Bufa el vent

Aquest Diumenge de Rams l’hem aprofitat per fer una passejada tranquil·la, badant i contemplant com el vent, que es presentava a batzegades, anava canviant la llum i el paisatge. Un vent que darrerament ens preocupa més del compte i ja no sabem si som nosaltres que vivim obsessionats, o bé és cert que el canvi climàtic és una realitat que es manifesta amb múltiples facetes.

Hem notat també el canvi horari, amb una posta de sol molt més tardana, tenint en compte l’horari oficial, ja que ell ha continuat el seu camí, sense preocupar-se de si els europeus ens posem d’acord a decidir a quina hora volem viure.

Una mica ridícul sí que ho és, però avui no teníem ganes de polèmica, sinó de gaudir d’aquesta primavera que ens ha arribat amb els pantans plens i tot una mica més verd. Us heu fixat en els rierols, els darrers anys eixuts i, en canvi, enguany ben eixerits?

Els carrers que hem trepitjat avui estaven nets i endreçats, i això sempre és d’agrair, ja sigui als residents i visitants que ho respecten, o els serveis que estan a punt de deixar-los com una patena. Com és que hi ha qui no ho sap valorar i no té cap consideració a l’hora d’embrutar-los?

Hem acabat la jornada com el mateix dia, asserenats i calmats, sense rauxes ni esveraments. Demà és dilluns, però no és un dilluns qualsevol. Hi ha força gent que té vacances i no caldrà anar a la feina a fitxar. Potser s’aprofitarà per fer una nova passejada, esperant que no sigui tan ventilada!

Què podem fer aquest trimestre?

Avui ho comentàvem en una tertúlia radiofònica. Hem començat l'any amb una acumulació de desgràcies que esperem que no sigui la tònica del 2026. No és que l'any que hem deixat enrere fos gaire engrescador, però el que hem iniciat fa una mica de por.

L'incendi a la festa de Cap d'Any en una població suïssa, l'atac i segrest del president de Veneçuela per part dels EUA, i a casa nostra, amb tres o quatre accidents en un punt negre que separa els dos Arenys, en són uns bons exemples que desitgem que no tinguin continuïtat.

S'han acabat les festes i avui els nois i noies i els més xics han tornat a l'escola. Molts pares i mares, i també els avis, respiraran una mica més tranquils. És bo poder gaudir de les festes, i encara més aquestes de Nadal, amb tot el que comporten, però també és cert que arriba un moment que quedes una mica saturat. 

Tenim al davant dos mesos i mig de treball fins a arribar a un nou parèntesi, la Setmana Santa, quan molts de nosaltres planificarem alguna sortida o altra. Malauradament, no tothom es troba en les mateixes circumstàncies i hem vist algun exemple que ens ha de fer pensar, com és el fred que han patit els desnonats de Badalona, sense que se'ls oferís una alternativa.

Seria bo que enguany, vist tot el que ha passat, concentréssim esforços per intentar reduir les penúries. Ja no dic eliminar-les, perquè m'agrada tocar de peus a terra, sinó com a mínim no agreujar-les. Procurar trobar solucions a fets que han esdevingut naturals fins al punt de no prestar-hi atenció. Veure persones dormir al carrer, perquè no tenen on raure, és molt trist.

Llegia l'altre dia que els ajuntaments han de disposar d'espais per allotjar aquestes persones sense llar. Em pregunto quants municipis hi ha al nostre país que poden certificar que estan preparats? Temo que la gran majoria no disposen de locals ni habitatges per oferir, i sempre caldrà improvisar solucions per evitar desgràcies, com recentment a Badalona, amb la mort d'una persona sense llar.

Enguany no he parlat dels desitjos de l'inici, però estaria bé que reflexionéssim sobre aquest tema i contrarestéssim la tendència mundial al menyspreu als pobres i l'enriquiment desproporcionat dels rics.

Vacances d'estiu per a tothom!

Llegeixo que la junta del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) ha acordat que aquest 2026 serà el darrer any que les proves de repesca de les PAU se celebraran en el mes de setembre. Diu la notícia de l'ARA que Catalunya era l'única comunitat autònoma que ho feia així, i que la resta ho programen el mes de juliol, com passarà a partir del 2027.

Recordo els meus anys d'estudiant que el repte del mes de juny era aprovar totes les assignatures per poder gaudir d'unes vacances d'estiu sense tenir l'amenaça dels exàmens de recuperació del mes de setembre. Suspendre una o més assignatures el juny volia dir estudiar durant els mesos de juliol i agost, per poder passar al nou curs sense res pendent. Estudiar durant l'estiu i, per alguns, deixar de gaudir de les vacances tan anhelades.

Els meus estius van ser molt plàcids, però recordo que de molt jovenet, a Cantonigròs, dedicàvem els matins a estudiar, no pas per recuperar cap assignatura suspesa, sinó per no perdre l'hàbit de l'estudi i no tenir tantes hores d'esbarjo. De bon matí, arribava des de l'Esquirol un estudiant de capellà que ens reunia al menjador de casa, amb els quaderns d'estiu.

Desconec què passa avui dia. Els meus fills ja no es troben en edat escolar i tot ha canviat molt. No sé si la mesura presa és correcta. Si amb un mes de diferència, de juny a juliol, els alumnes suspesos poden preparar-se les matèries suspeses, o es tracta simplement de donar una segona oportunitat, pensant que en l'examen de juny han estat de pega. 

Vull pensar que és una mesura presa tenint en compte elements pedagògics i no només organitzatius. Llegint la notícia fa l'efecte que els motius del canvi estarien a permetre que tots els alumnes comencin el curs universitari el mateix dia. No sé si aquest és motiu suficient i lògic per prendre la decisió. Ho deixo perquè els que hi entenen donin la seva opinió.

Darrera setmana d'agost

A les acaballes del mes d'agost es comencen a veure els preparatius per a l'inici del nou curs. És cert que no tothom s'ho planteja de la mateixa manera. Els escolars són els que amb més raó tenen el mes de setembre com a referent de l'inici d'una situació nova. Tot, o pràcticament tot, és nou i des del primer dia es va teixint el que culminarà a finals de juny.

La majoria d'empreses també comencen el mes de setembre després del parèntesi de les vacances estiuenques. Algunes han tancat, d'altres han tingut l'alternança de treballadors gaudint del repòs de l'estiu i el ritme no ha estat el mateix. La interrelació entre les empreses és un reflex clar que els mesos de juliol i agost l'activitat no segueix el mateix ritme.

Hi ha negocis propis de l'estiu que, en canvi, veuen el final de mes com la cloenda de la seva activitat. La seva activitat principal o fins i tot la seva única activitat temporal. Tanquen la paradeta fins a la temporada vinent. 

Hi ha, però, excepcions. Cada vegada s'allarga l'esperança de vida i hi ha més persones jubilades amb mobilitat i ganes de continuar la gresca. Per aquestes persones el canvi no és tan sobtat, o si més no ens el mirem més d'esquitllada. És cert que no és el mateix estar envoltat d'estiuejants i gent de vacances, però el calendari no és el principal desencadenant de l'activitat. Això no impedeix que si vius una mica al ritme de la societat que t'envolta, et sentis condicionat i, d'alguna manera, també experimentis un canvi en el teu comportament.

Les picabaralles polítiques al nostre país no han descansat aquest estiu i han mantingut una activitat frenètica, sobretot al voltant dels maleïts incendis. La pressió del PP per aconseguir que el president del govern espanyol tiri la tovallola s'ha mantingut i cal preveure que anirà en augment a l'inici del nou curs. Quant a casa nostra, tot fa pensar que estem igual que abans de l'estiu. Les promeses de millor finançament, el reconeixement del català a les institucions europees o el traspàs de Rodalies estan allà on eren i no hi ha previsió que s'acceleri més del compte. Una vegada més els partits independentistes s'han deixat prendre el pèl. Cosa que era de suposar.

Compartim aniversari

Els aniversaris rodons acostumen a ser més celebrats que la resta i, enguany, en Tallaferro i la Flor d'Alba celebren el seu setantè aniversari, i la colla gegantera d'Arenys de Mar ha preparat un seguit d'actes commemoratius. Si la colla acostuma a pencar de valent, enguany se superarà per tal que no ens passi desapercebuda aquesta celebració.

Tot i que no acostumo a col·locar-me de protagonista en els meus escrits del blog, avui em permeto la llicència d'actuar de coprotagonista en celebrar, precisament avui, el meu setantè aniversari. És un any més, però com deia al començament, el fet de canviar de dècada i col·locar un zero al final, fa que prengui més relleu.

Ens fem grans, i això és una sort. La vellesa és tot un honor, però també un repte. No tothom hi pot arribar, ni tampoc en plenes condicions. Quan era un xiquet, ens parlaven d'un vell de seixanta anys. Avui és tota una altra història i cada vegada hi ha més persones centenàries. Això fa que, malgrat formar part del grup de jubilats, no em pugui considerar un vell, i els nostres gegants encara menys. Tenen molta corda per davant, i moltes generacions per anar engrescant i festejant.

Tot i que l'estiu comença als voltants de Sant Joan, per alguns és el dia 1 de juliol l'inici de les vacances, també per als jubilats. Els mestres i professors han acabat el curs, els casals d'estiu s'han posat en marxa, i algunes persones ja preparen les maletes per al seu viatge d'estiu.

Per a totes aquelles persones que comenceu les vacances, us desitjo un molt bon estiu, que gaudiu de les festes de carrer, de la festa major, amb totes les seves activitats, i tingueu uns moments de record per a tots aquells joves que amb il·lusió i dedicació ens ajuden a passar-nos-ho d'allò més bé. Bon estiu!

Desconnectar!

No vull parlar de Trump, perquè és un impresentable i no s'ho mereix, i encara menys reproduir les imatges que s'ha encarregat de difondre. Per altra banda, aquests dies tothom parla d'energies renovables i hi ha qui s'encarrega de donar-li totes les culpes de l'apagada del passat dilluns. I Junts amenaça amb no permetre el debat sobre la reducció de la jornada laboral. I quina és la meva reacció?

Estic de cap de setmana i tinc ganes de desconnectar de tot, però no és fàcil. Caminar al costat del mar, contemplant les onades. Aprofitant aquest sol espantat d'avui, que no escalfa ni t'engresca a ficar-te a l'aigua. Qualsevol cosa menys estar pendent de què està passant!

És curiós pensar que el dia de l'apagada hi va haver tantes persones que varen córrer a comprar ràdios analògiques, amb piles, per poder estar al cas de tot el que passava, atès que estàvem sense Internet. No us sembla que ho hauríem de fer més sovint? No vull dir tallar el corrent elèctric, sinó desconnectar. Oblidar-te de què passa durant unes hores. 

Si tenim ximples governant països, com podem educar els nostres fills i demanar que es comportin com a persones civilitzades? Si quan se'n va la llum, en lloc de preocupar-nos de les causes i mirar de trobar solucions, ens dediquem a criticar allò que ens interessa comprometre, què es pot esperar de nosaltres?

La gent que viu a les grans ciutats aprofita els ponts i caps de setmana llargs per desaparèixer i canviar d'aires, però temo que no són capaços de desconnectar. Segueixen les notícies des d'una altra banda, però no se'n desenganxen. Veient el panorama, i sense pretendre que la gent es descomprometi de res, us animo a practicar la desconnexió. Podem començar per unes hores i potser serem capaços d'allargar-ho fins al dilluns. Com si estiguéssim de vacances!

Turisme de qualitat i turismofòbia

Sempre s'ha dit que tothom entén d'economia, o si més no s'atreveix a parlar-ne a la barra del bar, o en qualsevol tertúlia improvisada. I si d'economia tothom en parla, què us haig de dir del turisme, amb grans defensors i també detractors, fins al punt de poder parlar de turismofòbia.

Avui llegia la notícia referida a les jornades de turisme que tenen lloc aquests dies a Barcelona, i el paper que han de jugar els polítics de torn, de parlar d'una cosa que... hi entenen?, es repeteixen?, ajuden a millorar la seva indústria?

Com que s'han trobat amb manifestacions amb alguns que hi tenen una veritable fòbia, ara tothom parla de turisme de qualitat. Utilitzen una terminologia inconcreta, que queda molt bé, però que no es veu per on ha d'anar. Com comencem? Quina és l'oferta laboral? De quins salaris estem parlant? De quina formació? Quins serveis estem oferint?

Han passat molts anys des de l'època franquista on el turisme de sol i platja, i para de comptar, ens procurava divises per fer pujar el país. Oferíem simplement un tros de platja i el sol, que no ens costava res, i esperàvem que vingués molta gent i omplir la caixa. En què hem millorat?

Puc entendre la desesperació de les persones que han de compartir espai públic amb masses de turistes passejant i fotografiant monuments. És comprensible el rebuig a la desaparició d'habitatge de residents per oferir-lo als forasters, amb un increment exagerat del preu del lloguer, però d'aquí a criminalitzar el turista hi ha un bon tros. Sense tenir present que moltes persones que ho critiquen, aprofiten les vacances per posar-se el barret de turista.

El conseller d'Empresa i Treball, Miquel Sàmper, deia que tenim un gran país i això sol ja és un incentiu perquè ens vinguin a visitar. Té tota la raó. Tenim un gran país, però amb això no n'hi ha prou. Cal millorar el servei, amb instal·lacions adequades i un personal amb formació, educació i ben retribuït. O ens ho agafem seriosament, o continuarem tota la vida anhelant un turisme de qualitat, no massificat. Les coses no surten soles.

Arribem cansats!

Comencem un nou curs i ho fem cansats, com si les vacances no ens haguessin provat. Probablement ens han anat bé, però ens trobem que a l'hora de reiniciar l'activitat ens cauen a sobre els mateixos problemes de sempre amb les mateixes actituds i traves per poder-los solucionar.

De fet, hauríem d'iniciar el curs, animats, com aquella criatura que té una joguina nova. Nosaltres tenim un nou govern que, a més, ens ha promès moltes coses. Això ens podria il·lusionar, encara que no ens acabi de fer patxoca, però observem que no aconseguim expectatives noves. La baralla constant entre el PP i el PSOE, simplement per aconseguir el poder, ho fa malbé tot. 

El Tribunal Constitucional no aconsegueix elegir president. El PP no es pot treure de sobre la influència de VOX, a qui necessita per governar i li està prenent discursos per intentar augmentar la clientela. El president socialista té molts fronts oberts, a part de la qüestió personal de la seva dona, i intentarà sortint-se'n tot convocant, abans d'hora, un congrés del partit. Es tracta que el ratifiquin com a líder indiscutible i fer callar les veus contràries, que no són poques.

I a casa nostra? Els dos principals partits independentistes tenen previst uns congressos que han de servir per definir el seu futur, però... i el futur de Catalunya? La impressió que tenim és que només es tracta de posar noms, més que no pas programa. I entretant haurem d'estar amatents al compliment del pacte que ha fet Illa president de la Generalitat. Tinc por que ERC, atabalats amb el seu congrés i la lluita interna pel lideratge, s'oblidi de tot allò que els socialistes catalans li han promès i que els ha servit d'excusa per obrir-los la porta de la Generalitat.

La consellera d'Educació diu que hem de recuperar el prestigi i confiança de l'ensenyament a Catalunya. No ho tindrà fàcil. I Rodalies continua funcionant malament, a l'espera de si és cert que s'inicien els tràmits pel traspàs, tranquil, de les competències a la Generalitat.

No em digueu que no sigui tot això molt feixuc. Les vacances ens hauran anat bé per descansar, però de sobte ho tenim tot al damunt, i sense gaires alegries ni tranquil·litat. No és estrany que avui, que moltes persones han començat la feina, es trobin cansades i atabalades. Agafem-nos-ho amb calma!

Encara som a l'agost

Tot i que encara estem en plenes vacances d'agost, si més no per aquelles persones que en poden gaudir, l'agenda política ja s'està omplint de cara el setembre i molt especialment el que fa al Poder Judicial. El PP té preparat un reguitzell d'actuacions per entorpir encara més tot el funcionament judicial. Pel que fa a la llei d'amnistia, aprovada pel Poder legislatiu, però encallada per voluntat dels jutges, també s'està mirant com es pot tirar enrere. Una manera, atès que actualment el Tribunal Constitucional té majoria progressista, és presentant recursos contra jutges d'aquesta tendència per intentar que la balança canviï de cantó.

Com podem veure, doncs, la confiança en la Justícia, en aquest país, és nul·la. No ens ho posen gens fàcil i forçosament ens decantem per pensar que tot està corromput i que no hi ha manera de poder avançar. La dreta, estigui o no al govern, sempre té la paella pel mànec i encara no ho hem après.

Si una cosa ens han ensenyat és desconfiar dels jutges. Ja sabem que l'objectivitat és molt complicada, però enteníem que com a mínim hi havia honestedat. És el mateix que passa o passava amb la premsa. Sempre hem titllat els diaris ideològicament, però ens crèiem que, com a mínim, no ens enganyaven. Ens intentaven convèncer, però honestament. De cop hem obert els ulls i la innocència, com passa amb els infants que creuen en els reis mags, t'adones que tot és un muntatge. A vegades, en el cas dels reis de l'Orient, per il·lusionar-te, però en d'altres, com en la política i la justícia, per decebre't.

Aprofitaré aquests quinze dies per trobar notícies interessants per comentar i, a poder ser, positives. No tot ha d'estar perdut, encara que cada vegada ens ho posen més difícil per descobrir-ho.

El caos de Renfe, la cançó de l'enfadós

He llegit que el PP demanarà explicacions al ministre de Transports, Óscar Puente, perquè se'n va de vacances mentre milers d'espanyols pateixen el caos de Renfe. Voldria dir-los, al PP espanyol, que amb la situació d'ara i de sempre seria impossible que un ministre de Transports pogués fer vacances ni un sol dia. Els catalans, amb Rodalies, ho tenim plenament assumit, però potser més enllà de l'Ebre la cosa ja no és tan habitual. Ho desconec.

El caos de Renfe ve de lluny i no sé veure el final del túnel. Darrerament, s'ha comentat que la línia R1 seria traspassada a la Generalitat aviat, però ni així tinc cap mena de confiança que el servei millori i no continuem patint els retards i cancel·lacions de trens. Els que hem treballat fora del municipi o bé hem tingut fills estudiant a la Universitat, tenim prou evidències de quin és el panorama habitual en el transport. Aconseguir que un dia, un sol dia, els trens funcionin bé, és gairebé impossible. Com a molt pots tenir la gran sort que el tren que has fet servir, aquell dia hagi transcorregut sense greus anomalies.

Estic d'acord que s'exigeixin responsabilitats al govern de torn. Ara, amb el PSOE, i abans, amb el PP. El mal és endèmic. La manca d'inversions i la priorització de l'AVE, encara que sigui en recorreguts que hi falta gent, recorreguts fantasmes, són les principals causes del desori en el transport més habitual i necessari. Aquell transport que serveix per anar a treballar o estudiar. 

I, malgrat tot, encara hi ha gent que no entén que parlem malament del servei que dona Renfe als ciutadans. Esclar que acostumen a ser persones que no utilitzen el tren, ni ells ni els seus parents més propers. Persones que defensen un govern o un altre només pel color polític i ideologia, però que no es paren a mirar què està passant amb el servei públic.

El ministre de Transports actual acostuma a tirar pilotes fora. És el típic ministre que no assumeix mai la culpa i sempre la reparteix entre els seus adversaris. Segurament que ni el ministre ni els seus familiars agafen el tren. Perquè si ho fessin estarien mentint i amagant la veritat. 

Jo crec que el ministre té el dret de fer vacances, però també l'obligació de deixar el comandament ben servit, amb responsables que puguin donar la cara davant del mal servei. Esclar que al nostre país no estem acostumats que els polítics donin la cara, assumeixin responsabilitats i dimiteixin quan són incapaços de servir bé a la ciutadania.

De vacances!

Els mesos de juliol i agost acostumen a ser els mesos de vacances, si més no per aquelles famílies amb fills, aprofitant les vacances escolars. Això no impedeix que hi hagi persones que puguin gaudir-ne a qualsevol època de l’any, com seria el cas dels jubilats, i d’altres que, per contra, ho tenen prou difícil, perquè l’economia no està tan bé.

Les vacances, per als que tenim la sort de poder-ne fer, haurien de servir per canviar d’hàbits, desconnectar de la rutina de durant l’any, però també per reflexionar sobre tot allò que hem viscut, pensat i realitzat els darrers mesos. Aquest exercici seria bo fer-lo diàriament, però no en tenim gaire el costum, o la pressió que rebem i acumulació de tasques i nervis no ens ho permet.

Fer vacances no vol dir necessàriament viatjar, però si aquest és el cas, segur que n’hem començat a gaudir tot preparant el viatge i, una vegada retornats a casa, recordant l’experiència viscuda, sigui comentant-t'ho o revisant les fotografies i anotacions fetes.

Espero i desitjo que tots tingueu l’oportunitat de trencar el ritme de treball de l’any, tot gaudint d’uns dies més relaxats, sigui amb noves aventures, o sota un arbre i amb una bona lectura.

Passejar per la ciutat

Acostumem a trepitjar els nostres carrers una mica adelerats, quan anem a la feina, o a l’escola, o a comprar. Amb prou feines ens fixem amb tot allò que ens trobem, fins al punt, si més no a mi em passa, que no m’adono de les novetats: canvis al carrer o a les botigues. Realment això no és un passeig per la ciutat, i per tant no satisfà el plaer que representa una passejada tranquil·la per la ciutat o, en el meu cas, per la vila.

    T’adones que gairebé sempre ho deixes per quan surts de vacances i et dediques a badar. No em direu que no és un plaer descobrir racons que sovint et passen desapercebuts, oi?

    Feu una prova. Si teniu temps, decidiu sortir de casa en pla passeig i mireu a banda i banda, a dalt i a baix. Segur que descobrireu elements nous, que no són nous, però que no hi havíeu parat atenció abans.

    Si aprofitéssim aquestes passejades de ben segur que seríem més crítics amb com respectem i mantenim endreçats els nostres carrers. Ens molestaria veure aquestes esfilagarsades penjant per les façanes de les cases, el encreuaments del cablejat elèctric i de telefonia, les pixarades dels gossos a façanes i fanals, que per més que es ruixin en queda la mostra desagradable. I més coses.

    També veuríem aquella finestra o balcó tan ben endreçat, amb una planta ben florida que li dona color. Aquella façana tan ben pintada o aquell edifici acabat de restaurar. Sí, no tot són desastres, també hi ha coses positives per observar i elogiar.

    Per un dia, imagineu-vos que esteu de visita a la vostra vila, amb ganes de gaudir del paisatge urbà, amb elements patrimonials i també naturals. Apunteu tot allò que us ha agradat i també allò que us ha molestat i que caldria millorar. I després ho posem en comú. Estic segur que hi ha uns quants elements coincidents. Aquests són els que caldria tenir en compte. Els positius, per protegir i aplaudir, i els negatius per intentar que s’arreglin. Amb la col·laboració de tots, segur que milloraríem la ciutat.

Pinten bastos!

Què hem d'interpretar de les paraules de Donald Trump quan parla de bany de sang si perd les eleccions de finals d'any? Alguns mitjans ens ho han presentat com una amenaça a l'estil de l'assalt al Capitoli, però encara més greu i efectiu. D'altres ens donen a entendre que era una metàfora pensant en la situació econòmica del país. Sigui el que sigui, tot el que diu Donald Trump no es deixa indiferents, i la majoria tenim coll avall que serà novament president dels Estats Units d'Amèrica.

    Si sumem les informacions que ens arriben dels EUA, amb uns presidenciables que no en donaríem ni cinc cèntims, i el que veiem que està passant a Rússia, amb una victòria espatarrant del president Putin, i les seves amenaces de guerra nuclear o tercera guerra mundial, hem de concloure que no estem vivint els millors anys de la nostra vida. A casa nostra tot trontolla, però el que ens arriba de fora és molt contundent i de repercussions imprevisibles.

    I què hem de fer? Planifiquem les nostres vacances, o millor que ens quedem a casa arraulits per evitar caure al mig del merder? És trist que amb totes les dificultats que moltes famílies tenen per arribar a finals de mes, encara hi haguem d'afegir aquest escenari. Estàvem massa tranquils, després d'haver superat els anys de pandèmia, que havíem de buscar nous elements disruptius? 

    Intento deixar de banda les notícies sensacionalistes, però el cert és que tampoc saps massa on agafar-te. Per això és tan important la convivència amb els més propers, perquè com a mínim no tinguem conflictes veïnals que encara agreugin la situació i que provoquin, potser sí, que ens quedem a dins del pis sense bellugar-nos, no sigui que rebem fort.

    Ara que tenim els nostres polítics entretinguts confeccionant les llistes i els discursos de campanya, potser seria bo que entre tots miréssim de buscar notícies positives que ens alegrin una mica el dia i, sense amagar el cap sota l'ala i desentendre'ns de la realitat del món, procurar trobar la cara amable que ens faci més suportable la vida. 

Sant tornem-hi!

Avui toca recuperar el ritme d'activitat de l'any després d'un parèntesi festiu, que no vol dir sense treballar, si més no per a uns quants. D'alguna manera, però, es faci festa o es treballi, les festes nadalenques actuen com una pausa en molts aspectes de la nostra vida, tant de la feina com del lleure, amb un component més familiar, si bé no per a tothom, sí per a la majoria de les famílies del nostre país. Dissortadament n'hi ha que ni tan sols ara ho poden viure amb il·lusió. I en això també hi hauríem de pensar.

    Tot i la pressió del moment, fins i tot en temes polítics també s'ha amortit una mica, però estic segur que amb pocs dies recuperarem la dinàmica anterior, la qual cosa no sé si és desitjable o caldria calmar-se i caminar més assenyadament i sense tantes presses. Quan es corre massa es cometen errors, i al nostre país ja en portem una colla de molt seguits.

    Els nois han tornat a l'escola, mentre el govern de la Generalitat ha creat una comissió especial per analitzar què està fallant al nostre sistema educatiu i què podem fer per millorar-ho. Poc abans de les vacances de Nadal hi va haver un gran batibull pels resultats PISA. Semblava com si el món s'acabés, com si fos una novetat i no una cosa que arrosseguem de temps. No sé què ens passa, però sempre estem tapant forats, intentant resoldre tot allò que ens peta als dits, sense capacitat per planificar i veure-les venir.

    Un dia, en aquest blog, parlava de la necessitat de planificar. De saber planificar i fer-ho transparent, perquè tothom ho vegi i hi pugui dir la seva. En parlava en clau local, però ho podem fer extensiu a nivell de país. No sé com és possible que no tinguem uns dirigents que s'ho prenguin seriosament i, abans que tot se'n vagi en orris, hi hagi capacitat d'encarrilar bé les coses. Et pot agradar més o menys, però el que no és de rebut és que no es prevegi el que pot arribar a passar. I això ho podem aplicar a mil llocs.

    I es posarà en marxa l'obra pública que també ha quedat mig aturada. No sempre per qüestió de vacances, a vegades és per un problema greu en les licitacions. No sempre el millor preu és la bona opció, i en l'obra pública això queda clarament demostrat. A la nostra vila hi ha obres pendents des de fa unes quantes dècades i no crec que l'any que hem encetat canviï gaires les coses.

    Avui, doncs, ens hi hem de tornat a posar, i alguns amb nous objectius, promeses que no sempre s'acaben complint. Agafem-nos-ho bé, i si les coses ens venen de cara, aprofitem-ho i no siguem desagraïts.

El català, llengua oficial a Europa

Un dels compromisos que ha assumit el PSOE per aconseguir el vot favorable dels partits nacionalistes catalans a la investidura de la seva candidata com a presidenta del Congrés de Diputats, l'oficialitat del català a les institucions europees, em recorda un fet que em va succeir aquest estiu, a les meves vacances al nord d'Europa, que em va sorprendre agradablement, i que em qüestionava per què els governs espanyols eren tan insensibles amb la nostra llengua.

El fet que el govern espanyol en funcions demani a Europa l'oficialitat del català no és res de l'altre món, o si més no, hauria de ser el més normal del món. Hi ha alguns països europeus amb menys població que nosaltres que tenen la seva llengua oficial, només pel fet que són Estat. Ara, amb la sol·licitud del govern de l'Estat espanyol, l'oficialitat del català pot ser una realitat. De què servirà?

Hi ha fets que són simbòlics, però també és cert que oficialitzar el català a Europa ajuda el seu reconeixement, sobretot tenint en compte els problemes que tenim a Espanya, també a Catalunya. Caldria més sensibilitat, i resoldre per sempre els problemes de la llengua, que enterboleixen les relacions internes, i ens despiten davant de problemes molt greus que no acaben de resoldre's.

I l'anècdota a què feia referència al començament de l'escrit és que a la nostra cabina, la televisió que ens informava de tots els tràmits, gestions i activitats programades del dia, el menú tenia 13 idiomes per elegir, un dels quals era el català. Ja sé que ens acontentem amb ben poc, però acostumats a tenir tants problemes per defensar l'ús de la nostra llengua pròpia, fets com aquests ens animen a seguir treballant per a la seva normalització.

Ahir comentava que el català també hauria de ser d'ús habitual al Congrés de Diputats, i no només a Europa. Sembla ser que l'acord entre PSOE i els partits catalans inclou aquest ús. Ara caldrà esperar que s'arribi a complir, i treballar perquè el món de la Justícia, els mitjans de comunicació, i la vida en general, incorpori el català com a llengua habitual a casa nostra. No és una bona cosa que avui, després de tants anys de transició, encara tinguem tants problemes per defensar el català. Està vist i comprovat que morirem lluitant. Confiem que el compromís assumit pel PSOE tiri endavant, i no es quedi en una promesa fallida.

Posar-me al dia

Acabo d'aterrar de les meves vacances d'estiu, i ara em toca posar-me al dia i saber a fons què està passant, tant a la meva vila com a la resta del país, i del món. Mentiria si digués que he estat desconnectat del tot. El fet de continuar escrivint diàriament el meu post, fa que no acabis de marxar del tot, però sí que t'ho mires des d'una certa distància, no només física, sinó també emocional.

Arribo i em trobo amb les festes de Sant Roc que, encara que no es tracti de la Festa Major, sí que ha anat agafant importància, i hi ha una sèrie d'activitats que han esdevingut tradicionals, i que tenen molt seguiment i estima. La traca és la ruixada dels macips, per recordar el vot de vila, però al seu voltant s'hi han anat sumant altres actes que ho complementen i representen l'espetec final de l'estiu, encara que ens trobem a mitjans d'agost.

He pogut veure que les negociacions per aconseguir el vot favorable de Junts a la investidura de Pedro Sánchez continuen una mica amb sordina, probablement per evitar res que ho espatlli definitivament, i que ens porti a una nova convocatòria electoral abans d'acabar l'any. 

Alguns articulistes han recordat el menysteniment de Pedro Sánchez i els socialistes en general cap al president català a l'exili, i com ara el necessiten per aconseguir la presidència. Al marge de la raó que tingui cadascú d'ells, això és una demostració que mai saps a qui pots necessitar, i potser per això caldria ser més caut i no tan bocamoll. És cert que la memòria és efímera, però existeix l'hemeroteca, i això juga en contra de molts polítics inconscients.

Les vacances continuen, però el temps s'acaba i, si no vaig errat, aquesta setmana és decisiva per a la constitució del Congrés de Diputats, d'acord amb els resultats de les eleccions del mes de juliol. Els socialistes tenen coll avall que aconseguiran la presidència de l'institució, i molts desitgem que PP+Vox no acabin convencent a ningú per fer cap jugada que després ens sàpiga greu.

Per cert, les meves vacances també m'han servit per veure com s'ho fan altres països per viure d'una manera més endreçada. El problema és que hi veig molta col·laboració de tothom, i no només una millor manera de governar i gestionar la cosa pública, que també. Quan intento imaginar-me la seva aplicació a casa nostra em venen tots els mals. Ho aniré comentant els propers dies.

Cafè literari

Sempre he tingut curiositat per saber què es té en compte a l’hora d’escollir un llibre de lectura. L’autor, el títol, les crítiques literàries, la publicitat, la temàtica, l’estat anímic, l’extensió… Si ho preguntéssim a la gent segurament que trobaríem una gran majoria que coincidiria amb algun dels motius que he relacionat, però alguna sorpresa ens emportaríem. 

A mi em passa que segons el meu estat anímic les preferències varien i hi ha alguns moments que em decanto per unes temàtiques o bé per unes altres. M’agrada llegir la sinopsi i si el tema em ve de gust, l’agafo. 

Des de fa molts anys, la Biblioteca de la nostra vila organitza un club de lectura i també n’hi ha un altre a l’Ateneu. En aquests casos la tria del llibre ja no és personal, encara que en alguna cas es pugui consensuar, sinó que et ve determinat. I penso que això és bo, perquè et permet descobrir llibres i autors que probablement no hauries escollit, però que després ho agraeixes.

No només és interessant formar part d’un grup de lectura per la possibilitat de conèixer altres autors, sinó sobretot per posar en comú les impressions de la lectura, compartir opinions, analitzar els temes, els estils, la qualitat d’escriptura, i reflexionar en veu alta sobre tot allò que has trobat i t’ha suggerit la lectura del llibre. A tot això cal afegir-hi l’aprenentatge, no només sobre l’obra literària en concret, sinó del món de la literatura en general, gràcies al conductor o conductors de la tertúlia literària. 

Aquest curs passat vaig participar al Cafè literari organitzat a l’Ateneu arenyenc, i conduït per la Teresa Montmany i l’Enric Agustí, a qui haig d’agrair tota la feina de preparació i conducció de les sessions, i el gran coneixement i explicacions ofertes des del primer dia. És cert que no amb tots els llibres llegits m’hi he sentit còmode, però hi he après, i això és molt important.

Aquests darrers dies al meu blog he estat escrivint molt sobre cultura, i d’una manera particular, sobre la lectura. És una llàstima que el nivell de lectura sigui tan baix, perquè realment és bàsic per assolir un bon nivell cultural i en conseqüència una manera de viure en societat més positiva, més profitosa, i de més bons resultats de convivència.

La lectura no s’atura en període de vacances, sinó que continua i probablement hi ha més gent que s’hi afegeix, en disposar de més temps lliure i més ocasions més enganxar-s’hi per unes hores, trencant la dinàmica habitual de feina i estudis.

Matinal a la muntanya

No hem anat gaire lluny, però hem descobert una ruta que teníem massa a prop com per no haver-hi anat mai. Hem pujat el Montalt i després hem passat per la creu de Rupit, per acabar baixant cap al santuari de Lourdes d'Arenys de Munt. Més o menys han estat uns 13 quilòmetres, que ens han permès comprovar que encara estem en forma i no acabem d'estar ben rovellats.

El dia no es presentava gaire assolellat, si ho comparàvem amb els dies que ens precedien, però també ha fet que no patíssim calor. Les quatre gotes que avui han caigut a la vila, han arribat quan ja érem a taula a punt de dinar.

M'ha agradat el trajecte, i sobretot el fet de poder pujar i baixar per camins diferents. També és interessant comprovar que, si més no els excursionistes, vagin a peu o en bicicleta, respecten la natura i ho trobes tot molt net i endreçat. Tant de bo això també passés a la vila i a tots els pobles i ciutats, que dia rere dia es queixen de l'incivisme i la brutícia que es provoca per manca de sensibilitat i educació.

Haig de dir que desconeixia el trajecte i en concret el turó del Montalt, i m'ha sorprès perquè m'ho imaginava més espaiós. Les vistes, però, són extraordinàries i crec que val la pena anar-hi. Hi tornarem!

Avui era una mica un entrenament per no fer el ridícul la setmana vinent, que farem una sortida amb una colla de caminadors. Crec que farem bon paper i allí ho acabarem amb un bon dinar. Penso en els ciclistes que cada setmana agafen la bicicleta per exercitar-se, però no s'obliden del bon esmorzar que fan una vegada assolit el seu objectiu. S'ha de fer exercici, però no es pot oblidar la manduca!

Hem acabat aquest serial de vacances i s'ha de dir que n'estem contents. Probablement ho hauríem de repartir millor durant l'any, per no acabar tan farts, de menjar i de festa. Però ho hem acabat de manera saludable. Us animo, als que no hi hagueu anat encara, a provar de fer la mateixa ruta, i segur que us encantarà, i ajudarà a rebaixar panxa després de tants dies de menjar torrons i neules. 

Els que reinicieu la vostra feina demà dilluns, us desitjo una bona entrada i us recordo que poder treballar no està a l'abast de tothom, i fer-ho contents i amb ganes, estimula i ens fa més feliços. I a qui no tingui feina assegurada, els desitjo sort, i que ben aviat puguin formar part del col·lectiu d'assalariats. Mirem-ho positivament.

Nexus Piano Duo al taller del lutier

Aquest matí, mentre feia exercici amb la meva el·líptica, he escoltat el programa de Catalunya Música El taller del lutier, que aquest estiu, de 9h a 10h del matí, ha reemès aprofitant el període de vacances. Sempre resulta interessant perquè hi aprenc alguna cosa, sobre instruments o instrumentistes. Aquesta setmana passada visitaven un taller de Barcelona, la Casa Parramon, que m'agradaria conèixer, doncs tal com ho presentaven resultava d'allò més interessant.

Avui els protagonistes eren dos arenyencs que tenim la sort de poder escoltar interpretar bona música, encara que no sigui tan sovint com voldríem. Em refereixo al Nexus Piano Duo, amb la Mireia Fornells i en Joan Miquel Hernández. Ens han parlat del piano a quatre mans i concerts de dos pianos, les seves característiques i diferències. Tot un art, i com ells han aconseguit donar a conèixer molts compositors de casa nostra que probablement hauríem ignorat, si més no amb composicions per aquest tipus de formació.

Sé que aquesta tardor tindrem la sort de tornar-los a sentir a casa nostra i ja des d'ara animo a totes les persones amants de la música clàssica a tenir-ho present per no deixar perdre aquesta ocasió.

El programa s'ha complementat amb una petita història relacionada amb la catedral de Girona i la Fundació Maurí de la Garriga, i que jo desconeixia totalment i m'ha semblat interessant. Casualitats de la vida, aquest migdia dinàvem a casa amb dues joves d'aquesta localitat i també desconeixien la seva existència.

La Fundació Maurí col·lecciona, entre altres obres i documents, els respatllers del cadirat gòtic de la catedral de Girona que Josep Maurí i Serra va adquirir, evitant que es deixessin perdre quan es varen fer obres de remodelació de la catedral gironina. Segons s'ha dit en el programa de radio, el cadirat es troba a l'església parroquial de Canet de Mar.

Felicito a Catalunya Música i de manera especial al conductor del programa, Pere Andreu Jariod, per l'encert i interès que desperta cadascuna de les emissions i que, en no escoltar-les en directe els dissabtes al matí, durant l'hivern, tinc la sort de poder fer-ho el mes d'estiu, de dilluns a divendres.

El record fotogràfic de les nostres vacances

Vaig llegir una vegada una crítica sobre les persones que durant les vacances es dedicaven a fotografiar-ho tot, oblidant-se de gaudir del paisatge i de tot el que passava en el viatge. Em va fer pensar si a mi em passava el mateix. Si realment parava més atenció en fotografiar el que se'ns presentava i em fixava poc en gaudir-ne al moment. 

Sempre que surto de vacances m'agrada tenir-ne un record gràfic, perquè tot i que puguis gaudir de tot el que et passa, a la llarga t'oblides de moltes coses, de molts moments, i les fotografies que hagis pogut fer t'ajuden a recordar coses que ja havies oblidat. Després intento analitzar si estic per allò que passa o em perdo fent la fotografia de rigor.

Penso que amb l'arribada del mòbil com a substitut de la càmera fotogràfica ha facilitat que les instantànies no ens distraguessin tant. Potser la qualitat de la fotografia no és la mateixa, tot i que ho dubto, però probablement la facilitat que tens a l'hora d'enfocar l'objectiu, fa que no et perdis el guió.

Després de quinze dies, recuperar imatges que ja havies aparcat, m'ha ajudat a recordar aquelles sensacions que vaig experimentar durant els dies del viatge. Entendre algunes coses que varen passar, i valorar els moments de pau i convivència amb persones que desconeixies i que només t'unien les ganes de descobrir coses noves. 

Avui, amb poca estona, hem reviscut les nostres vacances, però al mateix temps hem conegut altres viatges d'aquests dies, a països totalment diferents. Islàndia, on el paisatge està dominat per l'aigua, en totes les seves facetes i cabrioles, i Egipte, on l'aigua és vital per a la seva existència, i només ocupa una part insignificant de tot el seu territori. La conclusió sempre és la mateixa: l'aigua és vida!

He rebut un avís de la companyia asseguradora de la meva casa anunciant pluges fortes en vint-i-quatre hores, recordant-me què haig de tenir en compte per protegir la casa de qualsevol tipus d'inundació. Ara resultarà que la previsió del temps no em vindrà a través dels professionals meteoròlegs, sinó que seran les asseguradores que t'advertiran de les possibles catàstrofes en un món canviant, amb l'amenaça del canvi climàtic i totes les seves conseqüències. 

Necessitem la pluja, pel que acabo de dir més amunt. L'aigua és vida i sense ella se'ns tanquen moltes portes. Aquesta pluja, però, ha de venir de manera controlada perquè no haguem de lamentar desgràcies. De moment obro totes les finestres i balcons, perquè avui entra aire a la casa. Demà ja correrem a tancar-les si l'amenaça de la pluja és real.