits que han demostrat ser un niu de corrupció i desvergonyiment.

Avui pensava en els estudiants de la Universitat Joan Carlos I de Madrid, els estudiants de veritat, aquells que les seves famílies han invertit per una carrera, quines sensacions han tingut, com es consideren tractats per les autoritats acadèmiques. El currículum de la Universitat ha quedat tacat per sempre, i els universitaris i les seves titulacions totalment desacreditades.

I tot això ha estat possible perquè a Espanya la corrupció ho empastifa tot. El sistema polític és víctima d'unes manipulacions del poder real en benefici dels de sempre, dels hereus del franquisme. La dreta espanyola que no només es troba dins del PP i C's, sinó que es camufla a les files socialistes, no ha buscat mai el bé per al país, sinó els guanys per a la seva gent, i el pitjor de tot és que ho han aconseguit gràcies a les seves pròpies víctimes.

Sento vergonya d'Espanya, dels seus dirigents que no en tenen prou en fer el ridícul davant del món, sinó que gaudeixen torturant els seus adversaris, gràcies a l'engany i els poders que els donen suport. El poder judicial i la policia. Mai em podré sentir espanyol d'aquesta Espanya que m'avergonyeix.

El perill del delicte imaginari

L'article a l'ARA del catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, el senyor Javier Pérez Royo, m'ha semblat molt interessant. De fet tot el que escriu resulta interessant perquè aprens, cosa que no ho pots dir de tothom ni de tots els articles que trobes als diaris. Parla del delicte imaginari.

El podeu llegir i em direu si no és interessant, però al mateix temps alarmant, i això que defujo de notícies que em posin la pell de gallina. Segons Pérez Royo, la sedició i rebel·lió que hi veu el jutge del Tribunal Suprem està en la seva imaginació, i per al catedràtic, és molt pitjor i perillós un delicte imaginari que no pas un delicte real. Perquè el delicte real té límits ja que està tipificat en el Codi Penal, cosa que no passa amb el delicte imaginari.

Els que no hi entenem en la terminologia judicial, el nostre sentit comú ens fa veure que el que està passant des de fa un temps a Espanya, en el camp de la Justícia i les seves institucions, no és normal i que se n'ha de desconfiar, de la mateixa manera que desconfiem del poder executiu espanyol.

És trist i dolorós, però aquesta és la realitat que vivim, i se'm fa difícil veure'n la sortida perquè hi ha massa maldat al darrere, massa hipocresia, odi i ganes de venjança. Els més perillosos són els que tenim més a prop, C's i PP, però no són els únics ni els que tenen més poder. La tergiversació de les coses fa que no tinguis on agafar-te, amb un mínim de garanties justes i democràtiques.

Hisenda som tots i totes, publicitat o sornegueria?

Em podeu titllar d'anecdòtic, demagògic, oportunista, simplista... Però tot i així vull referir-me a la notícia de la pobra jubilada que haurà de pagar 23.000 euros a Hisenda per haver estat cobrant 91 euros mensuals per unes classes de treballs manuals a la Universitat d'Ossa de Montiel, a Albacete. 

Sembla ser que a més, se li va demanar com a favor i que des de la Universitat havien fet la consulta a Hisenda i, en tractar-se de només 91 euros mensuals, els varen dir que no hi havia incompatibilitat amb el que cobrava de jubilació. Davant la impotència de la jubilada i la direcció de la Universitat, s'ha decidit fer-ho públic.

Històries com aquesta són les que provoquen frustració, però al mateix temps estimulen la picaresca i el frau. També indignació quan penses en la facilitat de grans fortunes d'evitar qualsevol càstig pels seus actes corruptes. I els polítics, els primers que haurien de donar exemple.

Només se m'acut titllar la notícia de patètica i deplorable. Ja sé que els sentiments o el cor no són els millors companys de viatge a l'hora d'aplicar la justícia, però precisament perquè tothom ha de complir davant la llei, no és just que sigui una pensionista qui pagui per la seva acció il·legal i encara hi hagi tantes persones que no han retornat els diners de les black cards.

I el més trist de tot és que no sé veure cap opció de govern possible que ens auguri remeis contra tanta injustícia. Tot acaba en grans promeses i boniques paraules i intencionalitats, però sense que es solucioni res. 

Entenc que si es pot demostrar que Hisenda va mal aconsellar la jubilada, ara se li hauria de condonar la pena, però no sé perquè m'imagino, que ningú acceptarà l'error d'Hisenda i la víctima serà la més dèbil. L'única via que els quedava era denunciar-ho públicament per aconseguir, ja sigui per pietat o vergonya, que la sentència no s'executi.

El llast dels expresidents

Poc s'ho podia imaginar l'expresident del govern espanyol Felipe González, que en una intervenció seva en una universitat li entressin estudiants a interrompre'l tot cridant "fora feixistes" i "fora empresaris de la universitat". A González l'acompanyava l'empresari mexicà Carlos Slim.

Si fem un seguiment de l'evolució de qui va portar el socialisme al govern d'Espanya, fins a la data d'avui, ens adonarem que el canvi ha estat total. No nego el dret a evolucionar, perquè l'entorn també ho fa. El que sap greu és perdre la memòria i actuar tant en contra dels drets i principis defensats.

No penso que la vida de l'expresident hagués de ser de missioner o mileurista, però tampoc calia anar a parar a l'altre extrem. Si més no el seu testimoniatge no deixa massa ben parats els que varen confiar en ell, sobretot quan continua present a la vida pública, donant consells a tort i a dret.

Felipe González no és una excepció entre els expresidents a Espanya i arreu. Nosaltres en patim un altre tant o pitjor, com és el senyor Aznar, que també comporta disgustos als seus i, en concret, al seu substitut nomenat a dit.

Aznar actua com a fals profeta, no pronosticant, sinó amenaçant. És d'aquelles persones que tenen l'ego tan desenvolupat que arriben a creure que són la veritat pura i que les seves paraules són ordres. Malauradament compten amb massa quòrum i simpaties, que no ajuden a obrir-los els ulls. 

On és el Procés constituent?

Estic despistat i no sé trobar la gent de Procés constituent. Per cert, l'altre dia en J.B. Culla va signar un article molt dur en contra de la Teresa Forcades. Ho vaig entendre pel que ens té acostumats en Culla quan es refereix al conflicte entre jueus i palestins, i també per les darreres ficades de pota de la monja en excedència. Per cert, també, em vaig fixar en la Universitat on va ser la Teresa Forcades a Berlín. En tot cas és el que vaig entendre de l'escrit esmentat.

Deia que no sabia veure el rastre de Procés constituent des que varen decidir no incorporar-se al bloc de Podemos i ICV, que liderarà el president de la federació de les associacions de veïns de Barcelona, el senyor Lluís Rabell. No sé què faran al final, però entenc que una opció o altra prendran.

Avui llegia que la CUP ha designat el seu cap de llista, el periodista Antonio Baños. Darrerament sortia molt per TV3, i em fa l'efecte que té un perfil molt diferent al d'en David Fernàndez. No sé si Forcades i Oliveres voldran afegir-se a la CUP, o potser ja han fet tard. Pensar en la possibilitat que es presentessin sols seria temerari, però si més no seria l'oportunitat per a la Teresa Forcades de liderar una llista, tal com pretenia quan va decidir aparcar temporalment la seva vida monàstica.

Aniré recuperant els diaris d'aquests dies, no fos que m'hagi perdut alguna cosa.

Amb el pare, un plujós diumenge de primavera

Avui, dia plujós a Vic, he compartit el dia amb el pare, a qui cada vegada li pesen més els noranta-quatre anys. Assegut és tot un home, també menjant, però els seus moviments són exageradament lents i amb molta por de caure.

Parlem de la família i se sent molt feliç amb el seu besnét, en Guerau, de sis mesos d'edat, noranta-quatre anys de diferència. També comentem el partit del Barça; el pare no se'n perd cap, encara que els seus ulls no l'ajuden gens. Ja fa uns anys que vàrem llançar la tovallola. I de política. Acostuma a sintonitzar moltes hores el 3/24 i això el fa estar al dia de l'actualitat, encara que tingui alguna confusió, sobretot en aquells temes que li poden semblar impossibles.

Avui, quan em comentava que estava acabant els torrons, afegia que li agradaria poder veure el canvi a Catalunya, però trobava que cada vegada ho anaven allargant més. Ell n'hauria tingut prou amb el 9-N. Per què cal demostrar res més?

Aquest període de la història, on s'ha destapat tants casos de corrupció, d'apropiació indeguda de diners, no és comprensible per a una persona que mai ningú li ha regalat res. Una persona que als catorze anys treballava a fora de casa, que la guerra li esclatà als setze anys i que en va fer cinc de servei militar. Una persona que, començant de zero, va formar una família i va fer possible el nostre pas per la universitat. Ell pràcticament no va anar a escola ni va anar de vacances fins gairebé l'època de la jubilació, molt més enllà dels seixanta-cinc anys.

Hem compartit el dia en un petit apartament, amb el Matagalls a la finestra i la pluja que esquitxava els vidres, dificultant la sortida diària per estirar les cames.

XI Jornades Científiques al Tecnocampus de Mataró

Aquesta tarda hem assistit a les XI Jornades Científiques de Mataró, amb la participació d'alumnes de les escoles i instituts de Mataró i el Col·legi La Presentació, d'Arenys de Mar, com a escola convidada. Ha estat una tarda interessant en què els diferents alumnes ens han exposat el seu treball de recerca de segon de batxillerat. 

Us haig de dir que hi ha hagut treballs interessantíssims i alguns d'ells originals. El que presentava l'Ignasi creava expectació, més que tot perquè el títol era desconegut per a la majoria de les persones assistents: "L'obsolescència programada".

Hi hem estat unes cinc hores, i us haig de dir que no s'han fet gens pesades. Era bo d'escoltar la teoria dels diferents treballs i els tipus de pràctiques realitzades en cadascun d'ells. He pensat que no tenia res a veure a quan nosaltres estudiàvem. És bo que sigui diferent, i estic segur que encara hi ha molt a millorar, però l'experiència de realitzar el treball i avui exposar-lo davant de persones desconegudes, ha valgut la pena, i els nois i noies així ho han copsat. 

Cal felicitar tots els professors que hi han col·laborat. Uns professors que sovint només enquadrem entre les quatre parets de l'escola, però que realitzen moltes tasques fora d'hora que cal tenir present i valorar-ho com cal. No cal dir que les persones més properes són en Martí i l'Andreu, tots dos professors de La Presentació i protagonistes d'aquestes jornades.

M'agrada poder escriure un apunt en positiu, sortint de la inèrcia en què polítics i governs ens obliguen a comentar dia sí, dia també. Avui a Mataró ha estat una tarda de cultura a través d'uns joves que arriben a la majoria d'edat, a les portes de la Universitat.

Qui és tan ingenu de demanar a Sánchez-Camacho que es disculpi?

Ni sensibilitat, ni transparència, ni estimació, sinó interessos econòmics. Espanya no pot perdre la gallina dels ous d'or i ho combat mentint i enfrontant els catalans amb els espanyols. Nosaltres tampoc hem estat encertats. Més aviat hem caigut en el parany dels diferents governs espanyols, però aquests mai s'han comportat de manera honesta. Els ha interessat que la resta dels espanyols ens arribés a odiar.

En un país normal, ningú aprovaria que el ministre d'Hisenda es negués a presentar les balances fiscals, amb l'argument que pot donar ales als sobiranistes. Tothom ho ha entès, però Espanya no és un país normal, i accepta i aplaudeix que el ministre no informi. Fa quatre dies aprovaven la llei de la transparència i a la primera de canvi se la salten. Les lleis a Espanya estan al servei d'uns quants.

La reacció del president extremeny vanagloriant-se dels recursos que aporta a la Universitat mentre Catalunya deu cinc mesos a la Universitat, quan està subvencionat amb un 26% del PIB, no té vergonya. Aquest és el país que ens estima i que diu que tots som iguals. Nosaltres som uns desagraïts, prepotents i interessats. Només volem independitzar-nos per la butxaca. 

Tot això és el que s'ha venut a la resta d'Espanya, des dels governs successius i la premsa casposa. El més trist de tot és, però, que això mateix s'ha dit des de casa nostra, per boca d'Alícia Sánchez Camacho i Albert Rivera, per defensar unes cadires, però mai Catalunya. 

Antoni Bassas entrevista Antón Costas a l'ARA

És interessant l'entrevista que avui fa l'Antoni Bassas al nou president del Cercle d'Economia, el senyor Antón Costas. Potser seria millor dir que les respostes i comentaris que fa el senyor Costas són interessants, sobretot perquè defugen qualsevol demagògia i són sinceres, també en el posicionament sobre la consulta.

És una llàstima que el país estigui governat per uns inútils que han delinquit, si més no fiscalment, i que no tenen cap dret a estar on estan, quan hi ha persones prou intel·ligents, que el seu currículum els avala, i dialogant. 

En el documental que aquesta nit passarà el segon canal de TVE, a les 24.00h, Salvador Espriu recorda que el més important no és la intel·ligència, sinó la bondat. En política és molt important saber gestionar i improvisar davant de qualsevol emergència, però és ben cert que la bondat, la honradesa i l'esperit de servei són fonamentals. Quan aquests valors desapareixen, no hi ha cap possibilitat d'avançar com a país.

Si llegiu l'entrevista veureu que hi ha algunes afirmacions que no passen desapercebudes. Quan parla de la formació, diu que l'estructura formació superior-secundària-primària a Espanya, no és bona: 50-10-40 en %, quan a Alemanya tenen un 20-60-20. Segons Costas, la nostra economia necessita, per als propers anys, persones amb educació secundària per cobrir els llocs de treball que es generaran, i que "proporcionen contractes estables i salaris adequats".

Deia que hi trobem afirmacions que no passen desapercebudes perquè, en general, els pares busquem i lluitem perquè els nostres fills entrin a la Universitat i es llicenciïn en una carrera. És això contraproduent? Ens equivoquem? De fet, Costas diu que "és en l'educació secundària on hi ha la nostra font de riquesa", i insisteix en dir que "només amb enginyers o graduats universitaris ens estem equivocant espectacularment".

Quin és el pare que, amb recursos suficients, renuncia a que els seus fills entrin a la universitat? si són bons en estudis, per què renunciar-hi? Probablement les paraules d'Antón Costas les hem de veure des d'un punt de vista global, de país, i no particularment, però el cas és que les xifres que ens dóna són les que són, i potser sí que alguna cosa no fem prou bé. Estic segur que l'entrevista pot generar debat, i això sempre és interessant.

Permeteu-me una darrera afirmació: "El Banc Central Europeu era, i en part és, una mena de banc de sang gestionat per testimonis de Jehovà".

Al final de l'entrevista, l'Antoni Bassas li demana un consell a Rajoy. L'entrevistat li recomana que escolti i actuï. Potser sí que no escolta, o si més no a nosaltres no ho fa. Actuar ja és una altra cosa. Rajoy prefereix sempre veure-les venir, i si se'n pot estalviar, no actua.