Cassolada al Borbó

Per avui a les 21h està convocada una cassolada al rei Felip VI, a la mateixa hora que dirigirà unes paraules a la població de l'estat espanyol. Recordo el darrer missatge que li vaig sentir, l'any 2017, després ja no n'hi he escoltat cap més. Tampoc penso escoltar-lo avui. Des de fa molt temps que em sento republicà i molt lluny del rei espanyol. No em sento súbdit d'ell i per això no tinc cap necessitat d'escoltar les seves paraules.

A tot això cal afegir tot el que ha passat dins de la família reial, plena de corrupció, gens dissimulada, amb el suport del PSOE i la dreta espanyola. Aquest suport és per a mi un senyal de connivència amb el frau i no em serveixen cap tipus d'excuses.

Què ens pot dir Felip VI que ens serveixi d'alguna cosa? Que hem d'estar units? Què ens pot dir quan acabem de llegir que el govern espanyol redirecciona les mercaderies en benefici de la capital? Quina opinió podem tenir d'ell els que ens ho miraríem des de la perifèria, sabent com pensa, pel que ens va dir el 3 d'octubre?

El seu discurs, que arriba tard, és inútil i només serveix per justificar-se en el lloc, un lloc inútil que no serveix per a res, perquè és incapaç d'exercir per a tothom, sinó només per a uns quants. Un personatge que viu lluny de la realitat i que és insensible als que realment pateixen, encara que li costi poc parlar-ne.

No, avui a les nou del vespre no escoltaré el discurs del rei, i ja en tindré prou amb la crònica que se'n derivarà posteriorment, els següents dies, ens agradi més o no ens agradi. Avui el vespre, a les nou, hi ha convocada una cassolada dedicada al Borbó.

Parlem del corredor del mediterrani?

El PP contraresta les sentències condemnatòries dels seus càrrecs polítics insultant els altres partits. No tenen cap argument per defensar la corrupció dels seus dirigents, ni tampoc vergonya. No són només els condemnats els culpables, sinó que en tenen molts més en llista d'espera. Els seus judicis no tenen la pressa del judici pel 9N.

Us asseguro que cada dia, a l'hora de decidir el tema a tractar en el meu bloc, em trobo amb tants exemples per criticar la política sectària, centralista i bàsicament anticatalana, però no només, que em vénen ganes d'engegar-ho a rodar i pensar en altres coses. I em pregunto, com és possible que el govern del PP tingui tantes facilitats per potenciar els seus i denigrar els altres, per subvencionar els seus i menystenir els altres...

Avui escoltava la denúncia del secretari d'obres públiques del govern valencià per l'ús del fons europeu per al corredor del mediterrani, en les obres del túnel de Charmartín a Atocha. Per la cara! ells ho fan tot bé i en benefici de la seva Espanya, els altres, els de la perifèria hem de callar, perquè som uns interessats, uns nacionalistes... I amb tot això, qui és que encara tingui ganes de quedar-se? Això és el que ens espera, i encara pitjor, per haver gosat plantar cara.

Aturats a l'asfalt

Si ahir us comentava la travessia del Montseny per anar a parar a Tavertet, avui haig de comentar-vos la cara d'estúpid que et queda quan et trobes en un embús a l'entrada de Barcelona i no pots anar ni endavant ni enrere.

Tenia calculada l'estona que necessitava per arribar a la capital, més del que en situacions normals necessitaria, però essent previsor. La realitat ha estat que ni així he aconseguit arribar a l'hora, i tot per un accident de trànsit, sembla ser, que ens ha deixat a quatre quilòmetres de la ciutat aturats, avançant, quan ho aconseguíem, a no més de 20 quilòmetres per hora.

Res a veure un dia i l'altre. Si ahir em vaig haver d'aturar perquè passés un ramat d'ovelles, avui era l'acumulació de cotxes per metre quadrat el que no em deixava avançar. Si ahir contemplava a mà dreta un prat sembrat de vaques paint el dinar, avui m'he hagut d'acontentar amb observar les zones industrials a la perifèria dels municipis metropolitans i cotxes a banda i banda.

El conferenciant no havia començat, tot just l'acabaven de presentar. És allò dels cinc minuts de llicència que tant molesten qui acostuma a ser puntual, i això que la xerrada començava més aviat a l'hora dels senyors, tot un detall per als que venim de fora i no podem trobar-nos amb les cues diàries de primera hora.

El contingut de la conferència molt interessant, però... estem tant cremats amb la participació que ja no sé si ens ajuda o ens acaba de rematar. Esteu segurs que ens creiem això de la participació? Què entenem per participació? Us fa una mica de mandra participar, oi? Us encalla els projectes també, oi?

La sortida ha estat més ràpida. M'he estalviat la tortura de les obres de la plaça de les Glòries. N'hi ha por molt temps més? Confiem que ens compensi el patiment de tots aquests mesos.

L'acord im_possible PSOE-PP

Diuen que de més verdes en maduren, i per això no podem afirmar mai que tal cosa no passarà, perquè, per estrany que pugui semblar, tal cosa acabi passant. Ho dic perquè el títol de l'escrit pot semblar que no hi ha marge d'error, però tractant-se d'Espanya, no ho tinguem tan clar.

Aquests dies tothom busca exemples europeus d'aliances de partits per governar, uns per justificar que el gran pacte és possible i d'altres per explicar les dificultats que hi hauria tractant-se del nostre país. 

Si bé és cert que aparentment no hi ha grans diferències entre dreta i esquerra a l'Europa actual, i que podríem dir pràcticament el mateix del PP i el PSOE, en el fons hi ha un component ideològic ultradretà en el PP que faria inviable qualsevol possibilitat de pacte.

L'experiència socialista de Zapatero va ser molt decebedora, potser perquè n'esperàvem més després d'uns anys castigats pel govern Aznar, però no seria just posar tothom en el mateix sac. La ultradreta espanyola està dins del PP i hi té un pes molt important. La política d'aquests darrers quatre anys ha estat molt funesta per a les classes populars i també la mitjana, la que realment aguanta el país. 

Seria, al meu entendre, un suïcidi del PSOE voler pactar amb Rajoy el nou govern d'aquests propers quatre anys. No s'entendrien les advertències dels líders socialistes, d'anul·lar totes les lleis que el PP, sol i sense consens, ha anat aprovant, aprofitant la seva majoria absoluta. Quina mena de pacte haurien de signar ara per desfer tot el camí traçat pel PP?

És un pacte impossible, però no hi ha alternativa, si no és anant a les eleccions. El pacte de progrés que es podria signar entre PSOE i Podemos tampoc és possible si ambdós partits mantenen les seves promeses. El PSOE, que viu gràcies a Andalusia, mai accedirà a una reforma de la Constitució de tipus federal, per més que es demanés des del PSC. Andalusia no l'ha entès mai, i només jutja a partir de què li dónes a l'altre que no em dónes a mi, i així no anem enlloc. És allò d'una merda punxada en un pal.

Però com que estem parlant d'Espanya, tampoc farien grans escarafalls si finalment pactessin els dos grans partits de l'Estat, només per evitar que la perifèria no hi tingui cap paper a jugar.

Un càstig als partits polítics tradicionals

Continuen les conseqüències dels resultats de les eleccions europees de diumenge, sobretot pel que fa als partits que han sofert més la davallada de vots. El PP, tot i perdre un bon percentatge de vots i també d'eurodiputats, se'n surt més bé de la crítica perquè al seu adversari directe encara li ha anat pitjor. 

Ja ho deia ahir, que la responsabilitat de govern en èpoques adverses passa factura i és per això que se'ls perdona més la disminució de vots. Caldria pensar que el PSOE, a l'oposició, podia treure'n més rèdit, però encara està patint el càstig de quan va governar, sense que Rubalcaba hagi aconseguit esborrar-ho de la memòria. És per això que la crítica és més dura i ha provocat la sortida del seu secretari general.

A Catalunya, Mas ha aguantat, tot i els atacs que rep per cada costat, i les declaracions que Navarro, Sánchez-Camacho o Cospedal han fet contra el president, no deixen de ser una cortina de fum per amagar el propi fracàs.

Després de molts intents, Sánchez-Camacho havia aconseguit fer créixer, de manera moderada, el PP a Catalunya. Els seus antecessors havien fracassat. Ara, però ha estat un toc d'alerta que es podria agreujar en les properes eleccions generals de 2015.

Però a Catalunya el repte més important el té el PSC, tant per posar ordre a dins, com per evitar que en les eleccions municipals de l'any vinent s'acabi convertint en un partit polític residual. El que li va passar al PSUC - ICV, li podria passar ara al PSC, si no és capaç de fer una reflexió a fons i sincera, per acabar adonant-se que s'ha col·locat d'esquena a la ciutadania, que ha deixat de ser al centre polític del país, per desplaçar-se a la perifèria on hi fa molt fred.

Però el secret de tot plegat potser l'hauríem de buscar en el sistema democràtic occidental, en la manca de transparència del partits polítics en la seva gestió de govern, i en la gran escletxa que s'ha obert entre els polítics i la ciutadania. Potser això explicaria els resultats de partits com C's, UPyD o Podemos. Continuarà...