Algú que m'ho expliqui

Sempre que parlo de tribunals de justícia i sentències judicials comento que hi ha moltes coses que no entenc i que necessito que algú me les expliqui. Puc estar més o menys d'acord amb les decisions dels diferents jutges, però sempre em falta informació suficient i si pot ser objectiva millor. Una altra cosa és que critiqui la lentitud dels judicis. No pot ser que es triguin tants anys a sentenciar, sigui per absoldre o per condemnar.

També he posat en dubte l'objectivitat d'alguns jutges i d'algun tribunal de justícia a l'hora de dictar sentència i fins i tot a l'hora d'alentir un procediment que no els agrada. Crec que sense necessitat d'entendre de lleis, hi ha coses que queden molt clares i evidents. El cas de la no aplicació de la llei d'amnistia crec que és el més clar de tots en aquests moments.

Després de la sentència del TJUE em fa l'efecte que el Tribunal Suprem té plantejada una estratègia per evitar acceptar la derrota i aplicar l'amnistia. L'estratègia consistiria a anar amnistiant a poc a poc les causes menys impactants. Aquelles que afecten polítics i alts càrrecs de segona fila, deixant al calaix, de moment, els principals protagonistes que tothom coneix i n'espera el veredicte.

M'imagino que a la llarga tothom serà amnistiat, però l'orgull dels jutges que han fet mans i mànigues per mantenir imputats i a l'exili a uns quants, no els permet acceptar de cop la derrota. Ells no ho voldrien, i ha quedat palès des del començament, però cada vegada tenen menys excuses. D'arguments fa temps que no en tenen. Són només excuses i estratègies confuses que els mortals no coneixem ni entenem.

És una llàstima tot plegat perquè al final qui hi surt perdent és tot el sistema judicial i la mateixa democràcia. La desconfiança és total. Ja no creiem en l'objectivitat de la Justícia al nostre país, i això és molt negatiu en molts sentits, i un d'ells la convivència en un món divers i plural.

Amnistiats els membres de la Sindicatura Electoral del Referèndum

El dia 15 de febrer, diumenge, escrivia un post on comentava la conferència que havia assistit dissabte, on el catedràtic de ciència política de la Universitat de Barcelona, el senyor Jordi Matas, qui va ser president de la Sindicatura Electoral del Referèndum de l'1 d'octubre de 2017, ens va explicar totes les peripècies viscudes, remarcant que encara estaven pendents de la resolució final del seu cas. 

Us he posat l'enllaç perquè pugueu conèixer els detalls de la conferència i no repetir-me. Avui hem conegut la notícia de l'aplicació de l'amnistia a tots els membres d'aquesta sindicatura. Passa després de dos anys de bloqueig judicial i, com molt bé sabem, encara hi ha pendent l'aplicació a altres persones com poden ser el president Puigdemont o el líder d'ERC, Oriol Junqueras, entre altres.

Al marge de la nostra opinió respecte a les sentències, el que queda clar és que una llei aprovada per majoria al Congrés de Diputats, és a dir, pel Poder Legislatiu, no pot ser paralitzat pel Poder Judicial, perquè ideològicament no hi estiguin d'acord. La separació de poders és la base de la consistència del sistema democràtic que tenim a casa nostra i, si a més tenim en compte que la sobirania emana del poble, què més democràtic que seguir les decisions i acords dels representants legítims de la ciutadania, que els ha votat?

Quant trigarem a veure que s'aplica totalment la llei d'amnistia? Què més ha de passar? Quin poder tenen els tribunals de justícia espanyols per sobre del Poder Legislatiu? Europa s'ha manifestat i no pot ser que s'estiguin buscant subterfugis per saltar-se la llei. 

Algú exigia fa temps girar full, però mentre els jutges i els seus tribunals s'entestin a no acatar les lleis aprovades democràticament serà impossible passar full. 

Educació, respecte i representativitat

El diari ARA es feia ressò de la decisió de la Comissió de l'Estatut dels diputats del Parlament de Catalunya, encarregada de vetllar pel compliment del Codi de Conducta a l'hemicicle, en què es proposa la sanció per a Sílvia Orriols, d'Aliança Catalana, i Joan Garriga, de Vox. 

És necessari que les institucions públiques disposin d'un codi de conducta que s'ha de respectar i, si s'incompleix, sancionar els infractors. No pot ser que, amb l'excusa de la llibertat d'expressió, es pugui insultar i difamar a la lleugera. 

Cada vegada és més usual sentir insults i frases xenòfobes i racistes, però a les institucions públiques s'ha de vetllar de manera contundent que no es reprodueixi allò que sentiràs al carrer o en un bar. Els nostres representants polítics han de ser exemple de comportament i se'ls ha d'exigir més que a ningú la bona pràctica i conducta.

Acostumem a dir que el Parlament és la reproducció de la realitat del país, però això no ha de significar que es pugui dir qualsevol cosa irrespectuosa. És per això que s'elaboren aquests codis de conducta i, com qualsevol llei o reglament, s'han de fer complir.

No sé si tot acabarà en no res, com estem acostumats a veure. Hi ha uns comportaments que estan molt fiscalitzats i sancionats i d'altres que passen per la porta gran sense conseqüències. Ho veiem en les comissions parlamentàries, però també en sentències judicials. D'aquí que la confiança cap a les institucions públiques cada dia estigui més qüestionada, i per això el populisme, de la mà de l'extrema dreta, va guanyant terreny.

Desconfiança

Avui s'ha iniciat el judici a la família Pujol, amb l'expresident com a figura emblemàtica, encara que no sigui qui se'n pugui emportar la pitjor part. Al nostre país hi ha hagut molta corrupció i encara n'hi ha, i és bo que tot s'aclareixi perquè puguem confiar en la gent i que no estiguin sempre sota sospita. El problema que tenim, però, és que fa temps que hem perdut la confiança en la Justícia. La frase diplomàtica que empren alguns és que accepten el veredicte, però no el comparteixen.

Crec que no m'equivoco si afirmo que no tothom és castigat de la mateixa manera. Hi ha polítics que els empara la seva ideologia, molt propera a la dels jutges encarregats de dirimir les situacions més polèmiques. Es pot dir que no, quan no interessa acceptar que juguen a favor teu, però hi ha proves evidents que demostren que els veredictes no són els mateixos en funció de qui és l'acusat.

És ben curiós, i això ja ho he comentat altres vegades, que siguin jutges jubilats els que afirmin amb més contundència que els tribunals de justícia actuals no són independents. La seva ideologia predomina i orienta les sentències sense cap mena d'escrúpols. 

M'ha cridat l'atenció que, malgrat els informes mèdics sobre la salut de l'expresident Jordi Pujol, l'Audiència Nacional decideixi que està capacitat per a ser jutjat i prescindeixi dels informes. Considero que és una demostració palpable de l'interès dels jutges per condemnar-lo. I amb això no li dispenso els delictes o irregularitats que hagi pogut cometre l'expresident. Simplement, poso de manifest un fet que en altres circumstàncies, i amb altres protagonistes, segur que hauria estat diferent.

No hi sé veure futur en les institucions judicials d'aquest país. Se m'escapa imaginar-me què pot acabar passant, ja que considero que a mesura que avança el temps, s'intensifica aquest sectarisme. Probablement, amb un canvi de govern, a favor de la dreta i l'extrema dreta, els jutges respiraran tranquils i consideraran que ja no els cal intervenir. És greu, però no se m'acut res més.

Parlant, la gent s'entén

Aquesta frase és habitual, o potser hauria de dir que ho era. Avui ens hem oblidat de moltes expressions i llurs significats. Potser ho veig així perquè em faig gran. 

La millor manera d'entendre's amb les persones és parlant, però al mateix temps escoltant. Quantes vegades no hem observat a persones que xerren molt, però no s'aturen a escoltar els seus interlocutors. Potser perquè no ho consideren necessari. Probablement perquè es creuen posseïdors de la veritat absoluta i tota la resta sobra.

Bellugant-te per les xarxes socials, on moltes persones intervenen de manera anònima, t'adones que més que explicacions o declaracions el que es fa o s'escriu són sentències. La major part de les vegades no accepten la crítica i es responen de manera grollera i insultant. És el que hi ha, encara que no sempre és així, sortosament.

Avui em fixava en un seguit de comentaris sobre un tema que ha comportat polèmica, des de fa un temps, i m'adonava que, a part de desconeixement de com funcionen segons quines coses, les afirmacions es crispaven en el moment que un interlocutor ho criticava, arribant a l'insult. 

Com que no vull provocar més polèmica no entro a parlar de quin era el tema, ni els seus protagonistes. El que m'interessa reflectir aquí és que el diàleg és important. També el que es pugui crear a les xarxes socials. S'ha de tenir en compte, però, que les opinions són diverses i totes poden tenir una part de veritat o raó. Es tracta de contrarestar i quedar-te amb allò que et sembli més interessant.

Quan dialogues t'has de treure del cap les ganes de convèncer els altres. Es tracta d'opinar i argumentar-ho, però deixar la llibertat que els altres t'ho comprin o ho descartin. La riquesa del diàleg es troba en el contrast d'opinions i en saber descobrir per on van els trets. Si hi ha una base important de coneixement del tema que es discuteix, hi haurà molt de guanyat, i el diàleg serà realment constructiu.

Una segona oportunitat

La tradició nord-americana en què els presidents signen indults massius ens sorprèn una mica. Potser perquè a casa nostra els indults escassegen i són mal vistos, sobretot quan es tracta de persones acusades de terrorisme i posar en perill la unitat d'Espanya.

Sempre he pensat que és bo concedir una segona oportunitat als que s'han equivocat. Tots ens mereixem el dret a poder rectificar i fer-ho d'una altra manera. Però tot això no és tan fàcil i, sobretot, hi ha circumstàncies molt diverses que segur provoquen opinions antagòniques.

Que el president d'un país indulti el fill sona una mica estrany i esdevé sospitós. L'aplicació de la justícia cal que sigui del tot objectiva, sense pressions ni interessos de cap mena. És evident que a casa nostra els encarregats d'aplicar la justícia i dictar sentències no passen per un bon moment. No els hi tenim prou confiança per anar amb els ulls clucs i deixar que facin. Fan perquè poden i tenen tots els elements a favor, però no generen confiança.

El govern espanyol va indultar els condemnats pel Procés independentista, i va aconseguir que el Congrés de Diputats aprovés una llei d'amnistia que ha estat recorreguda i que el Poder Judicial, que ha de resoldre-ho, no hi està gaire d'acord, per no dir gens, i va donant llargues. És una lluita entre Poder Judicial, que ens ve imposat, encara que ens facin creure que té consens a l'hora d'escollir els seus membres, i el Poder Legislatiu, que és el resultat de la voluntat de la ciutadania. Si defensem que la sobirania emana del poble, queda ben clar qui ha de marcar el camí.

Les segones oportunitats s'han de potenciar i defensar on sigui, però no es poden prendre mesures a la lleugera sense preveure'n possibles conseqüències. M'imagino que, abans d'indultar, el president nord-americà s'assessora bé i rep la llista de les persones que es mereixen aquesta segona oportunitat, sense posar en risc la vida pacífica de la societat. Quan els condemnats ho són per temes polítics, la cosa ja no és tan clara, perquè és molt difícil decidir si el seu alliberament posa en perill la societat que els rebrà, o més aviat facilita que es normalitzi una situació que no era democràticament acceptable.

Què entenem per oposició?

En política, estar a l'oposició no és fàcil. No ho és per diferents motius. Si tens la possibilitat de governar, pots portar a terme aquells projectes que havies promès i plantejat a la ciutadania abans de les eleccions i que, d'alguna manera, justifica el fet que t'hagin donat el suport. També pots no fer-ho i canviar d'idea, i pensar que els votants tenen poca memòria i no se'n recordaran d'aquí a quatre anys. Si, per contra, ets oposició, aquelles promeses que havies fet no tens la possibilitat de dur-les a terme, però sí que hi ha tota una feina que no pots deixar de fer, i que els teus votants et poden reclamar.

L'oposició té l'obligació de fiscalitzar la feina del govern, sigui municipal, autonòmic o estatal. I aquesta fiscalització no vol dir posar bastons a les rodes ni bloquejar l'obra de govern, sinó observar si allò que s'està fent és correcte. Segurament no agradarà, perquè és la idea d'una altra formació política, però d'això n'has de prescindir i, en tot cas, demostrar que la teva opció era millor, amb arguments i proves.

Tradicionalment, a Espanya hi ha hagut alternança en el govern entre la dreta del PP i l'esquerra del PSOE. Sigui amb majoria absoluta o sense, aquests dos grans partits han tingut responsabilitats de govern, però també han estat a l'oposició. I quin paper han jugat quan eren oposició?

El PP s'ha dedicat sistemàticament a increpar els governs socialistes, amb un sentiment molt cregut que són ells els que tenen el dret a ser govern i que els socialistes són uns usurpadors. Els governs socialistes sempre han estat il·legals, als ulls de la dreta espanyola, que fins ara era la més rància d'Europa, però li han sortit competidors. 

Aquest pensar que no els toca als altres, sinó que han de pressionar tant com puguin per fer-los caure i recuperar el govern que no havien d'haver perdut mai, fa que l'ambient crispat sigui permanent i ens cansi a tots, fins i tot als que no tenim una simpatia especial pel partit en el govern. 

Aquesta legislatura està marcada per la denúncia continuada de corrupció, i ho fa un partit polític, el PP, que té un llarg currículum amb imputacions, denúncies i sentències en contra per culpa de la corrupció. I els ciutadans ens ho hem de mirar amb bona cara. El PP no sap quin paper li toca jugar a l'oposició, i per això el país va com va.

Professionals de les tertúlies

Cada vegada, quan començo a escriure un post en aquest blog, i ja en porto gairebé set mil, tinc molt present que tot el que pugui dir i opinar són idees pròpies que he anat adquirint a base de la lectura d'opinions i notícies, amb total consciència que puc estar equivocat, per la qual cosa intento no sentenciar mai res i, sense fer-me pesat, recordar que hi ha molts temes que em preocupen i que no tinc prou coneixement per aferrar-me en res, més enllà dels meus sentiments i creences. 

Tot això ho dic perquè passa massa sovint que hi ha persones que surten a la llum pública, fent sentències sobre temes que no coneixen ben bé prou, i no ho reconeixen. Si això passa en un blog particular perdut a la selva de l'Internet, que hi vas a parar si t'interessa, però que pot passar molt desapercebut, la repercussió és escassa. En canvi, si això succeeix a una televisió pública o un mitjà de comunicació de gran abast, els efectes són diferents.

Des de fa molts anys les televisions s'han especialitzat en les tertúlies, amb uns opinadors clàssics i gairebé permanents, alguns dels quals opinen sobre totes les coses, independentment que en tinguin coneixement. Són els professionals de la tertúlia. Els homes i dones que ho saben tot, i que pretenen que els oients els segueixin sense crítica. Com en totes les coses, hi ha exageracions que clamen el cel, i d'altres que simplement justegen. 

El problema no rau només sobre els convidats, ja fixes, sinó que moltes vegades hi hem de sumar els moderadors o conductors del programa. Presentadors que també s'han arribat a creure que saben de tot. I això no ens fa cap bé. Probablement és per això que he renunciat a seguir els debats i tertúlies, i només arribo a veure moments puntuals, quan em trobo a prop d'un aparell de televisió. A vegades, amb pocs segons en tinc prou per canviar d'espai i oblidar-me del que estan dient.

Sempre s'aprèn dels altres, encara que només sigui per decidir-te a no fer cas d'allò que t'estan comentant. Hi ha molta saviesa escampada arreu, però també hi ha molta mesquinesa i aquesta fa mal, i fa perdre la confiança en mitjans que potser s'ho estan treballant prou bé. 

Per als meus lectors més fidels, us recordo una vegada més que aquest espai intenta expressar públicament pensaments que em venen al cap arran de notícies i fets que passen pel món. Més enllà d'això, és bo que cadascú pensi per ell mateix i tregui les seves conclusions, que poden ser totalment contràries a les expressades en aquest espai.

Aquest any el rei blanc!

Aquest any també hem menjat tortell de reis. Arrosseguem unes quantes setmanes de dolçor i arriba l'hora de dir prou i controlar el sucre que ens entra a la boca. Realment el nostre país té molt present les pastisseries, i també cada vegada hi ha més famílies que els preparen a casa. Potser és el sucre el que ens fa passar millors dies i ens fa oblidar tots els desastres que succeeixen pel món, alguns d'ells no gaire lluny de casa.

Avui ens despertàvem amb les tradicionals pancartes a la plaça de l'església i la de l'ajuntament, i com acostuma a passar, el govern de torn és el més citat i criticat, amb algunes mostres d'enginy, i d'altres una mica més passades de to. Crec, però, que no hi ha hagut ni bandalisme ni actes incívics que haguem de lamentar. Això espero.

I ara comença un període que políticament ens portarà a les eleccions municipals del mes de maig, però també tindrem sentències que ocuparan les primeres pàgines dels diaris, i que per algunes persones poden ser claus de cara el seu futur. El pacte entre ERC i el PSOE per aprovar els pressupostos generals de l'Estat, a canvi de les modificacions legislatives en termes de sedició i malversació podrien facilitar el retorn no volgut de qui fou president del govern català i que des de fa cinc anys viu exiliat a Bèlgica.

De tot plegat, però, ens hauríem de quedar en les decisions que prenem dia rere dia. Valorar què signifiquen i comporten, i procurar treballar perquè els grans objectius puguin fer-se realitat. A vegades són temes personals, d'altres familiars, i en alguna ocasió decisions que poden incidir en el conjunt de la població.

Si bé tenim molt present el darrer cap de setmana de maig, no podem oblidar que cada dia que passa és important per a tots nosaltres, i no podem deixar de banda tot allò que ajuda a viure millor i més dignament, sobretot les famílies que tenen més problemes per fer-hi front. Des de la responsabilitat que cadascú de nosaltres ha assumit en aquesta vida, i en aquests moments, convindria que ens esforcéssim per ser útils als altres i fer més agradable la vida de tothom. 

No m'ha tocat el rei, i per tant no m'he hagut de col·locar la corona. Decididament, però, es tractava del rei blanc, res a veure amb els reis Borbons que ens tenen amargats, vivint a costa dels nostres calerons.

Una Constitució que no respecten ni els seus defensors

Els que defensem la independència dels tres poders, legislatiu, executiu i judicial, i creiem en la honestedat i bona fe dels polítics, ens avergonyeix veure tot el que està passant al voltant de la renovació dels jutges amb mandat caducat als diferents tribunals de justícia. En la mateixa línia que aquests dies expressava la necessitat que els polítics donin exemple de comportaments honrats i lícits a la ciutadania,  també caldria exigir-ho als jutges.

El que està fent el PP, bloquejant qualsevol canvi que els pugui perjudicar la majoria que ara tenen, d'amics jutges i afins, és una immoralitat i una manca d'ètica que hauríem de ser capaços de denunciar amb totes les nostres forces.

Està vist i demostrat que els nostres governants no tenen cap respecte a la Constitució ni als principis essencials de la democràcia. ¿Com poden tenir la barra d'exigir res a la societat a la qual serveixen, si són incapaços de complir amb la lletra de la Constitució que tant diuen defensar, i posen en evidència la correlació directa dels poders judicial i legislatiu? Una dependència que desmereix qualsevol creença en la bondat del nostre sistema polític.

Davant d'aquesta situació és completament lògic que desconfiem dels nostres polítics, però també del sistema judicial. Se'ns fa molt difícil respectar qualsevol sentència judicial, perquè ens entra el dubte de la honestedat dels jutges, de la seva bondat i l'aplicació justa de la justícia.

Avui sortia la notícia de la jugada que el PP està preparant, amb conveni amb els jutges conservadors, per evitar que el govern socialista canviï els cromos, cansat d'aquesta paràlisi de més de quatre anys. El PP ha intentat allargar fins a una possible victòria electoral i evitar que el color dels tribunals de justícia canviés. Siguin uns o altres els jutges que dominin el panorama, no deixa de ser un error en l'aplicació d'un sistema polític que es té per democràtic i just. 

La llàstima de tot plegat és que no hi ha una instància superior que vetlli pel bon funcionament dels òrgans polítics i judicials. La confiança que les institucions europees ajudarien a millorar el nostre sistema ha quedat en evidència. Per sobre de tot hi ha la defensa dels estats, que de manera corporativa es protegeixen i eviten denunciar allò que realment veuen, però que no els interessa reconèixer.

El fracàs de la immersió lingüística

Des de fa uns mesos s'ha parlat molt de la immersió lingüística a les escoles de Catalunya, amb el català com a llengua vehicular. Se n'ha parlat, sobretot, per les sentències contràries a la immersió del català, tal com es va concebre, forçant que el castellà també sigui vehicular, i que, segons els jutges, la proporció ha de ser del 25%. Tot això ve d'una llei d'educació del temps del PP, que ja està derogada, però que malgrat això és la base d'aquesta obligatorietat. Avui s'ha reforçat l'amenaça contra la immersió lingüística, amb la decisió del TSJC de generalitzar a totes les escoles del país, l'obligatorietat d'emprar el castellà en un 25%.

El fracàs de la immersió lingüística no és només la incapacitat de defensar-la davant dels tribunals de justícia espanyols, sinó dels resultats obtinguts després d'aquests anys, en què era vigent, però que ningú es va encarregar d'analitzar quin era el grau de compliment. Ara, quan hem vist que cada vegada són menys els joves que utilitzen el català per relacionar-se amb els amics, tots ens hem posat les mans al cap i hem constatat que la llengua catalana està en perill.

Podem i haurem de trobar la manera de girar full a la pressió que des d'Espanya, tan a nivell polític com judicial, exerceix contra el català, però no ens podem oblidar que cal reflexionar què s'ha fet malament, perquè els resultats de la pràctica de la llengua catalana siguin els actuals. En això ningú no ens hi ajudarà, i seria molt penós que no trobéssim la manera de redreçar la situació.

No ens podem entretenir només en combatre les sentències contràries al català, perquè hem pogut veure que hi ha molts centres escolars que el català és testimonial. Germà Bel fa temps que reclama un canvi en el posicionament català, i s'emmiralla en l'exemple basc. No podem deixar de fixar-nos-hi, i intentar arribar a conclusions satisfactòries per canviar la dinàmica actual. 

D'entrada semblava que la immersió lingüística era una bona praxis, i podia portar bons resultats per al català, sense afectar el coneixement del castellà. En cap cas s'ha batallat en contra del castellà, sinó que s'ha intentat ajudar la llengua més feble, i que tenia, i té, més possibilitats de desaparèixer. No volem separar la població en funció de la llengua que utilitzen, sinó que el català sigui fort i d'ús habitual entre la població. No són només els catalans de famílies castellanoparlants els que han deixat d'utilitzar el català, sinó també catalans de famílies que sempre han utilitzat el català per relacionar-se, i aquí hi ha el principal problema a resoldre.

Diàleg amb diferents llenguatges

Em pregunto si els participants a la mesa de diàleg entre PSOE i ERC parlaven el mateix llenguatge o no. Diuen que s'han posat d'acord, però tots dos entenen el mateix del que hi ha escrit? No conec el contingut del pacte, però he sentit a parlar molt de referèndum i de consulta i no sé què hi ha de cert en això. 

Perquè una cosa és el que puguin pactar dues forces polítiques, encara que s'hi comprometin de veritat a complir el pacte, i una altra és la Constitució i les sentències dels tribunals judicials, que sabem que no ens estimen gens. Si l'acord és sobre una acció que no és permesa per la Constitució, i aquesta no es pot modificar, perquè no hi ha majoria suficient, l'acord quedarà en paper mullat, la qual cosa al PSOE no li suposarà res, però a l'altra part, ERC i en conseqüència Catalunya, sí.

Imaginem-nos que anem avançant, que no sé si és molt imaginar, el següent pas quin és? Tindrem un govern progressista, segons es diuen ells mateixos, que per malament que funcioni sempre serà, al meu entendre, molt millor que un pacte de la triple dreta espanyola. A Catalunya en què ens beneficiarà? 

Temo que s'han assegut en una mateixa taula, però que la lletra menuda no s'ha tractat, i a més hi ha tot un sector independentista, entre ells la pròpia presidència de la Generalitat, que no hi estan d'acord o, si més no, no s'hi senten implicats. 

Una vegada més ens toca esperar a veure-les venir i desitjar que no sigui una presa de pèl com ja ens hi tenen acostumats els diferents governs espanyols, siguin del color que siguin.

Pendents de les decisions judicials

Mai no m'hauria imaginat que estaria tan pendent de les decisions judicials dels diferents tribunals, no només estatals, sinó també europeus. Avui coneixíem el fraccionament de la unanimitat en les sentències relacionades amb el procés, i també les picabaralles entre l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, en el judici al cap dels Mossos d'Esquadra, el senyor Trapero.

Una cosa que ningú pot negar, encara que no li pugui afavorir, que el món judicial ha patit un terrabastall i qui sap si a partir d'ara començaran a formar-se les esquerdes. El gran error de la política espanyola, incapaç de gestionar políticament el país, va ser judicialitzar-ho, i els jutges s'hi han posat bé. Tots sabem el tarannà de la majoria de jutges espanyols, la seva procedència i ideologia. Els hi han posat com anell al dit. Sabem que la història donarà la raó als que ara els toca perdre. La llàstima és, com he dit moltes vegades, que la Justícia és molt lenta i entretant es condemnen moltes víctimes innocents. 

Espanya ha votat fa pocs dies i ha donat un impuls important a l'extrema dreta. Les coses no apareixen del no-res, sinó que existeixen en somort fins que no troben l'escletxa que els permet donar-se a conèixer. Els canvis són lents i Vox ha vingut per quedar-s'hi. El seu recorregut no serà com el de C's, que es troba en vies d'extinció. El seu discurs és coherent i no necessiten enganyar ningú. El populisme està molt arrelat i el terreny molt abonat. La dreta espanyola s'ha encarregat de deixar-ho a punt i el PSOE ha estat incapaç de mantenir el seu pols, cedint en un terreny que no li correspondria. Tenim debat per molts anys.

Confiança en el TEDH

Ens aquests darrers anys molts hem perdut la confiança en les institucions. Hem detectat una manca d'imparcialitat en els poders públics i molt concretament en la Justícia. Sense confiança és impossible que una societat pugui avançar. És per això que tan sovint parlem del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), perquè és l'últim recurs en què hi tenim la confiança dipositada. Creiem que és un tribunal on es farà justícia, malgrat sigui massa tard per poder estalviar sofriment als presos polítics.

Avui llegia que en l'informe anual de l'esmentat tribunal, nou de les deu sentències dictades durant l'any, Espanya ha estat condemnada. Aquestes dades fan pensar molt, però desconfio que la justícia espanyola se'n faci ressò. Són dades que de ben segur procuren ignorar i no sentir-se al·ludits. 

El més perillós de tot és que amb el concurs de partits polítics demòcrates, unes dades com aquestes propicien la reflexió i probablement la voluntat d'esmena, però amb l'entrada de partits autoritaris i sectaris com és el cas de VOX la reacció més lògica és culpar Europa de tots els mals i considerar-se superiors a la resta. De fet, una actitud molt propera al franquisme, que és d'on emana tot aquest moviment d'extrema dreta que ressorgeix al país.

El futur polític no està molt clar davant d'aquesta deriva cap a una dreta més radical, per part del PP i C's, amb el coixí de l'extrema dreta de VOX. En una situació com aquesta, a nivell espanyol, el PSOE esdevé l'oasi a preservar, però, si pot ser, deixant uns quants barons al marge. La seva nostàlgia s'assembla massa a la nostàlgia de temps passats, que voldríem superats.

Tenim molt poca fe en el poder judicial

En les sentències judicials ens passa una mica com en els pressupostos municipals, que ens fixem en l'inici, però mai en el final. Vull dir que llegim i tenim present la sentència a un cas de corrupció, per exemple, però l'endemà ningú no se'n recorda ni sabem si s'acaba complint.

Avui llegia que el Tribunal de Comptes ha condemnat l'exalcaldessa Ana Botella i a set ex alts càrrecs del govern municipal de Madrid a més de 25 milions d'euros, per haver venut 1.860 habitatges públics protegits per sota del preu del mercat. La demanda de l'ajuntament de Madrid considerava que hi havia hagut una pèrdua patrimonial de més de 55 milions d'euros.

Ara podem dir pestes de l'exalcaldessa i considerar que es mereix la condemna, però haurem d'estar alerta per si realment ho paga? El problema és que tenim la impressió que aquests diners no s'acaben de pagar mai. Potser havent-hi l'ajuntament de Madrid, d'un altre color, s'encarregaran prou bé que la sentència es compleixi, però sempre genera dubtes.

M'estranya que es trigui tant temps a resoldre aquests casos, perquè ja no recordo quants anys fa que l'esposa del senyor Anar va deixar l'alcaldia. No es podia saber abans?

Un dia algú ens haurà d'explicar per què hi ha casos que tenen una resolució pràcticament immediata, i d'altres triguen tant. Segur que hi ha casos molt complicats i que requereixen una llarga investigació, però no sempre és així. Quins interessos hi ha al darrere?

Crec que seria bo que tota la transparència que es demana i s'exigeix a les institucions públiques es pensés també en les institucions judicials, que em penso que no els maregen gaire. És ben cert que després de quaranta anys de transició, el poder judicial no ha variat gaire, sinó que es manté molt proper al caire franquista de la seva gestió. No hi ha divisió de poders a Espanya, però a més el poder judicial necessitaria una gran esporgada.

En democràcia s'acaten les sentències

Totalment d'acord. En un model de democràcia on aquesta es segueixi escrupolosament és evident que les sentències s'han d'acatar, perquè s'entén que els poders polític i judicial són independents i no existeix polítics ni jutges corruptes o que prevariquin. El problema rau quan aquesta puresa no existeix i es té constància de polítics corruptes i jutges que prevariquen i fan favors als amics.

Seria llarg de relatar els diferents exemples que demostren que a Espanya la democràcia està corrompuda i que hi ha jutges amb molt poder que han prevaricat i han enganyat la societat. Només fixem-nos en les darreres notícies sobre l'acta del Tribunal Suprem on entre altres acords s'aprovava la designació del jutge Llarena com a magistrat del Tribunal. Segons vaig poder llegir, es va fer trampa per afavorir el nomenament d'un jutge molt amic del president del Suprem i del Consell General del Poder Judicial.

Què vull dir amb tot això? Doncs quan desconfies dels actors (polítics i jutges) és lògic que siguis reticent a acceptar totes les sentències. No n'hi ha un pam de net! És una llàstima arribar a aquesta situació, i preferiria poder afirmar que confio en les sentències encara que no m'agradin, però no és això. La meva fe amb els jutges d'aquest país ha desaparegut. Ja no hi confio i per tant tinc la tendència a no acceptar les seves sentències, perquè hi veig mala fe.

Una panorama polític i judicial que fa pena!

No, si al final arribarem a saber de lleis, jutges i sentències. Crec que darrerament s'estan produint totes les combinatòries i especificitats del món judicial. Avui llegia que una associació de jutges, de recent creació, ha presentat o presentarà una querella contra la cúpula judicial, per parcialitat, per ser massa del PP, vaja!

Esclar que, em pregunto, què en pot sortir de tot això si els que han de fer cas i respondre la querella són de la mateixa corda. No anirà més enllà, oi? Potser és la manera d'iniciar els tràmits per arribar a Europa, que ara ens sembla l'últim recurs possible. Efectiu?

Realment el panorama polític i judicial espanyol que s'està observant darrerament és lamentable. La imatge que donem a l'exterior fa pena, però no podem oblidar que els nostres polítics i els nostres jutges són molt espanyols, molt quixots, i se'ls en fot què puguin pensar els europeus. Això passava en temps del dictador i continua passant ara.

És aterrador veure com actuen personatges com Albert Rivera, que poden arribar a governar l'Estat. Avui l'abat de Montserrat deia que havíem retrocedit fins a extrems que mai no hauríem imaginat. Avui també llegia la notícia sobre la recollida de signatures a Burgos, per eliminar la immersió lingüística a casa nostra. L'objectiu és, segons sembla, convertir el català en una llengua d'ús familiar. A part de ser una demostració d'ignorància, però d'odi al mateix temps, és la cançó de l'enfadós que  ens arriba a cansar.

Si pretenen que ens conformem a quedar-nos a Espanya tan tranquils, no ho estant aconseguint. Cada vegada tens més ganes de fotre el camp i que s'empassin aquest orgull.

La veu d'un poble per sobre de qualsevol tribunal

Què passa amb el Tribunal Constitucional darrerament? Hem pogut llegir notícies sobre algunes sentències favorables a recursos del Parlament o Govern catalans sobre lleis imposades pel govern espanyol. Serà que volen compensar les continuades sentències contra lleis catalanes? Serà que les darreres resolucions europees contra decisions espanyoles els han fet reflexionar?

No podem caure en el joc de donar suport a un Tribunal quan les seves sentències ens són favorables i després criticar-lo quan no ens convenen. Hi creiem o no hi creiem! Personalment no hi crec, perquè continuo pensant que per sobre de qualsevol decisió hi ha la decisió popular que es mesura en un referèndum. Negar aquesta possibilitat és negar un dret bàsic i primer.

Mai, per intel·ligents, bones persones i objectius que puguin ser els membres d'un Tribunal, mai podran prevaler les seves decisions a la voluntat del poble. Sota aquest principi que hi crec i que defensaré sempre, m'agradi o no el resultat, no puc acceptar la primacia d'un Tribunal.

Si la voluntat d'un poble no és escoltada, mai es produiran canvis a la societat, i aquest impàs, aquest no avançar és la mostra més palpable de falta de democràcia. Qui posa les lleis per sobre de la veu de la majoria del poble està equivocat i actua per interessos. 

S'ha viscut a Escòcia i ningú pot defensar altra cosa que en aquests moments els escocesos no volen la independència, i això és així perquè el resultat del referèndum va ser clar i posteriorment s'ha vist que han retirat el suport als partits independentistes. Això ho podem afirmar perquè es va permetre el referèndum. El mateix podria passar a Catalunya, però d'entrada ens han de permetre conèixer què vol la majoria i després actuar en conseqüència.

Europa reclama neutralitat al Tribunal Constitucional

El Consell d'Europa demana al govern espanyol que reconsideri la reforma del Tribunal Constitucional que va aprovar Rajoy a finals de l'anterior legislatura aprofitant la seva majoria absoluta. Recordeu que la reforma permet que el Tribunal Constitucional no només sentenciï, sinó que a més li dóna poder per executar les seves pròpies sentències.

És de preveure que el govern espanyol no mourà fitxa, atès que es tracta d'una recomanació sense cap efecte vinculant, però sempre és bo que es faci públic que decisions imposades pel govern del PP no són correctes i que només s'aguanten per raó de la força i no per la força de la raó, sobretot quan vénen d'organismes internacionals. És bo perquè dóna ales a qui en aquest moment és el principal afectat, i que per això es va fer la reforma del Tribunal Constitucional.

Ens trobarem, doncs, amb un exemple més del quixotisme espanyol que tan mal li ha fet a Espanya i que no li ha permès aconseguir agafar el tren de la dinàmica democràtica que calia esperar després de tants anys de transició. Els grans partits espanyols, PP i PSOE, no han estat a l'alçada i han utilitzat les seves majories absolutes per teixir una xarxa ja sigui de corrupció o de favoritismes i amiguismes, amb poca voluntat transformadora de la societat i encara menys de transparència i voluntat d'obertura a la ciutadania.

La situació política espanyola, al marge del procés català, és de molta tristesa, indignació i ràbia. No pot ser aquesta manca de diàleg, d'interessos partidistes per repartir-se el pastís. La imatge que proporciona no crec que ens la mereixem, i necessitem que des de fora ens vinguin a donar lliçons de democràcia i, en aquest cas, de neutralitat del Tribunal Constitucional.

Parlem del corredor del mediterrani?

El PP contraresta les sentències condemnatòries dels seus càrrecs polítics insultant els altres partits. No tenen cap argument per defensar la corrupció dels seus dirigents, ni tampoc vergonya. No són només els condemnats els culpables, sinó que en tenen molts més en llista d'espera. Els seus judicis no tenen la pressa del judici pel 9N.

Us asseguro que cada dia, a l'hora de decidir el tema a tractar en el meu bloc, em trobo amb tants exemples per criticar la política sectària, centralista i bàsicament anticatalana, però no només, que em vénen ganes d'engegar-ho a rodar i pensar en altres coses. I em pregunto, com és possible que el govern del PP tingui tantes facilitats per potenciar els seus i denigrar els altres, per subvencionar els seus i menystenir els altres...

Avui escoltava la denúncia del secretari d'obres públiques del govern valencià per l'ús del fons europeu per al corredor del mediterrani, en les obres del túnel de Charmartín a Atocha. Per la cara! ells ho fan tot bé i en benefici de la seva Espanya, els altres, els de la perifèria hem de callar, perquè som uns interessats, uns nacionalistes... I amb tot això, qui és que encara tingui ganes de quedar-se? Això és el que ens espera, i encara pitjor, per haver gosat plantar cara.