No m'agraden els petards!

Hi ha coses que sembla fer vergonya a la gent reconèixer-ho, sobretot en ambients de festa i diversió, o en celebracions com la revetlla de Sant Joan, tan nostrada. Em consideraran estrany, val més que no ho sàpiguen. Ho dissimularé i faré com si no passés res. Com si fos la persona més feliç i més enrotllada de tots!

Doncs, no! A mi no m'agraden els petards. Ho trobo una bestiesa, sense sentit. Una despesa inútil i una manera de molestar els altres. Ja sé que un pot gaudir dels petards sense emprenyar ningú, però no em negareu que emociona a més d'un veure l'ensurt que li claves al veí, o a aquella persona que circula tranquil·lament pel carrer.

És cert que de totes les coses se'n pot fer un bon o mal ús, però no em direu que no és absurd gastar-te els diners per encendre la metxa i fer esclatar un petard, o té sentit? Ja sé que hi ha moltes coses sense sentit que fem sovint i no ens queixem, però no em negareu que un dia assenyalat com la vigília de Sant Joan, amb l'arribada de la flama, procedent del Canigó, amb tot el que significa per als catalans, no sigui un bon moment per declarar que no m'agraden els petards! 

Cal anar encenent i llençant petards per aquí i allà? Fins i tot acompanyant la flama?

No em detindré a comentar fets luctuosos que els arenyencs tenim ben presents, només cal veure les notícies de les persones, normalment joves, que ingressen als hospitals i centres sanitaris la diada d'avui, per culpa dels petards. I encara que no ens facin mal ni el provoquem, quin sentit li donem? Gaudir de la fressa i les corredisses? No tenim res més a fer?

Mai m'han agradat ni mai n'he comprat. No crec que canviï d'opinió. Tothom és lliure de fer el que més li plagui, però intenteu no molestar els altres. Si de cas, tanqueu-vos a casa i comenceu a encendre els petards. Fins i tot podreu gaudir de l'art de socarrimar les parets. Es poden dibuixar imatges ben originals!

Una festa de Sant Joan diferent

Mig dissimulat en un cap de setmana de juny, hem celebrat la festa dels Països Catalans, la festa de Sant Joan, més d'incògnita que de costum. Acostumats amb els ponts o aqüeductes, el fet de caure en diumenge ens ha passat més desapercebuda, malgrat els actes que són tradicionals amb l'arribada de la flama del Canigó com a punt àlgid.

La festa de Sant Joan és la porta d'entrada a l'estiu i a tot el que representa. Des d'un punt de vista festiu, a tot el conjunt d'actes que celebrem al carrer, amb revetlles, festa major i vot de vila, en el cas d'Arenys. Acostuma a passar, que venim d'un període més o menys llarg de mal temps i de fer més vida casolana, i comencem a sortir al carrer per celebrar amb els amics i coneguts, diferents actes festius.

Enguany, però, la festa de Sant Joan ha vingut precedida per uns actes que no són habituals. Des de fa molts mesos la vida al carrer és més activa per tots els moviments i conseqüències del procés independentista. Fa molts mesos, massa mesos, que sortim a denunciar l'empresonament d'unes persones que encara no han estat jutjades i que són a la presó com a venjança per la derrota del dia 1 d'octubre passat.

La incapacitat del govern de l'estat espanyol, amb totes les seves forces polítiques i judicials al costat, d'evitar la celebració del referèndum, va provocar que de manera barroera i forçada, s'empresonessin unes persones acusades de violència quan ha quedat palesa la seva actuació pacífica en la reivindicació del dret a decidir.

Aquesta necessitat de sortir al carrer a denunciar la situació en què viuen els nostres presos polítics, ha fet que la festa de Sant Joan no hagi estat, enguany, la primera sortida massiva al carrer amb un únic objectiu.

Unes hores amb el pare

Aprofitem el diumenge per estar amb el pare. Aviat no ho podrem dir. Anàvem a Tavertet, però hem fet parada i fonda a Vic. El pare ens reclamava, o això és el que pensem, que n'és conscient i que se n'alegra. Els seus dos fills al seu costat fent-li companyia, vetllant-li el seu descans.

Anem sumant records que de ben segur ens vindran a la memòria d'aquí uns anys, si tenim la sort de viure fins a la vellesa. L'experiència amb els éssers estimats. Aquests dies he recordat les darreres hores de l'àvia de la M. Àngels. Recordo una forta abraçada des del llit estant, agraint que l'estiméssim tant. Són aquells petits detalls que no se t'esborren de la memòria.

Podria ser un dia trist d'hivern, però ja hem vist que tot està canviant, i també el temps. El dia és brillant, la boira ha escampat i et vénen ganes de sortir a passejar. L'única tristesa resideix en el nostre cor tot veient com s'apaga la flama. Del tió en queda ben poca cosa, gairebé ni brases, però et consola si no hi veus dolor, sinó pau i paciència, això sí. No cal córrer.

Esperarem fins a trobar la nova fita, per assegurar-nos que anem pel bon camí, procurant no perdre ningú durant el trajecte, tot i que sabem que no tots hi arribarem. Hi ha qui va començar molt abans que nosaltres que de segur trobarà el destí final molt aviat.

Celebrant el Nadal amb el pare

Ens hem desplaçat a Vic per celebrar el Nadal. Des de sempre el dia de Nadal l'he passat amb els meus pares, en els darrers dotze anys amb el pare. El dia 7 de gener farà tretze anys que la mare ens va deixar. Tindria noranta-set anys.

Enguany ho celebrem amb el pare, però em costa veure si n'és del tot conscient. Em mira, queda pensatiu, i amb prou feines fa un gest perquè pugui adonar-me que m'entén, que sap que som amb ell tots quatre. A la Clara li dol, se li entristeixen els ulls i no pot evitar alguna llàgrima furtiva.

Tenim la llar de foc encesa i contrasta la flama dels branquillons amb el caliu del tió. Els branquillons de seguida es consumeixen i cal posar-ne més. El tió resisteix i permet que el foc no s'apagui, encara que a vegades pugui semblar que s'ha extingit. 

El pare és el nostre tió, el foc en somort. Consumeix aire i temps. No té l'embranzida de la flama. Va fent i t'obliga a mirar-te'l bé per comprovar que hi és, encara que distant, al marge de la festivitat. Celebrem el Nadal, qui sap si el darrer amb el pare, l'avi de Vic. Som més conscients del que seria normal, dels segons que compartim, com si ens preparéssim per guardar-los en la memòria, talment com el 7 de gener de 2003 quan m'acomiadava de la mare, tots dos ben conscients que la seva flama s'apagava.